EL PADRÍ

 

Les meves cosines i jo no dèiem avi, sinó padrí. I és que en algunes parts dels territoris de parla catalana és comú utilitzar la paraula padrí en comptes d’avi: Terres de Ponent, baleàric i zona de Tarragona. 

En principi, un padrí és aquell que presenta la criatura al baptisme i es compromet a educar-lo cristianament. Ara bé, com que antigament els avis solien ser els padrins dels primers nets o netes, el nom de padrí es va correspondre amb el d’avi, fossin o no padrins de bateig. 

En canvi, no teníem padrina, sinó iaia. Segons el diccionari Alcover Moll, que està ancorat a la primera meitat del segle XX, en algunes zones es va perdre l'ús de les paraules avi i àvia, a favor de padrí i padrina, com a Mallorca, que pràcticament ja han desaparegut.

Ens arriba del llatí patrīnu. I padrí també vol dir persona que presenta i acompanya algú que rep un honor, un grau, o bé persona que protegeix algú en els seus propòsits. En aquests sentits tenim en castellà, padrino; en francès, parrain; en portuguès, padrinho, i en italià padrino.

Això no obstant, en algunes zones del territori, la paraula padrí es refereix a persona vella. 

Els padrins continuen regalant la mona als fillols i, per tant, encara que els padrins originàriament eren els de bateig, actualment hi ha també molts padrins ‘civils’, que són els que tenen els no batejats, perquè una cosa és no batejar la canalla i l’altra deixar-los sense padrins i, per tant, entre altres coses, sense la mona de Pasqua! 

I avui no us en lliureu de la pel·lícula!

🎦   EL PADRÍ (The Godfather), de Francis Ford Coppola

EUA, 1972 (3 Oscars, 5 Globus d’Or, premis BAFTA, etc. ) Basada en la novel·la de Mario Puzo.

Amb la fantàstica música de Nino Rota.

Anys 40 a Amèrica. Vito Corleone, amb 4 fills, és el cap d’una de les cinc famílies de la màfia a Nova York. Quan es nega a participar en el negoci de les drogues comença una violenta guerra entre famílies. 

És una pel·lícula d’un nivell cinematogràfic altíssim, i considerada una de les millors de la història, no només per la trama i l’acció, sinó pel ritme, l’ambientació i el treball dels personatges. 

De fet, cal tenir en compte tota la trilogia de El padrí. Peu meu gust la primera és la millor, la segona gairebé la supera. La tercera em va relliscar una mica comparant-la amb les altres. 

TRÀILER 

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Jo tenia nou anys i passava les angines.

El padrí, arribat del poble, em va portar una mona.

Una mona de pagès era un pa de pessic

amb esquitxos d'ametlla escampats per la vora,

tres plomes de gallina per bandera

i tres ous durs. Quina mona més bona,

més molsuda, de farina.

Josep  Vallverdú (Pa de forment, 2020)

 

ABRIL, CADA GOTA... MIL!

I acabem el mes d’abril, en llatí aprilis, que ve del mot aperire que vol dir obrir. Segurament perquè l’abril és el mes que dona pas a la primavera en què tot s’obre, reviu i floreix. Altres estudis parlen de l’origen etrusc i grec de la paraula. 

Sigui com sigui, l’abril certament ens obre les portes d’una primavera necessària per al cos i l’ànima, sobretot després d’un hivern marcat per unes guerres que causen dolor encara que les tinguem lluny de les fronteres. L’abril ens obrirà pas a les festes amb roses, als llibres de sant Jordi, a les festes medievals, als mercats i, naturalment, al turisme que té ganes d’envair-nos. 

Per què hi ha nenes que es diuen Abril i no s’ho diuen els nens, tenint en compte que es tracta del nom d’un mes, paraula masculina? Per què no hi ha cap nen/a Febrer, ni Maig ni Setembre? 

No ho descarto pas, potser algun dia es posarà de moda el nom de Març o Octubre, perquè això no és altra cosa que una moda. I les modes tenen dues opcions: anar-se’n o quedar-se.

Hi ha dos corrents ben diferenciats: Els qui creuen que cal mantenir el santoral tradicional com a únic origen de noms per a les criatures i els qui creuen que cal posar el nom que triïn els pares, encara que no tingui a veure amb els sants. 

Doncs m’inclino per la segona opció, perquè la primera no és altra cosa que l’obligació que imposava l’Església catòlica a tots els nascuts d’inscriure’ls amb un nom de la llista del santoral, perquè en ple franquisme era obligatori batejar les criatures si volies escolaritzar-los. Només els noms cristians estaven permesos, i molts capellans es negaven a batejar la canalla amb noms estrangers o que no tinguessin relació amb el santoral. A més, el nom s’havia d’inscriure en castellà obligatòriament. 

Fins que no va arribar la Constitució de 1978 no van començar a canviar les coses en aquest aspecte. Ens vam poder traduir els noms i vam començar a posar noms no santificats. Clar que la segona lluita va ser combatre les actituds dels jutges del Registre Civil, que continuaven amb la norma franquista pel davant i posaven dificultats a tot allò que sortia de la normalitat imperant. 

Si algú es queixa que un nom de mes de calendari no fa per a una criatura, que miri els noms recargolats d’alguns sants i veurem qui s’emporta la palma! 

Per tant, benvinguts siguin els noms bonics per anomenar criatures boniques!

🎦   HISTÒRIA D’ABRIL (Shigatsu monogatari / April Story), de Shunji Iwai

Japó, 1998

Una noia jove abandona el seu poble i es trasllada a Tòquio per anar a la universitat, però hi ha alguna altra motivació. 

És una pel·lícula bonica, amable, delicada, d’ambient quotidià. Un estil molt habitual en el director. És d’aquells films que et fan somriure sense riure. 

TRÀILER 

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Ales d'abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Maria Àngels Anglada (Kiparíssia, 1980)

UN WHISKY DOBLE PLIS!

 

W.Commons

El whisky és un dels aiguardents més famosos del món. L’hem conegut abans de tastar-lo, perquè des de petits l'hem vist a les mans de tots els artistes de les pel·lícules, i en unes cases que per costum tenien una tauleta amb gots petits, una ampolla de whisky i gel, sempre a punt. 

El whisky és un bon exemple de manlleu. En descobrir que hi havia una beguda seca que res tenia a veure amb el vi ranci, amb el moscatell o amb la ratafia, licors molt casolans, vam poder fer dues coses: adaptar la paraula a la nostra manera de pronunciar i d’escriure o bé adoptar-la.

En català vam adoptar la paraula, és a dir, com les criatures, portar-les a casa nostra tal com són: whisky. En canvi, si entreu al diccionari de la RAE veureu que en castellà primer va adaptar la paraula com a güisqui, que no va tenir gens d’èxit, i després també van adoptar whisky, que és el nom més comú i el que realment ha triomfat. Tothom ha preferit el nom original. 

Totes les llengües gairebé sense excepció han adoptat el nom, de manera que és una de les begudes que no dona origen a confusió. La controvèrsia et pot arribar, si de cas, si en vols un d’escocès o un d’irlandès. O bé, et decantis per un bourbon, que és el whisky que fan els americans. 

La paraula prové del gaèlic uisce beatha, que vol dir aigua de vida. De fet, beatha ve del llatí vitae (vida). Amb els anys... i els segles la pronúncia va reduir-se a whisky i whiskey.

Salut!

🎦   LOST IN TRANSLATION (Perdut en la traducció), de Sofia Coppola. 

EUA, 2003. Oscar al millor guió original i 4 nominacions, i molts altres premis importants. 

Un actor nord-americà en hores baixes, accepta una oferta per fer un anunci d’un whisky japonès, a Tòquio. Allí coneixerà una dona, enmig de les imatges i els sons de la gran ciutat. 

Amb la pel·lícula entrem una mica dins la ciutat de Tòquio, els llums cridaners, els carrers plens i una forma de vida tan diferent. 

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Sort en teníem de la llar

de flames roges, i del bar

per enfortir-nos la paciència

i narcotitzar el pensament

amb conyac, whisky i aiguardent.

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)

VA CALLAR!

Un dels indicis que ha arribat Dijous Sant és que les bacallaneries estan plenes a vessar i amb cua fins al carrer. Totes les que conec no donen l'abast. I és que en Divendres Sant és costum cuinar bacallà. I ho és senzillament perquè segons la religió catòlica cal estar-se de menjar carn per Quaresma, de manera que els plats de peix i, sobretot, el bacallà, era el plat del dia. Quan érem petits era un peix barat, tot al contrari del preu a què ens han acostumat ara. 

Reconec que va ser un mèrit aconseguir que tot un país no mengés carn els divendres de Quaresma, tant si eren del gremi com si no. I si ho van aconseguir va ser gràcies o per culpa de la por que van posar al cos de la gent. A casa meva cuinaven bacallà el DS, amb ou dur, pèsols i carxofes, i això que a casa no seguien de cap manera les directrius eclesiàstiques. Sospito que no s’atrevien a fer carn per si algú se n’anava de la llengua, cosa que seria molt mal vist fins i tot pels ateus més reconsagrats del barri. 

Ha passat el temps i cuinem bacallà quan ens ve de gust, però l’estigma encara és en algun racó de l’ànima i ens fa un nosequè menjar una hamburguesa en DS, i ens adrecem al bacallaner per continuar la tradició i, mira, per no perdre el costum de fer aquell suquet tan bo. 

Si un desconeixedor de la llengua escriu en un ordinador va callar en comptes de bacallà, els correctors ortogràfics instal·lats probablement no detectaran l’error. La revisió ortogràfica i gramatical és una contribució dels processadors de textos, que detecten les paraules errònies quan comproven si els mots del nostre document existeixen al seu diccionari. Que el corrector no trobi cap error (línia vermella sota el mot) no vol dir que no n’hi hagi, perquè encara no se li pot demanar que detecti tots els significats dels mots segons els contextos. 

Els correctors més moderns processen el llenguatge natural (humà) i intenten comprendre el que volem dir. A partir d’aquí, si el corrector creu que alguna cosa grinyola t’avisa i genera un missatge d'error i alguna proposta de correcció. Anem avançant adequadament. Aviat la intel·ligència artificial ens farà el suquet de bacallà i ens el servirà, no ho dubteu!

🎦   QUAN NO ACABA LA NIT, d’Óscar Montón

Espanya, 2023

València, finals dels anys 80. Un grup de joves segueix totes les nits de festa en les discoteques de l’anomenada Ruta del Bakalao. 

La festa es converteix, tal com va passar en realitat, en l’acumulació de riscos de tota mena. És una pel·lícula que reviu el començament de la ‘moguda valenciana’ que va aconseguir una ‘ruta’ que anava molt més al nord i al sud d’on va començar. Interessant per conèixer una mica des de dins –si és que no en formàveu part- dels grups de joves que la seguien. 

TRÀILER

Els divendres de Quaresma practicàvem l'abstinència de carn, i menjàvem bacallà amb panses i pinyons, o rap amb gambes, plats que a mi —que no m'agradava la carn— em procuraven una gran satisfacció gastronòmica. 

Narcís Garolera (Galeries del record, 2019)

 

GASTRO...

 

Hi ha alguns plats d’origen estranger que ens agraden més que els altres i els que rebutgem és segurament pels ingredients als quals no estem acostumats. 

La cuina catalana, la de les cases, utilitza algunes espècies, però no gaires. Fem servir pebre blanc i negre, sal, nou moscada, safrà i poca cosa més. 

Quan s’introdueix un aliment mediterrani, com que té el mateix gust que els nostres, l’adoptem amb naturalitat, però així que arriba una cuina amb curri, cúrcuma, comí... alguns arrufen el nas i no només perquè a molta gent no li agrada tastar coses noves, sinó perquè les noves espècies no formen part del nostre ADN alimentari. L’olor penetrant del kebab pot ser molt agradable, però també pot disgustar molt. 

Per tant, és una qüestió de paladar, no pas de fòbia culinària. Si es tractés de fòbia als menjars forans no menjaríem ni pizza ni croissant ni espaguetis! I cal dir que n’hi ha que s’han fet grans menjant pizzes!

El menjar, la forma de cuinar-lo, els amaniments, els acompanyants, les begudes... formen part de la cultura. La gastronomia, paraula que ens arriba del grec γαστρονομία, està formada per la primera part que significa estómac, i la segona que significa norma. Actualment, vol dir tot allò que té a veure amb la cuina, tant si ens referim a l’elaboració dels plats com a la seva composició, degustació, etc. Totes les llengües del voltant ens hem quedat amb el mot grec i poques diferències hi hem introduït. 

Tot i això, la paraula ha anat endavant i ara ha aparegut el gastrobar, que és un bar amb tapes, però més arregladetes, vull dir amb això, que és un bar amb tapes d’alta cuina, o amb propostes culinàries molt ben fetes i originals. Aquests nous gastrobars serveixen tapes molt petites i acostumen a ser inversament proporcionals als preus que cobren. S’hi pot anar? Sí!, però no cada dia!

🎦   CREMAT (Burnt), de John Wells

EUA, 2015 

Un xef perd tot el seu prestigi culinari per culpa del seu caràcter i problemes personals. Després d’un temps de reflexió obre un altre restaurant per aconseguir les tres estrelles que sempre ha desitjat. 

De fet, el títol original de la pel·lícula es tradueix per ‘Cremat’, però com passa sovint, la van comercialitzar amb nom diferent. 

És una pel·lícula entretinguda, sense més pretensions. Els amants de la cuina poden gaudir d’algunes imatges de menjars espectaculars en restaurants estrellats. 

I entre parèntesis: Tenint en compte que el títol en anglès és Burnt trobo ben traduït el títol en català, Cremat, però no entenc la traducció al castellà com a Una buena receta! 😉

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

En aquestes coses de la gastronomia, també és notori que la quantitat mata la qualitat. Les qualitats seran cada vegada més inassequibles i, per tant, cada dia més cares.

Josep Pla (El que hem menjat, 1972)

ARROSSOS

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Delta de l'Ebre)

L’arròs de casa els pares era ben groc. No crec que hi posessin safrà, perquè sempre ha estat un producte molt car, més aviat hi devien posar el colorant alimentari habitual. El van fer sempre en cassola de fang, tot i que bastant més endavant ja va entrar la paella. Teníem dos tipus de cuina d’arròs: l’arròs a la cassola i l’arròs de poll, que així en dèiem de l’arròs blanc. I un sol tipus d’arròs, el de tota la vida. Així que ens hem fet grans, l'arròs ens l'hem trobat integral, bomba, basmati, llarg, curt, rodó... i també hem començat a tastar plats que de petits desconeixíem, com l’arròs amb curri, a la cubana, negre, caldós i, naturalment, el risotto i el sushi, tots ells producte de la globalització gastronòmica.

Quan faig paella continuo posant-hi un producte que l’engrogueix perquè si faig un arròs grisós o blanquinós, em penso que és arròs de poll disfressat! 

El meu fill sap fer arrossos de bones dimensions i tinc uns quants amics que saben fer-ne, però n’hi ha un que no es dedica a fer arrossets, sinó arrossassos per a més de cent persones i li queden tan bons que quan acabem una de les seves paelles ja posem data per la següent. No és fàcil fer un arròs, perquè hi ha molts factors que hi juguen, i tots són prou importants: cal tenir la mesura de foc necessari, cosa que es complica amb els arrossos de llenya; cal fer un bon sofregit de base, que és el que li donarà gust; el tall ben passat, sigui peix o carn, i les verdures; i cal posar alguna cosa més que aigua de l’aixeta, perquè el brou sempre serà millor que l’aigua encantada. Ah!, i la sal, ni molta ni poca. Combinar tots aquests elements fa que no hi hagi un arròs igual, per això diuen que cada família fa el seu arròs, i que l’arròs ben fet te’l pots trobar en qualsevol casa. 

Arròs no és una paraula que ens arribi dels xinesos ni dels japonesos, sinó de l’àrab ar-rozz. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis. 

Encara que l’arròs és originari de l’Orient llunyà, no es va cultivar a la península fins a l’arribada dels àrabs, d’aquí que ens hagin prestat el nom i ens l’hàgim quedat per sempre. 

🎦   EL SABOR DEL TE VERD AMB ARRÒS, de Yasujiro Ozu

Japó, 1952

Una dona de l’alta societat japonesa s’avorreix amb el seu matrimoni. 

Curiosa pel·lícula, austera i amb poc moviment, plena de malenconia i misteri. 

Molt interessant per conèixer una mica més la cultura japonesa dels anys cinquanta, en plena postguerra, que es representa amb històries petites i detalls com ara les cerimònies del te o l’arròs amb te verd. 

Pel·lícula sencera en HD, subtitulada en portuguès

Ràpids nedadors el creuaven en tots sentits, d'illa en illa, i les illes eren turons d'un verd pàl·lid, lunar, d'herba rasa, i tenien totes, arreu, finíssimes en la llunyania, les fumeroletes de les paelles d'arròs.

Jordi Sarsanedas (Mites, 1954)

FUMATS

Vaig començar a fumar a 18 anys. I ho vaig fer a les classes de COU nocturn que s’impartien en un institut de Tarragona, envoltats per una boira espessa de fum que anava des del professor fins a alumne de la darrera fila. O t’empassaves el fum de tots els companys o bé en produïes també per ajudar a espessir l’atmosfera. 

La meva marca de tabac negre era Rex, que combinava amb Ducados o 46. Quan algú anava a les Canàries tornava farcit de paquets. Fumar-nos un Coronas era un plus, el tabac era molt bo, i fort també. El meu pare fumava una cigarreta de Ducados després de dinar. I jo n’hi rampinyava alguna de tant en tant. 

Els metges també fumaven a les consultes, i el conductor del bus, i els taxistes. Es fumava als avions, en alguns cinemes, als bars i restaurants. Recordareu que als casaments es regalaven puros als senyors i cigarretes a les senyores! 

Vam deixar de fumar quan vam tenir fills petits, d’una banda, per la consciència que allò ens feia mal segur, i també perquè ells ens ho van demanar. Les campanyes antitabac van fer una bona feina i les prohibicions a partir de 2005 han aconseguit lliurar els hospitals d’algunes malalties tabaqueres cròniques.

I una cosa era curiosa: recollíem el fil vermell que envoltava els paquets de tabac i que servia per estripar el paper de cel·lofana i deixar al descobert el paquet de cartró. Si aconseguíem un milió de fils vermells regalaven una cadira de rodes a algú. Un milió de fils pesaven un quilo -deien. No sé si mai es va aconseguir un milió de fils ni si algú va tenir una cadira de rodes gràcies a aquesta persecució de plàstics, però ens tenia molt entretinguts. Ara recollim taps de plàstic i... no ho sé, potser sí que serveixen o potser no. 

Fumar vol dir aspirar el fum d'un cigar, d'una pipa, d'una substància encesa qualsevol. És un verb que arriba del llatí fūmāre, que volia dir llançar fum, no pas empassar-se’l! L’italià conserva fumare; francès, fumer; català, castellà i portuguès, fumar.

Quan vam anar a Irlanda el 2004 i vam veure la gent fora dels pubs per fumar, damunt la neu, la pluja i el fred que pelava, ja vam pensar que la cosa era seriosa i que d'un moment a un altre ens arribaria. Els pubs d'abans eren una nebulosa grisa formada per milers de partícules de fum!

        

🎦   CASABLANCA, de Michael Curtiz

EUA, 1942 (3 Oscars i 8 nominacions, i molts altres premis)

Casablanca (Marroc) era una ciutat que acollia els fugitius del nazisme després de la Segona Guerra Mundial. Rick i Ilsa s’havien conegut a París, però es van haver de separar a causa de l’entrada de les tropes alemanyes. Es retroben a Casablanca, al mític Rick’s Café. 

Hi ha una frase que la societat ja ha fet seva, gràcies a la pel·lícula: Sempre ens quedarà París. 

Humphrey Bogart fuma, fuma i torna a fumar! 

És un clàssic dels clàssics. Cal veure-la, sens falta, encara que sigui de 1942.

Surto al meu bocí de cel i m'encenc un cigarro. No fumo, però hi ha parèntesis que necessiten al·licients estranys, companys de viatge que no jutgen, ni interpel·len, ni pregunten fins quan.

Estel Bové (Diumenge tardorenc, 2022)

VI DE TAULA

El vi de taula, aquest vi que traiem cada dia, el que s’anomena ‘de la casa’ als restaurants, el vi de garrafa, el normalet... no m’agrada gaire per no dir gens. 

Ara bé, davant d’un bon vi sí que m’hi apunto! 

Un cop vam anar a la Rioja i vam demanar vi i gasosa. El cambrer ens va mirar amb cara de pocs amics i ens va dir: ¿No le pondrá gaseosa a este vino? I ens va renyar de valent per si de cas se’ns acudia batejar-lo i fer-lo malbé. Li vam dir que no, que mai de la vida hauríem gosat fer un sacrilegi com aquest, que estigués tranquil. 

El vi, el suc de raïm fermentat, ens arriba del llatí vīnum, i totes les llengües veïnes i romàniques han optat per la mateixa opció: vino en castellà, gallec, portuguès i italià; vin en francès; i fins i tot l’anglès i l’alemany, wine, Wein. De totes maneres, sembla que la paraula és molt més antiga i que l’arrel procedeix del sànscrit. De vi, n'hi ha des que el món és món!

I és que a tots ens sap greu que ens destrueixin el gust original d’allò que és nostre. No puc imaginar-me un pa amb quètxup en comptes de tomàquet o un arròs de peix amb formatge fos, de la mateixa manera que els amants de les pizzes no suporten les que es fan amb pinya.

No ens fa mal als ulls, ens fa mal al paladar, però la globalització ens ha portat a interpretar els plats dels altres al nostre gust particular. 

Si algun dia gosem preparar un kebab segurament el farem més al nostre gust que al marroquí. Si provem de fer una sopa picant, l’embrutem amb curri, però no deixem que la coentor ens faci saltar les llàgrimes. I si fem un suflé? Segur que tindrà més gust de formatge pirinenc que no pas de Gruyère. I què en direm de la pasta, i com ens costa deixar-la al dente! A Itàlia gairebé la masteguen!  

A casa dels pares es bevia vi amb litines, que era una mena d’aigua amb gas que es feia desfent un sobret a dins d’una ampolla d’aigua de l’aixeta. El vi el compràvem a granel a cal Pepito del vi. L’afegit carbònic devia allargar la vida de la garrafa! 

«La taula que no té pa, fa plorar; i la taula que no té vi, fa patir».

🎦   NUESTRA VIDA EN LA BORGOÑA (Ce qui nous lie), de Cédric Klapisch

França, 2017

Crítica que vaig publicar a Facebook el 2017:

En el transcurs d’un any, tres germans es retroben i continuen l’empresa familiar de plantació de vinyes i d’elaboració de vi.

Una magnífica pel·lícula, francesa, que a través dels problemes familiars de tres germans orfes per tirar endavant l’empresa, et permet conèixer les quatre estacions de la vinya, l’elaboració del vi, i el paisatge immillorable d’unes vinyes de la Borgonya.

El film no ho diu, però podria estar basada perfectament en una història real. Molt recomanable! Gaudireu del paisatge!

TRÀILER / Avui es pot veure a FILMIN

Del vi de pagès diu el mite

que tan bo és. No en facis cas:

és vi no del tot fermentat,

que guarda dolç, com les idees

dels nostres polítics d'esquerra.

Gabriel Ferrater (Teoria dels cossos, 1966)

JANA B.B.

I ha arribat la Jana, de la mà de la seva germana Abril, a Barcelona, neta dels amics de sempre amb els qui hem compartit tantes coses. 

I has vingut ara que els carrers són plens de tractors i de pagesos que es queixen que no poden viure de la seva feina, en un febrer amb sol, calor i temperatures tan impensables que els arbres ja no saben quina flor ha de florir. En dies que haurien de ser freds d'hivern, de vent, i d'alguna nevada i, en canvi, sembla que estiguem a punt d'anar a la platgeta. I en un temps de guerres, que gairebé veiem en directe, contra les quals poca cosa podem fer. I de guerres properes, amb polítics que tampoc saben què han de fer florir.

Però no t’hi amoïnis, sempre és un bon moment per néixer i encara que no puc dir-te que tot s’arreglarà, perquè de fet no arreglarem res de res, sí que et diré que farem el que puguem perquè siguis una nena feliç. 

Tu i jo només ens portem uns quants anys i un dia!

A la Jana B.B, novena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida.

Ció

ELS ARABISMES

 

Girona, banys àrabs

L’any 711 van arribar els àrabs a la península Ibèrica i s’hi van quedar gairebé 8 segles, fins al 1492. Aquest fet, forçosament, havia de repercutir en la llengua que es parlava en els territoris ocupats, que ja era una llengua romanç, procedent del llatí vulgar. 

Els arabismes són, doncs, les paraules que la llengua àrab va deixar a les llengües romàniques que es parlaven aleshores. El castellà i el portuguès contenen multitud d’arabismes, el català no tants, però déu-n’hi-do els que encara conservem. Evidentment, el català occidental en conté molts més que l’oriental, per la proximitat geogràfica. 

Això no significa que els nostres arabismes coincideixen amb la llengua àrab actual, perquè han passat 15 segles, i els conceptes originals canvien o bé desapareixen, però sí que és cert que moltes d’aquestes paraules prestades continuen en la nostra llengua i són vitals com el primer dia, encara que algunes ja no ho siguin en la llengua d’origen. 

No és una fórmula exacta, però d’entrada podem sospitar d’arabisme en les paraules començades per –al, com albergínia (badinjana, en àrab), perquè al era l’article, partícula que va quedar enganxada a la paraula com un tot; si no hagués passat això, ara diríem la bergínia (d’aquí la berenjena en castellà). Altres paraules molt comunes són l’alcalde (al-qâḍī), l’albarà (al-barā), l’albercoc (al-barqūq), l’alcohol (al-kuḥl), l’alcova (al-qúbba), l’àlgebra (al-ǧäbr), l’almirall (amîr al-'alî), i també trobarem unes quantes poblacions: Alcover, Alforja, Almenar.

Un altre començament que delata paraules d’origen àrab és beni o bini, que significa fills de. Hi ha una gran quantitat de poblacions, sobretot al País Valencià, que contenen aquest prefix: Benaguasil, Benimeli, Benicarló, Benifassà, Benicàssim, Benidorm, Benavent, Benifairó, i al Principat també: Benifallet, Benissanet, i a les Illes:  Binissalem, Binimel·la… 

I així, fins al final de l’abecedari...  Alguns mots són tan comuns que ens fa estrany que no hagin seguit la derivació llatina habitual. A Reus tenim els ravals (al-rabaḍ), que marca diàriament els nostres desplaçaments, i que significa barri exterior d’una ciutat, perquè estan fora de l’antiga muralla medieval.

Ara digueu: l’alcalde menja albergínies i albercocs amb alfàbrega a l’alcova que dona al raval... 

Seriosament, no a la babalà! (ala bab Allah).

🎦   LAWRENCE D'ARÀBIA, de David Lean

Regne Unit, 1962  (7 Òscars, Globus d’Or, premis BAFTA, i un llarg etcètera de premis).

Durant la Gran Guerra (1914-1918), van enviar un oficial britànic al desert, per participar en una campanya de suport als àrabs contra Turquia. 

Un clàssic dels clàssics, llàstima que ja no es pugui veure en pantalla gran perquè la immensitat del desert i la seva lluminositat és una de les característiques de la pel·lícula. 

Com a clàssic que és cal veure-la almenys un cop a la vida!

TRÀILER

Encara que només sigui per escoltar la banda sonora, de Maurice Jarre

La paraula bacora, segons els entesos, és un arabisme que vol dir una cosa així com «la més primerenca de les fruites estiuenques».

Josep Piera (Joc de daus, 2012)

 

IL DOLCE FAR NIENTE

Il dolce far niente és una màxima italiana que caldria practicar tota la vida. I he de dir que ho he fet sempre que he pogut, tot i que la vida d’estrès que en general portem actualment els humans fa que no hi hagi gaire temps per no fer niente. La idea és trobar uns moments per no fer res, per reposar, per asserenar-nos... per oblidar-nos del mòbil, per exemple. Encara que la jubilació et permeti dir: que bé s’hi està sense fer res, en realitat, passen els dies i t’adones que no has parat ni un minut. Sovint em pregunto com m’ho feia quan treballava!

En català tenim un verb que també ho defineix: badar. Ben diferent de l’adjectiu badoc, que és una mica pejoratiu. Badar vol dir encantar-se mirant alguna cosa, de manera que la mirada es perd i la ment gairebé es queda en blanc. És un moment dolç, tranquil i serè. 

En realitat, badar vol dir obrir. Ve del llatí batare, que era el soroll d’obrir la boca. La paraula, doncs, té dues accepcions ben definides. D’una banda, badar la boca, badar els ulls o badar una porta. També baden les sabates, però crec que ja no es diu tant. També se'ns pot badar una ferida o ens podem badar el cap si ens donem un cop ben fort.

I l’altra accepció, és la de badar davant els aparadors, davant un paisatge o mirant com passa la gent pel carrer, com badava la meva iaia darrere els vidres del balcó. És passejar sense pensar, mirant, assaborint els colors o les olors. És jeure i tancar els ulls... No ens confonguem, no és llegir ni mirar la tele ni anar al cinema, és no fer res de res!

No badis! -ens deien. No badem, que perdrem el tren! No s’hi val a badar!

La paraula és molt viva encara, però el fet no tant. La gent no bada prou, no té temps de badar gaire, i arriba un dia que ja no hi ets a temps de badar. 

Jubilats atrafegats, badeu tot el que pugueu, perquè les connexions, les contrasenyes i les hiperactivitats ens remataran! 😉

🎦   DOLCE FAR NIENTE, de Nae Caranfil

Itàlia, 1998. Basada en la novel·la de Frédéric Vitoux, La comèdia de Terracina.

Un jove Stendhal recorre Itàlia durant dos anys. Hi coneix el famós Rossini i s’enamora d’una jove vídua. 

No soc gens amant de les comèdies del cinema, però un dia és un dia. Avui una tragicomèdia més aviat, que d’alguna manera és una biografia d’Stendhal (Henry Beyle) que va viure a Itàlia durant un temps. El film ens parla de l’amistat amb Gioacchino Rossini, els embolics polítics de l'època, l’amor, el seu amor particular, la música, etc. 

TRÀILER

(Tràiler en napolità)

Sovint deixo vagar la vista pels til·lers i els bancs d'aquest magnífic passeig i hi bado una mica.

Isabel-Clara Simó (Prime time. Irreverències, 2019)

CANDELES CÀNDIDES

 

I arriba la Candelera i sant Blai, el 2 i 3 de febrer. Els meus records candelaris es remunten a principis dels anys 60 del segle passat. I em veig amb un cistellet, un mocador de puntes, una poma i una candela. Era tot el que calia per seguir el ritual religiós de les monges, que ens feien portar tot aquest conjunt tan peculiar un dia a l’any, quan Blai encara es deia Blas. 

I a casa meva, que no eren religiosos i no entraven en una Església ni per mal de morir, em van comprar el cistellet, m’hi van posar el mocador de puntes de la iaia -vigila, no el perdis!, i una poma, que vaig tornar beneïda i ben beneïda pel capellà, que ja ens començava a introduir en la Quaresma que s’aproximava, com si es tractés d'un temps fosc i esperpèntic. I així ho vivíem, entre pomes beneïdes i el cistellet que devien comprar al cisteller de davant de casa.

Crec recordar que el que més ens agradava era l’encesa de la candela, amb la cera que devíem anar regalimant per la capella, i que fèiem consumir fins a cremar-nos. Era el mòbil d’aquell temps, el llumet que enceníem totes alhora, com en un concert del Llach. 

Quan arribava a casa els explicava que la poma estava beneïda i que ens curaria del mal de gola, però quan no me n’adonava ja l’havien posat a la fruitera al costat de la resta de pomes, així que no sé si ens devia curar de gran cosa, la poma. 

I quan vaig arribar a Reus em vaig trobar amb els blaiets, la galeta dolça que apareixia la setmana de sant Blai i desapareixia uns dies després. Ara, la trobem tot l’any a les pastisseries, per tant, s’ha acabat la sorpresa. És bona, això sí!

La Candelera és el nom amb què es coneix la festa cristiana de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem. La tradició diu que hem de desmuntar el pessebre per la Candela, i que tancarem així el cicle de Nadal, però evidentment, que cadascú faci el que pugui i vulgui. 

Diu la dita popular que si la Candelera plora, l'hivern és fora i si la Candelera riu, l'hivern és viu, per tant, com que no crec que plogui, l’hivern continua ben viu. 

Però de dites, n’hi ha més: Alça Manela, que val més un ciri que una candela!

🎦   LA LLUM QUE NO POTS VEURE (All the Light We Cannot See), de Steven Knight i Shawn Levy

EUA, 2023  (Ha obtingut moltes nominacions), basada en la novel·la d’Anthony Doerr

Minisèrie de Netflix de 4 episodis. 

En els dies de l’ocupació francesa durant la Segona Guerra Mundial es troben una adolescent francesa cega, i un noi alemany reclutat per rastrejar emissions de ràdio il·legals.

La trama és correcta, tot i que els qui han llegit la novel·la diuen que és molt millor que la sèrie, cosa bastant normal en la majoria de films extrets de llibres. En certa manera, el desenvolupament de la sèrie ja des del primer moment veus clar qui és el ‘dolent’ i qui no, per tant, força previsible; però si us agraden les sèries, aquesta de només quatre capítols és suficient per distreure’ns una estona.

TRÀILER

Déu-n'hi-do el fragment d’avui!:

Repartiment de candeles beneïdes

Segons la religió jueva, les dones s'impurificaven en infantar, i havien d'anar al temple, a presentar l'infant i a purificar-se, quaranta dies després del naixement si era noi, i seixanta si era noia.

Joan Amades (Les diades populars catalanes, I, 1932)

MATALASSOS VELLS

 

Una de les figures que recordo i que pràcticament ha desaparegut del nostre món és el matalasser. Venia un cop a l’any, més o menys, s’instal·lava al terrat de casa els avis i picava la llana dels matalassos de tota la família, a excepció d'un matalàs de clin, d’aquells que tenien burxes per tot arreu i estirar-s’hi era una mena de martiri; estava reservat al meu pare, que hi feia la migdiada. 

El matalasser agafava el matalàs de llana, se’l col·locava al coll i pujava al terrat; allí descosia la tela i picava la llana amb uns bastons prims i la deixava estarrufada i a punt. Després cosia les teles amb una agulla molt gran i feia uns forats i uns ullets damunt i sota del matalàs per on passava les vetes. Un cop fet, baixava el matalàs al seu lloc i ja teníem on dormir durant tot l’any!

Els avis tenien dos matalassos de llana, l’un damunt de l’altre. Després de la feina del matalasser semblava que haguessin de pujar una muntanya per anar a dormir, però així que passaven els mesos, la llana s’anava atapeint i els matalassos abaixaven el volum. 

Això no era pas tot. Cada dia es picava el matalàs amb el picamatalassos, i cada setmana calia girar el matalàs de costat a costat, i un cop al mes calia girar el matalàs també de dalt a baix, perquè la llana es col·loqués bé. Era com un ritual, que jo observava de lluny. Un bon dia, quan els avis ja no hi eren, els matalassos de llana van desaparèixer i al seu lloc n'hi van posar uns altres, però el pare sempre se’n va queixar: tan bé que s’hi dormia amb la llana -deia.

Del llatí mataracium, préstec de l’àrab matrah, ens arriba el matalàs, que era una mena de coixí. També té el mateix origen la paraula matelas en francès o materasso en italià. En canvi, el castellà deriva del llatí culcita, i per això en diuen colchón. Orígens diferents per anomenar el mateix significat. 

La tela de matalàs acostumava a ser llistada, amb vetes. Després es van anar modernitzant i les teles tenien flors, estampats i altres dibuixos, però el tipus de tela va quedar gravada en la ment, per això els castellers dels Xiquets de Tarragona, que porten una camisa de ratlles, tenen el renom de matalassers. 

🎦   ÉRASE UN COLCHÓN (Once upon a Matress), de Kathleen Marshall

EUA, 2005 (algunes nominacions)

Adaptació musical de "La princesa i el pèsol", conte tradicional europeu, basat en el relat breu de Hans Christian Andersen, publicat en 1835, que explica la història d’un príncep que es volia casar amb una princesa de veritat, que superés totes les proves. 

Es tracta d’una producció per a la televisió, basada en un musical de Broadway. Està bé per als amants dels musicals. 

TRÀILER

Durant el trajecte cap a la frontera, Fabra anava callat i quiet, tot guaitant la corrua inacabable de bicicletes, camions i carros plens de mobles i matalassos que es dirigien carretera amunt.

Mila Segarra (Pompeu Fabra, 1990)

L'ENCIAM DE PARÍS

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Museu del Louvre, París, França)

L’any 1986 vam ser a París i vam visitar el Museu d’Art Contemporani. 

En una sala hi havia una columna d’un metre aproximadament i al damunt un enciam fresc, verd i lluent lligat amb una goma de pollastre. 

A partir d’aquell dia vaig pensar que no m’havia d’estranyar de res del que veiés en endavant, perquè l’impacte va ser fort. Acostumada com estava a les pintures clàssiques que només havia vist als llibres de text, aquell enciam –que sempre tindré a la memòria- em va obrir la ment a tota mena de contemporaneïtats. 

Li he d’estar agraïda, doncs, a l’herbàcia habitual de les nostres amanides, que va donar-me tanta llum. L’única preocupació que vaig tenir era saber amb quina freqüència el canviaven, perquè els enciams es marceixen! Aleshores hi havia trampa. L’enciam d’avui no era l’enciam de demà. Si el d’avui era verd lluent, els visitants de l’endemà potser veurien un enciam més apagat i, ja hi som, quina de les dues obres d’art és la bona? 

Per damunt de tot vaig pensar que l’artista que va tenir la idea d’enganxar un enciam amb goma de pollastre en una columna del Museu d’Art Contemporani de París havia de ser molt bo o havia de tenir bons padrins, perquè una cosa així no la fa qualsevol. 

L’art és l’habilitat, la destresa a fer certes coses, adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació –diu el diccionari. Mantinc l’enciam en la ment i sempre que veig una exposició ‘diferent’, una performance, una instal·lació d’aquelles que no saps ben bé si ja està muntada o s’està desmuntant, penso en ell. 

🎦   EL CODI DA VINCI, de Ron Howard

EUA, 2006 (Pocs premis, però moltes nominacions). Basada en una novel·la de Dan Brown.

Un simbologista entra al Museu del Louvre per descobrir un assassinat que ha deixat rastre i pistes. Allí descobreix que l’obra de Leonardo da Vinci amaga misteris d’una societat secreta que vetlla per custodiar un antic secret mil·lenari. 

És d’aquelles pel·lícules que disposen de crítiques negatives i crítiques positives, així que cal veure-la per opinar. La vaig veure fa molts anys i tot i que no és la millor pel·lícula de Tom Hanks, és entretinguda. A més, es poden veure espais arquitectònics religiosos interessants i reals.

El perill: que t’adormis a la darrera escena, quan apareix la ‘veritat’ del Sant Grial.  

TRÀILER 

—Què faràs, aquesta tarda?

—Tu ja ho saps: anar al museu.

—Però, quin? —Sempre el d'Història.

—I per què? —N'aprenc molt.

El porter em deixa escriure

quan observo algun detall:

a l'estoig, hi manca el codi.

Ell avisa el director

i el reposen de seguida

Miquel Bauçà (Els somnis, 2002)

ADEU, REIS!

Els Reis d’Orient ja han fugit de les multituds, però deixen rere seu boniques diades familiars. Porten tantes coses que la canalla no ho pot assimilar. Tothom ofereix regals per a tothom i el resultat és una disbauxa de paquets embolicats... però ens agrada, què us he de dir. No han portat cap nina clàssica, ni trens, ni fireta, ni cotxes. Joguines clàssiques que donen pas a llibres i contes per als petits més grans, alguna dosi de producte digital i jocs de taula per donar i per vendre.  

El meu primer nino es deia Polito, de fet, es deia Hipólito, i cal dir que els creadors van quedar ben descansats després de trobar-li aquest nom tan tan... glamurós. 

Llàstima que la meva filla, de petita, volia saber què hi havia darrere l’ull, i per això ara és guerxo. Va experimentar amb el cos, les mans i les cames, i va quedar amb cinc peces. No us podeu imaginar com me l’estimava aquest nino, tant, que encara el conservo, decapitat, mutilat, esguerrat i esparracat. No el puc donar a ningú com a joguina, ni tampoc goso llençar-lo, pobre, amb els anys que té. 

Res a veure amb les nines que trobem avui als aparadors, com les Barbis i les models de passarel·la, i ninos que simulen nadons, que estan tan ben fets que et poden confondre. Els ninos són una recreació de la realitat i encara que a la meva època només en regalaven a les nenes, avui –sortosament- també arriben a mans dels nens. 

D’aquest tipus de joc se’n diu joc simbòlic, que és la capacitat d’imitació de situacions reals i de posar-se en el lloc d’altres persones, de manera que la canalla passa de la realitat a la ficció contínuament. Com que cadascú estableix les seves normes fan que els ninos parlin, juguin, escriguin o es comportin com qualsevol altra criatura. Les converses amb els ninos ajuden a desenvolupar el llenguatge i a resoldre situacions que ells mateixos han produït. 

Jo era la mestra del Polito, el tenia assegut al davant i li ensenyava a llegir i a escriure, li corregia els escrits –que evidentment abans escrivia jo- i el castigava de cara a la paret. I és que a les escoles d’abans t'hi posaven sovint de cara a la paret, i els nens ho reflectíem en el nostre joc. 

Conclusió: tota la vida fent joc simbòlic i sense saber-ho! 😃

🎦   PINOCCHIO (Pinotxo), de Guillermo del Toro i Mark Gustafson

EUA, 2022 (Oscar a la millor pel·lícula d’animació, Globus d’Or, Premis BAFTA i uns quants premis importants més).

Basada en el conte clàssic de Carlo Collodi (1826-1890), que creà el personatge de Pinotxo. És una adaptació musical d’animació, ambientada a la Itàlia feixista de 1930. 

Pinotxo és un nino de fusta que vol ser un nen de veritat. Tots en coneixem la història. Hi ha hagut moltes versions, no només de pel·lícules d’animació, sinó també de personatges reals, i és difícil triar-ne una. Aquesta que us proposo és una bona oferta d’ambientació, musicalitat i d’efectes especials que pot ser força agradable. 

És difícil trobar una pel·lícula de ninos que no sigui de terror -i ja sé que el meu ho sembla! Sempre els associen a aquest gènere, en canvi, per als nens, els ninos mai no tenen res a veure amb el terror. 

TRÀILER

La nina de drap

que més m'estimava

s'ha descolorit

perquè l'he banyada.

Joana Raspall (El bany, 1997)

TIA, QUÈ FAS?

 

El llatí era una llengua amb cinc declinacions, cadascuna de les quals tenia sis casos o categories gramaticals. Un d’aquests casos era el vocatiu, que no és altra cosa que adreçar-se a algú pel seu nom o ofici. És com dir: Senyora, compri cireres! Els nostres avantpassats romans deien: Ave, Cèsar!, però en realitat és el mateix. 

Quan saludem fem servir el vocatiu: Hola, Pere!

I quan ens enfadem, també: Nena, prou!

I quan preguntem: Filla, què dius? 

I quan volem que ens facin cas, també: Ei, Carme, escolta’m!

Ve del llatí vocativus, que vol dir cridar, anomenar. Cal que marquem els vocatius entre comes, perquè han d’anar separats de la resta. És la forma que té el missatger d’enviar un missatge concret a qui vol transmetre alguna cosa. 

L’actual ‘tio’ és també un vocatiu: Tio, què dius? Paraula que va començar amb força a partir de la dècada dels 80 i ha continuat imparable, tot i que no figura al diccionari. Actualment, doncs, quan algú diu: marxem d’aquí, tio!, està utilitzant l’antic vocatiu llatí que servia per comunicar qui parla amb qui escolta. 

Aquesta nova expressió és una moda i, com a tal, pot desaparèixer o quedar-s’hi. De moment, els acadèmics s’ho rumien, i els més joves no diuen altra cosa.

Ara bé, parlant de tio, el nostre diccionari només admet les formes tia i oncle, per determinar els germans del pare o de la mare. I penso que ja seria hora que ens deixessin dir amb tranquil·litat tiet i tieta, substantius que hem fet servir –almenys a la meva zona- des de sempre. Que en les darreres modificacions al diccionari hagin entrat gentrificació, coocurrència, edatisme o hacker, i que encara no hi hagi ni el tiet ni la tieta, que han estat eternament a la taula per Nadal, trobo que no està bé. Deu ser que els acadèmics no en tenen de tiets!

🎦   EL MEU ONCLE D’AMÈRICA (Mon oncle d'Amérique), d’Alain Resnais

França, 1980 (Gran Premi del Jurat Festival de Canes, i moltes nominacions a premis importants).

L’explicació del comportament humà a través de tres històries ben diferents. 

No és una pel·lícula tradicional, són tres films que donen sentit a una idea original. Molt bona interpretació i històries interessants en general. 

TRÀILER

A l'hora de la digestió, la mica d'aire de la nit de març propicia un petit tràfic de jaquetes. La mà de porcellana del Joan talla cubs de brownie entre protestes generals.

—Estic tip que rebento, tio, si de cas aquest petit.

Marta Rojals (L'altra, 2014)