dijous, 21 de maig de 2020

MÁTHĒMA

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Roma, plaça Navona)
El meu fillol, que és matemàtic, es queixa amb molta raó que els savis del nostre Olimp han decidit que les matemàtiques no han de ser obligatòries a Batxillerat.

Hi ha assumptes que no els haurien de decidir els polítics, sinó els entesos. Les matemàtiques sempre han estat un os dur de rosegar perquè no hi ha hagut, en general, bons pedagogs que facin entrar bé l’assignatura. Les matemàtiques es poden explicar com un joc, com sap fer el meu amic Jordi, i es poden descobrir els resultats de les operacions per deducció, experimentant. Cal que la canalla tingui ganes de pensar!

El meu pare sempre deia que la regla de 3 és el millor invent de la humanitat!

En la darrera reforma educativa, els nostres savis de l’Olimp també van fer trontollar el llatí i el grec. Alguns van pensar que no calia que els alumnes patissin tant amb les traduccions de Plató i Virgili. Del llatí i del grec ens arriba tot el que sabem, tot el que diem. És la base sobre la qual parlem i comprenem. Ara bé, cal trobar la manera de fer les llengües clàssiques atractives!

El llatí del meu Batxillerat de fa molts anys era una interminable traducció de textos que ni enteníem ni teníem ganes d’entendre. Temps perdut.

Matemàtiques ens ve del grec máthēma, que significa estudi, aprenentatge, ciència. Per tant, matemàtiques és tot el que té a veure amb la ciència. I què és la scientia? És el coneixement!

Cogito ergo sum: «Penso, aleshores existeixo» -va dir Descartes.




🎦   UNA MENTE MARAVILLOSA, de Ron Howard
EUA, 2001. 4 Oscars i molts premis més.

Una ment matemàtica privilegiada intentarà aconseguir una teoria revolucionària. El Departament de Defensa aprofitarà la seva habilitat perquè desxifri codis secrets.
Una pel·lícula molt interessant i ben aconseguida. A les ments que constantment estan treballant en un projecte els costa molt tocar de peus a terra i viure com qualsevol altra persona i, sobretot, tenir una relació social equilibrada.
Tràiler: https://youtu.be/bsz0Ptx1htE





El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un
Prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra. I
Frega't el ventre amb la mà i queixa't
Que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn a amagar el cap sota terra
I així potser sobreviuràs.

Feliu Formosa (Poemes i cançons, 1998)








dilluns, 18 de maig de 2020

MOIXONS

Foto: Estel Bové Munté
Tot el que està volant pels aires i no és un avió, i és petit i fa piu és un moixó. A la nostra zona tota la vida se n’ha dit així: un moixó, un moixonet, un ‘mixó’. 

L’hiperònim, és a dir, el mot de significat genèric és l’ocell. Per tant, tot són ocells, però els ocells de mida petita també són moixons, per exemple, un pardal, una cadernera, un passerell, etc. En terres de Ponent dels moixons també en diuen pardals, com a nom genèric.

Però vet aquí que als llibres i contes de la canalla el moixó no apareix per enlloc, tot són ocells i, naturalment, tothom, escola inclosa, parla d’ocells de totes les mides. Doncs aquí un ocell petit és un moixó. El reivindico. 

El meu padrí caçava moixons amb paranys, amb teles i reclams, i després la iaia els plomava i feia l'arròs de moixonets. Però un cop va caçar un esparver. El va fer dissecar amb les ales esteses i el va plantificar davant la porta de la meva cambra. Encara hi somnio amb la bèstia!




🎦   ELS OCELLS, d’Alfred Hitchcock
EUA, 1963. Doblada al català.
Una parella que s’acaba de conèixer es troba al mig d’un escenari impensable. Els ocells (de mida considerable tots) ataquen els habitants de Bodega Bay (Califòrnia), sense cap motiu aparent. 
Com en sabia Hitchcock d’enganyar-nos i de fer-nos patir amb el seu suspens!
Si ara fessin una nova versió seria espectacular, amb els nous efectes especials, però em quedo amb Hitchcock, perquè recordo que ens va impressionar moltíssim quan es va estrenar.

Quan veiem un seguit de moixons als fils de l’electre sempre recordem la pel·lícula i sense pensar-ho diem: los pájaros!
—Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!

Joaquim Ruyra (La parada, 1919)



diumenge, 17 de maig de 2020

LA CAYETANA

Quan jo era petita tenia una nina que es deia Cayetana. Ves quin nom de nina! És l’única personeta que he conegut amb aquest nom al llarg de la meva vida. Tenia els cabells rossos i era alta, molt prima i molt morena, una mena de Barby antiga. Era inflexible, ni cantava ni plorava, no se li donava corda per fer res i semblava un pal d’escombra, però jo me l’estimava!

Els meus fills també hi van jugar i, naturalment, la van acabar de destrossar. La meva pobra nina tenia un ull a la virulé, li faltaven cabells, un dit, un bocí de nas i la roba estava tota esfilagarsada. La vaig mantenir fins no fa pas gaire, però un dia vaig pensar que havia de passar pàgina, que si el nom de Cayetana ja no circula pel meu entorn a hores d’ara, ja no ho farà. 

I ara resulta que és un nom molt habitual al barri de Salamanca de Madrid, perquè fins i tot de la manifestació de protesta que acaben de fer se’n diu la Mani de los Cayetanos. Deu ser que dir-se així és molt xupiguai. Pobrets, estan cansats de ser a casa. Ja em sap greu! 

El Barri de Salamanca, que es diu així en honor al seu constructor, José de Salamanca, ha estat tradicionalment de la dreta més dretana, i ara han dit prou, sobretot perquè és una gent que està acostumada a manar. Des de la Reconquista que manen! És molt dur no poder anar a la Sierra!




🎦  DEL ROSA... AL AMARILLO, de Manuel Summers
Espanya, 1963, Concha de plata del festival de Sant Sebastià.

Dues històries d’amor. Un primer enamorament, el color rosa, amb dos nens de la mateixa colla que juguen al barri de Salamanca de Madrid. I una parella de vells en una residència, el color groc. Dues etapes de la vida. 
Tot i que es tracta de cinema dels anys 60 és interessant per conèixer l’estil de vida dels joves d’aquell temps, salvant el barri, naturalment!






Ai aquells ulls de cristall
de les nines oblidades
en el fons del fons del mar!
Ai aquell cementiri de coral
ple de joguines de nàufrags!

Josep M. de Sagarra (Àncores i estrelles, 1936)