dissabte, 25 de juliol de 2020

BUSQUES BURQUES BLANQUES?


A l’autobús parlaven dues persones sobre una dona que portava vel islàmic, i han dit més o menys: cada dia hi ha més burques!

El burca és un vestit usat per dones d’alguns països islàmics, que cobreix completament el cap i el cos i que disposa d’una reixeta a l’altura dels ulls. És de tela gruixuda i habitualment de color blau fosc o gris, que es pot veure a l'Afganistan i en zones del Pakistan i de l'Iran. S’anomena també vel integral, com també ho és el nicab, perquè cobreixen la cara i el cos. 

La resta de vels, com ara el xador o l’hijab, només cobreixen el cap, per tant és un error anomenar burca a tots els vels islàmics. Aquestes noves paraules han entrat al mateix temps que les usuàries han arribat aquí. Dir que amb una sola paraula ja en tenim prou per denominar tot el ventall de vels és com dir que amb sabata denominem botes, espardenyes, sandàlies i sabatilles

Un xenisme és un mot que designa una realitat d’una altra cultura. Etimològicament ve del grec xénos (estranger), d’aquí la xenofòbia. Un xenisme, doncs, és un mot difícil de traduir, com per exemple, un burca, perquè no hi ha cap paraula en català que designi res similar a aquesta peça de vestir, per tant, no podem afegir cap accepció a una paraula ja existent. Hem d’agafar el mot prestat de la llengua d’origen i adoptar-lo tal com està o adaptar-lo a la nostra llengua. 

El nom s'ha pres de l’anglès bourkha, seguint la pronúncia àrab, i s'ha incorporat en català com a burca; en castellà, burka; en francès, burqua; en italià, burqa o burka, etc. 

I fins aquí pel que fa a la llengua. Quant al fet concret de l’existència del burca, ningú no les ajudarà mai. Només ‘elles’ se’n podran lliurar algun dia si ho volen, i pagar el preu que toqui pagar. Desgraciadament és així, com totes les revolucions que s’han fet al món.






🎦   LAS GOLONDRINAS DE KABUL, de Zabou Breitman, Eléa Gobbé-Mévellec

França, 2019
Pel·lícula d’animació. 

El 1998 Kabul és una ciutat ocupada pels talibans. Dos joves enamorats intenten sobreviure a la violència i la misèria. 

Bonica pel·lícula que ens mostra un cop més la desgràcia d’haver nascut en una ciutat maleïda com Kabul, capital d’Afganistan, sota l'imperi dels talibans.
Només el tràiler ja val la pena: https://www.youtube.com/watch?v=CFPcR--gUwg




Un dels països més conservadors en aquest aspecte és el Pakistan, on moltes dones van cobertes amb el burca, una mena de vel amb una finestreta reixada per als ulls que les tapa de dalt a baix; davant la seva figura ens ve al cap, per contrast, la dona pigmea quasi nua que ens saluda amb una rialla d'orella a orella des de davant de la seva cabanya.

Empar Barcons; Xavier Pàmies (Tres anys pels països del Sud, 1995)





dimarts, 21 de juliol de 2020

NI PARLAR-NE!


Aquests dies jutgen uns membres de la Mesa del Parlament per la seva actuació durant el procés polític per l'autodeterminació de Catalunya. En resum, els jutgen per deixar parlar, cosa que és elemental en qualsevol parlament del món. 

És exactament la perversió de la paraula. Prohibir fer allò per a la qual cosa es va constituir. Als parlaments s’hi parla, a excepció del Parlament de Catalunya on només es pot parlar d’allò que permeten els tribunals.

Per tant, si en un parlament no s’hi pot parlar ja em direu per a què serveix un parlament. 

Aquest verb tan imputat ens arriba del llatí vulgar, parabŏlare. La paraula va fer fortuna a tot el territori romànic, però no de la mateixa manera. Parabŏlare es va convertir en parlar en català, parler en francès o parlare en italià. En canvi, altres llengües, com el castellà o el portuguès i gallec per dir el mateix van derivar de la paraula llatina fabulare, que venia de fabula (conte, faula) que es va convertir en falare... falar... hablar. 

Però les paraules no estan quietes i s’intercanvien de llengua en llengua. Per això el castellà també té parlament, parlamentar, i fins i tot parlar. I el català també disposa de faula i fabular en el sentit d’inventar històries o arguments.

Ull viu! Confabular és dues o més persones –per exemple uns quants jutges- posar-se secretament d’acord sobre una qüestió que interessa un tercer –per exemple Catalunya- generalment per causar-li un perjudici. Ja us ho deia, és la perversió de la paraula. 


🎦    LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS, de José Luis Cuerda
Espanya, 1999

Any 1936. Un home ensenya un nen tota la seva saviesa, els coneixements, les paraules, la natura, la literatura, etc, però sempre hi ha el rerefons de l’amenaça política, perquè l’home és considerat un enemic del règim feixista. A poc a poc l’escletxa entre els dos protagonistes serà cada cop més gran. 

És una pel·lícula molt dura i trista, però molt interessant per conèixer una realitat que si bé ja no existeix tal com la pinten, sí que es manifesta de maneres molt diverses i sibil·lines. 





Puc sentir la gent com murmura,
la por es mou al meu voltant,
mentre es confabulen contra mi,
i es proposen prendre'm la vida.

Pau Sais i Vila (Els salms, 1985)