dissabte, 10 d’abril de 2021

CALÇOTADES CONFINADES

foto: Vicenç Margalef

La calçotada a què estem acostumats, almenys els qui vivim en terres tirant al sud, no és només un menjar, perquè el calçot no és altra cosa que una ceba –per això també en diem ceballots-, és una reunió social. 

La calçotada no s’acostuma a fer a les cases. Ara la fem perquè la pandèmia ens 'obliga' a comprar els calçots fets, i les botigues ens preparen un lot amb una mica de carn i salsa, però no és el mateix. 

La veritable calçotada es fa en un mas. Sempre hi ha algun amic que té un mas, un xalet, una cabana, una caseta, un tros de terra, un terrat, una terrassa gran o un pati on hi cap força gent. La gràcia és precisament això, la companyia, fer el menjar i preparar les coses entre tots. 

La calçotada té el seu ritual. Primer fem foc amb molta flama, hi posem els calçots l’un al costat de l’altre sense netejar (alguns els tallen el cap i la cua, d’altres no), al cap d’una estona es giren, i quan ja estan fets s’emboliquen amb paper de diari i es desen tots junts en una caixa. 

A part, ja s’haurà parat la taula amb diaris damunt les estovalles. Els paquets de calçots es dipositen damunt les taules embolicats encara amb el diari, i comença la festa. Es van pelant, sucant al romesco i menjant. Normalment uns 20 per cap, però sempre n’hi ha qui se’n menja 2 i qui se’n menja 50. Quan ja no podem més, fem la carn amb la brasa que ha deixat la flama. 

És tan senzill que és fantàstic. I esperem cada any que arribi la primavera per trobar-nos tots els amics i fer-la, tot i que a vegades es convoquen dues o tres calçotades per temporada, amics, família, feina...

La ceba blanca es planta mig colgada i quan creix es va tapant amb terra. D’això se’n diu calçar, i d’aquí que collim el calçot. 

L’invent és d’un pagès de Valls, a finals del XIX, i es va exportar a la comarca a mitjan XX. Realment, recordo la meva primera calçotada als anys 70. Actualment han sabut exportar-la més enllà i són molts els restaurants catalans que n’ofereixen. 

Per tant, si a algú no li agrada el calçot és igual. El que compta és fer la calçotada! 




🎦   OCHO APELLIDOS CATALANES, d’Emilio Martínez-Lázaro 

Espanya, 2015

La filla de Koldo s’ha enamorat d’un català, i és suficient mala notícia per aconseguir que un antic nòvio la rescati. 

La pel·lícula té un bon ritme, però res a veure amb la primera part, Ocho apellidos vascos, que almenys feia riure una mica. 

Personalment, aquestes pel·lícules espanyoles típiques i tòpiques sempre m’han deixat bastant indiferent. La història és intranscendent, i només et pren algun somriure minúscul.

Una de les escenes és precisament una calçotada!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=ebyALRLNdpA



La felicitat del lleure, del plàcid no fer res.
La costellada,
l'estesa de calçots damunt les brases.

Jordi Sarsanedas (Silenci, respostes, variacions, 2005)




diumenge, 4 d’abril de 2021

LA QUADRAGÈSIMA

                                                                                                                                                                      

Els divendres de Quaresma no es podia menjar carn, cosa que les monges del col·legi et repetien una i altra vegada, i vigilaven els nostres entrepans perquè no ens empasséssim el fuet que s’havia infiltrat en un dia despistat. Era difícil d’entendre que no es pogués menjar xoriço un dia determinat i els nostres dies quaresmals eren també els dies de saltar-nos les normes tant com podíem.

A casa dels avis i els pares, que mai no van ser gaire per no dir gens religiosos, feien cas a les ordres de l’escola per no cridar l’atenció, però jo sentia com remugaven quan els deia que calia fer dejuni i sopar menys que els altres dies. Els que econòmicament podien pagaven la butlla a l’Església i això els permetia menjar totes les botifarres de la botiga.

És a dir, mai no es va respectar el criteri familiar de celebrar o no la Quaresma. Era una obligació no només a l’escola, sinó també a casa, perquè dictaven el comportament que havien de tenir els adults dins de casa seva. I em direu: doncs per què et portaven a una escola religiosa? Doncs perquè entre aquestes i les escuelas nacionales deurien pensar que era un mal menor. 

La quaresma és la quadragèsima o quarantè dia abans de la Pasqua. Són 40 dies que els cristians dediquen a preparar-se per la Pasqua, com un temps de reflexió, però també de penitència, rememorant els 40 dies que Jesús passà al desert. Però el record que m’ha quedat de la meva època escolar és el dejuni i l’abstinència, i sobretot la possibilitat de saltar-nos tant una cosa com l’altra. Mai vam representar la Vella Quaresma per mitjà d'una dona vella amb set cames com es fa ara, perquè segurament es deuria considerar pecaminós. 

A casa esperàvem els divendres de Quaresma per tastar un bacallà tradicional, perquè el peix estava beneït i te’n podies menjar tant com volies, i ves per on, que tot i que de carn no n'hi havia gaire a les taules, aquells divendres ens venia de gust més que mai.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                



🎦   BEN-HUR, de William Wyler

EUA, 1959. 

Ben-hur i Mesala són amics. El primer, fill d’una família noble, el segon, un militar romà. Un accident els converteix en enemics per sempre. 

La pel·lícula va tenir 11 Oscars i 3 Globus d’Or, entre altres premis. Va ser molt guardonada per la grandiositat de les imatges, les escenes, l’ambientació i tot l’espectacle que oferia, tot i que evidentment avui ha estat superada per efectes especials sense fronteres. 

És una pel·lícula que hem vist tots algun cop a la vida i és de les més representatives de les setmanes de Quaresma. 

Tràiler: https://youtu.be/OPNojA5Zi7M




No et valen els dejunis de quaresma,
ni l'hàbit que et cobreix de cap a peus,
i vas dient les lletanies d'esma
i penses mentrestant el que no deus.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)