 |
| foto: Vicenç Margalef |
La calçotada a què estem acostumats, almenys els qui vivim en terres tirant al sud, no és només un menjar, perquè el calçot no és altra cosa que una ceba –per això també en diem ceballots-, és una reunió social.
La calçotada no s’acostuma a fer a les cases. Ara la fem perquè la pandèmia ens 'obliga' a comprar els calçots fets, i les botigues ens preparen un lot amb una mica de carn i salsa, però no és el mateix.
La veritable calçotada es fa en un mas. Sempre hi ha algun amic que té un mas, un xalet, una cabana, una caseta, un tros de terra, un terrat, una terrassa gran o un pati on hi cap força gent. La gràcia és precisament això, la companyia, fer el menjar i preparar les coses entre tots.
La calçotada té el seu ritual. Primer fem foc amb molta flama, hi posem els calçots l’un al costat de l’altre sense netejar (alguns els tallen el cap i la cua, d’altres no), al cap d’una estona es giren, i quan ja estan fets s’emboliquen amb paper de diari i es desen tots junts en una caixa.
A part, ja s’haurà parat la taula amb diaris damunt les estovalles. Els paquets de calçots es dipositen damunt les taules embolicats encara amb el diari, i comença la festa. Es van pelant, sucant al romesco i menjant. Normalment uns 20 per cap, però sempre n’hi ha qui se’n menja 2 i qui se’n menja 50. Quan ja no podem més, fem la carn amb la brasa que ha deixat la flama.
És tan senzill que és fantàstic. I esperem cada any que arribi la primavera per trobar-nos tots els amics i fer-la, tot i que a vegades es convoquen dues o tres calçotades per temporada, amics, família, feina...
La ceba blanca es planta mig colgada i quan creix es va tapant amb terra. D’això se’n diu calçar, i d’aquí que collim el calçot.
L’invent és d’un pagès de Valls, a finals del XIX, i es va exportar a la comarca a mitjan XX. Realment, recordo la meva primera calçotada als anys 70. Actualment han sabut exportar-la més enllà i són molts els restaurants catalans que n’ofereixen.
Per tant, si a algú no li agrada el calçot és igual. El que compta és fer la calçotada!
🎦 OCHO APELLIDOS CATALANES, d’Emilio Martínez-Lázaro
Espanya, 2015
La filla de Koldo s’ha enamorat d’un català, i és suficient mala notícia per aconseguir que un antic nòvio la rescati.
La pel·lícula té un bon ritme, però res a veure amb la primera part, Ocho apellidos vascos, que almenys feia riure una mica.
Personalment, aquestes pel·lícules espanyoles típiques i tòpiques sempre m’han deixat bastant indiferent. La història és intranscendent, i només et pren algun somriure minúscul.
Una de les escenes és precisament una calçotada!
Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=ebyALRLNdpA
La costellada,
l'estesa de calçots damunt les brases.
