dissabte, 29 de maig de 2021

ENFANTS DE LA PATRIE

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Arc de Triomf, París)

Haureu llegit als diaris que el Consell Constitucional francès avala que a les escoles públiques franceses, a primària, la llengua vehicular sigui només el francès. D’aquesta manera tomba la llei aprovada per gran majoria a l'Assemblea Nacional. 

L'òrgan judicial considera que la immersió lingüística en català, occità, euskera, cors, alsacià, crioll o bretó a les escoles públiques franceses viola la Constitució, perquè relega el francès a un segon pla. I en part tenen raó, perquè si llegiu l’article segon de la Constitució francesa (no us penseu pas que som exclusius en sagrades constitucions inamovibles) diu exactament: La langue de la République est le français. Més clar l’aigua!

Quan els interessa, els jutges interpreten les lleis i les fan evolucionar d’acord amb el sentit comú i les canalitzen amb totes les motivacions possibles per preservar, per exemple, la riquesa lingüística del món mundial, però quan no els interessa, llegeixen al peu de la lletra el que diuen les lleis. I això és el que ha passat. 

Per tant, si bé els jutges tenen una part important de culpa en acabar de destrossar les llengües en situació tan vulnerable, també és cert que els governs de torn haurien d’haver impulsat un canvi constitucional i el Parlament hauria d’haver aprovat una nova carta magna, perquè per altres qüestions, com ara les econòmiques, les sacrosantes constitucions canvien d’avui per demà, sense cap referèndum, i sense que ningú no s’immuti. 


Enfants de la patrie... haureu de canviar la Constitució, perquè no hi ha altra manera de moure les estructures jacobines que teniu al davant. Monsieur Macron s’ha esgarrifat en veure les protestes i ara diu que quina sort tenen a França amb tanta riquesa lingüística!  

Si ara es redactés la Constitució espanyola... què diria l’article tercer sobre les llengües? Ja se’n deuen penedir prou de no haver imitat els francesos! Voilà!





🎦   LE PRÉNOM, d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte 

França, 2012, adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre homònima dels mateixos directors. (Pel·lícula traduïda al català, EL NOM, que també es va representar en teatre)

Un home serà pare per primer cop. El conviden uns amics a sopar i li pregunten quin nom li posarà a la criatura. A partir d’aquí es desencadena tota la història. 
Deliciosa comèdia francesa. Comèdia però amb tons agres i pujats de to. Una anècdota converteix un sopar entre amics en un episodi bèl·lic! Un guió molt bo sobre les relacions humanes. Us la recomano!



...
Si poso pegues a la Constitució, violo la Constitució.
Si dic que la Constitució ha esdevingut una amenaça constant, blasfemo.
...

Ramon Solsona (Botifarra de pagès, 2013)