dissabte, 21 de maig de 2022

FESTIVAL DE FESTIVALS

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Whitburn, Escòcia)

No sé si seguiu el festival d’Eurovisió, si us agrada o si us és indiferent. És un festival que té gairebé 66 anys d’existència i que en una època determinada va ser molt present en les nostres vides, perquè tampoc no hi havia gran cosa més a fer, i perquè estrenàvem tele a moltes cases.  

Els meus primers records del festival es remunten a 1964 amb Gigliola Cinquetti i la cançó guanyadora Non ho l'età, una noia càndida que va enamorar el món musical. L’any següent amb Poupée de cire, poupée de son de la France Gall, amb les nostres ganes de saber què feien a l’altra part dels Pirineus. La Sandie Show de 1967, que cantava descalça Puppet on a string va ser una alenada d’aire fresc. La van criticar molt, no per la veu, sinó per les formes, però a nosaltres, que iniciàvem l’adolescència, ens va semblar genial. I l’any següent, la Massiel va guanyar amb La, la, la. I aquí ja vam començar a intuir coses estranyes. Inicialment la cançó l’havia de defensar Joan Manuel Serrat, però no ho va poder fer perquè no li van deixar cantar en català. Va estar vetat a Televisió espanyola durant gairebé 10 anys. Mai no ha pujat a l’escenari ningú que representés Espanya en una llengua diferent a la castellana.  

Salomé i el seu vestit de lluentons i bellugadís va guanyar amb Vivo cantando, una cançó que no em va agradar gens i els suecs ABBA van regalar-nos Waterloo, que ha tingut un recorregut important en la història de la música, diguem-ne pop, a diferència de totes les altres. 

I a partir d’aquí ja ho vaig deixar córrer. No n’he seguit cap més de festival i amb prou feines m’assabento dels resultats, de les picabaralles, de les prèvies, dels representants, de les coreografies, dels vestits, de les cançons i cançonetes, i dels vots: United Kingdom, one point!

La mostra que és un festival polític la tenim enguany, en què ha guanyat el rap d’Ucraïna. Hauria guanyat amb qualsevol cançó, així que els vots no han tingut en compte el contingut, sinó la situació del país. Ni ho defenso ni ho critico, només que aquesta és la realitat. De la mateixa manera que els països veïns s’ajuden, els països amb litigis, conflictes i hostilitats donarien vots negatius si les bases ho permetessin. 

Hi ha molta gent que en viu del festival, i molta que el segueix, i molts més encara que lluiten per pujar a l’escenari, i encara molts més que trafiquen amb la bona voluntat dels innocents que es pensen que amb una bona cançó es pot guanyar.



🎦   FESTIVAL DE LA CANCIÓN DE EUROVISIÓN: LA HISTORIA DE FIRE SAGA, de David Dobkin

EUA, 2020 (Algunes nominacions)

Dos músics islandesos desconeguts representaran el seu país en el concurs musical més important del món. El grup s’anomena Fire Saga. 
Interessant en el sentit que es visualitzen els laberints i tripijocs d’un festival com aquest. Pel·lícula feta amb molts col·laboradors, músics famosos que interpreten cançons com a suport al film, i que representen els tipus de cançons habituals actualment al festival, com ara les balades, el pop, les músiques sentimentals, algunes cançons amb compromís social, ballarins, instrumentistes i grans coreografies. 
La cançó omnipresent a la pel·lícula és Waterloo, d’ABBA.




I al darrer festival dels seus cors, el del 1872, ja hi anaren tan pocs cantaires!

Rafael Tasis (Històries de coneguts, 1945)




2 comentaris:

  1. M'ha fet gràcia perquè has comentat les mateixes cançons que formen els meus records d'aquest festival. Ara ja no el mirem mai tot i que encara ens fa riure els Royaume Uni, 1 point, United Kingdom,1 point. Per cert, dissabte passat vaig dinar amb uns amics, el fill dels quals (22 o 23 anys!) havia quedat amb la seva colla per veure el festival en companyia!! Tot torna!!

    ResponElimina
  2. És que enguany la representant espanyola és catalana. Bé, cubano-catalana diuen. Però continua cantant en castellà. Això sí, s'ha classificat en el tercer lloc, i feia molts anys que això no passava.

    ResponElimina