 |
| Grupo Escolar Generalisimo Franco |
Internet té addiccions i alguns aspectes negatius, però també té coses molt bones. I avui n’hi he de reconèixer una: poder localitzar o redescobrir persones que m’havien desaparegut en el temps. He trobat la foto de la meva primera mestra, Maria Dolores García, la señorita, perquè tothom l’anomenava així. Era un tractament de cortesia que feien servir els nens i les nenes –en classes ben separades- i els pares; fins i tot havia sentit anomenar-la doña señorita, que ja és el súmmum.
La meva primera escola, entre 1957 i 1960, era el Grupo Escolar Generalisimo Franco de Tarragona, beneïda pel mig i per les vores pel cardenal Benjamín de Arriba y Castro, un bon element, que anava amb Mercedes i xofer, en temps de pobresa evident.
L’edifici encara avui és al carrer Pau del Protectorat de Tarragona; havia estat seu del col·legi les Teules de les Dominiques de la Presentació, que eren franceses. El sobrenom ‘teules’ venia per l'estrafolària gran toca alada blanca que portaven les monges al cap. Després de la Escuela Nacional, l'edifici va fer la funció de quarter de la policia.
 |
| Jo mateixa... fa uns quants dies! |
A mig matí, al voltant d’una cova que hi havia amb una imatge de la Mare de Déu, ens donaven un got de llet en pols, que arribava d’Amèrica –deien- per als pobrets nens de la postguerra.
El porter era un antic membre de la guàrdia de Franco, i la señorita, a qui tots els pares tractaven amb més por que altra cosa, era de caràcter molt sever, i amb moltes ganes de contribuir a tirar endavant la causa franquista.
Els pares callaven i deien amén. Poca cosa més podien fer davant l’aparell repressor de l’Estat.
🎦 EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS, de Peter Weir
EUA, 1989 (Òscar al millor guió original, i molts premis més)
En una acadèmia molt exclusiva de Nova Anglaterra arriba un professor amb mètodes nous que xoquen amb les normes acadèmiques del centre a què estan acostumats els alumnes. Els ensenyarà a lluitar per viure i a no rendir-se mai.
Ara potser ja superada per altres pel·lícules, però en el moment de l’estrena va ser una alenada d’aire fresc. A més, vam aprendre –almenys en el meu entorn- el significat de carpe diem!, l’expressió llatina que significa aprofita el dia, i si ho extrapolem, aprofita el moment.
El poeta Horaci va fer servir aquesta expressió per primer cop en un poema: Carpe diem quam minimum credula postero (Oda 1,11): aprofita el dia i no confiïs gaire en el que vindrà. Expressió que hem tornat a posar de moda més de dos mil anys després.
Els xiquets van a escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)
