INUNDATS

Aquests darrers dies, escoltant la ràdio sobre les notícies de les inundacions al País Valencià, he sentit que algú deia: Els rius, de tant en tant, ensenyen les escriptures. 

És una delicada manera de dir que els rius no entenen de propietats, ni de límits, ni de persones. Els rius s’emporten tot el que hi ha al seu lloc natural sense tenir en compte res ni ningú. És el seu territori i els humans ens som els okupes!

El meu padrí em va dir un cop: jo he vist passar una barca pel carrer. I, naturalment, jo me’n reia: No pots haver vist passar una barca per aquí! 

Els avis vivien al carrer Smith de Tarragona, carrer proper al carrer Reial, al port i al Serrallo. Efectivament, les inundacions de 1930 a Tarragona van deixar víctimes mortals i desapareguts, destruccions d’edificis i de naus industrials. Els diaris de l'època diuen que la gent es va indignar perquè les autoritats no havien previst l’avinguda d’aigua. I també diuen els diaris que pel carrer Reial s’hi podia circular amb barca, i que les persones que vivien als carrers adjacents demanaven auxili des dels balcons. 

Han passat gairebé 100 anys i la gent continua indignada amb les autoritats. Ara que tenim tants recursos, tants estudiosos de Meteorologia i de Física, ara que tenim la intel·ligència artificial i tots els mitjans tecnològics a les nostres mans, la gent continua emprenyada amb les autoritats perquè no han fet bé la seva feina. 

El riu Francolí, a Tarragona, es comporta com un rierol. Gairebé no hi passa aigua, i tant és així que fa uns anys quan hi anava a treballar, molta gent travessàvem el riu amb cotxe per evitar els embussos i molts cops ni es mullaven les rodes. Però un dia el vaig veure enfadat. Era l’octubre de 1994, ara fa 30 anys, un cumulonimbus de gran potència va provocar una riuada que va causar grans inundacions i víctimes mortals. El riu baixava per tota l’amplitud de la llera, a gran velocitat i emportant-s’ho tot, com un monstre color de fang. 

Sap greu que la intel·ligència humana no sigui capaç d’aprendre dels seus errors. 

🎦   L’IMPOSSIBLE (Lo imposible), de J.A. Bayona

Espanya, 2012 (5 premis Goya i moltes altres nominacions)

Mentre una família és de vacances a Tailàndia, un gran tsunami destrossa l’hotel i gran part de la costa del sud-est asiàtic. 

A una setmana de l’estrena es va convertir en la pel·lícula espanyola amb més recaptació de la història. Hi va haver molts tipus de crítiques. D’una banda, els qui es van quedar bocabadats davant la història de supervivència magníficament dirigida i, de l’altra, els qui no s’emocionen per molta música i desgràcies que vegin. 

La pel·lícula explica una història familiar, de gent bastant corrent que arriba a un hotel amb poca informació sobre la naturalesa del lloc on és. 

Hi ha molts efectes especials però, la pel·li té la virtut que no tens la sensació que n’hi hagi. Sembla natural, com si s’hagués rodat exactament dins d’un tsunami, i per això t’enganxa tant. 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és la catàstrofe

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure

Raimon (Al meu país, la pluja, 1984)

UNES OLIVETES

 

Istanbul, basar de les espècies

Tinc un amic a qui agraden les olives de tal manera que s’alimentaria d’olives i de res més. Quan té al davant un bufet se li’n va la vista a qualsevol cosa rodona que es pugui assemblar a una oliva. I si no n’hi ha, ja sap que és un menjar que no li farà prou profit. No és difícil, doncs, complaure'l, només cal proveir-lo d’un grapat d’olives de la classe que sigui davant seu. 

I és que amb la gran quantitat d’olives que hi ha ara, em costa recordar quines menjàvem a casa, tret de les arbequines, les aragoneses i les sevillanes. I, naturalment les farcides d’anxova que es van posar de moda fa molts anys i que no han deixat de produir-ne. Les olives farcides eren tota la tapa a què podíem aspirar quan érem petits i, en tot cas, quatre patates de xurrero, però res més apareixia a les taules habituals els dies assenyalats. Les llaunes de musclos o d’escopinyes i la varietat de tapes i pintxos actuals no poden comparar-se amb la nostra quotidianitat dels anys 60. 

El nostre vermut, que és així com en diem al pica-pica que precedeix el dinar de diumenge, era molt reduït, però les olives farcides sempre hi eren. 

Les olives ens arriben del llatí olīva, que ve d’olĕum (oli). La gran majoria de llengües romàniques han seguit el model llatí: italià, oliva; francès: olive. En castellà, tot i que també tenen les paraules oliva, olivos, olivar, olivarero... denominen el fruit aceituna, que prové de l’àrab zaytūnah. En portuguès: azeitona i oliva.

Les olives no són un plat principal, sempre són un afegit, una decoració, un matar la gana o entretenir-la, però certament són molt nostres, perquè des de fa més de sis mil anys que es conreen. En podem trobar fàcilment als mercats de tota la conca mediterrània, on els paradistes ens mostren olives amanides amb els gustos propis de cada lloc. 

 

🎦   EL OLIVO, d’Icíar Bollaín

Espanya, 2016 (4 premis Goya i unes quantes nominacions)

Una història a la recerca d’un arbre familiar, un arbre mil·lenari que una família es va veure obligada a vendre. 

La pel·lícula tracta de les arrels familiars i dels sentiments. És una història basada en un arbre, com ho podria ser sobre qualsevol altre objecte, però en aquest cas és sobre un arbre que va ser important per a la família. Pel·lícula força equilibrada, que sap explicar una història, encara que no tingui un final sorprenent, sinó previsible. 

TRÀILER

Andaluces de Jaén,

aceituneros altivos,

decidme en el alma: ¿quién,

quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,

ni el dinero, ni el señor,

sino la tierra callada,

el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura

y a los planetas unidos,

los tres dieron la hermosura

de los troncos retorcidos.

Miguel Hernández (Andaluces de Jaén, 1937)

Un clàssic, que segurament recordareu en la veu de Paco Ibàñez

 

TOUS LES GARÇONS ET LES FILLES

  

Tous les garçons et les filles, una cançó de 1962 de Françoise Hardy, que ens deuria arribar entrats els anys 70, perquè tot el que venia de França era escandalosament amagat i censurat. La cantant acaba de morir després d’anys de lluitar contra una malaltia, i després de reclamar insistentment l’eutanàsia, que no li van concedir. 

Com ella, Sylvie Vartan, Johnny Hallyday, Brassens, Aznavour, Brel, Moustaki i tants d’altres ens ensenyaven a respirar, ens oferien un món desconegut i ens indicaven que al nord les coses anaven per un altre camí. 

El règim franquista ens feia de pares, amb el benentès que l’Església amb els seus capellans i monges d’escola ens tenia ben acorralats i manipulats, i seguien al peu de la lletra les directrius marcades. La guàrdia civil vigilava bé que ningú no s’excedís en el coneixement de tot el que es feia fora de les fronteres. Els grisos i la benemèrita eren els garants de la nostra puresa intel·lectual no contaminada. De tot el que van fer encara no se n’ha escrit prou, però cal dir que n’hem sortit més ben parats del que es pensaven! 

Se’n van les icones que ens representaven... 

Pels bons moments amb la seva veu. 

Tous les garçons et les filles de mon âge
se promènent dans la rue deux par deux
tous les garçons et les filles de mon âge
savent bien ce que c'est d'être heureux
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
personne ne murmure "je t'aime" à mon oreille
tous les garçons et les filles de mon âge
font ensemble des projets d'avenir
tous les garçons et les filles de mon âge
savent très bien ce qu'aimer veut dire
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
oh! quand donc pour moi brillera le soleil?
comme les garçons et les filles de mon âge
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge
je me demande quand viendra le jour
où les yeux dans ses yeux et la main dans sa main
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime

Composta per: Françoise Hardy i Roger Samyn

COMENÇA L’ESCOLA

 

Un dels meus primers llibres escolars va ser l'Enciclopedia, de l’editorial Álvarez. Tenia 4 anys, i ignoro si ja sabia llegir o en vaig aprendre amb aquest llibre. Anava al Grupo Escolar Generalisimo Franco de Tarragona, on ens parlaven bàsicament de Déu i de la Pàtria, substantius que sempre anaven en majúscules. La majúscula ens indica precisament que és un concepte únic. 

Setembre és el mes de començar l’escola, mot que ens arriba del llatí schŏla, i que ha passat així mateix a altres llengües romàniques: escuela en castellà, scuola en italià, école en francès, i fins i tot en les que no ho són: school en anglès, i Schule en alemany, per bé que jo després vaig anar al col·legi, que també és una escola, però s’acostumen a dir així les escoles religioses. 

El professorat ha canviat, els mètodes també, i l’alumnat res té a veure amb aquelles classes separades de nens i nenes que cantàvem Montañas nevadas, banderas al viento –la primera cançó que em van ensenyar les monges- cançó falangista de la postguerra i que, per cert, m’encantava.

Sincerament no enteníem ni una estrofa. Com podien criatures de 6 o 7 anys entendre Quiero levantar mi Patria, / un inmenso afán me empuja, / poesía que promete / exigencia de mi honor. Jo sempre vaig dir la presencia de mi honor! I al començament de l'himne, quan diu La mirada clara, lejos, y la frente levantada, jo em pensava que parlaven d’algú: Clara Lejo! El meu subconscient sempre ha estat pendent de qui era la Clara Lejo. 

Avui la canalla va a l’escola i s’ho passa bé. I ja hem deixat enrere aquelles classes de pensament hermètic, de conceptes únics, i de por, però no us penseu pas que ho tenim tot guanyat.

Dèiem que algun dia l’escola catalana només s’anomenaria escola, sense adjectius, doncs que la prudència no ens faci traïdors, que deia Jordi Carbonell, si abaixem la guàrdia retornaran els vells fantasmes que enyoren el passat i que són més vius que mai!

🎦   LA MALA EDUCACIÓN, de Pedro Almodóvar

Espanya, 2004

Dos nois que van anar a una escola religiosa als anys 60 recorden vint anys després tot el que hi van viure. 

No soc especialment fan d’Almodóvar, però les seves pel·lícules tenen sempre un apunt nostàlgic que et mostra alguns temps que molts hem viscut, i per això les fa prou interessants. Hi ha salts a la realitat i al subconscient de manera que deixa fluir les sensacions submergides dels records. Pel·lícula estranya, com totes les d'Almodóvar, però interessant de veure. 

TRÀILER

Quan va morir la meva mare
jo encara anava, ho saps molt bé,
a l'escola, feia tercer
de BUP, i pel que fa al meu pare,
sempre viatja, sempre és lluny;
per això al cor sempre em retruny
la solitud.

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)

LA JANE...

 

J’ai t’aime... moi non plus va revolucionar una part del món i el nostre en particular. 

Mai no havíem sentit una cançó igual i gràcies a ella vam poder obrir els ulls encara adolescents a una normalitat que ens era negada. Finals dels 60. 

No havia tingut més notícia de la Jane Birkin; ni cançons, ni concerts, ni actuacions de cap mena, fins ara que acaba de morir. Era i és una icona, que se m'ha quedat amb la imatge congelada en el temps. La recordaré per la seva veu innocent que ens va cantar el que estava prohibit. 

La història és una mica rocambolesca. El censor espanyol de torn va llegir la lletra de la cançó d’amor i no se li va acudir escoltar-la. Realment la lletra no és gran cosa. Va passar la censura i quan se’n van adonar ja era tard, ja havia circulat per algunes cadenes de ràdio. No totes van programar-la, però sí unes quantes, suficients!

Després va venir la censura de veritat. La que va prohibir-la, no només a Espanya, sinó també en altres països europeus, alarmats per la condemna que també en va fer el Vaticà, que la considerava obscena. A França la programaven a partir de mitjanit. Sempre més avançats! De sobte, la cançó va assolir un èxit mundial. La censura és això: algú que es creu superior decideix el que has de veure, sentir, llegir, escoltar, pensar...

Je t'aime... moi non plus va ser un fenomen explicat amb veu baixeta, sense gaires escarafalls. És com aquelles sèries que ningú ha vist, però que tothom sap com acaben. S'escoltava la cançó, però ningú no gosava dir-ho. 

És un cant al sexe casual, a l’hedonisme, que considera el plaer l’únic bé de la vida. Nosaltres no enteníem prou bé la lletra de la cançó, ni quan deia el Je vais et je viens, però amb el so i l'ambientació n’hi havia prou.

Aquí podeu escoltar-la, però feu-ho amb orelles adolescents dels 70, orelles que no han vist mai un pardal volar. Ah! i sense imatge, com si l’escoltéssiu a la ràdio! 

JE T'AIME... MOI NON PLUS

🎦   BLOW-UP (Desig en un matí d’estiu), de Michelangelo Antonioni i produïda per Carlo Ponti.

Regne Unit, 1966  (Palma d’Or al Festival de Cannes i nominacions als Oscar i Globus d’Or)

Adaptació d’un conte de Julio Cortázar. 

Un fotògraf de moda que després de fer unes fotos descobreix coses estranyes en revelar-les.

No és una pel·lícula fàcil. Antonioni és un director molt dens que ens transporta a una realitat irreal una mica difícil de pair. 

Hi treballa la Jane Birkin al costat de la Vanessa Redgrave, actrius que han seguit camins ben diferents. 

TRÀILER

Je t'aime, je t'aime
Oh oui, je t'aime
Moi non plus
Oh, mon amour
Comme la vague irrésolue
Je vais, je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Entre tes reins
Et je me retiens

Jane Birkin i Serge Gainsbourg

CORPUS

 

Arbúcies, 2015

Corpus, que en llatí vol dir cos, és la festa catòlica que se celebra 12 dies després de la Pentecosta o segona Pasqua. La paraula Pentecosta que ve del grec i literalment significa cinquantena (penta), es refereix al cinquantè dia després de Diumenge de Resurrecció.  

Els meus records de Corpus eren llargues processons de nens i nenes vestits de comunió. L’únic cop que he anat en una processó de Corpus va ser als set anys, i veient ara els meus nets, dubto molt que sabéssim què hi anàvem a fer, però era el costum, la tradició o, si més no, allò a què estàvem obligats per les parròquies o les escoles. Recordo l’ou com balla al claustre de la Catedral de Tarragona, que vèiem com a fet miraculós, els tocs de campanes, i la gent mudada al carrer, perquè abans la gent es mudava. Sobretot en aquestes fetes de primavera, les dones apareixien amb vestits jaqueta i bruses de colors vius, perquè de pantalons no en portaven pas! Corpus era una mena de festa d’entrada d’estiu i, l’ambient, malgrat la foscor política que ens va tocar viure, començava a aclarir-se de cara al bon temps.  

Corpus sempre ha estat una festa envoltada d’elements populars i tradicionals com ara els gegants, els nanos, i tapissos de flors al terra i enramades que només perduren en unes poques poblacions. 

La paraula corpus també es fa servir per anomenar les col·leccions generals d’escrits, com el corpus lingüístic, que són el conjunt de textos amb què es poden analitzar i descriure les llengües. I no em refereixo només a literatura, hi trobarem novel·les i obres de teatre, però també guions de cinema, notícies de premsa, assajos, discursos, etc. És a dir, la llengua és també allò que deixen escrit els qui escriuen, i és també allò que va canviant amb els anys i fins i tot els segles. La informàtica ha facilitat enormement aquests bancs de dades lingüístics perquè amb una senzilla cerca podem trobar una mateixa paraula d'un escriptor del segle XIX fins a un d’actual, i a partir d’aquí analitzar-ne els elements i el contingut en què es relaciona. El Corpus textual de la llengua catalana conté 52 milions de mots i és una eina increïblement útil i curiosa. 

I encara hem tingut un altre corpus, més desolador i més trist. El Corpus de Sang de 1640, en què un grup de segadors es va revoltar contra el govern del Borbó Felip IV de Castella, i va desencadenar la Guerra dels Segadors, en què vam perdre bous i esquelles. 

Els bous perduts encara no els hem trobat, i les esquelles continuen perdudes pel món sideral... 

🎦   CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa

Polònia, 2019 (premi Chicago Film Festival i moltes nominacions) 

Un jove internat en un centre de detenció juvenil vol ser capellà malgrat els seus antecedents. Es fa passar per capellà i es fa càrrec de la parròquia d’una petita localitat. 

No és una pel·lícula religiosa, sinó un relat sobre les emocions, sobre el paper de l’Església en moments complicats, i sobre el fet d’aprofitar les oportunitats que en un moment determinat et pot oferir la vida.  

TRÀILER

I potser per Nadal o Sant Silvestre,
o per Corpus, que és dia beneït,
us llevaré el baldó de la finestra
i us faré companyia dintre el llit.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)

FEM UN CAFETÓ?

Què vol dir un cafè sol? 

A part de ser un costum arribat directament de Madrid, un cafè sol pot significar unes quantes coses: Que et vols prendre el cafè en solitud, sense que t’amoïni ningú. Que vols un cafè sense cap afegit, ni sucre, ni llet, ni alcohol. Que vols un cafè i res més, és a dir, he vingut a prendre cafè, no a dinar. Que no en vull dos ni tres, en vull un... i encara trobaríem algun altre significat. 

El nostre costum era demanar un cafè, però, com us deia, ens ha arribat el costum madrileny i ens ha aclaparat: uno solo! Dit d’una altra manera: s’ha produït un canvi lingüístic en el lèxic. 

Si a Madrid demanes un cafè et porten un cafè amb llet. El problema no és com ho diuen a Madrid, perquè poden dir el que vulguin -també en diuen cafelito- el problema és que hem deixat de demanar cafè. Això sí, hem estat capaços de traduir-ne la forma: un cafè sol!

No sé si a València i Menorca encara usen el plural cafens, però per la meva zona sí que encara diem cafetó, que és molt agradable, perquè sempre implica senyals de companyia. 

La paraula ens arriba de l'àrab Qahwah, que vol dir estimulant; de l'àrab va passar al turc Kahveh; i del turc va passar a l'italià, caffè. Els italians fan un cafè minúscul, que gairebé es pot mastegar de tan concentrat com és, i el nom ha anat passant per totes les llengües fins a fer-se internacional. I els anglesos, que en diuen coffee, fan un cafè tan passat per aigua que no donen valor al seu origen estimulant. 

Ara al cafè li traiem la cafeïna, que n'és la principal substància, i el descafeïnem, però també hem inventat el cibercafè! que és un lloc on a més de prendre-te'l sol o amb companyia, amb llet de vaca, amb lactosa o sense, de civada, de soja, d’espelta, d’arròs, d’ametlla... amb sucre blanc o morè, i amb cullereta per remenar, pots connectar-te a Internet tant com vulguis.

Una de les moltes feines i feinetes del meu avi matern era el de torrefactor. Si em concentro, encara sento aquella olor de cafè del Tostadero Bakuko a la rambla de Tarragona, als anys 60, quan encara demanàvem un cafè i ningú no ens preguntava si el volíem sol!

I avui una cançó icònica sobre el cafè, Ojalá que llueva cafè, de Juan Luis Guerra (R.Dominicana, 1957), cantautor que mescla les músiques de les Antilles amb les africanes, el bolero amb la salsa... i ha sabut traslladar els seus sons per tot el món. Com aquesta cançó, que segur que coneixeu...

Ojalá que llueva cafè

De nit, en un cafè, es pot tenir pare.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)

NO HO LLEGIRÀS PAS?

No a la guerra. Icona de la Plataforma Aturem la Guerra, 2002

Un universal lingüístic és un tret que tenen en comú les llengües. D’entrada podríem pensar que són moltes les coses comunes, però si ens endinsem en les profunditats de les llengües del món veurem que no són tants els universals, és a dir, els trets comuns. 

La negació és universal. Això vol dir que totes les llengües del món tenen capacitat per dir que no utilitzant els seus recursos. Dit d'una altra manera: no hi ha cap llengua que no pugui dir que no. 

En francès és obligatori construir les frases negatives amb l’adverbi pas. En català també tenim la partícula pas, però només la sentirem en algunes zones del nord, i serveix per reforçar o emfasitzar una negació, una prohibició: A mi no m’hi trobaran pas! En realitat, s’està perdent com tants altres trets característics i només quedarà en frases compactes.

En català podem negar doble: Ningú no ens ho va dir! La doble negació, tot i ser facultativa, també la perdrem. Les noves generacions tendeixen a usar la forma més simple. Eliminen detalls sense els quals no varia el significat a canvi de perdre genuïnitat. Els parlants acostumem a practicar el mínim esforç i això sempre afavoreix el canvi lingüístic. El castellà pot fer la doble negació? Doncs sí, també la fa, però d'una altra manera. No pot dir *Nadie no nos esperaba, però sí No he ido nunca al gimnasio.

El que és universal és la negació, no la forma de fer-la.

Mira si som originals els catalans que si volem demanar una cosa la neguem: no tindràs pas una galeta?

Darrerament ha aparegut una paraula nova: negacionista. Que es defineix com aquella persona que nega sistemàticament els fets històrics demostrats o teories avalades científicament. És tan nova que encara no figura als diccionaris, potser perquè els acadèmics confien que deixarem de negar el que és innegable. 

🎦   NEGACIÓN, de Mick Jackson

Regne Unit, 2016

El llibre La negación del Holocausto, de Deborah E. Lipstadt acusava periodistes i historiadors de negacionistes, però va ser denunciada per un negacionista britànic, David Irving, admirador de Hitler. 

El drama va ser que algú negués a les víctimes supervivents que tot allò havia passat. És un duel entre dues posicions enfrontades, entre dues idees extremes. Tot es desenvolupa a través d’un drama judicial. La interpretació és genial.

TRÀILER 

Je ne sais pas dire "Je t'aime"

Je ne sais pas, je ne sais pas

Je ne peux pas dire "Je t'aime"

Je ne peux pas, je ne peux pas.

Barbara (Je ne sais pas dire, 1964)

BELPHÉGOR

A través del forat del pany que hi havia a la porta del menjador de casa dels pares vaig veure la minisèrie francesa Belphégor ou le Fantôme du Louvre (Belfegor o el fantasma del Louvre), basada en un relat d’Arthur Bernède, i dirigida per Claude Barma. Hi treballava com a protagonista Juliette Gréco, que ha mort aquest setembre passat. 

I ho vaig veure així perquè deuria tenir entre 11 i 12 anys i no em deixaven veure la tele a les nits. I pels qui no ho sàpiguen, als anys 60 apareixien uns rombes a la part superior de la pantalla que indicaven si estava més o menys permès que ho veiessin les criatures. Aquesta deuria tenir dos rombes perquè era una sèrie de por. 

Per tant, Juliette Gréco va ser per a mi una actriu que treballava en pel·lis de por, i molt més endavant vaig saber que cantava. 

Belphégor era un fantasma alt, vestit amb una túnica negra, amb màscara negra, que es movia de nit per tot el Museu del Louvre. I veritablement ens feia por. 

L’endemà al matí, a l’escola, parlàvem de la sèrie i algunes, amb més sort, l’haurien vist assegudes davant la tele, d’altres, forçant la vista darrere el forat del pany. 

Ho recordo com si fos ara, però no la tornaré a veure. Les noves tecnologies cinematogràfiques han deixat enrere aquestes peces en blanc i negre que avui són totalment caduques, però en guardo tan bon record, que deixaré que el fantasma continuï viu en la imaginació tal com era. 

Tràiler que us farà més riure que por: https://www.youtube.com/watch?v=mXqZo4vgFp8

Juliette Gréco a La chanson des vieux amants: https://youtu.be/yd0jbdeBnbA

SE'N VA ANAR EN UN DIA MOLT CLAR

Foto: Estel Bové (Austràlia)

La notícia és que el rei emèrit se n’ha anat o ha fugit o s'ha escapat o..

Doncs què voleu que us digui? Trobo que té molt de mèrit que un tio corrupte fins a les celles, enfangat fins l’engonal, empastifat pel mig i per les vores, untat de dalt a baix ens digui que se’n va i nosaltres encara li paguem la fugida, l’estada a l’estranger o a l’exili i segurament totes les companyies que desitgi. I encara que afirmem que nosaltres no tenim rei, de moment liquidem els seus comptes. Potser és que ens mereixem el que està passant, perquè no som capaços ni d'impedir-ho ni de reaccionar. Ens en lamentem i prou. 

El verb pronominal anar-se’n només vol dir partir d’un lloc per anar en un altre lloc. Fugir, en canvi, és més contundent, perquè vol dir allunyar-se d’algun perill o d’alguna cosa desagradable. I escapar-se? Doncs vol dir aconseguir alliberar-se d’aquest perill!

Com que no soc capaç de trobar res que s’hi assembli us posaré unes quantes pel·lis a veure quina creieu que li va millor. Mireu-vos els tràilers i feu les aportacions que vulgueu! No sé pas si en trobarem cap que ho superi. 

🎦   ATRÁPAME SI PUEDES, de Steven Spielberg

EUA, 2002, amb molts premis i nominacions als Oscars.

Basada en una història real. Un agent de l’FBI ha de seguir la pista d’un jove delinqüent que adopta diverses identitats, per capturar-lo i portar-lo davant la justícia.

Tràiler: https://youtu.be/Kvj_qEPgPps

🎦   FUGA DE ALCATRAZ, de Don Siegel

EUA, 1979

Un pres de la presó d’Alcatraz, de màxima seguretat, situada enmig d’una illa de la badia de Sant Francisco prepara un pla de fuga. 

Tràiler: https://youtu.be/LUwtdwdK63A

🎦   EL FUGITIVO, d’Andrew Davis

EUA, 1993, un Oscar i molts altres premis. 

La vida del doctor Richard Kimble, un metge acusat d’haver matat la seva dona. Quan el traslladen a la presó, es fuga de l’autocar juntament amb altres presos. Per provar la seva innocència haurà de trobar l’assassí, que és manc.

Tràiler: https://youtu.be/pVTrGdS0xEQ

🎦   ATRACO PERFECTO, d’Stanley Kubrick

EUA, 1956

Després de passar per la presó, un home decideix donar el darrer cop de la seva vida, que li permeti retirar-se. 

Tràiler: https://youtu.be/gAe1CJWH_B8

🎦   EL GOLPE, de George Roy Hill

EUA, 1973

Dos timadors volen venjar la mort d’un company. Amb l’ajuda de tots els amics i coneguts muntaran un pla per fer-ho.

Tràiler: https://youtu.be/UqVgV_8MkSQ 

I perquè us tranquil·litzeu, us posaré la cançó que va guanyar el premi del V Festival de la Cançó Mediterrània de 1963, cantada per Salomé i per Raimon!

Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=rB_bUmu4h6k

Se'n va anar

en un dia molt clar.

Jo no sé

si a una terra llunyana.

Se'n va anar

cap enllà.

No sé pas

si tornarà.😱

MONTSERRAT

El Llibre Vermell de Montserrat, de 1399, és un còdex o llibre antic escrit a mà, que anomenem així perquè té la coberta de color vermell. Es conserva a la biblioteca del monestir i està escrit en pergamí i en una cal·ligrafia pròpia de l’Edat mitjana. Es va salvar de l’incendi de 1811, provocat per les tropes de Napoleó i segur que el timbaler del Bruc alguna cosa hi va tenir a veure!

L’obra té contingut teològic adreçat als monjos i als peregrins, però també conté un cançoner, escrit en català, occità i llatí. D’aquest cançoner en destaco, potser perquè és la més coneguda, la famosa Stella splendens, que podem trobar amb múltiples versions. La simplicitat de la música medieval fa que sigui d’una bellesa extraordinària. 

Us proposo escoltar dues versions. L'una no és millor que l'altra, senzillament són versions per a moments i públics diferents: 

Fragment del Llibre Vermell

• D’una banda el gran music medieval Jordi Savall, especialitzat amb la viola de gamba. (Hespèrion XXI · La Capella Reial de Catalunya) 

https://youtu.be/NkRNR_YIFHA

• I de l’altra, la Companyia Eléctrica Dharma, amb la qual vam saltar i ballar l’Stella splendens als seus concerts als anys 90. 

https://youtu.be/2mLpB1Cb3_U






Stella splendens in monte ut solis radium
miraculis serrato exaudi populum.
    Estrella refulgent amb miracles a la muntanya serrada,
    Com raig de sol, escolteu el poble.

AUTE

Luis Eduardo Aute, el poeta, el cantant, el pintor, el polifacètic artista ha mort avui, 4 d’abril de 2020. 

De totes les cançons, em quedo amb Al alba. No només perquè sempre m’ha agradat, sinó perquè va ser cançó capdavantera en la protesta de finals de la dictadura franquista. Era una cançó contra la pena de mort, disfressada com a cançó d’amor per evitar la censura, que es va relacionar amb els afusellaments, millor dit, els assassinats, de 1975. 

Després de sentir Presiento que tras la noche, vendrá la noche más larga... tothom va entendre que estava escrita per als empresonats.

La millor versió –perquè n’hi ha hagut moltes-, la seva: 

https://www.youtube.com/watch?v=ph3hhsogncI

🎦 AUTE RETRATO, de Gaizka Urresti

Documental sobre les millors actuacions en els 50 anys de carrera musical i artística (2019). Nominada a diversos premis. Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x7kgj5c

AL ALBA 
Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga.
Quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas.
Comen las últimas flores.
Parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga.
Quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas.
¿No te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza?
¡Maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana!

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga.
Quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.

Luis Eduardo Aute