Istanbul, basar de les espècies |
Tinc un amic a qui agraden les olives de tal manera que s’alimentaria d’olives i de res més. Quan té al davant un bufet se li’n va la vista a qualsevol cosa rodona que es pugui assemblar a una oliva. I si no n’hi ha, ja sap que és un menjar que no li farà prou profit. No és difícil, doncs, complaure'l, només cal proveir-lo d’un grapat d’olives de la classe que sigui davant seu.
I és que amb la gran quantitat d’olives que hi ha ara, em costa recordar quines menjàvem a casa, tret de les arbequines, les aragoneses i les sevillanes. I, naturalment les farcides d’anxova que es van posar de moda fa molts anys i que no han deixat de produir-ne. Les olives farcides eren tota la tapa a què podíem aspirar quan érem petits i, en tot cas, quatre patates de xurrero, però res més apareixia a les taules habituals els dies assenyalats. Les llaunes de musclos o d’escopinyes i la varietat de tapes i pintxos actuals no poden comparar-se amb la nostra quotidianitat dels anys 60.
El nostre vermut, que és així com en diem al pica-pica que precedeix el dinar de diumenge, era molt reduït, però les olives farcides sempre hi eren.
Les olives ens arriben del llatí olīva, que ve d’olĕum (oli). La gran majoria de llengües romàniques han seguit el model llatí: italià, oliva; francès: olive. En castellà, tot i que també tenen les paraules oliva, olivos, olivar, olivarero... denominen el fruit aceituna, que prové de l’àrab zaytūnah. En portuguès: azeitona i oliva.
Les olives no són un plat principal, sempre són un afegit, una decoració, un matar la gana o entretenir-la, però certament són molt nostres, perquè des de fa més de sis mil anys que es conreen. En podem trobar fàcilment als mercats de tota la conca mediterrània, on els paradistes ens mostren olives amanides amb els gustos propis de cada lloc.
🎦 EL OLIVO, d’Icíar Bollaín
Espanya, 2016 (4 premis Goya i unes quantes nominacions)
Una història a la recerca d’un arbre familiar, un arbre mil·lenari que una família es va veure obligada a vendre.
La pel·lícula tracta de les arrels familiars i dels sentiments. És una història basada en un arbre, com ho podria ser sobre qualsevol altre objecte, però en aquest cas és sobre un arbre que va ser important per a la família. Pel·lícula força equilibrada, que sap explicar una història, encara que no tingui un final sorprenent, sinó previsible.
Andaluces de Jaén,aceituneros altivos,decidme en el alma: ¿quién,quién levantó los olivos?No los levantó la nada,ni el dinero, ni el señor,sino la tierra callada,el trabajo y el sudor.Unidos al agua puray a los planetas unidos,los tres dieron la hermosurade los troncos retorcidos.Miguel Hernández (Andaluces de Jaén, 1937)Un clàssic, que segurament recordareu en la veu de Paco Ibàñez
Jo sóc l'amic que tu dius, he he
ResponEliminaSuposo que ets qui ets, oi anònim? :)
EliminaDoncs sí, si que ho és
EliminaHi diu anònim però et coneixem tots! he he
ResponEliminaI tant que el coneixem.... i si les olives es poden acompanyat d'un traguet de vi fresc, amb porró, molt millor, no ?
ResponEliminaRecentment he après a matinal les olives tal com ho fan a Itàlia, amb pell de llimona, romer, tomaca seca... que finalment cobreixen amb oli d'oliva. Que en delicioses.
ResponEliminaDarrerament m'he aficionat a les olives negres gregues KALAMATA, que tenen un gust molt potent.
Per cert, a l' amic anònim també li agraden molt els CALLOS.
jo t'he copiat la recepta i ja n'he fet dos pots!
EliminaVolia dir: "MARINAR"
ResponEliminael corrector fa el que li dóna la gana!
A mi m'agraden molt les "chupadedos" que crec que són aragoneses. Com en diríem en català, xupadits?
ResponEliminaEstel
No, chupar és castellà. En tot cas xucladits o llepadits, però em sembla que ho fan servir com a marca.
Elimina