K

Només fem servir la lletra /k/ en paraules d'origen estranger. Existia en llatí, però també la utilitzaven per a les paraules estrangeres, és a dir, les que venien del grec; precisament prové de la lletra kappa de l’alfabet grec. 

En català trobem més de 200 paraules començades per aquesta lletra (a més de les que porten la lletra a l’interior o al final, com ara harakiri) que amb el temps han anat ocupant el seu espai al diccionari. Les coneixem en un grau important, sobretot les que arriben del japonès, perquè tothom sap què vol dir kamikaze, karate, karaoke, paraules que hem adoptat després del seu pas per l’anglès, a diferència d’altres que hem adaptat, com ara quimono. 

Hi ha les paraules referides a altres territoris, com ara els kurds, els kuwaitians, els kosovars, etc. I no hi podien faltar els mots que ens arriben a través de l’alimentació, com ara el kiwi, de l’idioma maori, o el kebab, de l’àrab, o el kirsch de l’alemany. Hi ha també una paraula ja catalana, koiné, poc usada i de caràcter més aviat tècnic, que significa llengua comuna, la que es presenta en tot un territori, com per exemple al territori de la llengua catalana.

Però també tinc una queixa. Per què d’entre totes les paraules amb /k/ no hi ha kumbaià? És una paraula que representa tota una generació, i que es refereix a l’estil, la música, la manera de fer de tants ambients excursionistes, ecologistes i d’escoltes catalans des de sempre. Un adjectiu que fem servir molt i que no deu fer gràcia als acadèmics. Kum-ba-yah ve de l'anglès come by here: vine cap aquí, i és una coneguda cançó espiritual afroamericana de principis del XX. 

Doncs sí, a vegades les vostres decisions són kafkianes, que ve de Franz Kafka, un escriptor txec en llengua alemanya. Produir una paraula a partir d'un nom propi és un fenomen lingüístic anomenat epònim, de manera que el nom es transforma en un adjectiu per poder fer descripcions.

Kafkià, amb dues k, significa angoixa, desordre, caos, opressió, situació grotesca. Què us han fet els kumbaiàs? 

🎦   FRANZ KAFKA, de Agnieszka Holland

República Txeca, 2025 (Diverses nominacions a premis)

Biografia (ara se’n diu biopic, de l’anglès biographical picture) de l’escriptor jueu Franz Kafka. La pel·lícula segueix la vida de Kafka des del seu naixement a Praga, el 1883, fins a la seva mort a Viena el 1924.  

Un home turmentat, que reflectia la seva angoixa en la seva obra. 

TRÀILER

 *    *    *

En unes parròquies se seguia la tradició més estricta, una rutina que ni l'oficiant semblava creure's. En altres, en canvi, s'hi introduïen guitarres i himnes kumbaià, i l'homilia feia referència a qüestions d'actualitat en un llenguatge comprensible. Era curiós alternar els dos rituals, que semblaven correspondre a dues religions diferents.

Vicenç Pagès Jordà (Memòria vintage, 2020)

FLASSADES

A casa dels avis i els pares hi havia flassades, no pas mantes. 

Les flassades eren de llana i pesaven tant que t’adormies amb el pes que et queia a sobre. Passat l’hivern les pujaven al terrat i les deixaven a sol i serena un parell de dies perquè es ventilessin. No crec que mai les portessin a la tintoreria.  

Un cop ventilades es plegaven, però abans es farcien de boles de naftalina –encara en sento la fortor. La naftalina aromatitzava qualsevol armari amb un ‘perfum’ penetrant i agut. Quan tornava l’hivern les pujaven al terrat per eliminar-ne l’olor, a fi de poder-les tornar a posar sobre els llits. A casa deurien tenien terror a les papallones de la roba, perquè tots els armaris feien aquest aroma incisiu. 

És una paraula que ens arriba de l’àrab farsat. A partir del català va passar com a frazada al castellà. Actualment, flassada i manta signifiquen el mateix, malgrat això, la flassada ha passat a millor vida. 

La paraula que va guanyar va ser manta, que prové del llatí mantum, que originàriament es referia més aviat a un mantell per abrigar-se del fred, i després va passar a ser la peça que es posava al llit. 

Més endavant, les mantes es van aprimar. Es fabricaven d’un teixit molt més suau amb barreja de fibres sintètiques i ja no pesaven i, per tant, amb una manta fina podies passar tot l’hivern. 

Qui passarà també a millor vida serà precisament la manta, perquè els nòrdics han envaït els nostres llits. A casa resistim a mitges... 

🎦   EL SALT DE LA MANTA (Le saut à la couverture) (1895), de Louis Lumière 

França, 1895.  

Quatre homes subjecten una manta, mentre un altre s’ho mira. Un altre home intenta saltar sobre la manta. 

És un curt francès en blanc i negre, mut i produït i dirigit per un dels germans Lumière.

Forma part de la primera presentació comercial del cinematògraf Lumière el 28/12/1895 al Saló Indien del Grand Café de París. Rodada en 35 mm.

Evidentment no és res de l’altre món, només que es va rodar als inicis del cinema!

Aquí podeu visualitzar el CURT SENCER, que només dura 41 segons.

     *   *   *

S'allargà al llit, i al cap d'una estona, entre la flassada i el travesser, s'esvaïen tots els misteris.

Josep-Sebastià Pons (Llibre de les set sivelles, 1956)

CARAGOL TREU BANYA

foto: Estel Bové

 

Un dels menjars que més agradava al meu pare eren els caragolins. No tant els caragols grans, perquè no tenien substància –deia. Els bovers, els cristians i les regines que arreplegava -que nosaltres anomenàvem carragines- els donava. Només li agradaven els caragolins! 

Quan plovia, gairebé ja tenia a les mans una bossa de plàstic per recollir-ne, sempre que tingués a la vora algun camp amb canyissos o tiges de fonoll o arbustos o fins i tot, males herbes. Amb la collita del dia els portava cap a casa com un trofeu. 

Els col·locaven a dins d’una escorredora de metall i els tapaven amb un plat, i al damunt hi posaven algun pes, perquè no aixequessin la tapa i s’escapessin, perquè algun cop ho havien fet i es van haver de perseguir caragolins parets amunt. 

Era tot un ritual caragolinaire. 

Els tenien uns quants dies espolsats amb farina, potser perquè s’alimentessin una mica ara que haurien de ser a la garjola. Així expulsaven excrements i toxines. Després els teníem en dejú un parell de dies més. I a partir d’aquí començava la tortura. Es rentaven bé amb aigua de l’aixeta fins que deixaven anar poques baves, després es posaven dins d’una olla gran amb aigua freda i una mica de sal i s’encenia el foc, que primer era suau i els donava escalfor. Aquest era el ritual de l’engany. Deurien dir: mira quina piscina climatitzada més fantàstica que tenim! Però així que estaven contents i treien les banyes, s’apujava el foc i els teníem bullint una mitja hora més o menys, segons la mida, fins que quedaven groguis, i amb les banyes a fora.  

Escorreguts i a la taula, acompanyats d’una mena d’allioli fluix barrejat amb tomaca escalivada, anàvem buidant les closques. El meu pare era feliç com un anís aquell dia. 

A ma mare no li agradaven gaire, potser perquè era l’encarregada de la tortura. A mi sí que m’agradaven, però no he continuat el ritual i, per tant, no he vist més caragolins al plat.   

Caragol i cargol són considerats sinònims i com que els parlants sempre tendim a fer els mínims esforços lingüístics, acabem tots escurçant el mot. 

🎦   LA MEMÒRIA DELS CARGOLS, d’Anna Rosa Cisquella, Joan Lluis Bozzo, Eduard Cortés, i Jordi Frades

Catalunya, 1999

Al llarg de 700 anys d’història, la família Cargol té una masia, conrea terres, lluita en les guerres, guanya diners, en perd, i sempre va endavant. 

És una sèrie de TV3, còmica, plena d’ironia, amb dosis de bon humor i també de duresa. Es va fer famosa a finals del segle passat i en aquell moment va agradar molt. Vint-i-cinc anys després les tecnologies han canviat, però encara conserva aquella bona feina televisiva d’aleshores. 

Són 26 capítols, que podeu veure sencers aquí

 

*    *    *

A costat del foc hi ha la gran olla buida. L'aigua que va a cercar serà per a rentar i bullir els caragols.

Lola Anglada (En Peret, 1928)

LA GOLA

 

Sant Blai, a part de ser el nom del net d’una amiga meva i fill del meu fillol, és un sant baró que sempre he associat a unes galetes, els blaiets. 

Poc en sé del sant i de la seva vida terrenal, però es veu que va ser un metge i bisbe de Sebaste (abans Armènia, ara Turquia), i un màrtir cristià.

Segons la tradició va salvar la vida d’un nen que tenia una espina de peix clavada a la gola, motiu pel qual actualment és qui ens guareix del mal de gola, sempre que fem l'esforç de fer beneir els aliments que ens hem de menjar. Si no hi aneu el 3 de febrer, ja no hi teniu res a fer, tindreu mal de gola! 😀

Els records d’aquest dia els vaig explicar en un apunt de l’any passat, aquí. 

Hi ha festes associades a sants i santes que arrosseguem des de sempre sense saber-ne gran cosa. Sant Blai el tinc emmarcat en la ment com un dia d’església amb cistellet, mocador de puntes i poma per beneir. Poma que un cop arribava a casa feia cap al cistell de la fruita sense distincions. Era un ritual, com tants d’altres, el d’anar a beneir aquell dia concret perquè el bon home ens guarís dels mals. 

He patit força de mal de gola i fins i tot em van operar de ben petita, cosa que em fa pensar que no devia mirar el sant amb devoció i em devia equivocar de poma del cistell perquè el mal de gola va ser persistent durant uns quants anys. 

Em sembla que cap a la part de Barcelona en diuen mal de coll, però aquí continuem amb la gola, de sempre. 

La gola ens ve del llatí gŭla, que a part de ser la part anterior del coll, és també com s’anomena un dels pecats capitals per a la religió cristiana i catòlica. La gola són les ganes desordenades de menjar i beure, el plaer connectat amb el menjar o la beguda. Els golosos ho tenen mal parat!

🎦   LA GRANDE BOUFFE, de Marco Ferreri

França, 1973

Quatre amics es reuneixen en una mansió amb la idea de suïcidar-se menjant sense parar, i amb sexe continuat, que es barreja amb tots els plats. 

Els hedonistes són els qui consideren el plaer com a l’únic principal bé de la vida i la gola em remet irremeiablement a La grande bouffe, de Marco Ferreri, que em va deixar un mal gust de boca que m’ha durat anys, però avui s’hi escau, què hi farem.

No l’aconsello a tothom, només als qui no s’afecten gaire per les visions fora mida. Això sí, hi ha quatre grans actors de l’escena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, segurament com a La gran comilona)

*    *    *

¿Com havíem d'ésser germans, jo i ell, si un mal de gola a mi me'l curava ma mare untant-me el melic amb oli del gressol, i a ell el metge li manava xaropets de ca l'apotecari?

Xavier Casp (Proses en carn, 1952)

 

HA NEVAT!

 

Foto: Alfons Barceló. (Montsant 2017)

Vivim en un petit país on hi ha de tot: muntanya alta i muntanya baixa, platja de sorra i platja de pedres, rius cabalosos i rius esquifits, neu al nord, sol, boira, pluja (poca), vent (sobretot a Reus)... per tant, tenim més o menys de tot i no ens podem queixar. 

Els qui viuen al Pirineu segur que n’estan farts de la neu que els impedeix circular amb normalitat, a nosaltres, en canvi, cauen quatre volves de neu i quedem encaterinats darrere els vidres i sortim al carrer amb la il·lusió que la jaqueta s’empolsi de gel. 

Ja ho deia bé el poeta, que les coses són segons el color del cristall amb què mirem, és a dir, la percepció de la realitat es subjectiva. Els uns per massa, els altres per poc. La neu no sempre és benvinguda a tot arreu, perquè causa molts problemes, però als qui ens ha tocat viure al sud, ens agrada que molt de tant en tant ens vingui a veure. 

He vist nevar poques vegades a la meva vida, tampoc no som d’esquiar ni de raquetes de neu, ni d’esports de neu, així que o la neu ve a casa o no me la trobo. 

Nevar és un verb d’origen llatí, nĭvare. En català, nevar i neu; en italià, nevicare i neve; castellà, nevar i nieve; francès, neiger i neige; portuguès, nevar i neve. És un verb intransitiu i impersonal i generalment –si no és que escrivim narracions poètiques- el conjuguem només en la tercera persona del singular (neva, nevava, ha nevat, nevaria, hauria nevat...). 

Les zones on neva sovint o bé on la neu és part del paisatge quotidià, en el nostre cas, la zona pirinenca, tenen moltes paraules o expressions sobre la neu. No és el mateix la neu acabada de caure, que la neu amb pluja o la neu dura o tova o bruta... A la meva zona, en canvi, poca cosa tenim a dir, perquè n’estem mancats gairebé sempre, i el nostre vocabulari és reduït. Les llengües, per tant, fabriquen paraules a mida que les necessiten, s’espavilen a crear fraseologia de la visió de cada realitat. D’aquest fenomen se’n diu ‘camp lèxic’ o conjunt de mots que estan relacionats pel seu significat. 

🎦   LA SOCIETAT DE LA NEU (La sociedad de la nieve), de J.A. Bayona

Espanya, 2023 (Premis Goya, premis Festival Donostia, i moltes nominacions)

El 1972. el vol 571 que portava un equip de rugby a Xile es va estrellar en un glaciar al mig de los Andes. Només 29 dels 45 passatgers van sobreviure, però es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per mantenir-se vius. 

Havia vist ‘Viven’, de Frank Marshall, de 1993, sobre el mateix tema, que em va causar molta impressió, però aquesta també ha complert totes les expectatives. Les escenes de l’accident i del comportament dels supervivents són impressionants. No cal dir que el paisatge nevat és magnífic, sobretot vist en pantalla gran.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira.

Ramon de Campoamor (Las dos linternas, 1846) 

CLICA!

 

La primera conjugació catalana, acabada en –ar, és la més rica de les tres conjugacions que tenim (ar, er/re, ir). 

Tots els nous verbs que van sorgint, que es van inventant o que es van adoptant o adaptant d’estrangerismes es conjuguen d’acord amb la primera conjugació. 

Les altres han quedat encarcarades i amb poques perspectives de futur en el sentit que cap nou verb s’adaptarà a les desinències er/re o ir. Aquest és un fet comú a totes les llengües romàniques, perquè en totes la primera conjugació és la més productiva, i l’única capaç d’aglutinar tot el gran nombre de verbs que ens ha arribat, sobretot en els darrers anys, fruit de les noves formes de tecnologia, ciència, medicina... com per exemple, clicar. 

Com viuríem sense poder clicar! Ens passem el dia clicant el mòbil, l’ordinador i qualsevol cosa que tingui botons. Ve del verb anglès to click que vol dir exactament això, polsar un botó del ratolí amb la finalitat de donar-li una ordre, però se li ha aportat un sentit més ampli i també cliquem els ordinadors portàtils sense ratolí. L’expressió millor fora ‘fer clic’, però el verb clicar ha entrat amb la força d’un tsunami i ja no se n’anirà. Clicar és un nou verb de la primera conjugació catalana, i les altres llengües ho han transcrit de forma similar. En castellà i portuguès, clicar; en francès, cliquer; en italià, cliccare. 

El verb anglès to click prové de l'onomatopeia del so que fem quan pressionem una tecla: clic! 

Si voleu veure el tràiler de la pel·lícula cliqueu sobre l’enllaç!

🎦   SNEAKERS, de Phil Alden Robinson

EUA, 1992 (Algunes nominacions)

Un geni dels ordinadors és també líder d’un grup especialitzat en el manteniment dels sistemes de seguretat de les grans empreses. Li encarreguen una feina i aviat s’adonarà que una caixa negra té la capacitat de descodificar qualsevol sistema d’encriptació.

Una pel·lícula d’intriga. Com que és de 1992 potser ara trobarem que es queda curta vistos els avenços tecnològics que hem tingut, però per això mateix és interessant. Són els principis dels qui començaven a clicar sense parar tots els botons que trobaven. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Amazon, Movistar+, Youtube, etc.)

*    *    *

No vaig poder resistir la temptació de clicar sobre un text que em convidava a jugar amb una aranya, que amb alguna cosa o altra ens hem de distreure els pobres, sempre que sigui de franc.

Joaquim Carbó (Va com va!, 2015) 

AGENDAT!

El verb agendar és nou, i és tan nou que encara no és al diccionari. El TERMCAT, Centre de Terminologia, ja l’ha estudiat i ha dit que vol dir Fixar una data per a un acte... que acostumem a incorporar al calendari del Google! 

O bé perquè no hi havia tantes coses a fer o bé perquè teníem més memòria, la gent d’abans no tenia agenda. En tot cas, anotava alguna cosa al calendari penjat a la paret. No calia agendar el dia de l’aniversari dels pares o dels fills o dels amics, perquè això ja se sabia, era un fet primordial en la vida de cada persona recordar els esdeveniments habituals. Ara els agendem tots. És que tenim por que ens n’oblidem? Segurament sí, i ens passem els dies prioritzant, és a dir, tenint dues o més coses a fer el mateix dia i haver de triar-ne una, perquè encara no tenim el do de la ubiqüitat que ens permetria ser a tot arreu al mateix moment. 

Vaig tenir la meva primera agenda cap als 17-18 anys, no pas per necessitat, sinó perquè alguns amics en tenien i devia pensar que era una bona idea, o potser me la van regalar, no ho recordo. Curiosament, hi posava més aviat el que havia passat, i no tant el que havia de passar, segurament perquè no tenia a la vista tantes opcions i tantes coses a fer com ara. 

D’aquí a unes dècades, en comptes d’agendes tindrem agents personalitzats virtuals que ens diran a cada moment el que hem de fer i quina opció ens cal prioritzar. Si és així, ja no caldrà agendar res, i el verb no haurà d’entrar al llibre de les paraules, ja serà antic. 

Etimològicament, agenda ve del gerundi del verb llatí agere, que volia dir ‘coses que s'han de fer’. 

Agendeu força coses aquest 2026, a veure si teniu temps per a tot!

🎦   AGENDA OCULTA, de Ken Loach

Regne Unit, 1990 (Premi especial del Jurat a Canes)

Irlanda del Nord a principis dels anys vuitanta. Dos advocats nord-americans són a Belfast investigant el tracte que reben els presos de l’IRA.  

És una molt bona pel·lícula del director Loach. Sobretot perquè és molt interessant per conèixer el conflicte armat irlandès, i la denúncia social que ens mostra. No va ser un film fàcil perquè el tema era molt delicat. El director deixa que l’espectador trobi les respostes i opini sobre els fets d’una època molt fosca de la societat irlandesa i el terrorisme insistent. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin i PrimeVideo)

    *    *    *

Sí, a mi també m'ha fet ballar el cap aquest viatge tan... tan imprevist, perquè m'havia insistit molt per veure'ns a la tarda. I jo no tenia cap forat a l'agenda, ha estat ben difícil trobar-li hora. Amb vostè i tot. I va i em deixen penjat! Ell i vostè.

Margarida Aritzeta (La maleta sarda, 2010)

NATALE

 

Si escriviu la paraula ‘Nadal’ al motor de cerca Google, us sortirà indefectiblement Rafa Nadal, el tenista mallorquí. La recerca no té res a veure amb la importància de la paraula cercada, sinó que mostra els resultats d’acord amb el nombre de visites que ha tingut. 

Hem de concloure, doncs, que la nostra estimada festa popular, religiosa, familiar... s’ha cercat poques vegades en comparació amb la recerca de la vida i miracles del tenista, que segons el gran diccionari de tots els temps, la Viquipèdia, és el millor tenista de la història del tenis sobre terra batuda, cosa que no dubto pas, però d’aquí a passar davant de la nostra festa... sap greu. 

El ‘nostre’ Nadal ve del llatí natāle, que significa ‘dia del naixement’, i deriva del participi del verb nascere (néixer). A l’antiga Roma en deien dies natalis del dia en què naixia algú, tant si era una persona com un déu o un esdeveniment. De tots, el dia que més celebraven era el dia del sol (natalis solis), que no era altre que l’emperador mateix. Aquesta festa pagana se celebrava durant l’inici del solstici d’hivern, i el cristianisme va agafar-la per commemorar el naixement de Jesús. 

La paraula exacta encara la conserva l’italià, Natale; en portuguès, Natal; en francès Noël; en castellà, Navidad; i en català i gallec, Nadal; tots procedents de la mateixa arrel llatina. 

Aprofito per dir que de Nadal només n’hi ha un. El dia de Nadal. No existeixen, per tant, ‘els nadals’ en català. I ens equivoquem pel mateix motiu de sempre, per llengües en contacte, ja que en castellà sí que donen sentit a la paraula Navidades. 

Si uns quants –i em refereixo a milions de persones- ens dediquem a cercar ‘Nadal’ a Google, potser capgirarem el motor de cerca! 

Que tingueu un Bon Nadal ben acompanyats!

🎦   ELS AMICS DE PETER (Peter's Friends), de Kenneth Branagh

Regne Unit, 1992 (Alguns premis i moltes nominacions)

Un grup d’amics que fa molts anys que no es veuen es troben per celebrar junts el dia de Nadal. És un cant a l’amistat, tot i que també hi ha problemes i episodis de records enrarits.  

És una de les primeres pel·lícules dirigides per Kenneth Branagh. És un bon film, que fa passar una bona estona i amb un repartiment esplèndid. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Nadal. El dia 25 de desembre era entre els romans el dia del Naixement del Sol Invicte. La data coincideix amb l'inici del creixement del dia, tot just passat el solstici d'hivern.

Alexandre Olivar (Diumenges i solemnitats, 1986)

CERES

 

No recordo pas cap altre cereal a la nostra vida infantil que no fos el blat. El pa blanc que apareixia a les taules dels menjadors i que era com la menja estrella de cada àpat. Sobretot que hi hagi pa, tant si cal sucar com si no. I tot plegat venia de les privacions en temps de guerra, quan no tenien pa, o el que tenien era d’altres cereals. Algunes famílies feien una creu darrere el pa amb el mateix ganivet de tallar-lo, com a símbol d'agraïment. A casa no ho van fer mai. 

Avui, la canalla comença el dia menjant cereals, diria que copiant descaradament les rutines alimentàries americanes, gràcies a les pel·lícules comercials. Quan érem petits, no teníem pas ni kellogg’s ni crueslis ni frosties ni fitness ni res que s’hi assemblés. Cal dir que aquests esmorzars són còmodes i aporten energia, però moltes marques també aporten sucres. 

Ceres era la deessa romana de l’agricultura, que ensenyava a conrear la terra, sembrar, recollir el blat i fer pa, també de la fecunditat i de les collites, tot i que té un origen grec, amb un nom que significava créixer, crear. És l’origen del nom cereal, que totes les llengües romàniques han adoptat. Cereali en italià, céréale en francès, cereal en castellà i portuguès, cereai en gallec, cereala en occità. 

Ceres ha donat nom als cereals, que és el nom genèric de les plantes de gra, com la civada, l’ordi, el blat, etc., que avui tenim als corredors dels supermercats amb una extensió considerable. És evident que tendim a la comoditat i que la canalla tindrà esmorzars de cereals per molts anys, llevat que una altra cultura ens enlluerni més.   

🎦   SIN GLASEAR (Unfrosted: The Pop-Tart Story), de Jerry Seinfeld

EUA, 2024

Michigan, 1963. Kellogg's i Post són els grans adversaris dins del sector dels cereals. Competeixen per aconseguir un producte que canviï per sempre els esmorzars del món. Basada en fets reals. 

En aquest tipus de pel·lícula hi has d’anar predisposat. És una comèdia i, com a tal, sense gaire profunditat. Hi ha els típics embolics, les traïcions, el bon i mal rotllo entre els participants i, en general, es pot passar una bona estona si no pretens gran cosa profunda. També va bé per conèixer els orígens de la gran marca Kellogg’s.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Prosèrpina implora a la seva mare que vagi a buscar-la i Ceres hi acut, mentre la terra deixa de produir cereals. 

Gemma Blat (Les rodes del zodíac, 1997)

 

GALS, GALLS I GÀL·LICS

 

Un dels meus companys de feina d’ara fa bastants anys, gallec de naixement, extremadament dretà en ideologia política, tossut i estarrufat com un gall de galliner i sempre amb cara de pocs amics em va dir un dia que estava content que la seva llengua materna, la gallega, que mai havia parlat ni en tenia intenció, hagués influït tant en les altres llengües a través dels gal·licismes. 

Me'l vaig mirar una estona perquè em costava de reaccionar, i li vaig dir que el gallec no tenia res a veure amb els gals i, per tant, tampoc amb els gal·licismes. No em va creure, l’home, i va continuar pensant que ell tenia tota la raó i ni es va immutar. El problema d’aquestes situacions és que et fan dubtar a tu per tanta seguretat imposada, i els protagonistes de l’engany, digues-li error, es queden tan amples. 

Els gal·licismes ens arriben de la llengua francesa, perquè és la llengua que parlaven inicialment els gals, els habitants de l’antiga Gàl·lia. De fet, cal considerar-lo un estrangerisme que prové del francès i que sovint ha tingut entrada en els nostres diccionaris senzillament perquè no teníem una altra paraula vàlida per denominar certes coses. Galícia, en canvi, prové dels galaics, en llatí, gallaeci, un poble de llengua celta que habitava el nord-oest de la península Ibèrica, substrat de l’actual llengua romànica. 

De gal·licismes n’hi ha moltíssims i són especialment agraïts els que provenen de l’alimentació, sense els quals ens hauríem hagut d’inventar paraules, perquè aquí no se’ns va acudir fer creps, suflés o mousses. Són altres maneres de cuinar que ens han proporcionat plaers gastronòmics. 

I si parlem de carns, cal anomenar l’entrecot, el foie gras, el paté i la fondue, que ja són ben nostres. I han estat molt benvinguts i ben trobats a l’hora d’esmorzar els croissants i els brioixos, que ja formen part del nostre diccionari, i no es poden considerar una moda, perquè ja s’han ben instal·lat a les nostres taules. 

En canvi, el magret, ara que el trobem en gairebé tots els restaurants, i que acostuma a fer servir més de dues línies en les cartes: magret d’ànec confitat amb melmelada de cireres, verduretes rostides a baixa temperatura, ceba caramel·litzada, vinagreta de fruites vermelles acabades de collir i encenalls de formatge...  no l’han deixat entrar! 

🎦   ASTÈRIX EL GAL (Astérix le Gaulois), de Ray Goossens

França, 1967 (Pel·lícula d’animació)

L’any 50 abans de Crist, tota la Gàl·lia ha estat ocupada pels romans. Tota? No! Una petita aldea d’irreductibles gals resisteix incansable l’invasor. 

Com ja deveu saber, pels còmics, si els heu llegit, en aquest cas, Astèrix s’introdueix en el campament romà per alliberar Panoramix, el druida segrestat pels romans per aconseguir la fórmula secreta. 

Aquesta és la primera pel·lícula de la saga d’Astèrix i Obèlix, escrupolosament fidel al còmic original. Té més de 50 anys, per tant, res a veure amb les noves que s’han fet sobre els mateixos protagonistes de còmic, amb efectes especials i bones imatges, però és interessant precisament per ser la primera. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt també es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

pel·lícula completa

*    *    *

D'aquella sopa de peix ara en diuen fumet, que no és res més que un gal·licisme emprat als restaurants i als llibres de cuina per fer-lo semblar més bo, però el que ho feia bo era aquella barreja de peixets, frescos i gustosos, passats pel colador xinès i ben premuts fins que deixaven una polpa seca que anava de pet al cubell de la brossa.

Agnès Padró Corbella (Tres unces, una cana i un petricó, 2020)

TROFEUS

 

El meu avi, a qui anomenava padrí, davant la incertesa de la continuïtat del seu cognom per la persistència a néixer nenes en comptes de nens a la família, va preparar un trofeu de campió si jo naixia nen. En resum: néixer nen era un premi; néixer nena era un mal menor. 

Ma mare no va tenir trofeu ni jo tampoc. Ho vaig saber anys més tard, en fer-me gran. Tenia set cosines al davant i jo deuria ser l’única esperança a la destrossa genealogista d’una nissaga llarga i productiva d’homes. 

Ara ho tindria fàcil el padrí. Ara podem canviar els cognoms sempre que respectem els de tota la prole d’un mateix progenitor, encara que això sigui un maldecap per a la genealogia. Ara ho podem canviar gairebé tot, també el nom de fonts, que no sempre ha estat benvingut per a qui el rep. Les lleis han fet passos gegants –almenys en aquest aspecte- i han donat facilitats als qui no s’han sentit còmodes amb un nom o cognom o, fins i tot, pel simple gust de canviar-lo. Encara recordo la cara de pomes agres que em va fer el funcionari que va registrar el meu canvi de nom al català. 

Però així que passen els anys t’adones que el cognom serveix de ben poca cosa, sobretot per als qui el cognom no desprèn cap tipus de llinatge conegut de la noblesa o de la classe poderosa. Vam subsistir des del segle XVIII, temps en què tinc controlat l’arbre familiar, gràcies a la pagesia i la pesca de Tarragona, així que poca noblesa hi deuria haver.

Un trofeu és una recompensa, un objecte que simbolitza la victòria. Ens arriba del llatí trophaeum, i tenia la mateixa funció que les medalles o les corones de llorer. 

No vaig poder pujar al podi olímpic, però no m’he resignat mai a no tenir trofeu. Així que qualsevol dia me’n compraré un!

🎦   MILLION DOLLAR BABY, de Clint Eastwood

EUA, 2004 (7 nominacions i 4 Oscars, 5 nominacions i 2 Globus d’Or, Premis David de Donatello, Premis Cesar, i molts premis més.)

Un home solitari i ja retirat, que ha dedicat la vida a entrenar les millors figures de la boxa mundial, rep la visita d’una noia que vol aconseguir ser una de les millors boxejadores, i li proposa que l’entreni. 

És una gran pel·lícula, ja convertida en clàssic, que cal veure. Sobretot perquè la interpretació dels tres protagonistes és magnífica. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Ve de París amb un gros lligall de dibuixos, un braçat de notes i unes quantes teles: paisatges urbans, rics en harmonies de grisos transparents, i un retrat de dona que és, pel meu gust, el millor trofeu que porta.

Joan Matas (La jove pintura local, 1927)

LA CASTANYERA

La Mitja lluna és una curiosa placeta que hi ha entre el carrer Apodaca de Tarragona i el carrer de la Unió. De fet, se’n diu oficialment general Prim, però no conec ningú que l’hagi anomenat mai així. La Mitja lluna, doncs, és una plaça que té forma precisament de mitja lluna, corbada, aprofitant l’espai de les cases. Hi recordo una carboneria i una casa on llogaven habitacions. Ara hi ha bars amb taules i altres espais. És d’aquells llocs on m’hauria agradat fer un cafè i veure passar la gent, però als anys 60-70 era per a mi un espai conegut del meu barri, sense més importància.

En una de les cantonades de la placeta s’hi establia cada any una castanyera. Però no un grup d’estudiants d’instituts o joves d’esplais i escoltes amb venda de castanyes per aconseguir diners per un viatge de fi de curs, sinó una castanyera de veritat. Una dona vestida de negre, amb mocador al cap, manteleta negra, davantal, bidó amb foc, castanyes, moniatos i papers de diaris. 

Tot i que és normal que aquestes imatges hagin acabat, tenen un punt de nostàlgia en el record dels personatges que ja no formen part dels carrers. No sé qui era ni quina va ser la seva vida, només que a finals d’octubre la vèiem instal·lada a la Mitja lluna i així ja sabíem sense error la data del calendari. 

Per Tots Sants és costum menjar panellets, moniatos, fruita confitada i castanyes torrades, però el millor de tot és que aquest fet serveix per socialitzar, per unir-se les famílies o els amics al voltant d’una taula. 

El mot castanya molt probablement ens ve Kastana, una antiga ciutat grega, tot i que hi ha altres versions que parlen de la zona on actualment hi ha Turquia. A Kastana s’hi cultivava el kástanon, un arbre que produïa un fruits de color marró.

El kástanon va viatjar pel Mediterrani fins a transformar-se en el llatí castănĕa. Des d’allí, l’arbre i el seu nom es va escampar per totes les altres veus llatines: castaño en castellà; castiñeiro i castanheiro en gallec i portuguès; castagno en italià; o châtaignier en francès.

Avui us he parlat del temps de la Maria Castanya!

🎦   EL CUENTO DE LOS CASTAÑOS, de Gregor Božič

Eslovènia, 2019  (Millor Pel·lícula del Festival de Tallin)

Somni poètic sobre la pèrdua i el sofriment de les persones atrapades en les guerres, víctimes de la fam, l’aïllament, i la soledat després de la mort dels éssers estimats. Un conte de fades en un bosc fronterer entre Itàlia i l’antiga Iugoslàvia, frontera de l’est i l’oest, plena de castanyers. 

A vegades hi ha històries allunyades dels cinemes comercials, que t’aporten una altra visió de mons i de paisatges. Val la pena de tant en tant descobrir-les. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

El vent duia les reconfortants emanacions del fogó d'una castanyera de la cantonada.

Miquel Llor (Tots els contes, 1925-1950, 1952)

ESPARDENYES

 

És difícil imaginar que algun dia torni la barretina com a gorra habitual entre la gent, joves inclosos. Aleshores per què ha tornat l’espardenya? Què té l’espardenya que agrada a un sector jove de la població? Dos dels meus nets en porten sovint i sembla que hi van còmodes. De fet, és un calçat molt ben dissenyat perquè transpira, és fresc i pràctic a l’estiu, llevat dels dies de pluja. 

Està feta de fibres naturals, com el cotó de les vetes i la sola d’espart o cànem. I no és exclusiva dels catalans, perquè ha estat molt present a tots els Països Catalans des de sempre. 

El febrer de 1939, al front de Blanes, el meu pare va ser capturat pels italians i el van fer presoner de guerra. Li van prendre tot el que portava, fins i tot les botes, i li van donar a canvi unes espardenyes velles i estripades. Va ser un presoner amb espardenyes i des d’aleshores que no en va voler veure cap més a la seva vida, perquè li recordaven moments complicats. No sé què diria ara si pogués veure els seus besnets, perquè tampoc els explicaria res, no parlaven del que els havia passat la gent d’aquesta generació. 

L’espardenya era el calçat habitual de la pagesia i també de classes populars urbanes al primer terç del segle XX. Jo n’he portat per ballar sardanes, i també en podem veure en molts dels balls festius dels seguicis de festa major, com a complement del vestuari de moltes manifestacions de la cultura popular, però serà difícil que substitueixin les vambes, les sabates o les sandàlies a què estem acostumats actualment. Això no obstant, l’uniforme de gala dels Mossos d’Esquadra són unes espardenyes amb veta blava i també podríem trobar espardenyes de disseny, amb taló i de colors diversos. 

L’espardenya deriva d’espart, que ve del llatí spartu, i la paraula en català la tenim des del segle XIV. Deriva del mateix lloc espadrille i espadrilla en francès i italià, però en altres llocs aquest tipus de calçat similar ha pres altres noms, com ara alpargata en castellà, que prové de l’àrab. 

En realitat el llatí spartu l’agafa del grec antic σπάρτος i volia dir planta que serveix per trenar cordes, però no té res a veure amb Esparta, la ciutat grega dels grans guerrers i gladiadors de les pel·lícules.

🎦   NIÑOS DEL PARAISO (Bacheha-Ye aseman), de Majid Majidi

Iran, 1997 (Nominada a l’Oscar i Millor pel·lícula al festival de Montreal)

Un nen perd les sabates de la seva germana petita i com que els pares no es poden permetre comprar-ne de noves, els amaguen el que ha passat i comparteixen el calçat. 

És una pel·lícula senzilla i amb pocs recursos, però sap transmetre un bon missatge sobre els vincles familiars. Va tenir molt bona crítica i va ser nominada com a pel·lícula de parla no anglesa als Oscars. 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Rakuten, YouTube, Apple TV y Amazon Video.)

TRÀILER

*    *    *

Treballadors aferrissats, cofats amb la vistosa barretina, apedaçats, calçant espardenyes brutes o simplement descalços.

Pau Faner (Mal camí i bon senyor, 1993)

INFLUENTMENT

 

Les paraules entraven a les llengües després de molts anys; mai no havia estat un fet ràpid ni instantani. S’introduïen nous mots i la gent els anava incorporant a poc a poc al seu vocabulari, així que en comprenia el significat i l’adoptava com a seu. 

Ara això és impossible. Les noves paraules arriben com una bala disparada des de l’altra punta de món. Ja no hi ha temps a processar-les, a pensar-les, a rebutjar-les. Arriben i s’hi queden, i ja està. 

Ja fa temps que dura la nova ‘feina’ dels influencers. Aquesta és una paraula arribada directament de l’anglès, sense filtres, i sense cap possibilitat d’adaptació, malgrat els esforços de les acadèmies lingüístiques. En català, portuguès i gallec es proposa la paraula influenciador/a. En castellà es proposa influyente. En francès, influenceur. Cap d’aquestes propostes arribarà a la parla habitual, entre altres coses perquè dues de les claus per aconseguir-ho són, d’una banda, que ho facin servir els escriptors i, de l’altra, els mitjans de comunicació. Els models de l’escriptura, tant oral com escrita, en comptes de resistir-se a utilitzar l’anglicisme, es resisteixen a utilitzar la proposa donada per les acadèmies. I així no hi ha res a fer. 

Els influenciadors actuen a les xarxes socials i són els actuals ambaixadors de l’opinió, els qui aconsellen, els qui diuen què s’ha de comprar, on i quan. Guanyen tants diners que ni es qüestionen que el seu comportament afecta milions de persones d’arreu del món. Actuen sobretot a Youtube, Tik Tok, Instagram, etc., plataformes que els obren les portes perquè arrosseguin les multituds a comprar, a endeutar-se, a creure’s que algun dia seran com ells. 

La darrera influenciadora que ha aparegut a les notícies diu que llegir no ens fa millors, que cal superar tot això de llegir. I ni us podeu imaginar els diners que guanya amb més de tres milions de seguidors, altrament dits followers, i la quantitat de marques que hi posen publicitat.   

El rànquing o la classificació d'influenciadors del món diu que hi ha des dels megainfluencers amb més d’un milió de seguidors fins als nanoinfluencers amb menys de 10.000, passant pels macro i els micro. 

El que sí som és influenciables. Doncs, res, som així. 

🎦   SEÑORA INFLUENCER, de Carlos Santos

Mèxic, 2023

Una dona d’uns 40 anys es converteix en la influencer més famosa del moment. Dues joves que també ho són intentaran aprofitar-se de la seva popularitat. 

Ha tingut algunes nominacions a premis. No és una pel·lícula que m’entusiasmi, sobretot per la temàtica, però la poso perquè el cinema sempre està a l’aguait de tot el que passa. Podrem comprovar com actuen els entorns d’aquestes noves iniciatives, a què estan exposats i com de fluctuant és la seva feina. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

La vida artística ponentina és abundant i variada, mentre els cànons trontollen i les dissidències s'han diluït en les noves cultures de la globalitat instantània. Ja no queden intel·lectuals i artistes. És l'hora de les emoticones i els tuits, dels influencers.

Ignasi Aldomà Buixadé (L'ignot oest, 2021)

CORRUPTELES

L’exministre Montoro deia que no hi havia diners, naturalment, perquè els tenia ell!

La corrupció és gairebé una forma de política. No és nova, res no hem inventat nosaltres, pobres votants de democràcies acabades d’estrenar. 

Entenem per corrupció l’abús d’un càrrec públic en benefici privat, o en benefici dels fills o nebots o veïns de l’escala o despatxos o empreses o grans immobiliàries o grans voltors. 

L’antiga Roma era corrupta, també ho era la Grècia antiga, fins i tot l’antic Egipte. Els suborns, els regals, les conspiracions, el tràfic d’influències, les trampes, les mans al calaix, les corrupteles... cap règim no s’ha deslliurat dels corruptes. 

Em va fer gràcia la notícia del senyor Cristóbal Montoro Romero. Tu també? L’home que predicava com un capellà i ens renyava perquè no tributàvem prou, ens explicava que les arques eren buides i que calia prémer molt més el cinturó. 

Ara el tenim imputat, l’home. I no per fer entrar la veïna de dalt al seu ministeri, sinó per tràfic d’influències, per afavorir empreses privades que haurien aconseguit rebaixes fiscals molt suculentes i amb lleis fetes a la seva mida. 

Deu ser corrupció mediterrània la que ens devasta, perquè en som propensos. Dia per altre hi ha algun descarrilat que ha fet més favors dels que calia. 

És clar que, en tenir bons mestres, nosaltres fem tot el que podem per estalviar-nos l’IVA de les factures de l’electricista, i truquem a l’amic que coneix l’amiga que és parenta d’un metge a veure si ens cola en les visites. La corrupció té escales, la nostra és al soterrani, la de don Cristóbal és a l’àtic! 

Bé, la presumpció d’innocència també cal tenir-la en compte, don Cristóbal, però tampoc no tinc gaire fe en la justícia que ens ha tocat.

🎦   TOTS ELS HOMES DEL PRESIDENT (All the President's Men), d’Alan J. Pakula

EUA, 1976 (4 premis Oscar, i moltes nominacions a premis importants)

El 1972, dos joves periodistes del diari The Washington Post investiguen uns intents de robatori i la implicació directa de membres del Comitè per a la reelecció presidencial. Van aparèixer una sèrie de cintes de gravació de converses que implicaven el president dels Estats Units, Richard Nixon. El cas Watergate va provocar la dimissió del president. 

És un clàssic imprescindible, i encara que la pel·lícula ja tingui cinquanta anys cal veure-la per entendre bé un dels problemes més importants de la política, la corrupció. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Corrupció política. Res no es crea ni es destrueix. Tot es transforma.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

LA LLIBRETA

 

Quan jo vaig néixer, la Caixa em va regalar una llibreta d’estalvis amb algunes, poques, pessetes, segurament confiant que en seria clienta de per vida. 

És una pràctica que els devia anar bé, però crec que han deixat de fer-ho perquè la gent els confia els diners sense regals previs. A més, han aconseguit que tothom treballi pels bancs. Som treballadors gratuïts, altrament dit, esclaus.

La llibreta, que s’emplenava a mà, era una mena de llibre sagrat que calia resguardar de pèrdues i robatoris. Sense llibreta no tenies res. 

La generació dels pares va estar marcada per la llibreta d’estalvis. El que estava escrit allí era la veritat, l’única veritat, era tot el que tenien. 

Els darrers anys, quan la informàtica va començar a eclipsar el món bancari encara duien la llibreta al damunt, com si sense ella no poguessin fer cap gestió. Si algú perdia la llibreta era com si perdés tots els diners que hi havia a dins, per això tenien tanta por d’oblidar-la en algun lloc. 

Ara no necessitem llibretes, ara som molt més moderns, només ens cal un codi per accedir als nostres estalvis, però... et poden pispar tot el que tens i més en un tres i no res, sense immutar-se i des de l’altra punta de món, i sense haver-te robat la ‘llibreta’. 

El món digital té coses molt bones, però a vegades en paguem moltes conseqüències. També he de dir que per res del món tornaria a la llibreteta d’estalvis que em van regalar... quina mandra!

🎦   EL DESCONEGUT (El desconocido), de Dani de la Torre

Espanya, 2015 (2 premis Goya i moltes nominacions a premis importants)

Un executiu de banca rep una trucada anònima. Hi ha una bomba sota el seient del cotxe, on també viatgen els seus fills.

Fantàstica pel·lícula d’acció, que et manté atent en tot moment, amb una bona dosi d’adrenalina. Increïble Luis Tosar, la resta són més de farciment.

El muntatge està molt ben fet, el temps, el ritme... us la recomano!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

Gairebé tots els diners que hi ha a la guardiola són meus. Tu els tens a la teva llibreta de la Caixa d'Estalvis.

Ernest Martínez Ferrando (Una dona s'atura en el camí, 1935)

R.R.

 

Avui ho he fet al revés. He pensat en les seves pel·lícules abans de pensar en el tema a tractar. Acaba de morir un dels grans actors de cinema. Un actor que ha actuat en films que es recorden, que deixen empremta, pel·lícules que tothom ha vist en un moment o altre, o bé al cinema o bé a la tele. D’algunes ja n’he parlat en algun altre apunt, i no les repetiré, totes m’han agradat, però potser n’hi ha una que va marcar profundament una generació, i que el va catapultar al cim de Hollywood: Dos homes i un destí, que va rodar amb Paul Newman. 

El seu paper era el del bandoler Sundance Kid (el nen de Sundance). Nosaltres també en tenim de bandolers, alguns llegendaris. Bandoler és sinònim de bandit, ve de bàndol, en el sentit de gent armada; és aquell que està fora de la llei i assalta els vianants, però els bandolers sempre han tingut un punt de Robin Hood, el personatge també de llegenda que robava als rics per donar-ho tot als pobres i lluitava contra les injustícies. Hood sabia disparar amb els arcs i les fletxes, Sundance Kid feia anar les pistoles i els rifles. 

Ens posarem al costat d’un bandoler o hi anirem en contra segons la voluntat del director. Dirigir significa fer anar les coses d’una manera determinada, seguir una conducta, unes normes. Els directors poden aconseguir que desitgis que el dolent se’n surti, fan que et caigui bé. Els nostres bandolers també ens cauen bé, i si no és així perquè honorem tant la figura de Joan de Serrallonga, o Perot Rocaguinarda o Joan Serra (en Pera), a qui Lluís Llach va dedicar una cançó mítica? 

Robert Redfort no va ser un actor estàndard. Va fundar el festival Sundance, un aparador del cinema independent i alternatiu on han tingut oportunitats centenars de directors i artistes. 

R.R. és ja un clàssic, un gran actor poc reconegut a l’Acadèmia dels Oscars, potser per això no en va tenir gaires. De fet, només l’honorífic per la carrera artística i un a la millor direcció per Gent corrent, però ha estat premiat i nominat per moltes organitzacions i entitats. 

Se’n va un dels guapos del cine!

🎦   DOS HOMES I UN DESTÍ (Butch Cassidy and the Sundance Kid), de George Roy Hill

EUA, 1969 (4 premis Oscar, Globus d’Or, premio BAFTA i moltes nominacions i premis més)

El 1899, un grup de pistolers assalta bancs de l’estat de Wyoming i el tren de la Union Pacific. Un cop la banda se separa, el cap, el seu company inseparable i una jove mestra formen un trio que fuig de la llei. 

Dos grans actors en la plenitud de la seva carrera. Tenen un encant personal, una elegància poc usual als films de l’oest. La pel·lícula té molts tocs d’humor i molta acció. 

És un clàssic, per tant, de visita obligada! 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Disney i PrimeVideo)

I la inoblidable cançó de la banda sonora, que va guanyar l’Óscar com a millor cançó original: Raindrops Keep Fallin' on my Head

Sovint és, però, únicament un mitjà de subsistència com declaren bandolers de la quadrilla d'en Serrallonga durant el seu procés: "fer tres o quatre robatoris i uns quants ducats i retirar-se després".

Gemma Tribó, (Perot Rocaguinarda, bandoler del segle XVII, 1985)

PINTURES...

 

Sincerament, vaig conèixer l’existència del monestir de Sixena quan va esclatar la polèmica. No havia sentit parlar mai ni de les monges ni del seu monestir (Reial monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca) ni molt menys de les seves pintures. No tinc cap dubte de la seva vàlua, però no ho podem saber tot, tampoc conec els monestirs tibetans. 

I el que en penso de tot plegat és que fem el que fem serà culpa nostra. Si les traslladem i es destrossen serà culpa nostra per no haver-les cuidat millor o no saber-ne fer el trasllat. Si no les cedim serà culpa nostra i un greu incompliment judicial. Per tant, estigueu segurs que ningú no agrairà mai el fet d’haver-les conservat durant tant de temps. 

Que unes pintures del segle XII hagin subsistit fins avui ja és un gran mèrit, de qui sigui. La pintura es un art, però un art feble, que necessita protecció. Com pot ser que unes pintures desfermin tanta hostilitat i tanta enemistat en pagines als diaris? Segur que molts dels qui ho han criticat no les han vistes mai! 

Per cert, que no es pensin pas que catalanitzem el nom. En castellà Sijena/Sigena, però en aragonès Sixena!

La pintura existeix des que hi ha humanitat. Tenim la necessitat de plasmar allò que veiem, allò que imaginem. Del llatí pingere ens arriba el verb pintar. Les altres llengües romàniques han seguit evolucionant partint del llatí: peindre en francès, pintar en castellà i portuguès, i el més fidel, dipingere en italià. 

Des de la distància molt llunyana en què em sento d’aquestes pintures, el que jo faria és pagar –ja no ens vindrà d’aquí- als millors tècnics del món mundial perquè les traslladin, i així ho enllestim. 

Una altra opció: que ho faci el jutge, que hi entén més. 

🎦   ALTAMIRA, de Hugh Hudson

Regne Unit, 2016

El 1879, un arqueòleg amateur i la seva filla de 8 anys descobreixen a Cantàbria una de les obres prehistòriques més importants de la història: les pintures d’Altamira. Però això li va causar enfrontaments amb l’Església i amb la comunitat científica de l’època. 

Una pel·lícula molt interessant per conèixer els inicis d’un gran descobriment, que d’alguna manera va servir també per promocionar els espais. També va tenir crítiques perquè la llegenda diu que va ser un pastor qui les va descobrir, en canvi, la versió oficial és que va ser Marcelino Sanz de Sautuola (1831-1888) besavi d’Emilio Botín, del Banc de Santander, que segur que hi va abocar dinerons al film. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a RTVE i a les plataformes AppleTV i APrime)

Un altre model de bancal és el que descobrí, en molt mal estat de conservació, al monestir d'Obarre (o Ovarra, a l'actual província d'Osca) la Missió de l'Institut d'Estudis Catalans.

Joaquim Folch i Torres (La pintura romànica sobre fusta, 1956)

QUE EN FEU D'HUMMUS?

     

A part de la tecnologia, un dels territoris més abundants en noves paraules és l’alimentació, sobretot per la globalització, que ens ha portat el sabor de diverses cuines del món. 

El cigró o ciuró (Cicer arietinum) és una de les plantes cultivades més antigues. Tot i que el seu origen és força desconegut, segurament prové de tota la Mediterrània oriental, Grècia, Turquia, Síria... i el seu conreu es va estendre per tot Europa en època romana; va passar per l’Iran i va arribar fins a l’Índia, i després dels descobriments, va introduir-se als altres continents. 

L’origen del nom és curiós. Prové del llatí, cicer, que deriva en cicĕrōne. Cicer significava dues coses: berruga i cigró. Potser per això –tot i que no hi ha una demostració cent per cent fiable- és també el sobrenom d’un dels personatges més importants de la cultura romana, Marc Tul·li Ciceró, polític, escriptor, orador i filòsof, que sembla que o bé ell o algun dels seus avantpassats tenia una berruga al nas.

Poques similituds tenim amb els nostres veïns, a excepció de l’italià cece, perquè en castellà, garbanzos; en francès, pois chiches; en portuguès, grão-de-bico; en anglès, chickpea. En termes generals, en diuen ciuró a les Illes i a Catalunya Nord, i en diem cigró a la resta del territori.

Una de les noves paraules que ens proporciona el cigró és l’hummus, paraula que encara no és al diccionari normatiu, però hi deurà entrar aviat perquè ja està aprovat pel Centre de Terminologia. A Catalunya hem menjat cigrons des de sempre, a l’escudella, en amanides, als estofats, a la tripa... i els comprem secs, en conserva o en remull, però no tenim costum de menjar-los en format puré. Això és l’hummus, característic del Magreb i també d'altres països mediterranis, amb el qual fan diversos plats.

Per fer un bon hummus necessitarem cigrons, llimona, tahina o pasta de sèsam torrat o sèsam torrat sol, alls, oli d’oliva, sal, pebre vermell dolç i julivert. Per saber-ne les proporciones ho aneu tastant... ha de quedar un puré molt fi i amb un gust intens. Cada casa té la seva recepta! 

🎦   MAKE HUMMUS NOT WAR (Fes hummus, no la guerra), de Trevor Graham

Austràlia, 2012

És un curiós documental sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. L’estimació per l’hummus de tots els països implicats podria resoldre-ho tot?

El director viatja a través dels bars on serveixen hummus i les cuines de Beirut, Tel Aviv, Jerusalem i Nova York, amb multitud de trobades de personatges actuals i antics, que parlen sobre aquest menjar tradicional. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

     *    *     *

Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel.

Eva Baltasar (Boulder, 2020)