ESPARDENYES

 

És difícil imaginar que algun dia torni la barretina com a gorra habitual entre la gent, joves inclosos. Aleshores per què ha tornat l’espardenya? Què té l’espardenya que agrada a un sector jove de la població? Dos dels meus nets en porten sovint i sembla que hi van còmodes. De fet, és un calçat molt ben dissenyat perquè transpira, és fresc i pràctic a l’estiu, llevat dels dies de pluja. 

Està feta de fibres naturals, com el cotó de les vetes i la sola d’espart o cànem. I no és exclusiva dels catalans, perquè ha estat molt present a tots els Països Catalans des de sempre. 

El febrer de 1939, al front de Blanes, el meu pare va ser capturat pels italians i el van fer presoner de guerra. Li van prendre tot el que portava, fins i tot les botes, i li van donar a canvi unes espardenyes velles i estripades. Va ser un presoner amb espardenyes i des d’aleshores que no en va voler veure cap més a la seva vida, perquè li recordaven moments complicats. No sé què diria ara si pogués veure els seus besnets, perquè tampoc els explicaria res, no parlaven del que els havia passat la gent d’aquesta generació. 

L’espardenya era el calçat habitual de la pagesia i també de classes populars urbanes al primer terç del segle XX. Jo n’he portat per ballar sardanes, i també en podem veure en molts dels balls festius dels seguicis de festa major, com a complement del vestuari de moltes manifestacions de la cultura popular, però serà difícil que substitueixin les vambes, les sabates o les sandàlies a què estem acostumats actualment. Això no obstant, l’uniforme de gala dels Mossos d’Esquadra són unes espardenyes amb veta blava i també podríem trobar espardenyes de disseny, amb taló i de colors diversos. 

L’espardenya deriva d’espart, que ve del llatí spartu, i la paraula en català la tenim des del segle XIV. Deriva del mateix lloc espadrille i espadrilla en francès i italià, però en altres llocs aquest tipus de calçat similar ha pres altres noms, com ara alpargata en castellà, que prové de l’àrab. 

En realitat el llatí spartu l’agafa del grec antic σπάρτος i volia dir planta que serveix per trenar cordes, però no té res a veure amb Esparta, la ciutat grega dels grans guerrers i gladiadors de les pel·lícules.

🎦   NIÑOS DEL PARAISO (Bacheha-Ye aseman), de Majid Majidi

Iran, 1997 (Nominada a l’Oscar i Millor pel·lícula al festival de Montreal)

Un nen perd les sabates de la seva germana petita i com que els pares no es poden permetre comprar-ne de noves, els amaguen el que ha passat i comparteixen el calçat. 

És una pel·lícula senzilla i amb pocs recursos, però sap transmetre un bon missatge sobre els vincles familiars. Va tenir molt bona crítica i va ser nominada com a pel·lícula de parla no anglesa als Oscars. 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Rakuten, YouTube, Apple TV y Amazon Video.)

TRÀILER

*    *    *

Treballadors aferrissats, cofats amb la vistosa barretina, apedaçats, calçant espardenyes brutes o simplement descalços.

Pau Faner (Mal camí i bon senyor, 1993)