QUE EN FEU D'HUMMUS?

     

A part de la tecnologia, un dels territoris més abundants en noves paraules és l’alimentació, sobretot per la globalització, que ens ha portat el sabor de diverses cuines del món. 

El cigró o ciuró (Cicer arietinum) és una de les plantes cultivades més antigues. Tot i que el seu origen és força desconegut, segurament prové de tota la Mediterrània oriental, Grècia, Turquia, Síria... i el seu conreu es va estendre per tot Europa en època romana; va passar per l’Iran i va arribar fins a l’Índia, i després dels descobriments, va introduir-se als altres continents. 

L’origen del nom és curiós. Prové del llatí, cicer, que deriva en cicĕrōne. Cicer significava dues coses: berruga i cigró. Potser per això –tot i que no hi ha una demostració cent per cent fiable- és també el sobrenom d’un dels personatges més importants de la cultura romana, Marc Tul·li Ciceró, polític, escriptor, orador i filòsof, que sembla que o bé ell o algun dels seus avantpassats tenia una berruga al nas.

Poques similituds tenim amb els nostres veïns, a excepció de l’italià cece, perquè en castellà, garbanzos; en francès, pois chiches; en portuguès, grão-de-bico; en anglès, chickpea. En termes generals, en diuen ciuró a les Illes i a Catalunya Nord, i en diem cigró a la resta del territori.

Una de les noves paraules que ens proporciona el cigró és l’hummus, paraula que encara no és al diccionari normatiu, però hi deurà entrar aviat perquè ja està aprovat pel Centre de Terminologia. A Catalunya hem menjat cigrons des de sempre, a l’escudella, en amanides, als estofats, a la tripa... i els comprem secs, en conserva o en remull, però no tenim costum de menjar-los en format puré. Això és l’hummus, característic del Magreb i també d'altres països mediterranis, amb el qual fan diversos plats.

Per fer un bon hummus necessitarem cigrons, llimona, tahina o pasta de sèsam torrat o sèsam torrat sol, alls, oli d’oliva, sal, pebre vermell dolç i julivert. Per saber-ne les proporciones ho aneu tastant... ha de quedar un puré molt fi i amb un gust intens. Cada casa té la seva recepta! 

🎦   MAKE HUMMUS NOT WAR (Fes hummus, no la guerra), de Trevor Graham

Austràlia, 2012

És un curiós documental sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. L’estimació per l’hummus de tots els països implicats podria resoldre-ho tot?

El director viatja a través dels bars on serveixen hummus i les cuines de Beirut, Tel Aviv, Jerusalem i Nova York, amb multitud de trobades de personatges actuals i antics, que parlen sobre aquest menjar tradicional. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

     *    *     *

Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel.

Eva Baltasar (Boulder, 2020)

CARPACCIO?

Per definició, un carpaccio, paraula presa de l’italià que ja forma part del nostre diccionari, i que es pronuncia més o menys [carpatxo], és un plat fred de carn o peix, crus, tallats molt fins, i amanits amb oli d’oliva i altres espècies, principalment. I n’hem de dir així perquè a nosaltres no se’ns devia acudir anomenar de forma diferent el fet de tallar molt prim. Fins aquí d’acord, però darrerament en fem un gra massa. Vam anar en un restaurant i ens van servir carpaccio de tomàquet. I què era? Doncs tomàquet de tota la vida: cru, tallat i amanit. Això sí, el tallaven molt finet!

Ara n’hem de dir carpaccio dels talls de tomàquet de les amanides? És com si posar amanida de tomàquet o tomàquet tallat fi no fos prou consistent per poder-te clavar un bon pessic al compte final. El carpaccio sempre serà més exòtic, de manera que els preus finals estaran ben justificats. 

El carpaccio el va inventar el xef Giuseppe Cirpiani, propietari del Harry's Bar de Venècia, l’any 1963. El nom és en honor al pintor Vittore Carpaccio, que agradava molt a Cirpiani, perquè pintava amb colors rosats, igual com ho és la carn crua tallada.

El tomàquet (o tomaca, tomata, tomàtiga) ens arriba de les Amèriques. El nom prové de la llengua nàhuatl o mexicà, xitomatl, que vol dir fruit amb melic. Va arribar a casa nostra al segle XVI amb la conquesta d’Amèrica i s’hi ha quedat per sempre, tant és així, que actualment és un aliment imprescindible de la cuina mediterrània. Encara més, com seria el nostre popularíssim pa amb tomàquet sense tomàquet? 

Hi ha moltes varietats de tomàquet, però n’hi ha una que no la tinc present en la nostra infantesa, i és el cirerol, o tomàquet cirera, o cherry (en anglès). Són aquests tomàquets petits i rodons que s’han posat de moda en tooooootes les amanides que se serveixen i que és l’aliment més bo del món mundial per a una de les meves netes.  

Les llengües canvien, els gustos també, la cuina també... i la nostra manera de veure el món també, però si ens obstinem que tot el que es talla prim és carpaccio, a partir d’ara tindrem carpaccio de pastanaga, xirivia i nap!

🎦   TOMÀQUETS VERDS FREGITS (Fried Green Tomatoes),  de Jon Avnet 

EUA, 1991 (Va tenir moltes nominacions a premis importants)

Adaptació de la novel·la de Fannie Flagg

Una dona frustrada pel seu matrimoni i pel seu físic coneix casualment una dona gran que li explica una història dramàtica, que gira al voltant d'una gran amistat entre dues dones, i a l’assassinat del marit d’una d’elles. 

Relat molt bonic que va tenir molt d’èxit quan es va estrenar. Protagonistes de luxe amb una interpretació de molta força. Bona ambientació. És un drama basat en la història d’unes dones fortes, però també és una història divertida. 

Els tomàquets són importants, però la pel·lícula hauria funcionat igualment amb qualsevol altra fruita, hortalissa o verdura! 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Prime vídeo, Filmin i RTVE)

    *    *    *

El dinar, abocat, ja fumejava. Escudella fresca o cuinat. Sopes bullides. Pebres, albergínies i tomàtigues torrades. Fideus.
Fora sesta, i a ventar. La palla s'anava amuntegant en unes serres bellíssimes.

Rafael Ginard Bauçà (El cançoner popular de Mallorca, 1960)

 

AVUI LLIMONES!

imatge Commons

 

Ara en tenim tot l’any de llimones, però de fet apareixen a la tardor, quan els llimoners estan plens fins a dalt de fruita groga aspra i àcida a punt de collir. 

Del persa limun, els àrabs ens van portar el cultiu de la laymûna, la fruita del llimoner, i la van estendre per la Mediterrània, però tot i que grecs i romans la cultivaven, van ser els àrabs els qui en van treure més profit, i a nosaltres ens la van portar després del seu pas per Al-Andalus.  

És, doncs, un antic arabisme que s’ha quedat aquí per sempre. Paral·lelament, d’aquesta fruita en llatí en deien citrus limon, per això del conjunt de llimones, taronges, llimes, llimones dolces i mandarines en diem cítrics. Les diferents llengües donen opcions similars a la catalana. En castellà, limón; en portuguès, limão; en anglès, lemon; en italià, limone; però en francés, citron, i en alemany Zitrone, que han estat fidels al llatí. 

A les Terres de l’Ebre i al País Valencià en diuen llima i llimó, que no hem de confondre amb la llima, un cítric semblant a la llimona, però més verd, amb el qual fem els mojitos!

El ‘descobriment’ d’Amèrica, independentment de tot el saqueig i genocidi cultural, va ser un anar i venir de llavors, tubercles, i fruites. Mentre feien arribar patates i tomàquets a Europa, des d’aquí transferíem llimones i taronges. També van proporcionar-nos tabac i cafè, als quals ens hem fet addictes, i des d’aquí enviaven civada, ordi i blat cap a les Índies. 

De la llimona en podem fer llimonada, però també limoncello, un licor originari de Sorrento, prop de Nàpols. De fet, és com la ratafia, cada casa fa el seu, per això n’hi ha de diferents intensitats. Només necessitem 4 ingredients: llimones, sucre, aigua i alcohol. Us en poso una:

• 5 o 6 llimones (de les bones, no del súper, que no fan olor de res)
• Peleu les llimones (només la pell groga, la blanca no, que amargueja)
• En un recipient poseu-hi 500 ml d’alcohol alimentari (96º) i la pell de les llimones, i deixeu-ho macerar una setmana ben tapat, en un lloc fosc.
• Feu un almívar amb 750 ml d’aigua i 300 g de sucre i l’afegiu al preparat anterior. Ho deseu una setmana més, ben tapat, en un lloc fosc. 
• Coleu el líquid i poseu-lo en una ampolla. I a la nevera!

Opcions: 

• En comptes d’alcohol de 96º hi podeu posar vodka, que només té 40º i és molt neutre, per tant, haureu de canviar la proporció de la recepta (1 l de vodka i 250 ml d’aigua). 
• Hi ha qui també hi posa el suc d’una llimona, 
• A partir d’aquí feu-lo vostre!

🎦   PAN DE LIMÓN CON SEMILLAS DE AMAPOLA, de Benito Zambrano

Espanya, 2021

Dues germanes que es van separar durant l’adolescència es retroben per vendre un forn de pa que han heretat.

Un drama intimista, on apareixen els fantasmes del passat, els conflictes familiars i una història per descobrir. Bona ambientació i un treball que val la pena veure. 

TRÀILER

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero.

Antonio Machado (Retrato, 1912)

TASTEM UN CURRI?

No fa pas gaires anys que va aparèixer el curri a les nostres vides, perquè els plats de color groc només sortien en els arrossos de diumenge on s’hi afegia colorant alimentari, en les truites de patata i en els flams casolans o la crema de Sant Josep.  

Prové de l’Índia i del Pakistan, tot i que actualment en podem trobar a tot arreu i segur que se’n cultiva al costat de casa. N’hi ha de picant i de dolç i de molts gustos diferents. 

De fet, és una barreja d’espècies com ara cúrcuma –que li dona el color- coriandre, mostassa, llet de coco, pebre... i el trobem bàsicament en pols. Podríem dir que cada casa té el seu curri, com nosaltres tenim un romesco diferent segons les zones. 

La paraula ve del tàmil, llengua de l’Índia, significa salsa i en diuen kari. D’aquí va passar al portuguès caril, i després a l’anglès on pronuncien cari, però escriuen curry. Després el mot va anar ocupant espai a Europa fins arribar a casa nostra, on a partir del mot anglès, l’anomenem curri. 

L’olor del curri ens transporta indefectiblement a l’Orient i, com sempre, experimenta rebuig, tolerància o desig de tastar-lo. 

A casa nostra no hi ha el costum de cuinar amb salses especialment picants. Fora de l’all i el bitxo, no acostumem a posar-hi grans dosis de picantor en els rostits i plats cuinats, però us recomano que tasteu un plat de curri molt fàcil que es pot fer amb gust molt suau. 

No ho hem de confondre amb el curri o curricà que és un aparell per pescar, ni amb el currículum vitae, que literalment en llatí vol dir "camí de la vida" i que serveix per fer un llarg pelegrinatge a la recerca de feina.

I avui, recepta!

 POLLASTRE AL CURRI

Primer feu una mica d’arròs blanc per acompanyar el plat i escorreu-lo bé.  

Calculem un pit de pollastre per persona. Fregiu el pollastre a daus fins que es dauri una mica, i reserveu-lo.

A la mateixa paella hi posarem mantega i oli, i hi sofregirem ceba i all picat. 

Hi afegim el pollastre i una cullerada de curri, sal, pebre... 

Hi posem 200 g de llet de coco o bé crema de llet (calculat per 5 persones) i que bulli uns 10 minuts. 

Tasteu-lo i afegiu més curri si cal. Potser amb una mica de sabor en teniu prou, o bé potser necessitareu una dosi més important de coentor!

 

🎦    UN VIAJE DE DIEZ METROS, de Lasse Hallström

EUA, 2014

L’olor de curri i d’espècies del restaurant emplenava tota la casa d’una família de Bombai. Després de diverses dificultats, el net decideix marxar i traslladar-se al sud de França per obrir un restaurant davant d’un altre restaurant molt luxós d’alta cuina. 

La definiria com a tragicomèdia. Barreja la gastronomia amb els problemes familiars i si bé hi ha tocs d’humor, també certa exageració dels rols de cadascú. 

Podem veure les diferents formes de cuinar segons les cultures, i la importància d’alguns ingredients, com ara el curri, que omple els locals d’una olor molt característica i penetrant. 

Pel·lícula sense més pretensions que passar una bona estona. 

TRÀILER

Les velles cases grises de la petita ciutat llenguadociana semblava que volguessin envolar-se com una grua xinesa lluny, molt lluny cap als països càlids en la flaire del curri i del pollastre amb pinya on les dones, amb mocadors grocs, murmuregen un francès picant.

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Les amnèsies de Déu, 2005)

ELS ALVOCATS TENEN OSSOS?

Tenia un pinyol d’alvocat i volia saber si en podia fer alguna cosa. He cercat al Google de capçalera i em trobo amb això: el primer pas és treure l’os de l’alvocat amb cura. L’os? 

Clico en un altre lloc: Punxarem l'os d'alvocat amb l’escuradents. Un altre cop l’os? 

Això és un efecte de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 

• L’alvocat té PINYOL, com també en té el préssec, l’albercoc, la cirera, etc. 
• Traduïm al castellà: el aguacate tiene hueso. 
• A partir d’aquí, traduïm al català: l’alvocat té os. I ja està, ja tenim l'errada introduïda, i a mi se'm van acabar les ganes de plantar-ne un. 

Les llengües pròximes també l'han adaptat: en castellà aguacate, en francès, avocatier, en italià, avocado, i en portuguès, abacateiro.

I no els confongueu amb els advocats, que aquests sí que en tenen d'ossos! 😃

L'alvocat, un cop tret el PINYOL, ens regala una salsa molt bona i estiuenca: el guacamole. 

El guacamole és d’origen asteca. Ve de la llengua nàhuatl, llengua indígena de Mèxic, ahuacati i molli, pronunciat waka'mole, és a dir, alvocat i la seva salsa. Com tantes altres coses, la globalització ens l’ha portat cap aquí. La paraula encara no té entrada al diccionari normatiu, però sí al TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, pas previ perquè entrin neologismes a la llengua. 

🍽️   RECEPTA DE GUACAMOLE

Amb aquests ingredients ja el podem fer: 

- Alvocat madur

- Tomàquet ratllat o tallat molt petit

- Ceba ratllada o tallada petita

- Llimona o llima o vinagre 

- Oli i sal

Les quantitats dependran dels gustos. En principi caldrà treure la pell dura de l’alvocat i també el PINYOL, i l’aixafarem amb una forquilla. No ho feu amb la batedora! Hi afegirem el tomàquet i la ceba. Una mica de suc de llimona, una mica d’oli i sal. Tot ben barrejat. Si no el servim de seguida, deixeu-lo a la nevera amb el PINYOL al mig, evita que es rovelli! 

Hi ha tants guacamoles com cuines. S’hi pot afegir bitxo, pebre, coriandre, fruites seques, etc. 

🎦   FRESH GUACAMOLE, d’Adam Pesapane (PES)

EUA, 2012

Pel·lícula d’animació, molt original.

Mireu-vos aquesta curt sobre el guacamole, és divertit!

Potser ens hem sorprès a vegades per la gran mida del pinyol de l'alvocat, que sembla fer impossible la seva dispersió natural.

Carles Lalueza Fox (El bestiari extingit, 2003)

BENVINGUTS MOJITOS!

(l'Havana, Cuba)

Els nostres còctels adolescents eren els cubates, el San Francisco, i algun gintònic, però poca cosa més. 

Ja fa molt de temps que ens envaeix el mojito, d’origen cubà, que es prepara amb rom, però ull viu amb els mojitos, que no us enredin, perquè en alguns llocs et posen un got ple de gel amb un mini raig de rom, que sembla aigua encantada. 

No el tenim al diccionari, i em temo que trigarem a tenir-lo. Deuen estar esperant que ens en cansem, perquè tot i que és un còctel prou conegut actualment, no hi deu entrar perquè hi ha una dificultat generada per la pronúncia de la j. Si no coneguéssim el castellà, en llegir el mot pronunciaríem ‘mogito’, però com que en sabem, el pronunciem bé, com a Cuba, amb el so de la jota, consonant palatal, que en català no tenim. 

Totes les llengües del voltant han deixat el mot tal i com està, i que cadascú s’espavili a pronunciar-lo al més aproximat possible de l’original. 

Farem un bon mojito amb 6 ingredients: 

- Rom, millor si és de qualitat
- Sucre blanc (o també morè)
- Menta 
- Sifó 
- Llima 
- Gel picat

Poseu la menta, el suc de llima i el sucre en un bol i esmicoleu-los amb una mà de morter. No ho heu de picar, cal remenar-ho prement fort, sense que la menta es trenqui gaire. Volem que els ingredients deixin anar tot el suc. 

Hi afegim bocinets de llima i continuem prement. Hi afegim el rom, i a continuació el gel picat fins a dalt de tot del got i ho acabarem d’emplenar amb sifó. Ho guarnirem amb menta i llima, i ho remenarem. Ens caldrà una canyeta.

La beguda era un poco de mojo, i col·loquialment es va quedar amb el nom de mojito. Diuen que el millor del món es fa a la Bodeguita del Medio, de l’Havana!

🎦   CORRUPCIÓN EN MIAMI, de Michael Mann

EUA, 2006

En esta peli basada en la sèrie ‘Corrupción en Miami’ dels anys 80.

Una parella d’agents de la Policia de Miami investiguen la mort de dos agents federals i la massacre d’una família a causa de les drogues. 

És una pel.li d’acció i de bon entreteniment per passar l’estona, sobretot per als amants del cine bellugadet. 

Hi veureu una parella de protagonistes prenent un mojito a l’Havana!

TRÀILER

Força més tard, un altre català, Constantí Ribalaigua (nascut a Lloret de Mar) donaria un impuls internacional al Floridita de l'Havana, a través de la seva amistat amb Hemingway i l'elaboració del mojito.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)

PESTO ALLA GENOVESE

Platja de Pra' (barri de Gènova), meitat s. XX.

Quants anys fa que coneixeu el pesto? 

A casa meva, de jove, mai no havia entrat ni un bri d’alfàbrega, ni tant sols per espantar els mosquits, que diuen que hi va bé. Però així que van començar a proliferar els restaurants italians amb les pizzes i els espaguetis, ens va arribar una salsa típica de la Ligúria, que acostuma a acompanyar plats de pasta. 

El pesto genovès és doncs el més famós i conegut del món. L’alfàbrega és una planta molt aromàtica que actualment es pot trobar amb facilitat. I n’estan tan orgullosos del seu pesto que ja és candidat a Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'avi del meu besavi era de la Ligúria, de Pra', tocant a Gènova. Segurament deuria conèixer la salsa, i amb tota certesa, la feien al morter, no pas amb robots i batedores.

Segons la tradició hi ha 7 ingredients per al pesto genovès: 

1. Fulles d’alfàbrega (basilisc -Ocimum basilicum-) de Pra’ (barri de Gènova).
2. Oli d’oliva de la Ligúria (però aquí farem servir el Siurana).
3. Pinyons
4. Formatge pecorino ratllat (o un altre formatge d'ovella curat).
5. Formatge parmesà ratllat
6. All
7. Sal 

La faig sovint en honor als meus avantpassats italians i no us puc dir les proporcions perquè sempre l’he fet a ull, però trobareu prou receptes per internet. 

Si voleu conèixer Pra’

La paraula pesto ve del genovès antic pestare, que vol dir picar o moldre en un morter. I el nom de l’herba, l’alfàbrega, ens arriba de l’arab al habaqa, i així es va quedar també en castellà, albahaca. En canvi, altres llengües europees van resistir el nom original: En anglès: basil; en francès: basilic, i en l’alemany: Basilikum.

No confongueu el basilico amb el basilisc, que és una criatura mitològica grega, que es representa com una serp verinosa que et pot matar mirant-te! En tenim una representació en el seguici festiu de Reus.

Hi ha altres tipus de pesto, però jo em quedo amb Il pesto alla genovese (pesto di basilico). Si l'avi del meu besavi no hagués fet cap a Tarragona navegant pel Mediterrani, ara potser estaríem treballant en plantacions d'alfàbrega!

🎦   GÉNOVA, de Michael Winterbottom

Regne Unit, 2008 (premi al millor director al festival de Donostia).

Gènova ofereix una nova oportunitat a un home i a les seves dues filles, després de perdre la mare. 

Una pèrdua amb molt de dolor que de mica en mica es va superant. Bona pel·lícula, plena de detalls. 

TRÀILER

Destaca, especialment, el morter —típicament mediterrani i africà—, proveït de la mà de morter o boix, tant per picar sal, espècies, fer la picada catalana o el pesto italià com per picar cereals —blat picat o bulghur de Turquia, per fer orxata—, i fins per picar carn —Líban, per al kibbheh.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)

FEBRERET CURT, AMB 28 DIES SE’N SURT

 

Fent companyia a cèsar August, Tarragona. Foto: Estel Bové

Del llatí febr(u)ariu ens arriba el febrer. Les Februa eren unes festes de purificació de l’antiga Roma que tenien lloc durant aquest mes, en què es feien ofrenes i sacrificis. El nom prové del déu romà de la purificació, Februus. I no té res a veure amb la febre!

Juli Cèsar va donar nom al mes de juliol, de 31 dies. El seu successor, Octavi August, va donar-li a l’agost, però no li va agradar que el seu mes tingués 30 dies, perquè també en volia 31 com el juliol de Juli Cèsar. Per aconseguir-ho es va afegir un dia a l’agost i se’l va treure del febrer, que va passar a tenir-ne 28 (i 29 en els anys de traspàs). I així l’emperador ja va poder dormir tranquil. La posterior reforma del calendari el va situar en el segon mes de l’any. 

Totes les llengües romàniques hem estat fidels al nom. En català, febrer; en castellà, febrero; en francès, février; en italià, febbraio; en portuguès, fevereiro; en gallec, febreiro, i fins i tot als anglosaxons els va agradar el nom. En anglès, february, i en alemany, Februar. 

Actualment el mes de febrer és sinònim de fred i de gelades, i ja no té res a veure amb les antigues festes de purificació, tot i que potser ens en convindria alguna per mitigar l’allau de notícies que hem de sentir cada dia. Si les notícies fossin bones, encara... però no ho són!

 BLAIETS 

Avui no us recomanaré cap pel·lícula perquè el mes de febrer no és gaire cinematogràfic, llevat del dia dels Oscars, però sí que us posaré la recepta dels blaiets, que és una galeta típica de la comarca del Baix Camp, dedicada a Sant Blai (3 de febrer), que és l’endemà de la Candelera, festa grossa a Valls –deia ma sogra!

N'hi ha unes quantes de receptes, aquesta és un combinat d'entre totes les que m'han passat. 

Primer enceneu el forn. 

Bateu 125 g de mantega amb 125 g de sucre, força estona, i barregeu-ho amb 2 ous ben batuts. 

Afegiu 1 sobret de Royal, 300 g de farina (o 350), i una cullerada de vainilla o bé de ratlladura de llimona, o les dues coses.

Pasteu-la bé (si teniu robot de cuina també va bé), i ho deixeu reposar mitja hora a la nevera dins de paper film. 

Estireu la massa amb un corró i feu una galeta amb forma ovalada (si és rodona o quadrada també funciona). 

Dibuixeu Sant Blai al davant si voleu rebre benediccions. Jo hi faig un gargot i espero que no m’ho tingui en compte. 

Les pinteu amb ou batut, les poseu damunt de paper vegetal i al forn a 200º, 10 minuts, i vigileu que no es cremin! Surten 30-40 blaiets. 

Aniran bé per endolcir el que ens espera aquest mes de febrer tan eleccionalista. 

***

A fora, fred i vent

arrasaven els ponts, els carrers i les places.

En el febrer glaçat

els ocells van fugir de la teva finestra.

Però cristalls de neu,

espurnes invisibles,

destrals de Sant Marçal,

dansaven per la cambra.

Tomàs Garcés (Plec de poemes, 1971)

EL CORRAL, BUIT D’OVELLES PER NADAL

Deuria tenir uns quatre o cinc anys que el meu padrí em deia: Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall. I m’ho deia tot seriós, com si em renyés, assenyalant-me amb el dit. I jo pensava: Qui deu ser la tia Pepa? I m’esgarrifava pensar que matarien un gall i que veuria plomes i sang per tot arreu, i una tal tia Pepa que reclamava el seu tall de pollastre!

I el temps em deuria ensenyar que els nens canten cançons que no volen dir res, però sonen bé. 

Del llatí natāle, que vol dir ‘dia del naixement’ ens arriba Nadal. I és la festa que commemora el naixement de Jesucrist, segons la tradició cristiana, i se celebra el dia 25 de desembre. L’italià ha conservat la forma original, Natale; el castellà ha derivat a Navidad; el català i el gallec, Nadal; el portuguès, Natal; i el francès Noël, tots procedents de la mateixa arrel llatina.  

I un dels refranys més utilitzats, per bé que ara de refranys ja no en diu ningú, és Per Nadal, cada ovella al seu corral, però si algú vol parafrasejar el sentit del refrany segur que cantarà la cançó de l’anunci de la tele Vuelve a casa por Navidad! Així que el refrany l’enterrarem aviat, no cal patir.

Quin error cometem a vegades? Doncs dir-ho en plural. En català tenim el dia de Nadal i res més. No existeixen els Nadals, cosa que sí que fa el castellà amb Navidades. 

I el Nadal d’enguany servirà per dividir allò que sempre s’havia unit. La pandèmia serà l’excusa perquè molta gent no es trobi en un dinar a vegades forçós, que no venia de gust. El 2021 serà un altre any, i la tradició quedarà trencada i diluïda entre confinaments, distàncies, hidrogels i mascaretes. I no podrem celebrar Nadal com sempre, o potser sí, o dependrà de la comarca, o de l’àrea sanitària, o del municipi, o ... ara ja no me’n recordo. 

I tal dia farà un any! Bones festes!

🎦   CUENTO DE NAVIDAD, de Robert Zemeckis

EUA, 2009. Pel·lícula d’animació. 

Un personatge malcarat tracta malament la gent, però l’esperit de Nadal el farà canviar i ser millor persona. 

És una de les més de 30 adaptacions cinematogràfiques de la Cançó de Nadal o Conte de Nadal (A Christmas Carol), que va escriure Charles Dickens el 1843. Està ben feta, amb bons efectes especials, però el fet que sigui d’animació canvia l’expressivitat als personatges i l’emotivitat que ens produiria si estigués protagonitzada per persones. 

Típica pel·lícula ensucrada que estrenen als volts de Nadal per a tots els públics. 

Tràiler: https://youtu.be/UtoPN6R_W3E

Era una fira humil, la fira de Nadal,

feta de llums modestos i de modestes músiques,

cavallets de cartó i llocs de tir al blanc,

i al costat el silenci impressionant del riu,

el vell riu carregat de segles i experiència,

el vell riu que, diríem, se la sabia tota,

feia la vista grossa i feia el seu camí.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

FEM UN CÒCTEL?

Els anglesos ens han deixat una paraula bonica: còctel (cocktail, que significa cua de gall), sense la qual no ens podríem prendre aquestes barreges que són tan suaus o tan fortes o tan dolces o àcides o amargants i a vegades amb ingredients estrafolaris, que no sabem on trobar. 

Totes les llengües del voltant han fet el mateix, adaptar o adoptar la paraula, potser perquè tots hem pensat que si n’inventàvem una altra no tindria el mateix gust o bé perquè el sinònim ‘combinat’ no és tan sofisticat. El diccionari ho defineix com una beguda obtinguda per la barreja de diferents begudes alcohòliques, que es prepara agitant la mescla dels ingredients amb trossets de gel dins una coctelera.

La paraula ha fet el seu lloc dins el català. En podem fer plurals, derivar a coctelera, que és l’estri on es prepara, i fer-ne un ofici, cocteler-a, les persones encarregades de fer-los.

I tan nostra és la paraula que ja li hem donat significats que res tenen a veure amb les begudes alcohòliques. O és que no heu menjat mai un còctel de gambes o de marisc? Per tant, un còctel és també una barreja de coses. I si algun dia us conviden a un còctel, que és bàsicament una reunió social de tarda, potser tastareu de tot menys un bon còctel!

Com que serveix per dir mescla de diferents coses, ens ha servit també per anomenar còctel molotov l’artefacte de fabricació casolana que pren com a base una ampolla amb líquid inflamable i una metxa. El nom ens el deixa Viatxeslav Mólotov, ministre d’Interior i de la Guerra de la URSS durant la Segona Guerra Mundial.

I aquí teniu tres còctels del meu amic Lluís Maria, que n’és especialista, i que en va fer un cada dia en temps de confinament:

BLAU MOON MARTINI 

En un vas mesclador hi posem gel abundant, 6 parts de ginebra i 1 part de curaçao blau. 

Ho remenem i ho servim en una copa de còctel adornat amb pell de llimona. 

CARUSO

En una coctelera amb gel abundant hi posem, a parts iguals: ginebra, Martini sec i crema de menta verda. Sacsegem fins que la coctelera quedi gebrada i ho servim en una copa de còctel.

Important: Està dedicat al gran tenor Enrico Caruso i s'ha de beure mentre l'escoltem a La dona è Mobile, del Rigoletto!

GIMLET

En un vas mesclador hi posem força gel, una part de suc de llima i dues parts de ginebra. Ho remenem bé i ho servim en una còpia de còctel amb una cirereta verda confitada.

Lídia: Un dia que vinguis amb més temps, et prepararé un còctel de menta.

Josep M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980)

CASSOLA DE TROS

foto: Alfons Barceló

El confinament ens ha fet esprémer la imaginació com mai no ho havíem fet. 

Cada any, al mes de maig, la colla d’amics ens reunim per fer una cassola de tros. Com que enguany no ha estat possible n'hem fet una a cada casa, hem penjat el resultat a les xarxes amb fotos o vídeos, i hem passat un parell d'hores ben entretinguts amb l’elaboració de la recepta. Ens ho hem passat bé, però que no serveixi de precedent. Preferim trobar-nos!

Les cassoles de tros són com els suquets de peix de pescador. A la cassola s’hi posa la verdura que en aquell moment hi ha al tros o a l’hort... i els pescadors hi posen el peix que acaben de pescar.  

No hi ha una recepta única, perquè precisament s’hi posa el que tens a mà. No us diré quantitats, perquè això depèn que siguem dos o quaranta-dos. A aquestes alçades ja podem fer les coses a ull.

Per fer-ho senzill: posem oli a la cassola o a la paella i sofregim llonganissa i botifarra negra senceres. La traiem i hi sofregim costella de porc i daus de cansalada. A continuació hi afegim la ceba tallada, uns quants caragols nets (els del tros, els que se’ns mengen les verdures), bocins de coliflor i patates a daus. Quan està ben sofregit tot, hi tirem l’aigua i la sal, i deixem que bulli fins que les patates siguin toves. A continuació, els espinacs, molts espinacs, que se sobreïxin! Quan hagin reduït, hi afegirem al damunt la llonganissa i la botifarra negra. Si no us agrada un ingredient n’hi poseu un altre! Aquesta és la recepta dels meus amics Jordi i Anna de Santa Oliva, però evidentment, en trobareu de tots colors. N’hi ha que hi posen pebrot, albergínia, tomàquet, conill, és a dir, tot el que troben al tros! Ah! i una mica de bitxo! 😀

No he trobat cap pel·lícula sobre les cassoles de tros, però sí sobre les postres! Així que us recomano aquesta:

🎦   CHOCOLAT, de Lasse Hallström

Regne Unit, 2000, amb moltes nominacions.

Lansquenet, un poblet francès, acull dues persones noves, una mare i la filla. Inauguren una xocolateria amb dolços i pastissos boníssims. 

És que gairebé la tastem i l’olorem la xocolata en aquest film!

Tràiler: https://youtu.be/dLAuf4-a0I4

El cargol va fent camí

amb les banyes estirades;

en cada banya un ull fi

lluent de les mollenades.

Salvador Perarnau i Canal (Cuques de llum, 1930)