ROMA

 

Fontana di Trevi, Roma

La llengua que es parlava a Roma fins al segle V no s’anomenava romana, sinó llatina, perquè se situava a la regió del Laci, on estava situada la ciutat de Roma. 

La desfeta de l'imperi, l'any 476 dC, produeix també la desfeta de la llengua llatina, que accentua i multiplica les diferències, i tot el que en va resultar es pot identificar com la Romània i el parlar romanç. 

El que parlaven les noves generacions s’apartava del llatí clàssic. Eren conscients que parlaven una llengua molt diferent, semblant al llatí, però diferent. No hi ha una llengua romànica més antiga que les altres. Totes van néixer al mateix temps, però no tenim indicis escrits de totes les llengües en una mateixa data

A l'Edat Mitjana, amb unes poblacions molt estancades per la manca de mobilitat, els pobles es van adonar que parlaven diferent dels altres quan viatjaven a altres indrets, i van començar a tenir consciència lingüística, però tenien encara el continu lingüístic. 

Les llengües no tenen fronteres ben definides. Els veïns dels pobles fronterers s’entenien, tenien poques diferencies, però així que se n’allunyaven, veien com els parlants dels dos extrems ja no es podien entendre. 

Però la llengua estàndard ho ha matat tot. S’imposa una llengua mitjançant la televisió, la ràdio, l'administració... de manera que es perden les transicions locals. Fa tres o quatre segles, la gent amb prou feines notava la diferència a l’entrada a França, o a l’Aragó, perquè la frontera lingüística no era rígida. Avui, només veure la bandera o el gendarme ja veus el canvi. La llengua intermèdia s’ha esborrat. 

🎦   ROMA, CIUTAT OBERTA (Roma città aperta), de Roberto Rossellini

Itàlia, 1945 (Gran Premi del Festival de Canes, Cercle de Crítics de Nueva York, i moltes nominacions)

Testimoni dramàtic de la ciutat de Roma durant l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial.

Es considera una obra mestra de la història del cinema. Va tenir un gran èxit quan es va estrenar malgrat els temps de postguerra. Imprescindible per conèixer el neorealisme italià i les noves maneres d’entendre el cinema per al gran públic, lluny dels focus americans. Tot i que Roma d’aleshores és molt diferent d’ara, hi ha escenes que ofereixen paisatges impagables. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo i Movistar+)

*    *    *

Tragueren fora el sant vell, que era més petit i brut que el que ara duien. El rector Picassa s'hi posà davant, dient coses en llatí. Llavors el va beneir i li donà fum de l'encenser.

Baltasar Porcel (Solnegre, 1961)

INFINIT!

Aquesta és la representació de l’infinit, perquè no en sabem ni l’inici ni el final. 

Símbol que es va introduir al segle XVII per representar l’absència de límits. 

Les llengües es mouen, es contaminen, s'infecten i s'adulteren. Ho sabem molt bé, i tenim les de perdre perquè som una comunitat petita, amenaçada per llengües gegants. Això no obstant, anem fent la viu-viu i no ens estem d’inventar o d’invertir significats de les paraules per adaptar-nos al medi. 

Darrerament diuen: T'estimo infinit! Com? Infinit s'ha convertit en un nou adverbi? No, no és nou, però s'ha posat de moda! Infinit era un simple substantiu que ens indicava una cosa de gran magnitud: l'infinit no es pot mesurar; i un adjectiu que ens qualificava els noms: Té una bondat infinita. 

Però un adverbi és tota una altra cosa. És un element capaç de capgirar un verb de dalt a baix! No és el mateix arribar aviat al teatre que arribar-hi tard! I no és el mateix anar de festa sovint que no anar-hi mai. 

D’aquest fet se’n diu habilitació. És un procés que dona noves atribucions a un mot sense canviar-li la forma. Normalment, la paraula agafa una altra categoria gramatical. Els diccionaris antics no contenen l’adverbi infinit, però amb els nous, i amb les actualitzacions instantànies per internet, ja podem dir que ens encanta infinit que l’hagin posat al seu lloc.  

Les llengües també estan a l’aguait de les modes! 

I quan el 8 es tomba esdevé infinit.

🎦   MICHELANGELO - INFINITO, d'Emanuele Imbucci

Itàlia, 2017

Biografia novel·lada de Michelangelo Buonarotti, el geni del Renaixement, d’una gran personalitat, que va ser capaç de crear obres mestres de la pintura i l'escultura. 

La pel·lícula ofereix una visió molt detallada de l'obra de l'artista. Mireu-vos el tràiler, és un tast!

És una llàstima que no hagi passat per cap dels cinemes que tenim a la vora. Haurem d’esperar que algun altre tipus de sala la programi.

TRÀILER 

Fanny: En fi, que per tot això estic molt encuriosida i celebraré infinit rebre més notícies de vostè, sigui per carta sigui d'una altra manera.

Josep M. Benet i Jornet (Berenàveu a les fosques, 1972)

LA COLA!

 

Avui em situo en un terreny espinós: M’agrada la Coca-cola! I ja sé que és un pecat per anar a l’infern directament sense judici, però què hi voleu fer si m’agrada? Això sí, me n’estic tant com puc perquè ja sé que serveix també per desembussar desguassos. A més, no necessitem aquestes quantitats de sucre, així que ara la restringeixo a una llauna petita algun diumenge i poca cosa més. Els diumenges, per als jubilats, també són diumenges, són dies especials, amb el bon pronòstic de no haver d’anar a treballar l’endemà, i potser per això encara ens agraden més que abans.

A mi m’agrada la de veritat, no la zero, ni la zero-zero, ni la light, ni la de cirera, ni la de vainilla, ni la de llimona... que diuen que tenen menys sucre o menys cafeïna per als qui s´ho volen creure. Totes són dolentes, totes, fins i tot la de veritat, però... 

No recordo quan vaig beure’n la primera. Deuria ser quan anàvem al bar amb dels amics per Tarragona, perquè a casa crec que no en compraven. Si tens set beu aigua de l’aixeta –deurien dir. Sí que recordo que amb la meva amiga compràvem una ampolla gran de Coca-cola en comptes de cafè per estudiar a la nit, en temps d’exàmens, i pels seus efectes desvetlladors. 

Al diccionari només hi trobarem la paraula ‘cola’, com a beguda efervescent a base d’extractes de cola. Segons el lingüista Joan Coromines, la cola és la llavor d’un arbre equatorial, amb propietats tonificants, i el nom prové d’una llengua africana. Als seus inicis, s’hi mesclaven fulles de coca. Actualment no s’hi incorpora coca, però el nom s’ha conservat. L’empresa The Coca-Cola Company produeix un concentrat i el ven i distribueix a empreses que el barregen amb aigua i l’embotellen... i entre tots hem aconseguit que sigui una de les empreses més riques del planeta!

Me la bec amb càrrec de consciència, però no me’n considero pas addicta per una llauna de tant en tant, no? 😉

🎦   COCA-COLA® MASTERPIECE (Coca-cola, obra mestra)

EUA, 2003

Saltant-me totes les ètiques possibles, us posaré un anunci de Coca-cola. Un anunci molt bonic, molt ben fet, molt ben aconseguit, i poc habitual. No sé si aconseguirà més aviciats a la beguda, però sí que ens pot fer somriure. Allà va!

ANUNCI   

*    *    *

Els anuncis de Coca-Cola intenten vendre quelcom més que un refresc de cola, ens volen vendre un ritual feliç i consumista amb el qual, teòricament, tots els ciutadans del planeta s'hi han de sentir identificats.

Isabel Campi i Valls (Què és el disseny?, 1992)

COLOR OLIVA...

 

Totes les llengües utilitzen diversos sistemes per acollir noves paraules. Un d’aquests sistemes és l’habilitació, també anomenada conversió o derivació zero, per la qual les noves paraules canvien de categoria, però no de forma, sense la necessitat d’afegir-hi cap element. 

Un cas molt habitual és el dels colors. 

Si tenim salmons, que són d’un color molt peculiar, i tenim una camisa del mateix color o bé semblant, diem que tenim una camisa salmó. El que fem és agafar el salmó, que és un substantiu, i passar-lo a adjectiu (color salmó) sense canviar-li la forma. 

Tècnicament és un canvi de categoria gramatical que comporta un canvi de significat. 

La taronja també ens ha fet servei. Si hem comprat unes tovalles de color taronja, ja no cal inventar un nom nou per a aquest color, perquè les tovalles són iguals que el color de la fruita, per tant, ens funciona. Un gerro color oliva ens diu que s’assembla a la fruita dels olivers, i uns ulls xocolata ens indiquen que tenen un color marró fosc, uns pantalons palla ens volen dir que el color és com la palla, un raspall verd poma ens expressa un verd fort i brillant i unes sabates maduixa ens indiquen un rosat apujat.

I la llista és molt llarga. I és que les llengües fan el mínim esforç, si poden, i s’estalvien d’inventar més i més paraules així que es necessiten. És un procés molt habitual en les llengües romàniques i l’ús està absolutament normalitzat i estès. 

Llàstima de la mandarina i la pastanaga... perquè la taronja els ha pres tot el protagonisme!

🎦   MADUIXA I XOCOLATA (Fresa y chocolate), de Tomás Gutiérrez Alea, Juan Carlos Tabío

Cuba, 1993 (Premis Goya, Festival de Berlín, Festival de Chicago, Festival de l’Havana i unes quantes nominacions)

Sorgeix una profunda amistat entre un comunista convençut que estudia sociologia a la Universitat de l’Havana i un artista homosexual assetjat per la homofòbia del règim castrista.

Un film de molta sensibilitat, que commou. L’homofòbia cal entendre-la en plena dècada dels 60, tot i que no s’ha resolt encara. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Semblava un adolescent tret d'una pintura veneciana, un Bellini, el cabell com un tió i estarrufat, els llavis color maduixa, sensuals, les celles gruixudes, els ulls negres, les galtes rosades, el posat enterc i un pèl recelós.

Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977)

CONJUNTAMENT

 

Commons

Quan érem joves escoltàvem conjunts de música. Ara hi ha bandes o grups. I és el mateix: un baix, una guitarra, una bateria, un teclat, un cantant... però si dius la paraula conjunt ets indefectiblement un boomer, com ara jo, que som els nascuts entre el 1946 i 1964. 

Un conjunt és la reunió de persones o de coses, però també significa, senzillament, unió. I d’aquí ens arriba la conjunció, que ve del llatí conjŭnctiōne i fa la funció d’ajuntar. És aquesta la finalitat exclusiva d’una de les categories tradicionals de la llengua, la conjunció. Encara que a vegades se’ns travessi si l’estudiem, és un element imprescindible per parlar, raonar, analitzar o escriure. És un nexe d’unió, un enllaç, un connector, una paraula invariable que facilita la feina. 

Bàsicament el que fa és unir dues oracions. A vegades les uneix coordinant-les de manera que tant és l’una com l’altra: ni escric ni llegeixo; i a vegades les relaciona. 

Per exemple, PERÒ i SINÓ, que indiquen oposició: Plou, però no gaire. No aniré al cine, sinó al teatre. 

I DONCS, que indica conseqüència: Plou? Doncs no vindré! I aquesta pobra conjunció està als seus límits, agonitzant, moribunda, in extremis... perquè tota la canalla d’aquest país diu PUES, que també és una conjunció, però en llengua castellana. I no sé si hi ha remei perquè és tan gran el nivell de substitució que és molt difícil que remeti. I qui en té la culpa? Evidentment, els models! 

I qui són els models? La tele, el mòbil, els amics, els pares, els mestres, etc., tots aquells que interaccionen amb les criatures, els qui els ensenyen a parlar o a jugar o a fer-se grans. 

A vegades les conjuncions tenen una altra funció, la subordinació, però d’aquestes ja en parlaré un altre dia. 

🎦   LA INTÈRPRET (The Interpreter), de Sydney Pollack

Regne Unit, 2005 (Premi Associació de Crítics de Los Angeles, i algunes nominacions)

Una intèrpret de les Nacions Unides escolta casualment des de la cabina d’interpretació, una conversa en un dialecte africà en què se suggereix un complot per assassinar el president d’un país africà. 

Es tracta d’una trama complexa d’intriga política, d’enganys i secrets que surten a la llum arran d’escoltar una conversa. El guió està molt ben elaborat i hi ha un bon treball dels protagonistes. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Youtube, AppleTV i APrime)

*    *    *

I també la conjunció estel·lar enganya.

Però ens agrada sols per un instant

de creure'n la figura. I això basta.

Isidor Marí (Sonets a Orfeu, 1995)

CASTELLS

 

Per Santa Tecla, festa major de Tarragona, el meu pare em portava sens falta a veure la diada castellera del dia 23 de setembre i la de l’endemà, 24, dia de la Mercè, en què baixaven els pilars a l’Ajuntament i que era tant o més important que la primera. Aleshores el 24 era festa, ara ja no ho és, però la diada es fa igualment. 

Ens posàvem a dalt de tot de les escales de la catedral i vèiem des d’allí com s’alternaven les colles castelleres a la plaça de les Cols. No hi havia, de cap manera, la gentada que hi ha ara, i no era difícil veure les actuacions. I, per suposat, de turistes, gairebé cap!

Ell tenia un horari i si les colles no espavilaven marxàvem quan era l’hora. Així que si feien un bon castell i l’enxaneta encara no havia arribat a fer l'aleta, i ell considerava que ja era l’hora, marxàvem cap a casa, sense replicar! I ja sabem com són de cançoners els castellers... sempre hi havia algun castell que no podíem veure sencer perquè era l’hora de dinar! 

Els castells de 8 eren ja un miracle i ni els mateixos castellers deurien sospitar que un dia arribarien als de 9 i als de 10, malgrat que ho havien aconseguit durant el segle XIX. Als anys 70 van decidir unir les dues colles locals i va ser un greu error, perquè l’afició va caure en picat i molts castellers van abandonar les colles. El retorn de la dualitat de colles i, més encara, avui amb quatre colles, ha fet que les diades castelleres siguin actes de cabdal importància per festa major. 

Com que ara hi ha quatre colles, no acaben mai. Mon pare continuaria marxant cap a casa a la seva hora habitual, mentre els enxanetes van pujant. A la taula i al llit, al primer crit! –deia.

🎦   SIRENS, de Travis Scott

Videoclip, 2023

Vídeo musical del tema "Sirens" que forma part de la pel·lícula Circus Maximus del raper estatunidenc Travis Scott. 

Es va gravar a la plaça Tarraco Arena de Tarragona i a Ciutat Meridiana de Barcelona, i va comptar amb els Castellers de Vilafranca. 

video musical

    *    *    *

—Al balcó, al balcó! —cridaren los castellers.

Y 'l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre aquellas onadas de caps qu' ab éll avansavan compactas y sorollosas com avansa l'aygua per la platxa.

Narcís Oller (Vilaniu, 1885)

L’EQUACIÓ EUFÒRICA

Tinc un fillol que és doctor en matemàtiques i fa anar les equacions com si fossin jocs de criatures. Juga amb coeficients, incògnites, probabilitats, derivades, graus... i em consta que s’ho passa bé!

Els que filem més prim amb les lletres que no pas amb les mates també en tenim una d’equació, i avui l’he acompanyat de l’eufòria. M’agraden els jocs de paraules, endevinar els embarbussaments, fer encreuats, disposar algun acròstic o un palíndrom...

Les mates es presten a jugar, a endevinar, a calcular, a pensar... però les paraules posen solfa a l’endevinalla, enuncien el problema a calcular i són necessàries per pensar. 

Una de les definicions d’equació és la igualtat entre dues expressions que contenen una o més incògnites, i ve del llatí equatiōne, que vol dir igualació. 

Del mateix origen ens arriben les paraules equador, perquè equidista igual als dos pols; equalitzador, perquè compensa les irregularitats; equànime, perquè és igualitari i equilibrat, etc. Totes aquestes paraules es refereixen a igualar una cosa amb una altra.   

Va, us ho explico: equació té una cosa curiosa. Conté les 5 vocals gràfiques! 

I són moltes les paraules que contenen les 5 vocals gràfiques, però no tantes les que no es repeteixen. I una altra és eufòria!

S’anomenen mots panvocàlics els que contenen les cinc vocals sense repetir-les. En altres llengües també n'hi trobem. En francès, oiseau. En italià, comunicare. En castellà en tenen una de curiosa que associem als vampirs: murciélago! 

I ara he recordat que al pare li agradava fer una copeta de Cointreau, els diumenges!

🎦   MONEYBALL: ROMPIENDO LAS REGLAS, de Bennett Miller

EUA, 2011. Moltes nominacions als Oscars i als Globus d’Or. Guanyadora de molts altres premis. 

Un entrenador de beisbol es va fer famós per aconseguir, mitjançant el mètode Moneyball, èxits en l’esport. 

Moneyball és un programa que construeix un equip guanyador utilitzant mètodes estadístics per ordinador per coordinar els jugadors. No es tracta tant de guanyar o perdre, sinó de saber jugar.

Pel·lícula de temàtica esportiva en què no et fan veure partits sencers de beisbol, cosa que és molt d’agrair. Ben interpretada i ben resolta. 

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=-4QPVo0UIzc

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Rakuten, AppleTV i PrimeVideo)

Les plantes, com les equacions, tenen l'habitud traïdora de semblar iguals i ésser diferents o de semblar diferents i ésser iguals.

Miquel Martí i Pol (El pensament salvatge, 1971)

MODUS VIVENDI

 

Andando que es gerundio és una frase que la meva mare repetia dia per altre. Quan m’havia d’afanyar per anar a l’escola, per anar a dormir... per qualsevol cosa que precisés un mínim de rapidesa. Però el que jo entenia era andando quesquerundio. Ignoro si m’ho deia perquè també ho deia la meva àvia aragonesa, si ho havia après ella o què, però el cert és que la frase en qüestió és una fórmula col·loquial que va rodolar per la meva vida com si es tractés d’una dosi de rapidesa. 

Tot i que a l’escola deuríem estudiar els gerundis no va ser fins que ja els coneixia bé que vaig emparentar la frase amb la forma verbal. Ah! quesquerundio és el gerundio! 

El gerundi és una forma verbal no personal. Sempre ens vol indicar una cosa que està passant ara mateix: estic escrivint, o just una mica abans: agafant el plat, m’ha relliscat, però mai després, no podem dir: *va cantar molt bé guanyant el premi. 

No indica ni persona ni nombre, és a dir, no ens diu ni qui és ni quants són, i ve del llatí gerundĭum, amb el mateix significat.

I és una llàstima com s’ha perdut la fórmula tan genuïna de dir que acabem de fer una cosa: havent dinat aniré al cine. Ara es diu quan acabi de dinar/després de dinar aniré al cine, que també és correcta, però certament a cada bugada perdem un llençol!

En canvi, ens ha quedat fossilitzada una locució llatina, que circula com si tal cosa i resisteix totes les envestides. Encara que no sigui exactament un gerundi, s'hi aproxima molt. És el modus vivendi, que es refereix a l’estil o forma de vida que té una persona i, sobretot, a la manera de guanyar-se la vida d’algú. I també modus operandi, que es refereix a la manera de fer. 

Darrerament, en la política hi ha uns modus vivendi i uns modus operandi que fan pena.

Parlant la gent s’entén. O no.

🎦   TOT PASSEJANT A MISS DAISY, de Bruce Beresford

EUA, 1989 (4 Oscars, Globus d’Or, premis BAFTA, etc.)

Atlanta. Una antipàtica professora jubilada de 72 anys contracta un xofer negre perquè la porti a passejar. 

Una estranya i peculiar relació entre dues persones d’origen i d’estatuts ben diferenciats. Força divertida, malgrat que és dramàtica, i profunda en el relat sobre l’amistat.

El que s’ha de tenir en compte, sobretot, és el bon treball dels dos actors protagonistes. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Apple TV, Movistar+ i PrimeVideo)

*    *    *

Gairebé sempre l'interlocutor li ho retreu, i llavors ell emet una riallada de les seves i explica la diferència cabdal entre el joc pel joc i el joc pel guany, que en anglès designen paraules diferents: gaming and gambling. Ho diu així, en gerundi.

Màrius Serra (Jugar-s'hi la vida, 2019)

EL TEATRE

A pocs metres de casa meva de Tarragona hi havia el teatre romà de Tàrraco. Per a la gent que va passar la Guerra civil, tot el que feia referència a les restes romanes no era més que runa. Necessitaven fer net de pols i de destrucció, i per això qualsevol pedra abandonada s’associava a un sentiment no desitjat. Els constructors posaven tots els mitjans al seu abast per no trobar-se cap indici romà en els fonaments, perquè voldria dir aturar el projecte eternament. 

El teatre romà estava amagat sota les naus d’unes empreses que comercialitzaven vi i oli. Per tant, una part molt important del teatre es va destruir, es va aprofitar per a altres usos, i es van reconstruir algunes cases amb aquelles pedres, o fins i tot, algú les devia tenir a casa com a trofeu. Unes empreses constructores van adquirir els terrenys amb la intenció de fer-hi blocs de pisos, però en excavar es van trobar amb l’escenari, les primeres grades, l’hemicicle central i algunes estàtues, i no es va poder amagar. Just quan jo ja marxava de la ciutat es va engegar la campanya ‘salvem el teatre romà’, que va aconseguir aturar el despropòsit, i el solar es va expropiar. Però no es va fer d’avui per demà, tot plegat ha durat més de 30 anys, i cada cop quedaven menys pedres. L’any 2000 el van declarar Patrimoni Mundial, i ara des d’un mirador metàl·lic ens ensenyen el que en queda. 

S’ha descobert que hi havia unes termes públiques tocant al teatre, que arribaven fins a l’actual carrer Sant Miquel, on jo hi tenia uns tiets. Van viure tota la vida sobre unes termes i vora un teatre sense saber-ho. La desinformació a què estàvem exposats els ciutadans era grotesca.  

🎦   GLADIATOR, de Ridley Scott

EUA, 2000 (5 Oscars, 2 Globus d’Or, 4 BAFTA, i moltes nominacions)

L’emperador Marc Aureli transfereix el poder a Màxim, general dels exèrcits que ha guanyat els bàrbars del nord, però el fill d’Aureli, Còmode, no hi està d’acord. 

Gran pel·lícula, molt ben ambientada i amb molt bona feina dels artistes. Sempre m’han agradat i he tingut debilitat per les pel·lis de romans, encara que fossin un nyap, però aquesta no ho és, és una molt bona producció, d’aquelles que es recorden i que deixen empremta. D’altra banda, cal tenir en compte que es tracta d’un bon director, i amb això ja hi tenim molt de guanyat. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+, RakutenTV i PrimeVideo)

*    *    *

Els romans van copiar dels grecs llurs representacions teatrals a les que artistes grecs aplicaven a la música el text compost pels poetes romans; per tant, en el teatre romà no decaigué la importància que hi tenia el cor sinó que s'hi conservà.

Aureli Capmany (La sardana a Catalunya, 1948)

QUINA ODISSEA!

Poques vegades el títol d’un llibre es converteix en substantiu i s’utilitza de forma ordinària en el nostre parlar. És el cas del mot odissea, que significa un llarg anar d’uns llocs a d’altres abans d’aconseguir el que hom es proposa.

La paraula ve del llatí odyssea, que l’agafa del grec. És el nom del poema de l’escriptor grec Homer, que narra els viatges d'Ulisses (en grec, Odisseu) i totes les aventures que ha de passar abans no arribi a casa, que és el seu objectiu. 

I avui parlo de cinema. S’acaba d’estrenar la pel·lícula L’Odissea, de Christopher Nolan.

Si sou llegidors de xarxes o d’articles de diaris i revistes haureu vist que la pel·lícula té tants seguidors com detractors, i tot bàsicament pel fet que no ha seguit escrupolosament el poema original. Per a alguns sembla que la pel·lícula hagi capgirat el curs de la història. El guió no és més que és una interpretació de l’original, no una síntesi. 

El cinema és cinema, el teatre és teatre, i la poesia és poesia! O és que no es pot representar L’Odissea en un teatre, sense mar? O no es pot representar una escultura d’Ulisses sense haver-lo vist mai? 

Si bé Ulisses n’és el protagonista, el film posa l’enfocament en la figura del seu fill Telèmac. Un altre director podria posar-lo en la figura de Circe, o en les sirenes, o en Helena de Troia o en Penèlope. Tant se val, totes les mirades són vàlides si s’aconsegueix una bona pel·lícula. I d’això es tracta, de fer una bona pel·lícula! Què importa que Helena sigui negra, si en realitat no va existir mai! 

El Padrino, de Coppola, tampoc no era fidel a la novel.la de Mario Puzo, i actualment es considera una de les grans obres del cinema. I Psicosi, d’Alfred Hitchcock, algú recorda el llibre? O La llista de Schindler, d’Spielberg, o Forrest Gump de Robert Zemeckis. Són pel·lícules que han traspassat el seu original. 

I no dic que aquesta sigui la millor, només és això, una interpretació. A mi em va agradar entre altres coses perquè m’agraden aquestes superproduccions, tot i que també m’agrada molt el cinema petit, el d’autor. Això no vol dir que hagi d’agradar a tothom. Només es tracta que el cinema és un art i les arts van per lliure. 

El pitjor de tot és que si poseu 'Homer' a Google, surt Homer Simpson 😞

🎦   L’ODISSEA (The Odyssey), de Christopher Nolan

Regne Unit, 2026

Després de la Guerra de Troia, Ulisses emprèn un llarg i perillós retorn a Ítaca, on l’espera Penélope i el seu fill Telèmac.  

El camí de tornada serà un enfrontament a deus hostils i a criatures mitològiques que el posaran a prova. 

En la pel·lícula hi ha realment moments molt bons, molt ben filmats, amb molt bona fotografia i banda sonora. El caracteritzen com un home hospitalari, bona persona, però també esgotat, que només vol arribar a casa i oblidar-se de les guerres, per tant, és un heroi completament humanitzat. 

Si ja l'heu vist, el cavall de Troia enfonsat a la sorra us va recordar algun film?

TRÀILER

*    *    *

Així havent parlat, es va asseure; i Telèmac llavors

va abraçar el seu pare il·lustre i plorava abocant llàgrimes,

i a tots dos els va venir un desig de lamentació.

Homer (L’Odissea, cant XVI, 201-214, trad. C.Riba)

ECLIPSATS

Foto: Estel Bové

L'eclipsi ens ha fet anar de corcoll durant setmanes. 

És curiós que un fenomen astronòmic es converteixi en verb. Estar eclipsat per alguna cosa vol dir que un fet important ens canvia el nostre ritme habitual, ens ofusca. Quan una cosa o algú deixa de ser el que era: Ha eclipsat els companys. I ho diem també quan les coses s’acaben: l’eclipsi de la vida, per exemple. 

Eclipsi ve del llatí eclipsis, que el pren del grec, i vol dir desaparició. És tal com el van anomenar els grecs, la desaparició d’un astre, planeta o satèl·lit era un eclipsi i, de fet, és ben bé així, perquè per uns moments desapareix de la nostra visió. 

L’anterior eclipsi total de sol a Catalunya va tenir lloc el 30 d'agost de 1905. Els meus quatre avis tenien entre 7 i 25 anys i no sé pas si el van veure, perquè mai no n’he sentit parlar a casa, però el que és bastant segur és que després d’aquell eclipsi de sol les retines de molta gent es deurien danyar considerablement, si tenim en compte els consells que ens han donat ara. 

En aquest mes d’agost hem estat bastant eclipsats per l’eclipsi, i moltes de les notícies que han passat -importants algunes- s’han difuminat. Que una simple lluna eclipsi tot l’astre sol no és poca cosa, així que vam fer bé de seguir-lo, almenys els qui el teníem a prop per geografia. De fet, va ser espectacular, emocionant i lluny de tot altre espectacle meteorològic viscut. 

Ara, a esperar el proper eclipsi total de sol a Catalunya, que tindrà lloc el 17 de novembre de 2180. No sé si encara escriuré el blog! 😊

Eclipsi total de sol de fa un segle, el 1927. 

🎦   BARRABÀS, de Richard Fleischer

Itàlia, 1961

Història bíblica de Barrabàs, el criminal que fou indultat per Ponç Pilats, en comptes de Jesús. 

Un dels eclipsis més famosos de la història del cinema és el de la pel·lícula Barrabàs, perquè es va gravar la crucifixió de Jesús durant un eclipsi solar real que va tenir lloc el 15 de febrer de 1961. Evidentment, si fallava la presa no es podia repetir. 

És una de les pel·lícules que emetien a TVE en temps de Setmana Santa, no fos cas que en miréssim alguna altra fora de context. 

Pel·lícula completa (eclipsi al minut 13:33)

*    *    *

Diuendres entre migjorn e hora nona fo eclipsis major que hom uis de memòria d'aquels hòmens que ara són, car tot lo sol cobrí la luna, e pudia hom veer bé set estels en lo cel.

Jaume I (Cròniques, s XIII) 

LA BESÀVIA

 

Aquesta era la meva besàvia, que no vaig conèixer. Abans era molt difícil conèixer els pares dels avis perquè la gent no vivia tants anys. Ara també és difícil perquè es tenen fills més tard, però tinc una cosina que acaba de ser besàvia, així que no vull perdre l’esperança de veure més canalla petita per casa algun dia. 

El 1879, la besàvia Josefa es va casar amb 18 anys amb l’Antoni, de 23. Eren els pares de l’avi, el padrí. Però al cap d’un any es va quedar vídua amb el fill de 9 mesos. Les deuria passar magres, perquè l’ofici d’ell era mariner, sense barca, naturalment. Ella es va guanyar la vida i va tirar endavant cosint pantalons. En aquell temps, de les dones que feien aquesta feina en deien pantaloneres, i deuria treballar en algun taller de modistes, o bé cosint per encàrrec, per criar sola l’únic fill que tenia. Deuria anar de negre per sempre més. 

El primer sou que el seu fill va cobrar quan va començar a treballar el va destinar a comprar una màquina de cosir a sa mare. Ella no es va tornar a casar, més endavant va viure amb el fill i la jove, la meva iaia; que viure amb una sogra de fill únic no deuria ser gens fàcil, tampoc!

L’etimologia de la paraula besavi és curiosa. Ve del llatí bĭs avĭus, que vol dir dues vegades avi. I així s’hi ha quedat: besavi en català, bisnonno en italià, bisabuelo en castellà, bisavô en portuguès. 

Bis era un adverbi llatí que volia dir dues vegades, paraula que es manté encara ben viva. Fer un bis en un concert vol dir repetir alguna cançó, o indicar que una estrofa cal repetirla dues vegades, un bis en el número d’un carrer és repetir-lo, les lleis fan servir articles bis per no haver de canviar-los tots, i un llarg etcètera. 

En català actual bis és un prefix que significa també dues vegades: bipartidisme, bianual. biòxid, bicarbonat... I fins i tot tenim el verb bisar -que no he sentit gaire- i que vol dir repetir per segona vegada un drama, una obra musical, una recitació, etc.

Es l'única foto que tinc d'ella... els nostres besnets en tindran tantes que no sabran quina triar. Poc s'ho podia pensar la dona que l'anomenaria en un blog! 🙋

🎦   LA CASA DE LOS ESPÍRITUS, de Bille August

EUA, 1993. Basada en la novel.la d’Isabel Allende

(Hi ha una nova versió xilena de 2026, de Francisca Alegría, Andrés Wood)

Narra la historia dels Trueba, una turbulenta família xilena de classe alta que, durant tres generacions, viu els canvis al país, i el llegat genealògic que els besavis i els avis hereten a la seva descendència, des de finals del segle XIX fins al Cop d’Estat que va acabar amb el govern de Salvador Allende, el 1973.

Potser el problema de la pel·lícula és que no està prou a l’alçada de la novel·la d’Allende. Així i tot, té bons actors i una bona posada en escena. Cal tenir en compte també que ja té més de 30 anys.

Pel·lícula completa en espanyol llatí, que potser ja va bé perquè es tracta d’una història xilena. 

*    *    *

Rodolaren entre els llençols rebregats, els llençols de fil de l'àvia i la besàvia, i el cobrellit de setí estampat amb flors blaves relliscà.

Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977)

NYENYOS

 

La meva neta petita va caure de cap i es va fer un bon nyenyo! En pocs segons va començar a veure’s el bony i la coloració lila tan característica. La forma correcta és nyanyo, però a casa i a la meva zona sempre se n’ha dit nyenyo. 

Quan érem petits s’amagaven els nyenyos. Es tractava de no deixar-los sortir. Ens posaven una moneda de deu cèntims al bony (la més barata, per si de cas la perdíem) i ens lligaven un mocador ben fort amb la intenció que el bony no sortís cap enfora. I als més menuts ens col·locaven una gorra de palla, que a casa anomenaven chichonera (de chichón), que me la devia regalar la meva àvia aragonesa.

El nyenyo és una paraula de les anomenades infantils, perquè s’han substantivat a partir de repetir-ho als nens. És de les poques poquíssimes paraules començades pel dígraf [ny] i cal reconèixer que és difícil de pronunciar si no ets de parla catalana.

Els catalans van afegir una [y] després de la [n] per identificar el nou so que s’estava produint a l’Edat mitjana i que no corresponia a cap dels sons llatins coneguts. És un so palatal que va sorgir arreu del domini lingüístic romànic i cada llengua va afegir una distinció a la [n] que ja no sonava com una [n]. Així, de la vinea llatina, en català en diem vinya. En francès, van afegir una [g], vigne; en italià també una [g], vigna; en castellà, una marca al damunt, viña; en occità i portuguès una [h], vinha. 

Si això passés ara mateix, que un nou so afectés tot el domini lingüístic romànic, segurament hi hauria una llengua dominant que diria a les altres quin afegit haurien de posar sobre la lletra que sona diferent. Dubto molt que ens deixessin inventar res!

Ara la canalla ja no porta gorres de cop, una gorra artesana vinculada molt estretament a la població de Bellvei, al Baix Penedès, que tot i haver-ne revifat la producció per preservar el patrimoni artesanal, poques criatures veurem amb aquesta indumentària. Per tant, si les criatures cauen continuen fent-se nyenyos!

🎦  ELS QUATRE-CENTS COPS (Les quatre cents coups), de François Truffaut

França, 1959 (premis a Canes, a C.Crítics de NYork, i moltes nominacions)

Amb catorze anys, un noi veu els problemes conjugals dels pares i les exigències del seu professor. Un dia veu a la seva mare amb un altre home. L’única solució és fugir. 

La rebel·lia és necessària quan ens trobem tan atrapats que no ens podem moure, per això és també una lliçó de vida. El director ja és una garantia de bona pel·lícula.

TRAILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo i Filmin)

*    *    *

La mare, per seguir la vostra «moda», deixava els fills de bolquers sense gorra al cap, els cabells a l’aire. Coses de boigs. La mare es defensava: «Els temps canvien, dones, i la gorra de cop, a la canalla, li és com una cotilla que no deixa créixer el cervell».

Tomàs i Teresa Pàmies (Testament a Praga, 1971)

 

ABOTONATS

 

Al meu carrer Apodaca, de Tarragona, hi havia una botiga de vetesifils. En deien ca la Friseta. No sé pas de quin nom prové aquest diminutiu, tampoc no m’ho preguntava. Avui he sabut que friseta és també un tipus de roba de llana, ja em quadra.

La Friseta tenia centenars de capses i capsetes plenes de botons de totes les mides i colors a dins d’unes prestatgeries. També hi havia capses amb randes, puntes, ganxets, llanes, cintes, gomes, cremalleres i tot allò que servia per a les labors. Jo no tinc gaire traça per a aquestes coses, però reconec que aquest tipus de botiga sempre m’ha encantat. 

També se’n diu merceria, que ve del mercer, la persona que ven cintes, botons, agulles, etc. Segons Coromines, mercer i merceria apareixen ja en el català del segle XIII. 

I ara sembla que les vetes i els fils tornen a posar-se de moda, amb noves tècniques com ara l’anglicisme patchwork, que no és altra cosa que labor de retalls, i apareixen noves botigues que ensenyen a cosir i a fer noves labors amb tècniques de tota la vida, però amb robes molt llampants. 

La meva mare tenia tants botons que hauria pogut canviar tots els del veïnat. Li agradava desar-los en capsetes, lligats amb fils, per si de cas algun dia... Ara trobem botons a les grans superfícies. No en sé de llençar coses, tinc els botons desats sense cap esperança de fer-los servir mai. I allí s’estan, morts d’avorriment. 

Ca la Friseta s’ha convertit en una botiga de carcasses de mòbils, una més dels centenars de botigues de mòbils que circulen per la nostra vida. 

🎦   LA GUERRA DELS BOTONS (La nouvelle guerre des botons), de Christophe Barratier, basada en una novel.la de Louis Pergaud

França, 2011

Segona Guerra Mundial (1939-1945). Dos bàndols de nois de dos pobles propers lluiten pel seu territori. Es proposen arrancar tots els botons de la roba dels presoners per humiliar-los. 

Nova versió d’un film del mateix títol de 1962, d’Yves Robert.

És una pel·lícula amable, tot i ser dins d’un conflicte bèl·lic, amb alguns moments de sensibleria. Podríem dir que és una pel.li familiar, on la guerra hi passa de trascantó. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí i també en francès a la plataforma Hoopla)

*    *    *

 

Està núvol. Diuen que plourà. Me'n vaig al despatx. Teòricament he d'acabar la traducció de La guerra dels botons, que he començat aquesta tarda (una pàgina), però la son em venç.

Albert Jané (Tal dia farà l'any, 1991)

DÀLMATA

No voldria haver estat a la pell del senyor Udaina, darrer parlant del dàlmata, ara fa 128 anys. 

Pobre home, no es deuria poder comunicar amb ningú. Era l’únic parlant del món d’una llengua que s’acabava, que no deixava descendents, una llengua sense recursos, amb poca escriptura i poca literatura. Una llengua que no va tenir el mateix recorregut que les altres llengües romàniques que provenien d’un tronc comú, el llatí.

El dàlmata es parlava a Dalmàcia, regió occidental de la península dels Balcans, és a dir, l’actual Croàcia. Es parlava sobretot en algunes ciutats costaneres, com ara Ragusa, avui Dubrovnik. Com a llengua romànica tenia moltes similituds amb les altres. Per exemple: Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set era jon, doi, tré, kuatro, cunko, si, siapto.

Es creia que era una llengua intermèdia entre l’italià i el romanès, però nous estudis lingüístics ho han descartat, perquè en part també n'era molt distant. De fet, els lingüistes no es posen gaire d’acord amb aquesta llengua. D’una banda, consideren que és un conjunt de parlars i, de l’altra, creuen que era una llengua que es dividia en dos grans dialectes, i tot per la manca d’informació escrita que hi ha. Derivava del llatí vulgar que es parlava a la província romana de Dalmàcia, però va rebre influències molt importants del croata, llengua eslava, que finalment la va substituir. 

El dàlmata és també un gos, un gos vinculat a Croàcia, l’antiga Dalmàcia. La seva característica principal és que tenen la pell blanca coberta de taques negres. No se’n veuen gaires de dàlmates, però els reconeixeríem de seguida pel seu aspecte, sobretot, gràcies a la pel·lícula que vam veure de petits, que els va fer famosos i que avui encara ens fa somriure.

🎦   101 DÁLMATES. MÉS VIUS QUE MAI!, de Stephen Herek

EUA, 1996 (Unes quantes nominacions a premis importants) 

Obsessionada por obtenir l’autèntica pell de dàlmates per crear una nova línia de moda, Cruella de Vil comença a pensar seriosament en els cadells que han de tenir una parella de gossos dàlmates. 

És una nova versió dels 101 Dàlmates, de Disney, de 1961, però no és una pel·lícula d’animació. 

Ja en sabem la història, no és cap sorpresa, segueix bastant bé el mateix fil de la història Disney, i és força simpàtica i entretinguda. 

Potser la diferència més important és que en els dibuixos animats de Disney els protagonistes eren els gossos dàlmates, en canvi, en aquesta versió, la protagonista és Cruella de Vil.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Disney i PrimeVideo)

*    *    *

Així, el llatí, per exemple, no pot ser considerat una llengua morta perquè és viu de l'única manera que li era possible: canviant. El dàlmata, en canvi, és una llengua morta perquè va ser substituïda.

Carme Junyent (La diversitat lingüística, 1999)

ADOTZENATS

 

En la prestatgeria d’un supermercat hi havia oueres amb deu ous i no dotze. I vaig pensar que s’estaven carregant la civilització que va inventar el nostre sistema pel qual avui comptem dotze hores i no deu.

La intenció que han tingut no és bona, perquè ho fan per cobrar el mateix que una dotzena, estalviant-se dos ous. 

Als súpers del Japó se’n troben d’ous amb pacs de 4 o 10 unitats i, segurament, ens han contaminat la fórmula. Els japonesos tindran el seu sistema, però nosaltres ‘teníem’ el nostre! 

Tot i que el 10 és un número clau en molts conceptes, el 12 té molt de significat simbòlic en la nostra cultura: els 12 apòstols, els 12 del zodíac, els 12 mesos de l’any, els 12 déus olímpics, els 12 cavallers de la taula rodona, els 12 fills de Jacob –que em sé de memòria encara, fruit de l’ensenyament d’una època-, les 12 tribus, i un llarg etcètera. 

Una dotzena o mitja dotzena d’ous són gairebé frases fetes, però el capitalisme és capaç fins i tot de rebaixar-nos dues unitats a les nostres dotzenes, tot per guanyar més i per omplir més el calaix a costa nostra. 

La paraula dotze ens arriba del llatí duodĕcim, que vol dir dos + deu. Curiosa manera de dir un nombre per no haver d’inventar un nom nou. I així tots els que segueixen trĕdĕcim (tres + deu), quattuordĕcim (quatre + deu), etc.

Les llengües romàniques han seguit el mateix sistema d’origen llatí, amb diferents variants. En castellà, doce; en francès, douze; en italià, dodici; en portuguès, doze, etc. 

No tindrem altre remei que vigilar i comptar cada cop que vulguem comprar. No perquè no ens donin gat per llebre, sinó perquè no ens donin deu llebres en comptes de dotze!

🎦   DOTZE HOME SENSE PIETAT (12 Angry Men), de Sidney Lumet

EUA, 1957 (Premis BAFTA, Os d’Or de Berlín, i moltes nominacions)

Dotze membres d’un jurat han de jutjar un adolescent acusat d’haver mort el seu pare. Tots estan convençuts de la seva culpabilitat, excepte un. 

És un clàssic del cinema que també s’ha portat al teatre i a la televisió. Un argument intens que així que avança ens fa dubtar com ho fan també els membres del jurat. Tot gira a l’entorn del dubte raonable. 

És considera una obra mestra del cinema i val la pena perquè les interpretacions són molt bones. Pel·lícula en blanc i negre. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin (en català) i PrimeVideo. )

*    *    *

 

Al cap de poca estona ja hem arreplegat una dotzena d'ous i dues lliures de mantega bastant fresca.

Joan Alavedra (Res de nou a l'oest, 1930)    

EL TOUR...

 

Le Tour, la Volta, la Vuelta, il Giro... són les diferents denominacions de la cursa de bicicletes més famosa del món, que avui, 4 de juliol, tenim tan a prop que no ens podem ni moure de casa perquè han tallat totes les carreteres fins als Pirineus!

Als anys 60-70, encara que no n’entengués ni un borrall m’agradava veure les informacions d’aquest esport un cop acabades les notícies. Totes les retransmissions de la cursa eren a Televisión Española i, per tant, en castellà, i una de les paraules més famoses que es pronunciaven era pelotón, que vol dir tota la massa de ciclistes amuntegats que es protegeixen del vent, i d’on, de tant en tant, surt un escàpol a provar sort. 

Tenim dues paraules que ens aporten informació sobre aquest esport: ciclisme i bicicleta, i totes dues tenen la mateixa arrel grega kyklos, cicle, que significa roda o cercle. 

Per tant, ciclisme voldrà dir activitat de la roda o esport de la roda. I com que de rodes en tenim dues hi afegim ‘bi’, que vol dir dos en llatí, i ja tenim la bicicleta. Tot i que al final tothom en diu bici! 

La cursa sempre ha estat associada a un parell de músiques clàssiques. D’una banda, la polca Tritsch-Tratsch de Johann Strauss, i de l’altra, La dansa de les hores, de Ponchielli. I tant és així que cada cop que sento aquestes músiques imagino ciclistes carretera amunt, pedalant fins que se'ls acaba l'alè. 

Llàstima que mai no em van comprar una bicicleta, i crec que ara ja no hi soc a temps! 😕

 

🎦   EL NEN DE LA BICICLETA (Le gamin au vélo), de Jean-Pierre i Luc Dardenne

Bèlgica, 2011 (Premi del Jurat a Canes, i moltes nominacions)

Un nen d’onze anys s’escapa de la llar d’acollida per trobar el seu pare. Tindrà la possibilitat de quedar-se amb una perruquera els caps de setmana.

La pel·lícula no aporta judicis ni pedagogies, deixa que l’espectador jutgi. És d’una bonica naturalitat. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Demà, per al jovent, els poetes petant com bombes,

els tombs pel llac, les setmanes de comunió perfecta;

demà, les curses amb les bicicletes

pels suburbis els vespres càlids.

Miquel Desclot (La bella dama sense pietat, 2021)

 

BALLEU, BALLEU!

Dir allò que volem dir sense dir-ho és una fórmula molt utilitzada per demanar una cosa sense que sembli que l’has demanada. 

Estaríem millor amb el llum encès en comptes de dir Encén el llum és una manera de manar sense que es noti. Se’n diuen actes de parla indirectes i es fan servir molt més del que sembla. 

No són imperatius formals, però en fan la funció. L’imperatiu és un mode personal que serveix per donar una ordre en frases afirmatives, però està mal vist perquè pensem que serveix per manar, i no sempre és així. A vegades suggerim, proposem, plantegem, oferim... Entreu, que està plovent... Balleu, balleu, que el món s’acaba!

En llenguatge col·loquial diem que són indirectes les ordres que no són ordres però que actuen com si ho fossin. Ara bé, quin és el perill d’aquestes frases? Doncs que l’oient no entengui la indirecta o també, encara que l’hagi entès, que es faci el longuis! 

El llatí tenia imperatiu de present i de futur, però el de futur va caure en desús i va desaparèixer. La paraula imperatiu ve d’un adjectiu a partir del verb imperare que volia dir tenir poder, manar, ordenar. De la mateixa manera, emperador, imperator-oris, del mateix origen, també vol dir exercir l’imperium, o dit d’una altra manera, exercir el comandament dels exèrcits.  

Algunes de les fórmules d’imperatiu llatí s’han quedat sense traduir i encara s'utilitzen: carpe diem, que vol dir aprofita el moment; ora pro nobis, prega per nosaltres... i així unes quantes que han quedat fossilitzades i inamovibles. Totes són imperatives perquè et diuen què has de fer. 

Som-hi!

🎦   L’ÚLTIM EMPERADOR (The Last Emperor), de Bernardo Bertolucci

Regne Unit, 1987 (9 Oscars, 3 premis BAFTA, 4 Globus d’Or, 9 D.Donatello, i moltes més nominacions)

El 1908, la Xina està en plena decadència. Un nen de tres anys és coronat emperador. 

La producció utilitzada en aquesta pel.lícula és espectacular, sobretot tenint en compte l’any del rodatge. És tot un gran espectacle visual, i cal dir que hi ha un gran director al darrere.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Movistar+, Apple TV, Rakuten TV)

*    *    *

I tot per poca cosa:

per una passió que a tot imposa

les traves del rigor i la recerca del sentit,

l'imperatiu estricte del seu ordre construït

en roca imaginària.

David Jou (Teoria, 1987)

CLR

El Centre de Lectura de Reus és tota una institució a la ciutat i un temple de la cultura en el qual hi trobem gent de totes les edats que participen en múltiples activitats que s’hi ofereixen. El Centre disposa d’espais per a exposicions, per a cursos, el teatre Bartrina, sales de conferències i una impressionant biblioteca. 

El Centre va ser una donació d’Evarist Fàbregas (1868-1938), un reusenc que va treballar com a agent de duanes a Tarragona i Reus, i va fer negocis amb els vins i la fruita seca, entre moltes altres coses, perquè també fou polític republicà i catalanista, i banquer.

A la fotografia, feta a la Masó, l'abril de 1936, poc abans de la Guerra civil, podem veure Fàbregas dret, amb llacet, juntament amb els seus treballadors, els de l’empresa Transports SA, que havia fundat el 1922. Fàbregas va fer participacions petites als seus empleats. 

En primer terme, assegut, el meu avi i padrí. I com li agradaven aquestes trobades! Cinquè per l'esquerra i dret, el seu fill, i tiet meu, Adolfo. 

I cada cop que pujo les escales del Centre i veig el bust de l’Evarist presidint l’espai, penso en el padrí, que n’era amic i que va compartir espai de vida amb ell. 

Tenia 6 anys quan va morir. Naturalment mai no vam parlar ni de política ni de l’Evarist ni del Centre de Lectura, ni de negocis, ni del vi que transportaven ni de res que no fos la taronja talladeta a trossets i plena de sucre, que em donava cada dia, asseguda als seus genolls. 

El veig encara fent-me el senyal que se n’anava sense mi si no m’afanyava a esmorzar. Els records són pocs, poquíssims, però són prou clars. Els avis tenen allò tan especial que no es pot explicar, per malcarats que siguin. 

🎦   LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS (Le Mystère Henri Pick), de Rémi Bezançon

França, 2019, basada en la novel.la de David Foenkinos.

Un misteri a l’entorn d’Henri Pick i la seva novel·la, un cuiner de pizzes que mai no havia escrit res, segons la seva vídua. 

Una certa intriga, un cert humor, bon to, original... és una bona opció per passar una bona estona. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Youtube, Apple TV, Rakuten i PrimeVideo).

*    *    *

Teatre Bartrina 

Forma part del edifici del "Centre de Lectura", i un cop finida la seva decoració que s’està portant a terme en l'actualitat, serà un digne complement de l'obra magna portada a terme pel President Honorari de dita entitat D. Evarist Fábregas.

Publicacions periòdiques (Reus. Festes i Fires. Dies 25 octubre a 2 novembre, núm. MCMXIX, 1919)