LA PRIMÀRIA

 

La meva neta gran acaba de fer 11 anys. Exactament la mateixa edat en què la seva besàvia, és a dir, la meva mare va haver de deixar l’escola a causa de l’esclat de la Guerra civil. Ja no hi va tornar a l’escola. Tots els nens d’aquella edat van quedar mancats per sempre d’un ensenyament mitjà i superior, i van haver de trampejar altres sortides a la vida. 

I així és com, sense voler-ho i sense protagonitzar-ho, som esclaus de les decisions de polítics que mai no estaran en línies de foc, que sempre se situaran en llocs de privilegi, mentre els altres es maten. Han passat gairebé cent anys, i les misèries humanes segueixen pel mateix camí. 

Tot i no haver anat gaire temps a escola, tenia una bona cal·ligrafia, pròpia del temps, amb lletra rodona —redondilla, en deien. La primera escola va ser en català, però el que escrivia de gran ja no ho era. La prohibició amb què es va veure sotmesa la llengua va afectar tothom. 

I ara em sap greu no haver preguntat més. Què llegien, què escrivien, com eren els mestres, com era l’escola, què menjaven per esmorzar o per berenar? els castigaven si no es portaven bé? com ho feien? Tenien llibres i llibretes? A què jugava al pati? Quines amigues tenia? I quines mestres? I com hauria estat la seva vida si hagués pogut estudiar?  

I així tantes preguntes que m’han quedat sense resposta.

I suposo que amb els seus 11 anys poc devia diferir dels escolars d’ara, que aprenen a escriure i llegir i són juganers, molts diferents dels nens de després de la Guerra, que ja van patir de forma severa les noves maneres d’uns quants mestres d’un règim franquista que havia de durar quaranta anys. 

🎦   EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR, de Patricia Font

Espanya, 2023

La història d’Antoni Benaiges, un jove mestre de Mont-roig del Camp que abans de la Guerra civil va ser professor a Bañuelos (Guadalajara). Basada en una història real. 

És una pel·lícula trista, com totes les que fan referència a les guerres, però té un to amable i emocionant. És d’aquells films que no et deixa treure els ulls de la pantalla i, quan s’acaba, respires fons. 

Val la pena veure-la!

TRÀILER

SENCERA, metre estigui penjada 

*    *    *

Hi ha moltes històries per contar, d'aquelles rutes —no sé si n'he de dir pelegrinatges— per escoles de primària i instituts disposat a escampar la bona nova de la lectura.

Gabriel Janer Manila (Lungomare. Memòries, 2021)

ENDREÇOS

A casa dels avis hi havia el quarto dels mals endreços, però en realitat era una cambra molt ben endreçada, perquè allí hi trobaves de tot i al primer cop d’ull. Els armaris se sobreeixien de capses, capsetes i diaris retallats, quincalles, rampoines i molts trastos. Roba dels avis, ben sargida, planxada i amb boles de naftalina perquè no hi habitessin les papallones, roba que es va anar fent vella damunt d’un penja-robes.  

La meva mare ho guardava tot, sobretot perquè tenia espai per guardar. Per si de cas un dia ens fa falta era la frase que he sentit durant anys fins que vam fer cau i net. Quan vam desfer la casa vam llençar tantes coses que vam perdre la memòria. A la nova casa no hi cabien i el desembaràs va ser important. I anys més tard, quan vaig buidar la ‘nova casa’ les poques coses que s’hi havien quedat també les vaig fer fora.  

La roba amuntegada als calaixos que fa quaranta anys que no fa servir ningú deu ser perquè ja no agrada o no va bé o no és moda o no sabem què fer-ne o no tenim ganes de pensar-hi. Roba que, segurament, ja no agradarà a ningú perquè les modes canvien. 

Fa temps que buido espais seguint el títol del meu blog d’endreçar l’armari... i com per art de màgia, al cap de poc temps d’haver-me’n desfet hi penso i crec que l’hauria fet servir si encara la tingués. 

Aquelles coses que per als uns tenen valor ja no en tenen per als altres. No sé pas què n’he de fer dels jocs de taula o els jocs de llit que algun dia algú va brodar i que encara són per estrenar! És un càrrec de consciència desfer-me’n, perquè allí hi havia la feina de molts dies enfilant l’agulla, moltes il·lusions i moltes ganes de futur que ja no hi és. 

Ah! i avui es compleixen 350 apunts d'aquest blog... i encara em queda armari per endreçar! 😀

🎦   CLAIRE DARLING (La Dernière Folie de Claire Darling), de Julie Bertucelli

França, 2018

Verderonne, un poble petit prop de París. Claire Darling decideix buidar casa seva i fer-ne un mercadet. Els objectes que vol vendre reflecteixen el que ha estat la seva vida, moments bons i moments dolents. És l’adaptació de la novel·la Faith Bass Darling´s Last Garage Sale.

El film ens evoca la vida i els secrets familiars, hi ha ressentiments i retrets a tota l'existència. 
Una nova oportunitat de veure Catherine Deneuve. Curiosament, la qui fa de filla a la pel·lícula és la seva filla a la vida real, Chiara Mastroianni, filla d'un gran actor, també.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Molt lluny,

en les butxaques d'uns pantalons

vells

que ma mare guardava

-ma mare ho guarda tot-,

he trobat

les nits que ens passàvem

caminant, amics,

pels carrers de Xàtiva.

         Raimon (Molt lluny, 2006)

GALLEDES

 

A Tarragona dèiem i diuen galleta, encara que cal escriure galleda si ho volem fer correctament, però en realitat, aquesta [d] no l’he sentida gaire. 

Quan vaig arribar a Reus em vaig trobar que en comptes de galledes hi havia ferrades, i això que només ens separen 12 km. Els de casa, doncs, han sobreviscut entre galledes i ferrades. 

Però encara hi ha el poal, que primer significava pouar aigua del pou, i després es va identificar com a sinònim de les dues anteriors. Ho diuen a tota la zona del català occidental.

Les tres paraules provenen del llatí. De gallēta, de ferrāta, que significava guarnida de ferro, i pŭtĕāle, que era un recipient per a pouar.

Tenim tres paraules per anomenar una mateixa cosa, però darrerament sento que en diuen cubu, així, catalanitzat! 😕

Sinònim prové de la paraula llatina synonymus, presa del grec, i que significa mateix nom. Un sinònim és, doncs, una paraula que té el mateix significat que una altra, això no obstant, de sinònims perfectes n’hi ha pocs. Podríem considerar que ho són els que defineixen un mateix objecte, per exemple, ferrada-galleda-poal, les tres paraules signifiquen el mateix objecte només que se situen en territoris diferents. Això sí que és un sinònim perfecte. Ara bé, els sinònims que indiquen coses intangibles, immaterials, espirituals, etc., no són mai perfectes, depenen de la percepció. 

Despreocupació, indiferència, apatia, desgana, deixadesa, desídia, negligència, desatenció... són sinònims, però segur que l’un va millor que l’altre en segons quins moments. 

També hi ha cubell, del llatí cūpĕllu, que era un cup petit, que si bé ara també es fa servir per a les escombraries, abans era més aviat per a la bugada, i a la meva zona de cubells, no gaires. 

Espero no haver ficat els peus a la galleda/galleta!

🎦   CUBE (Cup), de Vincenzo Natali

Canadà, 1997 (Premis als Festivals de Toronto, Sitges, Fantasporto, etc., i algunes nominacions) 

Sis persones estan tancades en un complex laberint d’habitacions cúbiques que amaguen trampes mortals. Hauran de resoldre alguns enigmes per sortir-se’n. 

Es considera una pel·lícula de culte. Crea tensió des del primer moment i produeix força angoixa. L’any en què es va rodar encara no deurien existir els escape room actuals!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

 

El foc s'havia estès

fins a la casa que ja flamejava,

i es va formar una filera d'homes

que es passaven galledes plenes d'aigua dels pous

antics

de l'un a l'altre en cadena i la llancen

al foc per matar-lo, però el foc se les beu

a desenes i a cents.

Joan Vinyoli (Ara que és tard, 1975)

TYPEWRITER

 

Us heu fixat mai que en la primera línia de lletres de la màquina d’escriure o de l’ordinador es pot clicar typewriter sense moure’s de la línia? Typewriter vol dir justament màquina d’escriure, en anglès. 

D’aquesta manera, a finals del segle XIX, els venedors de màquines d’escriure trobaven fàcilment la paraula en fer una demostració com a comercials de venda. No se sap si aquest és el motiu principal pel qual les lletres estan col·locades d’una manera determinada o si es tracta d’una gran casualitat. Se non è vero è ben trovato –diuen a Itàlia!

El que sí que se sap és que s’ha intentat moltes vegades canviar l’ordenació de les lletres i no se n’han sortit.

D’una banda, la mà esquerra fa més feina que la dreta. Cosa estranya en un món pensat per als dretans. Fixeu-vos que a la part esquerra hi ha les vocals [a, e], i les consonants [r, t, s, c], que són les més utilitzades. 

De l’altra, el dit més fort que tenim és l’índex de la dreta, i el pobre ha de clicar les consonants [y, h, j, k], que són les menys utilitzades en conjunt, i la mà dreta fa anar les vocals [u, i, o], que estadísticament són lluny de les altres dues. 

Hi ha hagut molts intents de canviar els teclats d’acord amb la freqüència de les lletres, d’acord amb les possibilitats, amb l’estadística de mots, etc., però no ens podem ni imaginar el que costaria canviar tots els teclats de tots els ordinadors i, sobretot, tornar a aprendre a escriure!

Ah! I hauríem de tornar a lluitar per la ce trencada, que ara ja la tenim!

🎦   L’ESCRIPTOR (The Ghost Writer), de Roman Polanski

França, 2010 (Os de plata Festival de Berlín, 4 premis Cèsar, 6 premis del Cinema europeu, i diverses nominacions)

Un escriptor accepta l’encàrrec d’acabar les memòries del primer ministre britànic i s’instal.la en una illa de la costa dels Estats Units. L’endemà de la seva arribada, una sèrie d’acusacions contra el primer ministre li fan ballar el cap. 

Bon suspens, humor, bona intriga i bons diàlegs. És un director que no et deixa indiferent.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Rakuten TV)

*    *    *

Tu, també, sense saber-ho, l'has desat en els teus llibres,

l'has desat, amb dits encesos,

entre les geperudes i esponeroses tiges

de la teva màquina d'escriure.

Pere Suau Palou (Cignes tenebrosos, 2021)

K

Només fem servir la lletra /k/ en paraules d'origen estranger. Existia en llatí, però també la utilitzaven per a les paraules estrangeres, és a dir, les que venien del grec; precisament prové de la lletra kappa de l’alfabet grec. 

En català trobem més de 200 paraules començades per aquesta lletra (a més de les que porten la lletra a l’interior o al final, com ara harakiri) que amb el temps han anat ocupant el seu espai al diccionari. Les coneixem en un grau important, sobretot les que arriben del japonès, perquè tothom sap què vol dir kamikaze, karate, karaoke, paraules que hem adoptat després del seu pas per l’anglès, a diferència d’altres que hem adaptat, com ara quimono. 

Hi ha les paraules referides a altres territoris, com ara els kurds, els kuwaitians, els kosovars, etc. I no hi podien faltar els mots que ens arriben a través de l’alimentació, com ara el kiwi, de l’idioma maori, o el kebab, de l’àrab, o el kirsch de l’alemany. Hi ha també una paraula ja catalana, koiné, poc usada i de caràcter més aviat tècnic, que significa llengua comuna, la que es presenta en tot un territori, com per exemple al territori de la llengua catalana.

Però també tinc una queixa. Per què d’entre totes les paraules amb /k/ no hi ha kumbaià? És una paraula que representa tota una generació, i que es refereix a l’estil, la música, la manera de fer de tants ambients excursionistes, ecologistes i d’escoltes catalans des de sempre. Un adjectiu que fem servir molt i que no deu fer gràcia als acadèmics. Kum-ba-yah ve de l'anglès come by here: vine cap aquí, i és una coneguda cançó espiritual afroamericana de principis del XX. 

Doncs sí, a vegades les vostres decisions són kafkianes, que ve de Franz Kafka, un escriptor txec en llengua alemanya. Produir una paraula a partir d'un nom propi és un fenomen lingüístic anomenat epònim, de manera que el nom es transforma en un adjectiu per poder fer descripcions.

Kafkià, amb dues k, significa angoixa, desordre, caos, opressió, situació grotesca. Què us han fet els kumbaiàs? 

🎦   FRANZ KAFKA, de Agnieszka Holland

República Txeca, 2025 (Diverses nominacions a premis)

Biografia (ara se’n diu biopic, de l’anglès biographical picture) de l’escriptor jueu Franz Kafka. La pel·lícula segueix la vida de Kafka des del seu naixement a Praga, el 1883, fins a la seva mort a Viena el 1924.  

Un home turmentat, que reflectia la seva angoixa en la seva obra. 

TRÀILER

 *    *    *

En unes parròquies se seguia la tradició més estricta, una rutina que ni l'oficiant semblava creure's. En altres, en canvi, s'hi introduïen guitarres i himnes kumbaià, i l'homilia feia referència a qüestions d'actualitat en un llenguatge comprensible. Era curiós alternar els dos rituals, que semblaven correspondre a dues religions diferents.

Vicenç Pagès Jordà (Memòria vintage, 2020)

CINQUANTA!

 

Ja em perdonareu que avui us parli d’un fet molt personal, però amb el temps que fa que em llegiu, més o menys ja em coneixeu una mica i crec que hi ha prou confiança: Ahir va fer 50 anys que el Joan i jo ens vam casar! 

Cinquanta! Ves per on... poca broma!

El 1976 sortíem d’una foscor política important i fins a uns quants anys més tard no vam començar a veure la llum al final del túnel. Eren anys de treball clandestí, de reunions, d’impremtes casolanes, de les primeres classes de català... Ara el túnel torna a estar emboirat!

Jo no venia d’una família religiosa, però naturalment, ens vam casar per l’Església, perquè fins a la Constitució de 1978 no es va permetre el matrimoni civil. Per tant, poc a triar. El que sí que vam fer és disfressar-lo tant com vam poder: en una ermita, però a fora, no pas a dins, sota els arbres, vestits de carrer, sense comunió i només amb la cerimònia. I per acabar-ho d’adobar, ens vam casar dues parelles d’amics, que ahir també van fer els cinquanta, amb els quals vam conviure els primers sis mesos.  

A part de viure, és a dir, d’arribar a la data dels cinquanta amb vida, no, no hi ha cap recepta, cap fórmula, cap beuratge màgic ni cap consell que et regali una llarga vida de parella. 

Són molts els factors que hi intervenen i no només l’estimació que hi pugui haver. Però si he de prescriure un medicament bastant bo, que no venen a les farmàcies ni enlloc, seria no controleu, mantingueu sempre la llibertat personal. 

Clar que potser no li funcionarà a tothom, qui ho sap? Ah, la vie... c'est la vie!

🎦   SECRETS D'UN MATRIMONI, d’Ingmar Bergman

Suècia, 1974  (Premis Globus d’Or, David de Donatello, etc. i moltes nominacions)

Un matrimoni format per un professor de psicologia i una advocada rep de visita uns amics. Els convidats comencen a discutir i els amfitrions intenten calmar-los. Quan es queden sols, parlen del seu matrimoni i dels seus problemes. 

Aquesta és una pel·lícula de culte, un clàssic que cal tenir present. Una perfecta actuació i molt bon guió de Bergman.

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

A mesura que ens fem grans,

l'agulla de la benzina

és cada cop menys precisa:

haurem d'anar amb compte,

una mica més encara

del que ja hi hem anat sempre,

no fos cas que un dia

el nostre matrimoni

es quedés sense combustible.

Àlex Susanna (Filtracions, 2016)

LA TELE

 

Les primeres televisions que vam veure de prop eren les que lluïen els aparadors. De mica en mica les cases van començar a incorporar aquell aparell estrany que emetia so i imatge i que ja no deixaria mai més de fer-nos companyia.  

Encara recordo el dia que la tele va arribar a casa dels avis. Era un paquet enorme que contenia un televisor amb pantalla de 43 cm, però amb un gran volum al darrere, i en blanc i negre, naturalment. Era l’any 1963, i es va pagar a terminis en tres anys. El pare va haver de signar una declaració jurada en què es comprometia a donar accés a l’Administració al punt de la instal·lació, si calgués. No sé pas quin temor devien tenir i tampoc crec que necessitessin el seu permís per entrar a les cases en aquell temps. 

De tot el que vaig veure en època infantil recordo una sèrie nord-americana que es va emetre de 1963 a 1965, de ciència-ficció: Rumbo a lo desconocido. Tot i que aquest gènere no m’ha entusiasmat mai gaire, he de dir que em va marcar profundament, perquè no havia vist mai una cosa semblant, i segurament tampoc no devia tenir edat per veure-ho. En blanc i negre, amb imatges que ara semblarien decorats de cartó, però que en aquell moment era el més modern que podríem haver imaginat mai. 

Però el que no sospitàvem aleshores és que la televisió ens aportaria paraules noves, ben allunyades de la nostra parla habitual. Els acadèmics han deixat entrar la paraula zàping, per tant, ja és un mot català, i vol dir passar ràpidament d’un canal a un altre amb el comandament a distància o telecomandament. El 1963 ni teníem comandament ni teníem més programació que la que ens oferia TVE. Això sí, ens vam convertir en teleespectadors per sempre!

Tele vol dir ‘lluny’ en grec. Per això, quan ens trobem amb aquest prefix sempre podem sospitar-ne l'origen i també, que el seu significat té alguna cosa a veure amb la distància, com ara teleconferència o telescopi. 

El llatí li va deixar la paraula –visio, que significa ‘visió, vista, veure...’, una televisió és, doncs, un aparell que serveix per veure alguna cosa de ‘lluny’, i tan lluny com ho vèiem, des del menjador de casa. Ara n'hi ha que teletreballen, que vol dir treballar des de casa algun cop a la setmana, cosa que ja no podré fer mai, he fet tard!

I per Setmana Santa... la nostrada tele només ens deixava veure pel·lícules de romans, religioses i de grans virtuts, perquè no sortíssim del camí marcat! 

🎦   BONA NIT I BONA SORT (Good Night, and Good Luck), de George Clooney

EUA, 2005 (premis al Festival de Venècia, al National Board of Review i moltes nominacions)

Ambientada el 1953. Explica l’enfrontament real que van mantenir dos periodistes famosos de la CBS (Columbia Broadcasting System, emissora nord-americana de ràdio i televisió) contra el poderós senador anticomunista Joseph McCarthy, per defensar el periodisme independent i mostra la incidència que la televisió pot tenir sobre la societat. 

Una bona pel·lícula que explica una història real d’una època coneguda com la cacera de bruixes. És un bon guió i una posada en escena i ambientació molt encertada. Actualment, ja és una pel·lícula de culte, d’aquelles que hem de veure sobretot quan tenim les democràcies en perill. 

TRÀILER

(en el moment de publicar aquest apunt es pot veure a Prime Video)

L'home ha arribat als voltants de la Lluna
i n'ha transmès les imatges la tele.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

FLASSADES

A casa dels avis i els pares hi havia flassades, no pas mantes. 

Les flassades eren de llana i pesaven tant que t’adormies amb el pes que et queia a sobre. Passat l’hivern les pujaven al terrat i les deixaven a sol i serena un parell de dies perquè es ventilessin. No crec que mai les portessin a la tintoreria.  

Un cop ventilades es plegaven, però abans es farcien de boles de naftalina –encara en sento la fortor. La naftalina aromatitzava qualsevol armari amb un ‘perfum’ penetrant i agut. Quan tornava l’hivern les pujaven al terrat per eliminar-ne l’olor, a fi de poder-les tornar a posar sobre els llits. A casa deurien tenien terror a les papallones de la roba, perquè tots els armaris feien aquest aroma incisiu. 

És una paraula que ens arriba de l’àrab farsat. A partir del català va passar com a frazada al castellà. Actualment, flassada i manta signifiquen el mateix, malgrat això, la flassada ha passat a millor vida. 

La paraula que va guanyar va ser manta, que prové del llatí mantum, que originàriament es referia més aviat a un mantell per abrigar-se del fred, i després va passar a ser la peça que es posava al llit. 

Més endavant, les mantes es van aprimar. Es fabricaven d’un teixit molt més suau amb barreja de fibres sintètiques i ja no pesaven i, per tant, amb una manta fina podies passar tot l’hivern. 

Qui passarà també a millor vida serà precisament la manta, perquè els nòrdics han envaït els nostres llits. A casa resistim a mitges... 

🎦   EL SALT DE LA MANTA (Le saut à la couverture) (1895), de Louis Lumière 

França, 1895.  

Quatre homes subjecten una manta, mentre un altre s’ho mira. Un altre home intenta saltar sobre la manta. 

És un curt francès en blanc i negre, mut i produït i dirigit per un dels germans Lumière.

Forma part de la primera presentació comercial del cinematògraf Lumière el 28/12/1895 al Saló Indien del Grand Café de París. Rodada en 35 mm.

Evidentment no és res de l’altre món, només que es va rodar als inicis del cinema!

Aquí podeu visualitzar el CURT SENCER, que només dura 41 segons.

     *   *   *

S'allargà al llit, i al cap d'una estona, entre la flassada i el travesser, s'esvaïen tots els misteris.

Josep-Sebastià Pons (Llibre de les set sivelles, 1956)

PLOMES

 

Cervantes i Shakespeare van morir un 22 i 23 d’abril del mateix any, el 1616. I aquesta setmana, sense pensar-ho ni programar-ho hem vist dues pel·lícules sobre els escriptors. El primer, novel·lista i, el segon, dramaturg. 

La primera, una sèrie, El cautivo, sobre Miguel de Cervantes i la seva etapa de captiveri a Algèria. Hi havia bones perspectives, per la publicitat, pels tertulians que en parlaven... però no ens ha agradat. Gens ni mica. Hi hem trobat una producció molt pobra, unes actuacions sobreactuades, i no ho sé, ens vam desencantar i no la vam acabar de veure. És una sèrie d’Alejandro Amenábar i és un director que fins ara ens havia satisfet. 

Perquè això sí, en aquestes alçades, si una cosa no ens agrada la deixem córrer i ja està.

La segona, una pel·lícula, Hamnet, sobre William Shakespeare, i ens ha encantat. Ens ha agradat moltíssim la producció, l’escenografia, el vestuari, la interpretació... Hi ha vegades que surts del cine i dius: quin rave! I a vegades dius: quina meravella! I aquesta segona expressió és la que hem dit quan n’hem sortit. 

I ja no es tracta de la història, perquè és sabut per tothom que l’un va ser captiu a Alger i a l’altre se li va morir un fill, sinó la forma d’explicar-ho, el film, la seva ambientació, el treball dels artistes, etc. 

Hamnet ha tingut unes quantes nominacions, però l'Oscar a la millor actriu per a la irlandesa Jessie Buckley no podia fallar. És ben merescut!

Clar que, contra gustos no hi ha res escrit!

🎦   HAMNET, de Chloé Zhao

Regne Unit, 2025 (1 Oscar, 2 Globus d’Or, 2 premis BAFTA, i altres nominacions)

És la història d’Agnes, dona de William Shakespeare, i la seva lluita per superar la mort del seu fill. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt El cautivo es pot veure a Netflix i Hamnet a Filmin, Prime vídeo i Apple TV)

Ser o no ser, aquest és el dilema:

¿és més noble sofrir calladament

les fletxes i els embats d'una Fortuna indigna,

o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats

i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...

William Shakespeare (Hamlet, 1601)

CARAGOL TREU BANYA

foto: Estel Bové

 

Un dels menjars que més agradava al meu pare eren els caragolins. No tant els caragols grans, perquè no tenien substància –deia. Els bovers, els cristians i les regines que arreplegava -que nosaltres anomenàvem carragines- els donava. Només li agradaven els caragolins! 

Quan plovia, gairebé ja tenia a les mans una bossa de plàstic per recollir-ne, sempre que tingués a la vora algun camp amb canyissos o tiges de fonoll o arbustos o fins i tot, males herbes. Amb la collita del dia els portava cap a casa com un trofeu. 

Els col·locaven a dins d’una escorredora de metall i els tapaven amb un plat, i al damunt hi posaven algun pes, perquè no aixequessin la tapa i s’escapessin, perquè algun cop ho havien fet i es van haver de perseguir caragolins parets amunt. 

Era tot un ritual caragolinaire. 

Els tenien uns quants dies espolsats amb farina, potser perquè s’alimentessin una mica ara que haurien de ser a la garjola. Així expulsaven excrements i toxines. Després els teníem en dejú un parell de dies més. I a partir d’aquí començava la tortura. Es rentaven bé amb aigua de l’aixeta fins que deixaven anar poques baves, després es posaven dins d’una olla gran amb aigua freda i una mica de sal i s’encenia el foc, que primer era suau i els donava escalfor. Aquest era el ritual de l’engany. Deurien dir: mira quina piscina climatitzada més fantàstica que tenim! Però així que estaven contents i treien les banyes, s’apujava el foc i els teníem bullint una mitja hora més o menys, segons la mida, fins que quedaven groguis, i amb les banyes a fora.  

Escorreguts i a la taula, acompanyats d’una mena d’allioli fluix barrejat amb tomaca escalivada, anàvem buidant les closques. El meu pare era feliç com un anís aquell dia. 

A ma mare no li agradaven gaire, potser perquè era l’encarregada de la tortura. A mi sí que m’agradaven, però no he continuat el ritual i, per tant, no he vist més caragolins al plat.   

Caragol i cargol són considerats sinònims i com que els parlants sempre tendim a fer els mínims esforços lingüístics, acabem tots escurçant el mot. 

🎦   LA MEMÒRIA DELS CARGOLS, d’Anna Rosa Cisquella, Joan Lluis Bozzo, Eduard Cortés, i Jordi Frades

Catalunya, 1999

Al llarg de 700 anys d’història, la família Cargol té una masia, conrea terres, lluita en les guerres, guanya diners, en perd, i sempre va endavant. 

És una sèrie de TV3, còmica, plena d’ironia, amb dosis de bon humor i també de duresa. Es va fer famosa a finals del segle passat i en aquell moment va agradar molt. Vint-i-cinc anys després les tecnologies han canviat, però encara conserva aquella bona feina televisiva d’aleshores. 

Són 26 capítols, que podeu veure sencers aquí

 

*    *    *

A costat del foc hi ha la gran olla buida. L'aigua que va a cercar serà per a rentar i bullir els caragols.

Lola Anglada (En Peret, 1928)

AI, ELS TRENS!

 

No recordo gaire els vagons de tercera, que van deixar d’existir a la dècada dels 70, però sí els de segona. Els nostres trens eren de fusta i feien catric-catrac, xuc-xuc, piiip!

Sempre han agradat molt als nens, i recordo que el tren de fusta brandava d’un costat a l’altre i grinyolava, mentre ocupàvem uns seients incomodíssims, al menys per als grans, perquè als petits ens encantava pujar-hi. El tren que anava a Barcelona trigava tant com ara, no pas menys. Per tant, hem guanyat una mica en comoditat, però no en velocitat. Els vagons de primera deurien reservar-se a altres recorreguts, perquè no els recordo pas. Més endavant van deixar tots els vagons amb una única classe. 

El tren d'Olot, surt quan vol i arriba quan pot és un refrany amable que es deia del tren de via estreta que va de Girona a Olot. Aquesta frase la podríem aplicar amb tota seguretat a tots els trens que ens envolten, des de rodalies fins a l’AVE, la velocitat supersònica que ens serveix per anar a Madrid i poca cosa més, almenys a nosaltres, els del racó de món que tenim una estació a les quimbambes, enmig del no-res, amb perdó dels habitants de la zona.

Tren ve del francès train, paraula que provenia del verb traîner, que vol dir arrossegar, i que ja consta escrita al segle XII. Del mateix lloc arriben les paraules tractor, tracció. La paraula no ha tingut gaires variacions. En castellà i català, tren; en portuguès, trem; en italià, treno. 

El ferrocarril es va construir arran de la Revolució Industrial sorgida a Anglaterra als segles XVIII i XIX i el primer que va circular a Catalunya i a la península va ser el de Barcelona-Mataró, inaugurat el 1848.

Seguirem manifestant-nos, suposo, pel desgavell a les vies, però dubto molt que un traspàs de rodalies a la Generalitat serveixi de gran cosa, més que res perquè els diners que afirmen, declaren, garanteixen, certifiquen, asseguren, juren i prometen traspassar, no els ha vist ningú. 

🎦   IMPARABLE (Unstoppable), de Tony Scott

EUA, 2010 (Unes quantes nominacions a premis importants)

Un tren ple de combustible se salta totes les estacions a gran velocitat i posa en perill la vida de moltes persones. 

Bona pel·lícula d’acció, protagonitzada per Denzel Washington. És d’aquelles que saps que tot sortirà bé, però mentrestant et fan patir, enganxat a la cadira. Això sí, és americana, amb tot el que comporta!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Disney+,Youtube)

Creuen tota la nit els miserables trens,

els vagons de tercera, per una nit d'espart.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

23f

Era un dilluns qualsevol, sense cap altre adjectiu de ser un començament de setmana més, després d’un diumenge en què segurament ens ho devíem passar bé.

Estava embarassada del meu fill gran, que va néixer a l’abril de 1981. Era mitja tarda. Vaig arribar a casa i estava plena de gent, coneguda, això sí, però em va sobtar que hi fossin, i que estiguessin parlant acaloradament al tombant d’un transistor. De seguida em vaig adonar que no era una tarda normal. Ens van explicar que havien assaltat el Congrés de Diputats, per un intent de cop d’Estat. La tele ja no emetia, i només podíem saber notícies per la ràdio. 

La meva mare va arribar a casa amb mi, i li vam dir que agafés el bus cap a Tarragona de seguida, no fos cas que les coses es compliquessin. 

Vam arreplegar tots els pamflets i documents que teníem a casa que potser ens comprometien i els vam portar al quarto del terrat. Ara penso que la Guàrdia civil deu anar sempre primer als terrats a veure què. 

Tota la nit d’insomni, fins a la matinada, quan els soldats van començar a desertar i a sortir disparats per les finestres. 

Allò no va ser poca cosa. Els records s’esborren, i només venen a la memòria moments concrets, alguna conversa. Sabíem que a partir d’aleshores tornaríem a tenir por o, si més no, ja no tindríem l’alegria sana de veure com de mica en mica s’obria una democràcia. El temps ens ha demostrat que mai no hi ha res guanyat. 

El qui va dir: ¡quieto todo el mundo!, el tinent coronel Antonio Tejero, ha mort el mateix dia de la desclassificació del documents, 26 de febrer de 2026, un símbol de l’ultradreta, que ha preferit esfumar-se tal dia com avui. De l’única cosa que estic segura és que per molts papers desclassificats que hi hagi, mai no sabrem tota la veritat. 

🎦   23-F: LA PEL·LÍCULA, de Chema de la Peña

Espanya, 2011 (Alguna nominació als Goya)

El cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va posar en risc la democràcia espanyola. Tot el país estava pendent de la televisió i després de la ràdio. És la història dels tres cops: Milans, Armada i Tejero. Finalment el cop fracassa. 

No és una gran pel·lícula –ho adverteixo- però suficient per entendre el que va passar, sobretot als qui no ho van viure. A partir d’aquell dia van canviar moltes coses i no totes van anar millor. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí)

 *    *    *

Amb Franco mort

no feia sort,

amb el Tejero

encara. «Però»

poc li durà

aquella mà

el cop d'estat.

Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)

OPA?

Una opa és una paraula antiga que significa osca o tall que es fa en una fusta d’un cop de destral. Sembla que és un mot ja desaparegut, que ningú no fa servir per a res, no pas perquè no tinguem destrals ni perquè no tallem les fustes, sinó perquè ara és més comú dir-ne osca o mussa o encast o simplement tall que es fa a les fustes i també a les eines o als ganivets i armes. 

Durant tot l’any passat els mitjans de comunicació ens van atabalar dia per altre amb l’anunci de l’OPA entre dos bancs. En aquest cas significa oferta pública d’adquisició, que en català planer, senzill i entenedor vol dir que el peix gros es menja el petit, sempre que el petit es deixi engolir pel gran. 

Això només era una operació financera i res més, que segurament encara ha fet guanyar més diners als dos bancs, com si no en tinguessin prou. Els ha donat protagonisme i importància per damunt de la resta d’entitats bancàries i molta publicitat. Segurament els ha servit de reclam, perquè si del que es tracta és d’obrir comptes als bancs més competitius del moment, els que més anuncis han fet aparèixer a la pantalla han estat els dos participants de l’OPA. 

Un dels bancs no és català i, l’altre, tot i ser-ho, va fugir ràpidament de Catalunya el 2017, així que ho tenim malparat en tots els sentits. El que és segur, però segur segur, és que si van maldades qui rebrà seran els clients, els qui tenen quatre euros als seus calaixos. 

Etimològicament, tots els bancs venen del mateix lloc, de la paraula germànica bank, que era una mena de moble, taula o taulell que es feia servir per treballar amb monedes i altres bens. Com que les llengües tendeixen a utilitzar les mateixes paraules per donar significats similars, l’hem aprofitat per dir banc de sang, banc de llavors, banc de dades, de les acumulacions d’algunes coses. 

De tots els bancs haguts i per haver... el millor és el banc de la plaça per badar i veure la gent com passa!

🎦   PLA OCULT (Inside Man), d’Spike Lee

EUA, 2006  (Algunes nominacions a premis)

Desafiament entre un policia i un atracador durant un segrest amb ostatges en un banc de Manhattan. 

És una bona pel·lícula de suspens molt intel·ligent, que sorprèn, i amb bones interpretacions. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+, AppleTV i PrimeVideo)

*    *    *

Sec en un banc sota un freixe i la retrato

mentre li dic a poc a poc la cançó aquella:

"no em miris pas de reüll, que és mirada de traïdor;

mira'm com jo, cara a cara, que és miradeta d'amor.

Olga Xirinacs (Natura, 2019)

 

FA VENT!

 

El meu pare tenia molt clar d’on venia el vent. Ahir bufava llevant, però avui bufa mestral –deia, amb una seguretat indiscutible. Jo, en canvi, no sé mai d’on ve, i això que visc en una ciutat procliu al vent. 

Aquesta rosa dels vents que fa un parell d’anys vaig fer de ceràmica ens indica els vuit vents més importants que ens poden arribar segons el moment del dia, l’àmbit geogràfic, els costums lingüístics de cada zona, etc., però a la pràctica la gent n’acostuma a reconèixer un parell, aquells més comuns a la regió i que pot identificar. Per saber d’on venia el vent mullàvem el dit amb saliva i reconeixíem la zona més freda com el sentit del vent. 

A la meva zona no hi ha tramuntana, del llatí transmōntāna, i que vol dir el vent que ve de l'altra banda de les muntanyes. El nostre vent del nord ens arriba de Prades i s’anomena o s’anomenava, Joanet de Prades. 

El vent de llevant, del llatí levante, que vol dir que s’aixeca, ve de l’est, de l’orient, del nostre mar, i és el que ens porta les llevantades. I el vent de mestral, del llatí magistrāle, que també ho diu la paraula, ve de mestre, en el sentit d’important, és un vent del nord-oest, a voltes violent. 

La marinada o migjorn és aquell que refresca les tardes d’estiu. I el llebeig o garbí és aquell que ens porta sorra del desert i pols. I no en tenim gaire. 

Aquests són els que més ens bufen a la comarca. Ara bé, si nosaltres ja no els sabem reconèixer, les noves generacions segurament tampoc, perquè tot allò que no es traspassa i no s’estudia expressament, no se sap. 

Èol era un déu del vent entre els grecs antics, per això en diem energia eòlica de la força del vent. I del ventus llatí prové la paraula vent. 

La cultura dels vents estava assegurada amb els treballadors del camp i els del mar, perquè sabien i saben exactament d’on venen les bufades, però com que cada dia hi ha menys pagesos i menys pescadors, acabarem ignorants del tot. 

Jo crec que ara es diu: fa vent, i ja està. 

🎦   EL NIÑO QUE DOMÓ EL VIENTO, de Chiwetel Ejiofor

Regne Unit, 2019

Un noi de la República de Malaui decideix ajudar les persones del seu poble en la construcció d’una turbina. Va llegir un llibre en què s’explicaven els passos que cal fer per construir-la. Inspirada en una història real.

Pel·lícula allunyada del cine comercial, que aporta un punt de vista innovador als problemes que pateixen països africans. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March (Veles e vents, 1400-1459)

 

LA GOLA

 

Sant Blai, a part de ser el nom del net d’una amiga meva i fill del meu fillol, és un sant baró que sempre he associat a unes galetes, els blaiets. 

Poc en sé del sant i de la seva vida terrenal, però es veu que va ser un metge i bisbe de Sebaste (abans Armènia, ara Turquia), i un màrtir cristià.

Segons la tradició va salvar la vida d’un nen que tenia una espina de peix clavada a la gola, motiu pel qual actualment és qui ens guareix del mal de gola, sempre que fem l'esforç de fer beneir els aliments que ens hem de menjar. Si no hi aneu el 3 de febrer, ja no hi teniu res a fer, tindreu mal de gola! 😀

Els records d’aquest dia els vaig explicar en un apunt de l’any passat, aquí. 

Hi ha festes associades a sants i santes que arrosseguem des de sempre sense saber-ne gran cosa. Sant Blai el tinc emmarcat en la ment com un dia d’església amb cistellet, mocador de puntes i poma per beneir. Poma que un cop arribava a casa feia cap al cistell de la fruita sense distincions. Era un ritual, com tants d’altres, el d’anar a beneir aquell dia concret perquè el bon home ens guarís dels mals. 

He patit força de mal de gola i fins i tot em van operar de ben petita, cosa que em fa pensar que no devia mirar el sant amb devoció i em devia equivocar de poma del cistell perquè el mal de gola va ser persistent durant uns quants anys. 

Em sembla que cap a la part de Barcelona en diuen mal de coll, però aquí continuem amb la gola, de sempre. 

La gola ens ve del llatí gŭla, que a part de ser la part anterior del coll, és també com s’anomena un dels pecats capitals per a la religió cristiana i catòlica. La gola són les ganes desordenades de menjar i beure, el plaer connectat amb el menjar o la beguda. Els golosos ho tenen mal parat!

🎦   LA GRANDE BOUFFE, de Marco Ferreri

França, 1973

Quatre amics es reuneixen en una mansió amb la idea de suïcidar-se menjant sense parar, i amb sexe continuat, que es barreja amb tots els plats. 

Els hedonistes són els qui consideren el plaer com a l’únic principal bé de la vida i la gola em remet irremeiablement a La grande bouffe, de Marco Ferreri, que em va deixar un mal gust de boca que m’ha durat anys, però avui s’hi escau, què hi farem.

No l’aconsello a tothom, només als qui no s’afecten gaire per les visions fora mida. Això sí, hi ha quatre grans actors de l’escena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, segurament com a La gran comilona)

*    *    *

¿Com havíem d'ésser germans, jo i ell, si un mal de gola a mi me'l curava ma mare untant-me el melic amb oli del gressol, i a ell el metge li manava xaropets de ca l'apotecari?

Xavier Casp (Proses en carn, 1952)

 

HA NEVAT!

 

Foto: Alfons Barceló. (Montsant 2017)

Vivim en un petit país on hi ha de tot: muntanya alta i muntanya baixa, platja de sorra i platja de pedres, rius cabalosos i rius esquifits, neu al nord, sol, boira, pluja (poca), vent (sobretot a Reus)... per tant, tenim més o menys de tot i no ens podem queixar. 

Els qui viuen al Pirineu segur que n’estan farts de la neu que els impedeix circular amb normalitat, a nosaltres, en canvi, cauen quatre volves de neu i quedem encaterinats darrere els vidres i sortim al carrer amb la il·lusió que la jaqueta s’empolsi de gel. 

Ja ho deia bé el poeta, que les coses són segons el color del cristall amb què mirem, és a dir, la percepció de la realitat es subjectiva. Els uns per massa, els altres per poc. La neu no sempre és benvinguda a tot arreu, perquè causa molts problemes, però als qui ens ha tocat viure al sud, ens agrada que molt de tant en tant ens vingui a veure. 

He vist nevar poques vegades a la meva vida, tampoc no som d’esquiar ni de raquetes de neu, ni d’esports de neu, així que o la neu ve a casa o no me la trobo. 

Nevar és un verb d’origen llatí, nĭvare. En català, nevar i neu; en italià, nevicare i neve; castellà, nevar i nieve; francès, neiger i neige; portuguès, nevar i neve. És un verb intransitiu i impersonal i generalment –si no és que escrivim narracions poètiques- el conjuguem només en la tercera persona del singular (neva, nevava, ha nevat, nevaria, hauria nevat...). 

Les zones on neva sovint o bé on la neu és part del paisatge quotidià, en el nostre cas, la zona pirinenca, tenen moltes paraules o expressions sobre la neu. No és el mateix la neu acabada de caure, que la neu amb pluja o la neu dura o tova o bruta... A la meva zona, en canvi, poca cosa tenim a dir, perquè n’estem mancats gairebé sempre, i el nostre vocabulari és reduït. Les llengües, per tant, fabriquen paraules a mida que les necessiten, s’espavilen a crear fraseologia de la visió de cada realitat. D’aquest fenomen se’n diu ‘camp lèxic’ o conjunt de mots que estan relacionats pel seu significat. 

🎦   LA SOCIETAT DE LA NEU (La sociedad de la nieve), de J.A. Bayona

Espanya, 2023 (Premis Goya, premis Festival Donostia, i moltes nominacions)

El 1972. el vol 571 que portava un equip de rugby a Xile es va estrellar en un glaciar al mig de los Andes. Només 29 dels 45 passatgers van sobreviure, però es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per mantenir-se vius. 

Havia vist ‘Viven’, de Frank Marshall, de 1993, sobre el mateix tema, que em va causar molta impressió, però aquesta també ha complert totes les expectatives. Les escenes de l’accident i del comportament dels supervivents són impressionants. No cal dir que el paisatge nevat és magnífic, sobretot vist en pantalla gran.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira.

Ramon de Campoamor (Las dos linternas, 1846) 

PREN LA REBECA QUE FA FRED!

 

A la primavera, per la palma, s’estrenava vestit. En deien vestit de mig temps i era molt propi dels anys 60-70. 

Era una forma de vestir de color clar, d’un teixit més fi, més transpirable, més lluminós després d’un hivern amb roba fosca. Aleshores hi havia primavera!

Un dels vestits de mig temps bastant habitual era el vestit jaqueta, dit també vestit sastre, que són dues peces del mateix teixit i color, jaqueta i faldilla. 

Jo en vaig estrenar un quan tenia 9 anys, per anar a beneir la palma. No em puc imaginar la meva neta amb vestit jaqueta, ara que el xandall és un uniforme habitual de tots els nens i nenes. 

L’entrada de la tardor també feia estrenar vestits, però no tant. En general, les dones es posaven una rebeca al damunt i amb això ja teníem llesta la tardor. 

Els nostres fills segurament saben què és una rebeca, tot i que ni en compren ni l’anomenen. 

La paraula rebeca no té res a veure amb rebec i rebequeria, adjectiu que vol dir persona de caràcter difícil. La nostra rebeca, que és una jaqueta de punt sense coll que es corda pel davant, és un mot agafat de la pel·lícula Rebecca, la protagonista de la qual, Joan Fontaine, porta una d’aquestes jaquetes de punt. 

És curiós que utilitzem un nom comú a partir d’un nom propi que ens arriba d’un film. D’aquesta peça de vestir també se’n diu càrdigan, en honor a lord Cardigan, que la feia servir durant la guerra de Crimea. 

D’aquest procés lingüístic se’n diu metonímia, paraula d’origen grec que vol dir ‘al costat del nom’. Aquest fenomen designa una cosa en nom d’una altra. En aquest cas, un nom propi designa un objecte associat a ell i es converteix en nom comú. De la mateixa manera que diem m’he begut un xerès.

🎦   REBECCA, d’Alfred Hitchcock, basada en una novel·la de D. du Maurier.

EUA, 1940 (Dos Oscars i moltes nominacions a altres premis)

Un aristòcrata coneix una jove humil a Montecarlo, després de la mort de la seva dona Rebeca. Es casen i se’n van a viure a la seva mansió d’Anglaterra. 

És una de les millors pel·lícules del gran Hitchcock, que aconsegueix un clima de tensió i intriga durant tot el film que no et deixa gens indiferent. 

Cal veure-la, és un clàssic dels clàssics del cinema!

PEL·LÍCULA SENCERA

*    *    *

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris,1960)

CLICA!

 

La primera conjugació catalana, acabada en –ar, és la més rica de les tres conjugacions que tenim (ar, er/re, ir). 

Tots els nous verbs que van sorgint, que es van inventant o que es van adoptant o adaptant d’estrangerismes es conjuguen d’acord amb la primera conjugació. 

Les altres han quedat encarcarades i amb poques perspectives de futur en el sentit que cap nou verb s’adaptarà a les desinències er/re o ir. Aquest és un fet comú a totes les llengües romàniques, perquè en totes la primera conjugació és la més productiva, i l’única capaç d’aglutinar tot el gran nombre de verbs que ens ha arribat, sobretot en els darrers anys, fruit de les noves formes de tecnologia, ciència, medicina... com per exemple, clicar. 

Com viuríem sense poder clicar! Ens passem el dia clicant el mòbil, l’ordinador i qualsevol cosa que tingui botons. Ve del verb anglès to click que vol dir exactament això, polsar un botó del ratolí amb la finalitat de donar-li una ordre, però se li ha aportat un sentit més ampli i també cliquem els ordinadors portàtils sense ratolí. L’expressió millor fora ‘fer clic’, però el verb clicar ha entrat amb la força d’un tsunami i ja no se n’anirà. Clicar és un nou verb de la primera conjugació catalana, i les altres llengües ho han transcrit de forma similar. En castellà i portuguès, clicar; en francès, cliquer; en italià, cliccare. 

El verb anglès to click prové de l'onomatopeia del so que fem quan pressionem una tecla: clic! 

Si voleu veure el tràiler de la pel·lícula cliqueu sobre l’enllaç!

🎦   SNEAKERS, de Phil Alden Robinson

EUA, 1992 (Algunes nominacions)

Un geni dels ordinadors és també líder d’un grup especialitzat en el manteniment dels sistemes de seguretat de les grans empreses. Li encarreguen una feina i aviat s’adonarà que una caixa negra té la capacitat de descodificar qualsevol sistema d’encriptació.

Una pel·lícula d’intriga. Com que és de 1992 potser ara trobarem que es queda curta vistos els avenços tecnològics que hem tingut, però per això mateix és interessant. Són els principis dels qui començaven a clicar sense parar tots els botons que trobaven. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Amazon, Movistar+, Youtube, etc.)

*    *    *

No vaig poder resistir la temptació de clicar sobre un text que em convidava a jugar amb una aranya, que amb alguna cosa o altra ens hem de distreure els pobres, sempre que sigui de franc.

Joaquim Carbó (Va com va!, 2015)