|
L’arròs de casa els pares era ben groc. No crec que hi posessin safrà, perquè sempre ha estat un producte molt car, més aviat hi devien posar el colorant alimentari habitual. El van fer sempre en cassola de fang, tot i que bastant més endavant ja va entrar la paella. Teníem dos tipus de cuina d’arròs: l’arròs a la cassola i l’arròs de poll, que així en dèiem de l’arròs blanc. I un sol tipus d’arròs, el de tota la vida. Així que ens hem fet grans, l'arròs ens l'hem trobat integral, bomba, basmati, llarg, curt, rodó... i també hem començat a tastar plats que de petits desconeixíem, com l’arròs amb curri, a la cubana, negre, caldós i, naturalment, el risotto i el sushi, tots ells producte de la globalització gastronòmica.
Quan faig paella continuo posant-hi un producte que l’engrogueix perquè si faig un arròs grisós o blanquinós, em penso que és arròs de poll disfressat!
El meu fill sap fer arrossos de bones dimensions i tinc uns quants amics que saben fer-ne, però n’hi ha un que no es dedica a fer arrossets, sinó arrossassos per a més de cent persones i li queden tan bons que quan acabem una de les seves paelles ja posem data per la següent. No és fàcil fer un arròs, perquè hi ha molts factors que hi juguen, i tots són prou importants: cal tenir la mesura de foc necessari, cosa que es complica amb els arrossos de llenya; cal fer un bon sofregit de base, que és el que li donarà gust; el tall ben passat, sigui peix o carn, i les verdures; i cal posar alguna cosa més que aigua de l’aixeta, perquè el brou sempre serà millor que l’aigua encantada. Ah!, i la sal, ni molta ni poca. Combinar tots aquests elements fa que no hi hagi un arròs igual, per això diuen que cada família fa el seu arròs, i que l’arròs ben fet te’l pots trobar en qualsevol casa.
Arròs no és una paraula que ens arribi dels xinesos ni dels japonesos, sinó de l’àrab ar-rozz. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis.
Encara que l’arròs és originari de l’Orient llunyà, no es va cultivar a la península fins a l’arribada dels àrabs, d’aquí que ens hagin prestat el nom i ens l’hàgim quedat per sempre.
🎦 EL SABOR DEL TE VERD AMB ARRÒS, de de Yasujiro Ozu
Japó, 1952
Una dona de l’alta societat japonesa s’avorreix amb el seu matrimoni.
Curiosa pel·lícula, austera i amb poc moviment, plena de malenconia i misteri.
Molt interessant per conèixer una mica més la cultura japonesa dels anys cinquanta, en plena postguerra, que es representa amb històries petites i detalls com ara les cerimònies del te o l’arròs amb te verd.
Pel·lícula sencera en HD, subtitulada en portuguès
Ràpids nedadors el creuaven en tots sentits, d'illa en illa, i les illes eren turons d'un verd pàl·lid, lunar, d'herba rasa, i tenien totes, arreu, finíssimes en la llunyania, les fumeroletes de les paelles d'arròs.
Jordi Sarsanedas (Mites, 1954)