PLOU, PERÒ PLOU POC

 

Al meu país la pluja no sap ploure –deia en una de les seves cançons el cantant Raimon. 

En algunes zones del planeta no hi plou gairebé mai i, per tant, en deuen tenir prou amb el substantiu pluja per designar les gotes que cauen. En canvi, els qui viuen en llocs plujosos tenen un vocabulari ric en l’aigua caiguda, perquè necessiten diferenciar els aiguats del plugim, en totes les seves facetes. 

Nosaltres som un entremig, per bé que ara mateix la sequera guanya. Darrerament, ha plogut força en alguns indrets i poc en d’altres, però com que la pluja ens és familiar i de tant en tant ens arriba, tenim prou paraules per diferenciar el xàfec del ruixat, la tromba de l’aiguaneu, l’aiguat de la gotellada o el xim-xim del diluvi. Els noms canvien segons la zona, però també segons la intensitat o la quantitat d’aigua caiguda. 

Pluja és un mot patrimonial, és a dir, és un mot que ens arriba directament del llatí plŭvĭa.

Les llengües veïnes han fet més o menys el mateix: en italià, pioggia; en francès, pluie; les romàniques occidentals, en canvi, han sofert més canvis: chuva i chuvia en portuguès i gallec; lluvia en castellà, per la paletització en ll del grup inicial pl, però l’origen és el mateix, i és així perquè encara conserven les paraules pluvial o pluviómetro.

I parlant de diluvi... cal dir que el diluvi universal és un mite que compartim moltes cultures sobre una suposada inundació que s’ho emportà tot. La nostra herència romàntica i religiosa ens fa pensar que van existir uns aiguats torrencials, continuats i intensos durant molts dies que van portar les terres a la desgràcia. Existeix el mite del diluvi universal a la Bíblia, un diluvi com a càstig diví, en què Noè va salvar la família i els animals, però també hi ha mites grecs, babilònics, sumeris, assiris, asteques, hindús i maies que expliquen grans inundacions en temps antics que van emportar-se mitja humanitat. De proves científiques, de moment, cap, però hi ha la creença que encara es poden trobar les restes de l’arca de Noè al mont Ararat. Ara bé, la llegenda dels armenis diu que Déu protegirà sempre l’arca i que ningú no la trobarà mai. 

De moment només plovisqueja... un mini diluvi no ens aniria malament!

🎦   NOÈ, de Darren Aronofsky

EUA, 2014 (Moltes nominacions a premis importants)

Coneixem la història: En un temps en què els homes pecaven a més no poder, Noè rep la missió divina de construir un arca per salvar la seva família i els animals del diluvi que s’aproxima. 

Tinc devoció per les pel·lis de romans i d’història antiga, així que vaig anar a veure-la. Us poso la crítica que vaig fer el 2014: 

Sempre m’han agradat les històries èpiques, però de NOÈ n’esperava més. 

Potser hi faltava una mica més de moviment d’aigües, al cap i a la fi, és un diluvi!

Les bèsties que hi pugen molt ben encertades, tot i que es nota moooooolt que són imatges d’ordinador.

No cal dir que és un Noè a l’americana: unes quantes dosis de parella, de lluites, d’efectes especials, de criatures fantàstiques...

En fi, visió bastant lliure sobre una història tradicional!

TRÀILER

Una tradició pirinenca diu que Noè vingué a Catalunya i va aferrar la seva arca a un cim dels Pirineus andorrans, durant el diluvi, prop d'un paratge anomenat Font d'Argent, esperant un complet assecament que li permetés de desembarcar. 

Joan Amades, ap. BDC XVIII, 132

QUINA BARBARITAT!

Foto: Estel Bové Munté

Una de les paraules que vaig aprendre quan vaig començar a estudiar català seriosament, cap als 20 anys, va ser barbarisme. No l’havia sentida mai ni m’imaginava que tingués tant de recorregut. N’hi havia molts i continua havent-n'hi: assafata, entreno, lejia, matadero, peató, pepino, retràs, susto, xupete...

Un barbarisme és una paraula d’origen estranger (entenguem aquí, d’una altra llengua) que no es considera assimilable a la pròpia. 

A casa meva deien bussón per anomenar la caixa o estri on tirem les cartes al correu. I bústia ens semblava una mala paraula: Que lleig això de la bústia... sembla que diguis hòstia!

Els grecs consideraven bàrbars tots aquells que no parlaven grec, és a dir, els estrangers. D’aquí que la paraula bàrbar hagi traspassat fronteres i es considerés bàrbar tot allò que no era propi. 

Recordo quan estudiàvem los bárbaros. Ens ho sabíem de memòria: suevos, vándalos y alanos invadieron la España romana. Aquells ‘salvatges’ que arribaven del nord i ens empaitaven cap al segle V, no eren més que estrangers, per bé que no devien ser de cotó fluix, ja que els adjectius que els acompanyaven eren de persones cruels, ferotges, incultes i grolleres. 

Com us deia, els mots no estan mai quiets, i del bàrbar sinònim d’estranger s’ha fet cap a la barbàrie i a la barbaritat quan identifiquem les coses violentes o extremes, i al barbarisme, en considerar un mot no propi. Però encara hi ha més: hem anat fins als antípodes del mot, perquè una cosa ‘bàrbara’ és també una cosa magnífica! 

Potser haurem d’encomanar-nos a Santa Bàrbara... quan troni! Que, dit sigui de passada, és una santa de la qual no hi ha cap prova documental de la seva existència. Es diu que son pare la va matar perquè es va convertir al catolicisme, pare que va rebre com a càstig un llamp que el fulminà i el deixà fet cendra. D’aquí que sigui la santa a qui ens encomanem quan trona i llampega de valent! 

🎦   CONAN, EL BÀRBAR, de John Milius

EUA, 1982

Un nen d’una tribu reconeix els guerrers que van matar la seva família. Anys després els troba a tots. 

Conan el Bàrbar és un personatge de ficció creat per l'escriptor Robert E. Howard als anys 1930; una mena de Capitán Trueno dels EUA, que ha protagonitzat llibres, còmics i pel·lícules, com aquesta d'avui.

És una pel·lícula d’Arnold Schwarzenegger, on llueix muscles, tipus i moltes hores de gimnàstica. Res en particular, però amb bona rebuda del públic i amb uns quants premis de les acadèmies, sobretot perquè és un bon film d’acció i aventures, amb una bona producció. 

TRÀILER

Si jo hagués parlat, fa trenta anys, amb tots els barbarismes, totes les construccions espúries i totes les fórmules que, allunyades de la norma, sovintejaven en la parla popular barcelonina de l'època, molt probablement no hauria aconseguit ni un oient més dels que, per fortuna, ens van donar el lideratge d'audiència.

Joaquim M. Puyal  (Llengua i esport, 2013)

COMENÇA L’ESCOLA

 

Un dels meus primers llibres escolars va ser l'Enciclopedia, de l’editorial Álvarez. Tenia 4 anys, i ignoro si ja sabia llegir o en vaig aprendre amb aquest llibre. Anava al Grupo Escolar Generalisimo Franco de Tarragona, on ens parlaven bàsicament de Déu i de la Pàtria, substantius que sempre anaven en majúscules. La majúscula ens indica precisament que és un concepte únic. 

Setembre és el mes de començar l’escola, mot que ens arriba del llatí schŏla, i que ha passat així mateix a altres llengües romàniques: escuela en castellà, scuola en italià, école en francès, i fins i tot en les que no ho són: school en anglès, i Schule en alemany, per bé que jo després vaig anar al col·legi, que també és una escola, però s’acostumen a dir així les escoles religioses. 

El professorat ha canviat, els mètodes també, i l’alumnat res té a veure amb aquelles classes separades de nens i nenes que cantàvem Montañas nevadas, banderas al viento –la primera cançó que em van ensenyar les monges- cançó falangista de la postguerra i que, per cert, m’encantava.

Sincerament no enteníem ni una estrofa. Com podien criatures de 6 o 7 anys entendre Quiero levantar mi Patria, / un inmenso afán me empuja, / poesía que promete / exigencia de mi honor. Jo sempre vaig dir la presencia de mi honor! I al començament de l'himne, quan diu La mirada clara, lejos, y la frente levantada, jo em pensava que parlaven d’algú: Clara Lejo! El meu subconscient sempre ha estat pendent de qui era la Clara Lejo. 

Avui la canalla va a l’escola i s’ho passa bé. I ja hem deixat enrere aquelles classes de pensament hermètic, de conceptes únics, i de por, però no us penseu pas que ho tenim tot guanyat.

Dèiem que algun dia l’escola catalana només s’anomenaria escola, sense adjectius, doncs que la prudència no ens faci traïdors, que deia Jordi Carbonell, si abaixem la guàrdia retornaran els vells fantasmes que enyoren el passat i que són més vius que mai!

🎦   LA MALA EDUCACIÓN, de Pedro Almodóvar

Espanya, 2004

Dos nois que van anar a una escola religiosa als anys 60 recorden vint anys després tot el que hi van viure. 

No soc especialment fan d’Almodóvar, però les seves pel·lícules tenen sempre un apunt nostàlgic que et mostra alguns temps que molts hem viscut, i per això les fa prou interessants. Hi ha salts a la realitat i al subconscient de manera que deixa fluir les sensacions submergides dels records. Pel·lícula estranya, com totes les d'Almodóvar, però interessant de veure. 

TRÀILER

Quan va morir la meva mare
jo encara anava, ho saps molt bé,
a l'escola, feia tercer
de BUP, i pel que fa al meu pare,
sempre viatja, sempre és lluny;
per això al cor sempre em retruny
la solitud.

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)

PRENEM POSICIONS...

 

foto: Estel Bové Munté

Els qui volteu la meva edat us sabeu les preposicions castellanes de memòria. Estic segura que encara les recordeu: a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre, tras.  

Potser ja no és tan segur que sapiguem (m’hi incloc) que n’hi han afegit quatre que no recitàvem: durante, mediante, versus, vía.

Les preposicions catalanes no ens les sabem. Han fet tard. Han arribat quan ja ens sabíem la primera llista de memòria, perquè nosaltres ho sabíem tot de memòria. Les catalanes les intuïm, les endevinem, però som incapaços de recitar-les (algú hi haurà que ho faci, naturalment), perquè la majoria venim d’un ensenyament en castellà que eludia i prohibia les llengües territorials. A més, algunes preposicions catalanes són compostes: cap a, des de, des que, fins a, i això ens dificulta el recordatori. Algunes altres són reconsagrades, com per i per a, que ens han donat maldecaps tota la vida, i algunes es confonen segons el dialecte que parlem: amb, en; però el principal problema que tenim és que hem après un altre sistema abans que el nostre. 

La funció de les preposicions és relacionar elements. Generalment els verbs i els seus complements. Si es diu preposició és perquè està situada al davant (pre) d’un lloc determinat dins la frase (posició). No tenen gènere, ni nombre, i són invariables.

Un dels elements més costosos d’aprendre quan s’estudia un idioma estranger és el sistema preposicional, perquè no són equivalents en les diferents llengües i això genera sempre sempre errades. Són com una pedra a la sabata, perquè mentre en català diem fa olor de roses, en castellà diuen huele a rosas. Per què? Senzillament perquè cada llengua ha evolucionat de forma diversa en èpoques en què les comunicacions es feien amb carro, timbals i trompetes. 

Són modestes i senzilles, però imprescindibles i essencials, perquè sense elles parlaríem com els indis de les pel·lícules del far west. 

Per exemple: A Reus, malgrat el temps, durant tot l'any, els dissabtes a la tarda s’omplen de gent amb bosses per comprar qualsevol cosa i, segons el temps, els carrers estan plens fins a rebentar. 

🎦   LLIÇONS D'AMOR (Words and pictures), de Fred Schepisi

EUA, 2013

La relació entre un docent d’anglès i una docent d’art, i la seva lluita per saber si és més important la paraula o la imatge. 

És una comèdia dramàtica. Pel·lícula creativa, però amb un guió bastant forçat. Cal dir que les dues interpretacions són bones i el film és interessant. 

TRÀILER

La mare dels germans Mauri era una Rocafort, llinatge que es lligava sempre amb la preposició "de" i procedia de la veïna vila d'Ivarri, per bé que restava ja arrelat a Cassana per un parell de generacions; es deia Caterina de Rocafort i Donat, i la seua posició econòmica, a l'hora de contraure matrimoni, s'igualava si fa no fa amb la del marit que li destinaven.

Enric Valor (Sense la terra promesa, I, 1980)

LA BARBERIA

 

A 50 m de casa han obert una barberia d’aparença clàssica. I dic clàssica perquè a la façana hi ha el seu símbol tradicional: un pal de barber, de color vermell, blau i blanc, que a vegades gira i a la nit es pot il·luminar. 

Com que els barbers medievals eren persones que tenien molta traça amb la navalla, els cridaven per fer de dentistes (buf!) o per fer cirurgies i sagnies amb sangoneres. Devia ser una mena de martiri. Els clients agafaven un pal que el barber els lligava al braç, a fi de poder aplicar les sagnies amb seguretat. Després ho embolicaven tot amb benes blanques, i d’aquí el símbol vermell i blanc. No va ser fins al segle XVIII que es van començar a separar els cirurgians i els barbers, els quals van afegir el color blau al símbol del pal que simbolitzava la sang regalimant. 

El senyor Ciriaco era un barber que tenia l’establiment prop de casa els pares, a Tarragona. No sé si devia treballar gaire perquè tothora era a la porta de la barberia mirant la gent que passava pel carrer. Sempre tenia una navalla d’afaitar a les mans i la feia giravoltar, i a mi em feia pànic passar pel seu costat, perquè et mirava amb ulls de boig i feia anar la navalla com si t’hagués de tallar el coll d’un moment a l’altre. 

No hi vaig tenir mai ni una paraula, ni vaig entrar a la barberia, però aquella imatge m’ha perseguit. A vegades la gent gran es pensa que fa gràcia als nens i el que fa és por. 

Pobre home, potser només volia fer la gracieta a la canalla que passaven per davant seu, però mira, sense ell m’hauria pogut estalviar canviar de vorera cada cop que anava cap a casa. 

Aleshores no devia tenir més de set o vuit anys, però ara ja dec ser tan gran com era el senyor Ciriaco, o més encara, perquè ell no devia estar pas jubilat aleshores. 

Sempre n’hi ha hagut de senyors d’aquest estil, que es creuen graciosos i no ho són. L’home no em va fer mai res ni crec que fes mai res a ningú, però com que tenia una cara tan especial, tan rodona i vermella, amb uns cabells sense pentinar –era barber!- i unes eines tan afilades a l’abast creava un ambient tan hostil que cada vegada que passàvem a prop seu semblava que travesséssim el túnel del terror. 

Del senyor Ciriaco, només en sé el nom... i l’ofici!

Avui, a més de l’òpera bufa de Gioachino Rossini, Il barbiere di Siviglia, estrenada el 1816, a Roma, us poso una pel·lícula que hi va molt bé!

🎦    EL BARBER (The barber), de Michael Bafaro

Regne Unit, 2001

Un barber s’assabenta que el cos de la dona que ha assassinat ha estat descobert, però no es conforma amb una sola víctima. 

Pel·lícula d’assassins en sèrie ambientada a Alaska, lloc amb poca llum a l’hivern i amb moltes dificultats de moviment i amb la neu sempre present. 

No és una pel·li de terror... és de suspens! 

Molt bona actuació del protagonista, el psicòpata que ens parla durant tota la pel·lícula. 

TRÀILER 

Tanmateix, jo què hauria fet al poble? Ja ho sé, hauria pogut ser sabater, barber... i potser hauria estat feliç. Jo sempre anava, de jovenet, a la barberia del Cirilo, per qui tenia un gran respecte. 

Sebastià Serrano (Signes, llengua i cultura, 1980)

 

HOMO... ?

 

foto: Estel Bové Munté (Arc de sant Martí, a Montblanc, 2022)

Veníem –la meva amiga Àngels i jo- d’un col·legi mongívol, que no entenia més estructura que la família tradicional. En acabar l’escolarització vam conèixer qui va ser el nostre amic de l’ànima, que despertava la seva homosexualitat en una adolescència incompresa, d’acord amb les normes de bona conducta, ètica i moral imposades. Va sortir de l’armari –com es diu ara- i va patir la incomprensió de molta gent, empreses i entitats incloses. El nostre amic va morir molt jove, però se’n va sortir. Va poder viure tal com era, malgrat tot. 

Aquesta setmana he perdut un altre amic que es definia igual, i també va sortir de l’armari claustrofòbic després de la majoria d’edat. Recordo que un dia ens va confessar que era homofílic, i jo vaig entendre hemofílic, i vaig pensar, pobret, no se li tancaran les ferides i es dessagnarà!

L’homofília, paraula que no sé per què els diccionaris no recullen, ve del grec i significa: homo, que no vol dir home, sinó coses iguals, persones iguals o del mateix sexe; i filia=estimació. Em va dir, doncs, que era homosexual, i no ho vaig entendre fins un temps després, confosa com estava amb la suposada malaltia sanguínia. 

Encara no havia aparegut l’adjectiu gai, i homosexual estava vetat. Així que la nostra ignorància supina era tan gran i tan tergiversada que gràcies a ells vam ‘entendre’ una mica més el món. Així érem als 70; el ‘pecat’ anava associat a uns tipus de comportaments concrets. Era un pecat gros, d’aquells que et porten directament, sense fer escala, a l’infern de Satanàs. Ni oblit ni perdó a la ignorància programada. 

Gai és un mot que ve del llatí gaudium, i que vol dir gaudi, alegria, plaer. Va evolucionar a gai a l’occità provençal i va traspassar les fronteres cap al francès i català com a gai; i cap al castellà, italià i portuguès com a gay, sempre en el sentit d'alegria. 

Després va passar a l'anglès, que és on realment es va utilitzar com a sinònim d'homosexual. És a dir, el mot no és anglès, però el significat que se li va donar, sí, i segurament per això pronunciem [guei] a l’anglesa.

Els joves d’avui estan acostumats a pronunciar totes les paraules sense por, i no sé si podran imaginar-se una societat que no deixava dir les coses pel seu nom. 

Als dos amics, l'apunt d’avui. 

TRÀILER 

🎦   BROKEBACK MOUNTAIN, d’Ang Lee 

EUA, 2005 (3 premis Òscar, 4 Globus d’Or, 4 BAFTA, etc.)

Dos homes es coneixen mentre els contracten en un ranxo. Volen aconseguir la feina, casar-se i formar una família, però entre els dos sorgeix una relació íntima. 

Una molt bona pel·lícula o potser millor, una gran pel·lícula, que tracta el tema de l’homosexualitat amb delicadesa i valentia. És una història d’amor prohibida, que reflecteix molt bé la història de dos homes i el temps i els llocs en què els ha tocat viure. 

—Què vols dir? —És molt senzill:
combinar les fonts de dades:
el fitxer policial,
el que diu el psiquiatre
i el criteri del comú
—el que opinen les madones—.
Cal saber si era gay,
si patia d'epilèpsia,
si va ser un pigotós,
si tenia mal caràcter...
Això és fonamental.

Miquel Bauçà (Els somnis, 2002)

 

SABATES A BON PREU!

Fan peus i no compren sabates era el lema de la meva iaia referint-se als capellans, als quals no podia veure ni en pintura, lema que dia per altre repetia quan els veia passar pel carrer des de darrere els vidres del balcó. 

A vegades penso que alguna n’hi devien haver fet per tenir-los tanta tírria, o bé que devia saber de primera mà que algun capellà travessava línies impunement. Tot està prescrit, per descomptat!

I és que en aquells temps els capellans –clar que no tots- eren els amos de la població. Feien i desfeien i manaven el que les famílies havien de fer, de menjar, de parlar i de pensar, ben propers a les normes del franquisme que tenien la població en obediència absoluta.  

Nosaltres, els nens i les nenes dels anys 50-60 no ens n’adonàvem, però certament les persones estaven classificades entre els qui anaven a missa, els qui donaven diners a la parròquia, els qui feien dejuni o compraven la butlla, els qui passaven el rosari... i els qui no. Semblarà estrany per als joves d’avui, però era així. 

Si bé hi havia escoles nacionals, és a dir, públiques, a casa devien pensar que amb les monges no hi hauria un adoctrinament tan aferrissat, i per això m’hi van portar. Això no obstant, les escoles religioses complien rigorosament amb els estàndards del règim i ningú no s’escapava del judici dels hàbits. 

Fan peus i no compren sabates és un lema de primera actualitat, però no podem dir que res no ha canviat. Malgrat que es continuen travessant línies, el que ha canviat és l’actitud de la gent afectada que té la valentia de denunciar-los i de destapar aquests fets, encara que molts se n’escapin, com es devien escapar alguns d’aquells que ella veia passar pel carrer. 

Sí que avancem, però ben a poc a poc...

 

🎦   GRÀCIES A DÉU (Grâce à Dieu), de François Ozon

FRANÇA, 2018

Basada en el cas real del capellà Bernard Preynat, de la Diòcesi de Lyon, acusat el 2016 d’abusar sexualment de desenes de nens. Molts anys després dels fets, el capellà continuava treballant amb nens, fet que fa moure les víctimes a denunciar-lo davant la justícia.

Crítica que vaig publicar a Facebook el 2019, que deixo tal com estava:

De la manera com està explicada, és una pel·lícula que podria passar ben bé per un documental, si no fos pels fets novel·lats del seu voltant. Està ben documentada i ens aporta informació seriosa d’aquests casos. Les víctimes callaven, i moltes continuen callant perquè els espera un llarg i feixuc camí cap a la denúncia i tot el que això comporta, com per exemple, la incomprensió. 

I una anècdota: a mitja pel·lícula dues nenes m’han preguntat: Perdoni, però això és Dumbo?

Traslladà l'ordre a la criada:

—El Mossèn no troba les sabates. Ves a buscar-les.

La noia rondinà.

—Jo sola no hi pujo.

Maria Aurèlia Capmany (Un lloc entre els morts, 1967)

POSEU-HI BLAVET!

 

Els primers records que tinc de les bugades que feien a casa són fugissers, però hi són. Seguien els passos escrupolosament: primer es deixava la roba amb sabó moll, que era un sabó pastós i llefiscós. Després d’unes hores es rentava la roba a la rentadora, separada per colors. Després s’escorria amb una mena de corró que tenien les primeres rentadores, que funcionava amb una maneta. Després pujaven la roba al terrat i en feien dos munts. La blanca i la de color. La de color s’esbandia al safareig i s’estenia al sol, però la blanca encara havia de passar per un altre turment, hi posaven blavet, que servia per treure la grogor de la roba i emblanquir-la. Es diu blavet perquè era d’un blau intens. No sé pas si algú encara fa tot aquest rosari bugader, però més aviat em penso que avui es posa la roba a dins la màquina i llestos. 

De la mateixa manera que els esquimals tenen moltes paraules per denominar el color blanc de la neu, nosaltres disposem de diferents propostes per anomenar el color blau que ens proporciona el mar o el cel. Les llengües fabriquen paraules així que les necessiten, i el blau és un dels colors al qual trobem més d’una tonalitat. 

Tenim dos orígens diferents. D’una banda la paraula de l'àrab vulgar lazurd, tret del persa lazvard, que definia el lapislàtzuli, s’ha anat transformant en azul en castellà i portuguès, azzurro en italià, atzur en català un pel poètic. D’altra banda, tenim el mot germànic blau, que ens ha donat el nostre blau, el francès bleu i l’italià blu. 

Això no obstant, no ens hem conformat amb el blau, perquè disposem de molts tons que cal diferenciar: coneixem el blau cel, blau marí, blau de Saxònia, blau prussià, blau cobalt, blau elèctric, indi, anyil, cian, ceruli, i el turquesa que ja se’n va cap al verd. No totes les llengües agrupen els colors com nosaltres, n’hi ha que consideren el blau i el negre com el mateix color, i per a algunes el blau i el verd són el mateix.

Al llarg de la meva recerca en arbres genealògics no he trobat mai cap avantpassat que portés una mica de sang blava, així que de reialesa res de res. 

Això sí, de tant en tant mengem peix blau, que porta omega3, cosa que abans no sabíem. L’omega3 es veu que és allò que no hi ha! 😀

🎦   TROIS COULEURS: BLEU (Tres colors: Blau), de Krzysztof Kieślowski (Forma part de la trilogia: Blau (1993), Blanc (1994) i Vermell (1994), sobre els colors de la bandera francesa)

França, 1993 (Premis al Festival de Venècia, Globus d’Or, Cèsar, Goya, etc)

Una dona perd la família en un accident de cotxe. Decideix començar de nou allunyada del món. Algú li proposa que continuï treballant amb la música i acabi una obra inacabada del seu marit. 

Per tornar a viure cal que s’alliberi dels records, del passat, de les persones, i s’enfronti novament al destí. Un pel lenta, perquè el sofriment intern no és ràpid sinó lent, i la càmera et transporta per un univers interior difícil de pair. 

TRÀILER

Al·lucinació de pedreries:
safir, atzur serè; maragda, prat
on no es marceix la joventut dels dies;
topazi, límpid; ametista, esclat.

Josep M. López-Picó (Carnet de ruta, 1929)

ARNAU V.V.

 

I has arribat un dia calorós de juliol, mentre els carrers van plens de cartells que anuncien eleccions. Encara et falta una mica de temps per entendre-ho, però ja aniràs veient que els humans som aquells que ensopeguem cada dia amb la mateixa pedra... 

... passarà l’estiu i la calor, i al setembre podràs sentir les primeres gralles de festa major, i l’olor de la verema, de les nits fresques de tardor amb els seus colors, i després l’hivern, que ens refreda l’ànima, però ens porta taules ben parades. Ja veuràs que has fet cap en un ambient de festes amb molta companyia...

... i l’any vinent coneixeràs una caseta al bosc, amb pins i cel blau, que és el bressol de tots els que aneu naixent a poc a poc d’aquesta gran família d’amics...

... i així que puguis, cap al cinema! No cal ni que vegis ni que t’assemblis al comte Arnau, mític personatge català que cavalca incansablement les nits de tempesta, molt millor si la teva àvia cinèfila et porta a gaudir del cine de tota la vida!

Estem molt contents que hagis arribat!

A l’Arnau V.V. setena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida.

LA JANE...

 

J’ai t’aime... moi non plus va revolucionar una part del món i el nostre en particular. 

Mai no havíem sentit una cançó igual i gràcies a ella vam poder obrir els ulls encara adolescents a una normalitat que ens era negada. Finals dels 60. 

No havia tingut més notícia de la Jane Birkin; ni cançons, ni concerts, ni actuacions de cap mena, fins ara que acaba de morir. Era i és una icona, que se m'ha quedat amb la imatge congelada en el temps. La recordaré per la seva veu innocent que ens va cantar el que estava prohibit. 

La història és una mica rocambolesca. El censor espanyol de torn va llegir la lletra de la cançó d’amor i no se li va acudir escoltar-la. Realment la lletra no és gran cosa. Va passar la censura i quan se’n van adonar ja era tard, ja havia circulat per algunes cadenes de ràdio. No totes van programar-la, però sí unes quantes, suficients!

Després va venir la censura de veritat. La que va prohibir-la, no només a Espanya, sinó també en altres països europeus, alarmats per la condemna que també en va fer el Vaticà, que la considerava obscena. A França la programaven a partir de mitjanit. Sempre més avançats! De sobte, la cançó va assolir un èxit mundial. La censura és això: algú que es creu superior decideix el que has de veure, sentir, llegir, escoltar, pensar...

Je t'aime... moi non plus va ser un fenomen explicat amb veu baixeta, sense gaires escarafalls. És com aquelles sèries que ningú ha vist, però que tothom sap com acaben. S'escoltava la cançó, però ningú no gosava dir-ho. 

És un cant al sexe casual, a l’hedonisme, que considera el plaer l’únic bé de la vida. Nosaltres no enteníem prou bé la lletra de la cançó, ni quan deia el Je vais et je viens, però amb el so i l'ambientació n’hi havia prou.

Aquí podeu escoltar-la, però feu-ho amb orelles adolescents dels 70, orelles que no han vist mai un pardal volar. Ah! i sense imatge, com si l’escoltéssiu a la ràdio! 

JE T'AIME... MOI NON PLUS

🎦   BLOW-UP (Desig en un matí d’estiu), de Michelangelo Antonioni i produïda per Carlo Ponti.

Regne Unit, 1966  (Palma d’Or al Festival de Cannes i nominacions als Oscar i Globus d’Or)

Adaptació d’un conte de Julio Cortázar. 

Un fotògraf de moda que després de fer unes fotos descobreix coses estranyes en revelar-les.

No és una pel·lícula fàcil. Antonioni és un director molt dens que ens transporta a una realitat irreal una mica difícil de pair. 

Hi treballa la Jane Birkin al costat de la Vanessa Redgrave, actrius que han seguit camins ben diferents. 

TRÀILER

Je t'aime, je t'aime
Oh oui, je t'aime
Moi non plus
Oh, mon amour
Comme la vague irrésolue
Je vais, je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Entre tes reins
Et je me retiens

Jane Birkin i Serge Gainsbourg

ARGENTUM

 

A l’escola ens feien recollir el paper de plata. En fèiem boles i quan en teníem unes quantes les lliuràvem a les monges. Eren per a les missions, i per al bé dels ‘negritos i chinitos’ -deien. 

Del paper d’alumini en dèiem paper de plata, que normalment embolicava les rajoles de xocolata que menjàvem per berenar. No teníem els rotlles de cuina actuals, perquè tot s’embolicava amb fulls de diari. La presa de xocolata s’endinsava en un panet de Viena o bé entre dues llesques de pa, que a l’estiu sovint es desfeia i regalimava. 

No es tractava d’acumular paper de plata per bescanviar-lo per menjar o altres productes que els fossin necessaris per viure als negritos i chinitos, sinó que servia per convertir-los. Deuria ser per art de màgia!

No sé què en feien ni vull saber-ho. Nosaltres portàvem les boles de paper de plata a l’escola, i ja no les veiem més. Sospito que tot formava part d’una aurèola de misteri on ningú no s’atrevia a preguntar. Els pares no preguntaven, no discutien, no aprofundien en cap decisió presa per les religioses. Obeïen i ja està. La postguerra i el posterior franquisme eren això: obeir. I si calia portar paper de plata per convertir a la vida cristiana algú extraviat amb altres credos, doncs es portava. 

Als nens se’ls enredava fàcilment, però els pares també hi participaven en aquesta màgia col·lectiva de la conversió a través de l’embolcall de la xocolata. 

No sé jo si els xinesos deixaven entrar gaire paper de plata a la Xina de Mao d’aquell temps, però bé...

La qüestió és que a part de jugar amb les boles de plata entre nosaltres i competir per veure qui en portava més, mai ningú no ens va dir quin era el protocol, és a dir, per on passava el paper de plata fins arribar a la fi desitjada, la conversió al catolicisme d'africans i asiàtics. 

Per cert, tenim dues paraules per anomenar el metall: argent i plata. 

El primer ve del llatí argentum, per això el símbol químic del metall és AG. I plata ve del llatí també, però un cop passat per l’hispànic, i significava làmina de metall. 

Actualment són sinònims, per bé que argent s’utilitza més en la numismàtica, les joies i objectes de valor fets amb aquest metall, i plata més per les coses més quotidianes, com ara el paper de plata. 

Parlant en plata, és a dir, sense embuts, cal dir que argent seria el mot genuí i plata un castellanisme molt arrelat. 

Hi ha unes quantes poblacions que provenen de l’argent: l'Argenteria (Pallars Sobirà), Argentona (Maresme), l'Argentera (Baix Camp), i l’Argentina, a l’altra banda de l’oceà!

🎦   ARGENTINA, 1985, de Santiago Mitre

Argentina, 2022 (Globus d’Or, premis Festival de Venècia, Premis Goya, Premi Festival Donostia, i moltes nominacions).

Inspirada en fets reals. Un equip jurídic van acusar els alts càrrecs de la dictadura militar argentina (1976-1983) a mitjan anys 80. 

Tant de bo tothom tingués el valor de portar les dictadures davant la Justícia, malgrat la Justícia en què es trobin. 

TRÀILER

L'olor de primavera es va esvaint;
la flama, al canelobre d'argent, ja se'ns apaga.

Marià Manent (Com un núvol lleuger, 1967)

ENCIAMADES?

foto: Mercè Gené

Una enciamada és una safata plena d’enciam i no un pastís mallorquí!

A Mallorca fan ensaïmades, i les fan amb ous, sucre, farina, cabell d’àngel i saïm, que és el nostre llard o sagí. D’aquí l’ensaïmada.

A l’estiu –diuen- venen de gust les safates d’enciam a tot hora. No és el meu cas, perquè sempre preferiré l’ensaïmada mallorquina a un plat amb totes les tonalitats del verd. De l’amanida d’enciam en diuen també amanida verda, que és com una amanida òrfena de tot el que val la pena en una amanida, tot el que no és verd. 😀

Els plats d’amanida que jo veia a casa els pares eren d’enciam romà, el de tota la vida, però ara es prefereixen els enciams virolats. N'hi ha de tants tipus que em perdo.  

De l’enciam, en llatí en deien lactuca, que prové de lac-tis (llet), perquè la saba té una aparença làctia. El seu nom científic és Lactuca sativa. Els catalans no hem seguit pas la transformació de la lactuca llatina, cosa que sí que han fet en castellà, lechuga; en francès, laitue; en anglès, lettuce; en italià, lattuga, en gallec, leituga. En català també existeix el mot lletuga, però diria que al català central no s’ha usat mai.

Enciam, trobat també escrit ensiam i ensisam, probablement ve del mot llatí incīsamen, que volia dir conjunt de trossets, de coses tallades. 

No és prou clar l’origen de l’enciam. Es diu que prové de l’Índia, i també que data del 2.500 aC, perquè se’n van trobar unes pintures a Egipte (no sé pas com van poder distingir un enciam d’un carbassó o una coliflor en una pintura de més de dos mil anys). Els grecs i els romans consumien enciam cru, amanit, i després el cultiu s’estengué a altres parts d’Europa i Àsia. Els espanyols i els portuguesos el van introduir a Amèrica. 

No és el meu menjar de capçalera, però recordo la teoria del capità Enciam que deia: "Els petits canvis són poderosos!".

🎦   UN, DOS, TRES, ENSAÏMADES I RES MÉS (Un, dos, tres, ensaimadas cada vez), de Joan Solivellas

España, 1985

L’amo d’un hotel de Ciutat de Mallorca està amenaçat de desnonament. Espera pagar els deutes amb les curses de cavalls. 

Pel·lícula del gènere de la comèdia. Amb un títol així difícilment l’aniria a veure... però hi treballa l’Ovidi Montllor i la Mary Santpere, per tant, una relíquia que s’hauria de veure algun dia, si més no, per tenir-los present. 

TRÀILER

Flaire d'ensaïmada flonja
que els obradors exhalen
de bon matí, quan pujo
pausadament fins a la casa roja
dels chiens mechants, amb geranis
a les finestres com forats de bruixes.

Joan Vinyoli (Encara les paraules, 1973)

TELETREBALLANT...

Teletreballar no és mirar la tele mentre treballes. És una paraula nova, un neologisme que es va apoderar de la nostra concepció conservadora d’anar a la feina. La pandèmia ens va obligar a reinventar-nos i a descobrir noves fórmules, sobretot per no deixar de treballar. Així ens ha arribat teletreball i teletreballar, un invent que hauríem pogut veure en pel·lícules de ciència ficció, i que no és altra cosa que treballar a distància, des de casa, normalment.

Els grecs antics no tenien tele, però van ser tan amables de deixar-nos el mot. Tele volia dir distància, per això la televisió és una visió, del llatí –visio, a distància. És una paraula que no ha fet més que créixer, perquè a tot allò que pica una mica lluny hi posem una tele al davant, com la telecadira, el teledirigit o el telefèric. Alguns altres són en crisi severa, com el telegrama, el teletip i el teletext. Resistim amb el telèfon, encara que s’hagi transformat en un mòbil. 

Són moltes les teles que ens arriben d’aquella llengua clàssica que es parlava a la Grècia antiga i a les seves colònies. Qualsevol tele que trobeu davant una paraula és susceptible de significar que l’objecte treballa a distància, fora de l’abast, com el teleobjectiu i el telescopi, però qui ha guanyat la partida és la televisió, que s’ha quedat amb la paraula original tele, que és com tots la coneixem! . 

Tots els romànics hem fet el mateix, tots ens hem deixat seduir per aquella paraula grega que ens ha estat tan útil: teletrabajo, en castellà; télétravail, en francès; teletraballo, en portuguès; telelavoro, en italià...

La paraula ja figura a la majoria de diccionaris com a paraula nova. En el nostre encara no, perquè deuen estar esperant no sé ben bé què. Sempre fem tard!

Ja no miro notícies a la tele. És que... després no estic d’humor per a res!

🎦   NETWORK, UN MÓN IMPLACABLE, de Sidney Lumet

EUA, 1976 (Premis BAFTA, premis Oscar, Globus d’Or i moltes nominacions)

La pel·lícula analitza el poder de la televisió, on la competició, l’èxit i l’audiència s’imposen. Un veterà presentador d’informatius és acomiadat perquè el nivell d’audiència del seu programa ha baixat. 

Pel·lícula antiga que conserva absolutament tota l’actualitat quant a la competició de les televisions, el poder dels nivells d’audiència i els grans amos de les corporacions que són els qui decideixen el que la gent ha de veure segons els interessos econòmics de l’empresa. 

TRÀILER 

  

Mira els nens que juguen, s'adorm
davant la tele i al matí surt
a comprar el pa i algun diari.

Francesc  Parcerisas (Natura morta amb nens, 2000)

LES PLATGETES D’ESTIU

 

Amb els avis materns, a la platja Llarga de Tarragona

Quan érem petits anàvem a la platja Llarga de Tarragona, que jo trobava immensa, sobretot perquè no hi havia res que ens tapés la vista i no hi havia mai ningú. Ni restaurants, ni càmpings, ni xiringuitos, ni patinets, ni barques, ni banyistes, ni res. Era un descampat absolut de 3 km de sorra fina, que només albergava caminadors i pescadors de canya que dipositaven la pesca en galledes de ferro. Com si les veiés!

De mica en mica van aparèixer els primers ocupants: el càmping, els apartaments tocant a mar, la ciutat Residencial, el club de Vela, els bars, i totes les tovalloles i els paraigües que col·locàvem a la sorra. De joves, hi anàvem i veníem amb bus, i coneixíem la platja de punta a punta, i el banc de sorra que sempre ha permès nedar més endins. 

Tot i que la Llei de Costes va aturar molts projectes destructius, la plataforma Salvem la Platja Llarga va ser decisiva als inicis dels anys 2000 perquè no hi fessin pàrquings a tort i a dret, que haurien destruït la zona de dunes i els aiguamolls, i les restes antigues que hi queden.  

Ara ja no la trobo tan immensa, perquè no hi ha un pam desocupat. Malgrat tot, és de les bones, de les més verges del litoral, sobretot gràcies a la via del tren, que no ha deixat construir res tocant a la platja. Sempre n’haurem d’estar agraïts al tren. Ens ha salvat d’una costa claustrofòbica i asfixiant com en molts altres pobles i ciutats. La platja forma part de les nostres vides i qualsevol mesura de protecció es queda curta. 

Platja és una paraula que ens arriba del llatí plagĭa. D’on ha derivat també l’italià spiaggia, el francès plage, el castellà playa, i el gallec i portuguès praia. Però els anglesos se’n van a la beach, i vet aquí que les costes catalanes estan plenes de restaurants beach, càmpings beach, festivals beach, o el beach club. 

No en tenim prou amb la platja, perquè som allò que no hi ha!

🎦   LES NEDADORES (The swimmers), de Sally El Hosaini

Regne Unit, 2022  (Unes quantes nominacions)

Unes germanes nedadores fugen de Síria cap a Europa com a refugiades, per poder competir als Jocs Olímpics de Rio el 2016. 

Una història impactant i compromesa. El drama dels refugiats i de les seves històries particulars, com la d’aquestes germanes esportistes, afectades por la guerra de Síria. 

Es pot veure a Netflix. 

TRÀILER

Anàrem a la platja. La soledat, també.
Agonitzava el mar com un vell animal.
Un animal enorme, encara sense nom.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

 

EL REI EN JAUME

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Monestir de Poblet)

Els noms de les campanes de la catedral de Palma són: N’Eloi, Na Bàrbara, N’Antònia, Sa Nova, Na Mitja, Na Tèrcia, Na Matines, Na Prima i Na Picarol, totes porten al davant l’article personal característic, com si fossin personetes.  

EN i NA són dos articles personals, que s’usen generalment davant de noms de persona, però no a tot arreu. També tenim uns altres articles personals, EL i LA, que fan la mateixa funció. 

Els uns no són més catalans que els altres, perquè les quatre formes són correctes, només que en algunes zones del territori és més habitual sentir en Lluís i na Rosa –sobretot a les Balears-, i en unes altres el Lluís i la Rosa. I en unes altres, com ara les zones de Ponent, de l’Ebre i el País Valencià, no en fan servir cap. 

Domine i domina era la forma de tractament equivalent a senyor i senyora, però el nom es va escurçar tant que només ens ha quedat el final: ne i na, que només s’utilitzen en singular, per exemple: En Bruce Springsteen.😀 De les mateixes paraules llatines, el castellà fa la fórmula de cortesia a partir de les lletres inicials: domine-domne-don; domina-domna-doña. 

No hem de duplicar tractaments ni títols. No direm el senyor en Pere, perquè és redundant i excessiu. Només al rei en Jaume se li permet tal duplicitat. 

És, doncs, una fórmula, no necessàriament només de cortesia, també de respecte i de familiaritat, que actualment trobarem als formularis, als textos administratius i als llibres, però poc en la parla diària. D’una banda perquè el tracte amb la gent s’ha devaluat de forma esperpèntica i, de l’altra, perquè no tot el territori usa les mateixes partícules personals. Aviat, ben aviat, els diccionaris ho marcaran com a arcaisme, com a fórmula en desús, com a tractament perdut, com a llastre de què cal desempallegar-nos-en si volem ser progres i modernets. 

🎦   KING CONQUEROR (Rei conqueridor), de José Antonio Escrivá

Espanya, 2009

I avui us posaré una pel·li que segurament no veurem mai, perquè només n’existeix el tràiler. 

És sobre la vida i les lluites del rei en Jaume, també conegut com a Jaume I el Conqueridor, i l’expansió per la Mediterrània. 

Només es van rodar deu minuts de pel·lícula, en què es narra la batalla on va morir el seu pare, Pere II. Jaume I només apareix quan era nadó. Després va venir la crisi i es va aturar el rodatge el novembre de 2007 i, de moment, no s’ha reprès. 

Si algun dia la fan, segur que tindrem un disgust, perquè tota la visió que projecten és sobre el títol de rei d’Aragó. I cal recordar que Jaume I va ser rei d'Aragó, de Mallorca, de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller. No reclamo reialeses, però al Cèsar el que és del Cèsar. 

TRÀILER

Aquest es lo començament del prolech sobre el libre que feu el rey en Jacme per la gracia de Deu rey de Arago e de Mallorches e de Valencia, comte de Barchinona e d'Urgell e senyor de Muntpesler de tots los fets e de les gracies que Nostre Senyor li feu en la sua vida. 

Rei en Jaume (Llibre deis Feys, 1276)

CORPUS

 

Arbúcies, 2015

Corpus, que en llatí vol dir cos, és la festa catòlica que se celebra 12 dies després de la Pentecosta o segona Pasqua. La paraula Pentecosta que ve del grec i literalment significa cinquantena (penta), es refereix al cinquantè dia després de Diumenge de Resurrecció.  

Els meus records de Corpus eren llargues processons de nens i nenes vestits de comunió. L’únic cop que he anat en una processó de Corpus va ser als set anys, i veient ara els meus nets, dubto molt que sabéssim què hi anàvem a fer, però era el costum, la tradició o, si més no, allò a què estàvem obligats per les parròquies o les escoles. Recordo l’ou com balla al claustre de la Catedral de Tarragona, que vèiem com a fet miraculós, els tocs de campanes, i la gent mudada al carrer, perquè abans la gent es mudava. Sobretot en aquestes fetes de primavera, les dones apareixien amb vestits jaqueta i bruses de colors vius, perquè de pantalons no en portaven pas! Corpus era una mena de festa d’entrada d’estiu i, l’ambient, malgrat la foscor política que ens va tocar viure, començava a aclarir-se de cara al bon temps.  

Corpus sempre ha estat una festa envoltada d’elements populars i tradicionals com ara els gegants, els nanos, i tapissos de flors al terra i enramades que només perduren en unes poques poblacions. 

La paraula corpus també es fa servir per anomenar les col·leccions generals d’escrits, com el corpus lingüístic, que són el conjunt de textos amb què es poden analitzar i descriure les llengües. I no em refereixo només a literatura, hi trobarem novel·les i obres de teatre, però també guions de cinema, notícies de premsa, assajos, discursos, etc. És a dir, la llengua és també allò que deixen escrit els qui escriuen, i és també allò que va canviant amb els anys i fins i tot els segles. La informàtica ha facilitat enormement aquests bancs de dades lingüístics perquè amb una senzilla cerca podem trobar una mateixa paraula d'un escriptor del segle XIX fins a un d’actual, i a partir d’aquí analitzar-ne els elements i el contingut en què es relaciona. El Corpus textual de la llengua catalana conté 52 milions de mots i és una eina increïblement útil i curiosa. 

I encara hem tingut un altre corpus, més desolador i més trist. El Corpus de Sang de 1640, en què un grup de segadors es va revoltar contra el govern del Borbó Felip IV de Castella, i va desencadenar la Guerra dels Segadors, en què vam perdre bous i esquelles. 

Els bous perduts encara no els hem trobat, i les esquelles continuen perdudes pel món sideral... 

🎦   CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa

Polònia, 2019 (premi Chicago Film Festival i moltes nominacions) 

Un jove internat en un centre de detenció juvenil vol ser capellà malgrat els seus antecedents. Es fa passar per capellà i es fa càrrec de la parròquia d’una petita localitat. 

No és una pel·lícula religiosa, sinó un relat sobre les emocions, sobre el paper de l’Església en moments complicats, i sobre el fet d’aprofitar les oportunitats que en un moment determinat et pot oferir la vida.  

TRÀILER

I potser per Nadal o Sant Silvestre,
o per Corpus, que és dia beneït,
us llevaré el baldó de la finestra
i us faré companyia dintre el llit.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)

ENGINYOSAMENT...

Un giny és una petita aplicació o programa informàtic que ens serveix per accedir d’una forma senzilla i visual a funcions que utilitzem sovint en l’ordinador, la tauleta o el mòbil. Per exemple, ens donen accés al calendari, al rellotge, al temps, a l’agenda, a jocs, etc. Són de distribució gratuïta, de moment!

Un giny és també una màquina, un artefacte, un aparell, un mecanisme o màquina útil per fer una cosa, i també el talent, l’aptitud o la traça que un pot tenir o no davant d’un problema. 

I vet aquí que antigament existia el mestre de ginys, aquell que construïa màquines de guerra i altres aparells. Amb els anys, aquests mestres es van transformar amb enginyers, és a dir, els qui tenen enginy, habilitat o inventiva. Actualment en tenim de totes les facetes: industrials, de telecomunicacions, químics, forestals, agrònoms, etc. I tots provenen d’aquella persona que tenia enginy, que tenia esperit de trobar solucions. 

En castellà ha passat el mateix, perquè el Quixot, el ingenioso hidalgo no era pas enginyer, però sí el precursor del mot ingeniero. L’ingénieur francès i l'ingegnere italià provenen del mateix lloc. Tots del llatí gĕnĭum. Ah! però en anglès, widget!, paraula que trobem en tots els mòbils... 

Ara mateix estan fent càbales en tots els ajuntaments de Catalunya. No necessiten ben bé enginyers tal i com els coneixem ara, sinó persones amb enginy que sàpiguen muntar el puzle. El pitjor que pot passar és que ningú no aprengui dels errors, i em sembla que anem per aquí! 

Més val enginy que força –diuen!

🎦   DON QUIJOTE DE LA MANCHA, de Cruz Delgado

Espanya, 1978, pel·lícula d’animació. 

Serie de TV (1979-1981). Adaptació de l’obra de Miguel de Cervantes que narra les aventures de Don Quijote i Sancho Panza en 39 episodis. 

Una bona iniciativa perquè la canalla conegui una obra universal. 

TRÀILER

Qui no té giny, allà s'exclam,
si és que la vida li ve estreta
o bé no té ni una treseta
per anar a fira en esser el Ram.

Jaume Vidal Alcover (Les quatre llunes, 1969)

LA CATIFA D’ALADÍ

Foto: Estel Bové Munté

Si diem: Sobre la catifa hi havia una tulipa i tres gessamins... segurament pensareu que aquesta frase és tan catalana com totes les frases que es fan i es desfan, però en realitat, no hi ha cap paraula nostra en origen!

Els àrabs ens van fer arribar la qaṭīfah, que volava pels aires com un avió mentre explicaven algun conte de Les mil i una nits. En sentit figurat, una catifa és una extensió a terra de flors, fulles, herbes o qualsevol altra cosa.

Els turcs ens van deixar tülbent, que és un turbant, perquè la forma que té la tulipa s’assembla a un turbant. La paraula va passar pel francès tulipe i va arribar fins aquí. Els Països Baixos n’estan plens de turbants de tots els colors possibles. 

I els gessamins? El perfum ens arriba del persa yāsaman! Per això hi ha moltes noies àrabs que es diuen Yasmin, Yasmine.

No podem ser intransigents i obstinats en manlleus lingüístics. Si no haguéssim estat flexibles al llarg dels segles i no ens haguéssim deixat amarar de paraules del món ara no tindríem ni tulipes ni gessamins damunt les catifes. 

Les llengües del voltant han fet el mateix pensament. El castellà té les paraules tulipán i jazmín. I també alcatifa, que no fa servir gaire, però la té. 

Hem estat uns dies a Turquia, el país dels contrastos. El país de les grans mesquites, del Bòsfor, banyat pel mar Negre i el Màrmara, el país dels grans edificis en barris moderns i espaiosos, amb sortidors d’aigua i vegetació abundant; també d’estranyes formacions rocoses a la zona de la Capadòcia i d’amples conreus de cereals entre petites cases de pagès; però també el país dels barris musulmans més conservadors, on les dones no porten només un vel, sinó tota una indumentària negra que només els deixa veure un bocí de rostre. Conviuen diferents religions, conviuen diferents punts de vista sobre les religions, conviuen els més aferrissats defensors dels costums privatius de l’Islam amb altres pensaments més relaxats. En trec un pensament: només ells, i sobretot elles, seran capaços d’alliberar-se dels lligams si algun dia ho volen fer. 

🎦   MUSTANG, de Deniz Gamze Ergüven

França, 2015 (4 Premis Cèsar, Goya i del Cine Europeu; nominacions als Oscars i als Globus d’Or)

Cinc noies germanes òrfenes que viuen amb l’àvia i l’oncle en una zona rural de Turquia. Les pressions veïnals i familiars a l’entorn de la religió i la cultura tradicional converteixen la casa en una presó. Totes les mesures de l’educació de les noies giren al voltant de preservar-ne la virginitat perquè puguin casar-se degudament i alliberar-los del seu manteniment. 

Podria ser una pel·lícula de terror, no en el sentit de por i suspens, sinó en el de la mala sort d’haver nascut en un lloc determinat del món, sobretot si ets una dona.

A la primera escena ja intueixes que van maldades, malgrat que també està envoltada de quotidianitat i de somriures.

És una magnífica pel·lícula, i molt recomanable. Per alguna cosa haurà tingut tants premis!

Algunes històries contenen moments biogràfics de la directora, nascuda a Turquia i nacionalitzada francesa. 

TRÀILER

  

Ja sé que tu hi duràs
també catifes flonges
i les tasses antigues
que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
amb un esguard serè.

Joana Raspall (Llum i gira-sols, 1994)