LA CATIFA D’ALADÍ

Foto: Estel Bové Munté

Si diem: Sobre la catifa hi havia una tulipa i tres gessamins... segurament pensareu que aquesta frase és tan catalana com totes les frases que es fan i es desfan, però en realitat, no hi ha cap paraula nostra en origen!

Els àrabs ens van fer arribar la qaṭīfah, que volava pels aires com un avió mentre explicaven algun conte de Les mil i una nits. En sentit figurat, una catifa és una extensió a terra de flors, fulles, herbes o qualsevol altra cosa.

Els turcs ens van deixar tülbent, que és un turbant, perquè la forma que té la tulipa s’assembla a un turbant. La paraula va passar pel francès tulipe i va arribar fins aquí. Els Països Baixos n’estan plens de turbants de tots els colors possibles. 

I els gessamins? El perfum ens arriba del persa yāsaman! Per això hi ha moltes noies àrabs que es diuen Yasmin, Yasmine.

No podem ser intransigents i obstinats en manlleus lingüístics. Si no haguéssim estat flexibles al llarg dels segles i no ens haguéssim deixat amarar de paraules del món ara no tindríem ni tulipes ni gessamins damunt les catifes. 

Les llengües del voltant han fet el mateix pensament. El castellà té les paraules tulipán i jazmín. I també alcatifa, que no fa servir gaire, però la té. 

Hem estat uns dies a Turquia, el país dels contrastos. El país de les grans mesquites, del Bòsfor, banyat pel mar Negre i el Màrmara, el país dels grans edificis en barris moderns i espaiosos, amb sortidors d’aigua i vegetació abundant; també d’estranyes formacions rocoses a la zona de la Capadòcia i d’amples conreus de cereals entre petites cases de pagès; però també el país dels barris musulmans més conservadors, on les dones no porten només un vel, sinó tota una indumentària negra que només els deixa veure un bocí de rostre. Conviuen diferents religions, conviuen diferents punts de vista sobre les religions, conviuen els més aferrissats defensors dels costums privatius de l’Islam amb altres pensaments més relaxats. En trec un pensament: només ells, i sobretot elles, seran capaços d’alliberar-se dels lligams si algun dia ho volen fer. 

🎦   MUSTANG, de Deniz Gamze Ergüven

França, 2015 (4 Premis Cèsar, Goya i del Cine Europeu; nominacions als Oscars i als Globus d’Or)

Cinc noies germanes òrfenes que viuen amb l’àvia i l’oncle en una zona rural de Turquia. Les pressions veïnals i familiars a l’entorn de la religió i la cultura tradicional converteixen la casa en una presó. Totes les mesures de l’educació de les noies giren al voltant de preservar-ne la virginitat perquè puguin casar-se degudament i alliberar-los del seu manteniment. 

Podria ser una pel·lícula de terror, no en el sentit de por i suspens, sinó en el de la mala sort d’haver nascut en un lloc determinat del món, sobretot si ets una dona.

A la primera escena ja intueixes que van maldades, malgrat que també està envoltada de quotidianitat i de somriures.

És una magnífica pel·lícula, i molt recomanable. Per alguna cosa haurà tingut tants premis!

Algunes històries contenen moments biogràfics de la directora, nascuda a Turquia i nacionalitzada francesa. 

TRÀILER

  

Ja sé que tu hi duràs
també catifes flonges
i les tasses antigues
que fan tan bo el cafè;
i aquelles velles nines
tresor de ta infantesa
que estàtiques ens miren
amb un esguard serè.

Joana Raspall (Llum i gira-sols, 1994)
 

FOOD FOOD FOOD

 

Un dels darrers invents gastronòmics és el comfort food, que vol dir menjar confortable i no és altra cosa que menjar casolà. És a dir, allò que et demana el cos i l'esperit, el que feien a casa, com la carn d'olla o el fricandó o la sarsuela! 

Ja fa uns quants anys que la cuina, o millor dit, l’alta cuina, s’ha modernitzat en extrem, i ho ha fet de tal manera que és difícil trobar un plat ‘normal’ dins les cartes dels restaurants. Amb normal vull dir plats de tota la vida. L’alta cuina ha desconstruït els plats, cosa que vol dir que ha desfet la construcció per recuperar-ne els elements de què es componen. En comptes d’un allioli ens podrien portar una escuma d’all, una gota d’oli congelada i un polsim de sal de l'Himàlaia. Amb la desconstrucció s’aconsegueix trobar el gust original encara que l’aspecte no s’hi assembli en res. A mi ja m’estaria bé que es desconstruïssin els plats de bledes amb patates, perquè deixaria les bledes i em quedaria amb les patates; mai no he estat gaire entusiasta de la cosa verda, per no dir gens. 

El meu pare tampoc no era amant de les verdures, i tenia dues tècniques, que jo segueixo quan puc. La primera és disfressar la verdura amb alguna cosa que contrasti i de sabor fort, per exemple, sobrassada, allioli, romesco, etc. I, la segona, més barata, menjar-te les bledes molt ràpidament i així ja no cal pensar-hi més. 

El comfort food és l’antònim de la desconstrucció. Ens retorna els plats tal com els cuinava la iaia, la mare... plats que requereixen paciència, temps i més temps. Plats que només fem en ocasions especials, però que no són habituals de la cuina diària. Però cal dir-ne comfort food? Cal anar en un restaurant comfort food per menjar un estofat o uns canelons? 

Hi entra un ou ferrat en el comfort food? És un dels millors plats que s’han inventat mai, diria jo. En castellà és huevo frito, però en català és ou ferrat. Ferrar vol dir fregir ous a la paella sense batre’ls. 

No anem bé, eh?

🎦   EL FESTÍN DE BABETTE (Babette's Feast), de Gabriel Axel

Dinamarca, 1987 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Premis BAFTA, etc. )

És l’adaptació d’un conte d’Isak Dinesen. 

Segle XIX. Dues germanes solteres recorden la joventut i l’educació rígida que van tenir. Babette, una noia que fuig d’una guerra, canviarà les seves vides, sobretot perquè els ensenyarà tots els secrets de la cuina i gastronomia francesa. 

Una bona pel·lícula, irònica i fidel a la prosa de Dinesen. Ben interpretada. És d’aquelles petites joies que es troben de tant en tant. 

TRÀILER  

Doncs t'asseguro que els «spaghetti dalla nonna» són força reeixits... Gairebé ni ho notes, que no són fets a casa.
—Sí, ja... Però jo m'estimo més qualsevol cosa mentre m'ho facin al moment. Encara que sigui un ou ferrat.

Imma Monsó (La dona veloç, 2012)

TRAPEZIS

Som en ple Trapezi a Reus. És la fira del circ de Catalunya, que ja ha complert 25 anys, malgrat les suspensions de la pandèmia. 

Estareu d’acord amb mi que el Trapezi no són els espectacles només, sinó l’ambient que genera. Durant una setmana la ciutat es transforma i s’embolcalla de personatges nouvinguts, alguns extravagants o cridaners, diferents dels habituals, amb grups que provenen d’altres escenaris, i de persones que sabem que han vingut només a presenciar números de circ i novetats. Tornarem a omplir les places i les placetes sense mascareta i sense distància! És el desig de tothom tornar a veure trapezistes fent acrobàcies i professionals del circ en actiu com havíem fet sempre. Hi ha unes ganes boges de sortir al carrer!

La paraula ens ve del llatí trapezium, que al seu torn ve del grec trapézion, que significa tetra+peza, que vol dir quatre peces. En geometria, és el quadrilàter que té quatre costats, dos dels quals són paral·lels. 

El trapezi és un pal horitzontal suspès de dues cordes pels extrems per fer exercicis gimnàstics o de circ, i es diu així perquè si completes les línies que forma recorden el quadrilàter. 

En llenguatge col·loquial i infantil també se'n diu gronxador. Jo no vaig pujar mai a cap gronxador, en tot cas ho vaig fer en un columpiu! És un barbarisme molt estès, que s’ha fet servir des de sempre, tot i sabent que no es deia bé. De vegades la fonètica ja t’avisa que l’estàs errant, però per un motiu o un altre continuem amb la paraula errònia sobretot si la bona no la tenim arrelada. Els columpius de la meva infantesa es limitaven a dos o tres en tota la ciutat, però quan arribava la fira per festa major de Sant Magí o Santa Tecla n’instal·laven uns quants i, a més, teníem un nou al·licient, hi havia els caballitus! 

🎦   EL CIRC (The circus), de Charles Chaplin

EUA, 1928. Comèdia.

Charlot s’enamora d’una amazona que treballa en un circ, que està enamorada d’un trapezista. 

Com a curiositat cal dir que és la darrera pel·lícula muda de Chaplin (Charlot). Per veure-la cal posar-nos a la pell de la gent de la primera meitat del segle XX, quan encara no hi havia pantalles d'ordinador ni mòbils ni tauletes. 

Algun dia he de posar alguna d'aquestes pel·lícules als petits. No estic gens segura que els agradi Charlot, perquè al costat de Pokemon, la Peppa Pig, Bola de drac i altres que encara no em sé, poca cosa deu tenir a fer, el pobre!

Tràiler

Ja estava penjat el trapezi molt abans
de començar el poema, quan encara
un bosc era una legió d'éssers intel·ligents
que parlaven i se sentia en els arbres
la presència d'alguna divinitat.

Joan Brossa (Poemes civils, 1961)

ENDAVANT LES ATXES!

Una de les comunicacions que Pompeu Fabra va presentar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 va ser la supressió de la lletra h, tal com havien fet els acadèmics de la llengua italiana. Fabra pensava que era una lletra que no servia per a res i que només feia nosa, perquè ja hi havia prou feina a endreçar una llengua tan escapçada, però se li van tirar a la jugular. La resta de participants al Congrés no en volia saber res i, per tant, mantenim la hac i es passeja entre nosaltres des de sempre. 

És una lletra etimològica, és a dir, la tenim perquè els mots que la porten provenen de paraules llatines, gregues o d’altres llengües. Si li haguessin fet cas ara escriuríem: l’ome ferit air per culpa del veicle és a l’ospital i està de mal umor, i ens quedaríem tan amples!

La hache es el absurdo, deia Miguel de Unamuno, però tampoc es van veure amb cor de fer-la fora. 

Però la hac és sempre muda? Doncs no, perquè tenim una hac que se’n diu bufada o aspirada que sí que sona: La hawaiana que viu a Hollywood balla hip-hop, que prové d’estrangerismes no adaptats, o bé adoptats tal qual. Quan és aspirada no s’apostrofa.

En castellà encara es conserva certa aspiració. D’aquí que paraules com cante hondo hagin esdevingut cante jondo. I si voleu explicar que alguna cosa us ha fet gràcia heu d’escriure hehehe! o hahaha!, però no pas jajaja!, perquè la j catalana no té el so de riure!  

Un incís: la lletra h és diu hac, no pas atxe, perquè les atxes són ciris grans que acostumem a veure per Setmana Santa o altres festes religioses. I ‘endavant les atxes’ és una frase feta que vol dir que malgrat les dificultats les coses aniran endavant. 

Necessitem moltes dosis de ‘endavant les atxes’, perquè estem una mica desinflats, afeblits i desmillorats i no aixequem cap. Els francesos, que en saben molt, no deixen pedra en peu davant la lluita contra el decret de jubilació del govern, en canvi, alguns il·luminats de proximitat no van ser capaços de donar suport a manifestacions extremadament pacífiques per demanar el nostre dret al vot. No sé si tenim remei! 

🎦   MARTÍN (HACHE), d’Adolfo Aristarain

Argentina, 1997

Un director de cinema argentí que viu a Madrid, no vol sentir parlar del seu país d’origen. El seu fill viu a Buenos Aires amb la seva mare i no fa res de bo. Després de patir una sobredosi pare i fill es retroben, i se’n van a Madrid els dos. 

Una de les millors pel·lícules argentines que s’han fet mai. És intimista, però molt intensa. Els diàlegs estan tan ben trobats que aconsegueixen dibuixar un pensament claríssim de les intencions del director. Les actuacions dels quatre protagonistes gairebé immillorables. 

Ja sé que és antiga, del 97, però si no l’heu vista, us agradarà!

TRÀILER

Malgrat les mancances i els defectes, serveix? Doncs endavant les atxes.

Isidre Molas i Batllori (La ciutat llunyana, 1981)

DOS-CENTS...

Imatge Commons

I avui celebro un aniversari, perquè compleixo 200 articles o apunts d’aquest blog, que vaig començar quan ens vam veure obligats a quedar-nos a casa per la pandèmia i també perquè era una de les assignatures pendents que tenia per després de la jubilació. El vaig anomenar ‘Endreçant l’armari’ perquè un armari és com un cervell fet un garbuix on cal endreçar les idees de tant en tant. I em queden molts embolics per endreçar encara!

Han estat apunts integrats de records, de llengua, de cinema, de llibres, de poemes... i m’ho he passat molt bé fent-los. Així que seguiré escrivint una mica més a veure si us canso!

Dos-cents és un número rodó. Acostumem a celebrar les coses quan tenim números rodons, com el 25, 50, 100... i no pas quan fa 63 o 178 vegades d’alguna cosa. És la tradició, el costum, les maneres de fer d’un lloc i cultura determinades. 

Els nostres números sempre van acompanyats de guionets. En català tenim una regla molt clara per posar el guionet, que és fàcil de recordar i de posar en pràctica. És la regla del DUC, que a més de ser un ocellot nocturn (Bubo bubo) d’ulls enormes i fixos, també serveix per recordar que només posarem guionet entre les Desenes i les Unitats, i entre les Unitats i les Centenes. És a dir: trenta-set i dos-cents. i no cal rumiar res més perquè els milers no en porten. I ja està!

Obrirem parèntesi per dir que tota la rècula dels números vint porten dos guions i no un: vint-i-tres!

Els nostres guionets desentonen, perquè ningú més ho fa així: en castellà doscientos, en francès deux cents, en italià duecento, en portuguès duzentos, en gallec douscentos. Ve del llatí centum. La c llatina es pronunciava com una k, és a dir, deien /kentum/. Ho podem mirar pel cantó bo, som exòtics i singulars dins el panorama lingüístic romànic, i si volen res, que ens imitin! 

Cal tenir paciència, som la llengua que escriu tot junt separat i separat tot junt. 😄

🎦   UN DO EXCEPCIONAL (Gifted), de Marc Webb

EUA, 2017 (algunes nominacions a premis)

Un home es fa càrrec de la seva neboda de 7 anys, que demostra una especial capacitat per les matemàtiques. 

Curiosa pel·lícula sobre les capacitats dels nens superdotats, que no passa de ser una més dins d’aquest tipus. Bon treball de la nena, però en general, guió força predictible. 

TRÀILER

 

Dues-centes cinquanta mil vegades
vaig provar d'explicar una cosa òbvia,
i a la dues-centes cinquanta mil
més una em vas dir que en tenies prou,
l'única cosa òbvia era el final.

Sebastià Alzamora (La netedat, 2018)

ROSA-ROSAE

M’encantaria saber més llatí del que sé, que no en sé gaire. És una de les assignatures que vaig fer ara fa molts anys. Quan ets jove adolescent poques aplicacions trobes en l’estudi de les llengües ‘mortes’ com el llatí i el grec, perquè són feixugues d’estudiar, però de gran, sobretot si tens un mínim de curiositat per les llengües, és d’agrair conèixer una mica d’aquesta llengua que és la base de tota la nostra cultura. 

Es un greu error eliminar-lo dels estudis d’Humanitats, i és un error que cometen els il·lustrats governants que tenim i que votem.  

El llatí s’estructurava en 5 declinacions, i cada una de les declinacions tenia 6 casos. Curiosament, les llengües romàniques que li han donat continuïtat s’han carregat totes les declinacions i no n’han deixat ni rastre. 

Segurament sabeu que la primera declinació era rosa-rosae, i potser fins i tot podeu recitar-ne els sis casos, però poca gent coneix les altres. S’oblida, com s’obliden les arrels quadrades, l’àrea dels polígons o els afluents del Sena!

El primer cas, el nominatiu, és el que dona el nom: rosa. La que veurem passejar durant aquest Sant Jordi normal, normalitzat i normalitzador. La que veurem d’unes mans a les altres com a tribut del que sentim. En trobarem de blaves, de verdes, de grogues, i de tutti i colori, però totes es diuen rosa perquè els qui parlaven llatí fa dos mil·lennis ens la van regalar.  

El llatí comença cap al segle VIII aC i es dilueix cap a l’Edat mitjana donant origen a les llengües romàniques que ara parlem. És un tresor, malgrat que als il·luminats els sembli inútil. 

🎦   SEBASTIANE, de Derek Jarman

Regne Unit, 1976

Rodada en llatí i classificada dins del cinema gai. 

Durant el regnat de l’emperador Dioclecià els cristians estaven força tranquils fins que uns disturbis ho fan canviar tot.

És la recreació de la història d’un màrtir cristià des d’una perspectiva homosexual. Les imatges són molt provocadores per l’època en què es van filmar. Encara que no sigui actualment una gran pel·lícula sí que és considerada clàssica i de culte. 

Em fa gràcia posar-la perquè la vam veure en una sala de cinema d'Itàlia en ocasió d'un viatge i vam al·lucinar! Mai no havíem vist res igual en les fosques sales de cinema franquistes. I en llatí!

TRÀILER

Cavaller amb bandera antiga

creu de sang en blanc combat.

Si ens porteu la bella rosa

bé ens deureu portar l'amor.

Clementina Arderiu (L'esperança, encara, 1969)

UN CARRO CARREGAT...

           Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Marràqueix, Marroc)              

He tingut una dura batalla contra la erra. No la sabia dir! I ho dic en pretèrit perquè de gran la vaig aprendre a pronunciar. 

I és que els qui teníem algun defecte, com ara no dir bé la erra, semblàvem ninots de fira, perquè ens feien recitar una vegada i una altra la famosa frase: un carro carregat de garrofes per la carretera de Reus, amb un carreter que renega quan passa per Tarragona. A la segona paraula ja m’embarrancava i la erra passava a ser una g francesa, que feia riure pel seu exotisme. A més, jo vivia al costat de la plaça dels carros de Tarragona, i dia per altre ho havia de pronunciar!

Em feien recitar la frase per complimentar la gent que després reia una bona estona. És una actitud cruel, però era ‘normal’ riure’s d'aquestes coses, que no era més que riure's dels defectes dels altres, naturalment. 

Un dia, ja de ben gran, em vaig obligar a dir la erra ben dita i me’n vaig sortir. I ara puc fer les dues coses: dir-la bé o malament, per tant, escullo el moment i la gent que tinc al voltant per aconseguir un registre o un altre i fer-lo servir segons el cas.

La lletra r R, simple o múltiple, és vibrant i alveolar, i d’aquí ve el problema d’alguns parlants, la vibració als alvèols. Del defecte se’n diu rotacisme, i és un trastorn en l’articulació dels fonemes, que actualment es pot tractar sense cap problema. De vegades hi ha un defecte físic, però normalment no és més que exercitar el punt d’articulació de la consonant.

Exceptuant el valencià, en què acostumen a pronunciar totes les erres finals, tant al Principat de Catalunya com a les Illes Balears la erra final és gairebé sempre muda i és una de les lletres que produeix més dubtes en l’escriptura, perquè no sona a final de mot, i caldrà conèixer algunes normes gramaticals per distingir-la. 

Quan al segle XVIII l’Administració catalana va caure en mans de funcionaris de la corona castellana, els cognoms que tenien erra final van patir fortament el canvi, perquè els Ferrer, Oliver, Carnisser, Teixidor, Forner, Torner, Colomer, Bover... van veure la erra final escapçada i la vocal accentuada. Els funcionaris escrivien tal com sentien el so, de manera que registraven els noms sense tenir en compte la forma de pronunciar dels indígenes. 

🎦   EL DISCURSO DEL REY, de Tom Hooper

Regne Unit, 2010 (4 Oscars, Globus d’Or i molts premis més)

El duc de York es va convertir en rei d’Anglaterra i va prendre el nom de Jordi VI (1936-1952). Era tartamut, cosa que va ser un greu inconvenient per portar a bon terme les seves funcions. Un expert logopeda va intentar eliminar-li el trastorn. 

La pel·lícula aconsegueix que ens posem a la pell d’un rei dominat per la por al ridícul. Un film molt britànic, amb una elegant ambientació. Molt bona interpretació de Colin Firth. Com a anècdota dir que va provocar que centenars de tartamuts sortissin de ‘l’armari’ i cerquessin un logopeda per als seus mals. 

TRÀILER

Nosaltres havem tingut ocasió de conèixer casos veritablement notables en què, degut a rotacismes múltiples, es feia, en uns, pràcticament impossible una avantatjosa relació social i, en altres, es perdien, o restaven fortament compromeses, circumstàncies oportunes en afers importants.

Pere Barnils (Defectes del parlar, 1930)

MAGDALENES PER ESMORZAR

 

Una vegada vaig fer magdalenes. Vaig ficar la pasta dins els motlles de paper i després ho vaig col·locar tot a dins del forn, però els vaig posar tan junts, que em va sortir una única magdalena gegant que vaig haver de partir amb un ganivet!

Ja m’agrada la cuina, però a vegades em surten nyaps! I aquell mal record, ja llunyà, fa que sovint en compri al forn i no gosi fer-ne cap més. 

I ja sé que per aquí en diem madalenes, però són magdalenes, i tenen una curiosa història, naturalment d’una senyora anomenada Magdalena.

Del cert no en sabem res, però les llegendes d’algun lloc arriben i, si més no, són boniques. 

El 1755, una criada anomenada Madeleine Palmier, que servia a casa de la marquesa Perrotin de Beaumont, a Commercy (França), va fer uns pastissos per al rei de Polònia Estanislau I Leszczynski, amb una recepta que recordava de la seva àvia, tot arran d’una discussió entre el majordom i el cuiner oficial. El petits pastissos van agradar tant al convidat que a partir d’aquell dia van prendre el nom de la jove cuinera. I com diuen a Itàlia... se non è vero, è ben trovato!

El nom Magdalena ve de l'hebreu. El personatge del Nou Testament, era Maria, nascuda al nord del mar de Galilea, probablement a la localitat de Migdal o Magdal. Les traduccions del grec i a altres llengües van anar transformant el nom. 

En castellà també en diuen magdalena, en francès madeleine, en italià, maddalena... però ara ens han arribat els muffin i els cupcakes! I resulta que a totes les cafeteries del nostre país, els forns, els restaurants, fondes i cases de pagès ens posen muffins i cupcakes per esmorzar. I d’acord que els cupcakes són una mica diferents perquè estan molt guarnits, però els muffins no són altra cosa que magdalenes de tota la vida, amb algun farcit addicional!

A Marcel Proust li deurien agradar força les magdalenes, perquè altrament no les hauria fet protagonistes de la seva obra més important: A la recerca del temps perdut. Quan olora i menja una magdalena sucada al te, la memòria retorna a la seva infantesa i comença a tenir sensacions noves, records i imatges del seu passat. L’efecte proustià és precisament un fenomen memorístic pel qual una olor evoca un record. 

Quan les veig en un aparador, indefectiblement se m'apareix la meva magdalena gegantina! 

🎦   MARIA MAGDALENA, de Garth Davis

Regne Unit, 2018

Biografia lliure del personatge bíblic Maria Magdalena, que ens presenta una dona amb un comportament impropi del temps en què presumptament va viure, perquè una dona amb esperit feminista segur que l’haurien lapidat. 

Res de l’altre món. No és la millor que he vist, però he de confessar que sempre m’han seduït les pel·lis històriques i, sobretot les bíbliques, per raves que siguin!

Tràiler

El gust d'un pastís —la famosa "magdalena"— li fa pensar en un altre que ell va sucar en el te que li donava la qui en l'obra és anomenada la tia Léonie i, fet un esforç de desvetllament i de fixació, el paral·lelisme de les dues sensacions el porta a reviure íntegres, com si hi fos present, unes hores de la seva infància.

Maurici Serrahima (Marcel Proust, 1971)

CALCEM-NOS!

 

No sé si encara en venen de xiruques com les que fèiem servir d’adolescents en les nostres incipients escapades a la muntanya, mentre cantàvem Kumbaià i Vella xiruca, quantes hores passades... Van ser les primeres que vam tenir i eren de lona amb sola dura i molt resistent. Chiruca és una marca comercial i aquest procés lingüístic d’agafar una marca per l’objecte se’n diu metonímia. Es una forma de vulgaritzar el producte per definir tots els altres que s’hi assemblen. Això fa que la marca perdi la peculiaritat original perquè la transformem, li atribuïm un gènere i li donem plural: les xiruques. Un cop s’ha vulgaritzat el nom ja el pot fer servir qui vulgui, perquè la marca deixa de ser exclusiva i passa a ser una denominació més. I també és un procés de lexicalització perquè s’incorpora un nou mot al llenguatge a partir d’un nom propi. 

Si feu una cerca al diccionari normatiu català hi trobareu el mot xiruca, que es defineix com qualsevol calçat que va bé per anar a la muntanya, però també hi trobareu la vamba (Wamba®), que a més de ser el nom d’un rei visigot és un calçat esportiu.

La xiruca i la vamba poden anar tranquil·les pel món lingüístic perquè ja estan validades com a noms comuns igual que sabata, bota, sandàlia, mocassí o espardenya. De fet, el nom comercial va guanyar la partida i els fem publicitat de franc a tothora, només pel fet de portar-les, i sense descomptes. 

Abans de la xiruca teníem els keds, també marca comercial, amb els quals fèiem la gimnàstica a les escoles, i tot i que fa més anys que ronden per aquí no han tingut el privilegi d’entrar al diccionari. Els acadèmics deuen esperar que passin de moda, però encara sobreviuen amb nous modelets. 

Sabata és un nom que ve del turc zabata, i ha travessat tot el Mediterrani. A partir d’aquí el castellà ha derivat a zapatilla, que té dos sentits: calçat d’anar per casa i calçat esportiu. La nostra sabatilla agafa el nom de la primera, la d’anar per casa, però l’envestida comercial ha fet que fins i tot se’n digui així de l’esportiva, encara que alguns ens hi resistim. 

🎦    LES SABATILLES VERMELLES (The Red Shoes), de Michael Powell i Emeric Pressburger

Regne Unit, 1948 (Òscar a la millor banda sonora i a la millor direcció artística)

Un jove compositor descobreix que el seu mestre li ha robat una de les seves obres i l'ha inclòs en el repertori d'un ballet que dirigeix. Una jove ballarina també intenta aconseguir el seu futur ballant. Ell haurà de compondre la música d’un nou ballet basat en el conte ‘Les sabatilles vermelles’ de Hans Christian Andersen. 

Pel·lícula antiga, elegant i amb bon ritme, que va tenir molt d’èxit en el seu moment. És d’aquelles que aguanten el pas del temps, per tant, si us ve de gust la podeu cercar per les plataformes. 

TRÀILER

L'excursió és de xiruca en el sentit més pur, fins i tot cursi, de l'expressió, i així que hi penso, mentre ens embolcalla la gràcia d'un túnel vegetal on fa pampallugues el sol de migdia, retornen les recurrències d'una història generacional que es forjà en l'escola de l'excursionisme, entre la gresca de la xiruca i la intensitat pedagògica del kumbaià.

Isidor Cònsul (Cinc estacions, 1998)

 

GUARDIOLES MISSIONERES

Als anys 50 i 60 a les escoles religioses ens donaven una guardiola perquè recaptéssim diners per a las misiones. Les guardioles eren de ceràmica acolorida i tenien les cares d’un negre, un xinès, un indi apatxe, un africà, un filipí... eren diners para los chinitos y los negritos.

No sé jo si gràcies a les nostres aportacions els xinesos van arribar a ser un dels països més rics del món o, si més no, un dels que més influència té en l’economia mundial. Probablement no, però els nostres chinitos tenien una cara tan groga que semblaven malalts de veritat, i portaven un barret ben triangular. Damunt del cap hi havia una obertura per on dipositar els diners i a sota hi havia un forat per on treure’ls.

A casa meva quan em veien arribar amb un indio apatxe ja feien mala cara, perquè això volia dir anar posant calderilla dins el cap de l’indi, fins que fes força soroll de monedes, perquè no em deixaven anar a pidolar pel carrer ni pels veïns, que prou feina tenien a arribar al cap de setmana. 

De camí cap a l’escola anàvem veient les cares de negritos i chinitos arribant de les mans de les nenes que els havia tocat aquella setmana, i anàvem fent moure els caps a veure qui portava més calerons. El meu record és que pesaven, sobretot la guardiola de l’apatxe, i calia prendre-la a mà perquè no es trenqués. 

Més endavant les guardioles es van retirar i al seu lloc van arribar una mena de gerres de plàstic, que van fer perdre tot l’encant del Dia del Domund.

Guardiola o vidriola. La primera segurament derivada de guardar i, la segona, de vidre. A l’escola naturalment eren huchas. 

Sempre vam preguntar-nos si els diners que hi havia a dins dels caps dels xinesos anaven a la Xina, la dels apatxes anaven cap a Amèrica i la dels negres cap a l’Àfrica, o bé feien un capmàs i ho repartien com volien. No dubto pas que els diners no arribessin a las misiones, només que tot plegat era una mica còmic.  

El Dia del Domund és el 22 d’octubre i segurament continuen recaptant diners, però ara tenen guardioles digitals, deuen enviar diners per bizum i desen al núvol tota la burocràcia que això deu representar. 

Avui, portar una vidriola amb la cara d’un negre, un xinès i un apatxe deu ser tan incorrecte políticament i socialment que no crec que en vegem mai més.  

🎦   TRES HUCHAS PARA ORIENTE, de José María Elorrieta

Espanya, 1954

Tres nens recullen diners per a les missions, i un d’ells és atropellat per un cotxe. 

En la pel·lícula apareixen les famílies dels tres nens i anem veient com transcorren les seves vides paral·lelament. 

No és una gran pel·lícula, però sí pròpia d’un temps, els anys 50, quan els nens recollien diners amb les seves guardioles, com fèiem nosaltres. 

Informació, no hi ha tràiler

 

—Segur que aquella nena d'allà té més pasta a la guardiola que tu i jo al compte corrent.

Marta Rojals (L'altra, 2014)

HEM PERDUT LA CARMANYOLA!

 

De petits en dèiem fiambrera dels recipients hermètics per portar el menjar, i ho dèiem amb totes les lletres i entonacions, catalanitzant la fonètica i amb tota la seguretat del món, però de la mateixa manera que un dia vam descobrir que no es deia bussón, sinó bústia, vam descobrir també que la fiambrera, paraula castellana que ve de fiambre, se’n deia carmanyola. Carmanyola? I així és com un mot estrany per a nosaltres va començar a entrar com un tascó en el nostre vocabulari, però no pas alegrament, no de la mateixa manera que la bústia, que ja forma part de la nostra parla -em sembla. 

La carmanyola no se n’acaba de sortir, no ha agafat el relleu de la fiambrera com ho han fet altres barbarismes com ara el xumet pel xupete, i això gràcies o per culpa d’una empresa anomenada Tupperware®, del senyor Earl Tupper, que va començar a facturar el 1947.

El tupperware, o més familiarment, tupper, es va posar de moda als anys 90, va entrar a les cuines de les cases, va arraconar les fiambreres de tota la vida i, per descomptat, les carmanyoles que encara no havien guanyat cap partida lingüística. I així va arribar el tuperware, que vol dir producte del senyor Tupper, però ho diem escurçat. Partir una paraula i dir-ne només la primera part, lingüísticament se’n diu apòcope. 

La RAE ja ha admès la paraula táper al seu diccionari castellà. El DIEC encara no l’ha admès al català, però l’organisme que estudia els neologismes ja ha dit que el tàper o el túper són sinònims complementaris de la carmanyola, pas previ per avançar en la cursa. 

Carmanyola és un mot que arriba del francès carmagnole, tot i que ells no el fan servir en aquest sentit. És, doncs, un gal·licisme adaptat, que no té un origen clar, perquè el mateix diccionari francès ja diu que hi ha també la possibilitat que arribi del poblet italià del Piemont, Carmagnola.

Sigui com sigui, com que aviat haurem de donar la benvinguda al tàper o al túper, acomiadem-nos-en com cal: fem un bon pícnic (de l’anglès picnic i aquest del francès pique-nique) amb unes quantes carmanyoles, palpisseres, portaviandes o taifes –que en diuen/deien a Terrassa.

No és transigir, ni claudicar, ni cedir, ni inclinar, ni sucumbir... és la curta vida dels mots sentenciats des de l’inici.  

No ens confonguem amb el taper, que és el que fa taps de suro!

🎦   THE LUNCHBOX (la carmanyola), de Ritesh Batra

Índia, 2013 (premis BAFTA i nominacions a Cannes i Toronto)

Cada dia les mestresses de casa envien menjar al lloc de treball dels seus marits a dins d’una carmanyola. Un error posa en contacte una noia amb un home.  

Durant tota la pel·lícula ens trobem amb la incertesa de la possible trobada dels protagonistes. Senzilla, però amb bones interpretacions. Interessant veure la vida tan diferent dels ciutadans de l’Índia. 

TRÀILER 

El senyor Bover va obrir la bossa de roba i va veure que la dona li havia ficat tot de teca, en una carmanyola i embolicada amb papers de diari i un tovalló.

Emili Teixidor (Els convidats, 2010)

SL

Aquest DNI ens indica quina és la feina de la dona: s.l. Aquest és el document d’identitat de la meva iaia que va néixer el 1880. ‘Només’ va parir 8 criatures, tres de les quals van morir abans dels tres anys, i algunes més que no van arribar a néixer. Va treballar incansablement tota la seva vida fent s.l, que vol dir sus labores. Ara li dirien ‘mestressa de casa’, però en aquell temps tampoc no hauria estat mestressa de res. 

Crec que la nova llei del sí és sí té molt bona voluntat, i ha hagut de pugnar amb personatges retrògrads per configurar un text mínimament acceptable pel soci de Govern, però també és veritat que s’han equivocat i que el remei és pitjor que la malaltia. 

De tot plegat en trec que si les lleis tinguessin un bon reglament on agafar-se no caldria deixar en mans dels jutges tanta interpretació. Han pecat d’il·lusos en pensar que ses senyories anirien més a favor de les víctimes que no pas dels culpables. 

No es pot abaixar la guàrdia en cap dels aspectes guanyats. Ni en el dret laboral, ni en l’autonòmic, ni en la igualtat, ni en el democràtic en general, perquè així que ens despistem ens trobarem amb passos enrere importants. 

El 8M commemora els fets de la mort de 129 dones el 8 de març de 1908 en un incendi a la fàbrica Cotton de Nova York, després d’una vaga per aconseguir jornades de 10 hores, salaris igualitaris i bones condicions de treball. No es van obrir les portes perquè les obreres poguessin sortir i allí es van quedar. Va ser una lluita pels drets de les dones, però també una lluita pels drets laborals, d’alguns dels quals ara en gaudim. 

I nosaltres arribem al 2023, més de cent anys després, amb la divisió dels partits anomenats progressistes, partits que haurien de tenir l’obligació d’entendre’s. Divide et vinces (divideix i venceràs) va dir Juli Cèsar, i el que no sabia aquest gran emperador és que aquesta pràctica s’ha convertit en una tècnica política inigualable. Ara ens trobem en un atzucac o carreró sense sortida, en què la reforma va en contra dels impulsors de la llei.

Del resultat en podem dir nyap, bunyol, pífia, errada, matusseria, grolleria, potineria, barroeria, esguerro, badada, cagada. En teniu més? 

🎦   LES SUFRAGISTES (Suffragette), de Sarah Gavron

Regne Unit, 2015 (Diversos premis europeus)

El moviment sufragista no provenia de les classes altes. Eren obreres que es van radicalitzar després de veure com les seves protestes no servien per a res. El moviment va néixer al Regne Unit abans de la Primera Guerra Mundial, però es va escampar arreu del món. Si més no del món occidental. En l’oriental encara falten moltes més accions contundents. 

Crítica que vaig fer a Facebook el 2015:

Història de les sufragistes angleses des del punt de vista de les dones treballadores, que no tenien res a perdre.

La pel·lícula és anglesa. Amb això ja tenim una posada en escena característica, una ambientació perfecta i una manera de fer molt real, que no vol donar lliçons de res, sinó que ens mostra la història molt crua d’unes dones que consideraven que tenien els mateixos drets que els homes.

És d’aquelles pel·lícules que haurien de ser de visió obligada en alguna classe d’institut.

A Espanya les dones no van poder votar fins al 1931, i a Suïssa el 1971!

La interpretació de la protagonista, Carey Mulligan, és esplèndida.

TRÀILER

Per altra part, tothom sap que a una sufragista que té entre les mans un llapis i un bloc de notes no hi ha qui l'aturi.

Llorenç Villalonga (Mort de dama, 1931)

MADAMA BUTTERFLY

 

Miyajima (Japó)

L’harakiri és un suïcidi ritual que es practicava al Japó per motius d’honor. Tots sabeu que per fer-ho cal obrir-se la panxa amb una arma blanca, com va fer Madama Butterfly, magnífica òpera de Puccini, que després del desengany amorós i de donar el seu fill al pare, decideix acabar amb la seva vida (sempre he pensat que era la història d'una bleda assolellada). 

La paraula va viatjar milers de quilòmetres fins a caure en les llengües occidentals i ho va fer de manera regular en gairebé totes. En català, en francès, en italià... en diem harakiri, perquè no és un suïcidi ‘normal’ occidental, sinó una forma cultural de treure’s la vida. 

D’això se’n diu xenisme. És a dir, un nom estranger que descriu una realitat d’una altra cultura que és difícil de traduir en la nostra. Xenisme ve del grec xenos, que vol dir estranger. D’aquí la xenofòbia, odi o por als estrangers, o la xenofília, estimació als estrangers. 

Del japonès en tenim uns quants de xenismes, com ara quimono, sake, samurai...  Totes aquestes paraules representen formes de vestir, de menjar o de lluitar que no tenen una correspondència idèntica en la nostra cultura i seria difícil inventar-ne una de nova. L’opció, doncs, que ha tingut més èxit, no en català, sinó en la majoria de llengües romàniques, ha estat adoptar el mot en el seu estat original o bé, canviar-ne mínimament algun element com ha fet el castellà amb haraquiri. 

N’hi ha moltes més de paraules japoneses ja normatives, de les quals en coneixem el significat i que podem expressar tranquil·lament amb la seguretat que tothom ens entendrà: kamikaze, tsunami, zen o judo. I la geisha, que encara que no ha entrat al diccionari, sabem que és una jove japonesa molt ben educada en les arts, com ara el cant, la música, la conversa, servir el te, parlar o ballar. 

Són paraules que ens arriben a través de les pel·lícules, de les notícies, d’internet, de les comunicacions, de la immigració i, en general, a través de la globalització cultural. 

 

🎦   HARAKIRI: MORT D’UN SAMURAI, de Takashi Miike

Japó, 2011

Un samurai sense recursos vol morir amb dignitat i demana fer el ritual del suïcidi. Un guerrer li explicarà la trista història d’un altre jove que volia fer el mateix. 

Nova versió (perquè no caldria dir-ne remake) del film Harakiri, de Masaki Kobayashi, de 1962.

És una bona història plena d’humanisme, i allunyada del clàssic de sang i fetge que acostuma a trobar-se en aquest tipus de pel·lícules. 

TRÀILER

L'harakiri

m'escauria potser, però

fa molta por d'obrir-se el ventre,

fa molta angúnia

que ens vegin les entranyes.

Joan Vinyoli (Encara les paraules, 1973)

CENDRA

Els nostres Dimecres de Cendra eren competitius. En la nostra competició guanyava qui mantenia per més temps la cendra al front, i caminàvem com a zombis amb la cara amunt a la cerca d’una mica més de temps amb què conservar la cendra que el capellà ens havia posat al cap després de dir una frase en llatí que no enteníem ni traduïda. 

Els meus records són molt primerencs, de 7 o 8 anys, escoltant capellans que feien por a la canalla, que cridaven en una església de llums apagats, i que ens parlaven de l’infern enfadats, i amb la intenció que entenguéssim què volia dir Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, que traduït d’anar per casa vol dir ei! recorda que ets pols i t’hi tornaràs! 

No celebràvem Carnaval a l’escola ni figurava en cap dels llibres que teníem, només se'n parlava per dir que era una festa ‘pagana’ que contenia tots els mals possibles que et conduïen a la perdició. Carnaval era la festa dels blasfems i dels pecadors, i quan passat el franquisme vam començar a disfressar-nos i anar als balls algun rau-rau encara se’ns bellugava per dins!

El Dimecres de Cendra és el primer dia de Quaresma, i aquesta sí que la celebràvem, o la patíem, millor dit, perquè a casa meva que no eren gens religiosos ni practicants ni res que s’hi assemblés, no menjaven carn els divendres, i em temo que deurien pensar: més val que no en mengem no sigui que a la nena l’hi preguntin i canti! –certament ho preguntaven. 

El franquisme, de la mà de l'Església, havia calat molt fons, tant que fins i tot va ser capaç de canviar el menú dels divendres. No es podia menjar carn en divendres de Quaresma, i tant era si eres de família religiosa com si no. I això és imperdonable. 

Va fer canviar la programació de cinemes, de teatres, de teles i de qualsevol activitat cultural -també de la mà de l'Església- per això ens sabem de memòria Quo vadis i Benhur. No tinc res contra aquestes pel·lícules, al contrari, sempre m’han agradat, però les persones adultes han de poder triar allò que vulguin veure, sigui el que sigui. És a dir: sigui el que sigui. 

Tot i això, el suquet de bacallà que feien per Divendres Sant era més que bo!

  

🎦   DIMECRES DE CENDRA, (Ash Wednesday) de Larry Peerce

EUA, 1973  (nominacions al Globus d’Or i a altres premis)

Una dona amb un matrimoni en crisi decideix fer-se la cirurgia estètica per semblar més jove i reconquerir el seu marit, però no tot surt com s’esperava.

Es considera la darrera gran pel·lícula de Liz Taylor, perquè de fet n’és la protagonista absoluta, tot i que va ser un projecte polèmic perquè estava en procés de separació de Richard Burton i les addicions ja havien aparegut a la seva vida.

És una pel·lícula trista, de realitats. Res a veure amb altres interpretacions més memorables de l’actriu, però curiosa de veure. Realment va ser una dona molt guapa i, en aquesta ocasió, la càmera s’aprofita dels primers plans.

TRÀILER

Quan es va fer de dia, els veïns del poble van rastrejar tots els prats de vora el camí, però ni rastres de sang, ni res de res, com si el fantasma s'hagués esfumat. Aquell Dimecres de Cendra fou un dia de dol a Prats.

Josep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993)

 

XAFARDEJANT...

Antics safarejos de Reus que avui s'utilitzen per a usos culturals

Al terrat de casa els pares hi havia un safareig (a la meva zona sempre s’ha pronunciat ‘safreig’), que no es compartia amb ningú perquè cada veí tenia el seu! Era tan gran que hi cabien els llençols i rajava aigua nit i dia. No vull ni pensar la quantitat d’aigua gastada inútilment, però no s’hi podia fer gran cosa, eren pisos de lloguer i res no es podia decidir. 

Encara que les rentadores més modernes esbandien la roba, un cop esbandida es portava al terrat i es tornava a posar al safareig perquè es remullés ben remullada per després estendre-la al sol. Devia ser que no es fiaven de les màquines, contràriament al que fem ara, que els ho fem fer tot, surti com surti. 

Els primers safarejos públics o rentadors es construeixen a partir del segle XVII. Èpoques en què els veïns no tenien ni llum ni clavegueram ni aigua corrent. Calia doncs repartir l’aigua potable de les fonts per a la gent, i deixar la dels pous per a altres usos. 

Per rentar la roba a vegades feien servir safarejos situats prop d’aigua corrent com les fonts o aigua estancada en basses. Cada vegada va tenir més importància la higiene personal pels contagis amb malalties infeccioses, per això hi ha safarejos públics que tenen zones diferenciades per rentar diversos tipus de roba. 

El safareig ens el van portar els àrabs, si més no, el nom, perquè de safarejos ja n’hi deuria haver. És doncs un mot d’origen l’àrab, saharij, que curiosament el castellà no té, tot i ser una llengua amb molts més arabismes que el català. En castellà en diuen lavadero. 

Als safarejos, a més de rentar roba les dones, s’hi xerrava, i d’aquí ve la frase feta fer safareig, que vol dir xafardejar, enraonar més del compte sobre els altres... i totes aquestes coses que passin els anys que passin continuem fent, els humans. De fet, xafarder, etimològicament ve de safareig!

I avui he après una paraula: safaretjada, que és la roba que es renta d’una vegada en un safareig, però malaguanyada paraula, segur que ja no la diu ningú ningú!

🎦   LA MEVA PRECIOSA BUGADERIA (My Beautiful Laundrette), d’Stephen Frears

Regne Unit, 1985 (moltes nominacions i premis)

Un jove anglès d’origen paquistanès dirigeix la bugaderia del seu oncle juntament amb un company de classe, que no vol treballar i es dedica a amenaçar immigrants. La relació entre els dos joves escandalitza les famílies. 

Una història amb sentit de l’humor, molt subtil. Un guió que provoca l’espectador sense caure en extremismes. És una bona pel·lícula que ens farà passar una estona agradable. 

TRÀILER

A la paret de pedra de llevant hi havia un safareig amb una gruta de fang rissat i regalimós, amb totes les escletxes plenes de molses i falzies lluents.

Maria Aurèlia Capmany (Vitrines d'Amsterdam, 1970)

OSSOS A MART!

 

En les classes per a adults dels anys 70-80 explicàvem els diacrítics com aquell qui explica una història d’extraterrestres, perquè ningú no havia sentit mai la paraula i nosaltres amb prou feines. Però mira, amb els anys ens vam fer amics, ens vam fer companyia i ens hi vam anar acostumant. N’hi havia alguns que no ens els sabíem de memòria i calia sempre consultar-ne el significat, com ara cós, sèu o tòt. En uns altres sempre apareixia el dubte de si l’accent anava sobra la bota de caminar o sobre la bóta de beure vi. Fins que un bon dia ens llevem al matí amb la trista notícia que els accents han quedat reduïts a 15, i ens vam quedar orfes d’accents, i vam pensar que per això no hauria calgut explicar tant!

I així fins ahir, que vaig llegir la notícia extraterrestre que la NASA havia trobat un os a Mart. Un os de què? De gos, de gat, d’humà, de dinosaure? Doncs va trobar un os, aquell que abans es deia ós, però no va trobar l’animal, sinó un dibuix de la cara, dibuix estrany format entre muntanyes i pedres marcianes. Per un moment vaig pensar que la nostra història humana venia del planeta guerrer, de Mart, però aviat vaig adonar-me’n que els diacrítics que encara circulen pel meu subconscient em van jugar una mala passada lingüística. 

Diacrític vol dir distintiu. Totes les llengües romàniques en tenen, perquè totes pateixen del mateix mal, tenen paraules homònimes monosil·làbiques, és a dir, paraules de significat diferent que s’escriuen igual i només tenen una síl·laba, que per norma no s’accentua. Per no confondre-les, en una s’hi posa un accent, per exemple: el mes de febrer és el més fred o mon cosí ha donat la volta al món... i així fins a quinze, que és tot el que ens han deixat els acadèmics.

Al castellà li van prendre els diacrítics aún i sólo, i avui encara se senten els laments dels orfes.

No els ho discuteixo pas, però no els perdono el dóna, ni tampoc el sóc. És com si ens haguessin deixat calbs de sobte, perquè el soc és un mateix!

La notícia

🎦   L’OS (The bear), de Jean-Jacques Annaud

França, 1988 (Premis BAFTA i Premis Cèsar. Nominada a diversos premis)

Un os petit es queda orfe i ha de sobreviure en un lloc difícil, però un os adult decideix protegir-lo. 

És un bon treball de filmació d’animals en el seu hàbitat. No es pot considerar un documental, tot i que podria semblar-ho. Evidentment, els ossos són el centre de la història i ens ensenyen com sobreviure davant la pitjor adversitat. Bona pel·lícula!

TRÀILER

Fem com aquells científics que amb quatre o cinc ossos saben imaginar-se un animal sencer ja extingit.

Josep M. Espinàs (Temps afegit, 2001)

QUINA LLET!

 

(Imatge Commons)

A la meva primera escola, el Grupo Escolar Generalísimo Franco, ens donaven un got de llet en pols al matí que era veritablement fastigosa i em produïa un malestar que durava tot el dia. 

A casa ens vam fer grans amb llet condensada El Castillo, que no sé pas si encara es ven. En un armari de la cuina hi havia un pot obert i cada cop que hi passava n’agafava un dit. Era dolça a més no poder, però la dolçor sempre va ser molt apreciada a casa pel pare i per mi. 

La llet condensada ve de l’anglès concensed milk, és per tant un anglicisme, tot i que sembla tan nostrada com el pa amb tomaca. Va ser un aliment de postguerra que a poc a poc ha anat perdent adeptes potser per l’excessiu concentrat de sucre, ara que el sucre és el pitjor dels aliments. Actualment es fa servir més per fer pastissos o flams o púdings, que com a substitut de la llet líquida. 

Curiosament, la llet ens ofereix unes frases fetes ben estranyes. A part de la mala llet que tothom pot tenir en algun moment de la vida –o del dia- diem molta llet referint-nos a molta sort, i a tota llet o cagant llets si anem excessivament de pressa, que té l’origen en la rapidesa amb què repartien la llet amb animals als matins, que deixava un regueró pels camins.  

Del llatí lacte. Tots els romànics hem fet més o menys el mateix: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià, leite en portuguès i gallec... Quan al Renaixement es van cridar els mots clàssics per denominar nous descobriments, els vam anomenar amb el prefix lacte, com al seu origen: lactosa, lactància, lactant, làctic... 

La llet és en hores baixes, no està de moda, i segurament per això es fan uns farts de fer anuncis per la tele explicant-nos-en els beneficis.

Una de les grans consumidores de llet va ser Cleòpatra, però de llet de burra! No sé si és millor que la de vaca o cabra perquè no l’he tastada mai, però deuria tenir el seu què banyar-s’hi com feia ella. 

Liz Taylor avui amb Cleòpatra? Naturalment! 😉

🎦   CLEÒPATRA, de Joseph L. Mankiewicz

EUA, 1963 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Juli Cèsar visita Egipte per evitar-hi una guerra civil. Cleòpatra VII no s'entén amb el seu germà-marit Ptolemeu XIII, amb qui comparteix el poder. El Cesar queda captivat per la seva bellesa, es converteix en el seu amant i la proclama reina d’Egipte, i després s’hi casa. 

Només per tornar a veure la parella Liz Taylor-Richard Burton ja val la pena. És un clàssic del cinema que és interessant, no només perquè se’ns mostri la manera de fer pel·lícules dels anys 60, sinó per conèixer la història novel·lada de Cleòpatra i Juli Cèsar. Una història rocambolesca que, si no és ben bé així, ho podria haver estat. 

TRÀILER

Entràrem a Barcelona de nit, dins d'un camió carregat de caixes de llet condensada i samarretes per als combatents de la República.

Teresa Pàmies (Va ploure tot el dia, 1974)

AL·LUCINA COL·LEGA!

 

Hem de dir el·lipsi igual com diem el límit. Ho fem bé alguns cops, però no sempre!

A vegades les dues eles es pronuncien seguides, però la ela geminada –que vol dir una ela bessona- no és una ela, sinó dues, per tant cal sentir les dues. Ens hem relaxat de tal manera que algun dia –espero no veure-ho- l’eliminaran i passarà a ser una ela simple i vulgar, sense cap gràcia. 

Per què el 24 de gener és el dia del punt volat? Doncs perquè un 24 de gener de 1913 es van aprovar les normes ortogràfiques del català i, amb elles, l’ús del punt volat per escriure la ela geminada. Tots són cultismes procedents del llatí o del grec que ja tenien doble ela en origen: la pel·lícula al·lucinant del goril·la intel·ligent m’il·lumina. 

No s’hi val a posar un guió entre les eles, ni un guió baix, ni un punt, ni un apòstrof, ni una coma. Només és correcte un punt volat, per molts guions que hagueu vist en escrits actuals o antics. Pompeu Fabra no volia una ela geminada amb guió entremig perquè deia que semblaria un mot compost. El punt volat és la proposta de mossèn Alcover, que va reeixir als escarafalls dels acadèmics que no ho veien clar.  

No us penseu pas que és fàcil en l’època tecnològica. La ela geminada ha provocat dificultats en la indexació i en l’ordre alfabètic, cosa que Fabra no sospitava! Als anys 60 les linotípies tenien eles geminades d’una sola peça, però després venen uns anys en què ara la trec ara la poso en els teclats; els projectes de codificació europea dels signes fan canviar la legislació i no se sap mai si trobarem un teclat amb la ela. Avui, encara, la majoria de teclats no en tenen i cal recórrer a dues o tres pitjades. Si el vostre PC no disposa del punt volat, premeu una l i després MAJ+3 i us sortirà! 

Sap greu dir-ho, però hi ha poca norma on agafar-se. Podem pensar que alguns mots començats per al·l, il·l, col·l... en porten, o els acabats en el·la, il·la... però és probable que ens equivoquem, perquè hi ha mots com alegria o colador o elaborar que no en porten encara que en un principi podríem pensar que sí. La ela geminada cal aprendre-la, cal memoritzar els mots habituals i, si és el cas, consultar els dubtosos. Cap altra solució no ens donarà seguretat absoluta. I això passa en totes les llengües que tenen sons poc clars, que en són la majoria.  

Geminar, del llatí gemĭnare, vol dir produir una cosa doble, per això un dels signes del zodíac és Gèminis, els bessons. Diuen que els qui han nascut sota aquest signe tenen caràcter doble i contradictori!

🎦    INSEPARABLES (Dead Ringers), de David Cronenberg

Canadà, 1988 (Va obtenir molts premis i moltes nominacions)

Història de dos bessons idèntics físicament, però amb personalitats oposades. 

És un drama psicològic, que ratlla el terror tot i no ser-ne. Una de les millors pel·lícules del director canadenc. La doble interpretació de Jeremy Irons és boníssima. 

TRÀILER

Ah! Com desitjaria que fos costum de veure els focs follets les nits que no hi ha lluna! Jo sóc Gèminis.

Joan Brossa (Fregolisme o monòlegs de transformació (1965-1966), 1983