dissabte, 4 de desembre de 2021

ANEM A PLEGAR ‘VELLANES’




Us faré una confessió que costa de creure. Quan vaig arribar a Reus ara fa més de quaranta anys no distingia les avellanes de les ametlles, i el meu amic Jordi s’encarregava de fer-me’n veure la diferència!

A casa meva no menjàvem fruita seca. Si n’hi havia, era per fer la picada, però res més. Ni pensament de deixar un plat de fruita seca damunt la taula per anar picant com és costum en algunes taules del Baix Camp, un cop acabat el dinar o el sopar. 

Per a mi, de Tarragona, la fruita seca no era més que un condiment i mai un plat principal i com que a la cuina no m’hi acostava gaire, no en deuria veure la diferència! 

I, a més, la gent d’aquí plegava vellanes, no pas avellanes! Escapcen la lletra a tant si la precedeix una vocal igual com si no. D’aquest fenomen lingüístic se’n diu elisió, i fa que pronunciem només una vocal. Sempre tendim al mínim esforç! Però curiosament, la lletra a també desapareix davant altres vocals i consonants, per això, també sentim dir he menjat vellanes. 

L’avellana ens arriba del llatí abellāna nux, que vol dir nou d'Abella. El municipi d’Abella (actualment Avella), de la província d’Avellino, és a la Campània, al sud d'Itàlia, molt proper a Nàpols, i era important pel cultiu d’avellaners.  

En català i castellà hem derivat a avellana, i en portuguès i occità en avelã, avelana. En canvi, en italià han derivat de nux: nocciola. Anglès i alemany: hazelnut i Haselnuss. Tot lliga!

En aquesta part del territori, les vellanes no es cullen, ni es recullen, ni s’agafen, ni es recol·lecten, ni s’arrenquen... es pleguen! Entre altres coses perquè cauen a terra i cal plegar-les. No ho he fet mai, però tinc amics que s’hi han deixat l’esquena al setembre!



Menja avellanes, cançó del grup de Rock català de Els Pets, de l'àlbum Fruits Sex (1992).



🎦   MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES (Much Ado About Nothing), de Kenneth Branagh
Doblada al català com a Molt de soroll per no res. 
Regne Unit, 1993 (va obtenir la Palma d’Or i el Globus d’Or)

Adaptació d’una comèdia de Shakespeare. 
Després de la victòria al camp de batalla, els herois són rebuts a Messina (Sicília). 

És una bona adaptació de l’obra de l’escriptor. Amors i desamors, incomprensions i traïcions i molta poesia!
Tot i que s’han fet altres versions d’aquesta obra, em quedo amb la de Kenneth Branagh, que va aconseguir un estimable èxit. 





No trenqueu avellanes amb les dents:
les trobareu fallades.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)












dissabte, 27 de novembre de 2021

Arriba el BLACK FRIDAY!

Dibuix de FER, historietista de revistes i diaris, com ara El Punt Avui, El Temps, El Jueves. 

El quart dijous de novembre és el Dia d’Acció de Gràcies als EUA –ho recordem per les pel·lícules, perquè és el dia que treuen el gall dindi sencer damunt la taula! L'endemà comença el BF.

El Black Friday o Divendres negre és el dia en què s’inaugura la temporada de Nadal americana amb importants descomptes i articles rebaixats, sobretot en els grans magatzems, però també en els petits comerços. Enguany el BF és el 26 de novembre, però és una data que s’estira pel davant i pel darrere, de manera que en alguns establiments dura tota la setmana. 

No és res nou. Tot i que hi ha diverses versions, la més plausible indica que tot va començar durant la segona meitat del segle XIX, en la crisi de l’or, en què va caure tot el mercat financer. Es feia servir l’expressió per descriure el trànsit de cotxes i persones pels carrers l’endemà del Dia d’Acció de Gràcies, i el van popularitzar els oficials de policia encarregats de regular el trànsit. Se situa a Filadèlfia, per bé que després s’ha escampat per tots els estats americans, i després pel món, a partir dels anys setanta. 

La cadena MediaMarkt va iniciar el BF a casa nostra el 2012, arran d’uns anuncis d’ofertes de productes. L’any següent, totes les grans cadenes i els grans magatzems van copiar la iniciativa i, a partir d’aquí, tindrem BF per sempre més. 

Com que és interessant per al capitalisme, és a dir, per a la butxaca dels qui ja tenen molts i molts diners, no es mourà d’aquí mal ens pesi! Tot el que és susceptible de generar diners per als més rics s’imposa, i els pobres són els encarregats de fer-ho possible. 

Consumisme pur i dur. Reclams comercials per buidar una mica més les butxaques. Productes rebaixats que sovint són una trampa per al consumidor, que continua confiant que dues setmanes abans els comerços no hauran apujat els preus per després rebaixar-los. I m'hi incloc, tampoc me'n lliuro!

Quan acaba el BF comença el Ciber Moday, és a dir, el dilluns cibernètic, creat per empreses de màrqueting. És un dia ple de descomptes en material informàtic, per si de cas no havíem tingut temps de comprar productes rebaixats durant el BF. 

De moment, dimarts i dimecres en calma... esperant un nou invent escurabutxaques.




🎦   TIENDA DE LOCOS (The Big Store), de Charles Reisner
EUA, 1941

Grouxo, Chico i Harpo, els germans Marx, organitzen un desgavell monumental en totes les plantes d’uns grans magatzems. 
Els germans Marx, encara que no siguin actuals, continuen fent-nos somriure. 




Del planell de les enraonies
Veient el tossalet
voltat d'obagues tendres,
les bruixes un divendres
de pla l'enceten amb un ganivet.

Jaume Bofill i Mates (Sàtires, 1929)



dissabte, 20 de novembre de 2021

JOSEP

 


El govern francès confina els republicans que fugen de la dictadura franquista un cop acabada la guerra civil el 1939, en camps de concentració. El filferro separa l’amistat de dos homes, un dels quals, Josep Bartolí, un dibuixant.

Mai no sabrem prou bé com van patir els republicans que van creuar la frontera cap a França i van ser obligats a viure a les platges d’Argelès-sur-Mer o Saint Ciprien, malgrat que hi ha molta literatura que ho explica.

Molts morts, moltes malalties, molta por i poques esperances. Saber que ets un perdedor no és la millor manera de sobreviure.

La història està presentada com un còmic, el que abans en dèiem historieta, i fins i tot tebeo. D’aquesta manera se’ns transmet la història acompanyada d’imatges prou corprenedores de la realitat que s’explica.

El dibuix està fet amb tècniques de dibuix tradicional, no hi trobareu un Manga! I això fa que sigui molt més sensible.

La memòria històrica ha de ser present en les nostres vides en qualsevol forma: literatura, cinema, teatre, dibuix... totes són bones per aconseguir que prenguem consciència del que van patir els nostres avantpassats.

Hi ha països que han demanat perdó pels crims de guerra i per les repressions i tortures, d’altres no ho han fet i, com és el cas d’Espanya, no crec que ningú es digni mai a fer-ho. Demanar perdó per les víctimes del franquisme sí que seria un inici de transició.

 

 


🎦   JOSEP, d’Aurel Klimt

França, 2020, amb música de Sílvia Pérez Cruz. Premi del Cine Europeu al millor film d’animació.

La història mostra el testimoni de Josep Bartolí (Barcelona, 1910 - Nova York, 1995) als camps de concentració de França el 1939. Fou un pintor, escenògraf i dibuixant català exiliat per la Guerra civil, que exercí de dibuixant de revistes als EUA i d’escenògraf de diverses pel·lícules.

La pel·lícula segueix la il·lustració i a la inversa. És una pel·lícula dibuixada. Bonica de veure perquè recupera l’estil tradicional del dibuix.

En aquest cas, tant la pel·lícula com el llibre no et deixen indiferent.

TRÀILER

 

dissabte, 13 de novembre de 2021

VOX

El substantiu llatí vôx, vôcis ha passat a ser veu en català, voz en castellà, voix en francès i també voice en anglès, de manera que ha traspassat la frontera lingüística romànica. 

La paraula original vox, que ha perdurat en el temps invariable i que va originar l’expressió vox populi, és a dir, la veu del poble, la veu de la gent, el rumor popular, ha acabat sent la imatge i definició d’un partit polític que precisament el que promou és que la vox, és a dir, la veu, calli. O dit d’una altra manera, que l’única veu que se senti sigui la seva. 

La vox populi és una locució llatina que vol dir tot allò de coneixement comú, de domini públic. El que sabem de sempre, les coses conegudes, el que no cal que ens digui ningú perquè ja ho sabem, de sobras conocido –diuen en castellà. Aquí hi entrarien els rumors, allò que diu tothom però no s’ha vist escrit enlloc, rumors que dicten sentències, a vegades. 

Perdrem l’expressió. I la perdrem perquè l’acoblarem a la nova versió ultra que la destruirà, perquè quan estiguem a punt de dir-la ens recordarà el que ara representa, cercarem un sinònim i l’anirem oblidant.  

I és una llàstima, perquè Vox, el partit ultradretà i ultranacionalista espanyol, d’idees altament populistes i reaccionàries, racistes, antifeministes, xenòfobes i homòfobes, fundat el 2013, no hauria de ser tan important. No hauria de tenir el poder de carregar-se una expressió que té més de vint segles d’existència. 

La llengua ja les té aquestes coses. Tan aviat guanya una paraula fins ara desconeguda, com en perd una que fa segles que ronda per aquí. 



🎦    LA VOZ DORMIDA, de Benito Zambrano

Espanya, 2008 (Tres Goya i altres premis)

En la postguerra, una noia cordovesa marxa cap a Madrid per ser a prop de la seva germana embarassada i empresonada. Allí s’enamora d’un jove de família burgesa que continua lluitant. 

És una pel·lícula més de tantes de la postguerra, amb uns rols força exagerats, però interessant en alguns aspectes. 

TRÀILER




—Això rai!... Posat a fer, tant se val que t'hi faci un pou o una bona cisterna, amb bomba... —afegí la veïna, que era ben mereixedora del titllat de persona de recursos que li atribuïa la vox populi.

Caterina Albert Paradís (Jubileu, 1951)




dijous, 4 de novembre de 2021

CASTANYES PER HALLOWEEN!


Reconec que no em va entrar bé la festa de Halloween, i em sobtava que els joves es deixessin encaterinar per les calaveres i les tombes, però m’hi he anat acostumant. La nostra tradició de la castanyera no hi té res a veure. La castanyera és una figura, no una festa, per tant, Halloween no ha suplert ningú, en tot cas s’ha introduït en un lloc on no hi havia res. Una altra cosa és que agradi o no el contingut. 

No cal patir gens per les festes amb menjar especial. La nostra festa dels panellets i les castanyes (i la fruita confitada també!) s’aguantarà perquè és comercial i ja vigilaran que no defalleixi, perquè dona molts calerons a les indústries de la dolçor!

La figura de la castanyera ha deixat d’existir com també han desaparegut matalassers, boters, carboners i dones que venien anissos. Potser la reconeixerem perquè les escoles fan l’esforç de mostrar-la amb cartells o representacions, però no en ressuscitarem la figura perquè ara qui ven castanyes són els joves per aconseguir diners per un viatge de final de curs. 

Acceptem-ho, Halloween ha arribat i s’hi quedarà perquè és atractiu i, a més, les grans empreses hi han vist negoci fàcil. Aquesta és la clau. 

També cal dir que si no haguéssim tingut 40 anys de dictadura franquista que no permetia treure el nas als països veïns, ja faria temps que Halloween seria nostre. 

Halloween és d’origen celta i s’ha estès per tot el món, sobretot als països anglosaxons. Les carbasses formen part també del fruit del temps de tardor. Encara que s’hagi popularitzat per les pel·lícules americanes, l’origen és molt més a prop de casa nostra del que ens sembla. Prové de l’escocès antic All Hallow eve i significa Nit dels Sants. 

No us acabareu les pel·lis de terror amb decoració Halloween, però avui us en recomano una que deuria veure a l’adolescència i que cap altra versió m’ha seduït tant, potser perquè eren les primeres d’aquest estil en els vells televisors en blanc i negre. 




🎦   LA FAMÍLIA ADDAMS, de Sidney Lanfield, Sidney Salkow, Jerry Hopper, Jean Yarbrough, Arthur Hiller, Arthur Lubin, Sidney Miller, Nat Perrin, Stanley Z. Cherry

EUA, 1964-1966 (sèrie de TV)

Família estrafolària i sinistra que fa més riure que por. Són una mica macabres i tenen poders sobrenaturals inexplicables. Resideixen, òbviament, al carrer del Cementiri, i tenen un parell de servidors molt especials. Les trames sempre comencen amb la visita d’algun familiar, veí o desconegut i les diferències culturals entre ells. 

Encara que hi hagi versions més noves us recomano un cop d’ull a l’antiga. 

TRÀILER



Tots Sants vindrà amb els primers freds:
dintre la llar, la castanyada,
el vi novell i els panellets
ja li tindran taula parada.

Camil Geis (Rosa mística, 1942)



dissabte, 30 d’octubre de 2021

TOTS, TOTS ELS SANTS...

foto: Lluís M. Barceló (Cementiri de Santa Ifigenia, Santiago de Cuba)

Tots Sants és la festa dels qui ja no hi són, preludi del dia dels Difunts, l’endemà.  

És una traducció del llatí Omnia Sanctorum, i tot i que es tracta d’una festa catòlica, la veritat és que pot considerar-se tradicional, almenys per a unes certes generacions, que encara es troben als cementiris pels volts de l’1 de novembre per netejar els nínxols i per posar-hi alguna flor comprada als basars xinesos. Les pròximes ja no ho deuran celebrar, perquè aquests tipus de tradicionalitats les senten molt llunyanes.

Quan vivia la iaia posaven unes llumenetes amb metxa damunt d’una cassola de terrissa plena d'oli, i es veu que a la nit venien els morts a visitar-nos. Les espelmes eren les animetes del purgatori que vagaven per l’espai sideral a l’espera de l’acolliment familiar. No us podeu imaginar la por que em feien les ombres que es reflectien a la paret de l’habitació fent pampallugues!

Però hi deurien tenir fe, perquè vigilaven cada moviment, netejaven el lloc on col·locaven la cassola i es miraven les llumenetes com si de veritat estiguessin a punt de rebre comunicacions del més enllà, com una ouija o tauler amb lletres i números que et porten les novetats dels esperits. 

Després van desaparèixer i no les he tornades a veure més. La cassola potser sí que encara es va fer servir per a algun fricandó, però les llumenetes van fugir de casa per sempre més. 

És molt llaminer posar-vos avui una pel·li de terror sobre les ouiges, però no ho faré 😀



🎦   COCO, de Lee Unkrich i Adrián Molina 

EUA, 2017, dibuixos animats.

Critica que ja vaig fer a Facebook el 2018: 

Per conèixer la seva història i per aconseguir ser un bon músic, un jove s’endinsa a la Terra dels Morts. Ambientada a Mèxic i les seves tradicions. 

No som gaire de veure dibuixos animats, però com que ens la van recomanar hi vam anar. I el resultat no podia haver estat millor. Pel·lícula extraordinària i increïblement ben feta!

Elaborada amb gran detall i perfecció i amb una trama que si bé pertany a la ciència ficció és habitual en les creences mexicanes.

Us la recomano si us ve de gust conèixer altres maneres d’entendre la vida i la mort.

TRÀILER  



Anava una mica separat dels altres; es recordà de sobte del sermó escoltat en la darrera festa de Tots Sants sobre la vanitat de les coses humanes; s'estirà dintre del seu vestit nou, destenyit, i murmurà per a ell mateix: "Res: igual que la pols de les eres; semblants a l'herba dels prats”.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)




dissabte, 23 d’octubre de 2021

PARAULES LLIGADES


El meu net gran, que ja sap escriure amb lletra de pal, es pensava que escriure amb lletra lligada volia dir unir totes les paraules sense cap espai. Ens ha fet riure, però cal dir que no anava pas desencaminat. 

L’escriptura antiga occidental, cap al segle V aC, s’escrivia contínua, sense cap separació entre paraules escrites en majúscules, però amb el temps, es van adonar que calia fer alguna cosa per no ennuegar-se! Així va aparèixer la puntuació, que eren uns punts o ratlles verticals que servien per guiar els qui llegien en veu alta, que n’eren molt pocs, per poder donar l'entonació necessària a les frases i als textos.  

Abans de Carlemany (754-814 dC), rei dels francs, només existien les lletres majúscules. Ell va fer –segurament no va ser ell, sinó els mindundis del seu regne- una reforma del sistema d’escriptura. Es van inventar un alfabet amb lletres minúscules, que ocupaven menys espai. 

Els grecs van fer servir símbols per saber on començava i acabava una frase, sobretot en teatre, perquè era un galimaties saber on calia aturar-se i emprendre el diàleg!

Així que vam començar lligant i relligant les lletres i a poc a poc els humans d'aquest racó de món ens vam adonar que per poder respirar calia separar les paraules una mica. 

Jo vaig aprendre primer les lletres lligades i després les majúscules. Ara ho fan al revés. La canalla comença fent servir lletres de pal i a partir dels 6 o 7 anys s’introdueix en la lletra lligada. Els mètodes van canviant, però tots acabaran aprenent a escriure i, al cap dels anys, amb més bona o mala lletra i amb una mica de sort, es podran comunicar escrivint a mà. Molt de tant en tant perquè gairebé tot ho tindran en pantalla. 





🎦   L'ATELIER (El taller d’escriptura), de Laurent Cantet

França, 2017 (Premis a Cannes, i a altres festivals)

Un grup de joves participa d’un taller d’escriptura, en què cal escriure un relat de suspens –això que ara en diuen thriller. El procés creatiu és complicat i provoca reaccions insospitades entre un alumne, la resta de grup i la professora. 

Com que es tracta d’una pel.li francesa cal pensar que la visió del món és diferent a la qual ens tenen acostumats les americanes. 

És interessant trobar-te amb una història poc vista que confon i desestabilitza, i que compta amb un bon guió.  

TRÀILER 




Les majúscules eren fruiters plens de flors,
les línies escrites esbarzers capdellats en una rasa.

Francesc Parcerisas (La llanterna de l’arç, 1992)




dissabte, 16 d’octubre de 2021

RATOLINS


Qui li havia de dir al ratolí que viuria sobre les taules de totes les cases, riques i pobres!

Tot va començar amb el ratolí anglès, el mouse, un dispositiu que es fa servir en els ordinadors per assenyalar el lloc de la pantalla on vols anar. 

Com que realment en tenia la forma, i tenia una cua que el recordava, l’equip que el desenvolupava li va donar el nom de mouse. Això era a finals dels 60. La informàtica quotidiana va arribar més tard a casa nostra i al començament també en dèiem mouse.

Aquest cop sí, hem tingut prou traça per donar-li el nom que li toca, ratolí, com també han fet en francès, souris o en portuguès, rato, o en castellà, ratón, però també hi ha llengües on el mouse s’hi ha quedat, com ara l’italià.

Això és també estalvi de mots. No cal fer-ne entrar més si ja en tenim prou. És a dir, si amb el mot ratolí podem designar dos conceptes diferents, ens estalviem l’entrada del mouse

Aquest és un exemple de com s’incorporen les accepcions dels mots. Ratolí, que etimològicament deriva de rata, té doncs, dos significats. El primer no desapareixerà mai, però, i el segon? Algun dia mourem els cursors amb els ulls, amb una ordre verbal, amb la imaginació o de qualsevol altra manera que inventin i el nostre ratolí pujarà a les golfes... i es trobarà amb els altres! 




🎦   RATATOUILLE, de Brad Bird
EUA, 2007

Pel·lícula d’animació. Va aconseguir l’Oscar al millor llargmetratge d’animació, a part de molts altres premis. 

Una rata vol arribar a ser un gran xef de la cuina francesa, malgrat les dificultats que això podria suposar a la família de les rates, i aconsegueix espai a les clavegueres, just sota d’un dels millors restaurants de París. 
Si us agrada el cinema d’animació, aquesta és una molt bona proposta. 
 




Fugen de l'estrèpit tretze ratolins.
Del cau tornaran a l'oci.
Demà la partera contarà als veïns
que els ratolins trabucaren el cossi.

Jaume Bofill i Mates (Ofrena rural, 1926) 





dilluns, 11 d’octubre de 2021

CREUANT AMB CREUER


No som especialment addictes als creuers, però amb els amics havíem decidit fer-ne un el 2020, i la pandèmia ens el va anul·lar. Així que per aprofitar els avançaments, n'hem fet un creuant un bocinet de Mediterrània. 

Creuar significa bàsicament travessar passant d’un costat a l’altre, i un creuer, entre altres significats, és un viatge o passeig turístic a bord d’un vaixell. Ara bé, antigament, també s’entenia que el creuer era el qui duia la creu en una processó!

Sigui com sigui, deriva de creu, que no era altra cosa que un patíbul que consistia en un pal vertical travessat per un altre d’horitzontal, on morien els lligats o crucificats. Poca broma!

I amb el creuer travessem el mar o la mar, del llatí mare, del gènere neutre, per això en català, com també en altres llengües hi ha doble versió substantiva, per tant, tant és la mar Mediterrània com el mar Mediterrani. Així el van anomenar els romans, i significa al mig de la terra. De fet, els romans sempre van creure que eren el centre del món mundial i per això, també van batejar-lo com a mare nostrum, el nostre mar, perquè eren conscients que dominaven tots els pobles d’Europa, Asia i Africa que el banyaven. Per a ells era com l’estany de Banyoles, tot envoltat per terra romana. 



I aquí tenim MEDITERRANEO, una cançó de Joan Manuel Serrat, icona d’una època nostra. 



I em permetreu que publiqui l’apunt amb aquesta pel·li quan ja haurem arribat a terra... gràcies!


🎦   TITÀNIC, de James Cameron

EUA, 1997 (11 Oscars, 4 Globus d’Or, i molts premis més)

Un jove guanya un passatge per viatjar a Amèrica en el transatlàntic més gran del món. Allí coneix una jove de bona família. S’enamoren... mentre el vaixell xoca contra un iceberg. 

L’accident o desgràcia del Titànic ha tingut moltes versions cinematogràfiques, però potser aquesta, amb DiCaprio i Winslet, és la més ben aconseguida, amb molts bons efectes especials i amb una música penetrant que encara avui es fa escoltar. 

Segurament tots l’heu vista, però jo l’aconsello en pantalla gran, així que si la tornen a fer, no ho dubteu. 



Com en tota ciutat mediterrània, la gent sent la fretura voluptuosa de l'aire lliure, de transitar, de moure's, de garlar i de donar goig als ulls. 

Joan Santamaria (Visions de Catalunya, IV, Mallorca, 1935)





 


dissabte, 2 d’octubre de 2021

DEL GREC... ETA...

Eta, a més de ser la setena lletra de l’alfabet grec que correspon a una e llarga, és també la sigla de Euskadi Ta Askatasuna, que vol dir País Basc i Llibertat, una organització armada clandestina que es va fundar el 1958, i que es proclamava socialista i independentista, amb l’objectiu d’aconseguir un estat basc independent dels Estats espanyol i francès. Els orígens van ser exclusivament polítics, motiu pel qual molta gent els donava suport. Després de diferents escissions només va subsistir ETA militar, que si bé va començar en època franquista assassinant personal considerat de les forces d’ocupació, va acabar matant polítics escollits democràticament a les urnes, i va cometre actes terroristes indiscriminats amb la mort de civils, amb la qual cosa el suport que en un principi havien aconseguit va disminuir considerablement. El 2018 va anunciar el cessament de la lluita armada, amb un total acumulat de més de 800 morts. Malgrat això, la història no ha finalitzat perquè queden encara moltes persones a les presons, i precisament una de les reivindicacions actuals és l’acostament dels presos a les presons basques.

Des d’aquí no podem tenir la mateixa percepció que els habitants del País Basc, perquè només sabem la història que la premsa ens ha volgut explicar. Conviure el dia a dia amb aquesta llosa ha de ser molt dur. 

S’han arribat a fer una cinquantena de pel·lícules sobre l’organització, amb més i menys encert, i des de diferents punts de vista, i són d’actualitat dos títols que incideixen plenament en la darrera etapa de l’organització, amb l’assassinat a polítics i a empresaris que no cedien a l’extorsió.  



🎦   PATRIA, d’Aitor Gabilondo

És una minisèrie de 8 episodis que es basa en la novel·la de Fernando Aramburu. Actualment es pot veure a la plataforma HBO.

Dues famílies amigues i veïnes. L’una amb dos fills, i el pare empresari, mort per ETA. L’altra amb tres fills, un dels quals abertzale i militant d’ETA. La vídua torna al poble després de l’alto el foc de 2011.

D’una banda ens trobem amb l’extorsió i l’assassinat com a forma habitual d’actuació d’ETA per pressionar políticament i, de l’altra, actuacions repressores dels cossos policials. 

No hi ha debat sobre els motius, ni es busquen culpables. La història es deixa a criteri de l’espectador. És la nefasta vida de dues famílies i el sentiment que els genera la situació. És la història de les emocions. 

Hi destaco la magnifica interpretació de les dues dones protagonistes i la bona ambientació dels espais. Va ser molt criticada la portada perquè equiparava els uns amb els altres, però jo la trobo molt encertada.

Hi critico el so, com passa sovint en les pel·lícules espanyoles, perquè en algunes converses no s’entén prou bé el que diuen. El realitzador ha de pensar en nosaltres, els espectadors. Ell ja coneix el guió i no necessita entendre’l, però això és picar en ferro fred. 

Si en teniu l'oportunitat, vegeu-la, no us deixarà indiferents. 


🎦   MAIXABEL, d'Iciar Bollaín

Espanya, 2021

L'any 2000 ETA va assassinar el polític socialista Juan Maria Jáuregui. Els condemnats, després d'anys a la presó, van canviant de pensament. Alguns es mantenen fidels a l'organització, d'altres, volen demanar perdó. 

Les famílies de les víctimes van perdre els amics, sentien el buit d'una societat basca compromesa que els ignorava. 

El tema és complicat, però la pel·lícula se'n surt prou bé, tot i que no sabem l'opinió dels qui continuen si bé no a l'organització, sí amb la ideologia. 

No cau en el sentimentalisme fàcil. Està ben argumentada i ben dirigida, i l'actuació dels protagonistes és molt bona. 

Si bé no es posiciona, sí que es decanta. Segurament tindrà crítiques de totes bandes, perquè en els camps de mines rep tothom, però cal considerar-la un bon testimoni d'un temps i d'una gent.

TRÀILER




dissabte, 25 de setembre de 2021

EL DÉU DEL FOC

foto: Lluís M. Barceló (Pompeia amb el Vesuvi al fons)

Des que el volcà de l’illa de la Palma ha entrat en erupció que ens hem fet experts en vulcanologia. 

I ens preguntem per què la gent viu al costat d’un volcà? Doncs pel mateix motiu que nosaltres vivim envoltats d’indústries químiques i de centrals nuclears! És casa nostra!

Vulcano era el déu del foc en la mitologia romana i era també el déu dels volcans, dels metalls i de la forja. Es va assimilar amb el déu grec, Hefest. Era un déu lleig, tan lleig que sa mare, Juno, el va llençar al mar des de l’Olimp perquè ningú no el veiés. Sort que el van rescatar i el van col·locar al fons d’un cràter. Allí s’hi va fer un taller. Les divinitats li encarregaven joies i armes i així es guanyava la vida, pobret déu! 

La paraula arriba del llatí Vulcānus, i es va transformar en volcà en català, volcán en castellà, volcan en francès, i també volcano en anglès i Vulkan en alemany. Passada l’Edat mitjana, en les etapes renaixentistes es van cercar els noms clàssics per anomenar els nous oficis, les arts i els descobriments, per això encara que tinguem volcà i volcànic, hem d'escriure vulcanisme, vulcanòleg, que són manlleus presos directament del llatí, no una derivació. 

L'erupció del Vesuvi va destruir la ciutat de Pompeia l’any 79 d.C. No hi havia mòbils, ni ràdio, ni tele, ni cap mitjà de comunicació que els pogués avisar d’un veloç riu de lava que els soterraria fins a l’eternitat. Avui, passejar per aquella la ciutat és un privilegi, és un testimoni de la forma de vida quotidiana d’una ciutat romana.  

Un volcà és també aquella persona de caràcter fort, impulsiu, irreflexiu, entusiasta, que no saps mai per on et sortirà i estar sobre un volcà vol dir trobar-se políticament en revolució, en perill imminent d’alguna cosa. No sé si la taula de diàleg encaixa dins la definició de volcà, perquè més aviat és damunt d’un sorral mullat a punt de ser engolit, que no sap cap on va, però la detenció del president sí que s'hi adiu. Els volcans no desapareixen, encara que semblin apagats, només estan adormits, com nosaltres, des de fa segles!




🎦   POMPEYA (Pompeii), de Paul W.S. Anderson

EUA, 2014

Pompeia, any 79 d.C. Un esclau convertit en gladiador vol recuperar la seva jove parella, que han promès a un senador. Mentrestant el Vesuvi entra en erupció. 

Critica que ja vaig fer a Facebook el 2014:

Una bona dosi de sang i fetge i, naturalment, foc.

El problema de l'abús d'efectes especials és que es noten, que no passen desapercebuts i, aleshores, et sents enganyat. Diria que tot és un gran efecte especial.

Quant a la història, doncs la típica de lluita de gladiadors, l'esclau que s'enamora de qui no toca, i el foc que s'ho emporta tot!

La darrera escena, previsible i sobrera. Una altra història èpica més, que com Noè, no serà d'òscars!

TRÀILER 




A tu, a qui tant he estimat. A tu.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, cendra cremant i lava freda. 

Josep Piera (El temps trobat, 2013)




 


dissabte, 18 de setembre de 2021

TOTS, TOTES, TOTIS i TOTUS

 


La nova consellera de Feminismes i Igualtat diu que totis és la fórmula perquè col·lectius no binaris se sentin inclosos. 

Els canvis lingüístics són inevitables. Es produeixen per contacte amb altres llengües, per influències estrangeres, per malformacions, per errors de pronúncia crònics, per relaxació de vocals, per assimilacions, per la tendència dels parlants al mínim esforç fonètic, i amb els anys, o els segles, acabem formant i reformant les llengües. Amb el canvi lingüístic arribem a canviar un fonema, a canviar el comportament morfosintàctic d’un mot o fins i tot podem canviar el significat d’una paraula. 

Però és inacceptable que ens vulguin imposar un canvi lingüístic. Els lingüistes diuen als polítics com han de fer política? Doncs que els polítics no diguin als lingüistes com ha de funcionar la llengua! A més, per què s’ha d’inventar totis, si podem fer servir tothom

Què vol dir tothom? Doncs vol dir tota la gent, tout le monde, todo el mundo, tutti il mondo, everybody. És a dir, totes les persones, totes les ànimes, tots els individus, tot Déu, tot quisqui!

Cal fer polítiques inclusives, polítiques que previnguin l’exclusió, formar el personal docent amb recursos contra el bulling, contra el menyspreu a la diferència, contra la LGTBIfòbia, però deixeu en pau la llengua, que ja sap circular sola -i amb moltes dificultats. És que algú pensa que forçar un canvi morfològic solucionarà alguna cosa de la vida social? Cal ser molt ingenu per creure-ho. 

No crec que s'arribi a gestar un canvi lingüístic, malgrat que calgui tenir un respecte absolut pels considerats no binaris, persones que no tenen la percepció de ser homes o dones i que s’autoanomenen tercer gènere.  

És una mesura política per acontentar un col·lectiu, però dubto que així se li faci cap favor. No ens enganyem, les darreres violències cap a aquests col·lectius són rebutjos estructurals, del sistema, com el racisme, i no val la pena perdre el temps i l’energia en l’invent d’un nou morfema, cal treballar en un altre sentit. Són cortines de fum per desviar l'atenció. Feu l'esforç de pensar com evitar la violència contra aquests col·lectius, i nosaltres ja anirem comunicant-nos com puguem... 



🎦   TODOS LO SABEN, de Asghar Farhadi      

Espanya, 2018

Crítica que ja vaig fer el 2018 a Facebook:

Un casament reuneix una família i un esdeveniment incontrolat colpeja les vides dels assistents i el seu passat.

Una història que si bé pot ser inversemblant, difícil de trobar en la realitat, et fa pensar i et col·loca en el lloc dels qui ho pateixen. És una mena de thriller psicològic situat en qualsevol lloc rural on tothom es coneix i on tothom treu conclusions del que veu. Unes interpretacions brillants dels protagonistes.

TRÀILER 




Els poetes avui són cautelosos
—vull dir, s'entén, els nostres.
Juguen molt amarrats,
guarden molt recollit
el ventall de les cartes.
I si s'escau fan bluf. I trampes.
Com tothom, com tothom.

Joan Oliver (Vacances pagades, 1960)




dissabte, 11 de setembre de 2021

11S



Maig de 2001. El Joan i jo celebrem les noces d’argent. Viatgem juntament amb els nostres amics forever Jordi i Àngels, companys de casament xirucaire, en el record d’una jornada lluny de les habituals. 

I els 25 anys vam decidir passar-los a la mítica ciutat de Nova York, on tot fa cara de pel·lícula i de gran pantalla. Pugem a les Torres Bessones, una impressionant terrassa amb una visió magnifica de la ciutat de Manhattan. Cercàvem els sortidors de fum dels carrers, imaginàvem King Kong pujant per l’Empire State, se’ns apareixia Audrey Hepburn esmorzant i somniant davant la famosa joieria Tiffany de la cinquena avinguda. Observàvem Superman passejant amunt i avall del llarg i esplèndid pont de Brooklyn, les màfies del Bronx eren a tocar, sentíem els bars de jazz de Harlem i el seu gòspel, vèiem Tom Hans aterrant l’avió al mateix riu Hudson, suposàvem que eren Jane Fonda i Rod Taylor els qui remàven al llac del Central Park, parlàvem de la compra dels claustres de Sant Miquel de Cuixà al barri dels Cloisters, pedra a pedra. Leonardo DiCaprio jugava fort a la borsa a Wall Street. Sentíem de lluny el cinema negre de Chinatown o Little Italy, i el cinema de terror al Soho. La cruïlla més famosa i il·luminada del món, Times Square, era i és el símbol i el centre de tantes pel·lícules i sèries, l’estàtua de la Llibertat ens mirava altiva i segura, i Ellis Island, per on entraven milions d'immigrants entre els segles XIX i XX, es mantenia allunyada. L’edifici Chrysler, un dels més bonics, i l’ONU, on decideixen per nosaltres o bé no decideixen res segons el cas.

Quatre mesos després d’aquell viatge inoblidable, des de la tele de casa veiem com queien les Torres Bessones a mans de dos avions dirigits per terroristes islàmics. No estàvem sols, amb nosaltres dos cosins, que per sempre més relacionaran l’11S amb una cadira i una tele determinades. 

La ciutat va quedar destrossada emocionalment, i el món també. L’11 de Setembre coincideix amb la nostra derrota de 1714 i amb la caiguda del règim democràtic de Xile. Tot plegat fa que la data es recordi tant si com no. 

Malgrat tot, vint anys després el mal no ha pogut esborrar la visió de Nova York com la ciutat del cinema, perquè es respira pel·lícula a cada cantonada. 



🎦   ESMORZAR AMB DIAMANTS (Breakfast at Tiffany's), de Blake Edwards

EUA, 1961 (2 Oscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Audrey Hepburn esmorza cada dia davant l’aparador de la joieria Tiffany’s, i coincidirà amb un escriptor.

Clàssic imprescindible per conèixer la història del cinema. I una nova oportunitat d’escoltar Moon river, la cançó. 

TRÀILER



La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas.

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

Federico Garcia Lorca (Poeta en Nueva York, 1929-1930)





dissabte, 4 de setembre de 2021

MAL DE COR

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

La meva iaia, cap a migdia, mirava el seu entorn tapada fins al nas amb la manteleta gris per no constipar-se i sempre deia el mateix: tinc mal de cor. I jo me’n reia, perquè als set o vuit anys poca cosa pots entendre del que diuen els vells de vuitanta. 

I li deia: iaia el cor no fa mal! I ella em mirava volent dir què sabràs tu, però el seu mal de cor era de ganes de menjar, d'una sensació de buidor a l’estómac.

El cor, a part de ser un òrgan muscular que treballa sense parar, és també una idea abstracta, una representació de molts pensaments, de formes de dir. Per això se’ns trenca el cor quan veiem patir algú, o anem amb el cor a la mà si anem de bona fe, o fem les coses de tot cor, de grat. No sempre ens veiem amb cor de fer una cosa i sabem fer el cor fort davant una desgràcia, i així tantes altres frases fetes que remeten al cor com a símbol per al bé i per al mal.

L’expressió que us deia ja ha desaparegut. Les frases fetes canvien amb els anys i n’arriben de noves que substitueixen o no les antigues. Això és normal, perquè les llengües són éssers vius que s’empelten d’altres formes que venen d’altres llocs o es contagien de les llengües que tenim més en contacte. Les que tenim al voltant han seguit el model llatí cor, cordis. En castellà: corazón; en francès: cœur; en italià: cuore; i en portuguès: coraçãoDel cor ens arriben també les paraules recordar, que vol dir tornar a passar pel cor; acordar, que vol dir unir els cors; concòrdia, discòrdia...

Dins la comunicació no verbal, ara es fa un gest amb les dues mans simbolitzant el cor, o bé, sobretot arran de la pandèmia, es donen cops amb la mà a la zona del cor com un gest simbòlic de respecte. Aquestes fórmules noves han arribat per quedar-s'hi.

Ara els joves diuen: t’has quedat amb mi!, que vol dir m’has fet quedar parat, m’has sorprès...

Si la meva iaia ho sentís, entendria que m’he quedat amb ella, al seu costat. 

Estem amb l'ai al cor, constantment!




 VÉS ON ET PORTI EL COR (Va’ dove ti porta il cuore), de Susanna Tamaro, en català amb l’editorial Labutxaca. 

Una àvia escriu a la seva neta una llarga carta de comiat, perquè sap que li queda poc temps. Li explicarà part de la seva vida i els motius que tenia per obrar d’una o d’una altra manera i les relacions amb les persones que l'han envoltada. 

Fa anys que vaig llegir aquesta novel·la, i em va deixar un bon impacte per la riquesa de sentiments que ens regala.


🎦   DONDE EL CORAZÓN TE LLEVE, de Cristina Comencini

Itàlia, 1996

Adaptació cinematogràfica del llibre de Susanna Tamaro. Es pot veure per plataformes digitals. 

Tràiler en italià: https://www.youtube.com/watch?v=u3YAZiiK5gs&t=3s



Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l'eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer.

Miquel Costa Llobera (El Pi de Formentor, 1875)




dissabte, 28 d’agost de 2021

GOMORRA



Gomorra era una ciutat de Canaan a l’est del mar Mort. Segons el Gènesi, juntament amb Sodoma era una de les ciutats més corruptes, que van ser castigades per Déu, però no eren pas corruptes per la droga ni la política ni la reialesa, sinó pel comportament –considerat depravat- de la població. Precisament de Sodoma ha derivat sodomia, que és bàsicament l’homosexualitat masculina.

Avui el títol ens porta a una sèrie italiana, basada en la novel·la de Roberto Saviano, dirigida per ell i altres directors, que es pot veure per la plataforma HBO, amb quatre temporades de dotze capítols cada una (de moment). És una molt bona sèrie, però cal dir que no és una història fàcil. 

El tràiler comença dient: Hi ha llocs on el mal té un nom tan antic com la Bíblia.

Està basada en la camorra napolitana. Les famílies i els clans lluiten per fer-se amb el poder de la droga i de les empreses, i no hi ha capítol que no comporti escenes violentes. 

La conversa que tenim a casa és: fa estona que no maten a ningú, no?

I no és que m’agradi la violència gratuïta de les pel·lícules, ni les escenes de sang i fetge tan habituals en aquestes històries, però quan el guió està tan ben fet, quan els actors principals ho broden, quan veus que és possible que sigui un reflex d'alguna realitat, t’adones que ets davant d’una obra de qualitat que t’enganxa. 

Evidentment no agradarà a tothom. El tema és complicat i cal estar atent a les converses, a les traïcions i a les mirades i té la virtut de fer bo el més criminal. Et fa veure els assassins principals com a persones humanes amb les seves contradiccions, lluites i sofriments.

La història es transmet des d’un punt de vista totalment realista. Passa a Nàpols, amb el Vesuvi sempre de fons, i molt particularment al barri napolità de Secondigliano. Els personatges circulen pels suburbis i zones més marginals de Nàpols. Res a veure amb els gàngsters ben vestits de les pel·lícules americanes a què estem acostumats, ni amb les seves relacions amb la gent bé del món econòmic i social. 

Això sí, a totes les parets de les cases hi ha marededéus i sants que els beneeixen.  

I ara que ja anem entenent les trames, així que un personatge fa aigües o té dubtes diem: nen, no duraràs més d’un capítol!

Si us agraden les sèries mafioses us la recomano molt!



🎦   GOMORRA, de Roverto Saviano
Itàlia, 2014







dissabte, 21 d’agost de 2021

AVUI MENGEM SUSHI!

foto: Vicenç Margalef


El sushi, a més de ser el nom d’un gat conegut de la família, és també un menjar que fa dos dies que hem descobert.

A casa meva, de l’arròs bullit o de l’arròs blanc en dèiem ‘arròs de poll’. I l’arròs de poll era l’arròs més simple, barat, poc atractiu i amb menys glamur que podíem menjar. La nova idea de fer les coses ‘al dente’ no existia i l’arròs era com un pegot de ciment a l’estómac, que servia precisament per alleugerir el mal de panxa.

L’arròs de poll que menjàvem a casa no tenia pollastre ni cap altra carn. Potser un gra d’all i alguna fulla de llorer per aromatitzar la insípida menja, però res més. I si es diu de ‘poll’ és perquè a les cases de pagès donaven l’arròs sobrant a l’aviram.

El sushi és un plat de la cuina japonesa, fet a base d’arròs bullit premsat, que amaneixen amb vinagre d’arròs i que acostuma a acompanyar peix cru o verdures, i es pot embolicar amb algues.

Si ens endinsem en les seves característiques hi trobarem varietats, com els maki, els nigiri o els temaki, que acompanyem amb salsa de soja i wasabi, que cou com un dimoni.

Cap llengua europea no ha traduït el sushi, així que hem adoptat la paraula i ens l’hem quedat, malgrat que encara no figura al diccionari català, però ja ho farà un dia o altre. Curiosament l'arròs ens arriba de l’àrab ar-rozz, i poca cosa hem canviat els europeus. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis.

Sembla actual el sushi, però hi ha constància que la paraula va aparèixer al Japó a principis del segle VIII dC, per tant, ja fa temps que hi treballen.

L’arròs de poll de tota la vida s’ha convertit en un plat exquisit que cerquem als millors restaurants i paguem qui sap quant! 😉

 

 



🎦   RISO AMARO (Arròs amarg), de Giuseppe de Santis

Itàlia, 1949

Una dona s’uneix a un grup de dones de les plantacions d’arròs de la vall del riu Po. Allí es troba amb el seu amant, que es vol aprofitar de la collita.

Drama i intriga policíaca. Tot vestit de grans dosis d’erotisme –sobretot per l’època, en plena postguerra- protagonitzada per l’actriu Silvana Mangano.

Es interessant també com a documental per la feina dels jornalers en els camps d’àrròs.

Tràiler

  

 

Aquell vespre et vaig
servir arròs blanc —magre sopar
per ser l'últim.

Jordi Llavina (La corda del gronxador, 2006)






 

 

diumenge, 8 d’agost de 2021

VACANCETES D’AGOST...

 


Avui començo vacances damunt les vacances habituals de la jubilació. Vull dir amb això que potser no seré tan regular amb la tramesa del blog durant el mes d’agost, perquè els qui no treballem també hem de fer vacances de no treballar, entre altres coses perquè fem moltes més activitats de les que ens pensàvem que faríem en aquesta època de la vida! 

La vacança, que sempre s’utilitza en plural, vacances, potser perquè seria molt gasiu que només ens en deixessin fer un dia, ens arriba del llatí vacare, que vol dir estar buit, per tant, si està buit és que està desocupat, no hi ha ningú, és a dir, està vacant! D’aquí ens arriba també la 'vacació' que volia dir estar vacant o desocupat un càrrec o un lloc de treball. Per tant, no és incorrecte dir ‘vacacions’ en català, malgrat que soni molt estrany i que no formi part de la conversa habitual; el que passa és que vacances ha guanyat la partida en tots els usos. 

És fàcil pensar que sempre s’han fet vacances, però no és així. Les vacances són un dret laboral dels treballadors. Durant el temps de vacances es continua cobrant el salari i no es pot perdre la feina. Cal dir que sempre hi ha empreses que ‘retallen’ les vacances o obliguen a fer-les en un temps determinat, de forma que el que es retalla en realitat, són els drets laborals que tant han costat de guanyar. 

Les primeres vacances eren pauses perquè els estudiants poguessin treballar al camp en temps de collita d’estiu, per tant, eren unes vacances gens descansades. I les primeres vacances tal com les entenem avui van començar amb la Revolució Industrial. La classe obrera del segle XIX va organitzar-se per lluitar per una vida més digna i limitar la jornada laboral i els dies de feina anuals, però no va ser fins als anys vint que van començar tímidament a canviar les coses, tot i que en alguns països del món encara no n’hi ha. 

Les vacances no són doncs cap regal. Són un dret i com a tal cal preservar-lo de tots els intents de destrucció. 



🎦   VACACIONES EN ROMA, de William Wyler

EUA, 1953 (Tres Oscars, Globus d’Or, i molts premis més)

Una princesa s’escapa de palau per visitar la ciutat i coneix un periodista americà, que simula no saber qui és. 

Aquesta pel·lícula és una llegenda del cinema, malgrat que avui probablement no guanyaria l’Oscar, perquè els acadèmics la trobarien tòpica i típica, amb actuacions poc fluïdes, però l’any 1953, quan la gent normal no viatjava pel món, va ser una magnífica oportunitat per conèixer la ciutat de Roma. 

TRÀILER


Treva de gener
Avui es signa la pau a Vietnam
i per un dia joiosament dono
vacances als meus versos.

Maria Àngels Anglada (Kiparíssia, 1980)




dissabte, 31 de juliol de 2021

EL POLLASTRET

foto: Estel Bové (Ciutadella, Menorca)

Hi ha notícies exasperants... 

Ara resulta que arriba aquest pollastret –és així com l’anomenaria el meu pare- i ens diu que a les Illes parlen un fotimer de llengües: menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterenc! Caram! És una excepcionalitat en tot el món! De cap al llibre Guinness!

Us imagineu que pel sol fet de néixer, una persona ja fos capaç de parlar sis o deu o quinze llengües? I que en pugui presumir al currículum? Poca broma!

Pablo Casado parla la llengua d’on va néixer, el palentino, la llengua d’on es guanya la vida, el madrileny, i la llengua d'on va ser diputat, l’avilenc? I n’estic segura que és capaç de parlar murcià, andalús, extremeny i qui sap si mexicà, colombià i argentí! Un prodigi de criatura! 

Tothom sap que menteix, però alguns l’aplaudeixen, i aquest és per a mi el problema principal. Són missatges que van fent forat, estan ben estudiats i meditats. És molt senzill: cal destruir el dèbil, dividir-lo i enfrontar-lo. I ho estan fent molt bé!

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de fer un comunicat, poc contundent com és habitual, on diu que o bé és ignorància o és mala fe. Evidentment que és mala fe, és mala intenció, deshonestedat, malícia, engany, manca de respecte... i tot el que vulgueu. 

Deia Goethe (1749-1832): Res és més terrible que una ignorància activa. 

I el pollastret és molt actiu! 




🎦   POLLASTRE AMB PRUNES (Pollo con ciruelas), de Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

França, 2011

Un músic perd les ganes de viure quan se li trenca el violí. Entre somnis i al·lucinacions descobrim la història de la seva vida. 

La imatge es transforma en animació per poder imaginar els somnis, el passat i el futur. És una pel·lícula enigmàtica, un pèl estranya que et porta per viaranys poc convencionals, però interessants. 





¿Què series
si et vesties
de pollastre,
de sapastre
o capó?

Salvador Sunyer i Aimeric  (Llibre de coneixences, 1995)



dissabte, 24 de juliol de 2021

AVUI UN GINTÒNIC!


La meva cunyada Tessa em va ensenyar –ara fa uns quants anys- a fer gintònics. I des d’aquell dia sempre en cau algun en les trobades familiars o d’amics després d’un sopar, sobretot a l’estiu. 

I és curiós que després de tants anys de beure’n els acadèmics nostrats encara no hagin pujat la paraula al diccionari! En fan entrar moltes que –no dubto pas que no siguin necessàries- no diu gairebé ningú i aquesta que ja forma part de les nostres vides alegres encara es resisteix a entrar al llibre de les lletres. Déu me’n guard de dubtar dels deixebles de Fabra... però a vegades cal reconèixer que van lents!

Ens ho hem copiat dels anglesos, com tantes altres coses. De la beguda gin and tonic cada llengua l’ha adoptada al seu estil. Nosaltres, que tenim el mot aprovat al limb a punt d’entrar, n’hem fet una sola paraula gintònic, en canvi, en castellà en diuen gin-tonic, i en francès i italià un entremig, gin tonic. Així que ningú no ha optat per inventar una paraula nova, tots ens hem servit de la que ja existia, afegint o suprimint espais i guionets. 

Va, per fer-ne un dels bons, la base és aquesta: 

- Amb la llimona repasseu la boca de la copa, per aromatitzar-la.
- Glaçons grans 
- 1/5 part de ginebra 
- 4/5 de tònica 
- Pell o rodanxes de llimona o llima
- Millor una copa ampla

La proporció al gust! S’hi poden afegir més coses: pebre, fruites, anís, canyella, gingebre, etc., però la base és la base! I esclar, també us trobareu amb els qui demanen gintònic sense tònica!

Hi ha unes quantes marques de tònica, però a casa sempre hem fet servir la Schweppes, que ja ens va bé, i no estic fent propaganda comercial, perquè l’alemany Johann Jacob Schweppe (1740-1821) és qui va inventar el procés industrial per produir aigua mineral artificial carbonatada. I a partir d’aquí... tenim la tònica.

Sabíeu que el 19 d’octubre és el Dia Internacional del Gin & Tonic? Com és que no tenim un dia mundial de la ratafia i del vermut? Aquí qui no corre, vola!




🎦   AGENTE 007 CONTRA EL DR. NO, de Terence Young

EUA, 1962 (Globus d’Or)

James Bond arriba a Jamaica per investigar uns assassinats, però també descobreix una organització criminal. El seu enemic és el Dr. No. 

En aquesta pel.li a més d’un jove Sean Connery hi treballava una jove Ursula Andress, i segurament recordareu aquella escena tan famosa de la sortida de l’aigua. L’argument no és tan important en les pel.lícules de Bond!

Si bé la beguda per excel.lència de James Bond és el Dry Martini, en aquesta pel.lícula demana un gintònic, i és ell mateix qui diu al cambrer com l’ha de fer. Hi posa llima i gel fins a dalt de tot, la ginebra i després la tònica. 




Pare: Relaxa't.
Inspector: Sí, tranquil.
Pare: Un gintònic?
Inspector: No, millor que no, de veritat, gràcies.

Pau Miró (Lleons, 2006, teatre)