divendres, 18 de juny de 2021

AL·LUCINA MANDARINES!


La meva neta m’ha dit: a l’escola toquem instruments: la flauta, el violí i la mandarina!

Així que he pensat que ho havia d’escriure perquè la canalla diuen tantes coses divertides que si no les anotem, volen!

La mandarina ens arriba de les zones tropicals asiàtiques, i sembla ser que el nom sorgeix del color dels vestits que feien servir els mandarins, que governaven l’antiga Xina. 

No la vam cultivar fins al XIX, però és tan famosa que sembla que hagi existit sempre als rebosts de les cases. 

Quan jo era petita cantàvem una cançó que deia: 

Naranjas de la China, na,
China, na, China, na,
naranjas de la China, na
me dan para merendar.

Però mai dels mais vaig relacionar les mandarines amb les taronges de la Xina!

Diuen que l’expressió castellana Naranjas de la China, que significa rebuig, negació, estranyesa...  prové de la incredulitat de la gent quan al mercat els deien que aquelles taronges menudes i menys rodones venien de la Xina. Com era possible portar taronges des de tan lluny! La gent s’ho prenia com una presa de pèl o una invenció.

I és curiós que el seu color no el descrivim com a color mandarina, sinó com a color taronja. Color que també anomenem carbassa, i gairebé mai pastanaga! 

Al·lucina mandarines! –deia l'argot de Plats bruts.😀




🎦   MANDARINAS, de Zaza Urushadze

Estònia, 2013

La història se situa en el conflicte de la independència de Txetxènia el 1991, en una zona on hi ha camps de cultius de mandarines. Dos soldats de bàndols diferents resulten ferits davant una casa.  

El missatge principal és el de l’absurditat de les guerres, i en concret, l’odi racial i religiós dels conflictes del Caucas. 

La pel·lícula no és bèl·lica. Ens arriba el missatge de forma serena i pausada, i us la recomano. 

Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x7tzgsn

 


Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

Josep Pla (El quadern gris, 1966)




dissabte, 12 de juny de 2021

PESTO ALLA GENOVESE

Platja de Pra' (barri de Gènova), meitat s. XX.

Quants anys fa que coneixeu el pesto

A casa meva, de jove, mai no havia entrat ni un bri d’alfàbrega, ni tant sols per espantar els mosquits, que diuen que hi va bé. Però així que van començar a proliferar els restaurants italians amb les pizzes i els espaguetis, ens va arribar una salsa típica de la Ligúria, que acostuma a acompanyar plats de pasta. 

El pesto genovès és doncs el més famós i conegut del món. L’alfàbrega és una planta molt aromàtica que actualment es pot trobar amb facilitat. I n’estan tan orgullosos del seu pesto que ja és candidat a Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'avi del meu besavi era de la Ligúria, de Pra', tocant a Gènova. Segurament deuria conèixer la salsa, i amb tota certesa, la feien al morter, no pas amb robots i batedores.

Segons la tradició hi ha 7 ingredients per al pesto genovès: 

1. Fulles d’alfàbrega (basilisc -Ocimum basilicum-) de Pra’ (barri de Gènova).
2. Oli d’oliva de la Ligúria (però aquí farem servir el Siurana).
3. Pinyons
4. Formatge pecorino ratllat (o un altre formatge d'ovella curat).
5. Formatge parmesà ratllat
6. All
7. Sal 

La faig sovint en honor als meus avantpassats italians i no us puc dir les proporcions perquè sempre l’he fet a ull, però trobareu prou receptes per internet. 

Si voleu conèixer Pra’

La paraula pesto ve del genovès antic pestare, que vol dir picar o moldre en un morter. I el nom de l’herba, l’alfàbrega, ens arriba de l’arab al habaqa, i així es va quedar també en castellà, albahaca. En canvi, altres llengües europees van resistir el nom original: En anglès: basil; en francès: basilic, i en l’alemany: Basilikum.

No confongueu el basilico amb el basilisc, que és una criatura mitològica grega, que es representa com una serp verinosa que et pot matar mirant-te! En tenim una representació en el seguici festiu de Reus.

Hi ha altres tipus de pesto, però jo em quedo amb Il pesto alla genovese (pesto di basilico). Si l'avi del meu besavi no hagués fet cap a Tarragona navegant pel Mediterrani, ara potser estaríem treballant en plantacions d'alfàbrega!




🎦   GÉNOVA, de Michael Winterbottom

Regne Unit, 2008 (premi al millor director al festival de Donostia).

Gènova ofereix una nova oportunitat a un home i a les seves dues filles, després de perdre la mare. 

Una pèrdua amb molt de dolor que de mica en mica es va superant. Bona pel·lícula, plena de detalls. 

TRÀILER



Destaca, especialment, el morter —típicament mediterrani i africà—, proveït de la mà de morter o boix, tant per picar sal, espècies, fer la picada catalana o el pesto italià com per picar cereals —blat picat o bulghur de Turquia, per fer orxata—, i fins per picar carn —Líban, per al kibbheh.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)







dissabte, 5 de juny de 2021

TOTES ENS PONEN!




Coneixeu la gallina Turuleca? 

Segur que sí, és aquella gallina que ha puesto un huevo, ha puesto dos, ha puesto tres!

Bé doncs, la gallina ens ha capgirat el verb pondre de tal manera que les gallines catalanes ja no saben pondre, sinó que ‘posen’ és a dir, col·loquen, els ous l’un al costat de l’altre, perquè no es xafin!

Aquest és un dels efectes de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 

1. En català diem: La gallina pon un ou. La gallina ha post un ou.
2. Traduïm al castellà: La gallina pone un huevo. La gallina ha puesto un huevo
3. A partir d’aquí, traduïm al català: *La gallina posa un ou. *La gallina ha posat un ou.

Senzillament perquè el verb castellà poner té dues traduccions, posar i pondre. I ja està, ja tenim l’errada instal·lada en el nostre cervell. 

Què vol dir pondre? Doncs com a verb transitiu vol dir fer els ous. Les gallines ponen els ous... n’hi ha dues que no han post ni un ou avui! 

I com a verb intransitiu pondre també vol dir que un astre passi per sota l’horitzó. El sol es pon, el sol s’ha post, quan es pon avui el sol? I dissortadament, el sol sovint també ‘es posa’ a causa d’una mala traducció del castellà: el sol se pone por el oeste.  

Totes ens ponen és una frase feta que significa que tot ens va bé. 

Malgrat que políticament, fa temps que ens surten tots esclafats, desitjo que us ponguin totes, avui! 





LOS HUEVOS DE PASCUA (Les oeufs de Pâques), de Segundo de Chomón

França, 1907

L’únic interès d’aquest curtmetratge és que és de 1907. Evidentment cinema mut, sense guió o amb guió minúscul i amb els primers muntatges escènics i trucs del cinema. És en l’època de l’Art Noveau, i recomano que mireu les cares que fa la presentadora mentre obre els ous! 

CURT SENCER



Al joquiner dorm la gallina blanca,
la mateixa que a l'alba ha post un ou.

Josep-Sebastià Pons (Canta-perdiu, 1925)








dissabte, 29 de maig de 2021

ENFANTS DE LA PATRIE

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Arc de Triomf, París)

Haureu llegit als diaris que el Consell Constitucional francès avala que a les escoles públiques franceses, a primària, la llengua vehicular sigui només el francès. D’aquesta manera tomba la llei aprovada per gran majoria a l'Assemblea Nacional. 

L'òrgan judicial considera que la immersió lingüística en català, occità, euskera, cors, alsacià, crioll o bretó a les escoles públiques franceses viola la Constitució, perquè relega el francès a un segon pla. I en part tenen raó, perquè si llegiu l’article segon de la Constitució francesa (no us penseu pas que som exclusius en sagrades constitucions inamovibles) diu exactament: La langue de la République est le français. Més clar l’aigua!

Quan els interessa, els jutges interpreten les lleis i les fan evolucionar d’acord amb el sentit comú i les canalitzen amb totes les motivacions possibles per preservar, per exemple, la riquesa lingüística del món mundial, però quan no els interessa, llegeixen al peu de la lletra el que diuen les lleis. I això és el que ha passat. 

Per tant, si bé els jutges tenen una part important de culpa en acabar de destrossar les llengües en situació tan vulnerable, també és cert que els governs de torn haurien d’haver impulsat un canvi constitucional i el Parlament hauria d’haver aprovat una nova carta magna, perquè per altres qüestions, com ara les econòmiques, les sacrosantes constitucions canvien d’avui per demà, sense cap referèndum, i sense que ningú no s’immuti. 


Enfants de la patrie... haureu de canviar la Constitució, perquè no hi ha altra manera de moure les estructures jacobines que teniu al davant. Monsieur Macron s’ha esgarrifat en veure les protestes i ara diu que quina sort tenen a França amb tanta riquesa lingüística!  

Si ara es redactés la Constitució espanyola... què diria l’article tercer sobre les llengües? Ja se’n deuen penedir prou de no haver imitat els francesos! Voilà!





🎦   LE PRÉNOM, d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte 

França, 2012, adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre homònima dels mateixos directors. (Pel·lícula traduïda al català, EL NOM, que també es va representar en teatre)

Un home serà pare per primer cop. El conviden uns amics a sopar i li pregunten quin nom li posarà a la criatura. A partir d’aquí es desencadena tota la història. 
Deliciosa comèdia francesa. Comèdia però amb tons agres i pujats de to. Una anècdota converteix un sopar entre amics en un episodi bèl·lic! Un guió molt bo sobre les relacions humanes. Us la recomano!



...
Si poso pegues a la Constitució, violo la Constitució.
Si dic que la Constitució ha esdevingut una amenaça constant, blasfemo.
...

Ramon Solsona (Botifarra de pagès, 2013)





dissabte, 22 de maig de 2021

I AQUEST ÉS L’APUNT NÚMERO 100 DEL BLOG!



I per què blog s’escriu amb g?

Tan fàcil com seria dir-ne bloc com qualsevol llibreta de fulls, d’aquells que s’arrenquen i serveixen per fer-hi notes. Un bloc de tota la vida, amb espiral, amb els fulls cosits, amb fulls quadriculats, o amb ratlles... o fins i tot un bloc de calendari... Doncs no ho podem fer!

Hi va haver un temps de dubte, perquè el mateix TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, va recomanar bloc, però després se’n va desdir, sobretot perquè les llengües del costat també deixaven el neologisme amb la g anglesa. I amb aquest impàs alguns s’han despistat.

L’anglès ho té fàcil quant al gènere dels mots i també quant als verbs perquè no canvien gaire els temps verbals, i quant a la derivació i composició de noves paraules, però nosaltres som romànics! Res a veure amb els anglosaxons. És un concepte diferent de llengua i de visió del món a través de la llengua.

Bé, doncs, en anglès en diuen un WEBLOG, compost de WEB + LOG, que significa més o menys quadern o diari web, quadern en xarxa, quadern de bitàcola..., per tant, la paraula es compon del final d’un mot i el començament d’un altre, i no té res a veure amb els nostres blocs escolars o d’anotacions. La coincidència és pura casualitat. 

Els bloguers i les blogueres ja som al diccionari! Ja formem part del patrimoni lingüístic català i, per tant, podem tirar pel dret i explicar-hi històries i notícies sense cap recança! Compte amb els correctors de word que no estiguin actualitzats, perquè us ho canviaran per lloguers o bolquers sense compassió!

La pandèmia em va donar l'oportunitat de començar. Ha estat i és un plaer escriure cada setmana un apunt per al blog, on parlo principalment de llengua i de cinema, i d'algun llibre llegit. De política no en parlo gaire, perquè els esdeveniments em regiren l’estómac gairebé cada dia!

Gràcies per llegir-me!



🎦    JULIE & JULIA, de Nora Ephron

EUA, 2009 (alguns premis i força nominacions)

Julie Powell vol fer alguna cosa creativa i es planteja elaborar 524 receptes del llibre "Dominant l’art de la cuina francesa", de 1961, publicat per Julia Child. Totes les seves experiències les escriu en un blog que aconseguirà molts seguidors. 

Pel·lícula curiosa que avança amb una recepta darrere l’altra sobre dues històries paral·leles.  

La pel.li està bé, però una mica sobreactuada, sobretot la Meryl Streep. No sé si el personatge real era tan excèntric.

Tràiler: https://youtu.be/cSEd4BZ76xc



Per la porta que dona a les escales entra un individu apressat, d'uniforme, que arrossega una tauleta damunt la qual es veuen un timbre de mà, un telèfon, un llapis i un bloc.

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)






dissabte, 15 de maig de 2021

LA FINESTRA S’HA OBRIT

foto: Estel Bové

Tots sabem que les criatures aprenen a parlar imitant els nostres sons. Diuen el que senten i gràcies a això saben parlar i, també, per culpa d’això, no saben parlar bé. D’aquí la importància que les persones ‘model’ en sàpiguen i facin una mica d’esforç.

Però no s’equivoquen pas quan diuen ‘la finestra s’ha obrit’ perquè ells sempre busquen la regularitat verbal. Coneixen els verbs per analogia i conjuguen un verb encara que mai no l’hagin sentit conjugar als adults. Si ens han sentit dir que hem servit el cafè, la seva lògica els portarà a dir obrit

Morit, obrit o omplit haurien de ser les formes regulars, però estem tractant amb verbs irregulars, cosa que ells encara no saben. 

No s’equivoquen, doncs, utilitzen la lògica lingüística que segueix el model de les 3 conjugacions. Més endavant la gramàtica els imposarà la norma i hauran d'aprendre a dir mort, obert i omplert, correctament.

El procés d’aprenentatge de les criatures és fascinant, llàstima que vagin tan de pressa i que no tinguem temps a assaborir-ne el procés. Un dels modes verbals més ben apresos per la canalla és l’imperatiu, que utilitzen sense pietat, però un dia apareix el subjuntiu, el mode verbal que ens transporta a la irrealitat, a la incertesa, a la possibilitat que passin o no les coses: si poguéssiu jugar amb mi... I quan el fan servir, segur que ja han entès el món!

Quan som pares, amb prou feines ens adonem dels progressos, i de sobte ens trobem amb una personeta que ja parla. Quan som avis, tenim més temps per adonar-nos-en de tot!







🎦   MY FAIR LADY, de George Cukor
EUA, 1964, del gènere musical. (8 Oscars, 3 Globus d’Or... una pel·lícula molt premiada). 

És la versió cinematogràfica del mite de Pigmalió de George Bernard Shaw. 
El llenguatge vulgar d’una florista desperta l’interès d’un lingüista, que es proposarà ensenyar-li a parlar i a comportar-se correctament, com les persones de l’alta societat anglesa. 

No soc gaire amiga dels musicals, però reconec que aquesta és una obra mestra d'aquest gènere. Tot i que avui ja ha estat superada per la tècnica, cap altra nova versió superarà la primera. Com que és un clàssic almenys un cop a la vida s’ha de veure i situar-la en context. A més, segur que coneixeu tooooootes les cançons!






Els verbs constitueixen una subcategoria dels predicats: són subjectes a una transformació que els fusiona amb la còpula per fer un sol mot.

Gabriel Ferrater (La lingüística cartesiana, 1970)




dissabte, 8 de maig de 2021

DIES CRÍTICS?



Estàvem acostumats als accents diacrítics que havíem après, no pas fàcilment, al llarg de la nostra vida d’aprenents constants de català, però un bon dia els acadèmics van decidir tallar el cap a gairebé tots els accents i només ens en van deixar 15.  

A partir d’aquí vam començar a lamentar la pèrdua dels nostres estimats diacrítics! I ja ho veieu, ara ens sentim orfes d’accents. I dubtem –cosa que sempre hem fet- davant qualsevol mot susceptible de portar-ne. Enguany s’acaba la moratòria de manteniment dels accents. A partir d’ara s’haurà de fer servir obligatòriament la nova normativa.   

El signe diacrític català és un simple accent que dona a una paraula –generalment monosil·làbica- un valor diferent, i serveix per distingir-la d’una altra, escrita igual, amb la qual es podria confondre. Per exemple: tenen son i només són les nou. El mot ve del grec diacritikós, no té res a veure ni amb els dies ni amb la crítica, i significa ‘que distingeix’.

Se n’ha parlat tant que sembla que només en tingui el català de diacrítics i no és així. El castellà, tot i que també n’ha immolat molts, encara n’hi queden: Te digo que no me gusta el . Quan la RAE van suprimir l’accent a sólo (que en portava quan es referia a solamente) molts es van estripar les vestidures. Ara solo, com a adverbi, és un mot orfe, aïllat, solitari, que sense accent va mig despullat. El francès, l’italià, el portuguès... també mantenen alguns d’aquests accents, però no gosaria dir si viuran per sempre, perquè la tendència és sacrificar-los. 

Ara no distingim entre m’he trobat un os i m’he trobat un os. Abans posàvem accent damunt la bèstia, ara no, potser perquè ja no tenim por de confondre els ossos polars amb els ossos de pollastre.

Els que més em costen són dona/dóna i soc/sóc, que ara no porten accent, i remugo cada cop que m’hi trobo, però és una remugància inútil, perquè el progrés elimina la tradició, inexorablement!

Ha estat una gran pèrdua d’energia durant tants anys d’aprenentatge. És com si ara ve un i diu que Pitàgores es va equivocar amb el teorema! 

Van estar a punt de llevar-li l’accent a Déu, però no s’hi van atrevir, deurien tenir por que un llamp els fulminés! Marededeu! –aquí sense!



 🎭 PELS PÈLS, de Paul Portner. Teatre, 2015
Obra de teatre. Versió de Guillem-Jordi Graells, amb direcció d’Abel Folk. 

És la història d’un assassinat en una perruqueria, amb la implicació de sis persones. 
En cada sessió, l’assassí pot ser un personatge diferent, i els actors estan abocats a improvisar i a interrelacionar-se amb el públic. 
Fa anys que vaig veure aquesta obra de teatre, que recordo només a mitges, però sé que era molt entretinguda, molt agradable, i amb grans dosis d’efecte sorpresa. 

Confesso que el títol m’ha anat molt bé per escenificar un dels diacrítics que s’ha salvat de la crema. 





És un sistema de signes indesxifrables, d'un caràcter diacrític, que diria Saussure, de significat sempre diferent.

Alexandre Cirici Pellicer (Miró llegit, 1971)




dissabte, 1 de maig de 2021

EM DIC ABRIL



Ja soc aquí! He arribat un 27 d’abril i em dic Abril. Original, eh? Si hagués nascut al novembre m’haurien posat el nom del mes? 😀

Arribo en plena primavera pandèmica, entre gent que es vacuna i gent que no. Gent que es tapa la boca i gent que no es tapa res i gent que viu en bombolla i gent que no sap què és una bombolla. En fi, que he arribat en un temps complicat, però mira, jo he nascut i ja tinc tota la feina feta!

Potser s’esperaven un nino de peluix ros i blanquet, mut i tranquil, i els he sortit jo, que de cridar en sé i no els deixaré dormir mai més!  

Diuen que en aquest racó de món s'hi viu raonablement bé i que no hi ha tifons ni huracans ni ciclons, ni diluvis ni gaires inundacions, que al solet s’hi està bé i que no cal patir per vestir-me perquè tinc un armari que se sobreïx de peces de ganxet que m’han fet de tots els colors possibles.

Ànims! 

A l’Abril, cinquena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida. 

Ció 






dissabte, 24 d’abril de 2021

GENOCIDIS...


 

Tzitzernakaberd és el Memorial del Genocidi Armeni. El trobem en un turó de la capital d’Armènia, Erevan. Les dotze pedres inclinades representen les dotze províncies perdudes que es troben a l’actual territori de Turquia, i al mig hi ha una flama eterna com a representació de dol. Al costat s’alça una punta de granit de 44 m, que representa el renaixement de la nació armènia.

El Memorial està dedicat a les víctimes del genocidi armeni, comès per Turquia entre 1915 i 1916 en què van ser assassinades més d’un milió i mig de persones, i on va començar la diàspora. 

La població hi va en pelegrinatge cada 24 d’abril, des de tot el món. Porten flors que dipositen a dins del monument, el travessen i segueixen caminant. 

La paraula genocidi és relativament nova. La va ‘inventar’ el jurista Raphael Lemkin, polonès jueu, que va arribar als EUA fugint del nazisme. El 1944 va publicar el llibre El poder de l’Eix de l’Europa ocupada, inici del que representa avui un genocidi al Dret internacional. 

El mot es compon de genos, que en grec significa raça, poble, nissaga, família, tribu... i –cidi, del llatí –cidere, que vol dir matar. L’arrel gen- ens ha portat infinitat de paraules, totes relacionades amb el naixement, el poble: gènere, generació, germen, genètica, genealogia, gènesis... i el sufix -cidi, també moltes altres relacionades amb el fet de matar: homicidi, infanticidi, suïcidi...

Un genocidi és, doncs, un acte fet amb la intenció de destruir totalment o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós, és a dir, matances indiscriminades, eliminació sistemàtica, extermini, submissió del grup a condicions que n’impliquin la destrucció, etc. Encara que també inclou els delictes contra la humanitat com l'esclavitud, la sobreexplotació, la deportació, etc.

Hi vam ser justament un 24 d’abril, i hi vam aportar la nostra minúscula peregrinació. Emocionant és poc. 

De la mateixa manera que hi ha negacionistes de l’Holocaust, també n’hi ha del genocidi armeni, Els interessos econòmics i polítics han fet que pocs països hagin tingut la valentia de reconèixer el que va passar.


🎦   EL PADRE (The cut), de Fatih Akin

Alemanya, 2014

En el petit poble turc de Mardin, el 1915, la policia turca està detenint tots els homes armenis i a un d’ells el separen de la família. Després de sobreviure a les matances rep la notícia que les seves filles són vives. 

L’eix principal de la pel.lícula és el genocidi armeni. És una història que vol reflectir els moments que van viure molts armenis obligats a marxar de casa seva, a exiliar-se per sempre, o senzillament, a morir. 

Són d’aquelles pel·lícules que obliguen a la reflexió, perquè et transporten a la pell del protagonista amb la seva necessitat de supervivència. 

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=agO_EE27NWI



L'arnès del
cavaller es troba ja tan calcigat! Llunes insòlites
de Picasso reflecteixen els metalls d'una altra
galàxia i les estridències del bombardeig i el
genocidi.

Lluís Alpera (Tempesta d'argent, 1986)






diumenge, 18 d’abril de 2021

QUE EROS US ACOMPANYI...


I avui us volia parlar d'un nou llibre que hem editat el col·lectiu Reusenques de Lletres. Es tracta de bReus i eròtiques, que ens edita Arola editors. 

Hi participo amb el conte LA CRIPTA, una història de ciència ficció (futurista), un relat crític amb la vida política i la societat en general i, evidentment, dins el registre eròtic, juntament amb 14 companyes més que també han posat el sucre i la sal en els relats. 

L’erotisme forma part de la nostra vida i és saludable per al cos i per a l'ànima. Ens hem divertit molt escrivint-lo i ens agradaria que us divertíssiu llegint-lo. 

Tenim Sant Jordi a la vora... i confiem que enguany es puguin remenar i comprar llibres amb una certa normalitat. L’any passat estàvem confinadíssims i vam veure passar per alt la gran festa de les lletres, i les roses escassejaven... 

Que Eros us acompanyi, sempre!





On és, la flor de porpra dels amants?
Eros embena els ulls amb negres tafetans.

Jordi Pàmias i Grau (Terra cansada, 2004)

.



dissabte, 10 d’abril de 2021

CALÇOTADES CONFINADES

foto: Vicenç Margalef

La calçotada a què estem acostumats, almenys els qui vivim en terres tirant al sud, no és només un menjar, perquè el calçot no és altra cosa que una ceba –per això també en diem ceballots-, és una reunió social. 

La calçotada no s’acostuma a fer a les cases. Ara la fem perquè la pandèmia ens 'obliga' a comprar els calçots fets, i les botigues ens preparen un lot amb una mica de carn i salsa, però no és el mateix. 

La veritable calçotada es fa en un mas. Sempre hi ha algun amic que té un mas, un xalet, una cabana, una caseta, un tros de terra, un terrat, una terrassa gran o un pati on hi cap força gent. La gràcia és precisament això, la companyia, fer el menjar i preparar les coses entre tots. 

La calçotada té el seu ritual. Primer fem foc amb molta flama, hi posem els calçots l’un al costat de l’altre sense netejar (alguns els tallen el cap i la cua, d’altres no), al cap d’una estona es giren, i quan ja estan fets s’emboliquen amb paper de diari i es desen tots junts en una caixa. 

A part, ja s’haurà parat la taula amb diaris damunt les estovalles. Els paquets de calçots es dipositen damunt les taules embolicats encara amb el diari, i comença la festa. Es van pelant, sucant al romesco i menjant. Normalment uns 20 per cap, però sempre n’hi ha qui se’n menja 2 i qui se’n menja 50. Quan ja no podem més, fem la carn amb la brasa que ha deixat la flama. 

És tan senzill que és fantàstic. I esperem cada any que arribi la primavera per trobar-nos tots els amics i fer-la, tot i que a vegades es convoquen dues o tres calçotades per temporada, amics, família, feina...

La ceba blanca es planta mig colgada i quan creix es va tapant amb terra. D’això se’n diu calçar, i d’aquí que collim el calçot. 

L’invent és d’un pagès de Valls, a finals del XIX, i es va exportar a la comarca a mitjan XX. Realment, recordo la meva primera calçotada als anys 70. Actualment han sabut exportar-la més enllà i són molts els restaurants catalans que n’ofereixen. 

Per tant, si a algú no li agrada el calçot és igual. El que compta és fer la calçotada! 




🎦   OCHO APELLIDOS CATALANES, d’Emilio Martínez-Lázaro 

Espanya, 2015

La filla de Koldo s’ha enamorat d’un català, i és suficient mala notícia per aconseguir que un antic nòvio la rescati. 

La pel·lícula té un bon ritme, però res a veure amb la primera part, Ocho apellidos vascos, que almenys feia riure una mica. 

Personalment, aquestes pel·lícules espanyoles típiques i tòpiques sempre m’han deixat bastant indiferent. La història és intranscendent, i només et pren algun somriure minúscul.

Una de les escenes és precisament una calçotada!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=ebyALRLNdpA



La felicitat del lleure, del plàcid no fer res.
La costellada,
l'estesa de calçots damunt les brases.

Jordi Sarsanedas (Silenci, respostes, variacions, 2005)




diumenge, 4 d’abril de 2021

LA QUADRAGÈSIMA

                                                                                                                                                                      

Els divendres de Quaresma no es podia menjar carn, cosa que les monges del col·legi et repetien una i altra vegada, i vigilaven els nostres entrepans perquè no ens empasséssim el fuet que s’havia infiltrat en un dia despistat. Era difícil d’entendre que no es pogués menjar xoriço un dia determinat i els nostres dies quaresmals eren també els dies de saltar-nos les normes tant com podíem.

A casa dels avis i els pares, que mai no van ser gaire per no dir gens religiosos, feien cas a les ordres de l’escola per no cridar l’atenció, però jo sentia com remugaven quan els deia que calia fer dejuni i sopar menys que els altres dies. Els que econòmicament podien pagaven la butlla a l’Església i això els permetia menjar totes les botifarres de la botiga.

És a dir, mai no es va respectar el criteri familiar de celebrar o no la Quaresma. Era una obligació no només a l’escola, sinó també a casa, perquè dictaven el comportament que havien de tenir els adults dins de casa seva. I em direu: doncs per què et portaven a una escola religiosa? Doncs perquè entre aquestes i les escuelas nacionales deurien pensar que era un mal menor. 

La quaresma és la quadragèsima o quarantè dia abans de la Pasqua. Són 40 dies que els cristians dediquen a preparar-se per la Pasqua, com un temps de reflexió, però també de penitència, rememorant els 40 dies que Jesús passà al desert. Però el record que m’ha quedat de la meva època escolar és el dejuni i l’abstinència, i sobretot la possibilitat de saltar-nos tant una cosa com l’altra. Mai vam representar la Vella Quaresma per mitjà d'una dona vella amb set cames com es fa ara, perquè segurament es deuria considerar pecaminós. 

A casa esperàvem els divendres de Quaresma per tastar un bacallà tradicional, perquè el peix estava beneït i te’n podies menjar tant com volies, i ves per on, que tot i que de carn no n'hi havia gaire a les taules, aquells divendres ens venia de gust més que mai.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                



🎦   BEN-HUR, de William Wyler

EUA, 1959. 

Ben-hur i Mesala són amics. El primer, fill d’una família noble, el segon, un militar romà. Un accident els converteix en enemics per sempre. 

La pel·lícula va tenir 11 Oscars i 3 Globus d’Or, entre altres premis. Va ser molt guardonada per la grandiositat de les imatges, les escenes, l’ambientació i tot l’espectacle que oferia, tot i que evidentment avui ha estat superada per efectes especials sense fronteres. 

És una pel·lícula que hem vist tots algun cop a la vida i és de les més representatives de les setmanes de Quaresma. 

Tràiler: https://youtu.be/OPNojA5Zi7M




No et valen els dejunis de quaresma,
ni l'hàbit que et cobreix de cap a peus,
i vas dient les lletanies d'esma
i penses mentrestant el que no deus.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)






dissabte, 27 de març de 2021

EQUINOCCIS PRIMAVERALS

 

Autora: Eulàlia Barceló Vilella

Una de les poesies més famoses sobre la primavera és la que va escriure Antonio Machado. En dos versos en va tenir prou per descriure una realitat. Certament les primaveres ens arriben de tal manera que sovint ja les tenim aquí i no ens n’adonem. Probablement perquè tenim tantes ganes de treure’ns l’hivern de sobre amb els gecs, els abrics, els mitjons gruixuts, les gorres i les bufandes que qualsevol brisa primaveral ens encanta. La primavera és un tema recurrent en molts dels seus poemes, malgrat que no va poder gaudir de la primavera de 1939, perquè va morir un mes abans a Cotlliure, on es va exiliar i on reposa actualment.

Al tombant del 20 de març tenim l’equinocci de primavera. És el moment de l’any en què el sol passa per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada, per això es diu equinocci, perquè en llatí aequinŏctĭum vol dir igualar la nit. L’altre equinocci és a la tardor, al setembre, quan la nit s’iguala amb el dia.

És un temps de simbologia alegre, perquè els moixons apareixen pels camps, floreixen les plantes, el sol brilla més i els dies s’allarguen, i per això es relaciona amb la joventut. 

Enguany, a més, tenim la necessitat d’avançar, de passar de pressa l’hivern per reflotar un estat pandèmic que ens ha pres l’alegria social. En un país com el nostre, acostumat a les festes, a les sortides, als sopars d’amics, a celebrar-ho tot com la resta d’habitants banyats de mar Mediterrani, ens costa molt acceptar la reclusió a casa defugint la companyia. 

No sé si vindran temps millors, ni sé si ens en sortirem, ni sé si entre tots ho superarem tot, ni sé si d’ara endavant la gent s’esquivarà i viurem com tortugues casolanes. Vaja, que no sé res de res. Tornaré a llegir el poema per revifar l’humor!



La primavera ha venido.
Nadie sabe cómo ha sido.

La primavera ha venido.
¡Aleluyas blancas
de los zarzales floridos!

Antonio Machado (Canciones)



🎦   AMELIE, de Jean-Pierre Jeunet

França, 2001 (Molts premis i nominacions)

Amelie és ja un clàssic del cinema francès. Som a París, en plena primavera. Amelie vol aconseguir que la gent sigui feliç i dedicarà la seva vida a solucionar els problemes dels altres. 

És una pel·lícula que em va arribar a l’ànima. Tan diferent de la resta de pel·lícules d’aquell moment. Un film ple de bon humor i d’alegria, malgrat que no descuida la visió dramàtica. Va ser un regal, una gran troballa i la percepció que el cinema és també somni. 

Tràiler: https://youtu.be/Aaqi82tbKXw



dissabte, 20 de març de 2021

LA CALAIXERA

I avui em fa il·lusió que llegiu, si us ve de gust, el conte 'La calaixera', que m'han publicat a «NW La Revista de Reus», en col·laboració amb Reusenques de Lletres. 

Alguns potser ja l'heu vist per les xarxes...

Les il·lustracions són de Toni Vallès... i m'encanten!

El podeu llegir en aquest enllaç: lacalaixera




diumenge, 14 de març de 2021

EL DARRER ADEU

 


Ha fet un any que te’n vas anar per la porta del darrere, sense fer soroll, en silenci, entre batecs dèbils i passadissos d’hospital, trasllats de llits i màquines que parlaven per tu, en poc menys de dotze hores, just un dia abans d’un confinament que ens ha regalat un any difícil i complicat. Te'n vas anar acompanyada, també dels nets, i la fugida del món va ser tranquil·la i plàcida.  

Ara fa un any que ja no ens telefonem. Tu a Tarragona i jo a Reus, 12 quilòmetres que sempre t’havien semblat tan i tan lluny. 

Perdre els pares és com sentir-se penjat d’un fil a l’univers, amb la sensació d’estar sol com un mussol, sense res on aferrar la teva vida al cosmos. És com si de sobte et tallessin el cordó i t’abandonessin a la galàxia.

El dol existeix, però ha deixat de tenir sentit aquell dol negre i morbós que portava la iaia ara fa un segle. El dol s’anava reduint al gris, al blanquinós, al beix, al groguenc, però mai més ningú no gosava vestir-se de vermell o de fúcsia, ni de blau ni de rosa. Els colors marcaven el dol. Ara, el portem a la motxilla, es carrega en solitari i emplenem la ment de records fugaços.





dissabte, 6 de març de 2021

MARÇ, MARÇOT...


Sabeu aquell refrany... març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot? El vaig aprendre del meu padrí quan ho deia amb cara de pocs amics a un marrec com jo de cinc o sis anys. Jo m’imaginava a la iaia morta a terra i no m’agradava la idea.  

I no és altra cosa que la descripció del temps meteorològic que acostuma a fer durant el mes de març, que és capaç de matar de fred les velles i les joves. No parla ni dels vells ni dels joves! 

Per als antics guerrers romans aquest era el millor mes de l’any perquè estava consagrat al déu Mart de la guerra, que li dona el nom. Els idus de març se celebraven el dia 15. Era un dia festiu a Roma i el dedicaven a Mart. Els idus portaven bona sort, hi havia bons presagis i pronosticaven les coses bones que els passarien. Era com una festa per celebrar l’Any nou, perquè març era aleshores el primer mes de l’any abans dels canvis de calendari que el van situar en tercera posició.

Tot i els bons presagis, Juli Cèsar va ser assassinat en un idu de març de l’any 44 aC, i a partir d’aquí la data es va fer més famosa fora de les fronteres de Roma i en les literatures posteriors. Fins i tot Shakespeare escrivia: «Cuida’t dels idus de març!». I a nosaltres, els idus de març de 2020 ens van portar el primer confinament, per tant, s’ha acabat d’atribuir als idus la bona sort i els bons presagis!

Ànims, que arriba la primavera!




🎦    LOS IDUS DE MARZO, de George Clooney
EUA, 2011 (basada en l’obra “Farragut North” de Beau Willimon) 
Va rebre bastants premis i moltes nominacions.

El cap de premsa del candidat a les eleccions primàries del Partit Demòcrata dels EUA comprova fins on es pot arribar per aconseguir una cadira a la política. 

Georges Clooney, a qui identifiquem més pel cafè que per altres coses, va tenir un èxit notable com a director d’aquesta pel·lícula, en la qual també actua. 

Dibuixa molt detalladament i amb cruesa les campanyes electorals dels partits americans, allunyades totalment del servei al poble, que hauria de ser el seu únic objectiu. 





Cada mes tenia tres dates determinades prèviament i posades per aquest ordre: calendes (la lluna nova), les nones (la lluna en quart creixent) i els idus (la lluna plena): a la resta lunar no li donaven importància, però sí que la comptaven fins arribar a la lluna nova següent.

Miquel Palau i Claveras (La pintoresca història del calendari, 1973)








dissabte, 27 de febrer de 2021

ALTSASU

 



🎦   ALTSASU, de Asier Urbieta, 2020 (Sèrie de TV de 4 capítols)

El 15 d’octubre de 2016, en un bar Altsasu (Navarra) diversos joves i dos agents de la guàrdia civil i les seves parelles es van veure embolicats en una baralla. 

La Fiscalia va descriure els fets com un atac terrorista i va demanar penes de fins a 62 anys de presó per als 8 joves encausats, però tot i que l’Audiència Nacional va rebutjar els càrrecs de terrorisme, els va condemnar entre 2 i 13 anys. Actualment, alguns d’ells ja ha obtingut el tercer grau penitenciari. 

La sèrie ensenya la situació, però no mostra ni l’agressió ni qui l’ha provocat. Es reflecteix des del primer moment la poca sintonia entre els joves i la guàrdia civil i es mostren pancartes i pintades que demanen que el cos armat marxi del poble. 

***

La pel·lícula es concep com a ficció basada en fets reals. Aquestes històries s’han de plasmar en forma de llibre o en format audiovisual perquè tothom sàpiga què va passar o, almenys, perquè ens en puguem fer una idea, per tant, benvinguda sigui qualsevol sèrie que parli de fets sobre els abusos de poder de la Justícia o dels cossos de seguretat estatals o no. 

Ara bé, he de dir que la sèrie no m’ha enganxat com altres. L’he trobat una mica pobra en tots els aspectes, amb falta de ritme i amb moments buits. Potser és una sensació. 

El problema de la llengua també ha influït, el doblatge no està ben fet, cal que hi hagi un mínim de registres diferents de la llengua, formes dialectals barrejades i no tanta perfecció. El doblatge és molt important i decideix si et creus o no el que estàs veient. La solució de la versió original amb subtítols quan parlen basc és bona, però no tothom té aquesta opció. 

Si els fets haguessin passat al Bronx de Nova York, tant els policies com els ciutadans com els carcellers parlarien la mateixa llengua, en el nostre cas, a TV3 parlarien català i a ningú no li semblaria estrany, perquè això és la normalitat. En català ho hem de poder traduir tot, sigui la llengua que sigui. 

Però encara no estem preparats per sentir que un guàrdia civil vingut de fora, que renega del país i de la seva llengua, parli un català amb unes vocals neutres que ultrapassen la perfecció. Que un cos repressor com ha estat en la història parli com nosaltres ens ve de nou i no ens el creiem. I potser aquest ha estat part del problema.

La sèrie: https://www.ccma.cat/tv3/altsasu/capitols/


diumenge, 21 de febrer de 2021

FER EL BOT


Quan una criatura és a punt de plorar es diu que fa el bot, a la Terra Alta hi ha un poble que es diu Bot i també és un recipient per beure vi a galet!

Però també tenim un vot, escrit diferent. Alguns fan el vot quan voten obediència a una comunitat religiosa, però la majoria d’adults també fem el vot o, millor dit, votem per elegir els nostres representants. 

Eleccions, un terme tant i tant sentit aquests darrers dies, mesos i anys, i no apareix al diccionari, evidentment, perquè és un plural i les paraules només hi surten en el seu estat singular: elecció, que vol dir l’acció i l’efecte d’elegir, que no és altra cosa que escollir, triar, seleccionar... entre diverses possibilitats. No sé si sempre he/han/heu/hem triat bé. El temps ens ho dirà i posarà les coses al seu lloc. 

Partint de la base que tots els polítics menteixen en un moment o altre, perquè no n’hi ha cap que digui la veritat absoluta, no sempre l’encertarem, i sovint ens desenganyem de les promeses incomplertes, de les dobles intencions que no captem o dels relats esbiaixats. Així que, entre moltes altres, una de les feines dels electors és trobar aquells que menys mentides diuen o, dit d’una altra manera, aquells que ens generin més confiança. No és una feina fàcil. 

El resultat de les eleccions al Parlament ha estat molt millor del que m’esperava, malgrat el vot a la ultradreta, que és com fer-se una selfie amb una arma i disparar-se un tret. 

Ara encara ens cal patir per les coalicions i les aliances, per les paraules sortides de to, per les declaracions al Twitter, per les incoherències i contradiccions que ens envairan en els dies postelectorals. 

Ara demanaria un temps de veda, per recuperar-nos mentalment de tanta paraula, de tant de discurs, i de tanta tertúlia. Necessito que em parlin de l’era dels dinosaures o del sexe dels àngels, em cal un reciclatge, disposar la ment en blanc durant uns dies per tornar a tenir energia. La saturació és perillosa perquè et porta a la indiferència i és precisament el que no necessitem. 



🎦   EL CANDIDATO, de Michael Ritchie

EUA, 1972

Un jove advocat laboralista del Partit Demòcrata s’enfronta al poderós candidat del Partit Republicà. 

Una de les millors pel·lícules sobre eleccions i, sobretot, sobre la veritat i la mentida dels candidats a la presidència. D’una banda tenim uns candidats capaços de tot per aconseguir un escó i, de l’altra, uns votants que es deixen influenciar per coses que res tenen a veure amb el programa polític que proposen. 

És una bona reflexió del que deu ser el nucli dur d’unes eleccions reals.  

Tràiler: https://youtu.be/9RTIQWXzexU




Nathana e totes les dones qui havien veu a elecció, foren en lo capítol per eléger abadesa. 

Ramon Llull (Romanç d’Evast e Blaquerna, 1283)


dissabte, 13 de febrer de 2021

PER CARNAVAL, TOT S'HI VAL?

 

fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

Avui dissabte 13 de febrer s’escauen dues coses. D’una banda, és dissabte de Carnestoltes, i de l’altra, és la jornada de reflexió de les eleccions al Parlament. Impecable combinació!

Carnestoltes vol dir abandonar la carn, del llatí carne tollere, perquè després dels dies de disbauxa carnavalera els catòlics comencen la Quaresma i no mengen o no menjaven carn durant 40 dies. En el mateix sentit tenim el Carnaval, carne levare, llevar la carn, que ens arriba de l’italià carnevale -qui pogués anar enguany al Carnaval de Venècia! 

Per situar-lo en el calendari cal cercar la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera. Comptarem 40 dies enrere fins que arribem al Dimecres de Cendra, que és el primer dia de Quaresma i darrer dia de Carnestoltes. 

A l’escola de les monges ens feien anar en renglera fins a l’altar. El capellà ens posava cendra al front i ens deia allò de pulvis eris et in pulverem reverteris, i les nenes ens fèiem un fart de riure i competíem a veure quina aguantava la cendra més estona al front. Després ens renyaven i tornàvem a la seriositat que requeria el dia. 

Quant a la jornada de reflexió, què voleu que us digui... el cantant de rap Pablo Hasél és a punt d'entrar a la presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. Aquesta és la millor medecina perquè d’ara endavant els cantants es comportin i vigilin amb les lletres de les seves cançons. És una manera de sotmetre la llibertat d’expressió sense haver de moure un fil. I tots veurem com l’agafen, el porten a la presó i després dinarem, farem un cafè i ja està, demà serà un altre dia.  

Tothom dona la culpa a la Justícia –que no dic que no en tingui de culpa-, però qui té la facultat de canviar les lleis perquè la lletra d’una cançó s’empari amb la llibertat d’expressió i no sigui mai delicte és el Parlament espanyol. 

I nosaltres en aquestes eleccions farem bona la màxima divide et vinces –divideix i venceràs- perquè tenim un panorama calcat al trencadís de Gaudí. 

Així que companys i companyes reflexionem! 




🎦    ORFEU NEGRE, de Marcel Camus

França, 1959. Musical. Adaptació de l’obra Orfeu da Conceição (1956), de Vinícius de Moraes. (Oscar a la millor pel·lícula estrangera i Palma d'Or al Festival de Canes. Doblada al català.)

Es reprodueix el mite grec d’Orfeu i Euridice durant el Carnaval de Rio de Janeiro, per tant, ja en sabem el final. 

La pel·lícula ja té uns quants anys, però encara ens transporta a Rio i al seu màgic carnaval, diferent de tots els altres. Film de gran vitalitat i de música –samba i bossa nova- que s’encomana des del primer minut i que va donar a conèixer la música brasilera a tot el món. 

Tràiler: https://youtu.be/NkxGkL7o9xk



La lluna, la gran pruna,
es va endolar,
mentre reien carotes
de carnaval.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, II, 1973)




dissabte, 6 de febrer de 2021

HOMO DEUS


HOMO DEUS, una breu història del demà, de Yuval Noah Harari, és el segon llibre de la trilogia. El primer, Sapiens (https://ciomunte.blogspot.com/2020/06/sapiens.html), una breu història de la humanitat. El segon ens indica què ens espera com a espècie.

Sosté que tot i les turbulències tecnològiques que hi ha hagut al llarg de la història hi ha una cosa que s’ha mantingut constant: la humanitat, per això encara ens reconeixem dins les històries bíbliques o dins els llibres dels primers escriptors coneguts. Parlen, somnien, dormen, pensen, estimen i tenen conflictes emocionals com nosaltres. Però si la tecnologia permet redissenyar les ments humanes, l’homo sapiens desapareixerà tal com el coneixem avui. 

Els homo sapiens es barrejaran amb robots i ordinadors, fins que un dia els nostres descendents miraran enrere i s’adonaran que ja no són la mena d’animal que va escriure la Bíblia, va construir la Gran Muralla xinesa i va riure amb Charlie Chaplin. Serà un món canviant a la recerca de la salut, la felicitat i el poder. Algun dia els humans seran prescindibles, perquè els algoritmes ho podran fer tot. 

Fa esgarrifar que tot el que explica pugui passar algun dia de veritat, però ben bé sabem que anem per aquest camí, per molts processos electorals que tinguem per desxifrar.

M’agrada llegir aquest autor perquè s’explica molt bé, amb exemples i amb vocabulari apte per a tothom, sense tecnicismes que podrien enverinar el relat. No és cap novel·la, és la seva visió de futur per als homo sapiens, una espècie complicada, que s’ha passat l’existència a la recerca de la felicitat, el poder, i la salut, com faran els nostres descendents i els algoritmes que inventin!






🎦   DESCIFRANDO ENIGMA (The imitation game), de Morten Tyldum.
Regne Unit, 2014 (Oscar al millor guió adaptat i 8 nominacions; i molts altres premis)

Crítica que ja vaig fer el desembre de 2014:
Basada en fets reals, sobre la vida del matemàtic Alan Turing, que va desxifrar els codis secrets nazis de la màquina Enigma. Hauria estat un heroi si no hagués estat homosexual. Jutjat i acusat per la seva condició.
Film anglès, i es nota. Sempre vigilen molt amb les escenificacions, els espais, els detalls interiors, l'escenografia... una delícia.
Un treball magnífic de Benedict Cumberbatch, probablement d'Òscar.
Hem anat al cine sense saber ben bé què anàvem a veure i hem tingut una agradabilíssima sorpresa.





Jo, amb incògnites d'amor
algoritmes d'enyorança
ritmo: Fermança?
Trigança?
Càlcul de pes torbador!
Cascú navega en sa nau
amb llast de pròpies penes.

Joan Pons i Marquès (Brins a l'oratge, 1975)





diumenge, 31 de gener de 2021

FEBRERET CURT, AMB 28 DIES SE’N SURT

 

Fent companyia a cèsar August, Tarragona. Foto: Estel Bové

Del llatí febr(u)ariu ens arriba el febrer. Les Februa eren unes festes de purificació de l’antiga Roma que tenien lloc durant aquest mes, en què es feien ofrenes i sacrificis. El nom prové del déu romà de la purificació, Februus. I no té res a veure amb la febre!

Juli Cèsar va donar nom al mes de juliol, de 31 dies. El seu successor, Octavi August, va donar-li a l’agost, però no li va agradar que el seu mes tingués 30 dies, perquè també en volia 31 com el juliol de Juli Cèsar. Per aconseguir-ho es va afegir un dia a l’agost i se’l va treure del febrer, que va passar a tenir-ne 28 (i 29 en els anys de traspàs). I així l’emperador ja va poder dormir tranquil. La posterior reforma del calendari el va situar en el segon mes de l’any. 

Totes les llengües romàniques hem estat fidels al nom. En català, febrer; en castellà, febrero; en francès, février; en italià, febbraio; en portuguès, fevereiro; en gallec, febreiro, i fins i tot als anglosaxons els va agradar el nom. En anglès, february, i en alemany, Februar

Actualment el mes de febrer és sinònim de fred i de gelades, i ja no té res a veure amb les antigues festes de purificació, tot i que potser ens en convindria alguna per mitigar l’allau de notícies que hem de sentir cada dia. Si les notícies fossin bones, encara... però no ho són!




 BLAIETS 

Avui no us recomanaré cap pel·lícula perquè el mes de febrer no és gaire cinematogràfic, llevat del dia dels Oscars, però sí que us posaré la recepta dels blaiets, que és una galeta típica de la comarca del Baix Camp, dedicada a Sant Blai (3 de febrer), que és l’endemà de la Candelera, festa grossa a Valls –deia ma sogra!

N'hi ha unes quantes de receptes, aquesta és un combinat d'entre totes les que m'han passat. 

Primer enceneu el forn. 

Bateu 125 g de mantega amb 125 g de sucre, força estona, i barregeu-ho amb 2 ous ben batuts. 

Afegiu 1 sobret de Royal, 300 g de farina (o 350), i una cullerada de vainilla o bé de ratlladura de llimona, o les dues coses.

Pasteu-la bé (si teniu robot de cuina també va bé), i ho deixeu reposar mitja hora a la nevera dins de paper film. 

Estireu la massa amb un corró i feu una galeta amb forma ovalada (si és rodona o quadrada també funciona). 

Dibuixeu Sant Blai al davant si voleu rebre benediccions. Jo hi faig un gargot i espero que no m’ho tingui en compte. 

Les pinteu amb ou batut, les poseu damunt de paper vegetal i al forn a 200º, 10 minuts, i vigileu que no es cremin! Surten 30-40 blaiets. 

Aniran bé per endolcir el que ens espera aquest mes de febrer tan eleccionalista


***

A fora, fred i vent
arrasaven els ponts, els carrers i les places.
En el febrer glaçat
els ocells van fugir de la teva finestra.
Però cristalls de neu,
espurnes invisibles,
destrals de Sant Marçal,
dansaven per la cambra.

Tomàs Garcés (Plec de poemes, 1971)




dissabte, 23 de gener de 2021

ATOCHA

Estació d'Atocha, Madrid

Les generacions joves sortosament no van conèixer l’episodi de brutalitat que es va produir el 24 de gener de 1977, que s’ha anomenat la matança d’Atocha. Un atemptat d’ultradretans, sota les sigles de l’Alianza Apostólica Anticomunista o la Triple A, va irrompre en un despatx d’advocats laboralistes de Comissions Obreres i militants del PCE, al número 55 del carrer Atocha de Madrid. Van assassinar 5 persones i en van deixar 4 de ferides. Malgrat el temps passat ho recordo força i sé que ens va impactar molt, perquè vèiem molt clar que era una resposta a la incipient obertura política que es pretenia.  

Es tractava de desestabilitzar la transició política després de la mort del dictador Franco, i ho van aconseguir. 

Es van detenir els assassins, que van ser jutjats i condemnats, però res no va quedar prou clar. Hi va haver fugides de la presó, manca de recerca dels caps dirigents de l’atemptat, i poca claredat. Alguns dels supervivents, encara avui, temen parlar-ne. 

L’ultradreta no és un partit polític més. És un pensament que existeix per destruir, per anul·lar tot el que s’ha aconseguit i per retornar a un passat obscur. Són a punt d’entrar al Parlament de Catalunya, el 14 de febrer, el 30 de maig o el dia que ses senyories decideixin. Senyories que estan a un pas de dir-nos a qui hem de votar. 



🎦    7 DÍAS DE ENERO, de Juan Antonio Bardem

Espanya, 1979

Atemptat d’un grup d’ultradreta contra un despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha, 55 de Madrid, vinculats al PCE. 

La pel·lícula barreja la ficció amb imatges d’arxiu dels fets reals, i aconsegueix una bona trama. 

Molt recomanable per conèixer un bocí d’història negra de no fa tants anys. A Bardem li van dir quan la va estrenar, dos anys després dels fets: no es el momento!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=zOY3RqI8dK4




Sembla que té contactes amb les trames negres europees i amb l'ultradreta espanyola... Un element perillós, perdiguer... I ara, digues, per què t'interessa tant?

Jaume Fuster (Les claus de vidre, 1984)