dissabte, 24 d’octubre de 2020

QUÈ SE N’HA FET DE LA ‘BOÎTE’ I DEL ‘BOTELLÓN’?


Els filòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans, com també els de les acadèmies d’altres llengües, es resisteixen a fer entrar paraules que estan de moda, perquè les modes passen.

Quan els de la meva colla érem joves anàvem a les boîtes de Salou –en dèiem buats, a la francesa- i unes dècades després els joves s’iniciaven en el botellón.

Els filòlegs de l’IEC, que ho tenen tot menys pressa, van esperar i esperar fins que la propera generació ja anava a les discos. Les nostres boîtes havien desaparegut de les converses, per tant, ja no calia introduir la paraula al diccionari.

El mot castellà botellón, en català és un barbarisme. Significa trobada de joves a l’aire lliure on es consumeix alcohol sol o barrejat amb altres begudes, normalment de nit, amb molta música. En català no tenim botellons, no pas perquè els nostres joves no beguin, sinó perquè no s’ha trobat una paraula que ho identifiqui o, si s’ha trobat, no s’ha proposat o s’ha fet tard. Les nostres paraules que potser s'hi aproximen són massa toves: farra, sarau, gresca?  Perquè xerinola i gatzara són de cotó fluix! Tots sabem que no és el mateix!

A finals dels 70 va arribar la rave, festa que es fa en un lloc apartat, de nit i fins a la matinada, on s’escolta música electrònica i es pren de tot. Les rave van començar a Londres i es diferenciaven de les party tradicionals. Les nostres party eren més de pa sucat amb oli. En dèiem balls o festes particulars, i no en vam dir gairebé mai guateque, del mexicà huateque, que també va intentar introduir-se a la nostra vida. No trobareu res de tot això als diccionaris catalans, la moda ha passat. 

Darrerament s’ha tornat a parlar del botellón per les trobades de joves sense mesures de protecció contra la Covid-19 i nosaltres continuem sense saber com dir-ho. Ens passa sovint!




🎦    FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE, de John Badham
EUA, 1977 (moltes nominacions i força premis)

Tony Manero es prepara per ballar i per passar una gran nit a la disco de moda de Nova York (o a la boîte). 

És ja una clàssic del cinema la interpretació i el ball de John Travolta. Ara resultaria desfasada sobretot per la forma d’actuar i de vestir, però en el seu moment va fer forat. Si no la recordeu, mireu-vos el tràiler, que val la pena!






En acomiadar-se ell li promet que li telefonarà aviat per anar a sopar, ajornarà un compromís que té per divendres, coneix un restaurant petit i força bo. Li ve de gust ballar? A partir de les dotze el lloc es transforma en boîte... Passaran una vetllada molt agradable. Ja ho veurà. 

Carme Riera (La meitat de l'ànima, 2004)



dissabte, 17 d’octubre de 2020

CAFÈ PER A TOTHOM



Cafè per a tothom
és la traducció de la frase cèlebre café para todos que va aparèixer de forma irònica i també crítica en un context delicat de redacció de la Constitució espanyola. 

No podien suportar que les tres nacionalitats històriques tinguessin drets territorials diferents de les altres províncies espanyoles, i per tant, van ‘inventar’ un estat d’autonomies que ningú no havia demanat. La majoria de regions no necessitaven ser una comunitat autònoma. Va ser una forma d’aixafar les aspiracions de Catalunya, País Basc i Galícia, amb el consentiment de tots, naturalment, afectats inclosos.  

Cafè per a tothom significa donar un tracte igualitari a tothom sense tenir en compte les necessitats ni les diferencies de cadascú. I és això el que va passar i el que està passant avui mateix amb la pandèmia, Si Madrid s’ha de confinar que es confini tothom o no es confina ningú. És l’esperit de 1978 i següents, esperit que s’ha tergiversat de tal manera que molts voldrien veure abolides les comunitats només per aconseguir que les tres històriques no siguin ni tant sols comunitat autònoma, sinó simples regions amb províncies. 

L’arbre del cafè és originari d’Etiòpia. La Coffea aràbiga és l’espècie més cultivada arreu del món. La paraula prové de l'àrab Qahwah que vol dir ‘estimulant’. De l'àrab va passar al turc: Kahveh. I del turc a l'italià: caffè. Tota la resta de llengües l’hem anat adaptant al nostre sistema lingüístic: cafè en català i francès, café en castellà, coffee en anglès i Kaffee en alemany. Tots hem estat molt conservadors i no hem inventat cap altra manera d’anomenar-lo. Ara bé, no tots els cafès són iguals! De l’italià que gairebé es pot tallar amb un ganivet a l'aigualit cafè anglès hi ha tot un mapa cafeter per donar i per vendre. 


🎦   A FILM ABOUT COFFEE, de Brandon Loper

EUA, 2014

És una pel·lícula documental d’un viatge al voltant del món, on passejarem per Ruanda, Hondures, botigues de cafè de San Francisco, Portland, Seattle, Tokio i Nova York. 

Amb les experiències dels pagesos i baristes ens ofereix una visió de tot el que comporta el procés de transformació del cafè, les tradicions, els gustos, els vells i els nous cafès i la gent que en viu. 

Segurament el trobareu en alguna de les plataformes que existeixen avui de sèries i pel·lícules.

Tràiler en anglès: https://youtu.be/VckDaVJgOLU



Han restat dues tasses de cafè
els tovallons i els vasos, a la taula,
i les cadires buides continuen
el diàleg dels somnis diferents
pel pendent de tendresa de la tarda.

Joan Margarit (Llum de pluja, 1987)



divendres, 9 d’octubre de 2020

BELPHÉGOR


A través del forat del pany que hi havia a la porta del menjador de casa dels pares vaig veure la minisèrie francesa Belphégor ou le Fantôme du Louvre (Belfegor o el fantasma del Louvre), basada en un relat d’Arthur Bernède, i dirigida per Claude Barma. Hi treballava com a protagonista Juliette Gréco, que ha mort aquest setembre passat. 

I ho vaig veure així perquè deuria tenir entre 11 i 12 anys i no em deixaven veure la tele a les nits. I pels qui no ho sàpiguen, als anys 60 apareixien uns rombes a la part superior de la pantalla que indicaven si estava més o menys permès que ho veiessin les criatures. Aquesta deuria tenir dos rombes perquè era una sèrie de por. 

Per tant, Juliette Gréco va ser per a mi una actriu que treballava en pel·lis de por, i molt més endavant vaig saber que cantava. 

Belphégor era un fantasma alt, vestit amb una túnica negra, amb màscara negra, que es movia de nit per tot el Museu del Louvre. I veritablement ens feia por. 

L’endemà al matí, a l’escola, parlàvem de la sèrie i algunes, amb més sort, l’haurien vist assegudes davant la tele, d’altres, forçant la vista darrere el forat del pany. 

Ho recordo com si fos ara, però no la tornaré a veure. Les noves tecnologies cinematogràfiques han deixat enrere aquestes peces en blanc i negre que avui són totalment caduques, però en guardo tan bon record, que deixaré que el fantasma continuï viu en la imaginació tal com era. 

Tràiler que us farà més riure que por: https://www.youtube.com/watch?v=mXqZo4vgFp8




Juliette Gréco a La chanson des vieux amantshttps://youtu.be/yd0jbdeBnbA





dijous, 1 d’octubre de 2020

EL PRIMER DIA D'OCTUBRE

 


I aquí tenim un clar exemple –porres a part- del que és la vocal neutra catalana, que només utilitzem la part oriental del territori. La resta, amb la pronúncia del català occidental no tindrà cap problema a diferenciar un verb de l’altre. 

Els orientals pronunciem exactament igual pagar i pegar, i serà amb el context que haurem de distingir si es tracta de pagar, que vol dir donar (a algú) allò que hom li deu, o bé es tracta de pegar, que és tota una altra cosa, i que associem amb la violència! 

Actualment l’octubre és el desè mes de l’any, però era el mes número vuit del calendari romà, i deriva d’octo, que significa vuit. 

Encara conservem l’arrel octo per indicar vuit quan volem comptar síl·labes, octosíl·lab; o si comptem angles, octogonal; o si diem números ordinals, octogesimal, octau... I fins i tot si parlem de persones que han arribat als vuitanta anys, octogenari. Per tant, conservem l’arrel llatina encara amb fluïdesa en moltes paraules. 

És curiosa la transformació d’octo fins a vuit. Ho podem veure estudiant les llengües veïnes, com el gallec i el portuguès oito, l’aragonès ueito, l’occità uèch, el francès huit. A València també diuen huit.

Del meu llibre 'Enciclopedia Primer Grado'. 1960.

Quan els de la meva generació érem petits fèiem festa el dia 1 d’octubre, perquè era el Dia del Caudillo.

No sé si és la dissort, l’adversitat o la malastrugança que el Dia del Caudillo coincideixi amb el nostre també dissortat 1 d’octubre de 2017, en què es va celebrar el Referèndum sobre la independència de Catalunya amb més de 2 milions de votants, i vam entomar, com en els vells temps, la forta i repressiva violència del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil. El que ens van fer no ho oblidarem mai, ni tampoc ho perdonarem. 

De moment, el mandat de l’1 d’octubre encara no s’ha fet efectiu.  



🎦   OCTUBRE, de Sergei M. Eisenstein i Grigori Aleksandrov

URSS, 1927

Deu anys després de la Revolució Russa, la pel·lícula reconstrueix els fets d’Octubre de 1917. Des de l’enderrocament de l’estàtua d’Alexandre III, al comandament de Lenin en l’atac al Palau d’Hivern.

No hi ha personatges protagonistes. L’habilitat en el muntatge i la rapidesa i ritme dels moviments van costar d’entendre en el moment de l’estrena. És una de les pel·lícules més importants del cinema mut. I l’hem de veure posant-nos a la pell de la gent dels anys 30 del segle XX. Eisenstein va ser un precursor del muntatge cinematogràfic tal com l’entenem avui. 

‘Octubre’ tanca la trilogia de les pel·lícules d’Eisenstein ‘La vaga’ i ‘L’acuirassat Potemkin’.

Cent anys clavats ens distancien d'aquell octubre: 1917-2017.







Un capaltard d'octubre, silenciós i clar,
jo vaig lluny, sol, potser cantant, boscos enllà.

Màrius Torres (Poesies. 1947)



divendres, 25 de setembre de 2020

GASTEIZ-VITÒRIA, 44 anys després...

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

(Plaça Virgen Blanca, Gasteiz-Vitòria)


Els Successos de Vitòria o també anomenats la Matança del 3 de març de 1976 van passar quan la policia va desallotjar l’església de Sant Francesc d’Assis del barri de Zaramaga de Vitòria, on hi havia 4.000 treballadors en vaga reunits en assemblea. 

La policia va disparar i va llençar gasos lacrimògens i pilotes de goma a dins de l’església. Van morir 5 persones i més de 150 van quedar ferides. Dues persones més van morir posteriorment en els actes de protesta contra la repressió de la policia, un d’ells a Tarragona. 

Mai no es van investigar els fets, i ningú no es va atrevir a denunciar-los. 

El 2014, una jutgessa argentina va enviar una ordre de detenció internacional contra Rodolfo Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals des de 1975, i 19 dirigents de la dictadura franquista per interrogar-los per la seva relació amb els crims del franquisme.

Encara no ho ha aconseguit.

Aquest mes, quatre expresidents del Govern espanyol han enviat una carta a la jutgessa a favor del repressor. Hi ha coses que costen molt d’entendre, perquè ells també havien patit repressions. La política ens torna tarumbes! 

Aquesta és la transcripció d’una part de les converses entre patrulles policíaques: “...hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.“

Recordo bé els fets, però jo estava a punt de casar-me i segur que no els vaig donar l'atenció que mereixien. 

 


Lluís Llach va compondre CAMPANADES A MORTS en homenatge a les víctimes. Tinc present un recital en directe que ens va fer tremolar. La lletra només parla de tres morts, els altres, malferits, van morir al cap de pocs dies. La cançó es va compondre gairebé el mateix dia. 

Aquí, si us ve de gust: https://youtu.be/7rcT6oODQOE


CAMPANADES A MORTS

Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres.
I el poble es recull
Quan el lament s'acosta,
Ja són tres penes més
Que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
Per les tres boques closes,
Ai d'aquell trobador
Que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l'alè
D'aquests cossos tan joves,
Sense cap més tresor
Que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
I que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres.
... ... ...


dissabte, 19 de setembre de 2020

A L’ESTIU, TOTA CUCA VIU!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus. (Salou)

Fins i tot viu la Covid-19, i ens pensàvem que la calor la remataria! Continuen els confinaments i la por a tornar a quedar-nos tancats a casa, ara que l’estiu comença a esmicolar-se.

En època llatina el temps posterior a la primavera es coneixia com a veranum tempus. Dins d’aquest espai hi havia una època de molta més calor, que era l’aestiva

Algunes llengües han agafat la primera opció, com el castellà, verano, o el portuguès verão. D’altres hem agafat la segona, com el català estiu, el francès été, l’italià estate. Per bé que el castellà també coneix estio i època estival, que és el verano més sufocant. 

I una paraula gairebé perduda: estiueig, que més aviat volia dir passar l'estiu en un lloc diferent a l’habitual. Ara ningú no estiueja, anem de vacances i gràcies!

Aquest és l’estiu més estrany que hem viscut mai, tapats amb morrió, distanciant-nos dels amics i excusant les trobades per més endavant. 

La confiança és un sentiment que un cop es perd costa molt de recuperar. Perquè existeixi societat cohesionada cal que hi hagi dosis importants de confiança que permetin la convivència. De moment ni confiança ni res. Ha estat una bona estocada!

Amb l'equinocci de tardor acabem un estiu apagat, gris, dèbil i esmorteït. 




🎦   ESTIU 1993, de Carla Simón

Espanya, 2017 (Premis als Goya i al Festival de Berlín, i altres)

Basada en fets reals.

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 2017: 

Una nena de 6 anys es queda òrfena i passa el seu primer estiu amb la nova família adoptiva. És una historia perfectament versemblant, i no hi ha res que sembli afegit, distorsionat o exagerat.

El perill d’aquest tipus d’històries és caure en el melodrama. I no ho fa. Una pel·lícula molt digna, molt autèntica i que transcorre de forma senzilla davant l’espectador. Bona interpretació de la nena protagonista.

Conté uns talls una mica bruscos, i potser he trobat a faltar una mica més de ritme, però això va a gustos!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=Q0tJ4xjMepI



Colònia d'estiueig 
Intenta ara de fer un tomb amb bicicleta
pels carrers fosquejants de la colònia.

Francesc Parcerisas (L'edat d'or, 1983)



dijous, 10 de setembre de 2020

7EMBRE

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Torre del Pretori o Presó de Pilats, Tarragona)

Encara que actualment el setembre sigui el novè mes de l’any, era el setè mes del calendari romà, que començava al mes de març. Prové de la paraula llatina septĕm, que significa ‘set’.

El català ha perdut la P etimològica igual que el portuguès setembro o l’italià settembre. En canvi, altres llengües encara la conserven, com el francès, septembre; l’anglès i l’alemany, September. El castellà manté les dues versions, septiembre, setiembre

El setembre és un mes convuls, en general. Acaben les vacances, comencen les escoles, però per damunt de tot ens arriba l’11 de Setembre. Un dia assenyalat per a la desgràcia. Tal dia com aquest Salvador Allende mor defensant el Palacio de la Moneda de Xile, després de l’atac de les forces armades d’Augusto Pinochet. El 2001 als EUA dos avions amb suïcides d’Al-Qaida xoquen contra les Torres Bessones de Nova York. 

I és també la ‘Festa’ Nacional de Catalunya, però no hem d’oblidar que ho és perquè després de 14 mesos de setge contra la ciutat, Barcelona va caure l’11 de setembre de 1714 en mans de les tropes borbòniques, en la Guerra de Successió, comandades per un tal Felip V, parent d’un rei, Felip VI, a qui rendim honors. Per aplacar els ànims també li haurien pogut posar Joan, Josep o ase, que n’hi ha a totes les cases, però no Felip!

Així que continuarem reivindicant en un 11 de Setembre que la unió fa la força, però també que la desunió fa la debilitat, la separació fa la feblesa, la ruptura fa la impotència. 

Ja tenim les samarretes. És l’únic que tenim. 


🎦   BARCELONA, 1714, d’Anna M. Bofarull

Catalunya, 2017

Barcelona 1714. Història d’amor enmig d’una ciutat que resisteix el setge borbònic des de fa un any.

Crítica que ja vaig fer al Facebook el 2017: 

La pel·lícula està feta amb el sistema croma (pantalla verda) i recreació digital 3D, però el resultat sembla més un decorat de cartó pedra que altra cosa. De fet, hi he anat per militància, perquè ja m’ho temia. No és un problema de pressupost baix, sinó de direcció i de guió. Només s’aguanta la interpretació de tres o quatre artistes.

La caiguda de Barcelona mereixia una altra cosa! Amb bona voluntat no n’hi ha prou. Si no es pot fer, doncs no es fa, però una pel·lícula pot ser una oportunitat d’or o una oportunitat perduda.

Els efectes especials estan prou bé. 

M’hauria agradat molt que m’agradés, però no ha estat així, i em sap greu. Si algú em contradiu, ho agrairé!

Tràiler: https://youtu.be/EVoDysamEFc



🎦   WORLD TRADE CENTER, d’Oliver Stone

EUA, 2006 

L’11 de setembre de 2001, dos avions s’estrellen contra les Torres Bessones de Nova York. Uns policies ajudaran les persones afectades. 

Alguns diuen que es tracta d’un tribut a tota la gent que va perdre la vida a les torres, d’altres diuen que és un despropòsit perquè d’alguna manera elogia la política de revenja de Bush. És l’estil patriòtic dels films americans, al qual estem tan acostumats. 

Tràiler: https://youtu.be/QH_9vgtVVvk

Així que... per equilibrar-ho us en poso una altra: 



🎦   FAHRENHEIT 9/11, de Michael Moore

EUA, 2004, documental  (Palma d’Or a Cannes, i molts altres premis)

Michael Moore és un director amb una llibertat d’expressió absoluta. En aquesta pel·lícula ha donat la seva visió de l’11S, de manera que vincula els fets amb la relació entre Bush i Bin Laden, i amb els atacs a l’Afganistan i l’Irak, on cal no oblidar la participació d’Espanya, amb el president d’aleshores, J.M.Aznar i Cia. És el documental de més gran recaptació en la història del cinema. 

Documental complet en castellà: https://youtu.be/aqE1R-taSk0




T'estim a la magrana del capvespre, en el bar de l'estació, a les cabines telefòniques; t'estim en els violins oblidats, vora pluges de setembre, a boqueta nit.

Josep Maria Llompart (Spitirual, 1992)




dissabte, 5 de setembre de 2020

DE CIÈNCIES O DE LLETRES?

-

El 1933, els nazis van cremar milers de llibres de diferents autors. El monument de
Micha Ullman a Bebelplatz (Berlín) mostra en un subterrani prestatgeries buides.

- És que jo sóc de ciències! – diu algú que es disculpa per no saber què és una anàfora o una metàfora. 

- És que jo sóc de lletres! – diu algú que es disculpa si no sap com fer una arrel quadrada. 

I així anem pul·lulant entre saber i no saber i ens anem disculpant per saber menys del que s’espera que sapiguem. 

Què seria de les ciències si no tinguessin la lletra que les explica? O com resoldríem els problemes si les lletres no l’enunciessin? 

O bé què seria de les lletres si no fóssim capaços de comptar les síl·labes d’un hendecasíl·lab o un heptasíl·lab? Bé haurem de comptar versos per saber si són quintets o alexandrins! 

Naturalment que tenim tendències i gustos i maneres d’entendre el món, i per això alguns són més capaços de comprendre matèries agrupades amb el nom de científiques i d’altres d’entendre les agrupades amb el nom d’humanitats, però el cert és que les unes no poden viure sense les altres. 

D’aquestes divisions tan ferotges en diem dicotomies, que vol dir dividir en dos, segons els grecs. 

Una dicotomia divideix el concepte de forma taxativa. El bé i el mal n’és una de les principals, però, oi que a vegades hi ha també un entremig? A les dretes i les esquerres de la política bé que hi ha els anomenats de centre, que a vegades semblen zombis anant d’un costat a l’altre!

L’especialització no és tan bona com sembla. Com més específics siguem més fàcil serà substituir-nos! No és meu, ho diu Y.N.Harari a Homo Deus!



🎦   LA LLEGADA, de Denis Villeneuve

EUA, 2016 (Oscar als millors efectes sonors, i molts premis més)

Adaptació del conte "The Story of Your Life" de Ted Chiang,

Unes naus extraterrestres arriben a la Terra. Enmig de tota la tecnologia punta existent cal demanar ajuda a una experta lingüista per saber la intenció dels alienígenes, que tenen llenguatge propi. 

Història dins del marc de la ciència ficció que no pot prescindir de les humanitats. 

Molt ben resolta i amb uns efectes especials i sonors molt bons. 

Tràiler: https://youtu.be/dnIgMQ9zbEs


Vídeo d'Albert Einstein, a qui podríem definir com a físic i filòsof de la ciència: 

https://www.facebook.com/111716877033519/videos/3332830010068762




I això que el biòleg diu de la seva "ciència" i de la seva "tècnica", ho podria dir qualsevol altre especialista tot referint-se a les seves. 

Joan Fuster (Diccionari per a ociosos, 1964)








dissabte, 29 d’agost de 2020

MÉS VIDEOCONFERÈNCIES?


Quantes videoconferències heu fet en els darrers 6 mesos? 

Doncs és gracies als romans, que ens en van donar la idea... del nom!

En llatí, vídeo vol dir literalment jo veig. Per tant, qualsevol paraula composta que porti el prefix vídeo- té alguna cosa a veure amb la visió i la imatge.

I només ha calgut afegir substantius al darrere per anar conformant nous significats: el videocasset que tenim a les golfes i segurament desconegut per a molts joves, la videoconferència, gràcies a la qual podem reunir-nos o trobar-nos virtualment en èpoques de confinament per rebre i enviar imatges i so (sempre que hi hagi bona connexió!), els videojocs que hauran tret fum en aquests dies tan recasolans, i els videoclubs o botigues que es dedicaven a la venda i lloguer de pel·lícules, perquè ara els netflixs s’ho emporten tot. Ah! i el videoclip, curtmetratges filmats en vídeo, com tots aquests que ens passen per Whatsapp a cada moment del dia. 

Està bé per salvar la situació, però no està bé perquè substitueixi les reunions. Recordem que som humans i els humans necessitem companyia. El dia que les màquines supleixin tota la companyia deixarem de ser humans. Tal com diu Yuval Noah Harari a Homo Deus, algun dia els humans seran prescindibles, perquè els algoritmes ho podran fer tot. 

Avui no dec tenir un dia optimista! 😟 




🎦     SEXO, MENTIRAS Y CINTAS DE VIDEO, de James Westby. 
EUA, 1989 (Palma d'Or a Cannes, i moltes nominacions)

Comèdia dramàtica, amb embolics entre una parella i les aventures extramatrimonials corresponents.

Va ser un film brillant quan va sortir. El guió està escrit pel mateix director, en 8 dies. I rodada i muntada en temps rècord i amb pocs recursos. A vegades el talent no prové dels diners!







El cordial regidor m'ensenya, als afores, l'enorme masia de can Castanyer, que diu que fou hospital durant la guerra dels carlins. Diu que m'enviarà el vídeo de la sega, i ho ha fet.

Josep M. Espinàs (A peu pels camins de cendra, 1994)





dissabte, 22 d’agost de 2020

LA PRIMERA ESCOLA

Grupo Escolar Generalisimo Franco

Internet té addiccions i alguns aspectes negatius, però també té coses molt bones. I avui n’hi he de reconèixer una: poder localitzar o redescobrir persones que m’havien desaparegut en el temps. He trobat la foto de la meva primera mestra, Maria Dolores García, la señorita, perquè tothom l’anomenava així. Era un tractament de cortesia que feien servir els nens i les nenes –en classes ben separades- i els pares; fins i tot havia sentit anomenar-la doña señorita, que ja és el súmmum.

La meva primera escola, entre 1957 i 1960, era el Grupo Escolar Generalisimo Franco de Tarragona, beneïda pel mig i per les vores pel cardenal Benjamín de Arriba y Castro, un bon element, que anava amb Mercedes i xofer, en temps de pobresa evident. 

L’edifici encara avui és al carrer Pau del Protectorat de Tarragona; havia estat seu del col·legi les Teules de les Dominiques de la Presentació, que eren franceses. El sobrenom ‘teules’ venia per l'estrafolària gran toca alada blanca que portaven les monges al cap. Després de la Escuela Nacional, l'edifici va fer la funció de quarter de la policia. 

Jo mateixa... fa uns quants dies!

A mig matí, al voltant d’una cova que hi havia amb una imatge de la Mare de Déu, ens donaven un got de llet en pols, que arribava d’Amèrica –deien- per als pobrets nens de la postguerra. 

El porter era un antic membre de la guàrdia de Franco, i la señorita, a qui tots els pares tractaven amb més por que altra cosa, era de caràcter molt sever, i amb moltes ganes de contribuir a tirar endavant la causa franquista. 

Els pares callaven i deien amén. Poca cosa més podien fer davant l’aparell repressor de l’Estat.


  

🎦     EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS, de Peter Weir
EUA, 1989 (Òscar al millor guió original, i molts premis més)

En una acadèmia molt exclusiva de Nova Anglaterra arriba un professor amb mètodes nous que xoquen amb les normes acadèmiques del centre a què estan acostumats els alumnes. Els ensenyarà a lluitar per viure i a no rendir-se mai. 

Ara potser ja superada per altres pel·lícules, però en el moment de l’estrena va ser una alenada d’aire fresc. A més, vam aprendre –almenys en el meu entorn- el significat de carpe diem!, l’expressió llatina que significa aprofita el dia, i si ho extrapolem, aprofita el moment

El poeta Horaci va fer servir aquesta expressió per primer cop en un poema: Carpe diem quam minimum credula postero (Oda 1,11): aprofita el dia i no confiïs gaire en el que vindrà. Expressió que hem tornat a posar de moda més de dos mil anys després. 





Els xiquets van a escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)







divendres, 14 d’agost de 2020

SOM DE POR!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Castellfollit, Boscos de Poblet)

La por és un sentiment irracional. És a dir, no està conduït per la raó. Tenim por quan se’ns presenta un perill, fonamentat o no. I tenim por quan ens domina l’aprensió de tenir algun mal, o alguna cosa que no volem.

Això que veiem pel carrer darrere les cares enfundades de mascaretes, aquesta mirada desagradable que molta gent t’ofereix quan ens hi aproximem, o quan notem que davant la nostra presència algú fa marxa enrere, això és por. 

La por és també un arma que utilitzen els governs per tenir controlada la població, talment com han fet durant segles les religions. La por ha estat sempre una forma de domini. El control de la societat es fa molt millor davant d’una societat poruga. I ara ens hem tornat porucs!

És curiós el tomb que ha fet la paraula por. És llatina, pavore. I la fan servir també l’italià, paura, i el francès, peur. En canvi, llengües veïnes com el castellà i portuguès, van derivar de metus, (miedo, medo), que també vol dir por. 

Però com ja us he dit en alguna altra ocasió, les paraules no estan quietes i es barregen. El castellà també té pavor, que és la por de les pors, el terror! Darrerament, sembla que estiguem actuant dins d’una pel·li de terror!

I per dir que tenim por també podem fer servir basarda, terror, paor, paüra, temor, pànic, angoixa, feredat... segons el grau d'intensitat terrorífica que vulguem explicar, però la pitjor por de totes les pors que es fan i es desfan prové d’allò que desconeixem! 



THE WAR OF THE WORLDS
En el 17è episodi de la sèrie radiofònica de la CBS, The Mercury Theatre on the Air, que es va emetre el dia 30 d’octubre de 1938, Orson Welles va retransmetre per la xarxa radiofònica Columbia B.S, La Guerra dels Mons (The War of the Worlds), com una adaptació de la novel·la de H. G. Wells. 
El programa va començar anunciant que es tractava d’una adaptació de La Guerra dels Mons, i va seguir amb un pròleg llegit per Orson Welles on deia que tot era ficció i que estava basat en la novel·la, però molts oients es van perdre la introducció.  
La retransmissió d’un atac alienígena a la Terra va provocar pànic col·lectiu i crisis d’histèria entre els habitants de Nova Jersey i Nova York, que es van creure que els estaven envaint els extraterrestres. 

🎦    LA GUERRA DELS MONS,  de Steven Spielberg
EUA, 2005. Doblada al català. Algunes nominacions als Oscars i altres premis. 

Pel·lícula de ciència ficció sobre una invasió alienígena, basada en la novel·la de H.G. Wells, que ja es va adaptar al cinema el 1953. De la factoria Spielberg, ben feta, amb bons efectes especials, i previsible.
I aquest cop ja no tenim por, perquè ja sabem que anem a veure una pel·lícula! 




Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se'ns feia
gairebé del tot fàcil.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)





diumenge, 9 d’agost de 2020

CUESTIÓN DE JUSTÍCIA

🎦  Pel·lícula de Destin Cretton
EUA, 2019

Basada en una història real.

Un jove advocat es decideix a lluitar pels empresonats al corredor de la mort d’Alabama. Persones condemnades sense proves, majoritàriament negres, que no disposaven de diners per obtenir una bona representació legal.  

Realment és una pel·lícula que, sobretot perquè es basa en fets reals, et fa pensar en les desigualtats astronòmiques en què es troben algunes persones només pel fet de ser d’una raça concreta, d’una religió, d’una ideologia, etc. En aquest sentit és una bona mostra de cinema social, que és molt necessari. De fet, nosaltres en tenim uns exemples ben a la vora, presos polítics amb sentències redactades molt de temps abans dels judicis. 

A part d’això, les pel·lícules americanes sempre ens han mostrat una forma de fer els judicis que crec que no m’equivoco si dic que no s’assemblen en res als que tenim aquí. Totes estan tallades pel mateix patró, el de la famosa sèrie de TV Perry Mason i Ironside, dels anys 60 i 70, que molts potser no haureu vist mai.

Molt bona pel·lícula i molt bon treball.

Tràiler: https://youtu.be/w3QTe5Qh_qA




dissabte, 8 d’agost de 2020

SE'N VA ANAR EN UN DIA MOLT CLAR

Foto: Estel Bové (Austràlia)

La notícia és que el rei emèrit se n’ha anat o ha fugit o s'ha escapat o..

Doncs què voleu que us digui? Trobo que té molt de mèrit que un tio corrupte fins a les celles, enfangat fins l’engonal, empastifat pel mig i per les vores, untat de dalt a baix ens digui que se’n va i nosaltres encara li paguem la fugida, l’estada a l’estranger o a l’exili i segurament totes les companyies que desitgi. I encara que afirmem que nosaltres no tenim rei, de moment liquidem els seus comptes. Potser és que ens mereixem el que està passant, perquè no som capaços ni d'impedir-ho ni de reaccionar. Ens en lamentem i prou. 

El verb pronominal anar-se’n només vol dir partir d’un lloc per anar en un altre lloc. Fugir, en canvi, és més contundent, perquè vol dir allunyar-se d’algun perill o d’alguna cosa desagradable. I escapar-se? Doncs vol dir aconseguir alliberar-se d’aquest perill!

Com que no soc capaç de trobar res que s’hi assembli us posaré unes quantes pel·lis a veure quina creieu que li va millor. Mireu-vos els tràilers i feu les aportacions que vulgueu! No sé pas si en trobarem cap que ho superi. 

🎦   ATRÁPAME SI PUEDES, de Steven Spielberg
EUA, 2002, amb molts premis i nominacions als Oscars.
Basada en una història real. Un agent de l’FBI ha de seguir la pista d’un jove delinqüent que adopta diverses identitats, per capturar-lo i portar-lo davant la justícia.


🎦   FUGA DE ALCATRAZ, de Don Siegel
EUA, 1979
Un pres de la presó d’Alcatraz, de màxima seguretat, situada enmig d’una illa de la badia de Sant Francisco prepara un pla de fuga. 


🎦   EL FUGITIVO, d’Andrew Davis
EUA, 1993, un Oscar i molts altres premis. 
La vida del doctor Richard Kimble, un metge acusat d’haver matat la seva dona. Quan el traslladen a la presó, es fuga de l’autocar juntament amb altres presos. Per provar la seva innocència haurà de trobar l’assassí, que és manc.

🎦   ATRACO PERFECTO, d’Stanley Kubrick
EUA, 1956
Després de passar per la presó, un home decideix donar el darrer cop de la seva vida, que li permeti retirar-se. 


🎦   EL GOLPE, de George Roy Hill
EUA, 1973
Dos timadors volen venjar la mort d’un company. Amb l’ajuda de tots els amics i coneguts muntaran un pla per fer-ho.



I perquè us tranquil·litzeu, us posaré la cançó que va guanyar el premi del V Festival de la Cançó Mediterrània de 1963, cantada per Salomé i per Raimon!

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.😱

dilluns, 3 d’agost de 2020

AVUI, LLUNA PLENA!

foto: Vicenç Margalef

Avui hi ha lluna plena i, a més a més, és dilluns!

Els dilluns són els dies Lūnae o dia de la lluna, que va passar a ser dilluns en català, mantenint la fórmula llatina. El català col·loca el ‘dia’ al davant: dilluns, igual com fan els bretons dilun i els gal·lesos, dydd llun. El francès i l’italià col·loquen el ‘dia’ al darrere: lundi, lunedì. Els anglesos també, Monday, o Montag en alemany. El castellà esborra el ‘dia’, lunes, directament, com també fa el gallec, luns o l’asturià llunes. Per tant, hi ha una gran quantitat de llengües que mantenen la lluna al primer dia de la setmana. Originàriament la paraula llatina era un adjectiu que volia dir cosa lluminosa, allò que il·lumina. D’aquí també procedeix lux, la llum.  

La lluna ha estat una deessa per a moltes cultures politeistes, i Luna forma part de la mitologia romana, de la qual ens ve el nom. 

Però la lluna té un costat obscur. Es diu també que pot tornar boges les persones, per això si algú no toca vores diem que és un llunàtic! O les pot fer enfadar i així acabar de molt mala lluna! Si demanem la lluna és que demanem impossibles i quan estem distrets ens diran que estem a la lluna de València! I en lluna plena com avui es converteixen els homes en llops! Les dones de moment, no. 

Té un costat més amable, el de la lluna de mel, perquè es casaven en nits de lluna plena i bevien una beguda feta amb licor i mel. Així es preservava la fertilitat i la sort de la parella. Actualment no és més que un viatge que fan els nuvis i que costa un ronyó, o dos. 

Encara se li atribueix a la lluna una gran importància amb les collites, les formes de tallar la llenya, els dies de sembra, els conreus, i també en la fecunditat i els naixements de criatures. Pensaments que van de baixa, perquè cada cop som més descreguts. 



🎦     LOS LUNES AL SOL, de Fernando Léon de Aranoa
Espanya, 2002 (5 premis Goya, Concha de Oro del Festival de Sant Sebastià, i molts premis més)

El desenvolupament industrial ha fet créixer desorbitadament una ciutat del nord d’Espanya, i un grup d’homes cerca feina. Sobreviuen gràcies als amics i a les poques feinetes que van trobant.

És una pel·lícula intel·ligent, que t’arrossega. És divertida, però també emotiva i ens remou la consciència.

Avui ja és un clàssic del cinema social. Si no l’heu vist, val la pena cercar-la per les plataformes.





Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.

Federico García Lorca (Romance de la luna, luna, 1928)








dimarts, 28 de juliol de 2020

ACABEM EL JULIOL

'La mort de Cèsar', de Vincenzo Camuccini -Wikimedia Commons

Juliol és un mes calorós i ho estem patint força, sobretot amb la mascareta al nas, com si fos un morrió. 

Al juliol, ni dona ni caragol –em deia el padrí- i a mi no m’agradava sentir-li dir amb aquell to greu que feia servir, segurament perquè encara no entenia els dobles sentits.

El juliol és un mes que ens va regalar Juli Cèsar. Antigament es deia quintilis, perquè era el cinquè mes de l’any, comptant sempre que l’any començava al març, però després de l’assassinat de l’emperador l'any 44 aC van creure que li havien de posar el nom al mes en què suposadament va néixer. Ell mateix n’havia fixat els dies al calendari gregorià, 31. 

Les llengües romàniques han conservat l’homenatge a Iulius Caesar, perquè el castellà en diu julio; el francès, juillet; l’italià iuglio; portuguès julho i gallec xullo. Però a més a més també l’han adaptat els anglosaxons, perquè els anglesos en diuen July i els alemanys Juli. Malgrat l’assassinat a ganivetades que li van clavar en entrar al senat de Roma, pot estar content perquè se’l recorda pels segles dels segles cada mes de juliol.

El 4 de juliol se celebra el Dia de la Independència dels Estats Units d’Amèrica. Curiosament és un mes ple de dies de la independència: Burundi, Ruanda, Veneçuela, Argentina, Sudan del Sud, Bahames, Colòmbia, Libèria, el Perú... no ho dic per res, només perquè ens hi anem fixant. 


🎦   NACIDO EL CUATRO DE JULIO, d’Oliver Stone
EUA 1989 (Dos Oscars i 8 nominacions, a més de diversos premis)

Un jove nord-americà s’allista com a voluntari per anar a la guerra del Vietnam. Pensa que aquesta és la millor manera de defensar el seu país, però quan torna assegut en cadira de rodes canvia de pensament. 

Normalment les pel·lícules sobre la guerra del Vietnam tenen poca autocrítica. Aquesta almenys et mostra la part més morbosa i amagada d’una guerra que es va fer eterna. En general, bona interpretació i bona pel·lícula, tot i que actualment alguna altra ja l’ha superada en efectes especials. 

Tràiler en anglès: https://youtu.be/t8NR6n1nRMI





Àvila, juliol del trenta-sis:
ell va gravar els seus noms a la muralla.

Joan Margarit (Càlcul d'estructures, 2005)




dissabte, 25 de juliol de 2020

BUSQUES BURQUES BLANQUES?


A l’autobús parlaven dues persones sobre una dona que portava vel islàmic, i han dit més o menys: cada dia hi ha més burques!

El burca és un vestit usat per dones d’alguns països islàmics, que cobreix completament el cap i el cos i que disposa d’una reixeta a l’altura dels ulls. És de tela gruixuda i habitualment de color blau fosc o gris, que es pot veure a l'Afganistan i en zones del Pakistan i de l'Iran. S’anomena també vel integral, com també ho és el nicab, perquè cobreixen la cara i el cos. 

La resta de vels, com ara el xador o l’hijab, només cobreixen el cap, per tant és un error anomenar burca a tots els vels islàmics. Aquestes noves paraules han entrat al mateix temps que les usuàries han arribat aquí. Dir que amb una sola paraula ja en tenim prou per denominar tot el ventall de vels és com dir que amb sabata denominem botes, espardenyes, sandàlies i sabatilles

Un xenisme és un mot que designa una realitat d’una altra cultura. Etimològicament ve del grec xénos (estranger), d’aquí la xenofòbia. Un xenisme, doncs, és un mot difícil de traduir, com per exemple, un burca, perquè no hi ha cap paraula en català que designi res similar a aquesta peça de vestir, per tant, no podem afegir cap accepció a una paraula ja existent. Hem d’agafar el mot prestat de la llengua d’origen i adoptar-lo tal com està o adaptar-lo a la nostra llengua. 

El nom s'ha pres de l’anglès bourkha, seguint la pronúncia àrab, i s'ha incorporat en català com a burca; en castellà, burka; en francès, burqua; en italià, burqa o burka, etc. 

I fins aquí pel que fa a la llengua. Quant al fet concret de l’existència del burca, ningú no les ajudarà mai. Només ‘elles’ se’n podran lliurar algun dia si ho volen, i pagar el preu que toqui pagar. Desgraciadament és així, com totes les revolucions que s’han fet al món.






🎦   LAS GOLONDRINAS DE KABUL, de Zabou Breitman, Eléa Gobbé-Mévellec

França, 2019
Pel·lícula d’animació. 

El 1998 Kabul és una ciutat ocupada pels talibans. Dos joves enamorats intenten sobreviure a la violència i la misèria. 

Bonica pel·lícula que ens mostra un cop més la desgràcia d’haver nascut en una ciutat maleïda com Kabul, capital d’Afganistan, sota l'imperi dels talibans.
Només el tràiler ja val la pena: https://www.youtube.com/watch?v=CFPcR--gUwg




Un dels països més conservadors en aquest aspecte és el Pakistan, on moltes dones van cobertes amb el burca, una mena de vel amb una finestreta reixada per als ulls que les tapa de dalt a baix; davant la seva figura ens ve al cap, per contrast, la dona pigmea quasi nua que ens saluda amb una rialla d'orella a orella des de davant de la seva cabanya.

Empar Barcons; Xavier Pàmies (Tres anys pels països del Sud, 1995)





dimarts, 21 de juliol de 2020

NI PARLAR-NE!


Aquests dies jutgen uns membres de la Mesa del Parlament per la seva actuació durant el procés polític per l'autodeterminació de Catalunya. En resum, els jutgen per deixar parlar, cosa que és elemental en qualsevol parlament del món. 

És exactament la perversió de la paraula. Prohibir fer allò per a la qual cosa es va constituir. Als parlaments s’hi parla, a excepció del Parlament de Catalunya on només es pot parlar d’allò que permeten els tribunals.

Per tant, si en un parlament no s’hi pot parlar ja em direu per a què serveix un parlament. 

Aquest verb tan imputat ens arriba del llatí vulgar, parabŏlare. La paraula va fer fortuna a tot el territori romànic, però no de la mateixa manera. Parabŏlare es va convertir en parlar en català, parler en francès o parlare en italià. En canvi, altres llengües, com el castellà o el portuguès i gallec per dir el mateix van derivar de la paraula llatina fabulare, que venia de fabula (conte, faula) que es va convertir en falare... falar... hablar. 

Però les paraules no estan quietes i s’intercanvien de llengua en llengua. Per això el castellà també té parlament, parlamentar, i fins i tot parlar. I el català també disposa de faula i fabular en el sentit d’inventar històries o arguments.

Ull viu! Confabular és dues o més persones –per exemple uns quants jutges- posar-se secretament d’acord sobre una qüestió que interessa un tercer –per exemple Catalunya- generalment per causar-li un perjudici. Ja us ho deia, és la perversió de la paraula. 


🎦    LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS, de José Luis Cuerda
Espanya, 1999

Any 1936. Un home ensenya un nen tota la seva saviesa, els coneixements, les paraules, la natura, la literatura, etc, però sempre hi ha el rerefons de l’amenaça política, perquè l’home és considerat un enemic del règim feixista. A poc a poc l’escletxa entre els dos protagonistes serà cada cop més gran. 

És una pel·lícula molt dura i trista, però molt interessant per conèixer una realitat que si bé ja no existeix tal com la pinten, sí que es manifesta de maneres molt diverses i sibil·lines. 





Puc sentir la gent com murmura,
la por es mou al meu voltant,
mentre es confabulen contra mi,
i es proposen prendre'm la vida.

Pau Sais i Vila (Els salms, 1985)




dissabte, 18 de juliol de 2020

EL REIET DE CASA


A casa no tenim més corones que les del tortell de reis, perquè una corona no és més que un objecte circular destinat a cenyir el cap. I de cop i volta ens hem vist metrallats amb dues corones ben diferents. D’una banda, la maleïda pandèmia del coronavirus que s’ha emportat molta gent pel davant, ens ha posat el morrió a la cara, ens hem tornat porucs de sobte i hem de veure com alguns fan passes enrere quan ens veuen com si tinguéssim la lepra medieval. 

I de l’altra, la Corona, la monarquia borbònica que arrosseguem des de fa segles. No porten corona per mèrits, sinó per herència. I és que un tio –perdó, Sa Majestat- que té tot el que vol, que ho té tot pagat, i que té una assignació sense haver de pencar, que encara tingui la barra de robar i fer circular milions amunt milions avall com si res, és que no té nom!

Hi ha una dita en català que es refereix al fet que no en tenim prou amb el que tenim i que sempre cerquem tenir-ne més: la mar com més té més brama. Però és que aquesta família té l’oceà sencer i encara en vol més! 

Cada dia apareixen més notícies sobre els afers de l’emèrit, els seus fraus fiscals i els pagaments a comptes no declarats, però a nosaltres no ens perdonen un euro a la declaració de la renda. Què haurà de pagar aquest tio -perdó, Sa Majestat- per tots els diners no declarats? Molt em temo que li esperen unes bones vacances a l’altra punta de món. I per dissimular ara surt el judici contra Pujol –que no el defenso pas- però estareu amb mi que els jutges en saben de jugar a les cartes!

Ah! Sabeu com es diu el pájaro? Doncs Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, i deu cobrar per cada nom que li van posar!

El que passa és que ho aguantem tot!



🎦    EL REY LEÓN, de Jon Favreau
EUA 2019
Crítica que vaig fer a Facebook el juliol de 2019:

Pel·lícula d’animació. Nova versió de l’antiga pel·lícula de dibuixos.
Simba, el petit lleó se’n va de casa després de la mort violenta del seu pare. Amb els anys es posarà al seu lloc amb l’ajuda dels seus amics.
L’animació és extraordinària i espectacularment ben feta.
Ara bé, calia una nova versió del fantàstic film de dibuixos de 1994? Jo crec que no. El resultat és una mena de documental amb argument. I no és el mateix. Per ben feta que estigui i per diners que guanyin, em quedo amb la primera.
Tràiler:  https://youtu.be/7TavVZMewpY





"Gosa indicar-me que un rei no pot ser alhora un bon home?" Pulcre Trompel·li va assentir, amb la seva típica rialleta de conill, a aquesta veritat elemental.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)





dimarts, 14 de juliol de 2020

PETONS DE DIUMENGE

Petons de diumenge, de Sílvia Soler, és una novel·la que m’ha enganxat força. D’aquelles que busques temps per llegir-les d’una tirada.

Jo no he viscut la postguerra dura, sinó l’etapa següent, els anys seixanta i els setanta, però amb tots els ingredients del franquisme, quan tot era pecat i quan les normes d’ètica i moral es dictaven des del poder. El què diran, les misses obligatòries, la repressió constant, les bruixes de la Sección Femenina que ens feien passar pel servei social –que ho era tot menys un servei i social- i molts retrets que ara ja no faré, perquè ja he passat moltes pàgines, però la generació anterior a la meva hi havia d’afegir la confessió després de veure segons quina pel·lícula, o reprimir una simple mostra d’afecte al carrer, perquè en públic tot estava mal vist.

Anar a la universitat i estudiar era una il·lusió a la qual no totes les dones podien aspirar i els patrons socials estaven ben marcats i delimitats, de manera que era difícil sortir-se’n. La gent tenia sempre la por al cos, la por de parlar massa, la por que et vegin segons on i amb qui, la por a destacar.

Sílvia Soler ens enfila la narració a partir dels diaris personals de Valèria Isern, una mare de família amb quatre fills, i d’entrevistes fetes a la seva família i a la seva amiga Elisa. A poc a poc es va teixint la seva vida, plena d’obstacles, però també de dies feliços. En general, persones humanes i properes, absolutament reals i amb semblances amb les nostres, i amb les dels nostres pares.

És de lectura fàcil i entretinguda, i també de ràbia de pensar que tot allò que explica va passar de veritat i que els fills i els nets dels despòtics personatges que ho protagonitzaven continuen manant com si tal cosa.

Columna Edicions. Col·lecció Clàssica
248 pàgines. 
premi Prudenci Bertrana l’any 2008