dissabte, 3 de desembre de 2022

MOIXONS ENGABIATS

 

foto: Estel Bové Munté

El meu padrí caçava caderneres, canaris, pinsans i passerells amb xarxes i reclams, i els engabiava. De gàbia no en va netejar mai ni una. Se li va ocórrer creuar dos moixons i el resultat va ser un híbrid que ni cantava ni feia gran cosa, però era maquet. 

Cada matí es netejaven les gàbies i s’hi posava aigua i escaiola, que és el menjar dels moixons. A casa en deien escariola. Després els deixaven al balcó i, els que en sabien, cantaven. Al vespre, els tapaven amb un drap i els posaven sota l’aigüera i a dormir. I així any rere any. Quan arribava un nou moixó a casa ningú saltava d’alegria, perquè volia dir més gàbia per netejar. En cada gàbia n’hi deuria haver set o vuit, i recordo que s’escridassaven. No en tinc pas un mal record, però sempre vaig sentir remugar força les encarregades de netejar les gàbies. 

Els ocells fringíl·lids estan protegidíssims. Són moixons que tenen un bec apte per menjar llavors i gra, i saben cantar. Actualment són objecte d’atenció la tinença i la cria en captivitat. És justament el que feien a casa, tenir-los captius: tenir-los sota l’aigüera per dormir i al balcó per cantar.  

A Catalunya hi molts criadors que tenen cura dels moixons i es dediquen a portar-los a concursos de cant. Es disposa d’una base de dades on se sap quantes cries han nascut, quantes han mort i quantes s’han escapat. Pobre home si ara fos viu! Ara cal anellar els moixons i les seves cries per aconseguir-ne el control i la regulació i se’ls fa un seguiment tal que el meu padrí ja els hauria llençat balcó avall. 

No ho puc criticar gaire perquè jo hi he treballat molts anys en aquests àmbits, però cal dir que entre l’absoluta llibertat de caçar tot el que volava i el control actual de cada poll que neix a Catalunya hi deu haver un terme mitjà... no sé jo. 




🎦    EL HOMBRE DE ALCATRAZ, de John Frankenheimer

EUA, 1962  (Globus d’Or, Festival de Venècia, Premis Bafta, i molts altres premis més)

Un pres molt conflictiu de la presó d’Alcatraz, condemnat a dotze anys incomunicat, es dedica a la cria de moixons i descobreix que aquesta n’és la seva veritable vocació.

Un clàssic de les pel·lis de presons i presoners i, en aquest cas, una curiosa connexió entre el protagonista Burt Lancaster i els moixons. 

TRÀILER



Cada matí has cantat al balcó,
amablement, mentre jo treballava,
discretament, com una cadernera,
i ara és molt just que jo tracte de dir-te
i intente dir un amor sense nom,
flor del balcó que no sé com et dius.

Vicent  Andrés Estellés (Ram diürn, 1986)



dissabte, 26 de novembre de 2022

FAS TEATRE?

Teatre Fortuny, Reus

Tenim una bona notícia a Reus i és que el vell teatre Bravíum es rehabilitarà i passarà a ser municipal, per donar cabuda a més producció teatral a la ciutat. Una de les coses de què s’han de sentir orgullosos els de Reus és de la diversitat de teatres. N’hi ha de grans, de mitjans i de petits, i no hi ha setmana que no hi hagi una cosa o altra per anar a veure, o més d’una alhora. 

Fer teatre vol dir aparentar, fer veure, simular... però també exagerar, de tal manera que ho podem definir amb paraules teatrals: fer comèdia, fer-ne un drama o fer una escena o un espectacle. 

Totes les cultures del món tenen alguna forma de teatre i els seus inicis es relacionen amb els rituals. Tot i que trobem teatre en la prehistòria i en l’antic Egipte, el ‘nostre’ teatre ens arriba dels grecs, θέατρον, que volia dir 'lloc per veure coses’, i d’aquí va passar al llatí theātrum

En una extensa zona del català central, la nostra generació precedent deia teiatre (o teiatru) en comptes de teatre. D’això se’n diu epèntesi. És el fet d’introduir una lletra entre dues vocals per fer-ho més fàcil. La pronúncia de dues vocals fortes contigües ens costa, i l’oralitat ha fet aquestes coses, ha procurat fer la pronúncia fàcil. I això no ho hem fet només amb el teatre, també es deia o es diu graiella, paiella, ideia... perquè en tots els casos hi ha dues vocals juntes que ens compliquen la vida, per això diem dugues i no dues!

La llengua derivada del llatí es va anar modelant i retocant oralment fins a arribar a l’actualitat, passant per tot un seguit de processos lingüístics que s’estudien en posterioritat al fenomen. Fer teatre en el sentit d’exagerar és una expressió tan ben trobada que em sembla que no hi ha llengua que s’hi resisteixi. 

Hi ha polítics que fan teatre, d’altres fan obres de veritat, però són tan dramàtiques i esperpèntiques que més ens val anar al cine, almenys si no t'agrada te'n vas! 



🎦   NOCHE DE ESTRENO, de John Cassavetes

EUA, 1977 (Premis al Festival de Berlin i als Globus d’Or)

Una actriz de Broadway es posa a la pell dels seus personatges d’una forma tan intensa que el seu desgast personal és inevitable. 

Una pel·lícula catalogada dins del cinema independent. Engloba la soledat, l’amor, la pèrdua de la joventut. Molt ben interpretada, amb papers plens de matisos i ben rodada. 

TRÀILER



Acte primer. Escena primera [(Un mestre de música; un deixeble del mestre de música, component damunt una taula que és al mig del teatre; una musiquessa, dos músics, un mestre de dansar, dansaires.

Josep Carner (El burgès gentilhome, 1919)



dissabte, 19 de novembre de 2022

NYAPS I BUNYOLS

 
I Love New York

Al començament de l'Edat mitjana, els pocs que sabien escriure, com ara els notaris, clergues, copistes, etc., que fins aleshores havien estat fidels a l’escriptura de la llengua llatina es van trobar davant la dificultat d’escriure nous sons que no eren a l’alfabet llatí, com les consonants palatals, per exemple el so de la ny de nyap, canya i parany. La necessitat de marcar d’alguna manera el nou so que sorgia en tot el domini lingüístic romànic va fer que cada llengua s’espavilés a trobar una solució acceptable. 

Els catalans van optar per afegir una Y després de la N, de manera que fins que ningú no ens el prengui tenim el dígraf NY per escriure, per exemple, emprenyar. NY no és una lletra, és un dígraf, que vol dir dues grafies; són doncs dues lletres que pronunciem com si fos una de sola. 

En castellà, que ja feia temps que la duplicaven, els copistes que volien estalviar-se feina van optar per fer un senyal damunt la N, i així va aparèixer la Ñ, tan famosa com és ara! Francesos i italians van afegir una G abans de la N, i per això els primers diuen champaigne, gagner, i els segons bagno, cognome. I els occitans, lingüísticament cosins germans nostres, van afegir una H darrere la N, per això escriuen castanha, vergonha, igual que els portuguesos, caminho, montanha.

Aquesta disbauxa ara no seria possible. El progrés digital ens impediria que cadascú s’inventés una solució. Aleshores no hi havia ni ordinadors ni mòbils, per tant, no s’ho van poder copiar! Si ara s’inventés aquest símbol nosaltres tindríem una Ñ com una casa! 

Una de les paraules que va trobar solució a la nova fórmula d’escriptura va ser la vinea, que tots diem més o menys igual i escrivim vinya, viña, vigna, vinha. 

Hi ha paraules molt xules amb el dígraf ny, per exemple: nyigui-nyogui, nyam-nyam, nyap, bunyol, nyenyo, malgrat que el normatiu és nyanyo, però a casa des de sempre n’hem dit nyenyo quan ens ha sortit un bony!

Jo no podria ser copista. Sempre em cauria una taca de tinta damunt el pergamí!


🎦   EL NOM DE LA ROSA, de Jean-Jacques Annaud

Alemanya RFA, 1986, basada en la novel·la homònima d’Umberto Eco. Diversos premis. Filmada al castell de Rocca Calascio, Abruzzo (Itàlia)

Un monjo franciscà i antic inquisidor, Fra Guillem de Baskerville, juntament amb el seu deixeble Adso de Melk, visiten una abadia benedictina del nord d’Itàlia, per aclarir la mort de diversos monjos. 

La pel·lícula comença així: Arribat el final de la meva vida de pobre pecador (...), em disposo a deixar constància sobre aquest pergamí dels fets sorprenents i terribles que vaig presenciar en la meva joventut cap a finals de l'any del Senyor de 1327. Adso de Melk.

Una gran pel·lícula, amb una gran ambientació i bones interpretacions que ens narren una història d’intriga medieval. El quid de la qüestió és justament al final del film. Un clàssic, que no us podeu perdre!

TRÀILER




Escriu perquè està emprenyat i quan no escriu s'emprenya.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)


 

dissabte, 12 de novembre de 2022

RATONCITO PÉREZ...

Al meu net gran li han caigut algunes dents i ha tingut un dels primers desencants d’aquest món: descobrir que el Ratoncito Pérez no existeix i que a partir d’ara seran els Ratoncitos Pares els qui s’encarregaran de canviar dents per algun obsequi petit. 

Els de la meva generació segurament recordareu que a nosaltres ens arribava un angelet. Un àngel sense nom que imaginàvem amb ales transportant dents amunt i avall i regalets com ara uns anissos, perquè ens caiguessin les dents de llet que ens quedaven. Quan les dents ja han acabat de caure, s’oblida el personatge celestial i no el tornem a recuperar fins que tenim fills. 

Quan en vam tenir i els van caure les dents, l’imaginari de l’estol d’angelets havia desaparegut i al seu lloc circulava un tal Ratoncito Pérez. A casa nostra vam optar per dir-li ratolí o ratolinet, sense cognom, perquè així deuria semblar més nostrat. Els angelets de les dents són una llegenda popular catalana, una de tantes que desapareix a favor de tradicions foranes. 

I m’he posat a investigar. He constatat que, certament, ni els angelets ni els ratolins apareixen amb obsequis sota el coixí dels nens desdentegats, sinó el Ratoncito Pérez, que resulta que té casa pròpia tocant a la Puerta del Sol de Madrid, al carrer Arenal, 8. 

L'any 1894, Luis Coloma Roldán (1851-1915) va escriure una història per al qui seria el rei Alfons XIII, que havia perdut una dent als 8 anys. El text deia que el ratolí Pérez vivia en una capsa de galetes a Madrid, i que treballava incansablement per les canonades de la ciutat, esquivant gats, per deixar alguna cosa als nens que havien perdut les dents. L’ajuntament de Madrid va posar una placa al lloc on popularment la gent deia que havia viscut el ratolí. 

És doncs una tradició de la cultura espanyola i sud-americana similar a la que tenen altres països amb altres personatges fantàstics que fan la mateixa feina. Això no obstant, és probable que l’origen provingui d’un conte francès del segle XVIII de la baronessa d’Aulnoy: La Bonne Petite Souris. 

Què pot fer un càndid i innocent angelet davant la seducció d’un ratolí amb cognom que fins i tot té casa pròpia al centre de Madrid?




🎦   SONRISAS DE NEW JERSEY, de Carlos Sorin

Regne Unit, 1989 (Premi a la millor actriu, Festival Donostia, 1989)

Un dentista irlandès viatja en moto i ofereix els seus serveis i consells sobre la salut bucodental en països sud-americans. 

Pel·lícula una mica estranya, però entretinguda i original, que transcorre dins d’una bona varietat de cultures. Són bonics els paisatges de la Patagònia.

TRÀILER



Si demà em cau la dent
tindré un portell a la boca. 

***

Si la dent em cau, demà

tindré por d'anar a costura.

Miquel Bauçà (notes i comentaris, 1975)




dissabte, 5 de novembre de 2022

TASTEM UN CURRI?


No fa pas gaires anys que va aparèixer el curri a les nostres vides, perquè els plats de color groc només sortien en els arrossos de diumenge on s’hi afegia colorant alimentari, en les truites de patata i en els flams casolans o la crema de Sant Josep.  

Prové de l’Índia i del Pakistan, tot i que actualment en podem trobar a tot arreu i segur que se’n cultiva al costat de casa. N’hi ha de picant i de dolç i de molts gustos diferents. 

De fet, és una barreja d’espècies com ara cúrcuma –que li dona el color- coriandre, mostassa, llet de coco, pebre... i el trobem bàsicament en pols. Podríem dir que cada casa té el seu curri, com nosaltres tenim un romesco diferent segons les zones. 

La paraula ve del tàmil, llengua de l’Índia, significa salsa i en diuen kari. D’aquí va passar al portuguès caril, i després a l’anglès on pronuncien cari, però escriuen curry. Després el mot va anar ocupant espai a Europa fins arribar a casa nostra, on a partir del mot anglès, l’anomenem curri. 

L’olor del curri ens transporta indefectiblement a l’Orient i, com sempre, experimenta rebuig, tolerància o desig de tastar-lo. 

A casa nostra no hi ha el costum de cuinar amb salses especialment picants. Fora de l’all i el bitxo, no acostumem a posar-hi grans dosis de picantor en els rostits i plats cuinats, però us recomano que tasteu un plat de curri molt fàcil que es pot fer amb gust molt suau. 

No ho hem de confondre amb el curri o curricà que és un aparell per pescar, ni amb el currículum vitae, que literalment en llatí vol dir "camí de la vida" i que serveix per fer un llarg pelegrinatge a la recerca de feina.

I avui, recepta!


 POLLASTRE AL CURRI

Primer feu una mica d’arròs blanc per acompanyar el plat i escorreu-lo bé.  
Calculem un pit de pollastre per persona. Fregiu el pollastre a daus fins que es dauri una mica, i reserveu-lo.
A la mateixa paella hi posarem mantega i oli, i hi sofregirem ceba i all picat. 
Hi afegim el pollastre i una cullerada de curri, sal, pebre... 
Hi posem 200 g de llet de coco o bé crema de llet (calculat per 5 persones) i que bulli uns 10 minuts. 

Tasteu-lo i afegiu més curri si cal. Potser amb una mica de sabor en teniu prou, o bé potser necessitareu una dosi més important de coentor!

 



🎦    UN VIAJE DE DIEZ METROS, de Lasse Hallström

EUA, 2014

L’olor de curri i d’espècies del restaurant emplenava tota la casa d’una família de Bombai. Després de diverses dificultats, el net decideix marxar i traslladar-se al sud de França per obrir un restaurant davant d’un altre restaurant molt luxós d’alta cuina. 

La definiria com a tragicomèdia. Barreja la gastronomia amb els problemes familiars i si bé hi ha tocs d’humor, també certa exageració dels rols de cadascú. 

Podem veure les diferents formes de cuinar segons les cultures, i la importància d’alguns ingredients, com ara el curri, que omple els locals d’una olor molt característica i penetrant. 

Pel·lícula sense més pretensions que passar una bona estona. 




Les velles cases grises de la petita ciutat llenguadociana semblava que volguessin envolar-se com una grua xinesa lluny, molt lluny cap als països càlids en la flaire del curri i del pollastre amb pinya on les dones, amb mocadors grocs, murmuregen un francès picant.

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Les amnèsies de Déu, 2005)




dissabte, 29 d’octubre de 2022

SOM MONÀRQUICS?

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Edimburg, Escòcia)


Aparentment, la societat nostra és republicaneta... perquè les majories al Parlament i a les Corts, de moment, fan pensar que ens decantem cap a opcions que res tenen a veure amb els regnats, però la realitat és una altra. Que aixequi la mà qui no ha vist per la tele reportatges de la reina de les reines, Elizabeth Alexandra Mary Windsor? 

I és que els humans ja ho tenim això de la contradicció, de la lluita interna, dels contrastos i contasentits. Som republicans fins a la medul·la, però ens agraden els serials de reis i princeses que no tenen altre mèrit que haver nascut en un lloc i moment determinat de la història. Personatges, com Elisabet II del Regne Unit, que estan envoltats d’una aurèola o bombolla que els fa distants i els allunya dels súbdits, però alhora hi mantenen un lligam morbós cap a tot el que fan o haurien de fer. 

Els royals que nosaltres tenim a la vora no són tan estimats, però vaja, les revistes en van plenes de les anades i vingudes dels emèrits i dels vestits i les sabates que porten les nenes princeses. El privilegi del bressol el rebutgem, però també l’acceptem amb la naturalitat dels vassalls. 

La paraula que ens ofereix aquesta figura anacrònica ens arriba del llatí rex-regis, amb la forma femenina regina. Reg és una arrel indoeuropea que significa dret, per tant, vol dir conduir dret un país, en línia recta, conduir-lo bé, governar. No sé com s’ho fan els reis quan van de tort després de festa. 

Altres llengües fan el mateix encara que no en tinguin: els francesos tot i haver-los escapçat en diuen roi, els italians re, i els portuguesos com nosaltres, rei

Ses majestats són en hores baixes, i potser algun dia ja no podran viure a cos de rei com els seus avantpassats. Tot depèn de nosaltres. 



🎦   THE QUEEN (La reina), de Stephen Frears

Regne Unit, 2006 (Oscar, Globus d’Or, BAFTA, Venècia, Goya i altres premis.) 

Pel·lícula centrada en els moments posteriors a la mort de la princesa Diana. Converses entre Elisabet II i el primer ministre Tony Blair per arribar a un acord. 

Val la pena encara que només sigui per veure treballar Helen Mirren, que va guanyar un Oscar a la millor actriu. És que a més a més s’hi assembla!

TRÀILER



Els tres reis d'orient
Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l'etapa.

Carles Riba (Esbós de tres oratoris, 1957)






dissabte, 22 d’octubre de 2022

ELS PANS A LA POST

foto: Estel Bové (forn de pa a Sevan, Armènia)

Un dels articles més llargs que trobem en els diccionaris és el que es refereix al pa. El defineixen com un aliment fet de farina pastada amb aigua, generalment fermentada, i cuita al forn, especialment el fet amb farina de blat, per bé que actualment de pans en trobem de totes les mides, formes, ingredients i condiments. 

Nosaltres ens vam fer grans amb els berenars de llesques de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, aliments prohibits actualment a les criatures, però estareu d’acord amb mi que era el millor berenar del món!

No tenir un pa a la post (post=prestatge) era una de les frases més sentides i més tristes en temps de postguerra. Els qui vivien amb la post buida tenien un futur poc esperançador, i la gent treballava de qualsevol cosa per aconseguir una post plena, si més no, de pa. 

Etimològicament del llatí pane, que ha traspassat totes les fronteres: en català pa, en castellà pan, en italià pane, en francès pain. I els seus diminutius: panet, panecillo, panino, petit pain...  De frases fetes sobre el pa n’hi ha tantes i de tants sentits diferents que no ens ho acabaríem; encara en diem algunes com ara és de pa sucat amb oli o n’hi ha per sucar-hi pa, però les frases fetes estan condemnades a desaparèixer, no en català, sinó en totes les llengües, i formaran part de reculls en diccionaris i llibres. Ja no es diuen senzillament perquè o bé no es necessiten o bé se’n diuen d’altres o bé com deia Bob Dylan els temps estan canviant! 

                                                                *** 

I avui m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat aquesta setmana al núm. 119 de la revista NW Revista de Reus, dins el cicle d'entrevistes del Col·lectiu Reusenques de Lletres, sobre una persona especial i entranyable, la Modesta Aragonès, fornera de cal Llengüet.

Una família de forners que es manté en actiu des de 1908 i que va tirar endavant un negoci malgrat les dificultats dels temps que van viure. La Modesta era amiga dels meus sogres i m’ha agradat poder dedicar-li un espai. 



ARTICLE



Ara sóc a la falda de casa.
Una sentor de pa m'obre la gana
i els crits dels fills
m'estiren per les mànigues.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)




dissabte, 15 d’octubre de 2022

ZEROS A L’ESQUERRA

Aquarel·la sobre la Presa de la Bastilla de París de 14 de juliol de 1789,
pintada por Jean-Pierre Houël. Museu Carnavalet, París (Commons).

El que anomenem ‘dretes’ i ‘esquerres’ continua vigent des de fa dos segles. Són concepcions diferents de la vida i no es veuen de la mateixa manera conceptes com la llibertat de mercat, la gestió del sector públic, la riquesa i la pobresa, la igualtat social... però vet aquí que els uns, les dretes, són capaces de posar-se d’acord a contracor, però a la fi, posar-se d’acord en temes que els allunyen, en canvi els altres, les esquerres, són incapaces de trobar punts d’unió en res de res de res. 

Dret-a és un adjectiu que ens indica que una cosa va recta, però es converteix en substantiu quan ens referim a la política. Fins i tot s’han posat d’acord per anomenar-se a partir del mateix mot llatí directus, que significa recte, rígid. Així en diuen droite en francès, derecha en castellà, direita en portuguès, dreta en català. 

Ah! però l’esquerra va al seu aire, a la seva bola –que diuen. L’esquerra francesa és la gauche, la italiana la sinistra, i la catalana i castellana esquerra/izquierda, que provenen del mot basc ezker.

Al costat esquerre de l'Assemblea Nacional Constituent francesa de 1789 es van situar els qui rebutjaven les atribucions absolutistes que tenia el rei, i a la dreta els qui hi estaven d'acord. Per tant, els situats a l'esquerra eren més lliberals i els situats a la dreta més conservadors i tradicionals. I així, el terme dreta va continuar lligat als qui rebutjaven els canvis polítics i socials i el terme esquerra als revolucionaris que volien canviar l’ordre establert. Hereus doncs d’aquella Revolució Francesa que va tallar uns quants caps, continuem anomenant-nos igual. 

Fa una setmana que la sinistra italiana se n'ha anat en orris... i la destra està més contenta que un gínjol! Les paraules tenen connotacions. Una persona destra és una persona hàbil o experta en una cosa, en canvi, un sinistre es relaciona amb la desgràcia, amb tot allò que va de tort, que no va dret, vaja. 

Nosaltres tenim una mena de centre-dreta-esquerra-amunt-i-avall que no acaba de quallar, de manera que sovint hi ha clatellots!



🎦   EL ZURDO (L’esquerrà), d’ Arthur Penn

EUA, 1958

Una història més de Billy el Nen protagonitzada per Paul Newman, del gènere western, és a dir, de l’Oest. 

Encara avui trobaríem tesis sobre la mà que utilitzava Billy el Nen quan disparava, si la dreta o l’esquerra, el que és segur és que ho feia sovint i que el seu nom va lligat a la por i a la mort.

TRÀILER



Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.

Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)




dissabte, 8 d’octubre de 2022

CASTELLS A L'AIRE!

Xiquets de Reus

Els diccionaris han d’utilitzar un llenguatge neutral i objectiu. Amb els anys han hagut de canviar les fórmules, i els acadèmics s’han d’esforçar a neutralitzar les entrades i a vigilar amb els exemples que hi posen. 

El diccionari Fabra, del qual és hereu l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, definia la paraula casteller en l’edició de 1932, com Cadascun dels homes o nois que fan els castells dels Xiquets de Valls. I és normal que ho fes així perquè en aquell temps només hi havia homes o nois a les colles castelleres, i de fet, la colla que despuntava era precisament els Xiquets de Valls. No pas com ara, que en tenim a moltes poblacions, i que tenim com a fet evident que les colles disposen d’homes, dones, nois, noies, nens i nenes a les seves files, no només com a integrants de la pinya, sinó como a part important de l’estructura castellera. 

Deuria ser impensable durant la primera meitat del segle XX que en un futur alguna dona pogués formar-ne part. És una qüestió de cultura, senzillament. Actualment, la definició del substantiu casteller-a del diccionari de 1996, és:  Persona que participa en la construcció de castells humans. La definició s’ha generalitzat i els exemples ja no parlen d’una colla concreta.

Pompeu Fabra deuria conèixer els Xiquets de Valls i hi va posar un exemple excloent. Això ara és un dels fets que s’intenta evitar en un diccionari. Tal com avancen els temps en tots els sentits, els redactors de diccionaris han de tenir una visió molt més àmplia de la paraula i pensar si en un futur aquell mot podria formar part d’altres col·lectius que s’hi podrien veure involucrats. L’exclusió la veiem precisament quan ens sentim exclosos.  

Independentment de tot això, i sense desmereixer ningú, cal treure's el barret davant el 3d10fm dels Castellers de Vilafranca al concurs de castells!




🎦    LA TETA I LA LLUNA, de Bigas Luna

Catalunya, 1994

La vida a través de la mirada d’un nen d’uns 7 anys. Té gelosia del seu germà i no suporta veure com s’alimenta de la llet de la seva mare. Parla amb la lluna i és anxaneta d’una colla castellera, però té veritable pànic a coronar un castell. 

El protagonista fa un bon paper de nen innocent davant totes les coses que veu i que li passen. Poques pel·lícules trobarem amb una bona imatge castellera com la que hi ha en aquesta. A part d’això, em sap greu dir que no és una pel·lícula que m’agradés gaire, però contra gustos no hi ha res escrit! I si, un dels que puja és el cantaor Miguel Poveda!

TRÀILER


Judit, la nostra filla, va fer d'enxaneta, tot va venir del fet que la Rosalia, la meva dona, és de Valls i molt de Valls, i que aleshores vivíem en aquella ciutat. De tota la participació de la Judit a la vida castellera, jo en vaig ésser un espectador angoixat, i prou. 

Jordi Sarsanedas (De Famagusta a Antofagasta, 1994)


dissabte, 1 d’octubre de 2022

NENA, LA MANTELLINA!

 

Foto amb retoc digital Jobove Reus (Marràqueix, el Marroc)

Fins a finals dels anys 60 per entrar en una església les nenes-noies-dones portàvem mantellina. La societat sencera va arribar a veure-ho amb bons ulls i es dedicava a criminalitzar les qui d’una manera o altra s’hi resistien. Recordo un capellà que va fer fora de l’església una nena que se l’havia deixat i ningú no li va donar suport, perquè entrar-hi sense era un pecat dels grans. Les lleis de capellans i monges es van apoderar d’una societat que tenia por, i van aconseguir que les famílies, diem-ne ‘roges’ com la meva, avisessin: nena, no et deixis la mantellina! 

Mantellina deriva de mantell, i el sufix diminutiu ens indica que és un mantell petit, que només cobreix el cap. En castellà hi ha dos mots: mantilla i mantellina. La primera és una peça de tul, blonda, puntes, seda... que cobreix el cap i les espatlles i que es fa servir en celebracions, a la qual sovint hi afegeixen la peineta, i la segona és només per al cap, però en realitat, de les dues en diuen mantilla

Ens van donar molt de malestar les mantellines, perquè era un article antiquat, ranci i decadent que –almenys en el meu ambient- ens feia molta nosa. Amb el Concili Vaticà II van desaparèixer. Sense el Concili també hauríem acabat amb les mantellines, però potser hauríem trigat uns anys més. Ara bé, a finals dels 70 ningú no hauria aguantat el vel, perquè la societat sencera havia canviat. 

I és que les revolucions les han de fer les persones afectades. De res servirà que nosaltres diem si cal o no cal un vel islàmic, si és masclisme, obediència cega o decisió pròpia. Les musulmanes que viuen aquí només podran prendre aquestes decisions quan tot el seu ambient els faci costat, i per això encara calen uns quants anys, potser una generació, o dues. I amb això no vull comparar vels, però sí que comparo la pressió social. Certament l’entorn social immediat és important per a les persones.

Les dones de l’Iran són un gran exemple de revolució contra la dictadura dels aiatol·làs i els seus seguidors. És la seva lluita i desitjo que se’n surtin, tot i que ho tenen difícil perquè hi ha contrarevolució de dones amb vel que les ataquen. Quan siguin lliures, que decideixin elles què fan amb els vels. 



🎦   MI QUERIDA COFRADÍA, de Marta Díaz

Espanya, 2018  (Premis al Festival de Màlaga, etc.)

Després de més de 30 anys en una Confraria, una dona lluita per convertir-se en Germana Major, però l’actualitat encara està representada només per homes. 

És una comèdia dramàtica costumista. De forma divertida es van veient els prejudicis, la critica a la Setmana Santa, i les peripècies d’unes dones que volen igualtat de confrares. 

TRÀILER


La xaranga i el pasdoble,
mantellines i redoble,
el sant desfressat de mort,
la suor de sang a l'hort.

Josep Maria Llompart (Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, 1974)


dissabte, 24 de setembre de 2022

LA TARDOR QUE FA TARD!

foto: Estel Bové Munté

Fa un parell de dies que ha començat la tardor. Anem amb màniga curta i tenim onades de calor que ens fan pensar que som en plena calitja estiuenca. Crec que quan érem petits la tardor no era tan calorosa, perquè recordo que al setembre la gent portava sempre una jaqueta al damunt per si de cas. 

La tardor és l’estació de l’any de les fulles caigudes, del vent, dels dies escurçats, de les nits allargades, de baixada de temperatures (quina il·lusió!), de les escoles que comencen a desgrat d’alguns i a grat dels altres, de les feines que es reprenen després de vacances, dels boscos grocs i vermells, de la verema i de pluges que, de moment, són salvatges a la nostra zona!

És l’estació de l'any que va des de l’equinocci de tardor, entre el 21 i el 23 de setembre, fins al solstici d'hivern, entre el 21 i 23 de desembre. 

La nostra tardor ve del llatí tardatiōne, que significa tard, tardança, en el sentit de ser l’estació de cap al tard, com el vespre, abans de la nit hivernal. Les llengües veïnes no han derivat de la mateixa paraula llatina, sinó d'autumnus, com ara el castellà, otoño; el francès, automne; el portuguès, outono; i l’italià autunno. Fins i tot l’anglès té la forma autumn. Nosaltres ens hem quedat amb el sentit tardorenc, tot i que al País Valencià i les Illes també se’n diu primavera d’hivern. 

Em fa molta mandra escoltar les notícies que ens arribaran a la tardor, perquè estaran plenes de vells i nous fronts difícils de travessar, un nou curs polític que tornarà a parlar de jutges, d’eleccions, d’incoherències i de frustracions. 


Imprescindible escoltar la música d’Antonio Vivaldi. En aquest cas, el primer moviment de la tardor, dins l’obra Les quatre estacions, de 1723, concerts per a violí i orquestra: 



🎦   CONTE D'AUTOMNE (Conte de tardor), d’Éric Rohmer

França, 1988 (premi al millor guió al Festival de Venècia, i altres premis)

Dues amigues que viuen a la Provença volen casar una vídua que viu sola. 

Una història molt senzilla, envoltada d’un paisatge de tardor ple de vinyes, amb un guió i presentació molt aconseguits. Està considerada una de les 100 millors pel·lícules franceses. Forma part de la sèrie Contes de les quatre estacions, del director francès Éric Rohmer. 

TRÀILER


La nit era tot música. Les finestres obertes
ens duien, de les amples avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor.

Màrius Torres (Poesies, 1947)




dissabte, 17 de setembre de 2022

TEMPUS FUGIT

  

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

Quan vam començar a fer classe de català per a adults a finals dels 70 vam construir un rellotge de cartró amb minutera per ensenyar les hores en català. Aleshores ja pensava –i continuo pensant- que si hem d’ensenyar l’hora a casa, és perquè ja la tenim perduda. 

Genuïnament en català fem quarts: un quart, dos quarts i tres quarts. S’anomena ‘sistema de campanar’, que utilitza el català central i nord-occidental, i que divideix l'hora en quatre quarts i fa referència a l'hora en punt següent i no a l'hora en punt ja passada. Les 13.45 són tres quarts de dues i no les dues menys quart. Els parlars valencians i baleàrics fan servir la mitja hora com a fracció bàsica, per tant, ells no utilitzen els quarts. 

Cada llengua s’organitza d’una manera quan diu les hores. En castellà, francès i italià resten, perquè per a ells serien las dos menos cuarto, deux heures moins le quart i le due meno un quarto, per tant, això de restar no és gens estrany en el panorama llatí. Potser nosaltres som els rarets. 

No hi busqueu segones intencions amb les sumes i restes de temps, senzillament són les maneres que tenen les llengües d’expressar-se. Sigui com sigui, estem perdent a marxes forçades els nostres quarts. El nostre campanar trontolla. 

A tot això s’hi afegeix inexorablement la digitalització del rellotge. Com es fa entendre que les 16.15 no són les 16 i 15 minuts, sinó un quart de 5?. Abans ho teníem més fàcil amb el rellotge analògic perquè vèiem el temps passat i el que venia, però amb els digitals només veiem números i per passar als quarts cal una abstracció mental important, que segur que patiran totes, absolutament totes, les llengües acostumades a dir l’hora d’una altra manera. 



🎦    LA MÁQUINA DEL TIEMPO, de Simon Wells

EUA, 2002, basada en la novel.la de H.G.Wells (Alguna nominació als Oscar)

Un científic vol demostrar que és possible viatjar en el temps. A partir d’una tragèdia personal intentarà anar cap al passat, però la màquina que inventa se’n va cap al futur. 

Una pel.li més de ciència ficció amb moltes aventures i imaginació, i farcida d’energia. De totes maneres, és de diumenge a la tarda, sense més importància.  



A la tarda hi tornem: estem al rengle des de quarts de tres fins a quarts de vuit, i quan el tren anava a arrencar, hi ha alarma, i no es posa en marxa fins a quarts de nou.

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)




dissabte, 10 de setembre de 2022

LA LLUM QUE ENS IL·LUMINA!

 

Enciclopedia Álvarez, 1955

Nosaltres teníem el referent del Gènesi que ens deia: Hágase la luz; y la luz se hizo, perquè les nostres bíblies parlaven castellà. Després, de més grans i amb els canvis polítics, vam anar incorporant el Sigui la llum. I la llum fou. (Traducció de la Bíblia de Montserrat). Sempre em vaig imaginar la frase precedida d’una vareta màgica que anava indicant on calia posar llum a la foscor. Quan ets petit t’imagines les coses d’una manera i aquesta imatge irreal et persegueix sempre. 

I la llum va apujant el llistó de forma que cada dia que passa les empreses elèctriques guanyen més i nosaltres la paguem més cara. El preu de la llum continuarà amunt i les elèctriques s'aniran engreixant si nosaltres no hi posem remei. En temps de la Revolució Francesa haurien tallat caps! No és demanar tant que ens moguem una mica, perquè ara l’única cosa que fem és mirar les app o les web que ens indiquen en quina hora del dia la llum és irrisòriament més barata i ens dediquem a posar rentadores i rentaplats en hores intempestives. 

Els nostres avantpassats llatins tenien dues maneres d’anomenar-la. D’una banda lûx-lûcis, d’aquí que en castellà en diguin luz i en italià luce, i lumen-minis, que és la que ens vam quedar nosaltres. Vam perdre’n les lletres finals i vam guanyar una ela inicial, fenomen que s’anomena palatalització, i que en tenim per totes bandes: lupus-llop, luna-lluna... 

Lux i lumen eren mots sinònims per bé que la primera es refereix més aviat a la llum del dia i, la segona, a qualsevol mena de llum o esplendor. 

La llum és cara, ara bé, el llum –l’aparell que fa llum- no tant. En podem trobar de molts estils i de molts preus a les cases especialitzades o de baix preu si anem als xinos!

Per cert, a la meva zona, de l’electricitat en diem electre, que res té a veure amb Electra, encara que ho pronunciem exactament igual, la deessa grega filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, que va donar nom al complex d’Electra, terme creat en psicologia, pel conflicte que va tenir amb sa mare, i que d’alguna manera es contraposa al complex d’Èdip. 




🎦   LUCES DE LA CIUDAD, de Charles Chaplin

EUA, 1931

Un pobre rodamon intenta aconseguir diners per ajudar una noia cega de qui s’ha enamorat. 

Una pel·lícula de gairebé 100 anys, que segurament no farà gràcia malgrat ser una comèdia romàntica, però sense la qual no podem entendre la història del cinema. És un clàssic, i com a tal cal estudiar-lo. 

TRÀILER 


Quan érem tu i jo sols,
ara en les noves tardes,
amb futbol a la ràdio
i una llum que s'anava
desfent arran dels vidres,
no pensàvem en res.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)



dissabte, 27 d’agost de 2022

PARÍS, PARÍS...

Place du Tertre, París


Hem estat uns dies a París, i a més de passar una onada de calor impensable en aquella ciutat més aviat freda, he constatat el significat del conte de la gallina dels ous d’or, o dit d’una altra manera, morir d’èxit. 

El recordeu? Un granger tenia una gallina que cada dia ponia ous d’or i es preguntava com s’ho feia la gallina per pondre uns ous tan valuosos. Així que un dia va anar al galliner, la va matar i va veure que per dins era una gallina com les altres, i es va quedar sense els ous d’or. 

Vam anar a la Place du Tertre, una plaça emblemàtica a dalt de Montmartre, que ja havíem visitat altres vegades i, en especial, el primer cop, l’any 1976. Era una plaça famosa per l’art, pels pintors que pintaven a l’aire lliure, on feien caricatures i postals de la ciutat. Ocupaven tota la plaça i la gent –turistes en general- ens els miràvem embadalits, sobretot els qui veníem d’un franquisme que no ens deixava obrir finestres. 

Actualment, el centre de la plaça està ocupat per una desena de restaurants, amb cambrers que inciten els vianants a entrar-hi. Malgrat el preu alt de les cartes, estan plens. Els pintors ja no disposen d’espai i estan ben arraconats. La plaça ha perdut una part important de l’encant. 

Si hi torno algun dia, em sabrà greu veure que el poc espai que ara tenen estarà ocupat per nous restaurants que també volen treure’n profit. I els joves o els qui hi van per primer cop pensaran que la plaça sempre ha estat igual.  

És una llàstima, però el capitalisme és així. Quan n’hagi tret tot el suc possible ocuparà un altre espai emblemàtic i els pintors que hi quedin ja no tindran qui retratar i ens trobarem la plaça buida. Serà com anar-se'n a la francesa!😔



🎦   MIDNIGHT IN PARIS (Mitjanit a París), de Woody Allen 

EUA, 2011   (Oscar al millor guió original, Gobus d’Or al millor guió, i molts altres premis)

Un escriptor nord-americà se’n va a París amb la seva parella i els pares d’ella. Passeja pels carrers com si encara fossin els anys 20, però el barri Llatí el transporta en un altre univers on coneix altres personatges. 

Allen és un director especial, un geni del cinema. O t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig. En aquesta pel·lícula et desborden les imatges de París i les situacions, gags i diàlegs, a cops surrealistes, fan que sigui un film digne de veure. 

TRÀILER 



Sans sortir de son lit 
Elle s’en va vers la mer
En passant par Paris.

Jacques Prévert (Chanson de la Seine, 1951)





LLENÇOLS PER PLEGAR...


A casa es plegaven els llençols. Era un ritual setmanal. Dilluns al matí es feia la bugada, a la tarda s’estenia al terrat. Dimarts es plegava la roba del terrat i es feien dos munts segons calgués o no planxar. Un tercer munt era pels llençols, que esperaven el moment oportú de ser plegats. 

Ni al pare ni a mi ens agradava plegar llençols i ens escapolíem com podíem, però tard o d’hora passàvem davant del tercer munt i la mare ens aturava: cal plegar els llençols! L’un els agafava per una punta, que sempre s’escapava, i l’altre els agafava per l’altra. S’anaven plegant seguint les directrius de qui manava sobre els llençols; ara a la dreta, ara a l’esquerra, i al final, una estirada que molts cops te’ls feia caure a terra. Els de sota, cap a l’armari, però els de damunt, amb les lletres brodades i les puntes, restaven en un altre munt a punt de planxar la gira. Crec que ningú ja no diu gira.

Si alguna setmana plovia en dilluns o dimarts s’esguerrava tota la bugada com si una maledicció hagués caigut a la casa, i arrossegàvem el neguit d’una setmana poc productiva que plegava llençols massa tard. 

No sé pas si planxeu els llençols ni si feu aquest exercici de plegar tradicional. Jo els plego a l’ull de l’escala i no en planxo cap! Per tant, els ensenyaments de plegament de llençols no em van afectar gaire. 

El llençol ens ve del llenç, que és una tela de lli o de cànem, i aquest del llatí lĭntĕu. Guardo encara un llençol de la meva besàvia, que pesa un ase mort. És de fil o de lli, per tant, deuria necessitar una bona dosi de planxa de ferro per fer-lo mínimament mal·leable. Al damunt hi deurien posar aquelles mantes que pesaven més que no pas guardaven del fred i per això es quedaven tan quiets durant la nit, pel pes que suportaven. 

Ara ja no es pleguen llençols com abans, però em sembla que preferiria plegar-ne que no pas posar el farcit a dins les nòrdiques!




🎦   A GHOST STORY (Una història de fantasmes), de David Lowery

EUA, 2017 (Premi al Festival de Sitges i molts altres premis)

Un músic mor en un accident i retorna a casa amb la seva muller com un fantasma. 

Encara que ho sembli no és un a pel·lícula de terror, sinó més aviat un drama provocador i molt intens, ple de poesia, que parla del temps, del dol i de la vida. 

TRÀILER


No hi havia al món un home tan endreçat com jo. El que em costava més era de plegar els llençols, però me'n sortia. 

Mercè Rodoreda (La meva Cristina i altres contes, 1967)


dissabte, 20 d’agost de 2022

PATEIXO DE...

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (La Cuenca del Dobra, Astúries)

Quan érem petits, la gent gran patia del cor o de les cames o del fetge o de la vista o del cap. Pateixo de era la frase estrella de la gent més gran que nosaltres.

La meva iaia patia de l’estómac. I encara que no soc ni metge ni res que s’hi assembli crec que hauria pogut diagnosticar-li un problema de lactosa o de gluten o d’alguna d’aquestes intoleràncies modernes. Modernes perquè s’han descobert fa quatre dies i perquè ara en fem cas, però antigues perquè han existit sempre. 

Com que tinc familiars propers amb intolerància a la lactosa goso deduir que l’han heretat d’ella, que bevia tassons de llet de vaca per esmorzar i per berenar plens fins a dalt de pa sec, que li deurien fer més mal que bé, però com que no ho sospitava, i els metges no li deurien fer cas, va patir de l’estómac tota la vida. 

Imagino la gran quantitat d’avantpassats nostres que patien d’aquesta intolerància i maldaven per aconseguir pa, pasta i llet, com a ingredient bàsic de la seva vida, sense afigurar-se que era el principi de tots els seus mals. 

Ara ens cal un màster per discernir entre la de vaca, la de civada, d’arròs o d’ametlla, sense entrar en la profusió de iogurts de totes aquestes classes als quals hem d’afegir amb lactosa o sense, ensucrats o naturals, amb sabors o amb trossos... Si no tens clar què vols exactament davant l’aparador de tanta exuberància iogurtera més val comprar una ampolla de vi.  

La lactosa és el sucre de la llet, format per glucosa i galactosa. Tot deriva etimològicament del mateix ètim: lacte, paraula llatina que vol dir llet i que cada llengua ha fet evolucionar segons el seu tarannà lingüístic: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià... 

De fet, només els infants necessiten llet, però la inèrcia ens la fa mantenir durant anys o durant tota la vida. Els matins sense el tallat, el cafè amb llet, o el tassó de llet són com els cotxes que no porten prou gasolina per anar tirant.

Ara ja no patim de... en tot cas tenim mal d’estómac, tenim mal de cap, i a vegades mala llet. 

   


🎦   EN LA VIA LÁCTEA, d’Emir Kusturica

Sèrbia, 2016

Un lleter serbi travessa el front durant la Guerra dels Balcans dalt del seu ruc, cada dia, per portar llet als soldats. Coneix una dona que farà canviar tota la seva vida. 

Dins d’un conflicte bèl·lic com aquest hi ha espai per una història d’amor impossible, que es disfressa de molts simbolismes i ciència ficció en forma d’al·legories.  

TRÀILER 



Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo so la vaca de la mala llet.

Joan Oliver-Pere Quart (Bestiari, 1937)





dissabte, 6 d’agost de 2022

ELS ALVOCATS TENEN OSSOS?



Tenia un pinyol d’alvocat i volia saber si en podia fer alguna cosa. He cercat al Google de capçalera i em trobo amb això: el primer pas és treure l’os de l’alvocat amb cura. L’os? 

Clico en un altre lloc: Punxarem l'os d'alvocat amb l’escuradents. Un altre cop l’os? 

Això és un efecte de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 
  • L’alvocat té PINYOL, com també en té el préssec, l’albercoc, la cirera, etc. 
  • Traduïm al castellà: el aguacate tiene hueso. 
  • A partir d’aquí, traduïm al català: l’alvocat té os. I ja està, ja tenim l'errada introduïda, i a mi se'm van acabar les ganes de plantar-ne un. 
Les llengües pròximes també l'han adaptat: en castellà aguacate, en francès, avocatier, en italià, avocado, i en portuguès, abacateiro.

I no els confongueu amb els advocats, que aquests sí que en tenen d'ossos! 😃

L'alvocat, un cop tret el PINYOL, ens regala una salsa molt bona i estiuenca: el guacamole
El guacamole és d’origen asteca. Ve de la llengua nàhuatl, llengua indígena de Mèxic, ahuacati molli, pronunciat waka'mole, és a dir, alvocat i la seva salsa. Com tantes altres coses, la globalització ens l’ha portat cap aquí. La paraula encara no té entrada al diccionari normatiu, però sí al TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, pas previ perquè entrin neologismes a la llengua. 


🍽️   RECEPTA DE GUACAMOLE

Amb aquests ingredients ja el podem fer: 
- Alvocat madur
- Tomàquet ratllat o tallat molt petit
- Ceba ratllada o tallada petita
- Llimona o llima o vinagre 
- Oli i sal

Les quantitats dependran dels gustos. En principi caldrà treure la pell dura de l’alvocat i també el PINYOL, i l’aixafarem amb una forquilla. No ho feu amb la batedora! Hi afegirem el tomàquet i la ceba. Una mica de suc de llimona, una mica d’oli i sal. Tot ben barrejat. Si no el servim de seguida, deixeu-lo a la nevera amb el PINYOL al mig, evita que es rovelli! 
Hi ha tants guacamoles com cuines. S’hi pot afegir bitxo, pebre, coriandre, fruites seques, etc. 






🎦   FRESH GUACAMOLE, d’Adam Pesapane (PES)
EUA, 2012
Pel·lícula d’animació, molt original.
Mireu-vos aquesta curt sobre el guacamole, és divertit!





Potser ens hem sorprès a vegades per la gran mida del pinyol de l'alvocat, que sembla fer impossible la seva dispersió natural.

Carles Lalueza Fox (El bestiari extingit, 2003)




diumenge, 31 de juliol de 2022

A L’AGOST A LES SET JA ÉS FOSC!

Cèsar August, Tarragona


Acabem un juliol calorífic... i demà començarem un agost que segurament també ho serà. 

L’agost era el sisè mes de l’any que començava al març, per això originalment se’n deia sextilis, perquè en llatí sextus volia dir sisè. 

Però vet aquí que Juli Cèsar va reformar el calendari amb 12 mesos, afegint gener i febrer. Els parells amb 30 dies i els altres amb 31. L'emperador va posar-li el seu nom al mes de juliol que en tenia 31. 

El seu successor i fill adoptiu Octavi August, va donar nom a l’agost. Però ai las! No podia permetre tenir menys dies que el seu pare, i així és que en va robar un del febrer i va plantificar 31 dies a l’agost, malgrat que era un mes senar. 

No en podem dir mal perquè qui sap si alguns de nosaltres no en som descendents! Cèsar August va passar 9 anys a Tarraco...

Les llengües romàniques han conservat el nom del mes, perquè en castellà, portuguès, gallec i italià en diuen agosto; en francès, août. Però a més a més també se l'han quedat els anglesos i els alemanys, que en diuen August, els més fidels a l’original. 

I és curiós que la primera ubicació de la meva escola estava situada al carrer August de Tarragona, i no vaig relacionar mai –fins que no vaig ser força gran- que aquell nom de carrer corresponia al de l’emperador. 




🎦   PRANZO DI FERRAGOSTO (Vacances de ferragosto), de Gianni Di Gregorio

Itàlia, 2008

Un fill únic viu amb la seva mare vídua en una casa vella del centre de Roma i se n’ha d’ocupar durant tot el dia. L’administrador li demana un favor, que cuidi també la seva mare durant les vacances. 

És una delícia de pel·lícula que et fa riure i somriure. És una petita gran comèdia italiana, senzilla, però encantadora. Us la recomano!

El Ferragosto és una festa italiana que se celebra el 15 d’agost. El que per a nosaltres seria la Mare de Déu d’Agost. Actualment s’associa a un dia de menjar al camp, i també a les vacances d’estiu al voltant de mitjan agost. Ferragosto volia dir festes d’August (Feriae Augusti).

TRÀILER 


En ple ferragosto, a l'hora de la pennichella, la migdiada aconsegueix que, en alguns racons de la ciutat, sembli que la vida s'atura per uns instants i la calma s'ensenyoreix de l'espai públic.

Josep Lluís Carod-Rovira (La passió italiana, 2012)