dissabte, 24 de setembre de 2022

LA TARDOR QUE FA TARD!

foto: Estel Bové Munté

Fa un parell de dies que ha començat la tardor. Anem amb màniga curta i tenim onades de calor que ens fan pensar que som en plena calitja estiuenca. Crec que quan érem petits la tardor no era tan calorosa, perquè recordo que al setembre la gent portava sempre una jaqueta al damunt per si de cas. 

La tardor és l’estació de l’any de les fulles caigudes, del vent, dels dies escurçats, de les nits allargades, de baixada de temperatures (quina il·lusió!), de les escoles que comencen a desgrat d’alguns i a grat dels altres, de les feines que es reprenen després de vacances, dels boscos grocs i vermells, de la verema i de pluges que, de moment, són salvatges a la nostra zona!

És l’estació de l'any que va des de l’equinocci de tardor, entre el 21 i el 23 de setembre, fins al solstici d'hivern, entre el 21 i 23 de desembre. 

La nostra tardor ve del llatí tardatiōne, que significa tard, tardança, en el sentit de ser l’estació de cap al tard, com el vespre, abans de la nit hivernal. Les llengües veïnes no han derivat de la mateixa paraula llatina, sinó d'autumnus, com ara el castellà, otoño; el francès, automne; el portuguès, outono; i l’italià autunno. Fins i tot l’anglès té la forma autumn. Nosaltres ens hem quedat amb el sentit tardorenc, tot i que al País Valencià i les Illes també se’n diu primavera d’hivern. 

Em fa molta mandra escoltar les notícies que ens arribaran a la tardor, perquè estaran plenes de vells i nous fronts difícils de travessar, un nou curs polític que tornarà a parlar de jutges, d’eleccions, d’incoherències i de frustracions. 


Imprescindible escoltar la música d’Antonio Vivaldi. En aquest cas, el primer moviment de la tardor, dins l’obra Les quatre estacions, de 1723, concerts per a violí i orquestra: 



🎦   CONTE D'AUTOMNE (Conte de tardor), d’Éric Rohmer

França, 1988 (premi al millor guió al Festival de Venècia, i altres premis)

Dues amigues que viuen a la Provença volen casar una vídua que viu sola. 

Una història molt senzilla, envoltada d’un paisatge de tardor ple de vinyes, amb un guió i presentació molt aconseguits. Està considerada una de les 100 millors pel·lícules franceses. Forma part de la sèrie Contes de les quatre estacions, del director francès Éric Rohmer. 

TRÀILER


La nit era tot música. Les finestres obertes
ens duien, de les amples avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor.

Màrius Torres (Poesies, 1947)




dissabte, 17 de setembre de 2022

TEMPUS FUGIT

  

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

Quan vam començar a fer classe de català per a adults a finals dels 70 vam construir un rellotge de cartró amb minutera per ensenyar les hores en català. Aleshores ja pensava –i continuo pensant- que si hem d’ensenyar l’hora a casa, és perquè ja la tenim perduda. 

Genuïnament en català fem quarts: un quart, dos quarts i tres quarts. S’anomena ‘sistema de campanar’, que utilitza el català central i nord-occidental, i que divideix l'hora en quatre quarts i fa referència a l'hora en punt següent i no a l'hora en punt ja passada. Les 13.45 són tres quarts de dues i no les dues menys quart. Els parlars valencians i baleàrics fan servir la mitja hora com a fracció bàsica, per tant, ells no utilitzen els quarts. 

Cada llengua s’organitza d’una manera quan diu les hores. En castellà, francès i italià resten, perquè per a ells serien las dos menos cuarto, deux heures moins le quart i le due meno un quarto, per tant, això de restar no és gens estrany en el panorama llatí. Potser nosaltres som els rarets. 

No hi busqueu segones intencions amb les sumes i restes de temps, senzillament són les maneres que tenen les llengües d’expressar-se. Sigui com sigui, estem perdent a marxes forçades els nostres quarts. El nostre campanar trontolla. 

A tot això s’hi afegeix inexorablement la digitalització del rellotge. Com es fa entendre que les 16.15 no són les 16 i 15 minuts, sinó un quart de 5?. Abans ho teníem més fàcil amb el rellotge analògic perquè vèiem el temps passat i el que venia, però amb els digitals només veiem números i per passar als quarts cal una abstracció mental important, que segur que patiran totes, absolutament totes, les llengües acostumades a dir l’hora d’una altra manera. 



🎦    LA MÁQUINA DEL TIEMPO, de Simon Wells

EUA, 2002, basada en la novel.la de H.G.Wells (Alguna nominació als Oscar)

Un científic vol demostrar que és possible viatjar en el temps. A partir d’una tragèdia personal intentarà anar cap al passat, però la màquina que inventa se’n va cap al futur. 

Una pel.li més de ciència ficció amb moltes aventures i imaginació, i farcida d’energia. De totes maneres, és de diumenge a la tarda, sense més importància.  



A la tarda hi tornem: estem al rengle des de quarts de tres fins a quarts de vuit, i quan el tren anava a arrencar, hi ha alarma, i no es posa en marxa fins a quarts de nou.

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)




dissabte, 10 de setembre de 2022

LA LLUM QUE ENS IL·LUMINA!

 

Enciclopedia Álvarez, 1955

Nosaltres teníem el referent del Gènesi que ens deia: Hágase la luz; y la luz se hizo, perquè les nostres bíblies parlaven castellà. Després, de més grans i amb els canvis polítics, vam anar incorporant el Sigui la llum. I la llum fou. (Traducció de la Bíblia de Montserrat). Sempre em vaig imaginar la frase precedida d’una vareta màgica que anava indicant on calia posar llum a la foscor. Quan ets petit t’imagines les coses d’una manera i aquesta imatge irreal et persegueix sempre. 

I la llum va apujant el llistó de forma que cada dia que passa les empreses elèctriques guanyen més i nosaltres la paguem més cara. El preu de la llum continuarà amunt i les elèctriques s'aniran engreixant si nosaltres no hi posem remei. En temps de la Revolució Francesa haurien tallat caps! No és demanar tant que ens moguem una mica, perquè ara l’única cosa que fem és mirar les app o les web que ens indiquen en quina hora del dia la llum és irrisòriament més barata i ens dediquem a posar rentadores i rentaplats en hores intempestives. 

Els nostres avantpassats llatins tenien dues maneres d’anomenar-la. D’una banda lûx-lûcis, d’aquí que en castellà en diguin luz i en italià luce, i lumen-minis, que és la que ens vam quedar nosaltres. Vam perdre’n les lletres finals i vam guanyar una ela inicial, fenomen que s’anomena palatalització, i que en tenim per totes bandes: lupus-llop, luna-lluna... 

Lux i lumen eren mots sinònims per bé que la primera es refereix més aviat a la llum del dia i, la segona, a qualsevol mena de llum o esplendor. 

La llum és cara, ara bé, el llum –l’aparell que fa llum- no tant. En podem trobar de molts estils i de molts preus a les cases especialitzades o de baix preu si anem als xinos!

Per cert, a la meva zona, de l’electricitat en diem electre, que res té a veure amb Electra, encara que ho pronunciem exactament igual, la deessa grega filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, que va donar nom al complex d’Electra, terme creat en psicologia, pel conflicte que va tenir amb sa mare, i que d’alguna manera es contraposa al complex d’Èdip. 




🎦   LUCES DE LA CIUDAD, de Charles Chaplin

EUA, 1931

Un pobre rodamon intenta aconseguir diners per ajudar una noia cega de qui s’ha enamorat. 

Una pel·lícula de gairebé 100 anys, que segurament no farà gràcia malgrat ser una comèdia romàntica, però sense la qual no podem entendre la història del cinema. És un clàssic, i com a tal cal estudiar-lo. 

TRÀILER 


Quan érem tu i jo sols,
ara en les noves tardes,
amb futbol a la ràdio
i una llum que s'anava
desfent arran dels vidres,
no pensàvem en res.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)



dissabte, 27 d’agost de 2022

PARÍS, PARÍS...

Place du Tertre, París


Hem estat uns dies a París, i a més de passar una onada de calor impensable en aquella ciutat més aviat freda, he constatat el significat del conte de la gallina dels ous d’or, o dit d’una altra manera, morir d’èxit. 

El recordeu? Un granger tenia una gallina que cada dia ponia ous d’or i es preguntava com s’ho feia la gallina per pondre uns ous tan valuosos. Així que un dia va anar al galliner, la va matar i va veure que per dins era una gallina com les altres, i es va quedar sense els ous d’or. 

Vam anar a la Place du Tertre, una plaça emblemàtica a dalt de Montmartre, que ja havíem visitat altres vegades i, en especial, el primer cop, l’any 1976. Era una plaça famosa per l’art, pels pintors que pintaven a l’aire lliure, on feien caricatures i postals de la ciutat. Ocupaven tota la plaça i la gent –turistes en general- ens els miràvem embadalits, sobretot els qui veníem d’un franquisme que no ens deixava obrir finestres. 

Actualment, el centre de la plaça està ocupat per una desena de restaurants, amb cambrers que inciten els vianants a entrar-hi. Malgrat el preu alt de les cartes, estan plens. Els pintors ja no disposen d’espai i estan ben arraconats. La plaça ha perdut una part important de l’encant. 

Si hi torno algun dia, em sabrà greu veure que el poc espai que ara tenen estarà ocupat per nous restaurants que també volen treure’n profit. I els joves o els qui hi van per primer cop pensaran que la plaça sempre ha estat igual.  

És una llàstima, però el capitalisme és així. Quan n’hagi tret tot el suc possible ocuparà un altre espai emblemàtic i els pintors que hi quedin ja no tindran qui retratar i ens trobarem la plaça buida. Serà com anar-se'n a la francesa!😔



🎦   MIDNIGHT IN PARIS (Mitjanit a París), de Woody Allen 

EUA, 2011   (Oscar al millor guió original, Gobus d’Or al millor guió, i molts altres premis)

Un escriptor nord-americà se’n va a París amb la seva parella i els pares d’ella. Passeja pels carrers com si encara fossin els anys 20, però el barri Llatí el transporta en un altre univers on coneix altres personatges. 

Allen és un director especial, un geni del cinema. O t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig. En aquesta pel·lícula et desborden les imatges de París i les situacions, gags i diàlegs, a cops surrealistes, fan que sigui un film digne de veure. 

TRÀILER 



Sans sortir de son lit 
Elle s’en va vers la mer
En passant par Paris.

Jacques Prévert (Chanson de la Seine, 1951)





LLENÇOLS PER PLEGAR...


A casa es plegaven els llençols. Era un ritual setmanal. Dilluns al matí es feia la bugada, a la tarda s’estenia al terrat. Dimarts es plegava la roba del terrat i es feien dos munts segons calgués o no planxar. Un tercer munt era pels llençols, que esperaven el moment oportú de ser plegats. 

Ni al pare ni a mi ens agradava plegar llençols i ens escapolíem com podíem, però tard o d’hora passàvem davant del tercer munt i la mare ens aturava: cal plegar els llençols! L’un els agafava per una punta, que sempre s’escapava, i l’altre els agafava per l’altra. S’anaven plegant seguint les directrius de qui manava sobre els llençols; ara a la dreta, ara a l’esquerra, i al final, una estirada que molts cops te’ls feia caure a terra. Els de sota, cap a l’armari, però els de damunt, amb les lletres brodades i les puntes, restaven en un altre munt a punt de planxar la gira. Crec que ningú ja no diu gira.

Si alguna setmana plovia en dilluns o dimarts s’esguerrava tota la bugada com si una maledicció hagués caigut a la casa, i arrossegàvem el neguit d’una setmana poc productiva que plegava llençols massa tard. 

No sé pas si planxeu els llençols ni si feu aquest exercici de plegar tradicional. Jo els plego a l’ull de l’escala i no en planxo cap! Per tant, els ensenyaments de plegament de llençols no em van afectar gaire. 

El llençol ens ve del llenç, que és una tela de lli o de cànem, i aquest del llatí lĭntĕu. Guardo encara un llençol de la meva besàvia, que pesa un ase mort. És de fil o de lli, per tant, deuria necessitar una bona dosi de planxa de ferro per fer-lo mínimament mal·leable. Al damunt hi deurien posar aquelles mantes que pesaven més que no pas guardaven del fred i per això es quedaven tan quiets durant la nit, pel pes que suportaven. 

Ara ja no es pleguen llençols com abans, però em sembla que preferiria plegar-ne que no pas posar el farcit a dins les nòrdiques!




🎦   A GHOST STORY (Una història de fantasmes), de David Lowery

EUA, 2017 (Premi al Festival de Sitges i molts altres premis)

Un músic mor en un accident i retorna a casa amb la seva muller com un fantasma. 

Encara que ho sembli no és un a pel·lícula de terror, sinó més aviat un drama provocador i molt intens, ple de poesia, que parla del temps, del dol i de la vida. 

TRÀILER


No hi havia al món un home tan endreçat com jo. El que em costava més era de plegar els llençols, però me'n sortia. 

Mercè Rodoreda (La meva Cristina i altres contes, 1967)


dissabte, 20 d’agost de 2022

PATEIXO DE...

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (La Cuenca del Dobra, Astúries)

Quan érem petits, la gent gran patia del cor o de les cames o del fetge o de la vista o del cap. Pateixo de era la frase estrella de la gent més gran que nosaltres.

La meva iaia patia de l’estómac. I encara que no soc ni metge ni res que s’hi assembli crec que hauria pogut diagnosticar-li un problema de lactosa o de gluten o d’alguna d’aquestes intoleràncies modernes. Modernes perquè s’han descobert fa quatre dies i perquè ara en fem cas, però antigues perquè han existit sempre. 

Com que tinc familiars propers amb intolerància a la lactosa goso deduir que l’han heretat d’ella, que bevia tassons de llet de vaca per esmorzar i per berenar plens fins a dalt de pa sec, que li deurien fer més mal que bé, però com que no ho sospitava, i els metges no li deurien fer cas, va patir de l’estómac tota la vida. 

Imagino la gran quantitat d’avantpassats nostres que patien d’aquesta intolerància i maldaven per aconseguir pa, pasta i llet, com a ingredient bàsic de la seva vida, sense afigurar-se que era el principi de tots els seus mals. 

Ara ens cal un màster per discernir entre la de vaca, la de civada, d’arròs o d’ametlla, sense entrar en la profusió de iogurts de totes aquestes classes als quals hem d’afegir amb lactosa o sense, ensucrats o naturals, amb sabors o amb trossos... Si no tens clar què vols exactament davant l’aparador de tanta exuberància iogurtera més val comprar una ampolla de vi.  

La lactosa és el sucre de la llet, format per glucosa i galactosa. Tot deriva etimològicament del mateix ètim: lacte, paraula llatina que vol dir llet i que cada llengua ha fet evolucionar segons el seu tarannà lingüístic: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià... 

De fet, només els infants necessiten llet, però la inèrcia ens la fa mantenir durant anys o durant tota la vida. Els matins sense el tallat, el cafè amb llet, o el tassó de llet són com els cotxes que no porten prou gasolina per anar tirant.

Ara ja no patim de... en tot cas tenim mal d’estómac, tenim mal de cap, i a vegades mala llet. 

   


🎦   EN LA VIA LÁCTEA, d’Emir Kusturica

Sèrbia, 2016

Un lleter serbi travessa el front durant la Guerra dels Balcans dalt del seu ruc, cada dia, per portar llet als soldats. Coneix una dona que farà canviar tota la seva vida. 

Dins d’un conflicte bèl·lic com aquest hi ha espai per una història d’amor impossible, que es disfressa de molts simbolismes i ciència ficció en forma d’al·legories.  

TRÀILER 



Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo so la vaca de la mala llet.

Joan Oliver-Pere Quart (Bestiari, 1937)





dissabte, 6 d’agost de 2022

ELS ALVOCATS TENEN OSSOS?



Tenia un pinyol d’alvocat i volia saber si en podia fer alguna cosa. He cercat al Google de capçalera i em trobo amb això: el primer pas és treure l’os de l’alvocat amb cura. L’os? 

Clico en un altre lloc: Punxarem l'os d'alvocat amb l’escuradents. Un altre cop l’os? 

Això és un efecte de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 
  • L’alvocat té PINYOL, com també en té el préssec, l’albercoc, la cirera, etc. 
  • Traduïm al castellà: el aguacate tiene hueso. 
  • A partir d’aquí, traduïm al català: l’alvocat té os. I ja està, ja tenim l'errada introduïda, i a mi se'm van acabar les ganes de plantar-ne un. 
Les llengües pròximes també l'han adaptat: en castellà aguacate, en francès, avocatier, en italià, avocado, i en portuguès, abacateiro.

I no els confongueu amb els advocats, que aquests sí que en tenen d'ossos! 😃

L'alvocat, un cop tret el PINYOL, ens regala una salsa molt bona i estiuenca: el guacamole
El guacamole és d’origen asteca. Ve de la llengua nàhuatl, llengua indígena de Mèxic, ahuacati molli, pronunciat waka'mole, és a dir, alvocat i la seva salsa. Com tantes altres coses, la globalització ens l’ha portat cap aquí. La paraula encara no té entrada al diccionari normatiu, però sí al TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, pas previ perquè entrin neologismes a la llengua. 


🍽️   RECEPTA DE GUACAMOLE

Amb aquests ingredients ja el podem fer: 
- Alvocat madur
- Tomàquet ratllat o tallat molt petit
- Ceba ratllada o tallada petita
- Llimona o llima o vinagre 
- Oli i sal

Les quantitats dependran dels gustos. En principi caldrà treure la pell dura de l’alvocat i també el PINYOL, i l’aixafarem amb una forquilla. No ho feu amb la batedora! Hi afegirem el tomàquet i la ceba. Una mica de suc de llimona, una mica d’oli i sal. Tot ben barrejat. Si no el servim de seguida, deixeu-lo a la nevera amb el PINYOL al mig, evita que es rovelli! 
Hi ha tants guacamoles com cuines. S’hi pot afegir bitxo, pebre, coriandre, fruites seques, etc. 






🎦   FRESH GUACAMOLE, d’Adam Pesapane (PES)
EUA, 2012
Pel·lícula d’animació, molt original.
Mireu-vos aquesta curt sobre el guacamole, és divertit!





Potser ens hem sorprès a vegades per la gran mida del pinyol de l'alvocat, que sembla fer impossible la seva dispersió natural.

Carles Lalueza Fox (El bestiari extingit, 2003)




diumenge, 31 de juliol de 2022

A L’AGOST A LES SET JA ÉS FOSC!

Cèsar August, Tarragona


Acabem un juliol calorífic... i demà començarem un agost que segurament també ho serà. 

L’agost era el sisè mes de l’any que començava al març, per això originalment se’n deia sextilis, perquè en llatí sextus volia dir sisè. 

Però vet aquí que Juli Cèsar va reformar el calendari amb 12 mesos, afegint gener i febrer. Els parells amb 30 dies i els altres amb 31. L'emperador va posar-li el seu nom al mes de juliol que en tenia 31. 

El seu successor i fill adoptiu Octavi August, va donar nom a l’agost. Però ai las! No podia permetre tenir menys dies que el seu pare, i així és que en va robar un del febrer i va plantificar 31 dies a l’agost, malgrat que era un mes senar. 

No en podem dir mal perquè qui sap si alguns de nosaltres no en som descendents! Cèsar August va passar 9 anys a Tarraco...

Les llengües romàniques han conservat el nom del mes, perquè en castellà, portuguès, gallec i italià en diuen agosto; en francès, août. Però a més a més també se l'han quedat els anglesos i els alemanys, que en diuen August, els més fidels a l’original. 

I és curiós que la primera ubicació de la meva escola estava situada al carrer August de Tarragona, i no vaig relacionar mai –fins que no vaig ser força gran- que aquell nom de carrer corresponia al de l’emperador. 




🎦   PRANZO DI FERRAGOSTO (Vacances de ferragosto), de Gianni Di Gregorio

Itàlia, 2008

Un fill únic viu amb la seva mare vídua en una casa vella del centre de Roma i se n’ha d’ocupar durant tot el dia. L’administrador li demana un favor, que cuidi també la seva mare durant les vacances. 

És una delícia de pel·lícula que et fa riure i somriure. És una petita gran comèdia italiana, senzilla, però encantadora. Us la recomano!

El Ferragosto és una festa italiana que se celebra el 15 d’agost. El que per a nosaltres seria la Mare de Déu d’Agost. Actualment s’associa a un dia de menjar al camp, i també a les vacances d’estiu al voltant de mitjan agost. Ferragosto volia dir festes d’August (Feriae Augusti).

TRÀILER 


En ple ferragosto, a l'hora de la pennichella, la migdiada aconsegueix que, en alguns racons de la ciutat, sembli que la vida s'atura per uns instants i la calma s'ensenyoreix de l'espai públic.

Josep Lluís Carod-Rovira (La passió italiana, 2012)


 


dissabte, 23 de juliol de 2022

AI, LES TAPES DE CALAMARS!


El cambrer anotava els plats amb cara de pocs amics, o més aviat amb cara de ganesdeplegar

La carta era exageradament abundant amb primers i segons ben contundents. Nosaltres érem molts i ningú no repetia plat. El pobre home va necessitar dues pàgines de la seva escarransida llibreta per prendre apunts. Quan ja ho tenia tot bastant endreçat, i després de repetir un seguit de vegades els plats per no errar-la, algú li diu: 

- Ah! i també una tapa de calamars a la romana per anar picant!

Molta estona després, quan ja començàvem a fer cara de gana, va comparèixer el cambrer amb el pa, les begudes i els calamars. 

La nena va agafar el calamar amb els dits, se’l va mirar, se’l va posar d’anell, el va fer servir d’ulleres i d'arracades i va començar a treure-li l’arrebossat groc enganxat a la pell. Es va quedar amb l’anella als dits, ens va mirar com aquell qui ha descobert la lluna, i ens diu: 

- Mira que hi havia a dins del calamar!

Ció
dedicat a Estel BM




I avui... m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat a la revista NW de Reus, on parlo de la Rosa Vigo, una mestra que vaig tenir fa molts anys i que no he oblidat mai, per si us ve de gust llegir-lo!





dissabte, 16 de juliol de 2022

LES TAULES D’ESTIU

 

Miniatura d'Évrard d'Espinques al manuscrit Lancelot en prose, amb el rei Arthur i els
cavallers de la Taula Rodona i el Graal.
Foto: Biblioteca N.de França. Domini públic


L’estiu és un temps de taules parades, de fruites, de gaspatxos i cremes, de brases i amanides, de còctels i refrescos i, en general, de colors vius i brillants que enamoren. Les nostres agendes estiuenques estan farcides de trobades per gaudir de les taules i els seus colors. 

I és curiós l'estressant viatge que han viscut les taules al llarg de la història, perquè no sempre hem tingut taules. No és fins a fins al segle XVIII que comencen a fer-se menjadors a les cases i a moblar-los amb taules i cadires tal com els entenem ara. Abans, si n’hi havia, eren a les cases nobles i a les corts, no pas a les cases de la gent del poble, que en tot cas tenien taulons. El segle XX ens portarà les taules en sèrie, i la indústria s’encarregarà de col·locar-ne a les cases i als despatxos, de manera que ara no sabríem viure sense elles. 

En llatí, una mēnsa era un moble de fusta suportat per unes potes, que separava els aliments del terra, però també complien un caràcter religiós. La mēnsa va arribar fins al castellà i va formar mesa, però el caprici lingüístic ha fet que també ens la trobem en català els dies d’eleccions, per això tenim les meses electorals. 

I la nostra taula parada? Doncs ens ve del mot llatí tabŭla, que era un moble de fusta que servia per posar-hi els plats. La tabŭla és la forma que ha aconseguit més seguidors, perquè en francès en diuen table, en italià, tavola, en portuguès tabela, en gallec táboa... 

Ah! però els que tenen mesas no tenen taules? Doncs en tenen, perquè bé entablan conversaciones! 

I què voleu? Que parli de la taula de diàleg? Doncs no, perquè ni és una taula ni és un diàleg, és més aviat una gran presa de pèl. 

Bon estiu i bones taules parades!



🎦   SIETE MESAS DE BILLAR FRANCÈS, de Gracia Querejeta

Espanya, 2007 (2 Premis Goya, premis al Festival de Donostia i alguns altres)

Una filla va a veure el seu pare malalt. L’amant del pare li explica la situació ruïnosa del negoci, un local amb set taules de billar. 

Malgrat la duresa de la situació, hi ha sentit de l’humor en el guió i una bona trama plena de secrets i de silencis entenedors. 

TRÀILER



L'escudella puc dir que ha ben bullit:
tot està a punt, la taula ja és parada,
i pots sopar quan vulguis si ets servit. 

Josep M. de Sagarra (El mal caçador, 1916)




dissabte, 9 de juliol de 2022

SIGNES SIMBÒLICS

 

PER no és més que una preposició recargolada que ens ha tret el son durant anys als qui escrivim en català, sobretot en els per i els per a, que ens obliguen a fer una anàlisi sintàctica cada cop que apareixen en escena. 

Però el per ‘×’ és també un signe, amb el qual indiquem que cal multiplicar un número per un altre, per bé que per indicar multiplicació tècnicament s’utilitza l’asterisc o el punt volat. Naturalment els matemàtics, físics, químics, biòlegs i altres pensadors de les ciències el fan servir per a altres coses, com ara buscar la incògnita, que tants segles fa que cerquen sense descans.   

Doncs bé, un bon dia el signe o lletra x va substituir la preposició en tots els escrits que circulaven, primer en apunts d’escola i després en xarxes socials i en correus electrònics. De manera que escrivim: ens veurem x sopar.

I em direu: però no ha estat sempre així? Doncs no. 

Quan nosaltres érem petits, Déu me'n guard de canviar una preposició per un signe! Era cosa de ganduls no utilitzar totes les paraules i fer servir subterfugis per treballar menys del que calia. 

La x, lletra o signe, va ser la precursora d’encongir els textos, però en van venir més: la k que substitueix que, la xk que vol dir perquè i moltes altres, a part de les sigles –majoritàriament anglosaxones- que ens estan envaint. Tot plegat amb la intenció que el missatge arribi com més aviat millor i que el receptor ho entengui tot perfectament. Actualment és més important allò que es vol transmetre que no pas la forma de fer-ho. Desapareixen accents i puntuacions, i es fan errades descomunals, malgrat que aquesta manera de fer s’ha convertit en un nou registre lingüístic, un tipus de llenguatge emprat en funció del context i de l’ús, lligat a la relació que hi pot haver entre receptor i emissor. 

No hi ha marxa enrere. Cada dia que passa els textos se’ns tornen inintel·ligibles si no som del gremi jove, i no ens queda altre remei que afegir-nos a la nova estètica si no volem quedar-nos endarrerits amb cara de peix bullit i en un racó. 

K us agrada +, escriure x TW x IG o x FB?  👍😀💗💪



🎦   STEVE JOBS, de Danny Boyle

EUA, 2015

Biografia d’Steve Jobs (1955-2011), gran emprenedor, programador informàtic i cofundador d’Apple. La història està centrada en la investigació i creació de noves tecnologies. 

Interessant pel·lícula per conèixer una mica millor la història d’un home que va revolucionar el món tecnològic fins a límits que ni ell mateix sospitava. Això sí, no era un tipus normal, una mica d’excentricitat, de supèrbia i d’arrogància no li treia ningú. 

Va aconseguir molts premis i nominacions i és molt superior a la pel·lícula del mateix tema JOBS (2013), de Joshua Michael Stern.

TRÀILER


Li devem, però, el teatre, i aquesta eterna invenció ja el justifica prou als nostres ulls escèptics, encara que ni de lluny no arribi ni a un terç d'un quart de grossa el nombre dels qui de debò i per sempre han escrit per a ell.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)




divendres, 1 de juliol de 2022

BENVINGUTS MOJITOS!

(l'Havana, Cuba)

Els nostres còctels adolescents eren els cubates, el San Francisco, i algun gintònic, però poca cosa més. 

Ja fa molt de temps que ens envaeix el mojito, d’origen cubà, que es prepara amb rom, però ull viu amb els mojitos, que no us enredin, perquè en alguns llocs et posen un got ple de gel amb un mini raig de rom, que sembla aigua encantada. 

No el tenim al diccionari, i em temo que trigarem a tenir-lo. Deuen estar esperant que ens en cansem, perquè tot i que és un còctel prou conegut actualment, no hi deu entrar perquè hi ha una dificultat generada per la pronúncia de la j. Si no coneguéssim el castellà, en llegir el mot pronunciaríem ‘mogito’, però com que en sabem, el pronunciem bé, com a Cuba, amb el so de la jota, consonant palatal, que en català no tenim. 

Totes les llengües del voltant han deixat el mot tal i com està, i que cadascú s’espavili a pronunciar-lo al més aproximat possible de l’original. 

Farem un bon mojito amb 6 ingredients: 

- Rom, millor si és de qualitat
- Sucre blanc (o també morè)
- Menta 
- Sifó 
- Llima 
- Gel picat

Poseu la menta, el suc de llima i el sucre en un bol i esmicoleu-los amb una mà de morter. No ho heu de picar, cal remenar-ho prement fort, sense que la menta es trenqui gaire. Volem que els ingredients deixin anar tot el suc. 

Hi afegim bocinets de llima i continuem prement. Hi afegim el rom, i a continuació el gel picat fins a dalt de tot del got i ho acabarem d’emplenar amb sifó. Ho guarnirem amb menta i llima, i ho remenarem. Ens caldrà una canyeta.

La beguda era un poco de mojo, i col·loquialment es va quedar amb el nom de mojito. Diuen que el millor del món es fa a la Bodeguita del Medio, de l’Havana!



🎦   CORRUPCIÓN EN MIAMI, de Michael Mann

EUA, 2006

En esta peli basada en la sèrie ‘Corrupción en Miami’ dels anys 80.

Una parella d’agents de la Policia de Miami investiguen la mort de dos agents federals i la massacre d’una família a causa de les drogues. 

És una pel.li d’acció i de bon entreteniment per passar l’estona, sobretot per als amants del cine bellugadet. 

Hi veureu una parella de protagonistes prenent un mojito a l’Havana!






Força més tard, un altre català, Constantí Ribalaigua (nascut a Lloret de Mar) donaria un impuls internacional al Floridita de l'Havana, a través de la seva amistat amb Hemingway i l'elaboració del mojito.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)




dissabte, 25 de juny de 2022

POSEM-HI EL NOSTRE GRA DE SORRA!


A l’estiu tenim per companya la sorra de les platges, o l’arena? La que tinc a prop és fina, d’aquella que se t’enganxa, te l’emportes a casa i no et deixa fins que no entres a la dutxa. És la sorra de l’anomenada Costa Daurada, que va més o menys de Cunit a l’Hospitalet de l’Infant. Les altres costes catalanes tenen sorra més gruixuda, o amb pedres, i se’n va sense problemes, no cal que te l’emportis!

En llatí era sabŭrra, que designava partícules més gruixudes. En català en diem sorra, en francès, sable, i en italià, sabbia

Arena és un mot que també ens ve del llatí, arēna, i no ha sofert modificacions. Es refereix a les partícules que trobem a la platja, però també s'anomenava així el terra del desert, i l'espai central de lluita als amfiteatres romans, i les pistes per on passaven els carros dels circs romans, que estaven plenes de pols, i per extensió, el ruedo de les places de braus. Ah! i també tenim l’arena política quan s’esbatussen! En diem arena en català i castellà, areia en portuguès i area en gallec. 

Per tant, de cap manera hem de pensar que sorra és català genuí i que arena ve del castellà. No és així. Nosaltres ens hem quedat amb els dos noms, que són sinònims, i podem fer servir el que vulguem, o millor dit, el que tradicionalment es diu a la nostra zona. I, evidentment, conservarem la frase feta que ens diu que cal que hi posem el nostre granet de sorra, no tant d’arena, si volem que alguna cosa surti bé. 




🎦   CASA DE ARENA Y NIEBLA, de Vadim Perelman

EUA, 2003 (Moltes nominacions i uns quants premis importants)

La propietat d’una casa és la causa d’un conflicte molt important entre dues persones, que creuen tenir raó. 

És un drama, però un drama molt ben aconseguit. Tant els actors com la direcció es llueixen en tot el recorregut. Em va agradar molt, malgrat que feia patir força, perquè és d’aquelles situacions en què no hi veus sortida. 

TRAILER




Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946)


dissabte, 18 de juny de 2022

CATEDRALS DEL MÓN

Catedral de Nôtre Dame de París
Doncs la porta a sobre, la cadira!

La paraula llatina cathedra, que és un préstec del grec kátedra, significa seient baix o butaca. A Roma hi havia les cathedra, o seients elevats des d’on ensenyava el professorat. I la catedral és l’església on el bisbe té el seu seient per predicar, la seva cathedra.

La paraula va fer dos camins. D’una banda es va quedar a la Universitat i a l’Església on continua com a càtedra i, de l’altra, es va transformar en cadira.

Podríem pensar que sempre han existit les cadires tal com les fem servir ara, però les diferències de classe entre rics i pobres va fer que fins ben entrat el segle IV no comencessin a entrar cadires per seure a les cases normals, imitant les cadires que ja utilitzaven les cases més adinerades. El prisma econòmic sempre l’hem de tenir en compte, fins i tot lingüísticament.

Per tant, una mateixa paraula en origen ens ha donat dues paraules diferents i relacionades. Actualment, un/a catedràtic/a és una persona que disposa de càtedra/cadira/plaça en una universitat. I una catedral continua sent el lloc on hi ha ‘seient’ per al bisbe. I la cadira, la nostra cadira de quatre potes, és on ens passem mitja vida.

Però... si muntem a cavall hi posarem un cadira? No! Hi posarem una sella! Que ve del llatí seient (sédula > sedla > sella), que en castellà han fet arribar fins a silla, que és la paraula que fan servir per seure, malgrat que també tenen cátedras i catedrales!

Passejant avui per l'esplanada de la Nôtre Dame sentim la tristesa de la destrossa que va fer el foc. I avui també se'ns cremen els boscos a casa!





🎦   LA CATEDRAL DEL MAR, de Jordi Frades
Minisèrie de televisió de 8 episodis, 2018, adaptació de la novel·la d’Ildefonso Falcones. Premi Gaudí a la millor pel·lícula per a TV, 2009.

Barcelona, segle XIV, sota la Corona catalanoaragonesa. El habitants del barri de pescadors de la Ribera volen construir el temple més gran que s’hagi vist mai, la catedral de Santa Maria del Mar. És la vida d’Arnau Estanyol, que ens descobreix la Barcelona medieval. 

Em va semblar una bona adaptació de la novel·la, que per cert, em va agradar, però no vaig fruir gaire amb la traducció al català. 
Tràiler: https://youtu.be/2zeBXfiJeU0




Queda, gravada en pedra dins la catedral, aquella sentència en una sepultura, que ja havia vist en un altre viatge i que sempre m'ha inquietat.

Olga Xirinacs (Nou diari, núm. 295, Barcelona, 1994)






dissabte, 4 de juny de 2022

EL PETIT-GRAN ESPARVER

Foto de R.Zierik (Commons)


El meu padrí va caçar un esparver i el va fer dissecar. I va tenir la brillant idea de posar-lo a l’entrada de l’habitació on jo dormia, de manera que em va provocar llargues nits d’insomni i de por perquè veia la bèstia per tot arreu. 

L’esparver és una espècie protegida actualment, per tant, si ho fes ara li cauria un bona penalització, però en els seus temps tot això era normal i es caçava tot el que es podia i es pescava també, tot el que queia a les xarxes. Ell era de moixons petits, sobretot caderneres, estornells o pinsans, que caçava amb teles, reclams i paranys, però de tant en tant en queia algun de més gran. La caça estava regulada, però no pas com ara. 

L’esparver és petit, fa una mica més d’un pam i amb les ales estirades pot arribar als 80 cm més o menys. I és així com estava dissecat, amb les ales esteses, de manera que a mi em semblava més una enorme àguila reial que cap altra cosa. 

Els costums van canviant amb els anys, però contràriament al que em pensava, la taxidèrmia que és l’ofici pel qual es dissequen els animals morts donant-los l’aparença de vius, continua molt vigent, sobretot entre les espècies d’animals grans, per bé que ara està molt vigilada. Hi ha veritables col·leccions d’animals dissecats, de totes les espècies, i segur que algú també té la dèria de caçar esparvers, perquè tot i que és petit, fa patxoca i sembla qui sap què. 

Els moixons que teníem a casa també eren caçats. Alguns feien cap a l’arròs de diumenge, i d’altres sobrevivien en gàbies que calia netejar diàriament. Amb el padrí van desaparèixer tots els moixons de casa i vaig poder dormir una mica més tranquil·la. Si sabés de les normes i prohibicions actuals renegaria fins a quedar-se mut. 

Esparver és un mot germànic, sparwari. I de tanta por que fa als moixons petits amb la seva mirada va sortir el verb esparverarque vol dir esglaiar o espantar, exactament el meu estat d’aleshores, esparverada!




🎦   HERMANOS DEL VIENTO, de Gerardo Olivares i Otmar Penker

Àustria, 2015

Un jove troba una cria d’àguila reial i decideix salvar-la. 

Imatges de gran bellesa als Alps amb les àguiles. En realitat, tenen més importància les imatges i el paisatge que no pas la història, que més aviat serveix per emplenar un documental, el tràiler del qual ja val molt la pena. 

TRÀILER





En cursos de taxidèrmia per correspondència havia après de dissecar ocells i tenia una habitació atapeïda de pardals, caderneres, puputs, mussols, tords: semblaven vius.

Blai Bonet (Mister Evasió, 1969)


FEM UN CAFETÓ?


Què vol dir un cafè sol? 

A part de ser un costum arribat directament de Madrid, un cafè sol pot significar unes quantes coses: Que et vols prendre el cafè en solitud, sense que t’amoïni ningú. Que vols un cafè sense cap afegit, ni sucre, ni llet, ni alcohol. Que vols un cafè i res més, és a dir, he vingut a prendre cafè, no a dinar. Que no en vull dos ni tres, en vull un... i encara trobaríem algun altre significat. 

El nostre costum era demanar un cafè, però, com us deia, ens ha arribat el costum madrileny i ens ha aclaparat: uno solo! Dit d’una altra manera: s’ha produït un canvi lingüístic en el lèxic. 

Si a Madrid demanes un cafè et porten un cafè amb llet. El problema no és com ho diuen a Madrid, perquè poden dir el que vulguin -també en diuen cafelito- el problema és que hem deixat de demanar cafè. Això sí, hem estat capaços de traduir-ne la forma: un cafè sol!

No sé si a València i Menorca encara usen el plural cafens, però per la meva zona sí que encara diem cafetó, que és molt agradable, perquè sempre implica senyals de companyia. 

La paraula ens arriba de l'àrab Qahwah, que vol dir estimulant; de l'àrab va passar al turc Kahveh; i del turc va passar a l'italià, caffè. Els italians fan un cafè minúscul, que gairebé es pot mastegar de tan concentrat com és, i el nom ha anat passant per totes les llengües fins a fer-se internacional. I els anglesos, que en diuen coffee, fan un cafè tan passat per aigua que no donen valor al seu origen estimulant. 

Ara al cafè li traiem la cafeïna, que n'és la principal substància, i el descafeïnem, però també hem inventat el cibercafè! que és un lloc on a més de prendre-te'l sol o amb companyia, amb llet de vaca, amb lactosa o sense, de civada, de soja, d’espelta, d’arròs, d’ametlla... amb sucre blanc o morè, i amb cullereta per remenar, pots connectar-te a Internet tant com vulguis.

Una de les moltes feines i feinetes del meu avi matern era el de torrefactor. Si em concentro, encara sento aquella olor de cafè del Tostadero Bakuko a la rambla de Tarragona, als anys 60, quan encara demanàvem un cafè i ningú no ens preguntava si el volíem sol!




I avui una cançó icònica sobre el cafè, Ojalá que llueva cafè, de Juan Luis Guerra (R.Dominicana, 1957), cantautor que mescla les músiques de les Antilles amb les africanes, el bolero amb la salsa... i ha sabut traslladar els seus sons per tot el món. Com aquesta cançó, que segur que coneixeu...

Ojalá que llueva cafè




De nit, en un cafè, es pot tenir pare.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)





dissabte, 28 de maig de 2022

LES ALES DE PEGÀS

 

Pegàs (Salzburg, Àustria) foto Commons


La mitologia grega és sempre una font d’inspiració. Pegàs o Pegasus era un cavall amb ales i va ser el primer que va tocar els déus. Es representa en blanc o negre i es belluga i corre com si estigués fent una cursa amb apostes. Era el cavall de Zeus, poca broma! La seva història ve de lluny i se suposa que el mite va néixer cap al segle IX aC. 

Segles més tard, I dC, Claudi Ptolemeu, astrònom i científic, va donar aquest nom a una constel·lació de l’hemisferi nord que, en dies clars, sense núvols, sense contaminació lumínica, i amb molta imaginació podríem veure al cel prop de piscis.

I així és com el cavall de Zeus, ben plantat i amb ganes de gresca, ha donat nom també a l’espionatge brut. Pegasus és un programari israelià que s’infiltra als mòbils i espia. Ho ha fet descaradament als polítics independentistes catalans. I al final tot quedarà en res. Una destitució, una nova directora que pensa igual o pitjor que l’anterior i tot solucionat. O és que en el a mi també m’espien no heu vist la maniobra del café para todos?

Com sempre, els polítics catalans acceptaran les excuses i continuaran demanant taules de diàleg encara que estiguin ben empantanegades. Al final tots es fan el longuis i la gent ja no tenim esma de reaccionar. 

A nosaltres també ens espien, no cal dir-ho, i descaradament. Des de Google, des d’Amazon, des de Facebook... i des dels llocs més remots, però només ens volen perquè els comprem colònies, cassoles, vi, licor o sabates i també perquè marxem de vacances a Cancún. Som tan vulnerables! 

Llicència per espiar, de la mateixa manera que l’agent 007 tenia llicència per matar. I anar fent...



🎦   EL HOMBRE QUE SUSURRABA A LOS CABALLOS, de Robert Redford

EUA, 1998 (Moltes nominacions). Basada en la novel.la de Nicholas Evans

Per recuperar un cavall accidentat una dona se’n va Montana a veure un vaquer que té un do especial per parlar i curar els cavalls. 

Una deliciosa pel·lícula de les bones èpoques de Redford. Romàntica i plàcida. Amb un guió gens habitual, sense tòpics i amb bons paisatges. Una pel·li tranquil·la per gaudir del cinema. 

TRÀILER



A voltes, hom imaginava un carreter circulant pels aires, muntat en un cosí germà d'un infernal Pegàs amb ales negres.

Joan Perucho (Els jardins de la malenconia, 1992)





dissabte, 21 de maig de 2022

FESTIVAL DE FESTIVALS

Foto amb retoc digital (Jobove)

No sé si seguiu el festival d’Eurovisió, si us agrada o si us és indiferent. És un festival que té gairebé 66 anys d’existència i que en una època determinada va ser present en les nostres vides, perquè tampoc no hi havia gran cosa més a fer, i perquè estrenàvem tele a moltes cases.  

Els meus primers records del festival es remunten a 1964 amb Gigliola Cinquetti i la cançó guanyadora Non ho l'età, una noia càndida que va enamorar el món musical. L’any següent amb Poupée de cire, poupée de son de la France Gall, amb les nostres ganes de saber què feien a l’altra part dels Pirineus. La Sandie Show de 1967, que cantava descalça Puppet on a string va ser una alenada d’aire fresc. La van criticar molt, no per la veu, sinó per les formes, però a nosaltres, que iniciàvem l’adolescència, ens va semblar genial. I l’any següent, la Massiel va guanyar amb el La, la, la. I aquí ja vam començar a intuir coses estranyes. Inicialment la cançó l’havia de defensar Joan Manuel Serrat, però no ho va poder fer perquè no li van deixar cantar en català. Va estar vetat a Televisió espanyola durant gairebé 10 anys. Mai no ha pujat a l’escenari ningú que representés Espanya en una llengua diferent a la castellana.  

Salomé i el seu vestit de lluentons i bellugadís va guanyar amb Vivo cantando, una cançó que no em va agradar gens i els suecs ABBA van regalar-nos Waterloo, cançó que conec més a posteriori que no pas pel dia del festival i que ha tingut un recorregut important en la història de la música, diguem-ne pop, a diferència de totes les altres. 

I a partir d’aquí ja ho vaig deixar córrer. No n’he seguit cap més de festival i amb prou feines m’assabento dels resultats, de les picabaralles, de les prèvies, dels representants, de les coreografies, dels vestits, de les cançons, cançonetes i melodies, i dels vots: United Kingdom, one point!

La mostra que és un festival polític la tenim enguany, en què ha guanyat el rap d’Ucraïna. Hauria guanyat amb qualsevol cançó, així que els vots no han tingut en compte el contingut, sinó la situació del país. Ni ho defenso ni ho critico, només que aquesta és la realitat. De la mateixa manera que els països veïns s’ajuden, els països amb litigis, conflictes i hostilitats donarien vots negatius i si les bases ho permetessin. 

Hi ha molta gent que en viu del festival, i molta que el segueix, i molts més encara que lluiten per pujar a l’escenari, i encara molts més que trafiquen amb la bona voluntat dels innocents que es pensen que amb una bona cançó es pot guanyar. 




🎦   FESTIVAL DE LA CANCIÓN DE EUROVISIÓN: LA HISTORIA DE FIRE SAGA, de David Dobkin

EUA, 2020 (Algunes nominacions)

Dos músics islandesos desconeguts representaran el seu país en el concurs musical més important del món. El grup s’anomena Fire Saga. 

Interessant en el sentit que es visualitzen els laberints i tripijocs d’un festival com aquest. Pel·lícula feta amb molts col·laboradors, músics famosos que interpreten cançons com a suport al film, i que representen els tipus de cançons habituals actualment al festival, com ara les balades, el pop, les músiques sentimentals, les cançons activistes d’autoafirmació, les que contenen compromís social i polític, ballarins, instrumentistes i grans coreografies. 
La cançó omnipresent a la pel·lícula és Waterloo, d’ABBA.





I al darrer festival dels seus cors, el del 1872, ja hi anaren tan pocs cantaires!
Rafael Tasis (Històries de coneguts, 1945)


dissabte, 14 de maig de 2022

MEMÒRIA DE PEIX

 


La meva generació va aprendre’s de memòria gairebé totes les matèries, començant pels reis gots, que a part de Kindasvinto, Recesvinto, Recaredo i Wamba no en recordo cap més. També sabíem les encícliques vaticanes que recitàvem amb la primera síl·laba: Ni-Co-E-Cal-Co-Co..., els pecats capitals, les virtuts, i un llarg etcètera de coses que es poden trobar fàcilment als llibres i, avui, a Internet.

Memòria ve del llatí memōria, paraula que es va formar a partir de l'adjectiu memor, que vol dir ‘aquell que recorda’. D'aquí també es va originar el verb memorare, que volia dir 'emmagatzemar a la ment'. Hi ha moltes paraules que n'han derivat, com ara memorable, memoràndum, memorial, memorístic, memoritzar... 

A tots els que ja teniu/tenim una edat us deu passar el mateix: hi ha paraules que no surten. A mi em passa amb la paraula franquícia. He de fer servir circumloquis per trobar-la: aquelles botigues que són iguals a tot arreu... allí on venen coses i no hi ha amo... 

Sé d’alguns que els passa el mateix amb altres paraules, com ara gestoria: allí on anem a fer papers... aquells que s’encarreguen de fer els tràmits... O bé, logística: aquells magatzems on hi ha de tot... gent que organitza els paquets... 

No és que no se sàpiga la paraula i el seu significat, sinó que la ment es queda en blanc durant uns segons i no et permet continuar normalment el discurs. És cosa de l’edat –diuen-, sí però fa ràbia! I és inútil fer memòria, perquè la paraula no surt si no és al cap d’una estona, quan ja no la necessites. 

La memòria és la facultat de recordar. I qui diu recordar un esdeveniment, un fet o una situació diu també recordar les paraules. Si no recordéssim les paraules no parlaríem, així que la parla és també el cúmul del record de milers de paraules vinculades. Que se n’escapi alguna és doncs un fet circumstancial. 

Diuen que l’animal amb més memòria és l’elefant, i el que en té menys és el peix, que no passa dels tres segons. Potser és el qui viu més feliç, el peix. 




🎦   MEMÒRIAS DE AFRICA (Out of Africa), de Sydney Pollack

EUA, 1985 (7 Oscars, 3 Globus d’Or i molts premis més)

Inspirada en la novel·la homònima d’Isak Dinesen. 

Principis del segle XX. Una dona es casa de conveniència amb un baró molt faldiller i s’estableixen a Kènia, per explotar un cafetar. Allí s’enamora d’un aventurer romàntic. 

Obra mestra, i magnífica en tots els sentits. En interpretació, en el guió, en els costums i vida africana, en la música de John Barry, en les imatges de la naturalesa d’Àfrica, en l’estètica, i en la forma d’explicar una història d’amor senzilla amb tots els sentiments. 

TRÀILER



Vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i et conten
com has anat naixent.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)