dissabte, 28 de gener de 2023

AL·LUCINA COL·LEGA!

 

Hem de dir el·lipsi igual com diem el límit. Ho fem bé alguns cops, però no sempre!

A vegades les dues eles es pronuncien seguides, però la ela geminada –que vol dir una ela bessona- no és una ela, sinó dues, per tant cal sentir les dues. Ens hem relaxat de tal manera que algun dia –espero no veure-ho- l’eliminaran i passarà a ser una ela simple i vulgar, sense cap gràcia. 

Per què el 24 de gener és el dia del punt volat? Doncs perquè un 24 de gener de 1913 es van aprovar les normes ortogràfiques del català i, amb elles, l’ús del punt volat per escriure la ela geminada. Tots són cultismes procedents del llatí o del grec que ja tenien doble ela en origen: la pel·lícula al·lucinant del goril·la intel·ligent m’il·lumina. 

No s’hi val a posar un guió entre les eles, ni un guió baix, ni un punt, ni un apòstrof, ni una coma. Només és correcte un punt volat, per molts guions que hagueu vist en escrits actuals o antics. Pompeu Fabra no volia una ela geminada amb guió entremig perquè deia que semblaria un mot compost. El punt volat és la proposta de mossèn Alcover, que va reeixir als escarafalls dels acadèmics que no ho veien clar.  

No us penseu pas que és fàcil en l’època tecnològica. La ela geminada ha provocat dificultats en la indexació i en l’ordre alfabètic, cosa que Fabra no sospitava! Als anys 60 les linotípies tenien eles geminades d’una sola peça, però després venen uns anys en què ara la trec ara la poso en els teclats; els projectes de codificació europea dels signes fan canviar la legislació i no se sap mai si trobarem un teclat amb la ela. Avui, encara, la majoria de teclats no en tenen i cal recórrer a dues o tres pitjades. Si el vostre PC no disposa del punt volat, premeu una l i després MAJ+3 i us sortirà! 

Sap greu dir-ho, però hi ha poca norma on agafar-se. Podem pensar que alguns mots començats per al·l, il·l, col·l... en porten, o els acabats en el·la, il·la... però és probable que ens equivoquem, perquè hi ha mots com alegria o colador o elaborar que no en porten encara que en un principi podríem pensar que sí. La ela geminada cal aprendre-la, cal memoritzar els mots habituals i, si és el cas, consultar els dubtosos. Cap altra solució no ens donarà seguretat absoluta. I això passa en totes les llengües que tenen sons poc clars, que en són la majoria.  

Geminar, del llatí gemĭnare, vol dir produir una cosa doble, per això un dels signes del zodíac és Gèminis, els bessons. Diuen que els qui han nascut sota aquest signe tenen caràcter doble i contradictori!



🎦    INSEPARABLES (Dead Ringers), de David Cronenberg

Canadà, 1988 (Va obtenir molts premis i moltes nominacions)

Història de dos bessons idèntics físicament, però amb personalitats oposades. 

És un drama psicològic, que ratlla el terror tot i no ser-ne. Una de les millors pel·lícules del director canadenc. La doble interpretació de Jeremy Irons és boníssima. 

TRÀILER



Ah! Com desitjaria que fos costum de veure els focs follets les nits que no hi ha lluna! Jo sóc Gèminis.

Joan Brossa (Fregolisme o monòlegs de transformació (1965-1966), 1983



dissabte, 21 de gener de 2023

TAULES AMB ESTOVALLES

  



Hem passat dies festius i necessitàvem taules ben parades!

Tinc unes estovalles de la iaia que encara no s’han fet malbé, tot i que es van posar cada dia del món a la taula. Deuria ser roba bona. Tenen gravades les lletres de l’avi, A.M. Ella feia el dinar, cosia, rentava, planxava... però les estovalles portaven les lletres de l’avi, igual com els llençols, les lletres de l’amo de la casa. 

Cada setmana se’n posaven de netes, i sempre sempre hi queien les gotes de vi negre de garrafa que compràvem a cal Pepito del vi. Les estovalles feien cap al terrat, en un cossi amb sabó moll durant dos o tres dies, fins que la taca de vi desapareixia. 

Ara trobem restaurants amb estovalles blanques impol·lutes, amb camins de taula, amb estovalles individuals de diferents materials, però també n’hi ha que et posen directament el plat damunt la taula. 

No m’agrada posar plàstic a la taula, així que tot i que cal rentar-les, hi poso estovalles que no duren tant com abans i que es foraden i s’esfilagarsen aviat pels tombs de la rentadora. Hi poso sovint les de les lletres A.M. i me les miro de reüll, perquè continuen fortes sense desfilar-se. 

La paraula és germànica, thwahljo, d’on deriva també la tovallola. 

Els diccionaris ens diuen que les estovalles son una peça de lli o de cotó que es posa estesa damunt la taula en parar-la per servir el menjar, i encara recordo l’alegria que van tenir a casa quan van descobrir el tergal, que és un tipus de tela que no cal planxar. 

L’únic mantell que tenim en català és el de la forma de capa, com un mantell reial, o com el de Deu-nos abric dins vostre mantell blau, del Virolai de Montserrat, però cap més. La resta de roba que posem a la taula són tovalles o estovalles, per tant, no tenim ni hem tingut mai manteleries, senzillament perquè no tenim manteles

No cal que siguin festes, feu servir estovalles ben xules!



🎦     UN SUBMARÍ A LES ESTOVALLES, d’Ignasi P. Ferré 

Catalunya, 1991, basada en la novel.la de Joan Barril 

Un jove immigrant marroquí vol ser atleta, però topa amb molt problemes i es queda a Barcelona. 

Del gènere de la comèdia. En realitat és molt millor el llibre de Joan Barril que no pas la pel·lícula, que cau en alguns tòpics.  

TRÀILER 



Fins ara el fill era nostre, però a la nit de les clíniques, el nostre fill se'ns apareix com una d'aquelles estovalles verdes dels casinos on la gent hi diposita les seves apostes.

Joan Barril (Condició de pare, 1997)



dissabte, 14 de gener de 2023

AVUI LLIMONES!

imatge Commons
 

Ara en tenim tot l’any de llimones, però de fet apareixen a la tardor, quan els llimoners estan plens fins a dalt de fruita groga aspra i àcida a punt de collir. 

Del persa limun, els àrabs ens van portar el cultiu de la laymûna, la fruita del llimoner, i la van estendre per la Mediterrània, però tot i que grecs i romans la cultivaven, van ser els àrabs els qui en van treure més profit, i a nosaltres ens la van portar després del seu pas per Al-Andalus.  

És, doncs, un antic arabisme que s’ha quedat aquí per sempre. Paral·lelament, d’aquesta fruita en llatí en deien citrus limon, per això del conjunt de llimones, taronges, llimes, llimones dolces i mandarines en diem cítrics. Les diferents llengües donen opcions similars a la catalana. En castellà, limón; en portuguès, limão; en anglès, lemon; en italià, limone; però en francés, citron, i en alemany Zitrone, que han estat fidels al llatí. 

A les Terres de l’Ebre i al País Valencià en diuen llima i llimó, que no hem de confondre amb la llima, un cítric semblant a la llimona, però més verd, amb el qual fem els mojitos!

El ‘descobriment’ d’Amèrica, independentment de tot el saqueig i genocidi cultural, va ser un anar i venir de llavors, tubercles, i fruites. Mentre feien arribar patates i tomàquets a Europa, des d’aquí transferíem llimones i taronges. També van proporcionar-nos tabac i cafè, als quals ens hem fet addictes, i des d’aquí enviaven civada, ordi i blat cap a les Índies. 

De la llimona en podem fer llimonada, però també limoncello, un licor originari de Sorrento, prop de Nàpols. De fet, és com la ratafia, cada casa fa el seu, per això n’hi ha de diferents intensitats. Només necessitem 4 ingredients: llimones, sucre, aigua i alcohol. Us en poso una:

  • 5 o 6 llimones (de les bones, no del súper, que no fan olor de res)
  • Peleu les llimones (només la pell groga, la blanca no, que amargueja)
  • En un recipient poseu-hi 500 ml d’alcohol alimentari (96º) i la pell de les llimones, i deixeu-ho macerar una setmana ben tapat, en un lloc fosc.
  • Feu un almívar amb 750 ml d’aigua i 300 g de sucre i l’afegiu al preparat anterior. Ho deseu una setmana més, ben tapat, en un lloc fosc. 
  • Coleu el líquid i poseu-lo en una ampolla. I a la nevera!
Opcions: 
  • En comptes d’alcohol de 96º hi podeu posar vodka, que només té 40º i és molt neutre, per tant, haureu de canviar la proporció de la recepta (1 l de vodka i 250 ml d’aigua). 
  • Hi ha qui també hi posa el suc d’una llimona, 
  • A partir d’aquí feu-lo vostre!


🎦   PAN DE LIMÓN CON SEMILLAS DE AMAPOLA, de Benito Zambrano

Espanya, 2021

Dues germanes que es van separar durant l’adolescència es retroben per vendre un forn de pa que han heretat.

Un drama intimista, on apareixen els fantasmes del passat, els conflictes familiars i una història per descobrir. Bona ambientació i un treball que val la pena veure. 

TRÀILER




Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero.

Antonio Machado (Retrato, 1912)




dissabte, 7 de gener de 2023

TRENCANT NOUS...

  

Trencanous preparats!

Els Reis d’Orient haurien desaparegut si no fossin aprofitables comercialment. I no cal que ens estripem les vestidures, més val acceptar-ho. Tot allò que no produeix no compta. Tot el que no fa circular diners s’arracona i les màquines de fer diners fan aparèixer noves versions i nous personatges per comprar més i tornar a comprar. 

El tió, una tradició que semblava condemnada a desaparèixer ha revifat misteriosament; el Pare Noel o Santa Claus, que baixen per la xemeneia de les cases –les que en tenen-, s’han introduït de tal manera a les nostres vides que fins i tot els podem veure grimpant pels balcons i finestres de l’exterior dels pisos. O bé Sant Nicolau o Ded Moroz en altres llocs, amb les característiques pròpies de cadascun d’ells.

De mica en mica han arribat noves figures d'estranquis, com els gnoms petits i barbuts, que només tenen gorro i nas, les galetes guarnides de Nadal, els animals propis del nostre país, com els rens 😐, els trineus i els cérvols, les corones de les portes, els mitjons enormes que es posen sota les xemeneies de les cases –les que en tenen-, els guarniments nòrdics, els panettones italians...

Siguem creients o no, la nostra cultura és cristiana, i per això a les cases s’hi veuen naixements i pessebres sencers, encara que aquest sigui l’únic símbol anual de religiositat. I no puc entendre com en algunes escoles o en altres institucions eliminen els elements religiosos tradicionals per ‘preservar’ la laïcitat, concepte que no té res a veure amb la tradició. Una escola laica és la que ensenya amb total independència de les confessions religioses que hi pugui haver entre els alumnes, però no pas la que obvia el país on viu, perquè segons aquest pensament ni Sant Jordi ni cap festa major haurien de celebrar. Sumar és bo, però arraconar el que és propi, no.    

I encara hi ha un altre element força nou que va ocupant espai tímidament al costat dels arbres de Nadal: el trencanous. Ernst Hoffmann va escriure el 1816 la història d’un trencanous, una joguina que va arribar la nit de Nadal i que viu en un regne màgic ple de ninos i joguines. Anys més tard, Piotr Txaikovski, a partir d’una adaptació del conte feta per Alexandre Dumas, va convertir la història en el ballet El trencanous, un dels més famosos i més representats al món. És la imatge que il·lustra aquest apunt; l’anireu veient a les botigues, als aparadors, a les fires... fins que li donareu una oportunitat, un espai entre el caganer, els canelons, les neules i els torrons.



🎦   EL CASCANUECES Y LOS CUATRO REINOS, de Lasse Hallström i Joe Johnston

EUA, 2018 (Premis Annie, com a millor animació de personatges en pel·lícula no animada)

Cinema d’aventura i fantàstic. Versió lliure de la història del trencanous de Hoffmann. 

Confesso que no l’he vista, però no em faria res veure-la, si més no té un bon repartiment: Keira Knightley, Helen Mirren, Morgan Freeman. Són aquelles pel·lis familiars de la tarda de Nadal, ensucrades, però típiques i tòpiques.

TRÀILER



S'aixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: "He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap.

Mercè Rodoreda (Mirall trencat, 1974)


dissabte, 31 de desembre de 2022

ELS ARBRES DE L’EXISTÈNCIA

  

foto: Estel Bové Munté

L’arbre genealògic és una eina que hauria de ser obligatòria com el DNI o el passaport. 

L’arbre trenca totes les idees preconcebudes d’allò que ets i d’on vens.

L’arbre et dirà que per part de mare potser vens del sud més estèril o del nord més ric. Potser et dirà que el teu avi era mercader i venia del Marroc, o que el teus avis paterns baixaven d’Occitània a buscar-se la vida per aquí. 

Et dirà, com em va dir a mi, que un navegant genovès va arribar a Tarragona i va formar família amb una noia catalana. Dels italians venim? Tant de mal que n’he sentit parlar a casa dels italians pels bombardejos que no paraven! Doncs mira! Venim de Gènova! 

El resultat sempre és una sorpresa. Molta gent s’haurà d’empassar l’orgull de ser tan catalans o tan espanyols o tan europeus o tan... 

La genealogia és una paraula que ens arriba del grec: genea, que vol dir generació, família, més l’afegit logos, que significa ciència o coneixement. Estudia els nostres ascendents i descendents, els parentius i les aliances familiars. 

Després de fer els arbres genealògics de casa ens vam adonar que cap parentiu no ens unia a l’aristocràcia, ni a la burgesia, ni a la reialesa, -cosa que ja sospitàvem- i que la pagesia i la pesca van ser els qui van ajudar a subsistir la majoria de les famílies que ens han precedit. 

Es pot apreciar com al segle XVIII molts cognoms canvien de forma. L’administració catalana va ser substituïda per funcionaris castellans que escrivien tal i com sentien els cognoms. D’aquí tants i tants errors en les vocals neutres, en les o/u, en les erres finals mudes, característiques del català. El meu cognom italià, Monte, que en principi significava muntanya, es va convertir en Munté, per obra i gràcia d’algun escrivent amb maniguets i ulleres rodones. 

Abans del XVIII és difícil seguir el rastre de les dones, perquè en casar-se perden els cognoms. Hi ha una llista innombrable de nadons morts en néixer, anomenats albats, excessives dones que moren en parir algun dels fills i homes que no esperen gaire a tornar-se a casar perquè algú es faci càrrec dels supervivents petits. És tot un món interessant i desolador alhora. Estudiant-lo agraeixes haver nascut una mica més tard. 

Després de perseguir ascendents per llibres de museu et tornes molt humil, si no ho eres ja. 



🎦   L'ARBRE DE LA VIDA (The Tree of Life), de Terrence Malick

EUA, 2011

Anys 50. Un pare té un comportament molt sever amb el seu fill per ensenyar-li a anar per la vida. Quan el nen és gran intenta comprendre l’actitud de son pare. 

Pel·lícula complexa, molt intensa, que fins i tot ens pot semblar surrealista en certs moments, però plena de sentiments, dramatisme i de bones interpretacions.  

Una història que es pot entendre encara que no es comparteixi. 

TRÀILER 




Mònica s'afanyà tot seguit a descriure, com si el plantés allà mateix, davant del seu marit, l'arbre genealògic de la família i resseguia amb precisió la branca que a mitjans del segle passat havia unit la família d'ella amb la dels Alsina.

Xavier Benguerel (El testament, 1955)






dissabte, 24 de desembre de 2022

SOLSTICIS...



El dia 21 de desembre, el sol -si en fa- passa per un finestral del campanar de la prioral de Sant Pere de Reus, coincidint amb el solstici d’hivern. I cada any desenes i desenes d’habitants de la ciutat s’amunteguen al carrer del Vidre –que toca a la plaça Mercadal- per retratar una i altra vegada els rajos solars. Hi van cada any i sempre fan la mateixa foto! I segur que la tenen repetidíssima, però mira, és la tradició! L’espera s’acompanya amb un rumor: Ara, ara! No, encara no! Aquest núvol fa nosa! Ei, ja ha passat!... perquè el fenomen és ràpid i no s’hi val a badar. 

Jo també m’hi he amuntegat al carrer del Vidre, sobretot aprofitant la jubilació, perquè el fet es veu cap a les 10 del matí, i he compartit aquest moment únic i anual de veure com el sol travessa el campanar i he de dir que és bonic ser-hi. Cada any hi ha més gent! 

Aquesta circumstància és semblant a altres llocs del món on passen coses similars relacionades amb el sol o els estels. Rajos de sol il·luminen verges un dia determinat de l’any; alguns travessen pedres neolítiques; el sol il·lumina els déus i el faraó Ramsés II uns dies al temple d’Abu Simbel d’Egipte; el sol es projecta al terra d’una finestra de la torre del Micalet, el campanar de la catedral de València, cada 15 d’agost; o passa pel forat d’una roca determinada... i així innombrables monuments que per casualitat o expressament coincideixen en la unió de les pedres amb el sol. 

Solstici ens arriba del llatí solstitĭum, que vol dir sol+statum, és a dir, quan el sol està estàtic. Tècnicament: Punt de l’eclíptica separat 90°, sobre el pla d’aquesta, del punt de l’equinocci, cosa que vol dir que és el temps en què el sol passa pel punt situat més lluny de l’equador i coincideix amb el primer dia de l’estiu i el primer dia de l’hivern. 

L'hivern no s'acaba, però l'any sí! 

🎦   SOTA EL SOL DE LA TOSCANA, d’Audrey Wells

EUA, 2003 (Nominada a diversos premis)

Una escriptora que viu a Sant Francisco s’ha divorciat i en conseqüència pateix d’un bloqueig creatiu. La seva amiga li regala una estança de 10 dies a la Toscana, Itàlia, on coneixerà els seus veïns i una nova vida. 

La pel·li pateix d’una manca de guió sòlid, però són molt agradables els passis de càmera per la Toscana, que redimeixen la resta. 

TRÀILER



Les roses d'abril, com cada any, floriran pel maig, i quan s'acosti i arribi el solstici d'estiu els capvespres seran interminables.

Albert Jané (Les estances d'Omar Kayyam, 2011)


dissabte, 17 de desembre de 2022

LA MÀGIA DELS TIONS

 

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové


El meu padrí em va donar un bastó, que encara conservo, per fer cagar el tió. El bastó té més de seixanta anys i aguanta fort. El tió de casa encara el veig, en un racó, tapat amb una manta pel fred, i menjant patates i cebes. Recordo els cops, la cançó i els regals que sempre eren coses de menjar. 

La tradició es manté gràcies al substrat comercial que representa, perquè actualment els tions deixen anar cotxes teledirigits, playmòbils, cuines i nines de mida natural. Les tifes del meu tió eren els torrons, les neules i les begudes destinades als dies de Nadal i Sant Esteve, per tant, la festa deuria ser el 24. Algun caramel o alguns anissos i poca cosa més ens deixava aquell tros de fusta sense potes, ni cara ni barretina. Quan cagava carbó volia dir que ja no podia amb la seva ànima i que ja havia cagat prou per avui. Al cap d’uns dies el tió desapareixia i els regals de veritat me’ls portaven els d’Orient. 

Un tió no és més que un tros de soca gruixuda, però desprèn una màgia indiscutible. He llegit que actualment els nens van a buscar els tions a la muntanya. Els nostres tions sempre van trucar el timbre de casa. Quan li vam dir al meu fill gran que obrís la porta, de l'esglai que va tenir en veure'l, va ensopegar amb el tió i tots dos van rodolar per terra. Un accident que es va reparar uns dies després quan els cops de bastó van fer efecte. 

L’origen és rural i servia per desitjar que la primavera oferís abundància de collites, però en passar a la ciutat, el ritual es va transformar.  Hi ha qui després els crema, qui els llença o qui els desa fins l’any vinent. El nostre té més de quaranta anys, però resisteix com un bon tió. 

Dit de passada, el cagatió no és un tió. Tenim el tió de Nadal i la festa de fer cagar el tió, res més. En tot cas, podria ser acceptable dir-ho com a sinònim de festa, però no de l’objecte. No sé per què persistim a dir les coses malament quan sempre s’havien dit bé, sobretot en aquest cas en què no hi ha competència d’altres llengües. Som així!




🎦   EL LEÑADOR (Braven), de Lin Oeding

Canadà, 2018

Un llenyataire és assaltat per uns traficants de drogues, i farà tot el possible per defensar la seva família. 

Una pel·lícula d’acció, amb moltes baralles i escenes perilloses. D'aquelles de diumenge a la tarda... 😃

TRAILER



L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

Maria Àngels Anglada (Arietta, 1996)

dissabte, 10 de desembre de 2022

MÍTING AL PÀRQUING


Una de les formes clàssiques de formar noves paraules és afegir un sufix al final d’un mot. Per exemple: un dels sufixos propis del català és -itzar, de manera que si l’afegim a l’adjectiu actual el transformem en el verb actualitzar. 

Sembla mentida, però no en tenim prou. No som els únics que no en devem tenir prou amb els sufixos que afegim des de fa més d’una dotzena de segles, perquè totes les llengües romàniques estan patint del mateix mal. I és el fet d’afegir el sufix –ing, anglès a més no poder, que transforma els nostres mots en anglicismes. 

És com una invasió subtil –com deia Pere Calders- que va penetrant per les venes llatines fins a quedar-s'hi. Planyo els responsables del Centre de Terminologia de Catalunya cada cop que es troben amb elemeents com ara skating, slamming o cramming...

De petits ens feien fer cal·ligrafia per intentar adreçar les nostres tímides lletres lligades. Teníem dos quaderns: el de lletra gòtica, que avui encara no he necessitat més que per fer algun títol rocambolesc, i la lletra rodona, a la qual anomenàvem redondilla. Ens vam fer un fart de treballar amb plumilla i tinter, mentre amb el secant eixugàvem les gotes de tinta que anaven caient damunt del paper. 

Ara ha arribat el lettering, que no és altra cosa que cal·ligrafia, diguem-ne artística, o retolació. Ja tenim edicions de llibres de lettering per donar i per vendre, per a petits i grans. 

El sufix –ing ens ha anat bé per poder parlar de coses que venien del nord i que per a nosaltres eren desconegudes, com ara càmping, fúting, pírcing, míting, pàrquing, tràveling, càsting, màrqueting o zàping, paraules que ja són catalanes de tota la vida. N’hi ha moltes més que empenyen per entrar, però encara no els han donat permís, com el lettering. Només és qüestió de temps! 


🎦   THE PILLOW BOOK (El llibre dels coixins), de Peter Greenaway

Regne Unit, 1996

Kyoto, anys 70. Un vell cal·lígraf escriu una felicitació a la cara de la seva filla. Quan es fa gran recorda aquell regal del pare i cerca un amant que també sigui cal·lígraf, per oferir-li tot el cos. 

Va obtenir el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sitges. És d’estètica japonesa i curiosa per l’argumentari tan especial, com el fet de cal·ligrafiar un cos, cosa que no deixa de ser precursora dels tattoo, ai!, volia dir tatuatges!

TRÀILER



—Potser més encara,
perquè l'espai buit,
mancat,
em deixa damunt la pell
la cal·ligrafia d'un silenci profund
en contrast amb la contundència
dels dits que hi són presents.

Guillem Viladot (Abans podríem passar pel Louvre, 2000)

 

dissabte, 3 de desembre de 2022

MOIXONS ENGABIATS

 

foto: Estel Bové Munté

El meu padrí caçava caderneres, canaris, pinsans i passerells amb xarxes i reclams, i els engabiava. De gàbia no en va netejar mai ni una. Se li va ocórrer creuar dos moixons i el resultat va ser un híbrid que ni cantava ni feia gran cosa, però era maquet. 

Cada matí es netejaven les gàbies i s’hi posava aigua i escaiola, que és el menjar dels moixons. A casa en deien escariola. Després els deixaven al balcó i, els que en sabien, cantaven. Al vespre, els tapaven amb un drap i els posaven sota l’aigüera i a dormir. I així any rere any. Quan arribava un nou moixó a casa ningú saltava d’alegria, perquè volia dir més gàbia per netejar. En cada gàbia n’hi deuria haver set o vuit, i recordo que s’escridassaven. No en tinc pas un mal record, però sempre vaig sentir remugar força les encarregades de netejar les gàbies. 

Els ocells fringíl·lids estan protegidíssims. Són moixons que tenen un bec apte per menjar llavors i gra, i saben cantar. Actualment són objecte d’atenció la tinença i la cria en captivitat. És justament el que feien a casa, tenir-los captius: tenir-los sota l’aigüera per dormir i al balcó per cantar.  

A Catalunya hi molts criadors que tenen cura dels moixons i es dediquen a portar-los a concursos de cant. Es disposa d’una base de dades on se sap quantes cries han nascut, quantes han mort i quantes s’han escapat. Pobre home si ara fos viu! Ara cal anellar els moixons i les seves cries per aconseguir-ne el control i la regulació i se’ls fa un seguiment tal que el meu padrí ja els hauria llençat balcó avall. 

No ho puc criticar gaire perquè jo hi he treballat molts anys en aquests àmbits, però cal dir que entre l’absoluta llibertat de caçar tot el que volava i el control actual de cada poll que neix a Catalunya hi deu haver un terme mitjà... no sé jo. 




🎦    EL HOMBRE DE ALCATRAZ, de John Frankenheimer

EUA, 1962  (Globus d’Or, Festival de Venècia, Premis Bafta, i molts altres premis més)

Un pres molt conflictiu de la presó d’Alcatraz, condemnat a dotze anys incomunicat, es dedica a la cria de moixons i descobreix que aquesta n’és la seva veritable vocació.

Un clàssic de les pel·lis de presons i presoners i, en aquest cas, una curiosa connexió entre el protagonista Burt Lancaster i els moixons. 

TRÀILER



Cada matí has cantat al balcó,
amablement, mentre jo treballava,
discretament, com una cadernera,
i ara és molt just que jo tracte de dir-te
i intente dir un amor sense nom,
flor del balcó que no sé com et dius.

Vicent  Andrés Estellés (Ram diürn, 1986)



dissabte, 26 de novembre de 2022

FAS TEATRE?

Teatre Fortuny, Reus

Tenim una bona notícia a Reus i és que el vell teatre Bravíum es rehabilitarà i passarà a ser municipal, per donar cabuda a més producció teatral a la ciutat. Una de les coses de què s’han de sentir orgullosos els de Reus és de la diversitat de teatres. N’hi ha de grans, de mitjans i de petits, i no hi ha setmana que no hi hagi una cosa o altra per anar a veure, o més d’una alhora. 

Fer teatre vol dir aparentar, fer veure, simular... però també exagerar, de tal manera que ho podem definir amb paraules teatrals: fer comèdia, fer-ne un drama o fer una escena o un espectacle. 

Totes les cultures del món tenen alguna forma de teatre i els seus inicis es relacionen amb els rituals. Tot i que trobem teatre en la prehistòria i en l’antic Egipte, el ‘nostre’ teatre ens arriba dels grecs, θέατρον, que volia dir 'lloc per veure coses’, i d’aquí va passar al llatí theātrum

En una extensa zona del català central, la nostra generació precedent deia teiatre (o teiatru) en comptes de teatre. D’això se’n diu epèntesi. És el fet d’introduir una lletra entre dues vocals per fer-ho més fàcil. La pronúncia de dues vocals fortes contigües ens costa, i l’oralitat ha fet aquestes coses, ha procurat fer la pronúncia fàcil. I això no ho hem fet només amb el teatre, també es deia o es diu graiella, paiella, ideia... perquè en tots els casos hi ha dues vocals juntes que ens compliquen la vida, per això diem dugues i no dues!

La llengua derivada del llatí es va anar modelant i retocant oralment fins a arribar a l’actualitat, passant per tot un seguit de processos lingüístics que s’estudien en posterioritat al fenomen. Fer teatre en el sentit d’exagerar és una expressió tan ben trobada que em sembla que no hi ha llengua que s’hi resisteixi. 

Hi ha polítics que fan teatre, d’altres fan obres de veritat, però són tan dramàtiques i esperpèntiques que més ens val anar al cine, almenys si no t'agrada te'n vas! 



🎦   NOCHE DE ESTRENO, de John Cassavetes

EUA, 1977 (Premis al Festival de Berlin i als Globus d’Or)

Una actriz de Broadway es posa a la pell dels seus personatges d’una forma tan intensa que el seu desgast personal és inevitable. 

Una pel·lícula catalogada dins del cinema independent. Engloba la soledat, l’amor, la pèrdua de la joventut. Molt ben interpretada, amb papers plens de matisos i ben rodada. 

TRÀILER



Acte primer. Escena primera [(Un mestre de música; un deixeble del mestre de música, component damunt una taula que és al mig del teatre; una musiquessa, dos músics, un mestre de dansar, dansaires.

Josep Carner (El burgès gentilhome, 1919)



dissabte, 19 de novembre de 2022

NYAPS I BUNYOLS

 
I Love New York

Al començament de l'Edat mitjana, els pocs que sabien escriure, com ara els notaris, clergues, copistes, etc., que fins aleshores havien estat fidels a l’escriptura de la llengua llatina es van trobar davant la dificultat d’escriure nous sons que no eren a l’alfabet llatí, com les consonants palatals, per exemple el so de la ny de nyap, canya i parany. La necessitat de marcar d’alguna manera el nou so que sorgia en tot el domini lingüístic romànic va fer que cada llengua s’espavilés a trobar una solució acceptable. 

Els catalans van optar per afegir una Y després de la N, de manera que fins que ningú no ens el prengui tenim el dígraf NY per escriure, per exemple, emprenyar. NY no és una lletra, és un dígraf, que vol dir dues grafies; són doncs dues lletres que pronunciem com si fos una de sola. 

En castellà, que ja feia temps que la duplicaven, els copistes que volien estalviar-se feina van optar per fer un senyal damunt la N, i així va aparèixer la Ñ, tan famosa com és ara! Francesos i italians van afegir una G abans de la N, i per això els primers diuen champaigne, gagner, i els segons bagno, cognome. I els occitans, lingüísticament cosins germans nostres, van afegir una H darrere la N, per això escriuen castanha, vergonha, igual que els portuguesos, caminho, montanha.

Aquesta disbauxa ara no seria possible. El progrés digital ens impediria que cadascú s’inventés una solució. Aleshores no hi havia ni ordinadors ni mòbils, per tant, no s’ho van poder copiar! Si ara s’inventés aquest símbol nosaltres tindríem una Ñ com una casa! 

Una de les paraules que va trobar solució a la nova fórmula d’escriptura va ser la vinea, que tots diem més o menys igual i escrivim vinya, viña, vigna, vinha. 

Hi ha paraules molt xules amb el dígraf ny, per exemple: nyigui-nyogui, nyam-nyam, nyap, bunyol, nyenyo, malgrat que el normatiu és nyanyo, però a casa des de sempre n’hem dit nyenyo quan ens ha sortit un bony!

Jo no podria ser copista. Sempre em cauria una taca de tinta damunt el pergamí!


🎦   EL NOM DE LA ROSA, de Jean-Jacques Annaud

Alemanya RFA, 1986, basada en la novel·la homònima d’Umberto Eco. Diversos premis. Filmada al castell de Rocca Calascio, Abruzzo (Itàlia)

Un monjo franciscà i antic inquisidor, Fra Guillem de Baskerville, juntament amb el seu deixeble Adso de Melk, visiten una abadia benedictina del nord d’Itàlia, per aclarir la mort de diversos monjos. 

La pel·lícula comença així: Arribat el final de la meva vida de pobre pecador (...), em disposo a deixar constància sobre aquest pergamí dels fets sorprenents i terribles que vaig presenciar en la meva joventut cap a finals de l'any del Senyor de 1327. Adso de Melk.

Una gran pel·lícula, amb una gran ambientació i bones interpretacions que ens narren una història d’intriga medieval. El quid de la qüestió és justament al final del film. Un clàssic, que no us podeu perdre!

TRÀILER




Escriu perquè està emprenyat i quan no escriu s'emprenya.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)


 

dissabte, 12 de novembre de 2022

RATONCITO PÉREZ...

Al meu net gran li han caigut algunes dents i ha tingut un dels primers desencants d’aquest món: descobrir que el Ratoncito Pérez no existeix i que a partir d’ara seran els Ratoncitos Pares els qui s’encarregaran de canviar dents per algun obsequi petit. 

Els de la meva generació segurament recordareu que a nosaltres ens arribava un angelet. Un àngel sense nom que imaginàvem amb ales transportant dents amunt i avall i regalets com ara uns anissos, perquè ens caiguessin les dents de llet que ens quedaven. Quan les dents ja han acabat de caure, s’oblida el personatge celestial i no el tornem a recuperar fins que tenim fills. 

Quan en vam tenir i els van caure les dents, l’imaginari de l’estol d’angelets havia desaparegut i al seu lloc circulava un tal Ratoncito Pérez. A casa nostra vam optar per dir-li ratolí o ratolinet, sense cognom, perquè així deuria semblar més nostrat. Els angelets de les dents són una llegenda popular catalana, una de tantes que desapareix a favor de tradicions foranes. 

I m’he posat a investigar. He constatat que, certament, ni els angelets ni els ratolins apareixen amb obsequis sota el coixí dels nens desdentegats, sinó el Ratoncito Pérez, que resulta que té casa pròpia tocant a la Puerta del Sol de Madrid, al carrer Arenal, 8. 

L'any 1894, Luis Coloma Roldán (1851-1915) va escriure una història per al qui seria el rei Alfons XIII, que havia perdut una dent als 8 anys. El text deia que el ratolí Pérez vivia en una capsa de galetes a Madrid, i que treballava incansablement per les canonades de la ciutat, esquivant gats, per deixar alguna cosa als nens que havien perdut les dents. L’ajuntament de Madrid va posar una placa al lloc on popularment la gent deia que havia viscut el ratolí. 

És doncs una tradició de la cultura espanyola i sud-americana similar a la que tenen altres països amb altres personatges fantàstics que fan la mateixa feina. Això no obstant, és probable que l’origen provingui d’un conte francès del segle XVIII de la baronessa d’Aulnoy: La Bonne Petite Souris. 

Què pot fer un càndid i innocent angelet davant la seducció d’un ratolí amb cognom que fins i tot té casa pròpia al centre de Madrid?




🎦   SONRISAS DE NEW JERSEY, de Carlos Sorin

Regne Unit, 1989 (Premi a la millor actriu, Festival Donostia, 1989)

Un dentista irlandès viatja en moto i ofereix els seus serveis i consells sobre la salut bucodental en països sud-americans. 

Pel·lícula una mica estranya, però entretinguda i original, que transcorre dins d’una bona varietat de cultures. Són bonics els paisatges de la Patagònia.

TRÀILER



Si demà em cau la dent
tindré un portell a la boca. 

***

Si la dent em cau, demà

tindré por d'anar a costura.

Miquel Bauçà (notes i comentaris, 1975)




dissabte, 5 de novembre de 2022

TASTEM UN CURRI?


No fa pas gaires anys que va aparèixer el curri a les nostres vides, perquè els plats de color groc només sortien en els arrossos de diumenge on s’hi afegia colorant alimentari, en les truites de patata i en els flams casolans o la crema de Sant Josep.  

Prové de l’Índia i del Pakistan, tot i que actualment en podem trobar a tot arreu i segur que se’n cultiva al costat de casa. N’hi ha de picant i de dolç i de molts gustos diferents. 

De fet, és una barreja d’espècies com ara cúrcuma –que li dona el color- coriandre, mostassa, llet de coco, pebre... i el trobem bàsicament en pols. Podríem dir que cada casa té el seu curri, com nosaltres tenim un romesco diferent segons les zones. 

La paraula ve del tàmil, llengua de l’Índia, significa salsa i en diuen kari. D’aquí va passar al portuguès caril, i després a l’anglès on pronuncien cari, però escriuen curry. Després el mot va anar ocupant espai a Europa fins arribar a casa nostra, on a partir del mot anglès, l’anomenem curri. 

L’olor del curri ens transporta indefectiblement a l’Orient i, com sempre, experimenta rebuig, tolerància o desig de tastar-lo. 

A casa nostra no hi ha el costum de cuinar amb salses especialment picants. Fora de l’all i el bitxo, no acostumem a posar-hi grans dosis de picantor en els rostits i plats cuinats, però us recomano que tasteu un plat de curri molt fàcil que es pot fer amb gust molt suau. 

No ho hem de confondre amb el curri o curricà que és un aparell per pescar, ni amb el currículum vitae, que literalment en llatí vol dir "camí de la vida" i que serveix per fer un llarg pelegrinatge a la recerca de feina.

I avui, recepta!


 POLLASTRE AL CURRI

Primer feu una mica d’arròs blanc per acompanyar el plat i escorreu-lo bé.  
Calculem un pit de pollastre per persona. Fregiu el pollastre a daus fins que es dauri una mica, i reserveu-lo.
A la mateixa paella hi posarem mantega i oli, i hi sofregirem ceba i all picat. 
Hi afegim el pollastre i una cullerada de curri, sal, pebre... 
Hi posem 200 g de llet de coco o bé crema de llet (calculat per 5 persones) i que bulli uns 10 minuts. 

Tasteu-lo i afegiu més curri si cal. Potser amb una mica de sabor en teniu prou, o bé potser necessitareu una dosi més important de coentor!

 



🎦    UN VIAJE DE DIEZ METROS, de Lasse Hallström

EUA, 2014

L’olor de curri i d’espècies del restaurant emplenava tota la casa d’una família de Bombai. Després de diverses dificultats, el net decideix marxar i traslladar-se al sud de França per obrir un restaurant davant d’un altre restaurant molt luxós d’alta cuina. 

La definiria com a tragicomèdia. Barreja la gastronomia amb els problemes familiars i si bé hi ha tocs d’humor, també certa exageració dels rols de cadascú. 

Podem veure les diferents formes de cuinar segons les cultures, i la importància d’alguns ingredients, com ara el curri, que omple els locals d’una olor molt característica i penetrant. 

Pel·lícula sense més pretensions que passar una bona estona. 




Les velles cases grises de la petita ciutat llenguadociana semblava que volguessin envolar-se com una grua xinesa lluny, molt lluny cap als països càlids en la flaire del curri i del pollastre amb pinya on les dones, amb mocadors grocs, murmuregen un francès picant.

Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat (Les amnèsies de Déu, 2005)




dissabte, 29 d’octubre de 2022

SOM MONÀRQUICS?

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Edimburg, Escòcia)


Aparentment, la societat nostra és republicaneta... perquè les majories al Parlament i a les Corts, de moment, fan pensar que ens decantem cap a opcions que res tenen a veure amb els regnats, però la realitat és una altra. Que aixequi la mà qui no ha vist per la tele reportatges de la reina de les reines, Elizabeth Alexandra Mary Windsor? 

I és que els humans ja ho tenim això de la contradicció, de la lluita interna, dels contrastos i contasentits. Som republicans fins a la medul·la, però ens agraden els serials de reis i princeses que no tenen altre mèrit que haver nascut en un lloc i moment determinat de la història. Personatges, com Elisabet II del Regne Unit, que estan envoltats d’una aurèola o bombolla que els fa distants i els allunya dels súbdits, però alhora hi mantenen un lligam morbós cap a tot el que fan o haurien de fer. 

Els royals que nosaltres tenim a la vora no són tan estimats, però vaja, les revistes en van plenes de les anades i vingudes dels emèrits i dels vestits i les sabates que porten les nenes princeses. El privilegi del bressol el rebutgem, però també l’acceptem amb la naturalitat dels vassalls. 

La paraula que ens ofereix aquesta figura anacrònica ens arriba del llatí rex-regis, amb la forma femenina regina. Reg és una arrel indoeuropea que significa dret, per tant, vol dir conduir dret un país, en línia recta, conduir-lo bé, governar. No sé com s’ho fan els reis quan van de tort després de festa. 

Altres llengües fan el mateix encara que no en tinguin: els francesos tot i haver-los escapçat en diuen roi, els italians re, i els portuguesos com nosaltres, rei

Ses majestats són en hores baixes, i potser algun dia ja no podran viure a cos de rei com els seus avantpassats. Tot depèn de nosaltres. 



🎦   THE QUEEN (La reina), de Stephen Frears

Regne Unit, 2006 (Oscar, Globus d’Or, BAFTA, Venècia, Goya i altres premis.) 

Pel·lícula centrada en els moments posteriors a la mort de la princesa Diana. Converses entre Elisabet II i el primer ministre Tony Blair per arribar a un acord. 

Val la pena encara que només sigui per veure treballar Helen Mirren, que va guanyar un Oscar a la millor actriu. És que a més a més s’hi assembla!

TRÀILER



Els tres reis d'orient
Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l'etapa.

Carles Riba (Esbós de tres oratoris, 1957)






dissabte, 22 d’octubre de 2022

ELS PANS A LA POST

foto: Estel Bové (forn de pa a Sevan, Armènia)

Un dels articles més llargs que trobem en els diccionaris és el que es refereix al pa. El defineixen com un aliment fet de farina pastada amb aigua, generalment fermentada, i cuita al forn, especialment el fet amb farina de blat, per bé que actualment de pans en trobem de totes les mides, formes, ingredients i condiments. 

Nosaltres ens vam fer grans amb els berenars de llesques de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, aliments prohibits actualment a les criatures, però estareu d’acord amb mi que era el millor berenar del món!

No tenir un pa a la post (post=prestatge) era una de les frases més sentides i més tristes en temps de postguerra. Els qui vivien amb la post buida tenien un futur poc esperançador, i la gent treballava de qualsevol cosa per aconseguir una post plena, si més no, de pa. 

Etimològicament del llatí pane, que ha traspassat totes les fronteres: en català pa, en castellà pan, en italià pane, en francès pain. I els seus diminutius: panet, panecillo, panino, petit pain...  De frases fetes sobre el pa n’hi ha tantes i de tants sentits diferents que no ens ho acabaríem; encara en diem algunes com ara és de pa sucat amb oli o n’hi ha per sucar-hi pa, però les frases fetes estan condemnades a desaparèixer, no en català, sinó en totes les llengües, i formaran part de reculls en diccionaris i llibres. Ja no es diuen senzillament perquè o bé no es necessiten o bé se’n diuen d’altres o bé com deia Bob Dylan els temps estan canviant! 

                                                                *** 

I avui m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat aquesta setmana al núm. 119 de la revista NW Revista de Reus, dins el cicle d'entrevistes del Col·lectiu Reusenques de Lletres, sobre una persona especial i entranyable, la Modesta Aragonès, fornera de cal Llengüet.

Una família de forners que es manté en actiu des de 1908 i que va tirar endavant un negoci malgrat les dificultats dels temps que van viure. La Modesta era amiga dels meus sogres i m’ha agradat poder dedicar-li un espai. 



ARTICLE



Ara sóc a la falda de casa.
Una sentor de pa m'obre la gana
i els crits dels fills
m'estiren per les mànigues.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)




dissabte, 15 d’octubre de 2022

ZEROS A L’ESQUERRA

Aquarel·la sobre la Presa de la Bastilla de París de 14 de juliol de 1789,
pintada por Jean-Pierre Houël. Museu Carnavalet, París (Commons).

El que anomenem ‘dretes’ i ‘esquerres’ continua vigent des de fa dos segles. Són concepcions diferents de la vida i no es veuen de la mateixa manera conceptes com la llibertat de mercat, la gestió del sector públic, la riquesa i la pobresa, la igualtat social... però vet aquí que els uns, les dretes, són capaces de posar-se d’acord a contracor, però a la fi, posar-se d’acord en temes que els allunyen, en canvi els altres, les esquerres, són incapaces de trobar punts d’unió en res de res de res. 

Dret-a és un adjectiu que ens indica que una cosa va recta, però es converteix en substantiu quan ens referim a la política. Fins i tot s’han posat d’acord per anomenar-se a partir del mateix mot llatí directus, que significa recte, rígid. Així en diuen droite en francès, derecha en castellà, direita en portuguès, dreta en català. 

Ah! però l’esquerra va al seu aire, a la seva bola –que diuen. L’esquerra francesa és la gauche, la italiana la sinistra, i la catalana i castellana esquerra/izquierda, que provenen del mot basc ezker.

Al costat esquerre de l'Assemblea Nacional Constituent francesa de 1789 es van situar els qui rebutjaven les atribucions absolutistes que tenia el rei, i a la dreta els qui hi estaven d'acord. Per tant, els situats a l'esquerra eren més lliberals i els situats a la dreta més conservadors i tradicionals. I així, el terme dreta va continuar lligat als qui rebutjaven els canvis polítics i socials i el terme esquerra als revolucionaris que volien canviar l’ordre establert. Hereus doncs d’aquella Revolució Francesa que va tallar uns quants caps, continuem anomenant-nos igual. 

Fa una setmana que la sinistra italiana se n'ha anat en orris... i la destra està més contenta que un gínjol! Les paraules tenen connotacions. Una persona destra és una persona hàbil o experta en una cosa, en canvi, un sinistre es relaciona amb la desgràcia, amb tot allò que va de tort, que no va dret, vaja. 

Nosaltres tenim una mena de centre-dreta-esquerra-amunt-i-avall que no acaba de quallar, de manera que sovint hi ha clatellots!



🎦   EL ZURDO (L’esquerrà), d’ Arthur Penn

EUA, 1958

Una història més de Billy el Nen protagonitzada per Paul Newman, del gènere western, és a dir, de l’Oest. 

Encara avui trobaríem tesis sobre la mà que utilitzava Billy el Nen quan disparava, si la dreta o l’esquerra, el que és segur és que ho feia sovint i que el seu nom va lligat a la por i a la mort.

TRÀILER



Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.

Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)




dissabte, 8 d’octubre de 2022

CASTELLS A L'AIRE!

Xiquets de Reus

Els diccionaris han d’utilitzar un llenguatge neutral i objectiu. Amb els anys han hagut de canviar les fórmules, i els acadèmics s’han d’esforçar a neutralitzar les entrades i a vigilar amb els exemples que hi posen. 

El diccionari Fabra, del qual és hereu l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, definia la paraula casteller en l’edició de 1932, com Cadascun dels homes o nois que fan els castells dels Xiquets de Valls. I és normal que ho fes així perquè en aquell temps només hi havia homes o nois a les colles castelleres, i de fet, la colla que despuntava era precisament els Xiquets de Valls. No pas com ara, que en tenim a moltes poblacions, i que tenim com a fet evident que les colles disposen d’homes, dones, nois, noies, nens i nenes a les seves files, no només com a integrants de la pinya, sinó como a part important de l’estructura castellera. 

Deuria ser impensable durant la primera meitat del segle XX que en un futur alguna dona pogués formar-ne part. És una qüestió de cultura, senzillament. Actualment, la definició del substantiu casteller-a del diccionari de 1996, és:  Persona que participa en la construcció de castells humans. La definició s’ha generalitzat i els exemples ja no parlen d’una colla concreta.

Pompeu Fabra deuria conèixer els Xiquets de Valls i hi va posar un exemple excloent. Això ara és un dels fets que s’intenta evitar en un diccionari. Tal com avancen els temps en tots els sentits, els redactors de diccionaris han de tenir una visió molt més àmplia de la paraula i pensar si en un futur aquell mot podria formar part d’altres col·lectius que s’hi podrien veure involucrats. L’exclusió la veiem precisament quan ens sentim exclosos.  

Independentment de tot això, i sense desmereixer ningú, cal treure's el barret davant el 3d10fm dels Castellers de Vilafranca al concurs de castells!




🎦    LA TETA I LA LLUNA, de Bigas Luna

Catalunya, 1994

La vida a través de la mirada d’un nen d’uns 7 anys. Té gelosia del seu germà i no suporta veure com s’alimenta de la llet de la seva mare. Parla amb la lluna i és anxaneta d’una colla castellera, però té veritable pànic a coronar un castell. 

El protagonista fa un bon paper de nen innocent davant totes les coses que veu i que li passen. Poques pel·lícules trobarem amb una bona imatge castellera com la que hi ha en aquesta. A part d’això, em sap greu dir que no és una pel·lícula que m’agradés gaire, però contra gustos no hi ha res escrit! I si, un dels que puja és el cantaor Miguel Poveda!

TRÀILER


Judit, la nostra filla, va fer d'enxaneta, tot va venir del fet que la Rosalia, la meva dona, és de Valls i molt de Valls, i que aleshores vivíem en aquella ciutat. De tota la participació de la Judit a la vida castellera, jo en vaig ésser un espectador angoixat, i prou. 

Jordi Sarsanedas (De Famagusta a Antofagasta, 1994)


dissabte, 1 d’octubre de 2022

NENA, LA MANTELLINA!

 

Foto amb retoc digital Jobove Reus (Marràqueix, el Marroc)

Fins a finals dels anys 60 per entrar en una església les nenes-noies-dones portàvem mantellina. La societat sencera va arribar a veure-ho amb bons ulls i es dedicava a criminalitzar les qui d’una manera o altra s’hi resistien. Recordo un capellà que va fer fora de l’església una nena que se l’havia deixat i ningú no li va donar suport, perquè entrar-hi sense era un pecat dels grans. Les lleis de capellans i monges es van apoderar d’una societat que tenia por, i van aconseguir que les famílies, diem-ne ‘roges’ com la meva, avisessin: nena, no et deixis la mantellina! 

Mantellina deriva de mantell, i el sufix diminutiu ens indica que és un mantell petit, que només cobreix el cap. En castellà hi ha dos mots: mantilla i mantellina. La primera és una peça de tul, blonda, puntes, seda... que cobreix el cap i les espatlles i que es fa servir en celebracions, a la qual sovint hi afegeixen la peineta, i la segona és només per al cap, però en realitat, de les dues en diuen mantilla

Ens van donar molt de malestar les mantellines, perquè era un article antiquat, ranci i decadent que –almenys en el meu ambient- ens feia molta nosa. Amb el Concili Vaticà II van desaparèixer. Sense el Concili també hauríem acabat amb les mantellines, però potser hauríem trigat uns anys més. Ara bé, a finals dels 70 ningú no hauria aguantat el vel, perquè la societat sencera havia canviat. 

I és que les revolucions les han de fer les persones afectades. De res servirà que nosaltres diem si cal o no cal un vel islàmic, si és masclisme, obediència cega o decisió pròpia. Les musulmanes que viuen aquí només podran prendre aquestes decisions quan tot el seu ambient els faci costat, i per això encara calen uns quants anys, potser una generació, o dues. I amb això no vull comparar vels, però sí que comparo la pressió social. Certament l’entorn social immediat és important per a les persones.

Les dones de l’Iran són un gran exemple de revolució contra la dictadura dels aiatol·làs i els seus seguidors. És la seva lluita i desitjo que se’n surtin, tot i que ho tenen difícil perquè hi ha contrarevolució de dones amb vel que les ataquen. Quan siguin lliures, que decideixin elles què fan amb els vels. 



🎦   MI QUERIDA COFRADÍA, de Marta Díaz

Espanya, 2018  (Premis al Festival de Màlaga, etc.)

Després de més de 30 anys en una Confraria, una dona lluita per convertir-se en Germana Major, però l’actualitat encara està representada només per homes. 

És una comèdia dramàtica costumista. De forma divertida es van veient els prejudicis, la critica a la Setmana Santa, i les peripècies d’unes dones que volen igualtat de confrares. 

TRÀILER


La xaranga i el pasdoble,
mantellines i redoble,
el sant desfressat de mort,
la suor de sang a l'hort.

Josep Maria Llompart (Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, 1974)