dissabte, 31 de juliol de 2021

EL POLLASTRET

foto: Estel Bové (Ciutadella, Menorca)

Hi ha notícies exasperants... 

Ara resulta que arriba aquest pollastret –és així com l’anomenaria el meu pare- i ens diu que a les Illes parlen un fotimer de llengües: menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterenc! Caram! És una excepcionalitat en tot el món! De cap al llibre Guinness!

Us imagineu que pel sol fet de néixer, una persona ja fos capaç de parlar sis o deu o quinze llengües? I que en pugui presumir al currículum? Poca broma!

Pablo Casado parla la llengua d’on va néixer, el palentino, la llengua d’on es guanya la vida, el madrileny, i la llengua d'on va ser diputat, l’avilenc? I n’estic segura que és capaç de parlar murcià, andalús, extremeny i qui sap si mexicà, colombià i argentí! Un prodigi de criatura! 

Tothom sap que menteix, però alguns l’aplaudeixen, i aquest és per a mi el problema principal. Són missatges que van fent forat, estan ben estudiats i meditats. És molt senzill: cal destruir el dèbil, dividir-lo i enfrontar-lo. I ho estan fent molt bé!

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de fer un comunicat, poc contundent com és habitual, on diu que o bé és ignorància o és mala fe. Evidentment que és mala fe, és mala intenció, deshonestedat, malícia, engany, manca de respecte... i tot el que vulgueu. 

Deia Goethe (1749-1832): Res és més terrible que una ignorància activa. 

I el pollastret és molt actiu! 




🎦   POLLASTRE AMB PRUNES (Pollo con ciruelas), de Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

França, 2011

Un músic perd les ganes de viure quan se li trenca el violí. Entre somnis i al·lucinacions descobrim la història de la seva vida. 

La imatge es transforma en animació per poder imaginar els somnis, el passat i el futur. És una pel·lícula enigmàtica, un pèl estranya que et porta per viaranys poc convencionals, però interessants. 





¿Què series
si et vesties
de pollastre,
de sapastre
o capó?

Salvador Sunyer i Aimeric  (Llibre de coneixences, 1995)



dissabte, 24 de juliol de 2021

AVUI UN GINTÒNIC!


La meva cunyada Tessa em va ensenyar –ara fa uns quants anys- a fer gintònics. I des d’aquell dia sempre en cau algun en les trobades familiars o d’amics després d’un sopar, sobretot a l’estiu. 

I és curiós que després de tants anys de beure’n els acadèmics nostrats encara no hagin pujat la paraula al diccionari! En fan entrar moltes que –no dubto pas que no siguin necessàries- no diu gairebé ningú i aquesta que ja forma part de les nostres vides alegres encara es resisteix a entrar al llibre de les lletres. Déu me’n guard de dubtar dels deixebles de Fabra... però a vegades cal reconèixer que van lents!

Ens ho hem copiat dels anglesos, com tantes altres coses. De la beguda gin and tonic cada llengua l’ha adoptada al seu estil. Nosaltres, que tenim el mot aprovat al limb a punt d’entrar, n’hem fet una sola paraula gintònic, en canvi, en castellà en diuen gin-tonic, i en francès i italià un entremig, gin tonic. Així que ningú no ha optat per inventar una paraula nova, tots ens hem servit de la que ja existia, afegint o suprimint espais i guionets. 

Va, per fer-ne un dels bons, la base és aquesta: 

- Amb la llimona repasseu la boca de la copa, per aromatitzar-la.
- Glaçons grans 
- 1/5 part de ginebra 
- 4/5 de tònica 
- Pell o rodanxes de llimona o llima
- Millor una copa ampla

La proporció al gust! S’hi poden afegir més coses: pebre, fruites, anís, canyella, gingebre, etc., però la base és la base! I esclar, també us trobareu amb els qui demanen gintònic sense tònica!

Hi ha unes quantes marques de tònica, però a casa sempre hem fet servir la Schweppes, que ja ens va bé, i no estic fent propaganda comercial, perquè l’alemany Johann Jacob Schweppe (1740-1821) és qui va inventar el procés industrial per produir aigua mineral artificial carbonatada. I a partir d’aquí... tenim la tònica.

Sabíeu que el 19 d’octubre és el Dia Internacional del Gin & Tonic? Com és que no tenim un dia mundial de la ratafia i del vermut? Aquí qui no corre, vola!




🎦   AGENTE 007 CONTRA EL DR. NO, de Terence Young

EUA, 1962 (Globus d’Or)

James Bond arriba a Jamaica per investigar uns assassinats, però també descobreix una organització criminal. El seu enemic és el Dr. No. 

En aquesta pel.li a més d’un jove Sean Connery hi treballava una jove Ursula Andress, i segurament recordareu aquella escena tan famosa de la sortida de l’aigua. L’argument no és tan important en les pel.lícules de Bond!

Si bé la beguda per excel.lència de James Bond és el Dry Martini, en aquesta pel.lícula demana un gintònic, i és ell mateix qui diu al cambrer com l’ha de fer. Hi posa llima i gel fins a dalt de tot, la ginebra i després la tònica. 




Pare: Relaxa't.
Inspector: Sí, tranquil.
Pare: Un gintònic?
Inspector: No, millor que no, de veritat, gràcies.

Pau Miró (Lleons, 2006, teatre)
 

dissabte, 17 de juliol de 2021

CHAMBRETAS?


Han hagut de passar molts anys, però molts, fins que no he estat capaç d’identificar la llengua aragonesa en una paraula que a casa meva sempre s’havia utilitzat. A vegades estàs tan segur que una paraula existeix en català només pel fet que sempre l’has sentida, que no et molestes a consultar el diccionari, i un bon dia t’adones que no és català. 

Quan la meva mare, aragonesa de naixement, parlava de les chambretas, automàticament ho catalanitzàvem com a xambretes, i ens hem quedat tan amples durant dècades. 

Són les camisetes que feia per als meus fills, quan eren nadons, i que jo ja no he estat capaç de fer per als meus nets!

La meva àvia Joaquina era de Morata de Jalón (Saragossa). En casar-se amb el meu avi valencià van venir a Tarragona. Van tenir tres filles i la llengua de casa era el castellà, però l’entorn social de la ciutat, parlo dels anys 30-50, era el català, per tant, les germanes van parlar sempre en català entre elles, malgrat l’origen familiar. És un fet molt diferent al que es va produir uns anys més tard, perquè l’entorn de la població va deixar de ser favorable a la llengua autòctona. 

I torno a les xambretes. En aquesta web trobareu un col·lectiu de petits empresaris aragonesos que s’uneixen per defensar l’aragonès, o el que en queda d’aragonès. Fa poc que hem pogut veure la notícia que la política lingüística del Govern d’Aragó discrimina els parlants d’aragonès i català i pretén que aquestes llengües quedin relegades a les llars aragoneses. Com poden fer tanta nosa les llengües?  


Si nosaltres no utilitzem la llengua en TOTES les circumstàncies de la nostra vida ningú no ho farà per nosaltres. 

Potser ja és tard, però cal continuar reivindicant el que és just. És el que hauran de fer els nostres besnets algun dia, si volen recompondre la desfeta. 

NOTÍCIA





🎦   COCO, DE LA REBELDÍA A LA LEYENDA DE CHANEL, d’Anne Fontaine

França, 2009

La pel·lícula està centrada en els primers anys d’aprenentatge de la dissenyadora de moda Gabrielle Chanel (Coco Chanel). Una persona de gran personalitat, nascuda en una família humil, amb una infantesa trista, i amb històries amoroses difícils, que ha traspassat fronteres en el món de la moda. 

No és una gran pel·lícula, però té la bona idea de servir com a biografia, de manera que ens serveix per conèixer una mica la història d’un personatge influent en el món de la costura. 

Ara en diuen biopic, que ve de biographical picture, un anglicisme que s’ha posat de moda, i no vol dir altra cosa que 'cinema biogràfic'. 

TRÀILER



Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes.

Carme Riera (Una primavera per a Domenico Guarini, 1981)







dissabte, 10 de juliol de 2021

UNA ALTRA BIRRA?

 


Ceres, la deessa romana de l’agricultura, ha donat nom als cereals, nom genèric de les plantes de gra, com la civada, l’ordi, el blat, etc. 

D’alguns cereals fermentats fem la cervesa, paraula que tot i estar relacionada amb Ceres, prové –segons algunes fonts- del gàl·lic o celta cerevĭsĭa

I totes les llengües de la península es van quedar bevent cerveza en castellà, cervexa i cerveja en gallec i portuguès, i zerbeza en basc, mentre que la resta d’Europa es va decantar pel verb beure, en llatí bibere. I per això tenim les birres italianes, les bière franceses, les beer angleses o les bier alemanyes. 

A part de les tres o quatre marques importants de cervesa, hi ha una gran tradició de fabricació artesana, sobretot durant el segle actual. 

Fer una cervesa vol dir també trobar-se en un bar i beure qualsevol cosa sigui o no sigui cervesa, per tant, és sinònim de reunió o de trobada social. Igual com ho és el cafè –fem un cafetó?- encara que en realitat et prenguis una til·la. 

I l'etimologia se'n va en orris, perquè dels 40 en avall tothom en diu birra

Llàstima que no m’agradi la cervesa... i com m’agradaria que m’agradés!



🎦   PIZZA, BIRRA, FASO, de Bruno Stagnaro i Israel Adrián Caetano

Argentina, 1997

Quatre amics a Buenos Aires. La filosofia de la seva vida és que tot es pot suportar sempre que no els manqui cervesa, pizza i faso (herba).

Una bona pel·lícula sud-americana sobre els joves i la seva forma de viure durant els anys 90, que no amaga el dolor i la tristesa d’una societat marginal, malgrat que hi ha també una mica d’humor i romanticisme. 

Tràiler: https://youtu.be/5UMvOdzYpHo




I no hi havia més
que un caixó de cerveses
per dotze centenars
d'assedegats.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)


dissabte, 3 de juliol de 2021

EL CONTE DEL COMTE QUE NO SAP COMPTAR


En les classes que he anat fent per a adults els introduïa frases com aquesta que servien per recordar com s’escriuen determinades paraules. El sistema pot anar bé per fixar, algunes persones, mots que no tenen res a veure en el significat ni tampoc en l’etimologia. 

Les vocals neutres catalanes ens fan una mala jugada, perquè ens obliguen a dir pràcticament igual les tres paraules. Se’n diuen paraules homòfones, és a dir, paraules d'igual pronúncia, però de diferent escriptura. Homòfon ve del grec homós, que vol dir 'igual' i de phōnḗ que vol dir ‘so'.

El conte és una rondalla o narració curta inventada, per a criatures o per a adults. Prové del verb contar, que vol dir explicar, però estareu d’acord amb mi que moltes vegades continuem dient t’explicaré un cuentu, per influència castellana. Influència que ens serveix per dir que tal persona viu del cuentu, i no pas del conte!

El comte és un personatge que ens cau lluny del nostre entorn. És un títol nobiliari superior al vescomte i inferior al marquès, i també era el senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. Per saber dels comtats haureu d’anar cap al nord de Catalunya o cap a ponent, perquè al sud, no n'hi trobareu. Ah! i la comtessa, que a més de ser personatge de la noblesa, també és un pastís gelat!

I el compte és l’acte de comptar, el càlcul final d’una quantitat. Porti’m el compte –diem al restaurant. És el més complex, perquè no només porta tres consonants consecutives, sinó que a més és masculí, i com que en castellà és femení se’ns creuen els cables de gènere. És masculí sempre, fins i tot si el trobem al compte corrent, -mai no ha existit la compta- i els treballadors dels bancs haurien de saber-ho!

Als catalans, per molts comtes i comtats que hàgim tingut, no ens han sortit mai els comptes, perquè ens deixem enredar dia per altre. Hem de pagar la vida dissoluta d’un senyor que no és comte, sinó rei. Un rei que no és nostre, però el mantenim com si ho fos. I estem al servei del Tribunal de Comptes, que poden embargar sense dret a rèplica, com en l’època medieval. Cap criatura no entendria un conte com aquest!





🎦   DRÁCULA, de Francis Ford Coppola
EUA 1992  (3 Oscars, moltes nominacions i molts altres premis).
Sobre la novel·la de terror d’Abraham Stoker.

El 1890 un advocat jove viatja a un castell perdut de Transilvània i coneix el comte Dràcula, trist per la mort fa uns 400 anys d’Elisabeta. El comte viatja a Londres per conèixer la núvia de l’advocat, i les seves amigues. 

És una història de terror, però també d’amor del mític comte Dràcula, amb una gran ambientació. Us agradi o no el terror, no us hauríeu de perdre almenys una de les desenes de pel·lícules que narren la vida del torturat comte Dràcula, només que sigui per cultura cinematogràfica. És imprescindible! Aquesta és una bona versió. 




I els diu: —Aneu amb compte, és mala raça,
i mort i tot no us en podeu fiar,
el vostre esguard no s'hi entretingui massa
i que no se us escapi de la mà.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)







dissabte, 26 de juny de 2021

SANT PERE PETA FLUIX!

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Mont-roig del Camp)

Sant Pere és el patró de la ciutat de Reus. ‘En altres temps’ els carrers eren rius de gent amunt i avall que participaven de tants i tants actes populars i festius, i per festa major es cridava el lema Sant Pere peta fort! L’any passat va ser el desastre total confinat. I enguany, encara que sigui una festa major força descafeïnada, traurem el cap una mica i participarem dels actes en llocs tancats. Així que bona festa major, malgrat tot!

Pere és la transcripció literal d’una paraula en arameu que significa pedra o roca. En llatí, petrus i en grec petros, vol dir dur com una pedra o una roca. La tradició cristiana descriu l’apòstol Pere, a qui homenatgem per festa major, com la roca/pedra sobre la qual es va construir l’Església.

En català medieval també hi havia la variant Peire, que coincideix amb l’occità i també amb alguns cognoms. Al llarg de la història, molts personatges s’han anomenat Pere. Si no anem gaire lluny, el president de la Generalitat actual s'ho diu, i si anem una mica més lluny, també s’ho deien els reis Pere I el Gran i Pere III el Cerimoniós... 

És un nom d’aquells que venen de lluny i que es resisteixen a desaparèixer. En castellà i portuguès, Pedro; en anglès i alemany, Peter; en francès, Pierre; en italià Pietro. També hi ha diminutius molt coneguts, com ara Peret o Perico, i algun malnom com Perot. 

Però... coneixeu cap Petra? Jo que em pensava que en català no teníem variant femenina de Pere, i resulta que n’hi ha més d’un miler a Catalunya! En castellà vam conèixer una Petra, les històries de la qual, de Josep Escobar, llegíem a la revista El Pulgarcito, quan érem petits. Es tracta de Petra, criada para todo. Anava sempre ben abillada amb còfia, vestit negre i davantal, i era la serventa de la pesada Doña Patro. Si la protagonista es deia Petra és perquè era dura com una pedra, capaç de resistir tots els contratemps!


Era la representació d’una situació habitual en temps de postguerra. La noia que per ajudar la família emigra a una ciutat i treballa de minyona. Totes les historietes que vam llegir patentaven aquesta diferència entre ella i la senyora a qui servia, que representava una burgesia poc acabalada, però amb recursos per tenir servei. La comicitat es produïa en les diferencies entre els dos mons, i en les vegades que la serventa ridiculitzava la senyora. Les historietes van avançar i es van posar a l’alçada dels anys en què vivien, deixant ja de banda els temps més durs de la postguerra, fins que van desaparèixer. 




🎦   PETRA, de Jaime Rosales

Espanya, 2018

Després de la mort de la mare, una dona busca el seu pare desconegut. El coneixement de la realitat no sempre ens aporta bones vibracions. 

La típica pel·lícula amb secrets familiars que finalment surten a la llum. Entretinguda, intensa, una mica violent, i també amb bon ritme i bones interpretacions. No obstant això, tot i estar molt nominada no va aconseguir ser la millor de l’any. 



Dins el clos, amb pedres fortes,
bastiren murs i vivendes,
varen barrotar les portes,
varen cloure les hisendes.

Joan Alcover (Poemes bíblics, 1918)







divendres, 18 de juny de 2021

AL·LUCINA MANDARINES!


La meva neta m’ha dit: a l’escola toquem instruments: la flauta, el violí i la mandarina!

Així que he pensat que ho havia d’escriure perquè la canalla diuen tantes coses divertides que si no les anotem, volen!

La mandarina ens arriba de les zones tropicals asiàtiques, i sembla ser que el nom sorgeix del color dels vestits que feien servir els mandarins, que governaven l’antiga Xina. 

No la vam cultivar fins al XIX, però és tan famosa que sembla que hagi existit sempre als rebosts de les cases. 

Quan jo era petita cantàvem una cançó que deia: 

Naranjas de la China, na,
China, na, China, na,
naranjas de la China, na
me dan para merendar.

Però mai dels mais vaig relacionar les mandarines amb les taronges de la Xina!

Diuen que l’expressió castellana Naranjas de la China, que significa rebuig, negació, estranyesa...  prové de la incredulitat de la gent quan al mercat els deien que aquelles taronges menudes i menys rodones venien de la Xina. Com era possible portar taronges des de tan lluny! La gent s’ho prenia com una presa de pèl o una invenció.

I és curiós que el seu color no el descrivim com a color mandarina, sinó com a color taronja. Color que també anomenem carbassa, i gairebé mai pastanaga! 

Al·lucina mandarines! –deia l'argot de Plats bruts.😀




🎦   MANDARINAS, de Zaza Urushadze

Estònia, 2013

La història se situa en el conflicte de la independència de Txetxènia el 1991, en una zona on hi ha camps de cultius de mandarines. Dos soldats de bàndols diferents resulten ferits davant una casa.  

El missatge principal és el de l’absurditat de les guerres, i en concret, l’odi racial i religiós dels conflictes del Caucas. 

La pel·lícula no és bèl·lica. Ens arriba el missatge de forma serena i pausada, i us la recomano. 

Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x7tzgsn

 


Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

Josep Pla (El quadern gris, 1966)




dissabte, 12 de juny de 2021

PESTO ALLA GENOVESE

Platja de Pra' (barri de Gènova), meitat s. XX.

Quants anys fa que coneixeu el pesto

A casa meva, de jove, mai no havia entrat ni un bri d’alfàbrega, ni tant sols per espantar els mosquits, que diuen que hi va bé. Però així que van començar a proliferar els restaurants italians amb les pizzes i els espaguetis, ens va arribar una salsa típica de la Ligúria, que acostuma a acompanyar plats de pasta. 

El pesto genovès és doncs el més famós i conegut del món. L’alfàbrega és una planta molt aromàtica que actualment es pot trobar amb facilitat. I n’estan tan orgullosos del seu pesto que ja és candidat a Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'avi del meu besavi era de la Ligúria, de Pra', tocant a Gènova. Segurament deuria conèixer la salsa, i amb tota certesa, la feien al morter, no pas amb robots i batedores.

Segons la tradició hi ha 7 ingredients per al pesto genovès: 

1. Fulles d’alfàbrega (basilisc -Ocimum basilicum-) de Pra’ (barri de Gènova).
2. Oli d’oliva de la Ligúria (però aquí farem servir el Siurana).
3. Pinyons
4. Formatge pecorino ratllat (o un altre formatge d'ovella curat).
5. Formatge parmesà ratllat
6. All
7. Sal 

La faig sovint en honor als meus avantpassats italians i no us puc dir les proporcions perquè sempre l’he fet a ull, però trobareu prou receptes per internet. 

Si voleu conèixer Pra’

La paraula pesto ve del genovès antic pestare, que vol dir picar o moldre en un morter. I el nom de l’herba, l’alfàbrega, ens arriba de l’arab al habaqa, i així es va quedar també en castellà, albahaca. En canvi, altres llengües europees van resistir el nom original: En anglès: basil; en francès: basilic, i en l’alemany: Basilikum.

No confongueu el basilico amb el basilisc, que és una criatura mitològica grega, que es representa com una serp verinosa que et pot matar mirant-te! En tenim una representació en el seguici festiu de Reus.

Hi ha altres tipus de pesto, però jo em quedo amb Il pesto alla genovese (pesto di basilico). Si l'avi del meu besavi no hagués fet cap a Tarragona navegant pel Mediterrani, ara potser estaríem treballant en plantacions d'alfàbrega!




🎦   GÉNOVA, de Michael Winterbottom

Regne Unit, 2008 (premi al millor director al festival de Donostia).

Gènova ofereix una nova oportunitat a un home i a les seves dues filles, després de perdre la mare. 

Una pèrdua amb molt de dolor que de mica en mica es va superant. Bona pel·lícula, plena de detalls. 

TRÀILER



Destaca, especialment, el morter —típicament mediterrani i africà—, proveït de la mà de morter o boix, tant per picar sal, espècies, fer la picada catalana o el pesto italià com per picar cereals —blat picat o bulghur de Turquia, per fer orxata—, i fins per picar carn —Líban, per al kibbheh.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)







dissabte, 5 de juny de 2021

TOTES ENS PONEN!




Coneixeu la gallina Turuleca? 

Segur que sí, és aquella gallina que ha puesto un huevo, ha puesto dos, ha puesto tres!

Bé doncs, la gallina ens ha capgirat el verb pondre de tal manera que les gallines catalanes ja no saben pondre, sinó que ‘posen’ és a dir, col·loquen, els ous l’un al costat de l’altre, perquè no es xafin!

Aquest és un dels efectes de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 

1. En català diem: La gallina pon un ou. La gallina ha post un ou.
2. Traduïm al castellà: La gallina pone un huevo. La gallina ha puesto un huevo
3. A partir d’aquí, traduïm al català: *La gallina posa un ou. *La gallina ha posat un ou.

Senzillament perquè el verb castellà poner té dues traduccions, posar i pondre. I ja està, ja tenim l’errada instal·lada en el nostre cervell. 

Què vol dir pondre? Doncs com a verb transitiu vol dir fer els ous. Les gallines ponen els ous... n’hi ha dues que no han post ni un ou avui! 

I com a verb intransitiu pondre també vol dir que un astre passi per sota l’horitzó. El sol es pon, el sol s’ha post, quan es pon avui el sol? I dissortadament, el sol sovint també ‘es posa’ a causa d’una mala traducció del castellà: el sol se pone por el oeste.  

Totes ens ponen és una frase feta que significa que tot ens va bé. 

Malgrat que políticament, fa temps que ens surten tots esclafats, desitjo que us ponguin totes, avui! 





LOS HUEVOS DE PASCUA (Les oeufs de Pâques), de Segundo de Chomón

França, 1907

L’únic interès d’aquest curtmetratge és que és de 1907. Evidentment cinema mut, sense guió o amb guió minúscul i amb els primers muntatges escènics i trucs del cinema. És en l’època de l’Art Noveau, i recomano que mireu les cares que fa la presentadora mentre obre els ous! 

CURT SENCER



Al joquiner dorm la gallina blanca,
la mateixa que a l'alba ha post un ou.

Josep-Sebastià Pons (Canta-perdiu, 1925)








dissabte, 29 de maig de 2021

ENFANTS DE LA PATRIE

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Arc de Triomf, París)

Haureu llegit als diaris que el Consell Constitucional francès avala que a les escoles públiques franceses, a primària, la llengua vehicular sigui només el francès. D’aquesta manera tomba la llei aprovada per gran majoria a l'Assemblea Nacional. 

L'òrgan judicial considera que la immersió lingüística en català, occità, euskera, cors, alsacià, crioll o bretó a les escoles públiques franceses viola la Constitució, perquè relega el francès a un segon pla. I en part tenen raó, perquè si llegiu l’article segon de la Constitució francesa (no us penseu pas que som exclusius en sagrades constitucions inamovibles) diu exactament: La langue de la République est le français. Més clar l’aigua!

Quan els interessa, els jutges interpreten les lleis i les fan evolucionar d’acord amb el sentit comú i les canalitzen amb totes les motivacions possibles per preservar, per exemple, la riquesa lingüística del món mundial, però quan no els interessa, llegeixen al peu de la lletra el que diuen les lleis. I això és el que ha passat. 

Per tant, si bé els jutges tenen una part important de culpa en acabar de destrossar les llengües en situació tan vulnerable, també és cert que els governs de torn haurien d’haver impulsat un canvi constitucional i el Parlament hauria d’haver aprovat una nova carta magna, perquè per altres qüestions, com ara les econòmiques, les sacrosantes constitucions canvien d’avui per demà, sense cap referèndum, i sense que ningú no s’immuti. 


Enfants de la patrie... haureu de canviar la Constitució, perquè no hi ha altra manera de moure les estructures jacobines que teniu al davant. Monsieur Macron s’ha esgarrifat en veure les protestes i ara diu que quina sort tenen a França amb tanta riquesa lingüística!  

Si ara es redactés la Constitució espanyola... què diria l’article tercer sobre les llengües? Ja se’n deuen penedir prou de no haver imitat els francesos! Voilà!





🎦   LE PRÉNOM, d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte 

França, 2012, adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre homònima dels mateixos directors. (Pel·lícula traduïda al català, EL NOM, que també es va representar en teatre)

Un home serà pare per primer cop. El conviden uns amics a sopar i li pregunten quin nom li posarà a la criatura. A partir d’aquí es desencadena tota la història. 
Deliciosa comèdia francesa. Comèdia però amb tons agres i pujats de to. Una anècdota converteix un sopar entre amics en un episodi bèl·lic! Un guió molt bo sobre les relacions humanes. Us la recomano!



...
Si poso pegues a la Constitució, violo la Constitució.
Si dic que la Constitució ha esdevingut una amenaça constant, blasfemo.
...

Ramon Solsona (Botifarra de pagès, 2013)





dissabte, 22 de maig de 2021

I AQUEST ÉS L’APUNT NÚMERO 100 DEL BLOG!



I per què blog s’escriu amb g?

Tan fàcil com seria dir-ne bloc com qualsevol llibreta de fulls, d’aquells que s’arrenquen i serveixen per fer-hi notes. Un bloc de tota la vida, amb espiral, amb els fulls cosits, amb fulls quadriculats, o amb ratlles... o fins i tot un bloc de calendari... Doncs no ho podem fer!

Hi va haver un temps de dubte, perquè el mateix TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, va recomanar bloc, però després se’n va desdir, sobretot perquè les llengües del costat també deixaven el neologisme amb la g anglesa. I amb aquest impàs alguns s’han despistat.

L’anglès ho té fàcil quant al gènere dels mots i també quant als verbs perquè no canvien gaire els temps verbals, i quant a la derivació i composició de noves paraules, però nosaltres som romànics! Res a veure amb els anglosaxons. És un concepte diferent de llengua i de visió del món a través de la llengua.

Bé, doncs, en anglès en diuen un WEBLOG, compost de WEB + LOG, que significa més o menys quadern o diari web, quadern en xarxa, quadern de bitàcola..., per tant, la paraula es compon del final d’un mot i el començament d’un altre, i no té res a veure amb els nostres blocs escolars o d’anotacions. La coincidència és pura casualitat. 

Els bloguers i les blogueres ja som al diccionari! Ja formem part del patrimoni lingüístic català i, per tant, podem tirar pel dret i explicar-hi històries i notícies sense cap recança! Compte amb els correctors de word que no estiguin actualitzats, perquè us ho canviaran per lloguers o bolquers sense compassió!

La pandèmia em va donar l'oportunitat de començar. Ha estat i és un plaer escriure cada setmana un apunt per al blog, on parlo principalment de llengua i de cinema, i d'algun llibre llegit. De política no en parlo gaire, perquè els esdeveniments em regiren l’estómac gairebé cada dia!

Gràcies per llegir-me!



🎦    JULIE & JULIA, de Nora Ephron

EUA, 2009 (alguns premis i força nominacions)

Julie Powell vol fer alguna cosa creativa i es planteja elaborar 524 receptes del llibre "Dominant l’art de la cuina francesa", de 1961, publicat per Julia Child. Totes les seves experiències les escriu en un blog que aconseguirà molts seguidors. 

Pel·lícula curiosa que avança amb una recepta darrere l’altra sobre dues històries paral·leles.  

La pel.li està bé, però una mica sobreactuada, sobretot la Meryl Streep. No sé si el personatge real era tan excèntric.

Tràiler: https://youtu.be/cSEd4BZ76xc



Per la porta que dona a les escales entra un individu apressat, d'uniforme, que arrossega una tauleta damunt la qual es veuen un timbre de mà, un telèfon, un llapis i un bloc.

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)






dissabte, 15 de maig de 2021

LA FINESTRA S’HA OBRIT

foto: Estel Bové

Tots sabem que les criatures aprenen a parlar imitant els nostres sons. Diuen el que senten i gràcies a això saben parlar i, també, per culpa d’això, no saben parlar bé. D’aquí la importància que les persones ‘model’ en sàpiguen i facin una mica d’esforç.

Però no s’equivoquen pas quan diuen ‘la finestra s’ha obrit’ perquè ells sempre busquen la regularitat verbal. Coneixen els verbs per analogia i conjuguen un verb encara que mai no l’hagin sentit conjugar als adults. Si ens han sentit dir que hem servit el cafè, la seva lògica els portarà a dir obrit

Morit, obrit o omplit haurien de ser les formes regulars, però estem tractant amb verbs irregulars, cosa que ells encara no saben. 

No s’equivoquen, doncs, utilitzen la lògica lingüística que segueix el model de les 3 conjugacions. Més endavant la gramàtica els imposarà la norma i hauran d'aprendre a dir mort, obert i omplert, correctament.

El procés d’aprenentatge de les criatures és fascinant, llàstima que vagin tan de pressa i que no tinguem temps a assaborir-ne el procés. Un dels modes verbals més ben apresos per la canalla és l’imperatiu, que utilitzen sense pietat, però un dia apareix el subjuntiu, el mode verbal que ens transporta a la irrealitat, a la incertesa, a la possibilitat que passin o no les coses: si poguéssiu jugar amb mi... I quan el fan servir, segur que ja han entès el món!

Quan som pares, amb prou feines ens adonem dels progressos, i de sobte ens trobem amb una personeta que ja parla. Quan som avis, tenim més temps per adonar-nos-en de tot!







🎦   MY FAIR LADY, de George Cukor
EUA, 1964, del gènere musical. (8 Oscars, 3 Globus d’Or... una pel·lícula molt premiada). 

És la versió cinematogràfica del mite de Pigmalió de George Bernard Shaw. 
El llenguatge vulgar d’una florista desperta l’interès d’un lingüista, que es proposarà ensenyar-li a parlar i a comportar-se correctament, com les persones de l’alta societat anglesa. 

No soc gaire amiga dels musicals, però reconec que aquesta és una obra mestra d'aquest gènere. Tot i que avui ja ha estat superada per la tècnica, cap altra nova versió superarà la primera. Com que és un clàssic almenys un cop a la vida s’ha de veure i situar-la en context. A més, segur que coneixeu tooooootes les cançons!






Els verbs constitueixen una subcategoria dels predicats: són subjectes a una transformació que els fusiona amb la còpula per fer un sol mot.

Gabriel Ferrater (La lingüística cartesiana, 1970)




dissabte, 8 de maig de 2021

DIES CRÍTICS?



Estàvem acostumats als accents diacrítics que havíem après, no pas fàcilment, al llarg de la nostra vida d’aprenents constants de català, però un bon dia els acadèmics van decidir tallar el cap a gairebé tots els accents i només ens en van deixar 15.  

A partir d’aquí vam començar a lamentar la pèrdua dels nostres estimats diacrítics! I ja ho veieu, ara ens sentim orfes d’accents. I dubtem –cosa que sempre hem fet- davant qualsevol mot susceptible de portar-ne. Enguany s’acaba la moratòria de manteniment dels accents. A partir d’ara s’haurà de fer servir obligatòriament la nova normativa.   

El signe diacrític català és un simple accent que dona a una paraula –generalment monosil·làbica- un valor diferent, i serveix per distingir-la d’una altra, escrita igual, amb la qual es podria confondre. Per exemple: tenen son i només són les nou. El mot ve del grec diacritikós, no té res a veure ni amb els dies ni amb la crítica, i significa ‘que distingeix’.

Se n’ha parlat tant que sembla que només en tingui el català de diacrítics i no és així. El castellà, tot i que també n’ha immolat molts, encara n’hi queden: Te digo que no me gusta el . Quan la RAE van suprimir l’accent a sólo (que en portava quan es referia a solamente) molts es van estripar les vestidures. Ara solo, com a adverbi, és un mot orfe, aïllat, solitari, que sense accent va mig despullat. El francès, l’italià, el portuguès... també mantenen alguns d’aquests accents, però no gosaria dir si viuran per sempre, perquè la tendència és sacrificar-los. 

Ara no distingim entre m’he trobat un os i m’he trobat un os. Abans posàvem accent damunt la bèstia, ara no, potser perquè ja no tenim por de confondre els ossos polars amb els ossos de pollastre.

Els que més em costen són dona/dóna i soc/sóc, que ara no porten accent, i remugo cada cop que m’hi trobo, però és una remugància inútil, perquè el progrés elimina la tradició, inexorablement!

Ha estat una gran pèrdua d’energia durant tants anys d’aprenentatge. És com si ara ve un i diu que Pitàgores es va equivocar amb el teorema! 

Van estar a punt de llevar-li l’accent a Déu, però no s’hi van atrevir, deurien tenir por que un llamp els fulminés! Marededeu! –aquí sense!



 🎭 PELS PÈLS, de Paul Portner. Teatre, 2015
Obra de teatre. Versió de Guillem-Jordi Graells, amb direcció d’Abel Folk. 

És la història d’un assassinat en una perruqueria, amb la implicació de sis persones. 
En cada sessió, l’assassí pot ser un personatge diferent, i els actors estan abocats a improvisar i a interrelacionar-se amb el públic. 
Fa anys que vaig veure aquesta obra de teatre, que recordo només a mitges, però sé que era molt entretinguda, molt agradable, i amb grans dosis d’efecte sorpresa. 

Confesso que el títol m’ha anat molt bé per escenificar un dels diacrítics que s’ha salvat de la crema. 





És un sistema de signes indesxifrables, d'un caràcter diacrític, que diria Saussure, de significat sempre diferent.

Alexandre Cirici Pellicer (Miró llegit, 1971)




dissabte, 1 de maig de 2021

EM DIC ABRIL



Ja soc aquí! He arribat un 27 d’abril i em dic Abril. Original, eh? Si hagués nascut al novembre m’haurien posat el nom del mes? 😀

Arribo en plena primavera pandèmica, entre gent que es vacuna i gent que no. Gent que es tapa la boca i gent que no es tapa res i gent que viu en bombolla i gent que no sap què és una bombolla. En fi, que he arribat en un temps complicat, però mira, jo he nascut i ja tinc tota la feina feta!

Potser s’esperaven un nino de peluix ros i blanquet, mut i tranquil, i els he sortit jo, que de cridar en sé i no els deixaré dormir mai més!  

Diuen que en aquest racó de món s'hi viu raonablement bé i que no hi ha tifons ni huracans ni ciclons, ni diluvis ni gaires inundacions, que al solet s’hi està bé i que no cal patir per vestir-me perquè tinc un armari que se sobreïx de peces de ganxet que m’han fet de tots els colors possibles.

Ànims! 

A l’Abril, cinquena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida. 

Ció 






dissabte, 24 d’abril de 2021

GENOCIDIS...


 

Tzitzernakaberd és el Memorial del Genocidi Armeni. El trobem en un turó de la capital d’Armènia, Erevan. Les dotze pedres inclinades representen les dotze províncies perdudes que es troben a l’actual territori de Turquia, i al mig hi ha una flama eterna com a representació de dol. Al costat s’alça una punta de granit de 44 m, que representa el renaixement de la nació armènia.

El Memorial està dedicat a les víctimes del genocidi armeni, comès per Turquia entre 1915 i 1916 en què van ser assassinades més d’un milió i mig de persones, i on va començar la diàspora. 

La població hi va en pelegrinatge cada 24 d’abril, des de tot el món. Porten flors que dipositen a dins del monument, el travessen i segueixen caminant. 

La paraula genocidi és relativament nova. La va ‘inventar’ el jurista Raphael Lemkin, polonès jueu, que va arribar als EUA fugint del nazisme. El 1944 va publicar el llibre El poder de l’Eix de l’Europa ocupada, inici del que representa avui un genocidi al Dret internacional. 

El mot es compon de genos, que en grec significa raça, poble, nissaga, família, tribu... i –cidi, del llatí –cidere, que vol dir matar. L’arrel gen- ens ha portat infinitat de paraules, totes relacionades amb el naixement, el poble: gènere, generació, germen, genètica, genealogia, gènesis... i el sufix -cidi, també moltes altres relacionades amb el fet de matar: homicidi, infanticidi, suïcidi...

Un genocidi és, doncs, un acte fet amb la intenció de destruir totalment o parcialment un grup nacional, ètnic, racial o religiós, és a dir, matances indiscriminades, eliminació sistemàtica, extermini, submissió del grup a condicions que n’impliquin la destrucció, etc. Encara que també inclou els delictes contra la humanitat com l'esclavitud, la sobreexplotació, la deportació, etc.

Hi vam ser justament un 24 d’abril, i hi vam aportar la nostra minúscula peregrinació. Emocionant és poc. 

De la mateixa manera que hi ha negacionistes de l’Holocaust, també n’hi ha del genocidi armeni, Els interessos econòmics i polítics han fet que pocs països hagin tingut la valentia de reconèixer el que va passar.


🎦   EL PADRE (The cut), de Fatih Akin

Alemanya, 2014

En el petit poble turc de Mardin, el 1915, la policia turca està detenint tots els homes armenis i a un d’ells el separen de la família. Després de sobreviure a les matances rep la notícia que les seves filles són vives. 

L’eix principal de la pel.lícula és el genocidi armeni. És una història que vol reflectir els moments que van viure molts armenis obligats a marxar de casa seva, a exiliar-se per sempre, o senzillament, a morir. 

Són d’aquelles pel·lícules que obliguen a la reflexió, perquè et transporten a la pell del protagonista amb la seva necessitat de supervivència. 

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=agO_EE27NWI



L'arnès del
cavaller es troba ja tan calcigat! Llunes insòlites
de Picasso reflecteixen els metalls d'una altra
galàxia i les estridències del bombardeig i el
genocidi.

Lluís Alpera (Tempesta d'argent, 1986)






diumenge, 18 d’abril de 2021

QUE EROS US ACOMPANYI...


I avui us volia parlar d'un nou llibre que hem editat el col·lectiu Reusenques de Lletres. Es tracta de bReus i eròtiques, que ens edita Arola editors. 

Hi participo amb el conte LA CRIPTA, una història de ciència ficció (futurista), un relat crític amb la vida política i la societat en general i, evidentment, dins el registre eròtic, juntament amb 14 companyes més que també han posat el sucre i la sal en els relats. 

L’erotisme forma part de la nostra vida i és saludable per al cos i per a l'ànima. Ens hem divertit molt escrivint-lo i ens agradaria que us divertíssiu llegint-lo. 

Tenim Sant Jordi a la vora... i confiem que enguany es puguin remenar i comprar llibres amb una certa normalitat. L’any passat estàvem confinadíssims i vam veure passar per alt la gran festa de les lletres, i les roses escassejaven... 

Que Eros us acompanyi, sempre!





On és, la flor de porpra dels amants?
Eros embena els ulls amb negres tafetans.

Jordi Pàmias i Grau (Terra cansada, 2004)

.



dissabte, 10 d’abril de 2021

CALÇOTADES CONFINADES

foto: Vicenç Margalef

La calçotada a què estem acostumats, almenys els qui vivim en terres tirant al sud, no és només un menjar, perquè el calçot no és altra cosa que una ceba –per això també en diem ceballots-, és una reunió social. 

La calçotada no s’acostuma a fer a les cases. Ara la fem perquè la pandèmia ens 'obliga' a comprar els calçots fets, i les botigues ens preparen un lot amb una mica de carn i salsa, però no és el mateix. 

La veritable calçotada es fa en un mas. Sempre hi ha algun amic que té un mas, un xalet, una cabana, una caseta, un tros de terra, un terrat, una terrassa gran o un pati on hi cap força gent. La gràcia és precisament això, la companyia, fer el menjar i preparar les coses entre tots. 

La calçotada té el seu ritual. Primer fem foc amb molta flama, hi posem els calçots l’un al costat de l’altre sense netejar (alguns els tallen el cap i la cua, d’altres no), al cap d’una estona es giren, i quan ja estan fets s’emboliquen amb paper de diari i es desen tots junts en una caixa. 

A part, ja s’haurà parat la taula amb diaris damunt les estovalles. Els paquets de calçots es dipositen damunt les taules embolicats encara amb el diari, i comença la festa. Es van pelant, sucant al romesco i menjant. Normalment uns 20 per cap, però sempre n’hi ha qui se’n menja 2 i qui se’n menja 50. Quan ja no podem més, fem la carn amb la brasa que ha deixat la flama. 

És tan senzill que és fantàstic. I esperem cada any que arribi la primavera per trobar-nos tots els amics i fer-la, tot i que a vegades es convoquen dues o tres calçotades per temporada, amics, família, feina...

La ceba blanca es planta mig colgada i quan creix es va tapant amb terra. D’això se’n diu calçar, i d’aquí que collim el calçot. 

L’invent és d’un pagès de Valls, a finals del XIX, i es va exportar a la comarca a mitjan XX. Realment, recordo la meva primera calçotada als anys 70. Actualment han sabut exportar-la més enllà i són molts els restaurants catalans que n’ofereixen. 

Per tant, si a algú no li agrada el calçot és igual. El que compta és fer la calçotada! 




🎦   OCHO APELLIDOS CATALANES, d’Emilio Martínez-Lázaro 

Espanya, 2015

La filla de Koldo s’ha enamorat d’un català, i és suficient mala notícia per aconseguir que un antic nòvio la rescati. 

La pel·lícula té un bon ritme, però res a veure amb la primera part, Ocho apellidos vascos, que almenys feia riure una mica. 

Personalment, aquestes pel·lícules espanyoles típiques i tòpiques sempre m’han deixat bastant indiferent. La història és intranscendent, i només et pren algun somriure minúscul.

Una de les escenes és precisament una calçotada!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=ebyALRLNdpA



La felicitat del lleure, del plàcid no fer res.
La costellada,
l'estesa de calçots damunt les brases.

Jordi Sarsanedas (Silenci, respostes, variacions, 2005)




diumenge, 4 d’abril de 2021

LA QUADRAGÈSIMA

                                                                                                                                                                      

Els divendres de Quaresma no es podia menjar carn, cosa que les monges del col·legi et repetien una i altra vegada, i vigilaven els nostres entrepans perquè no ens empasséssim el fuet que s’havia infiltrat en un dia despistat. Era difícil d’entendre que no es pogués menjar xoriço un dia determinat i els nostres dies quaresmals eren també els dies de saltar-nos les normes tant com podíem.

A casa dels avis i els pares, que mai no van ser gaire per no dir gens religiosos, feien cas a les ordres de l’escola per no cridar l’atenció, però jo sentia com remugaven quan els deia que calia fer dejuni i sopar menys que els altres dies. Els que econòmicament podien pagaven la butlla a l’Església i això els permetia menjar totes les botifarres de la botiga.

És a dir, mai no es va respectar el criteri familiar de celebrar o no la Quaresma. Era una obligació no només a l’escola, sinó també a casa, perquè dictaven el comportament que havien de tenir els adults dins de casa seva. I em direu: doncs per què et portaven a una escola religiosa? Doncs perquè entre aquestes i les escuelas nacionales deurien pensar que era un mal menor. 

La quaresma és la quadragèsima o quarantè dia abans de la Pasqua. Són 40 dies que els cristians dediquen a preparar-se per la Pasqua, com un temps de reflexió, però també de penitència, rememorant els 40 dies que Jesús passà al desert. Però el record que m’ha quedat de la meva època escolar és el dejuni i l’abstinència, i sobretot la possibilitat de saltar-nos tant una cosa com l’altra. Mai vam representar la Vella Quaresma per mitjà d'una dona vella amb set cames com es fa ara, perquè segurament es deuria considerar pecaminós. 

A casa esperàvem els divendres de Quaresma per tastar un bacallà tradicional, perquè el peix estava beneït i te’n podies menjar tant com volies, i ves per on, que tot i que de carn no n'hi havia gaire a les taules, aquells divendres ens venia de gust més que mai.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                



🎦   BEN-HUR, de William Wyler

EUA, 1959. 

Ben-hur i Mesala són amics. El primer, fill d’una família noble, el segon, un militar romà. Un accident els converteix en enemics per sempre. 

La pel·lícula va tenir 11 Oscars i 3 Globus d’Or, entre altres premis. Va ser molt guardonada per la grandiositat de les imatges, les escenes, l’ambientació i tot l’espectacle que oferia, tot i que evidentment avui ha estat superada per efectes especials sense fronteres. 

És una pel·lícula que hem vist tots algun cop a la vida i és de les més representatives de les setmanes de Quaresma. 

Tràiler: https://youtu.be/OPNojA5Zi7M




No et valen els dejunis de quaresma,
ni l'hàbit que et cobreix de cap a peus,
i vas dient les lletanies d'esma
i penses mentrestant el que no deus.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)






dissabte, 27 de març de 2021

EQUINOCCIS PRIMAVERALS

 

Autora: Eulàlia Barceló Vilella

Una de les poesies més famoses sobre la primavera és la que va escriure Antonio Machado. En dos versos en va tenir prou per descriure una realitat. Certament les primaveres ens arriben de tal manera que sovint ja les tenim aquí i no ens n’adonem. Probablement perquè tenim tantes ganes de treure’ns l’hivern de sobre amb els gecs, els abrics, els mitjons gruixuts, les gorres i les bufandes que qualsevol brisa primaveral ens encanta. La primavera és un tema recurrent en molts dels seus poemes, malgrat que no va poder gaudir de la primavera de 1939, perquè va morir un mes abans a Cotlliure, on es va exiliar i on reposa actualment.

Al tombant del 20 de març tenim l’equinocci de primavera. És el moment de l’any en què el sol passa per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada, per això es diu equinocci, perquè en llatí aequinŏctĭum vol dir igualar la nit. L’altre equinocci és a la tardor, al setembre, quan la nit s’iguala amb el dia.

És un temps de simbologia alegre, perquè els moixons apareixen pels camps, floreixen les plantes, el sol brilla més i els dies s’allarguen, i per això es relaciona amb la joventut. 

Enguany, a més, tenim la necessitat d’avançar, de passar de pressa l’hivern per reflotar un estat pandèmic que ens ha pres l’alegria social. En un país com el nostre, acostumat a les festes, a les sortides, als sopars d’amics, a celebrar-ho tot com la resta d’habitants banyats de mar Mediterrani, ens costa molt acceptar la reclusió a casa defugint la companyia. 

No sé si vindran temps millors, ni sé si ens en sortirem, ni sé si entre tots ho superarem tot, ni sé si d’ara endavant la gent s’esquivarà i viurem com tortugues casolanes. Vaja, que no sé res de res. Tornaré a llegir el poema per revifar l’humor!



La primavera ha venido.
Nadie sabe cómo ha sido.

La primavera ha venido.
¡Aleluyas blancas
de los zarzales floridos!

Antonio Machado (Canciones)



🎦   AMELIE, de Jean-Pierre Jeunet

França, 2001 (Molts premis i nominacions)

Amelie és ja un clàssic del cinema francès. Som a París, en plena primavera. Amelie vol aconseguir que la gent sigui feliç i dedicarà la seva vida a solucionar els problemes dels altres. 

És una pel·lícula que em va arribar a l’ànima. Tan diferent de la resta de pel·lícules d’aquell moment. Un film ple de bon humor i d’alegria, malgrat que no descuida la visió dramàtica. Va ser un regal, una gran troballa i la percepció que el cinema és també somni. 

Tràiler: https://youtu.be/Aaqi82tbKXw



dissabte, 20 de març de 2021

LA CALAIXERA

I avui em fa il·lusió que llegiu, si us ve de gust, el conte 'La calaixera', que m'han publicat a «NW La Revista de Reus», en col·laboració amb Reusenques de Lletres. 

Alguns potser ja l'heu vist per les xarxes...

Les il·lustracions són de Toni Vallès... i m'encanten!

El podeu llegir en aquest enllaç: lacalaixera




diumenge, 14 de març de 2021

EL DARRER ADEU

 


Ha fet un any que te’n vas anar per la porta del darrere, sense fer soroll, en silenci, entre batecs dèbils i passadissos d’hospital, trasllats de llits i màquines que parlaven per tu, en poc menys de dotze hores, just un dia abans d’un confinament que ens ha regalat un any difícil i complicat. Te'n vas anar acompanyada, també dels nets, i la fugida del món va ser tranquil·la i plàcida.  

Ara fa un any que ja no ens telefonem. Tu a Tarragona i jo a Reus, 12 quilòmetres que sempre t’havien semblat tan i tan lluny. 

Perdre els pares és com sentir-se penjat d’un fil a l’univers, amb la sensació d’estar sol com un mussol, sense res on aferrar la teva vida al cosmos. És com si de sobte et tallessin el cordó i t’abandonessin a la galàxia.

El dol existeix, però ha deixat de tenir sentit aquell dol negre i morbós que portava la iaia ara fa un segle. El dol s’anava reduint al gris, al blanquinós, al beix, al groguenc, però mai més ningú no gosava vestir-se de vermell o de fúcsia, ni de blau ni de rosa. Els colors marcaven el dol. Ara, el portem a la motxilla, es carrega en solitari i emplenem la ment de records fugaços.