CARAGOL TREU BANYA

foto: Estel Bové

 

Un dels menjars que més agradava al meu pare eren els caragolins. No tant els caragols grans, perquè no tenien substància –deia. Els bovers, els cristians i les regines que arreplegava -que nosaltres anomenàvem carragines- els donava. Només li agradaven els caragolins! 

Quan plovia, gairebé ja tenia a les mans una bossa de plàstic per recollir-ne, sempre que tingués a la vora algun camp amb canyissos o tiges de fonoll o arbustos o fins i tot, males herbes. Amb la collita del dia els portava cap a casa com un trofeu. 

Els col·locaven a dins d’una escorredora de metall i els tapaven amb un plat, i al damunt hi posaven algun pes, perquè no aixequessin la tapa i s’escapessin, perquè algun cop ho havien fet i es van haver de perseguir caragolins parets amunt. 

Era tot un ritual caragolinaire. 

Els tenien uns quants dies espolsats amb farina, potser perquè s’alimentessin una mica ara que haurien de ser a la garjola. Així expulsaven excrements i toxines. Després els teníem en dejú un parell de dies més. I a partir d’aquí començava la tortura. Es rentaven bé amb aigua de l’aixeta fins que deixaven anar poques baves, després es posaven dins d’una olla gran amb aigua freda i una mica de sal i s’encenia el foc, que primer era suau i els donava escalfor. Aquest era el ritual de l’engany. Deurien dir: mira quina piscina climatitzada més fantàstica que tenim! Però així que estaven contents i treien les banyes, s’apujava el foc i els teníem bullint una mitja hora més o menys, segons la mida, fins que quedaven groguis, i amb les banyes a fora.  

Escorreguts i a la taula, acompanyats d’una mena d’allioli fluix barrejat amb tomaca escalivada, anàvem buidant les closques. El meu pare era feliç com un anís aquell dia. 

A ma mare no li agradaven gaire, potser perquè era l’encarregada de la tortura. A mi sí que m’agradaven, però no he continuat el ritual i, per tant, no he vist més caragolins al plat.   

Caragol i cargol són considerats sinònims i com que els parlants sempre tendim a fer els mínims esforços lingüístics, acabem tots escurçant el mot. 

🎦   LA MEMÒRIA DELS CARGOLS, d’Anna Rosa Cisquella, Joan Lluis Bozzo, Eduard Cortés, i Jordi Frades

Catalunya, 1999

Al llarg de 700 anys d’història, la família Cargol té una masia, conrea terres, lluita en les guerres, guanya diners, en perd, i sempre va endavant. 

És una sèrie de TV3, còmica, plena d’ironia, amb dosis de bon humor i també de duresa. Es va fer famosa a finals del segle passat i en aquell moment va agradar molt. Vint-i-cinc anys després les tecnologies han canviat, però encara conserva aquella bona feina televisiva d’aleshores. 

Són 26 capítols, que podeu veure sencers aquí

 

*    *    *

A costat del foc hi ha la gran olla buida. L'aigua que va a cercar serà per a rentar i bullir els caragols.

Lola Anglada (En Peret, 1928)

AI, ELS TRENS!

 

No recordo gaire els vagons de tercera, que van deixar d’existir a la dècada dels 70, però sí els de segona. Els nostres trens eren de fusta i feien catric-catrac, xuc-xuc, piiip!

Sempre han agradat molt als nens, i recordo que el tren de fusta brandava d’un costat a l’altre i grinyolava, mentre ocupàvem uns seients incomodíssims, al menys per als grans, perquè als petits ens encantava pujar-hi. El tren que anava a Barcelona trigava tant com ara, no pas menys. Per tant, hem guanyat una mica en comoditat, però no en velocitat. Els vagons de primera deurien reservar-se a altres recorreguts, perquè no els recordo pas. Més endavant van deixar tots els vagons amb una única classe. 

El tren d'Olot, surt quan vol i arriba quan pot és un refrany amable que es deia del tren de via estreta que va de Girona a Olot. Aquesta frase la podríem aplicar amb tota seguretat a tots els trens que ens envolten, des de rodalies fins a l’AVE, la velocitat supersònica que ens serveix per anar a Madrid i poca cosa més, almenys a nosaltres, els del racó de món que tenim una estació a les quimbambes, enmig del no-res, amb perdó dels habitants de la zona.

Tren ve del francès train, paraula que provenia del verb traîner, que vol dir arrossegar, i que ja consta escrita al segle XII. Del mateix lloc arriben les paraules tractor, tracció. La paraula no ha tingut gaires variacions. En castellà i català, tren; en portuguès, trem; en italià, treno. 

El ferrocarril es va construir arran de la Revolució Industrial sorgida a Anglaterra als segles XVIII i XIX i el primer que va circular a Catalunya i a la península va ser el de Barcelona-Mataró, inaugurat el 1848.

Seguirem manifestant-nos, suposo, pel desgavell a les vies, però dubto molt que un traspàs de rodalies a la Generalitat serveixi de gran cosa, més que res perquè els diners que afirmen, declaren, garanteixen, certifiquen, asseguren, juren i prometen traspassar, no els ha vist ningú. 

🎦   IMPARABLE (Unstoppable), de Tony Scott

EUA, 2010 (Unes quantes nominacions a premis importants)

Un tren ple de combustible se salta totes les estacions a gran velocitat i posa en perill la vida de moltes persones. 

Bona pel·lícula d’acció, protagonitzada per Denzel Washington. És d’aquelles que saps que tot sortirà bé, però mentrestant et fan patir, enganxat a la cadira. Això sí, és americana, amb tot el que comporta!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Disney+,Youtube)

Creuen tota la nit els miserables trens,

els vagons de tercera, per una nit d'espart.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

23f

Era un dilluns qualsevol, sense cap altre adjectiu de ser un començament de setmana més, després d’un diumenge en què segurament ens ho devíem passar bé.

Estava embarassada del meu fill gran, que va néixer a l’abril de 1981. Era mitja tarda. Vaig arribar a casa i estava plena de gent, coneguda, això sí, però em va sobtar que hi fossin, i que estiguessin parlant acaloradament al tombant d’un transistor. De seguida em vaig adonar que no era una tarda normal. Ens van explicar que havien assaltat el Congrés de Diputats, per un intent de cop d’Estat. La tele ja no emetia, i només podíem saber notícies per la ràdio. 

La meva mare va arribar a casa amb mi, i li vam dir que agafés el bus cap a Tarragona de seguida, no fos cas que les coses es compliquessin. 

Vam arreplegar tots els pamflets i documents que teníem a casa que potser ens comprometien i els vam portar al quarto del terrat. Ara penso que la Guàrdia civil deu anar sempre primer als terrats a veure què. 

Tota la nit d’insomni, fins a la matinada, quan els soldats van començar a desertar i a sortir disparats per les finestres. 

Allò no va ser poca cosa. Els records s’esborren, i només venen a la memòria moments concrets, alguna conversa. Sabíem que a partir d’aleshores tornaríem a tenir por o, si més no, ja no tindríem l’alegria sana de veure com de mica en mica s’obria una democràcia. El temps ens ha demostrat que mai no hi ha res guanyat. 

El qui va dir: ¡quieto todo el mundo!, el tinent coronel Antonio Tejero, ha mort el mateix dia de la desclassificació del documents, 26 de febrer de 2026, un símbol de l’ultradreta, que ha preferit esfumar-se tal dia com avui. De l’única cosa que estic segura és que per molts papers desclassificats que hi hagi, mai no sabrem tota la veritat. 

🎦   23-F: LA PEL·LÍCULA, de Chema de la Peña

Espanya, 2011 (Alguna nominació als Goya)

El cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va posar en risc la democràcia espanyola. Tot el país estava pendent de la televisió i després de la ràdio. És la història dels tres cops: Milans, Armada i Tejero. Finalment el cop fracassa. 

No és una gran pel·lícula –ho adverteixo- però suficient per entendre el que va passar, sobretot als qui no ho van viure. A partir d’aquell dia van canviar moltes coses i no totes van anar millor. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí)

 *    *    *

Amb Franco mort

no feia sort,

amb el Tejero

encara. «Però»

poc li durà

aquella mà

el cop d'estat.

Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)

OPA?

Una opa és una paraula antiga que significa osca o tall que es fa en una fusta d’un cop de destral. Sembla que és un mot ja desaparegut, que ningú no fa servir per a res, no pas perquè no tinguem destrals ni perquè no tallem les fustes, sinó perquè ara és més comú dir-ne osca o mussa o encast o simplement tall que es fa a les fustes i també a les eines o als ganivets i armes. 

Durant tot l’any passat els mitjans de comunicació ens van atabalar dia per altre amb l’anunci de l’OPA entre dos bancs. En aquest cas significa oferta pública d’adquisició, que en català planer, senzill i entenedor vol dir que el peix gros es menja el petit, sempre que el petit es deixi engolir pel gran. 

Això només era una operació financera i res més, que segurament encara ha fet guanyar més diners als dos bancs, com si no en tinguessin prou. Els ha donat protagonisme i importància per damunt de la resta d’entitats bancàries i molta publicitat. Segurament els ha servit de reclam, perquè si del que es tracta és d’obrir comptes als bancs més competitius del moment, els que més anuncis han fet aparèixer a la pantalla han estat els dos participants de l’OPA. 

Un dels bancs no és català i, l’altre, tot i ser-ho, va fugir ràpidament de Catalunya el 2017, així que ho tenim malparat en tots els sentits. El que és segur, però segur segur, és que si van maldades qui rebrà seran els clients, els qui tenen quatre euros als seus calaixos. 

Etimològicament, tots els bancs venen del mateix lloc, de la paraula germànica bank, que era una mena de moble, taula o taulell que es feia servir per treballar amb monedes i altres bens. Com que les llengües tendeixen a utilitzar les mateixes paraules per donar significats similars, l’hem aprofitat per dir banc de sang, banc de llavors, banc de dades, de les acumulacions d’algunes coses. 

De tots els bancs haguts i per haver... el millor és el banc de la plaça per badar i veure la gent com passa!

🎦   PLA OCULT (Inside Man), d’Spike Lee

EUA, 2006  (Algunes nominacions a premis)

Desafiament entre un policia i un atracador durant un segrest amb ostatges en un banc de Manhattan. 

És una bona pel·lícula de suspens molt intel·ligent, que sorprèn, i amb bones interpretacions. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+, AppleTV i PrimeVideo)

*    *    *

Sec en un banc sota un freixe i la retrato

mentre li dic a poc a poc la cançó aquella:

"no em miris pas de reüll, que és mirada de traïdor;

mira'm com jo, cara a cara, que és miradeta d'amor.

Olga Xirinacs (Natura, 2019)

 

FA VENT!

 

El meu pare tenia molt clar d’on venia el vent. Ahir bufava llevant, però avui bufa mestral –deia, amb una seguretat indiscutible. Jo, en canvi, no sé mai d’on ve, i això que visc en una ciutat procliu al vent. 

Aquesta rosa dels vents que fa un parell d’anys vaig fer de ceràmica ens indica els vuit vents més importants que ens poden arribar segons el moment del dia, l’àmbit geogràfic, els costums lingüístics de cada zona, etc., però a la pràctica la gent n’acostuma a reconèixer un parell, aquells més comuns a la regió i que pot identificar. Per saber d’on venia el vent mullàvem el dit amb saliva i reconeixíem la zona més freda com el sentit del vent. 

A la meva zona no hi ha tramuntana, del llatí transmōntāna, i que vol dir el vent que ve de l'altra banda de les muntanyes. El nostre vent del nord ens arriba de Prades i s’anomena o s’anomenava, Joanet de Prades. 

El vent de llevant, del llatí levante, que vol dir que s’aixeca, ve de l’est, de l’orient, del nostre mar, i és el que ens porta les llevantades. I el vent de mestral, del llatí magistrāle, que també ho diu la paraula, ve de mestre, en el sentit d’important, és un vent del nord-oest, a voltes violent. 

La marinada o migjorn és aquell que refresca les tardes d’estiu. I el llebeig o garbí és aquell que ens porta sorra del desert i pols. I no en tenim gaire. 

Aquests són els que més ens bufen a la comarca. Ara bé, si nosaltres ja no els sabem reconèixer, les noves generacions segurament tampoc, perquè tot allò que no es traspassa i no s’estudia expressament, no se sap. 

Èol era un déu del vent entre els grecs antics, per això en diem energia eòlica de la força del vent. I del ventus llatí prové la paraula vent. 

La cultura dels vents estava assegurada amb els treballadors del camp i els del mar, perquè sabien i saben exactament d’on venen les bufades, però com que cada dia hi ha menys pagesos i menys pescadors, acabarem ignorants del tot. 

Jo crec que ara es diu: fa vent, i ja està. 

🎦   EL NIÑO QUE DOMÓ EL VIENTO, de Chiwetel Ejiofor

Regne Unit, 2019

Un noi de la República de Malaui decideix ajudar les persones del seu poble en la construcció d’una turbina. Va llegir un llibre en què s’explicaven els passos que cal fer per construir-la. Inspirada en una història real.

Pel·lícula allunyada del cine comercial, que aporta un punt de vista innovador als problemes que pateixen països africans. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Ausiàs March (Veles e vents, 1400-1459)

 

LA GOLA

 

Sant Blai, a part de ser el nom del net d’una amiga meva i fill del meu fillol, és un sant baró que sempre he associat a unes galetes, els blaiets. 

Poc en sé del sant i de la seva vida terrenal, però es veu que va ser un metge i bisbe de Sebaste (abans Armènia, ara Turquia), i un màrtir cristià.

Segons la tradició va salvar la vida d’un nen que tenia una espina de peix clavada a la gola, motiu pel qual actualment és qui ens guareix del mal de gola, sempre que fem l'esforç de fer beneir els aliments que ens hem de menjar. Si no hi aneu el 3 de febrer, ja no hi teniu res a fer, tindreu mal de gola! 😀

Els records d’aquest dia els vaig explicar en un apunt de l’any passat, aquí. 

Hi ha festes associades a sants i santes que arrosseguem des de sempre sense saber-ne gran cosa. Sant Blai el tinc emmarcat en la ment com un dia d’església amb cistellet, mocador de puntes i poma per beneir. Poma que un cop arribava a casa feia cap al cistell de la fruita sense distincions. Era un ritual, com tants d’altres, el d’anar a beneir aquell dia concret perquè el bon home ens guarís dels mals. 

He patit força de mal de gola i fins i tot em van operar de ben petita, cosa que em fa pensar que no devia mirar el sant amb devoció i em devia equivocar de poma del cistell perquè el mal de gola va ser persistent durant uns quants anys. 

Em sembla que cap a la part de Barcelona en diuen mal de coll, però aquí continuem amb la gola, de sempre. 

La gola ens ve del llatí gŭla, que a part de ser la part anterior del coll, és també com s’anomena un dels pecats capitals per a la religió cristiana i catòlica. La gola són les ganes desordenades de menjar i beure, el plaer connectat amb el menjar o la beguda. Els golosos ho tenen mal parat!

🎦   LA GRANDE BOUFFE, de Marco Ferreri

França, 1973

Quatre amics es reuneixen en una mansió amb la idea de suïcidar-se menjant sense parar, i amb sexe continuat, que es barreja amb tots els plats. 

Els hedonistes són els qui consideren el plaer com a l’únic principal bé de la vida i la gola em remet irremeiablement a La grande bouffe, de Marco Ferreri, que em va deixar un mal gust de boca que m’ha durat anys, però avui s’hi escau, què hi farem.

No l’aconsello a tothom, només als qui no s’afecten gaire per les visions fora mida. Això sí, hi ha quatre grans actors de l’escena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, segurament com a La gran comilona)

*    *    *

¿Com havíem d'ésser germans, jo i ell, si un mal de gola a mi me'l curava ma mare untant-me el melic amb oli del gressol, i a ell el metge li manava xaropets de ca l'apotecari?

Xavier Casp (Proses en carn, 1952)

 

HA NEVAT!

 

Foto: Alfons Barceló. (Montsant 2017)

Vivim en un petit país on hi ha de tot: muntanya alta i muntanya baixa, platja de sorra i platja de pedres, rius cabalosos i rius esquifits, neu al nord, sol, boira, pluja (poca), vent (sobretot a Reus)... per tant, tenim més o menys de tot i no ens podem queixar. 

Els qui viuen al Pirineu segur que n’estan farts de la neu que els impedeix circular amb normalitat, a nosaltres, en canvi, cauen quatre volves de neu i quedem encaterinats darrere els vidres i sortim al carrer amb la il·lusió que la jaqueta s’empolsi de gel. 

Ja ho deia bé el poeta, que les coses són segons el color del cristall amb què mirem, és a dir, la percepció de la realitat es subjectiva. Els uns per massa, els altres per poc. La neu no sempre és benvinguda a tot arreu, perquè causa molts problemes, però als qui ens ha tocat viure al sud, ens agrada que molt de tant en tant ens vingui a veure. 

He vist nevar poques vegades a la meva vida, tampoc no som d’esquiar ni de raquetes de neu, ni d’esports de neu, així que o la neu ve a casa o no me la trobo. 

Nevar és un verb d’origen llatí, nĭvare. En català, nevar i neu; en italià, nevicare i neve; castellà, nevar i nieve; francès, neiger i neige; portuguès, nevar i neve. És un verb intransitiu i impersonal i generalment –si no és que escrivim narracions poètiques- el conjuguem només en la tercera persona del singular (neva, nevava, ha nevat, nevaria, hauria nevat...). 

Les zones on neva sovint o bé on la neu és part del paisatge quotidià, en el nostre cas, la zona pirinenca, tenen moltes paraules o expressions sobre la neu. No és el mateix la neu acabada de caure, que la neu amb pluja o la neu dura o tova o bruta... A la meva zona, en canvi, poca cosa tenim a dir, perquè n’estem mancats gairebé sempre, i el nostre vocabulari és reduït. Les llengües, per tant, fabriquen paraules a mida que les necessiten, s’espavilen a crear fraseologia de la visió de cada realitat. D’aquest fenomen se’n diu ‘camp lèxic’ o conjunt de mots que estan relacionats pel seu significat. 

🎦   LA SOCIETAT DE LA NEU (La sociedad de la nieve), de J.A. Bayona

Espanya, 2023 (Premis Goya, premis Festival Donostia, i moltes nominacions)

El 1972. el vol 571 que portava un equip de rugby a Xile es va estrellar en un glaciar al mig de los Andes. Només 29 dels 45 passatgers van sobreviure, però es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per mantenir-se vius. 

Havia vist ‘Viven’, de Frank Marshall, de 1993, sobre el mateix tema, que em va causar molta impressió, però aquesta també ha complert totes les expectatives. Les escenes de l’accident i del comportament dels supervivents són impressionants. No cal dir que el paisatge nevat és magnífic, sobretot vist en pantalla gran.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; todo es según el color del cristal con que se mira.

Ramon de Campoamor (Las dos linternas, 1846) 

PREN LA REBECA QUE FA FRED!

 

A la primavera, per la palma, s’estrenava vestit. En deien vestit de mig temps i era molt propi dels anys 60-70. 

Era una forma de vestir de color clar, d’un teixit més fi, més transpirable, més lluminós després d’un hivern amb roba fosca. Aleshores hi havia primavera!

Un dels vestits de mig temps bastant habitual era el vestit jaqueta, dit també vestit sastre, que són dues peces del mateix teixit i color, jaqueta i faldilla. 

Jo en vaig estrenar un quan tenia 9 anys, per anar a beneir la palma. No em puc imaginar la meva neta amb vestit jaqueta, ara que el xandall és un uniforme habitual de tots els nens i nenes. 

L’entrada de la tardor també feia estrenar vestits, però no tant. En general, les dones es posaven una rebeca al damunt i amb això ja teníem llesta la tardor. 

Els nostres fills segurament saben què és una rebeca, tot i que ni en compren ni l’anomenen. 

La paraula rebeca no té res a veure amb rebec i rebequeria, adjectiu que vol dir persona de caràcter difícil. La nostra rebeca, que és una jaqueta de punt sense coll que es corda pel davant, és un mot agafat de la pel·lícula Rebecca, la protagonista de la qual, Joan Fontaine, porta una d’aquestes jaquetes de punt. 

És curiós que utilitzem un nom comú a partir d’un nom propi que ens arriba d’un film. D’aquesta peça de vestir també se’n diu càrdigan, en honor a lord Cardigan, que la feia servir durant la guerra de Crimea. 

D’aquest procés lingüístic se’n diu metonímia, paraula d’origen grec que vol dir ‘al costat del nom’. Aquest fenomen designa una cosa en nom d’una altra. En aquest cas, un nom propi designa un objecte associat a ell i es converteix en nom comú. De la mateixa manera que diem m’he begut un xerès.

🎦   REBECCA, d’Alfred Hitchcock, basada en una novel·la de D. du Maurier.

EUA, 1940 (Dos Oscars i moltes nominacions a altres premis)

Un aristòcrata coneix una jove humil a Montecarlo, després de la mort de la seva dona Rebeca. Es casen i se’n van a viure a la seva mansió d’Anglaterra. 

És una de les millors pel·lícules del gran Hitchcock, que aconsegueix un clima de tensió i intriga durant tot el film que no et deixa gens indiferent. 

Cal veure-la, és un clàssic dels clàssics del cinema!

PEL·LÍCULA SENCERA

*    *    *

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris,1960)

CLICA!

 

La primera conjugació catalana, acabada en –ar, és la més rica de les tres conjugacions que tenim (ar, er/re, ir). 

Tots els nous verbs que van sorgint, que es van inventant o que es van adoptant o adaptant d’estrangerismes es conjuguen d’acord amb la primera conjugació. 

Les altres han quedat encarcarades i amb poques perspectives de futur en el sentit que cap nou verb s’adaptarà a les desinències er/re o ir. Aquest és un fet comú a totes les llengües romàniques, perquè en totes la primera conjugació és la més productiva, i l’única capaç d’aglutinar tot el gran nombre de verbs que ens ha arribat, sobretot en els darrers anys, fruit de les noves formes de tecnologia, ciència, medicina... com per exemple, clicar. 

Com viuríem sense poder clicar! Ens passem el dia clicant el mòbil, l’ordinador i qualsevol cosa que tingui botons. Ve del verb anglès to click que vol dir exactament això, polsar un botó del ratolí amb la finalitat de donar-li una ordre, però se li ha aportat un sentit més ampli i també cliquem els ordinadors portàtils sense ratolí. L’expressió millor fora ‘fer clic’, però el verb clicar ha entrat amb la força d’un tsunami i ja no se n’anirà. Clicar és un nou verb de la primera conjugació catalana, i les altres llengües ho han transcrit de forma similar. En castellà i portuguès, clicar; en francès, cliquer; en italià, cliccare. 

El verb anglès to click prové de l'onomatopeia del so que fem quan pressionem una tecla: clic! 

Si voleu veure el tràiler de la pel·lícula cliqueu sobre l’enllaç!

🎦   SNEAKERS, de Phil Alden Robinson

EUA, 1992 (Algunes nominacions)

Un geni dels ordinadors és també líder d’un grup especialitzat en el manteniment dels sistemes de seguretat de les grans empreses. Li encarreguen una feina i aviat s’adonarà que una caixa negra té la capacitat de descodificar qualsevol sistema d’encriptació.

Una pel·lícula d’intriga. Com que és de 1992 potser ara trobarem que es queda curta vistos els avenços tecnològics que hem tingut, però per això mateix és interessant. Són els principis dels qui començaven a clicar sense parar tots els botons que trobaven. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Amazon, Movistar+, Youtube, etc.)

*    *    *

No vaig poder resistir la temptació de clicar sobre un text que em convidava a jugar amb una aranya, que amb alguna cosa o altra ens hem de distreure els pobres, sempre que sigui de franc.

Joaquim Carbó (Va com va!, 2015) 

AGENDAT!

El verb agendar és nou, i és tan nou que encara no és al diccionari. El TERMCAT, Centre de Terminologia, ja l’ha estudiat i ha dit que vol dir Fixar una data per a un acte... que acostumem a incorporar al calendari del Google! 

O bé perquè no hi havia tantes coses a fer o bé perquè teníem més memòria, la gent d’abans no tenia agenda. En tot cas, anotava alguna cosa al calendari penjat a la paret. No calia agendar el dia de l’aniversari dels pares o dels fills o dels amics, perquè això ja se sabia, era un fet primordial en la vida de cada persona recordar els esdeveniments habituals. Ara els agendem tots. És que tenim por que ens n’oblidem? Segurament sí, i ens passem els dies prioritzant, és a dir, tenint dues o més coses a fer el mateix dia i haver de triar-ne una, perquè encara no tenim el do de la ubiqüitat que ens permetria ser a tot arreu al mateix moment. 

Vaig tenir la meva primera agenda cap als 17-18 anys, no pas per necessitat, sinó perquè alguns amics en tenien i devia pensar que era una bona idea, o potser me la van regalar, no ho recordo. Curiosament, hi posava més aviat el que havia passat, i no tant el que havia de passar, segurament perquè no tenia a la vista tantes opcions i tantes coses a fer com ara. 

D’aquí a unes dècades, en comptes d’agendes tindrem agents personalitzats virtuals que ens diran a cada moment el que hem de fer i quina opció ens cal prioritzar. Si és així, ja no caldrà agendar res, i el verb no haurà d’entrar al llibre de les paraules, ja serà antic. 

Etimològicament, agenda ve del gerundi del verb llatí agere, que volia dir ‘coses que s'han de fer’. 

Agendeu força coses aquest 2026, a veure si teniu temps per a tot!

🎦   AGENDA OCULTA, de Ken Loach

Regne Unit, 1990 (Premi especial del Jurat a Canes)

Irlanda del Nord a principis dels anys vuitanta. Dos advocats nord-americans són a Belfast investigant el tracte que reben els presos de l’IRA.  

És una molt bona pel·lícula del director Loach. Sobretot perquè és molt interessant per conèixer el conflicte armat irlandès, i la denúncia social que ens mostra. No va ser un film fàcil perquè el tema era molt delicat. El director deixa que l’espectador trobi les respostes i opini sobre els fets d’una època molt fosca de la societat irlandesa i el terrorisme insistent. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin i PrimeVideo)

    *    *    *

Sí, a mi també m'ha fet ballar el cap aquest viatge tan... tan imprevist, perquè m'havia insistit molt per veure'ns a la tarda. I jo no tenia cap forat a l'agenda, ha estat ben difícil trobar-li hora. Amb vostè i tot. I va i em deixen penjat! Ell i vostè.

Margarida Aritzeta (La maleta sarda, 2010)

NATALE

 

Si escriviu la paraula ‘Nadal’ al motor de cerca Google, us sortirà indefectiblement Rafa Nadal, el tenista mallorquí. La recerca no té res a veure amb la importància de la paraula cercada, sinó que mostra els resultats d’acord amb el nombre de visites que ha tingut. 

Hem de concloure, doncs, que la nostra estimada festa popular, religiosa, familiar... s’ha cercat poques vegades en comparació amb la recerca de la vida i miracles del tenista, que segons el gran diccionari de tots els temps, la Viquipèdia, és el millor tenista de la història del tenis sobre terra batuda, cosa que no dubto pas, però d’aquí a passar davant de la nostra festa... sap greu. 

El ‘nostre’ Nadal ve del llatí natāle, que significa ‘dia del naixement’, i deriva del participi del verb nascere (néixer). A l’antiga Roma en deien dies natalis del dia en què naixia algú, tant si era una persona com un déu o un esdeveniment. De tots, el dia que més celebraven era el dia del sol (natalis solis), que no era altre que l’emperador mateix. Aquesta festa pagana se celebrava durant l’inici del solstici d’hivern, i el cristianisme va agafar-la per commemorar el naixement de Jesús. 

La paraula exacta encara la conserva l’italià, Natale; en portuguès, Natal; en francès Noël; en castellà, Navidad; i en català i gallec, Nadal; tots procedents de la mateixa arrel llatina. 

Aprofito per dir que de Nadal només n’hi ha un. El dia de Nadal. No existeixen, per tant, ‘els nadals’ en català. I ens equivoquem pel mateix motiu de sempre, per llengües en contacte, ja que en castellà sí que donen sentit a la paraula Navidades. 

Si uns quants –i em refereixo a milions de persones- ens dediquem a cercar ‘Nadal’ a Google, potser capgirarem el motor de cerca! 

Que tingueu un Bon Nadal ben acompanyats!

🎦   ELS AMICS DE PETER (Peter's Friends), de Kenneth Branagh

Regne Unit, 1992 (Alguns premis i moltes nominacions)

Un grup d’amics que fa molts anys que no es veuen es troben per celebrar junts el dia de Nadal. És un cant a l’amistat, tot i que també hi ha problemes i episodis de records enrarits.  

És una de les primeres pel·lícules dirigides per Kenneth Branagh. És un bon film, que fa passar una bona estona i amb un repartiment esplèndid. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Nadal. El dia 25 de desembre era entre els romans el dia del Naixement del Sol Invicte. La data coincideix amb l'inici del creixement del dia, tot just passat el solstici d'hivern.

Alexandre Olivar (Diumenges i solemnitats, 1986)

CERES

 

No recordo pas cap altre cereal a la nostra vida infantil que no fos el blat. El pa blanc que apareixia a les taules dels menjadors i que era com la menja estrella de cada àpat. Sobretot que hi hagi pa, tant si cal sucar com si no. I tot plegat venia de les privacions en temps de guerra, quan no tenien pa, o el que tenien era d’altres cereals. Algunes famílies feien una creu darrere el pa amb el mateix ganivet de tallar-lo, com a símbol d'agraïment. A casa no ho van fer mai. 

Avui, la canalla comença el dia menjant cereals, diria que copiant descaradament les rutines alimentàries americanes, gràcies a les pel·lícules comercials. Quan érem petits, no teníem pas ni kellogg’s ni crueslis ni frosties ni fitness ni res que s’hi assemblés. Cal dir que aquests esmorzars són còmodes i aporten energia, però moltes marques també aporten sucres. 

Ceres era la deessa romana de l’agricultura, que ensenyava a conrear la terra, sembrar, recollir el blat i fer pa, també de la fecunditat i de les collites, tot i que té un origen grec, amb un nom que significava créixer, crear. És l’origen del nom cereal, que totes les llengües romàniques han adoptat. Cereali en italià, céréale en francès, cereal en castellà i portuguès, cereai en gallec, cereala en occità. 

Ceres ha donat nom als cereals, que és el nom genèric de les plantes de gra, com la civada, l’ordi, el blat, etc., que avui tenim als corredors dels supermercats amb una extensió considerable. És evident que tendim a la comoditat i que la canalla tindrà esmorzars de cereals per molts anys, llevat que una altra cultura ens enlluerni més.   

🎦   SIN GLASEAR (Unfrosted: The Pop-Tart Story), de Jerry Seinfeld

EUA, 2024

Michigan, 1963. Kellogg's i Post són els grans adversaris dins del sector dels cereals. Competeixen per aconseguir un producte que canviï per sempre els esmorzars del món. Basada en fets reals. 

En aquest tipus de pel·lícula hi has d’anar predisposat. És una comèdia i, com a tal, sense gaire profunditat. Hi ha els típics embolics, les traïcions, el bon i mal rotllo entre els participants i, en general, es pot passar una bona estona si no pretens gran cosa profunda. També va bé per conèixer els orígens de la gran marca Kellogg’s.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Prosèrpina implora a la seva mare que vagi a buscar-la i Ceres hi acut, mentre la terra deixa de produir cereals. 

Gemma Blat (Les rodes del zodíac, 1997)

 

GALS, GALLS I GÀL·LICS

 

Un dels meus companys de feina d’ara fa bastants anys, gallec de naixement, extremadament dretà en ideologia política, tossut i estarrufat com un gall de galliner i sempre amb cara de pocs amics em va dir un dia que estava content que la seva llengua materna, la gallega, que mai havia parlat ni en tenia intenció, hagués influït tant en les altres llengües a través dels gal·licismes. 

Me'l vaig mirar una estona perquè em costava de reaccionar, i li vaig dir que el gallec no tenia res a veure amb els gals i, per tant, tampoc amb els gal·licismes. No em va creure, l’home, i va continuar pensant que ell tenia tota la raó i ni es va immutar. El problema d’aquestes situacions és que et fan dubtar a tu per tanta seguretat imposada, i els protagonistes de l’engany, digues-li error, es queden tan amples. 

Els gal·licismes ens arriben de la llengua francesa, perquè és la llengua que parlaven inicialment els gals, els habitants de l’antiga Gàl·lia. De fet, cal considerar-lo un estrangerisme que prové del francès i que sovint ha tingut entrada en els nostres diccionaris senzillament perquè no teníem una altra paraula vàlida per denominar certes coses. Galícia, en canvi, prové dels galaics, en llatí, gallaeci, un poble de llengua celta que habitava el nord-oest de la península Ibèrica, substrat de l’actual llengua romànica. 

De gal·licismes n’hi ha moltíssims i són especialment agraïts els que provenen de l’alimentació, sense els quals ens hauríem hagut d’inventar paraules, perquè aquí no se’ns va acudir fer creps, suflés o mousses. Són altres maneres de cuinar que ens han proporcionat plaers gastronòmics. 

I si parlem de carns, cal anomenar l’entrecot, el foie gras, el paté i la fondue, que ja són ben nostres. I han estat molt benvinguts i ben trobats a l’hora d’esmorzar els croissants i els brioixos, que ja formen part del nostre diccionari, i no es poden considerar una moda, perquè ja s’han ben instal·lat a les nostres taules. 

En canvi, el magret, ara que el trobem en gairebé tots els restaurants, i que acostuma a fer servir més de dues línies en les cartes: magret d’ànec confitat amb melmelada de cireres, verduretes rostides a baixa temperatura, ceba caramel·litzada, vinagreta de fruites vermelles acabades de collir i encenalls de formatge...  no l’han deixat entrar! 

🎦   ASTÈRIX EL GAL (Astérix le Gaulois), de Ray Goossens

França, 1967 (Pel·lícula d’animació)

L’any 50 abans de Crist, tota la Gàl·lia ha estat ocupada pels romans. Tota? No! Una petita aldea d’irreductibles gals resisteix incansable l’invasor. 

Com ja deveu saber, pels còmics, si els heu llegit, en aquest cas, Astèrix s’introdueix en el campament romà per alliberar Panoramix, el druida segrestat pels romans per aconseguir la fórmula secreta. 

Aquesta és la primera pel·lícula de la saga d’Astèrix i Obèlix, escrupolosament fidel al còmic original. Té més de 50 anys, per tant, res a veure amb les noves que s’han fet sobre els mateixos protagonistes de còmic, amb efectes especials i bones imatges, però és interessant precisament per ser la primera. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt també es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

pel·lícula completa

*    *    *

D'aquella sopa de peix ara en diuen fumet, que no és res més que un gal·licisme emprat als restaurants i als llibres de cuina per fer-lo semblar més bo, però el que ho feia bo era aquella barreja de peixets, frescos i gustosos, passats pel colador xinès i ben premuts fins que deixaven una polpa seca que anava de pet al cubell de la brossa.

Agnès Padró Corbella (Tres unces, una cana i un petricó, 2020)

TROFEUS

 

El meu avi, a qui anomenava padrí, davant la incertesa de la continuïtat del seu cognom per la persistència a néixer nenes en comptes de nens a la família, va preparar un trofeu de campió si jo naixia nen. En resum: néixer nen era un premi; néixer nena era un mal menor. 

Ma mare no va tenir trofeu ni jo tampoc. Ho vaig saber anys més tard, en fer-me gran. Tenia set cosines al davant i jo deuria ser l’única esperança a la destrossa genealogista d’una nissaga llarga i productiva d’homes. 

Ara ho tindria fàcil el padrí. Ara podem canviar els cognoms sempre que respectem els de tota la prole d’un mateix progenitor, encara que això sigui un maldecap per a la genealogia. Ara ho podem canviar gairebé tot, també el nom de fonts, que no sempre ha estat benvingut per a qui el rep. Les lleis han fet passos gegants –almenys en aquest aspecte- i han donat facilitats als qui no s’han sentit còmodes amb un nom o cognom o, fins i tot, pel simple gust de canviar-lo. Encara recordo la cara de pomes agres que em va fer el funcionari que va registrar el meu canvi de nom al català. 

Però així que passen els anys t’adones que el cognom serveix de ben poca cosa, sobretot per als qui el cognom no desprèn cap tipus de llinatge conegut de la noblesa o de la classe poderosa. Vam subsistir des del segle XVIII, temps en què tinc controlat l’arbre familiar, gràcies a la pagesia i la pesca de Tarragona, així que poca noblesa hi deuria haver.

Un trofeu és una recompensa, un objecte que simbolitza la victòria. Ens arriba del llatí trophaeum, i tenia la mateixa funció que les medalles o les corones de llorer. 

No vaig poder pujar al podi olímpic, però no m’he resignat mai a no tenir trofeu. Així que qualsevol dia me’n compraré un!

🎦   MILLION DOLLAR BABY, de Clint Eastwood

EUA, 2004 (7 nominacions i 4 Oscars, 5 nominacions i 2 Globus d’Or, Premis David de Donatello, Premis Cesar, i molts premis més.)

Un home solitari i ja retirat, que ha dedicat la vida a entrenar les millors figures de la boxa mundial, rep la visita d’una noia que vol aconseguir ser una de les millors boxejadores, i li proposa que l’entreni. 

És una gran pel·lícula, ja convertida en clàssic, que cal veure. Sobretot perquè la interpretació dels tres protagonistes és magnífica. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Ve de París amb un gros lligall de dibuixos, un braçat de notes i unes quantes teles: paisatges urbans, rics en harmonies de grisos transparents, i un retrat de dona que és, pel meu gust, el millor trofeu que porta.

Joan Matas (La jove pintura local, 1927)

EL VINT ENA

 

El vint ena, o 20N, o 20 de novembre és una data a celebrar, si més no, els de la meva generació, perquè l’anterior ja no ho pot fer. Diuen que no s’ha de celebrar la mort d’algú, que és de mal averany, que és poc ètic, que és un senyal de poca sensibilitat, de poc seny... però de totes les morts que he conegut n’hi ha una que vaig/vam celebrar àmpliament i, sí, vam encetar una ampolla de xampany per festejar-ho. I ho vam fer a Barcelona, a casa d’uns amics, després de tombar unes quantes botigues que, casualment, havien fet net amb la reserva d’ampolles. 

El passat 20 de novembre va fer 50 anys de la mort del dictador Franco, a 83 anys, dos mesos després d’haver signat cinc sentències de mort, i acabant una llarguíssima carrera al capdavant de l’Estat espanyol, de 1939 a 1975, iniciada amb el cop d’estat de 18 de juliol contra la República espanyola. Signava com a Caudillo de España por la Gracia de Dios.  

Dictadura significa poder absolut. Evidentment, cal entendre aquest poder també entre els qui l’envolten. El dictador i els seus seguidors concentren el poder de tot un país. I ve a tomb dir-ho perquè fa pocs dies un estudi publicat a la revista Journal of European Public Policy afirma que un de cada cinc homes europeus de fins a 30 anys voten partits ultres. És a dir, els nois joves donen suport a un estat dictatorial i no a un estat democràtic. Sembla que les dones no han seguit o no segueixen el mateix procés i se situen més a l’esquerra, on fins ara se situaven les generacions més joves. 

Són paraules antigues, dictadura i democràcia. Encunyades des de l’antiguitat romana i grega. Dictadura prové del títol de magistrat de la República romana designat per casos d’emergència. L’emergència de Franco va durar 50 anys. I democràcia ve del grec i significa el poder del poble, malgrat que les actuals democràcies cada cop se n’allunyen més. 

La pitjor democràcia sempre serà millor que qualsevol dictadura. Els joves que justifiquen una dictadura no saben de què parlen.

Doncs sí, amb els amics vam encetar una ampolla de xampany per celebrar la mort de Franco. La por amb què va viure la generació anterior no es pot oblidar ni perdonar.

🎦   EL GRAN DICTADOR, de Charles Chaplin

EUA, 1940 (5 nominacions als Oscars i Millor actor als premis del Cercle de Crítics de Nova York)

Un barber jueu retorna a casa després de lluitar a la Primera Guerra Mundial. A causa d’un accident d’avió s’ha tornat amnèsic i no en sap res de la situació política del seu país, on un dictador ha arribat al poder i ha començat a perseguir els jueus. 

Una pel·lícula de més de 80 anys que continua més viva que mai. L’hauria de veure tothom, inclosos els joves que es decanten cap a la dreta perdudament. 

Charles Chaplin, Charlot, no sempre feia films estrictament còmics. Aquesta va ser la primera totalment sonora de Chaplin.

TRÀILER

EL DISCURS FINAL (Subtitulat)

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Dictador de patíbulos, morirás bajo el diente

de tu pueblo y de miles.

Miguel Hernàndez (Ceniciento Mussolini, 1937)

 

QUINA GRÀCIA!

Sortosament, tots riem en algun moment del dia. Riure és bo i et dona sempre una bona dosi d’energia per continuar amb la quotidianitat. Segurament tots riem més o menys de la mateixa manera, no hi ha secret en el riure ni en la rialla, però sí en la forma de representar-la. 

Cada llengua expressa la forma de riure d’una manera diferent, perquè utilitzem els sons que ens són propis per imaginar-la. 

En català riem aspirant: he, he, he! ha, ha, ha! hi, hi, hi! ho, ho, ho!, com a més habituals. La forma hu, hu, hu! més aviat és per fer por. 

Són onomatopeies, és a dir, la representació d’un so natural o no dins d’un discurs, dins d’un text. És la manera que tenim d’imitar el so, perquè els lectors puguin entendre què volem mostrar. Són també onomatopeies: bum! plaf! clic! fiu! És una paraula que ve directament del grec, i vol dir nom que imita.

En francès escriuen hahaha, així tot junt, però dins d’un text també trobarem mdr, que vol dir mort de riure. En italià escriuen ahahah o eheheh. En castellà utilitzen el so de la jota, per això escriuen jajaja o jejeje o jijiji. Nosaltres no ho podem escriure amb jota, perquè en llegir-ho ho hem de pronunciar amb el nostre so de la lletra j, la que fem a jardí, jersei o jove.

Els gossos catalans diuen bub-bub. Els castellans guau, els francesos ouaf ouaf, i els italians bau bau. Tots sentim els lladrucs del gos de la mateixa manera, però no tenim la mateixa opció lingüística per representar-ho, per això no hi ha un únic valor onomatopeic per als sons i els sorolls. I així amb tots els animals i els seus sons, com ara els gats catalans que diuen meu, els castellans miau, els francesos miaou, i els italians, miao. Evidentment tots els gats i gossos del món fan el mateix so, només que cada llengua interpreta els sons a la seva manera. 

Muà (és l’onomatopeia que imita en català el so del petó). 

🎦   UN PERRO ANDALUZ (Un chien andalou), de Luis Buñuel

França, 1929. Amb guió de Salvador Dalí.

Clàssic dels clàssics del cinema surrealista. És una obra de culte dins del cinema experimental de l’època, 1929. 

Tant se val si agrada o no –és possible que no- però val la pena veure com s’entenia l’art i assaig a principis de segle XX. El film representa una successió de somnis i, com a tals, inclassificables i sense ordre ni concert. Salvador Dalí amb el guió i Luís Buñuel amb la filmació van fer un film difícil de catalogar. 

Pel·lícula sencera (22 minuts)

*    *    *

Sota un bell xim-xim

camina xau-xau,

ell va fent xip-xap

i el seu gos bub-bub,

travessa en zig-zag

fent sonar un zing-zing,

mentre va, zim-zam,

fugint del nyic-nyic

i d'algun xiu-xiu,

seguint el tic-tac

per matar el rau-rau,

quan sent el ning-ning,

si no està tau-tau

ni, molt menys, cloc-piu. 

August Bover, (Cloc!, 2011)

 

CODONYS COLLIA

 

La tia Maria collia codonys, codonys collia la tia Maria!... deia una cançó popular. I em va costar molt i molt d’entendre, perquè jo tenia una tia Maria que feia codonyat, però no tenia codonys, així que vaig passar anys infantils pensant on podia haver collit els codonys la meva tia Maria. 

De més gran ja vaig entendre l’embarbussament i les ganes del públic que t’equivoquessis en la dita o refrany o cançoneta que et feien repetir, perquè si ho deies de pressa arribava un moment que erraves les consonants i ja teníem la paraula buscada per l’audiència. Els jocs de llengua sempre han estat vius i divertits, sobretot els que aboquen a la mala intenció dels oients en sentir l’errada. 

Apareix una recepta de codonyat al Libre de totes maneres de confit (segle XV), per tant, no és res nou. Els codonys es trobaven als masos, als horts, a les zones rurals del territori, però actualment se’n troben al supermercat, això sí, amb poc gust i tots igualets. 

El codony ve del llatí cotoneum, que prové del grec κυδώνιος i significava poma de Cidònia, una regió de Creta. És una fruita molt dura, agre i astringent i no s’acostuma a menjar crua, encara que s’assembli a una poma. N’aprofitem el fruit transformant-lo en codonyat. En altres llengües es deriva de l’origen llatí melimelum, que vol dir poma dolça. En castellà, dulce de membrillo, en portuguès i gallec, marmelo i marmelada. 

Tinc la sort que una amiga meva me’n porta del seu hort, així que cada any faig codonyat. Amb pell i tot! Cada casa fa la seva recepta: rento bé els codonys i els poso a bullir. Quan són tous i freds els trec el cor. Peso el resultat i hi poso 600 g de sucre per cada quilo de codony. Ho trossejo i esmicolo bé i ho poso en una cassola. Ho faig coure ben bé una hora o una mica més, sempre remenant, fins que el sucre caramel·litza i queda d’un color torrat. Aquesta és la base. S’hi pot afegir: pell de llimona, canyella, pell de taronja, nous... al gust. Aboquem la massa en porcions i ho deixem refredar. En tenim per tot l’any... gairebé.

Les termomix i similars van molt bé, però deixen el producte massa trossejat, pel meu gust... però estalvien molta feina i cremades!

🎦   EL SOL DEL MEMBRILLO, de Víctor Erice

Espanya, 1992 documental

És un documental que narra la història d’Antonio López, pintor, que acostuma a treballar durant l’època en què maduren els fruits del codonyer que té plantat al jardí de casa seva. Cada any pinta un codonyer i els seus codonys penjats i, curiosament, ho fa sense plasmar-hi la llum del sol. La pel·lícula reflecteix la rutina, la vida quotidiana de les persones que hi viuen, el seu treball, l’espai i el temps. Quan comencen a caure els codonys madurs, deixa de pintar-los. 

És un documental sobre el procés creatiu. És lenta, com el mateix treball, i d’una gran senzillesa i singularitat. Va tenir bones crítiques. Ara bé, hem de saber què anem a veure, no hi busquem trames ni dinamisme. La pel·li dura dues hores, i el tràiler n’és un bon resum.

TRÀILER

La casa era molt dolça. Com un codony madur

que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.

Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.

Màrius Torres (Poesies, 1947)

LA CASTANYERA

La Mitja lluna és una curiosa placeta que hi ha entre el carrer Apodaca de Tarragona i el carrer de la Unió. De fet, se’n diu oficialment general Prim, però no conec ningú que l’hagi anomenat mai així. La Mitja lluna, doncs, és una plaça que té forma precisament de mitja lluna, corbada, aprofitant l’espai de les cases. Hi recordo una carboneria i una casa on llogaven habitacions. Ara hi ha bars amb taules i altres espais. És d’aquells llocs on m’hauria agradat fer un cafè i veure passar la gent, però als anys 60-70 era per a mi un espai conegut del meu barri, sense més importància.

En una de les cantonades de la placeta s’hi establia cada any una castanyera. Però no un grup d’estudiants d’instituts o joves d’esplais i escoltes amb venda de castanyes per aconseguir diners per un viatge de fi de curs, sinó una castanyera de veritat. Una dona vestida de negre, amb mocador al cap, manteleta negra, davantal, bidó amb foc, castanyes, moniatos i papers de diaris. 

Tot i que és normal que aquestes imatges hagin acabat, tenen un punt de nostàlgia en el record dels personatges que ja no formen part dels carrers. No sé qui era ni quina va ser la seva vida, només que a finals d’octubre la vèiem instal·lada a la Mitja lluna i així ja sabíem sense error la data del calendari. 

Per Tots Sants és costum menjar panellets, moniatos, fruita confitada i castanyes torrades, però el millor de tot és que aquest fet serveix per socialitzar, per unir-se les famílies o els amics al voltant d’una taula. 

El mot castanya molt probablement ens ve Kastana, una antiga ciutat grega, tot i que hi ha altres versions que parlen de la zona on actualment hi ha Turquia. A Kastana s’hi cultivava el kástanon, un arbre que produïa un fruits de color marró.

El kástanon va viatjar pel Mediterrani fins a transformar-se en el llatí castănĕa. Des d’allí, l’arbre i el seu nom es va escampar per totes les altres veus llatines: castaño en castellà; castiñeiro i castanheiro en gallec i portuguès; castagno en italià; o châtaignier en francès.

Avui us he parlat del temps de la Maria Castanya!

🎦   EL CUENTO DE LOS CASTAÑOS, de Gregor Božič

Eslovènia, 2019  (Millor Pel·lícula del Festival de Tallin)

Somni poètic sobre la pèrdua i el sofriment de les persones atrapades en les guerres, víctimes de la fam, l’aïllament, i la soledat després de la mort dels éssers estimats. Un conte de fades en un bosc fronterer entre Itàlia i l’antiga Iugoslàvia, frontera de l’est i l’oest, plena de castanyers. 

A vegades hi ha històries allunyades dels cinemes comercials, que t’aporten una altra visió de mons i de paisatges. Val la pena de tant en tant descobrir-les. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

El vent duia les reconfortants emanacions del fogó d'una castanyera de la cantonada.

Miquel Llor (Tots els contes, 1925-1950, 1952)