GUARDIOLES MISSIONERES

Als anys 50 i 60 a les escoles religioses ens donaven una guardiola perquè recaptéssim diners per a las misiones. Les guardioles eren de ceràmica acolorida i tenien les cares d’un negre, un xinès, un indi apatxe, un africà, un filipí... eren diners para los chinitos y los negritos.

No sé jo si gràcies a les nostres aportacions els xinesos van arribar a ser un dels països més rics del món o, si més no, un dels que més influència té en l’economia mundial. Probablement no, però els nostres chinitos tenien una cara tan groga que semblaven malalts de veritat, i portaven un barret ben triangular. Damunt del cap hi havia una obertura per on dipositar els diners i a sota hi havia un forat per on treure’ls.

A casa meva quan em veien arribar amb un indio apatxe ja feien mala cara, perquè això volia dir anar posant calderilla dins el cap de l’indi, fins que fes força soroll de monedes, perquè no em deixaven anar a pidolar pel carrer ni pels veïns, que prou feina tenien a arribar al cap de setmana. 

De camí cap a l’escola anàvem veient les cares de negritos i chinitos arribant de les mans de les nenes que els havia tocat aquella setmana, i anàvem fent moure els caps a veure qui portava més calerons. El meu record és que pesaven, sobretot la guardiola de l’apatxe, i calia prendre-la a mà perquè no es trenqués. 

Més endavant les guardioles es van retirar i al seu lloc van arribar una mena de gerres de plàstic, que van fer perdre tot l’encant del Dia del Domund.

Guardiola o vidriola. La primera segurament derivada de guardar i, la segona, de vidre. A l’escola naturalment eren huchas. 

Sempre vam preguntar-nos si els diners que hi havia a dins dels caps dels xinesos anaven a la Xina, la dels apatxes anaven cap a Amèrica i la dels negres cap a l’Àfrica, o bé feien un capmàs i ho repartien com volien. No dubto pas que els diners no arribessin a las misiones, només que tot plegat era una mica còmic.  

El Dia del Domund és el 22 d’octubre i segurament continuen recaptant diners, però ara tenen guardioles digitals, deuen enviar diners per bizum i desen al núvol tota la burocràcia que això deu representar. 

Avui, portar una vidriola amb la cara d’un negre, un xinès i un apatxe deu ser tan incorrecte políticament i socialment que no crec que en vegem mai més.  

🎦   TRES HUCHAS PARA ORIENTE, de José María Elorrieta

Espanya, 1954

Tres nens recullen diners per a les missions, i un d’ells és atropellat per un cotxe. 

En la pel·lícula apareixen les famílies dels tres nens i anem veient com transcorren les seves vides paral·lelament. 

No és una gran pel·lícula, però sí pròpia d’un temps, els anys 50, quan els nens recollien diners amb les seves guardioles, com fèiem nosaltres. 

Informació, no hi ha tràiler

 

—Segur que aquella nena d'allà té més pasta a la guardiola que tu i jo al compte corrent.

Marta Rojals (L'altra, 2014)

HEM PERDUT LA CARMANYOLA!

 

De petits en dèiem fiambrera dels recipients hermètics per portar el menjar, i ho dèiem amb totes les lletres i entonacions, catalanitzant la fonètica i amb tota la seguretat del món, però de la mateixa manera que un dia vam descobrir que no es deia bussón, sinó bústia, vam descobrir també que la fiambrera, paraula castellana que ve de fiambre, se’n deia carmanyola. Carmanyola? I així és com un mot estrany per a nosaltres va començar a entrar com un tascó en el nostre vocabulari, però no pas alegrament, no de la mateixa manera que la bústia, que ja forma part de la nostra parla -em sembla. 

La carmanyola no se n’acaba de sortir, no ha agafat el relleu de la fiambrera com ho han fet altres barbarismes com ara el xumet pel xupete, i això gràcies o per culpa d’una empresa anomenada Tupperware®, del senyor Earl Tupper, que va començar a facturar el 1947.

El tupperware, o més familiarment, tupper, es va posar de moda als anys 90, va entrar a les cuines de les cases, va arraconar les fiambreres de tota la vida i, per descomptat, les carmanyoles que encara no havien guanyat cap partida lingüística. I així va arribar el tuperware, que vol dir producte del senyor Tupper, però ho diem escurçat. Partir una paraula i dir-ne només la primera part, lingüísticament se’n diu apòcope. 

La RAE ja ha admès la paraula táper al seu diccionari castellà. El DIEC encara no l’ha admès al català, però l’organisme que estudia els neologismes ja ha dit que el tàper o el túper són sinònims complementaris de la carmanyola, pas previ per avançar en la cursa. 

Carmanyola és un mot que arriba del francès carmagnole, tot i que ells no el fan servir en aquest sentit. És, doncs, un gal·licisme adaptat, que no té un origen clar, perquè el mateix diccionari francès ja diu que hi ha també la possibilitat que arribi del poblet italià del Piemont, Carmagnola.

Sigui com sigui, com que aviat haurem de donar la benvinguda al tàper o al túper, acomiadem-nos-en com cal: fem un bon pícnic (de l’anglès picnic i aquest del francès pique-nique) amb unes quantes carmanyoles, palpisseres, portaviandes o taifes –que en diuen/deien a Terrassa.

No és transigir, ni claudicar, ni cedir, ni inclinar, ni sucumbir... és la curta vida dels mots sentenciats des de l’inici.  

No ens confonguem amb el taper, que és el que fa taps de suro!

🎦   THE LUNCHBOX (la carmanyola), de Ritesh Batra

Índia, 2013 (premis BAFTA i nominacions a Cannes i Toronto)

Cada dia les mestresses de casa envien menjar al lloc de treball dels seus marits a dins d’una carmanyola. Un error posa en contacte una noia amb un home.  

Durant tota la pel·lícula ens trobem amb la incertesa de la possible trobada dels protagonistes. Senzilla, però amb bones interpretacions. Interessant veure la vida tan diferent dels ciutadans de l’Índia. 

TRÀILER 

El senyor Bover va obrir la bossa de roba i va veure que la dona li havia ficat tot de teca, en una carmanyola i embolicada amb papers de diari i un tovalló.

Emili Teixidor (Els convidats, 2010)

SL

Aquest DNI ens indica quina és la feina de la dona: s.l. Aquest és el document d’identitat de la meva iaia que va néixer el 1880. ‘Només’ va parir 8 criatures, tres de les quals van morir abans dels tres anys, i algunes més que no van arribar a néixer. Va treballar incansablement tota la seva vida fent s.l, que vol dir sus labores. Ara li dirien ‘mestressa de casa’, però en aquell temps tampoc no hauria estat mestressa de res. 

Crec que la nova llei del sí és sí té molt bona voluntat, i ha hagut de pugnar amb personatges retrògrads per configurar un text mínimament acceptable pel soci de Govern, però també és veritat que s’han equivocat i que el remei és pitjor que la malaltia. 

De tot plegat en trec que si les lleis tinguessin un bon reglament on agafar-se no caldria deixar en mans dels jutges tanta interpretació. Han pecat d’il·lusos en pensar que ses senyories anirien més a favor de les víctimes que no pas dels culpables. 

No es pot abaixar la guàrdia en cap dels aspectes guanyats. Ni en el dret laboral, ni en l’autonòmic, ni en la igualtat, ni en el democràtic en general, perquè així que ens despistem ens trobarem amb passos enrere importants. 

El 8M commemora els fets de la mort de 129 dones el 8 de març de 1908 en un incendi a la fàbrica Cotton de Nova York, després d’una vaga per aconseguir jornades de 10 hores, salaris igualitaris i bones condicions de treball. No es van obrir les portes perquè les obreres poguessin sortir i allí es van quedar. Va ser una lluita pels drets de les dones, però també una lluita pels drets laborals, d’alguns dels quals ara en gaudim. 

I nosaltres arribem al 2023, més de cent anys després, amb la divisió dels partits anomenats progressistes, partits que haurien de tenir l’obligació d’entendre’s. Divide et vinces (divideix i venceràs) va dir Juli Cèsar, i el que no sabia aquest gran emperador és que aquesta pràctica s’ha convertit en una tècnica política inigualable. Ara ens trobem en un atzucac o carreró sense sortida, en què la reforma va en contra dels impulsors de la llei.

Del resultat en podem dir nyap, bunyol, pífia, errada, matusseria, grolleria, potineria, barroeria, esguerro, badada, cagada. En teniu més? 

🎦   LES SUFRAGISTES (Suffragette), de Sarah Gavron

Regne Unit, 2015 (Diversos premis europeus)

El moviment sufragista no provenia de les classes altes. Eren obreres que es van radicalitzar després de veure com les seves protestes no servien per a res. El moviment va néixer al Regne Unit abans de la Primera Guerra Mundial, però es va escampar arreu del món. Si més no del món occidental. En l’oriental encara falten moltes més accions contundents. 

Crítica que vaig fer a Facebook el 2015:

Història de les sufragistes angleses des del punt de vista de les dones treballadores, que no tenien res a perdre.

La pel·lícula és anglesa. Amb això ja tenim una posada en escena característica, una ambientació perfecta i una manera de fer molt real, que no vol donar lliçons de res, sinó que ens mostra la història molt crua d’unes dones que consideraven que tenien els mateixos drets que els homes.

És d’aquelles pel·lícules que haurien de ser de visió obligada en alguna classe d’institut.

A Espanya les dones no van poder votar fins al 1931, i a Suïssa el 1971!

La interpretació de la protagonista, Carey Mulligan, és esplèndida.

TRÀILER

Per altra part, tothom sap que a una sufragista que té entre les mans un llapis i un bloc de notes no hi ha qui l'aturi.

Llorenç Villalonga (Mort de dama, 1931)

MADAMA BUTTERFLY

 

Miyajima (Japó)

L’harakiri és un suïcidi ritual que es practicava al Japó per motius d’honor. Tots sabeu que per fer-ho cal obrir-se la panxa amb una arma blanca, com va fer Madama Butterfly, magnífica òpera de Puccini, que després del desengany amorós i de donar el seu fill al pare, decideix acabar amb la seva vida (sempre he pensat que era la història d'una bleda assolellada). 

La paraula va viatjar milers de quilòmetres fins a caure en les llengües occidentals i ho va fer de manera regular en gairebé totes. En català, en francès, en italià... en diem harakiri, perquè no és un suïcidi ‘normal’ occidental, sinó una forma cultural de treure’s la vida. 

D’això se’n diu xenisme. És a dir, un nom estranger que descriu una realitat d’una altra cultura que és difícil de traduir en la nostra. Xenisme ve del grec xenos, que vol dir estranger. D’aquí la xenofòbia, odi o por als estrangers, o la xenofília, estimació als estrangers. 

Del japonès en tenim uns quants de xenismes, com ara quimono, sake, samurai...  Totes aquestes paraules representen formes de vestir, de menjar o de lluitar que no tenen una correspondència idèntica en la nostra cultura i seria difícil inventar-ne una de nova. L’opció, doncs, que ha tingut més èxit, no en català, sinó en la majoria de llengües romàniques, ha estat adoptar el mot en el seu estat original o bé, canviar-ne mínimament algun element com ha fet el castellà amb haraquiri. 

N’hi ha moltes més de paraules japoneses ja normatives, de les quals en coneixem el significat i que podem expressar tranquil·lament amb la seguretat que tothom ens entendrà: kamikaze, tsunami, zen o judo. I la geisha, que encara que no ha entrat al diccionari, sabem que és una jove japonesa molt ben educada en les arts, com ara el cant, la música, la conversa, servir el te, parlar o ballar. 

Són paraules que ens arriben a través de les pel·lícules, de les notícies, d’internet, de les comunicacions, de la immigració i, en general, a través de la globalització cultural. 

 

🎦   HARAKIRI: MORT D’UN SAMURAI, de Takashi Miike

Japó, 2011

Un samurai sense recursos vol morir amb dignitat i demana fer el ritual del suïcidi. Un guerrer li explicarà la trista història d’un altre jove que volia fer el mateix. 

Nova versió (perquè no caldria dir-ne remake) del film Harakiri, de Masaki Kobayashi, de 1962.

És una bona història plena d’humanisme, i allunyada del clàssic de sang i fetge que acostuma a trobar-se en aquest tipus de pel·lícules. 

TRÀILER

L'harakiri

m'escauria potser, però

fa molta por d'obrir-se el ventre,

fa molta angúnia

que ens vegin les entranyes.

Joan Vinyoli (Encara les paraules, 1973)

CENDRA

Els nostres Dimecres de Cendra eren competitius. En la nostra competició guanyava qui mantenia per més temps la cendra al front, i caminàvem com a zombis amb la cara amunt a la cerca d’una mica més de temps amb què conservar la cendra que el capellà ens havia posat al cap després de dir una frase en llatí que no enteníem ni traduïda. 

Els meus records són molt primerencs, de 7 o 8 anys, escoltant capellans que feien por a la canalla, que cridaven en una església de llums apagats, i que ens parlaven de l’infern enfadats, i amb la intenció que entenguéssim què volia dir Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, que traduït d’anar per casa vol dir ei! recorda que ets pols i t’hi tornaràs! 

No celebràvem Carnaval a l’escola ni figurava en cap dels llibres que teníem, només se'n parlava per dir que era una festa ‘pagana’ que contenia tots els mals possibles que et conduïen a la perdició. Carnaval era la festa dels blasfems i dels pecadors, i quan passat el franquisme vam començar a disfressar-nos i anar als balls algun rau-rau encara se’ns bellugava per dins!

El Dimecres de Cendra és el primer dia de Quaresma, i aquesta sí que la celebràvem, o la patíem, millor dit, perquè a casa meva que no eren gens religiosos ni practicants ni res que s’hi assemblés, no menjaven carn els divendres, i em temo que deurien pensar: més val que no en mengem no sigui que a la nena l’hi preguntin i canti! –certament ho preguntaven. 

El franquisme, de la mà de l'Església, havia calat molt fons, tant que fins i tot va ser capaç de canviar el menú dels divendres. No es podia menjar carn en divendres de Quaresma, i tant era si eres de família religiosa com si no. I això és imperdonable. 

Va fer canviar la programació de cinemes, de teatres, de teles i de qualsevol activitat cultural -també de la mà de l'Església- per això ens sabem de memòria Quo vadis i Benhur. No tinc res contra aquestes pel·lícules, al contrari, sempre m’han agradat, però les persones adultes han de poder triar allò que vulguin veure, sigui el que sigui. És a dir: sigui el que sigui. 

Tot i això, el suquet de bacallà que feien per Divendres Sant era més que bo!

  

🎦   DIMECRES DE CENDRA, (Ash Wednesday) de Larry Peerce

EUA, 1973  (nominacions al Globus d’Or i a altres premis)

Una dona amb un matrimoni en crisi decideix fer-se la cirurgia estètica per semblar més jove i reconquerir el seu marit, però no tot surt com s’esperava.

Es considera la darrera gran pel·lícula de Liz Taylor, perquè de fet n’és la protagonista absoluta, tot i que va ser un projecte polèmic perquè estava en procés de separació de Richard Burton i les addicions ja havien aparegut a la seva vida.

És una pel·lícula trista, de realitats. Res a veure amb altres interpretacions més memorables de l’actriu, però curiosa de veure. Realment va ser una dona molt guapa i, en aquesta ocasió, la càmera s’aprofita dels primers plans.

TRÀILER

Quan es va fer de dia, els veïns del poble van rastrejar tots els prats de vora el camí, però ni rastres de sang, ni res de res, com si el fantasma s'hagués esfumat. Aquell Dimecres de Cendra fou un dia de dol a Prats.

Josep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993)

 

XAFARDEJANT...

Antics safarejos de Reus que avui s'utilitzen per a usos culturals

Al terrat de casa els pares hi havia un safareig (a la meva zona sempre s’ha pronunciat ‘safreig’), que no es compartia amb ningú perquè cada veí tenia el seu! Era tan gran que hi cabien els llençols i rajava aigua nit i dia. No vull ni pensar la quantitat d’aigua gastada inútilment, però no s’hi podia fer gran cosa, eren pisos de lloguer i res no es podia decidir. 

Encara que les rentadores més modernes esbandien la roba, un cop esbandida es portava al terrat i es tornava a posar al safareig perquè es remullés ben remullada per després estendre-la al sol. Devia ser que no es fiaven de les màquines, contràriament al que fem ara, que els ho fem fer tot, surti com surti. 

Els primers safarejos públics o rentadors es construeixen a partir del segle XVII. Èpoques en què els veïns no tenien ni llum ni clavegueram ni aigua corrent. Calia doncs repartir l’aigua potable de les fonts per a la gent, i deixar la dels pous per a altres usos. 

Per rentar la roba a vegades feien servir safarejos situats prop d’aigua corrent com les fonts o aigua estancada en basses. Cada vegada va tenir més importància la higiene personal pels contagis amb malalties infeccioses, per això hi ha safarejos públics que tenen zones diferenciades per rentar diversos tipus de roba. 

El safareig ens el van portar els àrabs, si més no, el nom, perquè de safarejos ja n’hi deuria haver. És doncs un mot d’origen l’àrab, saharij, que curiosament el castellà no té, tot i ser una llengua amb molts més arabismes que el català. En castellà en diuen lavadero. 

Als safarejos, a més de rentar roba les dones, s’hi xerrava, i d’aquí ve la frase feta fer safareig, que vol dir xafardejar, enraonar més del compte sobre els altres... i totes aquestes coses que passin els anys que passin continuem fent, els humans. De fet, xafarder, etimològicament ve de safareig!

I avui he après una paraula: safaretjada, que és la roba que es renta d’una vegada en un safareig, però malaguanyada paraula, segur que ja no la diu ningú ningú!

🎦   LA MEVA PRECIOSA BUGADERIA (My Beautiful Laundrette), d’Stephen Frears

Regne Unit, 1985 (moltes nominacions i premis)

Un jove anglès d’origen paquistanès dirigeix la bugaderia del seu oncle juntament amb un company de classe, que no vol treballar i es dedica a amenaçar immigrants. La relació entre els dos joves escandalitza les famílies. 

Una història amb sentit de l’humor, molt subtil. Un guió que provoca l’espectador sense caure en extremismes. És una bona pel·lícula que ens farà passar una estona agradable. 

TRÀILER

A la paret de pedra de llevant hi havia un safareig amb una gruta de fang rissat i regalimós, amb totes les escletxes plenes de molses i falzies lluents.

Maria Aurèlia Capmany (Vitrines d'Amsterdam, 1970)

OSSOS A MART!

 

En les classes per a adults dels anys 70-80 explicàvem els diacrítics com aquell qui explica una història d’extraterrestres, perquè ningú no havia sentit mai la paraula i nosaltres amb prou feines. Però mira, amb els anys ens vam fer amics, ens vam fer companyia i ens hi vam anar acostumant. N’hi havia alguns que no ens els sabíem de memòria i calia sempre consultar-ne el significat, com ara cós, sèu o tòt. En uns altres sempre apareixia el dubte de si l’accent anava sobra la bota de caminar o sobre la bóta de beure vi. Fins que un bon dia ens llevem al matí amb la trista notícia que els accents han quedat reduïts a 15, i ens vam quedar orfes d’accents, i vam pensar que per això no hauria calgut explicar tant!

I així fins ahir, que vaig llegir la notícia extraterrestre que la NASA havia trobat un os a Mart. Un os de què? De gos, de gat, d’humà, de dinosaure? Doncs va trobar un os, aquell que abans es deia ós, però no va trobar l’animal, sinó un dibuix de la cara, dibuix estrany format entre muntanyes i pedres marcianes. Per un moment vaig pensar que la nostra història humana venia del planeta guerrer, de Mart, però aviat vaig adonar-me’n que els diacrítics que encara circulen pel meu subconscient em van jugar una mala passada lingüística. 

Diacrític vol dir distintiu. Totes les llengües romàniques en tenen, perquè totes pateixen del mateix mal, tenen paraules homònimes monosil·làbiques, és a dir, paraules de significat diferent que s’escriuen igual i només tenen una síl·laba, que per norma no s’accentua. Per no confondre-les, en una s’hi posa un accent, per exemple: el mes de febrer és el més fred o mon cosí ha donat la volta al món... i així fins a quinze, que és tot el que ens han deixat els acadèmics.

Al castellà li van prendre els diacrítics aún i sólo, i avui encara se senten els laments dels orfes.

No els ho discuteixo pas, però no els perdono el dóna, ni tampoc el sóc. És com si ens haguessin deixat calbs de sobte, perquè el soc és un mateix!

La notícia

🎦   L’OS (The bear), de Jean-Jacques Annaud

França, 1988 (Premis BAFTA i Premis Cèsar. Nominada a diversos premis)

Un os petit es queda orfe i ha de sobreviure en un lloc difícil, però un os adult decideix protegir-lo. 

És un bon treball de filmació d’animals en el seu hàbitat. No es pot considerar un documental, tot i que podria semblar-ho. Evidentment, els ossos són el centre de la història i ens ensenyen com sobreviure davant la pitjor adversitat. Bona pel·lícula!

TRÀILER

Fem com aquells científics que amb quatre o cinc ossos saben imaginar-se un animal sencer ja extingit.

Josep M. Espinàs (Temps afegit, 2001)

QUINA LLET!

 

(Imatge Commons)

A la meva primera escola, el Grupo Escolar Generalísimo Franco, ens donaven un got de llet en pols al matí que era veritablement fastigosa i em produïa un malestar que durava tot el dia. 

A casa ens vam fer grans amb llet condensada El Castillo, que no sé pas si encara es ven. En un armari de la cuina hi havia un pot obert i cada cop que hi passava n’agafava un dit. Era dolça a més no poder, però la dolçor sempre va ser molt apreciada a casa pel pare i per mi. 

La llet condensada ve de l’anglès concensed milk, és per tant un anglicisme, tot i que sembla tan nostrada com el pa amb tomaca. Va ser un aliment de postguerra que a poc a poc ha anat perdent adeptes potser per l’excessiu concentrat de sucre, ara que el sucre és el pitjor dels aliments. Actualment es fa servir més per fer pastissos o flams o púdings, que com a substitut de la llet líquida. 

Curiosament, la llet ens ofereix unes frases fetes ben estranyes. A part de la mala llet que tothom pot tenir en algun moment de la vida –o del dia- diem molta llet referint-nos a molta sort, i a tota llet o cagant llets si anem excessivament de pressa, que té l’origen en la rapidesa amb què repartien la llet amb animals als matins, que deixava un regueró pels camins.  

Del llatí lacte. Tots els romànics hem fet més o menys el mateix: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià, leite en portuguès i gallec... Quan al Renaixement es van cridar els mots clàssics per denominar nous descobriments, els vam anomenar amb el prefix lacte, com al seu origen: lactosa, lactància, lactant, làctic... 

La llet és en hores baixes, no està de moda, i segurament per això es fan uns farts de fer anuncis per la tele explicant-nos-en els beneficis.

Una de les grans consumidores de llet va ser Cleòpatra, però de llet de burra! No sé si és millor que la de vaca o cabra perquè no l’he tastada mai, però deuria tenir el seu què banyar-s’hi com feia ella. 

Liz Taylor avui amb Cleòpatra? Naturalment! 😉

🎦   CLEÒPATRA, de Joseph L. Mankiewicz

EUA, 1963 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Juli Cèsar visita Egipte per evitar-hi una guerra civil. Cleòpatra VII no s'entén amb el seu germà-marit Ptolemeu XIII, amb qui comparteix el poder. El Cesar queda captivat per la seva bellesa, es converteix en el seu amant i la proclama reina d’Egipte, i després s’hi casa. 

Només per tornar a veure la parella Liz Taylor-Richard Burton ja val la pena. És un clàssic del cinema que és interessant, no només perquè se’ns mostri la manera de fer pel·lícules dels anys 60, sinó per conèixer la història novel·lada de Cleòpatra i Juli Cèsar. Una història rocambolesca que, si no és ben bé així, ho podria haver estat. 

TRÀILER

Entràrem a Barcelona de nit, dins d'un camió carregat de caixes de llet condensada i samarretes per als combatents de la República.

Teresa Pàmies (Va ploure tot el dia, 1974)

AL·LUCINA COL·LEGA!

 

Hem de dir el·lipsi igual com diem el límit. Ho fem bé alguns cops, però no sempre!

A vegades les dues eles es pronuncien seguides, però la ela geminada –que vol dir una ela bessona- no és una ela, sinó dues, per tant cal sentir les dues. Ens hem relaxat de tal manera que algun dia –espero no veure-ho- l’eliminaran i passarà a ser una ela simple i vulgar, sense cap gràcia. 

Per què el 24 de gener és el dia del punt volat? Doncs perquè un 24 de gener de 1913 es van aprovar les normes ortogràfiques del català i, amb elles, l’ús del punt volat per escriure la ela geminada. Tots són cultismes procedents del llatí o del grec que ja tenien doble ela en origen: la pel·lícula al·lucinant del goril·la intel·ligent m’il·lumina. 

No s’hi val a posar un guió entre les eles, ni un guió baix, ni un punt, ni un apòstrof, ni una coma. Només és correcte un punt volat, per molts guions que hagueu vist en escrits actuals o antics. Pompeu Fabra no volia una ela geminada amb guió entremig perquè deia que semblaria un mot compost. El punt volat és la proposta de mossèn Alcover, que va reeixir als escarafalls dels acadèmics que no ho veien clar.  

No us penseu pas que és fàcil en l’època tecnològica. La ela geminada ha provocat dificultats en la indexació i en l’ordre alfabètic, cosa que Fabra no sospitava! Als anys 60 les linotípies tenien eles geminades d’una sola peça, però després venen uns anys en què ara la trec ara la poso en els teclats; els projectes de codificació europea dels signes fan canviar la legislació i no se sap mai si trobarem un teclat amb la ela. Avui, encara, la majoria de teclats no en tenen i cal recórrer a dues o tres pitjades. Si el vostre PC no disposa del punt volat, premeu una l i després MAJ+3 i us sortirà! 

Sap greu dir-ho, però hi ha poca norma on agafar-se. Podem pensar que alguns mots començats per al·l, il·l, col·l... en porten, o els acabats en el·la, il·la... però és probable que ens equivoquem, perquè hi ha mots com alegria o colador o elaborar que no en porten encara que en un principi podríem pensar que sí. La ela geminada cal aprendre-la, cal memoritzar els mots habituals i, si és el cas, consultar els dubtosos. Cap altra solució no ens donarà seguretat absoluta. I això passa en totes les llengües que tenen sons poc clars, que en són la majoria.  

Geminar, del llatí gemĭnare, vol dir produir una cosa doble, per això un dels signes del zodíac és Gèminis, els bessons. Diuen que els qui han nascut sota aquest signe tenen caràcter doble i contradictori!

🎦    INSEPARABLES (Dead Ringers), de David Cronenberg

Canadà, 1988 (Va obtenir molts premis i moltes nominacions)

Història de dos bessons idèntics físicament, però amb personalitats oposades. 

És un drama psicològic, que ratlla el terror tot i no ser-ne. Una de les millors pel·lícules del director canadenc. La doble interpretació de Jeremy Irons és boníssima. 

TRÀILER

Ah! Com desitjaria que fos costum de veure els focs follets les nits que no hi ha lluna! Jo sóc Gèminis.

Joan Brossa (Fregolisme o monòlegs de transformació (1965-1966), 1983

TAULES AMB ESTOVALLES

  

Hem passat dies festius i necessitàvem taules ben parades!

Tinc unes estovalles de la iaia que encara no s’han fet malbé, tot i que es van posar cada dia del món a la taula. Deuria ser roba bona. Tenen gravades les lletres de l’avi, A.M. Ella feia el dinar, cosia, rentava, planxava... però les estovalles portaven les lletres de l’avi, igual com els llençols, les lletres de l’amo de la casa. 

Cada setmana se’n posaven de netes, i sempre sempre hi queien les gotes de vi negre de garrafa que compràvem a cal Pepito del vi. Les estovalles feien cap al terrat, en un cossi amb sabó moll durant dos o tres dies, fins que la taca de vi desapareixia. 

Ara trobem restaurants amb estovalles blanques impol·lutes, amb camins de taula, amb estovalles individuals de diferents materials, però també n’hi ha que et posen directament el plat damunt la taula. 

No m’agrada posar plàstic a la taula, així que tot i que cal rentar-les, hi poso estovalles que no duren tant com abans i que es foraden i s’esfilagarsen aviat pels tombs de la rentadora. Hi poso sovint les de les lletres A.M. i me les miro de reüll, perquè continuen fortes sense desfilar-se. 

La paraula és germànica, thwahljo, d’on deriva també la tovallola. 

Els diccionaris ens diuen que les estovalles son una peça de lli o de cotó que es posa estesa damunt la taula en parar-la per servir el menjar, i encara recordo l’alegria que van tenir a casa quan van descobrir el tergal, que és un tipus de tela que no cal planxar. 

L’únic mantell que tenim en català és el de la forma de capa, com un mantell reial, o com el de Deu-nos abric dins vostre mantell blau, del Virolai de Montserrat, però cap més. La resta de roba que posem a la taula són tovalles o estovalles, per tant, no tenim ni hem tingut mai manteleries, senzillament perquè no tenim manteles. 

No cal que siguin festes, feu servir estovalles ben xules!

🎦     UN SUBMARÍ A LES ESTOVALLES, d’Ignasi P. Ferré 

Catalunya, 1991, basada en la novel.la de Joan Barril 

Un jove immigrant marroquí vol ser atleta, però topa amb molt problemes i es queda a Barcelona. 

Del gènere de la comèdia. En realitat és molt millor el llibre de Joan Barril que no pas la pel·lícula, que cau en alguns tòpics.  

TRÀILER 

Fins ara el fill era nostre, però a la nit de les clíniques, el nostre fill se'ns apareix com una d'aquelles estovalles verdes dels casinos on la gent hi diposita les seves apostes.

Joan Barril (Condició de pare, 1997)

AVUI LLIMONES!

imatge Commons

 

Ara en tenim tot l’any de llimones, però de fet apareixen a la tardor, quan els llimoners estan plens fins a dalt de fruita groga aspra i àcida a punt de collir. 

Del persa limun, els àrabs ens van portar el cultiu de la laymûna, la fruita del llimoner, i la van estendre per la Mediterrània, però tot i que grecs i romans la cultivaven, van ser els àrabs els qui en van treure més profit, i a nosaltres ens la van portar després del seu pas per Al-Andalus.  

És, doncs, un antic arabisme que s’ha quedat aquí per sempre. Paral·lelament, d’aquesta fruita en llatí en deien citrus limon, per això del conjunt de llimones, taronges, llimes, llimones dolces i mandarines en diem cítrics. Les diferents llengües donen opcions similars a la catalana. En castellà, limón; en portuguès, limão; en anglès, lemon; en italià, limone; però en francés, citron, i en alemany Zitrone, que han estat fidels al llatí. 

A les Terres de l’Ebre i al País Valencià en diuen llima i llimó, que no hem de confondre amb la llima, un cítric semblant a la llimona, però més verd, amb el qual fem els mojitos!

El ‘descobriment’ d’Amèrica, independentment de tot el saqueig i genocidi cultural, va ser un anar i venir de llavors, tubercles, i fruites. Mentre feien arribar patates i tomàquets a Europa, des d’aquí transferíem llimones i taronges. També van proporcionar-nos tabac i cafè, als quals ens hem fet addictes, i des d’aquí enviaven civada, ordi i blat cap a les Índies. 

De la llimona en podem fer llimonada, però també limoncello, un licor originari de Sorrento, prop de Nàpols. De fet, és com la ratafia, cada casa fa el seu, per això n’hi ha de diferents intensitats. Només necessitem 4 ingredients: llimones, sucre, aigua i alcohol. Us en poso una:

• 5 o 6 llimones (de les bones, no del súper, que no fan olor de res)
• Peleu les llimones (només la pell groga, la blanca no, que amargueja)
• En un recipient poseu-hi 500 ml d’alcohol alimentari (96º) i la pell de les llimones, i deixeu-ho macerar una setmana ben tapat, en un lloc fosc.
• Feu un almívar amb 750 ml d’aigua i 300 g de sucre i l’afegiu al preparat anterior. Ho deseu una setmana més, ben tapat, en un lloc fosc. 
• Coleu el líquid i poseu-lo en una ampolla. I a la nevera!

Opcions: 

• En comptes d’alcohol de 96º hi podeu posar vodka, que només té 40º i és molt neutre, per tant, haureu de canviar la proporció de la recepta (1 l de vodka i 250 ml d’aigua). 
• Hi ha qui també hi posa el suc d’una llimona, 
• A partir d’aquí feu-lo vostre!

🎦   PAN DE LIMÓN CON SEMILLAS DE AMAPOLA, de Benito Zambrano

Espanya, 2021

Dues germanes que es van separar durant l’adolescència es retroben per vendre un forn de pa que han heretat.

Un drama intimista, on apareixen els fantasmes del passat, els conflictes familiars i una història per descobrir. Bona ambientació i un treball que val la pena veure. 

TRÀILER

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
y un huerto claro donde madura el limonero.

Antonio Machado (Retrato, 1912)

TRENCANT NOUS...

  

Trencanous preparats!

Els Reis d’Orient haurien desaparegut si no fossin aprofitables comercialment. I no cal que ens estripem les vestidures, més val acceptar-ho. Tot allò que no produeix no compta. Tot el que no fa circular diners s’arracona i les màquines de fer diners fan aparèixer noves versions i nous personatges per comprar més i tornar a comprar. 

El tió, una tradició que semblava condemnada a desaparèixer ha revifat misteriosament; el Pare Noel o Santa Claus, que baixen per la xemeneia de les cases –les que en tenen-, s’han introduït de tal manera a les nostres vides que fins i tot els podem veure grimpant pels balcons i finestres de l’exterior dels pisos. O bé Sant Nicolau o Ded Moroz en altres llocs, amb les característiques pròpies de cadascun d’ells.

De mica en mica han arribat noves figures d'estranquis, com els gnoms petits i barbuts, que només tenen gorro i nas, les galetes guarnides de Nadal, els animals propis del nostre país, com els rens 😐, els trineus i els cérvols, les corones de les portes, els mitjons enormes que es posen sota les xemeneies de les cases –les que en tenen-, els guarniments nòrdics, els panettones italians...

Siguem creients o no, la nostra cultura és cristiana, i per això a les cases s’hi veuen naixements i pessebres sencers, encara que aquest sigui l’únic símbol anual de religiositat. I no puc entendre com en algunes escoles o en altres institucions eliminen els elements religiosos tradicionals per ‘preservar’ la laïcitat, concepte que no té res a veure amb la tradició. Una escola laica és la que ensenya amb total independència de les confessions religioses que hi pugui haver entre els alumnes, però no pas la que obvia el país on viu, perquè segons aquest pensament ni Sant Jordi ni cap festa major haurien de celebrar. Sumar és bo, però arraconar el que és propi, no.    

I encara hi ha un altre element força nou que va ocupant espai tímidament al costat dels arbres de Nadal: el trencanous. Ernst Hoffmann va escriure el 1816 la història d’un trencanous, una joguina que va arribar la nit de Nadal i que viu en un regne màgic ple de ninos i joguines. Anys més tard, Piotr Txaikovski, a partir d’una adaptació del conte feta per Alexandre Dumas, va convertir la història en el ballet El trencanous, un dels més famosos i més representats al món. És la imatge que il·lustra aquest apunt; l’anireu veient a les botigues, als aparadors, a les fires... fins que li donareu una oportunitat, un espai entre el caganer, els canelons, les neules i els torrons.

🎦   EL CASCANUECES Y LOS CUATRO REINOS, de Lasse Hallström i Joe Johnston

EUA, 2018 (Premis Annie, com a millor animació de personatges en pel·lícula no animada)

Cinema d’aventura i fantàstic. Versió lliure de la història del trencanous de Hoffmann. 

Confesso que no l’he vista, però no em faria res veure-la, si més no té un bon repartiment: Keira Knightley, Helen Mirren, Morgan Freeman. Són aquelles pel·lis familiars de la tarda de Nadal, ensucrades, però típiques i tòpiques.

TRÀILER

S'aixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: "He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap.

Mercè Rodoreda (Mirall trencat, 1974)

ELS ARBRES DE L’EXISTÈNCIA

  

foto: Estel Bové Munté

L’arbre genealògic és una eina que hauria de ser obligatòria com el DNI o el passaport. 

L’arbre trenca totes les idees preconcebudes d’allò que ets i d’on vens.

L’arbre et dirà que per part de mare potser vens del sud més estèril o del nord més ric. Potser et dirà que el teu avi era mercader i venia del Marroc, o que el teus avis paterns baixaven d’Occitània a buscar-se la vida per aquí. 

Et dirà, com em va dir a mi, que un navegant genovès va arribar a Tarragona i va formar família amb una noia catalana. Dels italians venim? Tant de mal que n’he sentit parlar a casa dels italians pels bombardejos que no paraven! Doncs mira! Venim de Gènova! 

El resultat sempre és una sorpresa. Molta gent s’haurà d’empassar l’orgull de ser tan catalans o tan espanyols o tan europeus o tan... 

La genealogia és una paraula que ens arriba del grec: genea, que vol dir generació, família, més l’afegit logos, que significa ciència o coneixement. Estudia els nostres ascendents i descendents, els parentius i les aliances familiars. 

Després de fer els arbres genealògics de casa ens vam adonar que cap parentiu no ens unia a l’aristocràcia, ni a la burgesia, ni a la reialesa, -cosa que ja sospitàvem- i que la pagesia i la pesca van ser els qui van ajudar a subsistir la majoria de les famílies que ens han precedit. 

Es pot apreciar com al segle XVIII molts cognoms canvien de forma. L’administració catalana va ser substituïda per funcionaris castellans que escrivien tal i com sentien els cognoms. D’aquí tants i tants errors en les vocals neutres, en les o/u, en les erres finals mudes, característiques del català. El meu cognom italià, Monte, que en principi significava muntanya, es va convertir en Munté, per obra i gràcia d’algun escrivent amb maniguets i ulleres rodones. 

Abans del XVIII és difícil seguir el rastre de les dones, perquè en casar-se perden els cognoms. Hi ha una llista innombrable de nadons morts en néixer, anomenats albats, excessives dones que moren en parir algun dels fills i homes que no esperen gaire a tornar-se a casar perquè algú es faci càrrec dels supervivents petits. És tot un món interessant i desolador alhora. Estudiant-lo agraeixes haver nascut una mica més tard. 

Després de perseguir ascendents per llibres de museu et tornes molt humil, si no ho eres ja. 

🎦   L'ARBRE DE LA VIDA (The Tree of Life), de Terrence Malick

EUA, 2011

Anys 50. Un pare té un comportament molt sever amb el seu fill per ensenyar-li a anar per la vida. Quan el nen és gran intenta comprendre l’actitud de son pare. 

Pel·lícula complexa, molt intensa, que fins i tot ens pot semblar surrealista en certs moments, però plena de sentiments, dramatisme i de bones interpretacions.  

Una història que es pot entendre encara que no es comparteixi. 

TRÀILER 

Mònica s'afanyà tot seguit a descriure, com si el plantés allà mateix, davant del seu marit, l'arbre genealògic de la família i resseguia amb precisió la branca que a mitjans del segle passat havia unit la família d'ella amb la dels Alsina.

Xavier Benguerel (El testament, 1955)

SOLSTICIS...

El dia 21 de desembre, el sol -si en fa- passa per un finestral del campanar de la prioral de Sant Pere de Reus, coincidint amb el solstici d’hivern. I cada any desenes i desenes d’habitants de la ciutat s’amunteguen al carrer del Vidre –que toca a la plaça Mercadal- per retratar una i altra vegada els rajos solars. Hi van cada any i sempre fan la mateixa foto! I segur que la tenen repetidíssima, però mira, és la tradició! L’espera s’acompanya amb un rumor: Ara, ara! No, encara no! Aquest núvol fa nosa! Ei, ja ha passat!... perquè el fenomen és ràpid i no s’hi val a badar. 

Jo també m’hi he amuntegat al carrer del Vidre, sobretot aprofitant la jubilació, perquè el fet es veu cap a les 10 del matí, i he compartit aquest moment únic i anual de veure com el sol travessa el campanar i he de dir que és bonic ser-hi. Cada any hi ha més gent! 

Aquesta circumstància és semblant a altres llocs del món on passen coses similars relacionades amb el sol o els estels. Rajos de sol il·luminen verges un dia determinat de l’any; alguns travessen pedres neolítiques; el sol il·lumina els déus i el faraó Ramsés II uns dies al temple d’Abu Simbel d’Egipte; el sol es projecta al terra d’una finestra de la torre del Micalet, el campanar de la catedral de València, cada 15 d’agost; o passa pel forat d’una roca determinada... i així innombrables monuments que per casualitat o expressament coincideixen en la unió de les pedres amb el sol. 

Solstici ens arriba del llatí solstitĭum, que vol dir sol+statum, és a dir, quan el sol està estàtic. Tècnicament: Punt de l’eclíptica separat 90°, sobre el pla d’aquesta, del punt de l’equinocci, cosa que vol dir que és el temps en què el sol passa pel punt situat més lluny de l’equador i coincideix amb el primer dia de l’estiu i el primer dia de l’hivern. 

L'hivern no s'acaba, però l'any sí! 

🎦   SOTA EL SOL DE LA TOSCANA, d’Audrey Wells

EUA, 2003 (Nominada a diversos premis)

Una escriptora que viu a Sant Francisco s’ha divorciat i en conseqüència pateix d’un bloqueig creatiu. La seva amiga li regala una estança de 10 dies a la Toscana, Itàlia, on coneixerà els seus veïns i una nova vida. 

La pel·li pateix d’una manca de guió sòlid, però són molt agradables els passis de càmera per la Toscana, que redimeixen la resta. 

TRÀILER

Les roses d'abril, com cada any, floriran pel maig, i quan s'acosti i arribi el solstici d'estiu els capvespres seran interminables.

Albert Jané (Les estances d'Omar Kayyam, 2011)

LA MÀGIA DELS TIONS

 

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

El meu padrí em va donar un bastó, que encara conservo, per fer cagar el tió. El bastó té més de seixanta anys i aguanta fort. El tió de casa encara el veig, en un racó, tapat amb una manta pel fred, i menjant patates i cebes. Recordo els cops, la cançó i els regals que sempre eren coses de menjar. 

La tradició es manté gràcies al substrat comercial que representa, perquè actualment els tions deixen anar cotxes teledirigits, playmòbils, cuines i nines de mida natural. Les tifes del meu tió eren els torrons, les neules i les begudes destinades als dies de Nadal i Sant Esteve, per tant, la festa deuria ser el 24. Algun caramel o alguns anissos i poca cosa més ens deixava aquell tros de fusta sense potes, ni cara ni barretina. Quan cagava carbó volia dir que ja no podia amb la seva ànima i que ja havia cagat prou per avui. Al cap d’uns dies el tió desapareixia i els regals de veritat me’ls portaven els d’Orient. 

Un tió no és més que un tros de soca gruixuda, però desprèn una màgia indiscutible. He llegit que actualment els nens van a buscar els tions a la muntanya. Els nostres tions sempre van trucar el timbre de casa. Quan li vam dir al meu fill gran que obrís la porta, de l'esglai que va tenir en veure'l, va ensopegar amb el tió i tots dos van rodolar per terra. Un accident que es va reparar uns dies després quan els cops de bastó van fer efecte. 

L’origen és rural i servia per desitjar que la primavera oferís abundància de collites, però en passar a la ciutat, el ritual es va transformar.  Hi ha qui després els crema, qui els llença o qui els desa fins l’any vinent. El nostre té més de quaranta anys, però resisteix com un bon tió. 

Dit de passada, el cagatió no és un tió. Tenim el tió de Nadal i la festa de fer cagar el tió, res més. En tot cas, podria ser acceptable dir-ho com a sinònim de festa, però no de l’objecte. No sé per què persistim a dir les coses malament quan sempre s’havien dit bé, sobretot en aquest cas en què no hi ha competència d’altres llengües. Som així!

🎦   EL LEÑADOR (Braven), de Lin Oeding

Canadà, 2018

Un llenyataire és assaltat per uns traficants de drogues, i farà tot el possible per defensar la seva família. 

Una pel·lícula d’acció, amb moltes baralles i escenes perilloses. D'aquelles de diumenge a la tarda... 😃

TRAILER

L'escalfor
dels tions a la llar quan el capvespre allarga
les ombres dels xiprers, part de fora, i dels pins.

Maria Àngels Anglada (Arietta, 1996)

MÍTING AL PÀRQUING

Una de les formes clàssiques de formar noves paraules és afegir un sufix al final d’un mot. Per exemple: un dels sufixos propis del català és -itzar, de manera que si l’afegim a l’adjectiu actual el transformem en el verb actualitzar. 

Sembla mentida, però no en tenim prou. No som els únics que no en devem tenir prou amb els sufixos que afegim des de fa més d’una dotzena de segles, perquè totes les llengües romàniques estan patint del mateix mal. I és el fet d’afegir el sufix –ing, anglès a més no poder, que transforma els nostres mots en anglicismes. 

És com una invasió subtil –com deia Pere Calders- que va penetrant per les venes llatines fins a quedar-s'hi. Planyo els responsables del Centre de Terminologia de Catalunya cada cop que es troben amb elemeents com ara skating, slamming o cramming...

De petits ens feien fer cal·ligrafia per intentar adreçar les nostres tímides lletres lligades. Teníem dos quaderns: el de lletra gòtica, que avui encara no he necessitat més que per fer algun títol rocambolesc, i la lletra rodona, a la qual anomenàvem redondilla. Ens vam fer un fart de treballar amb plumilla i tinter, mentre amb el secant eixugàvem les gotes de tinta que anaven caient damunt del paper. 

Ara ha arribat el lettering, que no és altra cosa que cal·ligrafia, diguem-ne artística, o retolació. Ja tenim edicions de llibres de lettering per donar i per vendre, per a petits i grans. 

El sufix –ing ens ha anat bé per poder parlar de coses que venien del nord i que per a nosaltres eren desconegudes, com ara càmping, fúting, pírcing, míting, pàrquing, tràveling, càsting, màrqueting o zàping, paraules que ja són catalanes de tota la vida. N’hi ha moltes més que empenyen per entrar, però encara no els han donat permís, com el lettering. Només és qüestió de temps! 

🎦   THE PILLOW BOOK (El llibre dels coixins), de Peter Greenaway

Regne Unit, 1996

Kyoto, anys 70. Un vell cal·lígraf escriu una felicitació a la cara de la seva filla. Quan es fa gran recorda aquell regal del pare i cerca un amant que també sigui cal·lígraf, per oferir-li tot el cos. 

Va obtenir el premi a la millor pel·lícula al Festival de Sitges. És d’estètica japonesa i curiosa per l’argumentari tan especial, com el fet de cal·ligrafiar un cos, cosa que no deixa de ser precursora dels tattoo, ai!, volia dir tatuatges!

TRÀILER

—Potser més encara,
perquè l'espai buit,
mancat,
em deixa damunt la pell
la cal·ligrafia d'un silenci profund
en contrast amb la contundència
dels dits que hi són presents.

Guillem Viladot (Abans podríem passar pel Louvre, 2000)

 

MOIXONS ENGABIATS

 

foto: Estel Bové Munté

El meu padrí caçava caderneres, canaris, pinsans i passerells amb xarxes i reclams, i els engabiava. De gàbia no en va netejar mai ni una. Se li va ocórrer creuar dos moixons i el resultat va ser un híbrid que ni cantava ni feia gran cosa, però era maquet. 

Cada matí es netejaven les gàbies i s’hi posava aigua i escaiola, que és el menjar dels moixons. A casa en deien escariola. Després els deixaven al balcó i, els que en sabien, cantaven. Al vespre, els tapaven amb un drap i els posaven sota l’aigüera i a dormir. I així any rere any. Quan arribava un nou moixó a casa ningú saltava d’alegria, perquè volia dir més gàbia per netejar. En cada gàbia n’hi deuria haver set o vuit, i recordo que s’escridassaven. No en tinc pas un mal record, però sempre vaig sentir remugar força les encarregades de netejar les gàbies. 

Els ocells fringíl·lids estan protegidíssims. Són moixons que tenen un bec apte per menjar llavors i gra, i saben cantar. Actualment són objecte d’atenció la tinença i la cria en captivitat. És justament el que feien a casa, tenir-los captius: tenir-los sota l’aigüera per dormir i al balcó per cantar.  

A Catalunya hi molts criadors que tenen cura dels moixons i es dediquen a portar-los a concursos de cant. Es disposa d’una base de dades on se sap quantes cries han nascut, quantes han mort i quantes s’han escapat. Pobre home si ara fos viu! Ara cal anellar els moixons i les seves cries per aconseguir-ne el control i la regulació i se’ls fa un seguiment tal que el meu padrí ja els hauria llençat balcó avall. 

No ho puc criticar gaire perquè jo hi he treballat molts anys en aquests àmbits, però cal dir que entre l’absoluta llibertat de caçar tot el que volava i el control actual de cada poll que neix a Catalunya hi deu haver un terme mitjà... no sé jo. 

🎦    EL HOMBRE DE ALCATRAZ, de John Frankenheimer

EUA, 1962  (Globus d’Or, Festival de Venècia, Premis Bafta, i molts altres premis més)

Un pres molt conflictiu de la presó d’Alcatraz, condemnat a dotze anys incomunicat, es dedica a la cria de moixons i descobreix que aquesta n’és la seva veritable vocació.

Un clàssic de les pel·lis de presons i presoners i, en aquest cas, una curiosa connexió entre el protagonista Burt Lancaster i els moixons. 

TRÀILER

Cada matí has cantat al balcó,
amablement, mentre jo treballava,
discretament, com una cadernera,
i ara és molt just que jo tracte de dir-te
i intente dir un amor sense nom,
flor del balcó que no sé com et dius.

Vicent  Andrés Estellés (Ram diürn, 1986)

FAS TEATRE?

Teatre Fortuny, Reus

Tenim una bona notícia a Reus i és que el vell teatre Bravíum es rehabilitarà i passarà a ser municipal, per donar cabuda a més producció teatral a la ciutat. Una de les coses de què s’han de sentir orgullosos els de Reus és de la diversitat de teatres. N’hi ha de grans, de mitjans i de petits, i no hi ha setmana que no hi hagi una cosa o altra per anar a veure, o més d’una alhora. 

Fer teatre vol dir aparentar, fer veure, simular... però també exagerar, de tal manera que ho podem definir amb paraules teatrals: fer comèdia, fer-ne un drama o fer una escena o un espectacle. 

Totes les cultures del món tenen alguna forma de teatre i els seus inicis es relacionen amb els rituals. Tot i que trobem teatre en la prehistòria i en l’antic Egipte, el ‘nostre’ teatre ens arriba dels grecs, θέατρον, que volia dir 'lloc per veure coses’, i d’aquí va passar al llatí theātrum. 

En una extensa zona del català central, la nostra generació precedent deia teiatre (o teiatru) en comptes de teatre. D’això se’n diu epèntesi. És el fet d’introduir una lletra entre dues vocals per fer-ho més fàcil. La pronúncia de dues vocals fortes contigües ens costa, i l’oralitat ha fet aquestes coses, ha procurat fer la pronúncia fàcil. I això no ho hem fet només amb el teatre, també es deia o es diu graiella, paiella, ideia... perquè en tots els casos hi ha dues vocals juntes que ens compliquen la vida, per això diem dugues i no dues!

La llengua derivada del llatí es va anar modelant i retocant oralment fins a arribar a l’actualitat, passant per tot un seguit de processos lingüístics que s’estudien en posterioritat al fenomen. Fer teatre en el sentit d’exagerar és una expressió tan ben trobada que em sembla que no hi ha llengua que s’hi resisteixi. 

Hi ha polítics que fan teatre, d’altres fan obres de veritat, però són tan dramàtiques i esperpèntiques que més ens val anar al cine, almenys si no t'agrada te'n vas! 

🎦   NOCHE DE ESTRENO, de John Cassavetes

EUA, 1977 (Premis al Festival de Berlin i als Globus d’Or)

Una actriz de Broadway es posa a la pell dels seus personatges d’una forma tan intensa que el seu desgast personal és inevitable. 

Una pel·lícula catalogada dins del cinema independent. Engloba la soledat, l’amor, la pèrdua de la joventut. Molt ben interpretada, amb papers plens de matisos i ben rodada. 

TRÀILER

Acte primer. Escena primera [(Un mestre de música; un deixeble del mestre de música, component damunt una taula que és al mig del teatre; una musiquessa, dos músics, un mestre de dansar, dansaires.

Josep Carner (El burgès gentilhome, 1919)