dissabte, 16 de març del 2024

ARROSSOS

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Delta de l'Ebre)

L’arròs de casa els pares era ben groc. No crec que hi posessin safrà, perquè sempre ha estat un producte molt car, més aviat hi devien posar el colorant alimentari habitual. El van fer sempre en cassola de fang, tot i que bastant més endavant ja va entrar la paella. Teníem dos tipus de cuina d’arròs: l’arròs a la cassola i l’arròs de poll, que així en dèiem de l’arròs blanc. I un sol tipus d’arròs, el de tota la vida. Així que ens hem fet grans, l'arròs ens l'hem trobat integral, bomba, basmati, llarg, curt, rodó... i també hem començat a tastar plats que de petits desconeixíem, com l’arròs amb curri, a la cubana, negre, caldós i, naturalment, el risotto i el sushi, tots ells producte de la globalització gastronòmica.

Quan faig paella continuo posant-hi un producte que l’engrogueix perquè si faig un arròs grisós o blanquinós, em penso que és arròs de poll disfressat! 

El meu fill sap fer arrossos de bones dimensions i tinc uns quants amics que saben fer-ne, però n’hi ha un que no es dedica a fer arrossets, sinó arrossassos per a més de cent persones i li queden tan bons que quan acabem una de les seves paelles ja posem data per la següent. No és fàcil fer un arròs, perquè hi ha molts factors que hi juguen, i tots són prou importants: cal tenir la mesura de foc necessari, cosa que es complica amb els arrossos de llenya; cal fer un bon sofregit de base, que és el que li donarà gust; el tall ben passat, sigui peix o carn, i les verdures; i cal posar alguna cosa més que aigua de l’aixeta, perquè el brou sempre serà millor que l’aigua encantada. Ah!, i la sal, ni molta ni poca. Combinar tots aquests elements fa que no hi hagi un arròs igual, per això diuen que cada família fa el seu arròs, i que l’arròs ben fet te’l pots trobar en qualsevol casa. 

Arròs no és una paraula que ens arribi dels xinesos ni dels japonesos, sinó de l’àrab ar-rozz. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis. 

Encara que l’arròs és originari de l’Orient llunyà, no es va cultivar a la península fins a l’arribada dels àrabs, d’aquí que ens hagin prestat el nom i ens l’hàgim quedat per sempre. 



🎦   EL SABOR DEL TE VERD AMB ARRÒS, de de Yasujiro Ozu

Japó, 1952

Una dona de l’alta societat japonesa s’avorreix amb el seu matrimoni. 

Curiosa pel·lícula, austera i amb poc moviment, plena de malenconia i misteri. 

Molt interessant per conèixer una mica més la cultura japonesa dels anys cinquanta, en plena postguerra, que es representa amb històries petites i detalls com ara les cerimònies del te o l’arròs amb te verd. 

Pel·lícula sencera en HD, subtitulada en portuguès


Ràpids nedadors el creuaven en tots sentits, d'illa en illa, i les illes eren turons d'un verd pàl·lid, lunar, d'herba rasa, i tenien totes, arreu, finíssimes en la llunyania, les fumeroletes de les paelles d'arròs.

Jordi Sarsanedas (Mites, 1954)



dissabte, 9 de març del 2024

FUMATS


Vaig començar a fumar a 18 anys. I ho vaig fer a les classes de COU nocturn que s’impartien en un institut de Tarragona, envoltats per una boira espessa de fum que anava des del professor fins a alumne de la darrera fila. O t’empassaves el fum de tots els companys o bé en produïes també per ajudar a espessir l’atmosfera. 

La meva marca de tabac negre era Rex, que combinava amb Ducados o 46. Quan algú anava a les Canàries tornava farcit de paquets. Fumar-nos un Coronas era un plus, el tabac era molt bo, i fort també. El meu pare fumava una cigarreta de Ducados després de dinar. I jo n’hi rampinyava alguna de tant en tant. 

Els metges també fumaven a les consultes, i el conductor del bus, i els taxistes. Es fumava als avions, en alguns cinemes, als bars i restaurants. Recordareu que als casaments es regalaven puros als senyors i cigarretes a les senyores! 

Vam deixar de fumar quan vam tenir fills petits, d’una banda, per la consciència que allò ens feia mal segur, i també perquè ells ens ho van demanar. Les campanyes antitabac van fer una bona feina i les prohibicions a partir de 2005 han aconseguit lliurar els hospitals d’algunes malalties tabaqueres cròniques.

I una cosa era curiosa: recollíem el fil vermell que envoltava els paquets de tabac i que servia per estripar el paper de cel·lofana i deixar al descobert el paquet de cartró. Si aconseguíem un milió de fils vermells regalaven una cadira de rodes a algú. Un milió de fils pesaven un quilo -deien. No sé si mai es va aconseguir un milió de fils ni si algú va tenir una cadira de rodes gràcies a aquesta persecució de plàstics, però ens tenia molt entretinguts. Ara recollim taps de plàstic i... no ho sé, potser sí que serveixen o potser no. 

Fumar vol dir aspirar el fum d'un cigar, d'una pipa, d'una substància encesa qualsevol. És un verb que arriba del llatí fūmāre, que volia dir llançar fum, no pas empassar-se’l! L’italià conserva fumare; francès, fumer; català, castellà i portuguès, fumar.

Quan vam anar a Irlanda el 2004 i vam veure la gent fora dels pubs per fumar, damunt la neu, la pluja i el fred que pelava, ja vam pensar que la cosa era seriosa i que d'un moment a un altre ens arribaria. Els pubs d'abans eren una nebulosa grisa formada per milers de partícules de fum!


        

🎦   CASABLANCA, de Michael Curtiz

EUA, 1942 (3 Oscars i 8 nominacions, i molts altres premis)

Casablanca (Marroc) era una ciutat que acollia els fugitius del nazisme després de la Segona Guerra Mundial. Rick i Ilsa s’havien conegut a París, però es van haver de separar a causa de l’entrada de les tropes alemanyes. Es retroben a Casablanca, al mític Rick’s Café. 

Hi ha una frase que la societat ja ha fet seva, gràcies a la pel·lícula: Sempre ens quedarà París. 

Humphrey Bogart fuma, fuma i torna a fumar! 

És un clàssic dels clàssics. Cal veure-la, sens falta, encara que sigui de 1942.



Surto al meu bocí de cel i m'encenc un cigarro. No fumo, però hi ha parèntesis que necessiten al·licients estranys, companys de viatge que no jutgen, ni interpel·len, ni pregunten fins quan.

Estel Bové (Diumenge tardorenc, 2022)


dissabte, 2 de març del 2024

VI DE TAULA


El vi de taula, aquest vi que traiem cada dia, el que s’anomena ‘de la casa’ als restaurants, el vi de garrafa, el normalet... no m’agrada gaire per no dir gens. 

Ara bé, davant d’un bon vi sí que m’hi apunto! 

Un cop vam anar a la Rioja i vam demanar vi i gasosa. El cambrer ens va mirar amb cara de pocs amics i ens va dir: ¿No le pondrá gaseosa a este vino? I ens va renyar de valent per si de cas se’ns acudia batejar-lo i fer-lo malbé. Li vam dir que no, que mai de la vida hauríem gosat fer un sacrilegi com aquest, que estigués tranquil. 

El vi, el suc de raïm fermentat, ens arriba del llatí vīnum, i totes les llengües veïnes i romàniques han optat per la mateixa opció: vino en castellà, gallec, portuguès i italià; vin en francès; i fins i tot l’anglès i l’alemany, wine, Wein. De totes maneres, sembla que la paraula és molt més antiga i que l’arrel procedeix del sànscrit. De vi, n'hi ha des que el món és món!

I és que a tots ens sap greu que ens destrueixin el gust original d’allò que és nostre. No puc imaginar-me un pa amb quètxup en comptes de tomàquet o un arròs de peix amb formatge fos, de la mateixa manera que els amants de les pizzes no suporten les que es fan amb pinya.

No ens fa mal als ulls, ens fa mal al paladar, però la globalització ens ha portat a interpretar els plats dels altres al nostre gust particular. 

Si algun dia gosem preparar un kebab segurament el farem més al nostre gust que al marroquí. Si provem de fer una sopa picant, l’embrutem amb curri, però no deixem que la coentor ens faci saltar les llàgrimes. I si fem un suflé? Segur que tindrà més gust de formatge pirinenc que no pas de Gruyère. I què en direm de la pasta, i com ens costa deixar-la al dente! A Itàlia gairebé la masteguen!  

A casa dels pares es bevia vi amb litines, que era una mena d’aigua amb gas que es feia desfent un sobret a dins d’una ampolla d’aigua de l’aixeta. El vi el compràvem a granel a cal Pepito del vi. L’afegit carbònic devia allargar la vida de la garrafa! 

«La taula que no té pa, fa plorar; i la taula que no té vi, fa patir».



🎦   NUESTRA VIDA EN LA BORGOÑA (Ce qui nous lie), de Cédric Klapisch

França, 2017

Crítica que vaig publicar a Facebook el 2017:

En el transcurs d’un any, tres germans es retroben i continuen l’empresa familiar de plantació de vinyes i d’elaboració de vi.

Una magnífica pel·lícula, francesa, que a través dels problemes familiars de tres germans orfes per tirar endavant l’empresa, et permet conèixer les quatre estacions de la vinya, l’elaboració del vi, i el paisatge immillorable d’unes vinyes de la Borgonya.

El film no ho diu, però podria estar basada perfectament en una història real. Molt recomanable! Gaudireu del paisatge!

TRÀILER / Avui es pot veure a FILMIN



Del vi de pagès diu el mite
que tan bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics d'esquerra.

Gabriel Ferrater (Teoria dels cossos, 1966)


dissabte, 24 de febrer del 2024

JANA B.B.


I ha arribat la Jana, de la mà de la seva germana Abril, a Barcelona, neta dels amics de sempre amb els qui hem compartit tantes coses. 

I has vingut ara que els carrers són plens de tractors i de pagesos que es queixen que no poden viure de la seva feina, en un febrer amb sol, calor i temperatures tan impensables que els arbres ja no saben quina flor ha de florir. En dies que haurien de ser freds d'hivern, de vent, i d'alguna nevada i, en canvi, sembla que estiguem a punt d'anar a la platgeta. I en un temps de guerres, que gairebé veiem en directe, contra les quals poca cosa podem fer. I de guerres properes, amb polítics que tampoc saben què han de fer florir.

Però no t’hi amoïnis, sempre és un bon moment per néixer i encara que no puc dir-te que tot s’arreglarà, perquè de fet no arreglarem res de res, sí que et diré que farem el que puguem perquè siguis una nena feliç. 

Tu i jo només ens portem uns quants anys i un dia!

A la Jana B.B, novena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida.

Ció


dissabte, 17 de febrer del 2024

ELS ARABISMES

 

Girona, banys àrabs

L’any 711 van arribar els àrabs a la península Ibèrica i s’hi van quedar gairebé 8 segles, fins al 1492. Aquest fet, forçosament, havia de repercutir en la llengua que es parlava en els territoris ocupats, que ja era una llengua romanç, procedent del llatí vulgar. 

Els arabismes són, doncs, les paraules que la llengua àrab va deixar a les llengües romàniques que es parlaven aleshores. El castellà i el portuguès contenen multitud d’arabismes, el català no tants, però déu-n’hi-do els que encara conservem. Evidentment, el català occidental en conté molts més que l’oriental, per la proximitat geogràfica. 

Això no significa que els nostres arabismes coincideixen amb la llengua àrab actual, perquè han passat 15 segles, i els conceptes originals canvien o bé desapareixen, però sí que és cert que moltes d’aquestes paraules prestades continuen en la nostra llengua i són vitals com el primer dia, encara que algunes ja no ho siguin en la llengua d’origen. 

No és una fórmula exacta, però d’entrada podem sospitar d’arabisme en les paraules començades per –al, com albergínia (badinjana, en àrab), perquè al era l’article, partícula que va quedar enganxada a la paraula com un tot; si no hagués passat això, ara diríem la bergínia (d’aquí la berenjena en castellà). Altres paraules molt comunes són l’alcalde (al-qâḍī), l’albarà (al-barā), l’albercoc (al-barqūq), l’alcohol (al-kuḥl), l’alcova (al-qúbba), l’àlgebra (al-ǧäbr), l’almirall (amîr al-'alî), i també trobarem unes quantes poblacions: Alcover, Alforja, Almenar.

Un altre començament que delata paraules d’origen àrab és beni o bini, que significa fills de. Hi ha una gran quantitat de poblacions, sobretot al País Valencià, que contenen aquest prefix: Benaguasil, Benimeli, Benicarló, Benifassà, Benicàssim, Benidorm, Benavent, Benifairó, i al Principat també: Benifallet, Benissanet, i a les Illes:  Binissalem, Binimel·la… 

I així, fins al final de l’abecedari...  Alguns mots són tan comuns que ens fa estrany que no hagin seguit la derivació llatina habitual. A Reus tenim els ravals (al-rabaḍ), que marca diàriament els nostres desplaçaments, i que significa barri exterior d’una ciutat, perquè estan fora de l’antiga muralla medieval.

Ara digueu: l’alcalde menja albergínies i albercocs amb alfàbrega a l’alcova que dona al raval... 

Seriosament, no a la babalà! (ala bab Allah).



🎦   LAWRENCE D'ARÀBIA, de David Lean

Regne Unit, 1962  (7 Òscars, Globus d’Or, premis BAFTA, i un llarg etcètera de premis).

Durant la Gran Guerra (1914-1918), van enviar un oficial britànic al desert, per participar en una campanya de suport als àrabs contra Turquia. 

Un clàssic dels clàssics, llàstima que ja no es pugui veure en pantalla gran perquè la immensitat del desert i la seva lluminositat és una de les característiques de la pel·lícula. 

Com a clàssic que és cal veure-la almenys un cop a la vida!

TRÀILER


Encara que només sigui per escoltar la banda sonora, de Maurice Jarre



La paraula bacora, segons els entesos, és un arabisme que vol dir una cosa així com «la més primerenca de les fruites estiuenques».

Josep Piera (Joc de daus, 2012)


 




dissabte, 10 de febrer del 2024

IL DOLCE FAR NIENTE


Il dolce far niente és una màxima italiana que caldria practicar tota la vida. I he de dir que ho he fet sempre que he pogut, tot i que la vida d’estrès que en general portem actualment els humans fa que no hi hagi gaire temps per no fer niente. La idea és trobar uns moments per no fer res, per reposar, per asserenar-nos... per oblidar-nos del mòbil, per exemple. Encara que la jubilació et permeti dir: que bé s’hi està sense fer res, en realitat, passen els dies i t’adones que no has parat ni un minut. Sovint em pregunto com m’ho feia quan treballava!

En català tenim un verb que també ho defineix: badar. Ben diferent de l’adjectiu badoc, que és una mica pejoratiu. Badar vol dir encantar-se mirant alguna cosa, de manera que la mirada es perd i la ment gairebé es queda en blanc. És un moment dolç, tranquil i serè. 

En realitat, badar vol dir obrir. Ve del llatí batare, que era el soroll d’obrir la boca. La paraula, doncs, té dues accepcions ben definides. D’una banda, badar la boca, badar els ulls o badar una porta. També baden les sabates, però crec que ja no es diu tant. També se'ns pot badar una ferida o ens podem badar el cap si ens donem un cop ben fort.

I l’altra accepció, és la de badar davant els aparadors, davant un paisatge o mirant com passa la gent pel carrer, com badava la meva iaia darrere els vidres del balcó. És passejar sense pensar, mirant, assaborint els colors o les olors. És jeure i tancar els ulls... No ens confonguem, no és llegir ni mirar la tele ni anar al cinema, és no fer res de res!

No badis! -ens deien. No badem, que perdrem el tren! No s’hi val a badar!

La paraula és molt viva encara, però el fet no tant. La gent no bada prou, no té temps de badar gaire, i arriba un dia que ja no hi ets a temps de badar. 

Jubilats atrafegats, badeu tot el que pugueu, perquè les connexions, les contrasenyes i les hiperactivitats ens remataran! 😉





🎦   DOLCE FAR NIENTE, de Nae Caranfil

Itàlia, 1998. Basada en la novel·la de Frédéric Vitoux, La comèdia de Terracina.

Un jove Stendhal recorre Itàlia durant dos anys. Hi coneix el famós Rossini i s’enamora d’una jove vídua. 

No soc gens amant de les comèdies del cinema, però un dia és un dia. Avui una tragicomèdia més aviat, que d’alguna manera és una biografia d’Stendhal (Henry Beyle) que va viure a Itàlia durant un temps. El film ens parla de l’amistat amb Gioacchino Rossini, els embolics polítics de l'època, l’amor, el seu amor particular, la música, etc. 

(Tràiler en napolità)



Sovint deixo vagar la vista pels til·lers i els bancs d'aquest magnífic passeig i hi bado una mica.

Isabel-Clara Simó (Prime time. Irreverències, 2019)



dissabte, 3 de febrer del 2024

CANDELES CÀNDIDES

 


I arriba la Candelera i sant Blai, el 2 i 3 de febrer. Els meus records candelaris es remunten a principis dels anys 60 del segle passat. I em veig amb un cistellet, un mocador de puntes, una poma i una candela. Era tot el que calia per seguir el ritual religiós de les monges, que ens feien portar tot aquest conjunt tan peculiar un dia a l’any, quan Blai encara es deia Blas. 

I a casa meva, que no eren religiosos i no entraven en una Església ni per mal de morir, em van comprar el cistellet, m’hi van posar el mocador de puntes de la iaia -vigila, no el perdis!, i una poma, que vaig tornar beneïda i ben beneïda pel capellà, que ja ens començava a introduir en la Quaresma que s’aproximava, com si es tractés d'un temps fosc i esperpèntic. I així ho vivíem, entre pomes beneïdes i el cistellet que devien comprar al cisteller de davant de casa.

Crec recordar que el que més ens agradava era l’encesa de la candela, amb la cera que devíem anar regalimant per la capella, i que fèiem consumir fins a cremar-nos. Era el mòbil d’aquell temps, el llumet que enceníem totes alhora, com en un concert del Llach. 

Quan arribava a casa els explicava que la poma estava beneïda i que ens curaria del mal de gola, però quan no me n’adonava ja l’havien posat a la fruitera al costat de la resta de pomes, així que no sé si ens devia curar de gran cosa, la poma. 

I quan vaig arribar a Reus em vaig trobar amb els blaiets, la galeta dolça que apareixia la setmana de sant Blai i desapareixia uns dies després. Ara, la trobem tot l’any a les pastisseries, per tant, s’ha acabat la sorpresa. És bona, això sí!

La Candelera és el nom amb què es coneix la festa cristiana de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem. La tradició diu que hem de desmuntar el pessebre per la Candela, i que tancarem així el cicle de Nadal, però evidentment, que cadascú faci el que pugui i vulgui. 

Diu la dita popular que si la Candelera plora, l'hivern és fora i si la Candelera riu, l'hivern és viu, per tant, com que no crec que plogui, l’hivern continua ben viu. 

Però de dites, n’hi ha més: Alça Manela, que val més un ciri que una candela!



🎦   LA LLUM QUE NO POTS VEURE (All the Light We Cannot See), de Steven Knight i Shawn Levy

EUA, 2023  (Ha obtingut moltes nominacions), basada en la novel·la d’Anthony Doerr

Minisèrie de Netflix de 4 episodis. 

En els dies de l’ocupació francesa durant la Segona Guerra Mundial es troben una adolescent francesa cega, i un noi alemany reclutat per rastrejar emissions de ràdio il·legals.

La trama és correcta, tot i que els qui han llegit la novel·la diuen que és molt millor que la sèrie, cosa bastant normal en la majoria de films extrets de llibres. En certa manera, el desenvolupament de la sèrie ja des del primer moment veus clar qui és el ‘dolent’ i qui no, per tant, força previsible; però si us agraden les sèries, aquesta de només quatre capítols és suficient per distreure’ns una estona.

TRÀILER



Déu-n'hi-do el fragment d’avui!:

Repartiment de candeles beneïdes

Segons la religió jueva, les dones s'impurificaven en infantar, i havien d'anar al temple, a presentar l'infant i a purificar-se, quaranta dies després del naixement si era noi, i seixanta si era noia.

Joan Amades (Les diades populars catalanes, I, 1932)


dissabte, 27 de gener del 2024

MATALASSOS VELLS

 


Una de les figures que recordo i que pràcticament ha desaparegut del nostre món és el matalasser. Venia un cop a l’any, més o menys, s’instal·lava al terrat de casa els avis i picava la llana dels matalassos de tota la família, a excepció d'un matalàs de clin, d’aquells que tenien burxes per tot arreu i estirar-s’hi era una mena de martiri; estava reservat al meu pare, que hi feia la migdiada. 

El matalasser agafava el matalàs de llana, se’l col·locava al coll i pujava al terrat; allí descosia la tela i picava la llana amb uns bastons prims i la deixava estarrufada i a punt. Després cosia les teles amb una agulla molt gran i feia uns forats i uns ullets damunt i sota del matalàs per on passava les vetes. Un cop fet, baixava el matalàs al seu lloc i ja teníem on dormir durant tot l’any!

Els avis tenien dos matalassos de llana, l’un damunt de l’altre. Després de la feina del matalasser semblava que haguessin de pujar una muntanya per anar a dormir, però així que passaven els mesos, la llana s’anava atapeint i els matalassos abaixaven el volum. 

Això no era pas tot. Cada dia es picava el matalàs amb el picamatalassos, i cada setmana calia girar el matalàs de costat a costat, i un cop al mes calia girar el matalàs també de dalt a baix, perquè la llana es col·loqués bé. Era com un ritual, que jo observava de lluny. Un bon dia, quan els avis ja no hi eren, els matalassos de llana van desaparèixer i al seu lloc n'hi van posar uns altres, però el pare sempre se’n va queixar: tan bé que s’hi dormia amb la llana -deia.

Del llatí mataracium, préstec de l’àrab matrah, ens arriba el matalàs, que era una mena de coixí. També té el mateix origen la paraula matelas en francès o materasso en italià. En canvi, el castellà deriva del llatí culcita, i per això en diuen colchón. Orígens diferents per anomenar el mateix significat. 

La tela de matalàs acostumava a ser llistada, amb vetes. Després es van anar modernitzant i les teles tenien flors, estampats i altres dibuixos, però el tipus de tela va quedar gravada en la ment, per això els castellers dels Xiquets de Tarragona, que porten una camisa de ratlles, tenen el renom de matalassers. 



🎦   ÉRASE UN COLCHÓN (Once upon a Matress), de Kathleen Marshall

EUA, 2005 (algunes nominacions)

Adaptació musical de "La princesa i el pèsol", conte tradicional europeu, basat en el relat breu de Hans Christian Andersen, publicat en 1835, que explica la història d’un príncep que es volia casar amb una princesa de veritat, que superés totes les proves. 

Es tracta d’una producció per a la televisió, basada en un musical de Broadway. Està bé per als amants dels musicals. 

TRÀILER


Durant el trajecte cap a la frontera, Fabra anava callat i quiet, tot guaitant la corrua inacabable de bicicletes, camions i carros plens de mobles i matalassos que es dirigien carretera amunt.

Mila Segarra (Pompeu Fabra, 1990)


dissabte, 20 de gener del 2024

L'ENCIAM DE PARÍS

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Museu del Louvre, París, França)

L’any 1986 vam ser a París i vam visitar el Museu d’Art Contemporani. 

En una sala hi havia una columna d’un metre aproximadament i al damunt un enciam fresc, verd i lluent lligat amb una goma de pollastre. 

A partir d’aquell dia vaig pensar que no m’havia d’estranyar de res del que veiés en endavant, perquè l’impacte va ser fort. Acostumada com estava a les pintures clàssiques que només havia vist als llibres de text, aquell enciam –que sempre tindré a la memòria- em va obrir la ment a tota mena de contemporaneïtats. 

Li he d’estar agraïda, doncs, a l’herbàcia habitual de les nostres amanides, que va donar-me tanta llum. L’única preocupació que vaig tenir era saber amb quina freqüència el canviaven, perquè els enciams es marceixen! Aleshores hi havia trampa. L’enciam d’avui no era l’enciam de demà. Si el d’avui era verd lluent, els visitants de l’endemà potser veurien un enciam més apagat i, ja hi som, quina de les dues obres d’art és la bona? 

Per damunt de tot vaig pensar que l’artista que va tenir la idea d’enganxar un enciam amb goma de pollastre en una columna del Museu d’Art Contemporani de París havia de ser molt bo o havia de tenir bons padrins, perquè una cosa així no la fa qualsevol. 

L’art és l’habilitat, la destresa a fer certes coses, adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’observació –diu el diccionari. Mantinc l’enciam en la ment i sempre que veig una exposició ‘diferent’, una performance, una instal·lació d’aquelles que no saps ben bé si ja està muntada o s’està desmuntant, penso en ell. 



🎦   EL CODI DA VINCI, de Ron Howard

EUA, 2006 (Pocs premis, però moltes nominacions). Basada en una novel·la de Dan Brown.

Un simbologista entra al Museu del Louvre per descobrir un assassinat que ha deixat rastre i pistes. Allí descobreix que l’obra de Leonardo da Vinci amaga misteris d’una societat secreta que vetlla per custodiar un antic secret mil·lenari. 

És d’aquelles pel·lícules que disposen de crítiques negatives i crítiques positives, així que cal veure-la per opinar. La vaig veure fa molts anys i tot i que no és la millor pel·lícula de Tom Hanks, és entretinguda. A més, es poden veure espais arquitectònics religiosos interessants i reals.

El perill: que t’adormis a la darrera escena, quan apareix la ‘veritat’ del Sant Grial.  

TRÀILER 


—Què faràs, aquesta tarda?
—Tu ja ho saps: anar al museu.
—Però, quin? —Sempre el d'Història.
—I per què? —N'aprenc molt.
El porter em deixa escriure
quan observo algun detall:
a l'estoig, hi manca el codi.
Ell avisa el director
i el reposen de seguida

Miquel Bauçà (Els somnis, 2002)



dissabte, 13 de gener del 2024

ADEU, REIS!


Els Reis d’Orient ja han fugit de les multituds, però deixen rere seu boniques diades familiars. Porten tantes coses que la canalla no ho pot assimilar. Tothom ofereix regals per a tothom i el resultat és una disbauxa de paquets embolicats... però ens agrada, què us he de dir. No han portat cap nina clàssica, ni trens, ni fireta, ni cotxes. Joguines clàssiques que donen pas a llibres i contes per als petits més grans, alguna dosi de producte digital i jocs de taula per donar i per vendre.  

El meu primer nino es deia Polito, de fet, es deia Hipólito, i cal dir que els creadors van quedar ben descansats després de trobar-li aquest nom tan tan... glamurós. 

Llàstima que la meva filla, de petita, volia saber què hi havia darrere l’ull, i per això ara és guerxo. Va experimentar amb el cos, les mans i les cames, i va quedar amb cinc peces. No us podeu imaginar com me l’estimava aquest nino, tant, que encara el conservo, decapitat, mutilat, esguerrat i esparracat. No el puc donar a ningú com a joguina, ni tampoc goso llençar-lo, pobre, amb els anys que té. 

Res a veure amb les nines que trobem avui als aparadors, com les Barbis i les models de passarel·la, i ninos que simulen nadons, que estan tan ben fets que et poden confondre. Els ninos són una recreació de la realitat i encara que a la meva època només en regalaven a les nenes, avui –sortosament- també arriben a mans dels nens. 

D’aquest tipus de joc se’n diu joc simbòlic, que és la capacitat d’imitació de situacions reals i de posar-se en el lloc d’altres persones, de manera que la canalla passa de la realitat a la ficció contínuament. Com que cadascú estableix les seves normes fan que els ninos parlin, juguin, escriguin o es comportin com qualsevol altra criatura. Les converses amb els ninos ajuden a desenvolupar el llenguatge i a resoldre situacions que ells mateixos han produït. 

Jo era la mestra del Polito, el tenia assegut al davant i li ensenyava a llegir i a escriure, li corregia els escrits –que evidentment abans escrivia jo- i el castigava de cara a la paret. I és que a les escoles d’abans t'hi posaven sovint de cara a la paret, i els nens ho reflectíem en el nostre joc. 

Conclusió: tota la vida fent joc simbòlic i sense saber-ho! 😃



🎦   PINOCCHIO (Pinotxo), de Guillermo del Toro i Mark Gustafson

EUA, 2022 (Oscar a la millor pel·lícula d’animació, Globus d’Or, Premis BAFTA i uns quants premis importants més).

Basada en el conte clàssic de Carlo Collodi (1826-1890), que creà el personatge de Pinotxo. És una adaptació musical d’animació, ambientada a la Itàlia feixista de 1930. 

Pinotxo és un nino de fusta que vol ser un nen de veritat. Tots en coneixem la història. Hi ha hagut moltes versions, no només de pel·lícules d’animació, sinó també de personatges reals, i és difícil triar-ne una. Aquesta que us proposo és una bona oferta d’ambientació, musicalitat i d’efectes especials que pot ser força agradable. 

És difícil trobar una pel·lícula de ninos que no sigui de terror -i ja sé que el meu ho sembla! Sempre els associen a aquest gènere, en canvi, per als nens, els ninos mai no tenen res a veure amb el terror. 

TRÀILER



La nina de drap
que més m'estimava
s'ha descolorit
perquè l'he banyada.

Joana Raspall (El bany, 1997)

divendres, 5 de gener del 2024

TIA, QUÈ FAS?

 

El llatí era una llengua amb cinc declinacions, cadascuna de les quals tenia sis casos o categories gramaticals. Un d’aquests casos era el vocatiu, que no és altra cosa que adreçar-se a algú pel seu nom o ofici. És com dir: Senyora, compri cireres! Els nostres avantpassats romans deien: Ave, Cèsar!, però en realitat és el mateix. 

Quan saludem fem servir el vocatiu: Hola, Pere!

I quan ens enfadem, també: Nena, prou!

I quan preguntem: Filla, què dius? 

I quan volem que ens facin cas, també: Ei, Carme, escolta’m!

Ve del llatí vocativus, que vol dir cridar, anomenar. Cal que marquem els vocatius entre comes, perquè han d’anar separats de la resta. És la forma que té el missatger d’enviar un missatge concret a qui vol transmetre alguna cosa. 

L’actual ‘tio’ és també un vocatiu: Tio, què dius? Paraula que va començar amb força a partir de la dècada dels 80 i ha continuat imparable, tot i que no figura al diccionari. Actualment, doncs, quan algú diu: marxem d’aquí, tio!, està utilitzant l’antic vocatiu llatí que servia per comunicar qui parla amb qui escolta. 

Aquesta nova expressió és una moda i, com a tal, pot desaparèixer o quedar-s’hi. De moment, els acadèmics s’ho rumien, i els més joves no diuen altra cosa.

Ara bé, parlant de tio, el nostre diccionari només admet les formes tia i oncle, per determinar els germans del pare o de la mare. I penso que ja seria hora que ens deixessin dir amb tranquil·litat tiet i tieta, substantius que hem fet servir –almenys a la meva zona- des de sempre. Que en les darreres modificacions al diccionari hagin entrat gentrificació, coocurrència, edatisme o hacker, i que encara no hi hagi ni el tiet ni la tieta, que han estat eternament a la taula per Nadal, trobo que no està bé. Deu ser que els acadèmics no en tenen de tiets!




🎦   EL MEU ONCLE D’AMÈRICA (Mon oncle d'Amérique), d’Alain Resnais

França, 1980 (Gran Premi del Jurat Festival de Canes, i moltes nominacions a premis importants).

L’explicació del comportament humà a través de tres històries ben diferents. 

No és una pel·lícula tradicional, són tres films que donen sentit a una idea original. Molt bona interpretació i històries interessants en general. 

TRÀILER



A l'hora de la digestió, la mica d'aire de la nit de març propicia un petit tràfic de jaquetes. La mà de porcellana del Joan talla cubs de brownie entre protestes generals.

—Estic tip que rebento, tio, si de cas aquest petit.

Marta Rojals (L'altra, 2014)


dissabte, 23 de desembre del 2023

TIÓ DE NADAL

 

El nostre tió té 40 anys. És el mateix que vam fer servir per als nostres fills i és el que arriba per als nets. El desem al terrat, embolcallat en un sac, i pels volts del dia 22 o 23 arriba pujant les escales de casa –un tercer pis- esbufegant, pobret. Ve de les muntanyes de Prades i no porta més que el tronc. Els nens ja ho diuen: com és que aquest tió no té ulls, ni nas, ni barretina, ni potes? Doncs perquè és vellet, i no gens presumit –diem. Li donen fruita i patates i cebes, i encara s’ho empassa el més petit, que el tió és un ésser viu i no una soca. 

I a vegades hem tingut converses sobre el fet d’enganyar els nens amb el tió i els Reis d'Orient, i el pare Noel i el Ded Moroz –tinc dos nets armenis per part de pare. Ah!, i el ratolí! A mi m’ho portava un angelet i no un ratolí. Sempre hem arribat a la conclusió que és la forma que tenim de preservar les tradicions. Quan ho descobreixin els explicarem que hi ha una llegenda molt antiga que va de generació en generació, i que és bonic recordar-la. Quan ho saben es converteixen en còmplices dels adults i ajuden a enredar els més petits.

Recordo el meu tió i els cops que li donava, però mai va cagar cap joguina. Només neules, torrons, alguna ampolla, monedes de xocolata i poca cosa més. Això sí, al final sempre un bocí de carbó de sucre, que volia dir que el pobre ja havia acabat tota la feina i que necessitava reposar fins a l’any vinent. 

La festa del tió és bonica encara que s’hagi comercialitzat, i és bonic escalfar el bastó al forn, si no tens foc a terra, i també cobrir-lo amb una manta i donar-li taronges i cebes perquè s’engreixi. El tió ens ha acompanyat tota la vida, i encara que els forans se’n riguin, la nostra festa de fer cagar el tió és ben especial, única i rocambolesca, si voleu, però ens encanta.  

Per cert, una escola va eliminar la festa del tió perquè podia generar violència. Bé, doncs, espero que hagin retirat de la circulació els centenars de coses i persones que sí que les generen. 

És que n’hi ha que els han collit verds! 

Bon Nadal!



🎦   FANNY I ALEXANDER, d’Ingmar Bergman

Suècia, 1982 (4 Oscars, Globus d’Or, i molts premis més)

La història passa el 1907 a Suècia, en el si de la família dels dos germans protagonistes. Els pares són actors i una desgràcia canviarà la vida de tots per sempre. Transcorre durant una festa de Nadal. 

Costa trobar pel·lícules nadalenques que no siguin carrinclones. El director Bergman ens marca amb el seu segell creador i sap oferir-nos escenes terribles al costat d’escenes felices. És un drama psicològic que voreja la irrealitat. Una gran obra de cinema. 

Pel·lícula que té uns quants anys, avui ja considerada de culte. 

PEL·LÍCULA SENCERA



El tió de Nadal. En aquest dia, per a entretenir la mainada, i no gens menys la gent gran, les famílies es procuraven un boscall o una soca d'arbre, depositant-hi dessota, sense que els petits ho vegessin, torrons, neules, joguines.
 
Aureli Capmany (Desembre, 1951)


dissabte, 16 de desembre del 2023

QUE SÍ!

 


Els romans no deien mai que sí. La paraula sí no existia com a tal i sempre donaven un tomb per respondre afirmativament. És com si et pregunten: que t’agrada el cafè? I en comptes de dir que sí, dius: prou que m’agrada! 

Però tots sabem que el parlar vulgar no és igual que el parlar culte, de manera que el llatí vulgar va començar a fer servir paraules més curtes per dir que sí, com ara sic est (així és) per estalviar-se donar tants tombs. La romanització, és a dir, el procés d’adaptar la cultura romana en els territoris conquerits va ser llarga, però absolutament efectiva per als ocupants, perquè els natius van deixar de banda les seves llengües originals i van adoptar la llatina, de grat o per força. 

I d’aquesta manera els monosíl·labs que havien començat a utilitzar per dir que sí (sic, ita, hoc) es van escampar de forma no homogènia en tots els territoris conquerits. 

El nostre ve de sic. En italià, ; en castellà i gallec, ; en portuguès, sim. A l’actual Estat francès podrem sentir dos sís diferents. Els descendents dels qui deien hoc en llatí, que després van ser els que parlaven la llengua d’oc, els occitans, establerts al sud; i dels que deien hoc ille, que van ser els que parlaven la llengua d’oïl, situats més al nord, i que són els que actualment diuen oui [uí], tot i que actualment sentireu [uè] en molts llocs.

Les núvies d’abans donaven el sí, expressió que és sinònima de casar-se o bé de donar paraula de casament. És una manera de dir que una parella s’ha compromès o fins i tot que ja s’ha casat. El fet es produïa, normalment, en les reunions familiars en què el nuvi demanava la mà de la núvia i, en aquest context, ella deia que sí, que s’hi casaria. Crec que aquest costum està força en desús i, particularment, em sona bastant fora de temps, i de segle! Ara bé, cal dir que cada casa és un món i que cadascú és cadasqual -que deia ma sogra! 


🎦   SÍ, PERÒ... (Oui, mais...), de Yves Lavandier

França, 2001

Una adolescent visita un terapeuta quan els problemes li sobrepassen. 

La clàssica història d’una adolescent amb problemes familiars, emocionals, etc. que decideix visitar un psicòleg, que evidentment és el senyor de la fotografia, Gérard Jugnot, clàssic del cinema francès. 

És entretinguda i bona de veure un diumenge a la tarda, sense més pretensions.

TRÀILER 




Sí! —contestà ell sense vacil·lar i mirant-lo fix.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)


dissabte, 9 de desembre del 2023

TERRATS ESTESOS

Nosaltres encara pugem al terrat a estendre la roba, per bé que a vegades se’ns mulla si no tenim pressa a plegar-la. El vent també se’ns ha endut alguna peça si el mestral és fort, perquè a Reus el vent fa forat.  

A casa dels pares tenien el terrat compartit. Eren dues dones veïnes que es posaven d’acord per rentar i estendre, i cada una tenia uns filferros adjudicats. 

La mare feia bugada els dilluns, plogués o tronés. El dilluns era un dia atrafegat amb feina llarga. La veïna feia bugada cada dimecres. Calia espaiar els dies perquè la roba deixés que el sol fes la seva feina assecadora. Ah!, però la primavera era un calvari! 

Si plovia calia endarrerir l’estesa i això provocava haver de plegar la roba encara mullada i estendre-la a casa en estenedors improvisats. La preocupació era tan gran que es paralitzava el dia i es mirava constantment el temps pel balcó, no pas per poder sortir a passejar, sinó per assegurar-se l’eixugat de la bugada sense haver de demanar favors ni entrar en discussions. 

Els filferros del terrat tenien mestressa. Cada una estenia la roba als seus sense tocar ni un centímetre de l’altra. Si algun dia algun filferro era okupat sense permís hi havia un daltabaix intern, que desembocava en mal humor. 

Els terrats de les cases eren espai femení, perquè els homes no hi pujaven mai i elles tampoc no hi volien intromissions.

Les agulles d’estendre roba s’anaven ennegrint amb les pluges i el sol, i crec que alguna de les que he heretat i encara utilitzo per casa devien estendre la meva roba de nadó. Anaven d’un filferro a l’altre, procurant que el sol toqués de ple en una peça altra de roba. 

Em consta que a casa no van perdre mai ni un mitjó. El mestral no va poder mai amb el control absolut que la mare tenia sobra tota la roba. 




🎦   LA GATA SOBRE EL TERRAT DE ZENC (A Cat on hot Tin Roof), de Richard Brooks, basada en l’obra de Tennessee Williams.

EUA, 1958 (Nominada a molts premis, encara que no en va tenir gaires. Això no obstant, es considera una de les millors pel·lícules que s’han fet.)

La mort d’un vell patriarca crea tensions a la família. Un dels fills es refugia en l’alcohol, però la seva dona no deixarà que s’autodestrueixi. 

Clàssic dels clàssics. Veure la parella Taylor-Newman és la millor opció de cinema amb diferència. I el guió, que està basat en l’obra de Williams, té una força que el director va saber plasmar molt bé a la pantalla. Pel·lícula imprescindible en el currículum voyeur, malgrat que no té cap dels efectes especials actuals. 

TRÀILER




La golfa del terrat per mi, la trapa tapada, les cadires a dintre de la golfa, la volta dels coloms aturada, el cove de la roba al terrat, la roba estesa al terrat.

Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant, 1962)





dissabte, 2 de desembre del 2023

SELVA



Ja has arribat, petita Selva. 

Portes el nom d’un bosc ple de vegetació i d’arbres, d’ombra i d’animalons que hi viuen. 

Has fet cap al món justament quan està més complicat i enrevessat. Has nascut en un moment de la història en què la comunicació és immensa. Sabem què passa a l’altra punta de món i amb prou feines ens expliquen el que es cou a dins les cases veïnes. 

Així i tot, has tingut sort perquè tindràs mare, pare, avis, tietes, cosins, molts molts amics, i un germà extraordinari, que et faran la vida una mica més fàcil. Tens sort de néixer en aquesta riba mediterrània, on encara hi ha peixos, molt de sol, muntanyes boniques i mar on podem nedar a gust a l’estiu. Tens sort d’aparèixer en un món que no passa gaire gana i que, si res no es torça, podràs fer tot el que et vingui de gust i gaudir de tot allò que la vida ens regala. 

Un petó molt gran, petita Selva, l’última neta, benvinguda en un món bonic i estrany alhora. 

Ció 










dissabte, 25 de novembre del 2023

BEN ROSTIT!


Avui he fet conill a la cassola i he pensat que és un gran què no haver de matar-lo. La meva iaia agafava una mà de morter i clavava un bon cop al cap del conill que el deixava estabornit. De seguida li tallava un bocí de pell i l’escorxava, però un dia o bé el cop no va ser prou fort o bé el conill era molt sofert, la bèstia va començar a córrer per la cuina sense pell. El van agafar de seguida i el cop que va seguir damunt seu devia ser de traca perquè l’animal ja no va poder més amb la seva ànima. 

Quan la iaia va morir, la meva mare ja va comprar el conill pelat i trossejat, perquè sospito que l’esglai havia estat descomunal. 

El conill ens arriba del llatí cunīcŭlu, mot que al seu torn deriva de l’iber kýniklos, llengua preromana. Gairebé totes les llengües romàniques segueixen el mateix origen: en portuguès, coelho; en italià, coniglio; en occità, conilh; en castellà, conejo (encara que no ho sembli, perquè el grup [cul] es va transformar en [j], igual com d’especulum tenen espejo). Ho fa diferent el francès, perquè el seu lapin deriva de lepus, que significa ‘llebre’. 

El conill era totalment desconegut per als grecs i els romans que van fer cap a la península Ibèrica, però els devia agradar, perquè actualment és un plat que bàsicament es menja a la Mediterrània. També trobarem països que no són gens amics dels conills, com tots els anglosaxons, perquè els consideren més aviat un animal de companyia.

Quan els animals es compren morts o dins d’un empaquetatge de supermercat ja no generen la imatge de la bestiola corrent pels camps. Ara bé, quan els veig penjats del ganxo de la carnisseria, encara m’imagino aquell pobre conill espellat i esquifit fugint de les escorxadores.



🎦   QUI VA ENGANYAR ROGER RABBIT?, de Robert Zemeckis

EUA, 1988 (3 Oscars, Premis BAFTA, i molts més premis i nominacions)

Un detectiu és contractat per trobar proves d’una relació. 

És una comèdia d’animació i d’aventures on també apareixen personatges reals. És considerat un film de culte i va tenir molt d’èxit quan la van estrenar. Té la finalitat de l’entreteniment des de la primera escena fins a la darrera, i cal considerar-la un clàssic, per bé que actualment aquest tipus d’animacions barrejades estiguin a l’ordre del dia.  

TRÀILER


En algunes ocasions se la situava ben bé damunt de les celles, en altres a la meitat de la cataclosca i sovint, quan ja retirava cap a casa esgotada de la botiga, la portava penjant de la mà com si portés un conill per espellar.

Teresa Ibars (Atles de l'oblit, 2019)


 


dissabte, 18 de novembre del 2023

KO

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Cementiri americà. Colleville-sur-Mer Normandy, França)
 

El meu pare era l’home més pacífic i tolerant que he conegut, però curiosament, l’esport que més li agradava era la boxa, tot i que no en practicava cap d’esport. 

Llevat d’algun cop de puny que em va confessar haver donat en època juvenil entre nens, a la plaça dels Carros de Tarragona, on es va fer gran, poca cosa més. 

Se sabia tots els cops i tots els reglaments, i es quedava mirant la tele en blanc i negre que transmetia aquest esport en hora infantil, igual com també emetien programes de toros. Aquest és pes mosca, aquell és ploma... –deia. 

S’asseia al seu sofà, de cara a la tele, i no es perdia ni un assalt. Pronosticava els combats i parlava sol molt sovint com si els donés instruccions combatives. Passada la pugna, tancava la tele i com si tal cosa ens comentava la jugada. 

Hi penso davant les notícies de les guerres, en plural, guerres que s’han transformat en una cosa comuna, habitual, com el temps i la sequera, que aviat ja no ens farà reaccionar, i a les quals malauradament ens acostumarem. Un bon combat de boxa entre mandataris hauria de resoldre les raons dels uns i dels altres. Això sí que seria una bona solució per a tots els casos, però ja sabem que no passarà.  

Les guerres no solucionen els problemes, els intensifiquen. I només la paraula hauria de ser capaç de combatre les diferències. Atacar la població civil en ple segle XXI és d’una gran baixesa moral.

La boxa ens arriba de l’anglès boxing i és un esport de lluita en què només s’utilitzen els punys dels combatents, recoberts de guants, que es dirigeixen a qualsevol part del cos de cintura per amunt, a diferència d’altres esports de lluita en què s’intervé d’altres maneres. L'espai de lluita sempre és dins de l’anomenat quadrilàter. 

Quan un boxejador és colpejat de tal manera que queda fora de combat i cau, se l’anomena knockout, de l'anglès knock-out, és a dir, KO, i queda eliminat si no s’aixeca en el temps de recompte. Les sigles KO perviuen en el nostre vocabulari, encara que no siguin al diccionari. 

Quantes vegades no hem dit: avui m'han deixat KO!



🎦   EL CAMPIÓ (The champion), de Charles Chaplin

EUA, 1915

Charlot descobreix en un rètol l’oportunitat de participar en un campionat de boxa. 

No sé si a la canalla i als joves d’avui els podria agradar alguna pel·lícula de Charlot. Tenen més de 100 anys, la majoria en blanc i negre i mudes, per tant, són molt lluny de les escenes actuals i dels recursos cinematogràfics a què estem acostumats, però no deixa de ser un document important que ens apropa als inicis del cinema. Charlot sempre va fer pel·lícules amb un rerefons social, de denúncia i de solidaritat amb la gent. 

PEL·LÍCULA SENCERA



Ignore si en va guanyar cap, però el seu palmarès rau en el fet que mai no el tombaren per K.O.

Ferran Torrent (Un dinar un dia qualsevol, 2015)