EL VESUVI

 

He estat un parell de dies a Nàpols amb el meu fill. Després de passejar per la caòtica ciutat en plena canícula estiuenca, d’esquivar les motos que circulen temeràriament i d’intentar no relliscar per les llambordes mullades dels carrers del centre històric, el que m’ha impressionat, de fet sempre me n’he sentit atreta, és el volcà que tenen a tocar. Ah! i la pasta i les pizzes, naturalment!

Ja en vaig parlar en un apunt de setembre de 2021, quan va fer erupció el volcà de la Palma, però avui hi torno perquè la impressionant vista del Vesuvi sobre la ciutat de Nàpols (neàpolis, ‘nova ciutat’ per als grecs) ens obliga a pensar que si haguéssim nascut allí fa dos mil anys ara estaríem petrificats. Perquè som un cúmul de casualitats; viure i, sobretot, viure molts anys és una casualitat darrere l’altra, que et permet trampejar tots els entrebancs que et vas trobant a la vida i, en aquest cas, laves incandescents que es van fer camí. 

Però no escarmentem. La falda del Vesuvi està molt poblada, i algunes cases comencen a enfilar-se volcà amunt, com si aquell déu del foc s’hagués adormit per sempre. Fa 80 anys de la darrera erupció i no hi ha prou memòria col·lectiva. Són agosarats davant una possible nova fumejada volcànica, ben possible, ja que alguns companys seus, l’Elna i l’Stromboli, han començat a donar senyals de vida ara fa unes setmanes.

Hem agafat la paraula lava de l'italià, que prové del napolità lave. Paraula formada a partir del verb llatí labi, que volia dir relliscar. Lava és un mot molt concret, no vol dir res més que el material fos que surt dels volcans en l'erupció i forma rius que s'escolen pels costats del volcà. No la fem servir per a altres usos. Alguns supervivents de la devastadora erupció del Vesuvi el 79 dC, que va fossilitzar per sempre Pompeia i altres ciutats, ens van traspassar la paraula, fins avui. 

🎦   GLI ULTIMI GIORNI DI POMPEI (traduïda com La destrucció de Pompeia), de Luigi Maggi 

Itàlia, 1908. Cinema mut. Basada en la novel·la Gli ultimi giorni di Pompei (1834) d’Edward Bulwer-Lytton, 

S’han fet nombroses pel·lícules sobre el 24 d’octubre de l’any 79 dC, el dia de l’erupció del Vesuvi sobre la ciutat de Pompeia, però en realitat no n’hi ha cap que destaqui ni per la interpretació ni per la posada en escena. En trobem el 1908, 1913, 1914, 1926, 1935, 1950, 1959, 1984, 2007 i, la darrera, el 2014, que naturalment és la millor quant a efectes especials, però res més. 

Com a curiositat, us indico la primera, de 1908. Penseu que la primera pel·lícula de la història és de 1895, de 46 segons. Per tant, el 1908 només feia 13 anys que el cinema obria els ulls al món. És més una peça teatral que no pas cinema, però curiosa de veure. 

PEL·LÍCULA SENCERA

També el basalt, premsat pels sotracs de la terra,

canto, que és dur i és negre i fa columnes en cingles

i en penya-segats, en territoris on fa segles i segles

els volcans escopien lava i bombes ardents.

Narcís Comadira (Lent, 2012)

MÒBILS

Se’m va morir el mòbil!

Sense avisar, com si li hagués agafat un atac de cor fulminant, sense temps per acomiadar-nos. 

He estat tres dies sense ell i me n’he sortit prou bé. No en soc addicta, però me’l miro sovint, hi parlo, l’escolto, me’l deixo i no el trobo, se’m descarrega quan més el necessito, a vegades no hi penso que li cal l’endoll i me n’oblido, com en tantes altres coses... 

Li tanco la veu quan anem al cine o al teatre, i quan sortim l’hi torno, com si l’enyorés...

I no és cert que no em pugui comunicar amb el món, perquè encara tinc el telèfon ‘normal’ que gairebé és mut, però funciona pels desesperats a qui no contestem els whatsapps ràpidament, però també es fa vell, i fa un so d’engargallat que ja no té remei. 

I amb el mòbil envio els apunts d’aquest blog, perquè amb l’aplicació web no deixa enviar res a llistes de difusió, coses de no sé qui i no sé per què, tan bé que aniria, però també tenen manies els informàtics que ens condueixen la vida a l’espai sideral. Així que he fet vacances d’escriure sense voler per la defunció del meu aparell mòbil. 

Mòbil, ve del llatí mobilis i vol dir 'que es pot moure'. Amb la mateixa arrel escrivim mobilitat i mobilització. En principi, funciona com a adjectiu: telèfon mòbil, però amb el temps el mòbil ha deixat aquesta funció per passar absolutament a ser un substantiu de ple dret. Només ens cal dir ‘el mòbil’ per entendre’ns, sense haver de dependre de la paraula ‘telèfon’. La majoria de llengües romàniques ho escriuen amb 'b' fidels a l'origen, excepte el castellà que ho fa amb 'v' per influència del verb mover. 

El seu antecessor se’m va ofegar en un got d’aigua, i no va servir de res que l’enterrés en un pot d’arròs. 

Però... a part dels usos que pugui tenir la paraula mòbil en física, el fem servir també per a dos conceptes ben diferents: davant d’un assassinat cinèfil sempre cal buscar el mòbil que l’ha provocat –segons Agatha Christie- i, també, aquelles joguines unides per un fil, suspeses a l’aire amb què els nadons s’adormen o s’hi encanten. D’aquest fenomen lingüístic se’n diu 'accepció', i és la manera normal d'utilitzar les paraules que ja tenim amb altres significats, per no haver-ne d’inventar de noves. 

Així que llarga vida al nou mòbil!

🎦   LA CABINA, d’Antonio Mercero

Espanya, 1972 (Fotogramas de Plata i Premis Emmy al millor programa de ficció)

Un home es queda atrapat en una cabina telefònica. 

Segurament molts recordareu aquesta dramàtica i surrealista història que vam veure a la televisió dels anys 70. La metàfora del film era la dictadura franquista, el control i la capacitat per eliminar la llibertat d’expressió, però va passar la censura, perquè no es van adonar de la lectura que pretenia. 

Molt recomanable, encara que actualment es vegi antiga i fora de context, sobretot ara que ja no queden cabines telefòniques gairebé enlloc. 

PEL·LÍCULA (la podeu veure en aquest enllaç, només té 35 minuts de durada)

Uns amics, per ventura, esprement la memòria,

diran que vaig escriure i que vaig estimar;

els vianants, incrèduls, consultaran el mòbil,

i no trobaran rastre del meu pas per la terra.

Josep Vallverdú (Ronda de boires, 2016)

 

DESORDENADAMENT...

Deu fer més de 40 anys que desava uns pinzells en un calaix. No era el lloc correcte, però sempre havien estat allí, i no sé ben bé per què. No fa gaire vaig prendre una decisió improvisada: canviar-los de lloc i desar-los allà on corresponia desar els pinzells. 

Doncs bé, no recordo on els vaig desar i per molt que m’esforci no tinc cap pista d’on podrien ser. Conseqüència: me n’he hagut de comprar uns de nous. 

I és que tota la nostra vida és un cúmul de rutines i de quotidianitats, de coses que fem sense pensar. Desem el cafè en el primer armari on vam decidir desar-lo i allí s’hi ha quedat, o desem els obridors en un racó de la cuina allunyats de les ampolles, però sempre han estat allí. I així amb multitud de coses sense importància que tenim en llocs que només nosaltres sabem i que potser no són lògiques per a una altra persona. Cert és que cadascú té el seu costum, el seu ritual, el seu entorn de confort, la seva manera de col·locar les coses i de trobar-les. 

Hi he pensat perquè m’ha arribat a les mans un article d’una japonesa que s’ha fet famosa arreu del món, que ens parla de l’ordre correcte de les coses. Es diu Marie Kondo i potser és la persona adequada per endreçar el meu armari, sempre tan anàrquic i desorganitzat. Bé, jo tinc un ordre dins el meu ordre, això sí! Ho trobo tot, excepte els pinzells. 

El mètode d’aquesta japonesa es basa en dues coses: desfer-se de les coses no necessàries. És a dir, ens quedarem l’objecte si ens aporta felicitat a la vida quotidiana i el llençarem/regalarem si no ens n’aporta. I si ens el quedem, li hem de buscar un lloc adequat, com si compréssim una cistella per al gat, i tenir-lo sempre en bones condicions. I la segona, plegar la roba correctament, cosa que sempre havia fet la meva mare, però que jo no segueixo escrupolosament. 

I ara que tot el món ha après a plegar els llençols, els jerseis, les samarretes, les estovalles i els draps de cuina talment com si estiguéssim damunt d'un núvol de felicitat, la senyora en qüestió –que és una influencer- ens diu que amb el tercer fill que ha tingut ja no aconsegueix tenir la casa endreçada. I doncs? 

🎦   FELIZ AÑO PASADO (Happy Old Year), de Nawapol Thamrongrattanarit

Tailàndia, 2019

Mentre ordena casa seva, troba objectes del seu passat, sobretot els del seu antic nuvi. 

Podria semblar una comèdia, però no ho és. Hi ha una història personal que fereix pels records que encara es conserven. D’alguna manera ens està dient que per tirar endavant ens hem de desprendre de coses materials i per tornar a ser feliços no hi ha més alternativa que saber oblidar.

TRÀILER  

(Tràiler en tailandès, subtitulat en anglès. Pel·lícula actualment a Netflix)

A la paret, una farmaciola, plena a rebentar de flascons, tubs, esparadrap, gases, pastilles, tot en un desordre inextricable.

Isabel-Clara Simó (Jonàs, 2016)

ESTEU ESPATLLATS?

El meu pare i el meu tiet Arturo curaven els espatllats. 

A vegades, no ens trobem bé, però no tenim res en concret. No podem anar al metge i dir-li que no sabem què ens passa perquè ens dirà: prengui un paracetamol. Ells de seguida proposaven un diagnòstic: Deus estar espatllat!

Et feien seure en una cadira. Braços avall, cames juntes, mirant al davant, sense parlar. Se situaven darrere teu, t’agafaven els dos dits polze de la mà i els aixecaven ben amunt. Si els dos dits no coincidien és que estaves espatllat, i si la distància entre els dos dits era considerable és que hi estaves molt. 

Aleshores col·locaven un genoll a la teva esquena, i et feien anar els braços creuats d’un costat a l’altre i t’estiraven cap amunt el braç que teòricament era més curt. A vegades els ossos feien crac! Tornaven a mirar l’altura dels dits i, si ja coincidien és que ja estaves bé, si no, et feien penjar d’una porta d’armari –pels braços, no pel coll!- fins que la cintura es despenjava una mica de la resta. Jo m’hi penjava sovint a la porta de l’armari, sense recepta prèvia molts cops, fins que la porta va cedir tant que ja no tancava. 

Aquesta pràctica curandera era molt habitual antigament. En cada carrer hi devia haver algú amb tècniques pròpies que vigilaven la 'salut' del veïnat. A casa només 'treballaven' pels espatllats familiars! 

Hi havia desespatlladores –sobretot dones- que fent aquesta pràctica resaven una oració de complement. A casa no van resar mai res! Ara aquesta feina la fan els osteòpates, que deuen estar bastant més preparats que els desespatlladors de l’època. Ara bé, el pare i el tiet ho feien de franc! 😀

El que em sap greu és que veient-ho fer no ho he transmès. Mai he curat l’espatllada a ningú i potser hauria pogut estalviar algun malestar. No deixa de ser una tècnica manual que et deu posar els ossos o els músculs al seu lloc. No sé si cura, però alleuja els símptomes de desequilibri interior que puguis tenir. La meva generació, en general, va suprimir aquestes pràctiques, perquè les devíem trobar antigues. Potser les noves generacions les tornaran a adoptar... quan s'espatllin!

🎦   EL METGE (Der Medicus), de Philipp Stölzl

Alemanya, 2013 (Adaptació de la novel·la història de Noah Gordon, 1986)

Ambientada al segle XI anglès. És la història d’un jove orfe que veu morir la mare d’una malaltia estranya, i decideix anar-se’n a Pèrsia (actual Iran) a estudiar medicina. 

La vaig veure després d’haver llegit el llibre i també em va agradar. Està molt ben ambientada i manté l’interès de les aventures fins al final. 

TRÀILER  

En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a RTVE (sense cost, però amb registre previ).

Com és natural, els curanderos obraven en totes les malalties conegudes i àdhuc les imaginàries; però feien filigranes en la cura dels esllomats, els espatllats, els enaiguats o enyorats, els que tenien la neulella caiguda i els que patien de trencadura.

Francesc Curet i Payrot (Visions barcelonines: 1760-1860. III, La vida humanitària, 1953)

EUROPA

 

Europa no era més que un mapa. Alguns cops penjat a la paret de l’aula, alguns altres només als llibres de text, però només era un mapa de colors. Era difícil imaginar que Europa era també terra, països, gent diferent, altres cultures, senzillament perquè no hi havíem estat mai i, quan ens en parlaven els de casa, era com una terra inaccessible.  

Quan tenia uns cinc o sis anys vaig anar amb els meus pares a Puigcerdà, i es van apuntar a una excursió a Bourg-Madame (la Guingueta d’Ix), comuna de la Catalunya Nord, que pertany a l’Estat francès. Potser només hi vam ser un parell d’hores, però van tornar contents i il·lusionats d’haver trepitjat França!

Europa era inassolible quan nosaltres érem petits. Una extensa terra al nord, desconeguda. Segons alguns docents del règim, eren terres d’infidels, de malvats que volien destrossar la ‘pàtria’, que ens volien adoctrinar amb les nefastes idees democràtiques. Poc podíem imaginar-nos que seixanta anys més tard hi hauria unes urnes perquè poguéssim votar els nostres representants en un Parlament Europeu.

Això no obstant, hem votat una Europa descafeïnada, allunyada dels ideals primers de la unió. Una Europa que sempre trontolla entre els gegants d’una banda i l’altra. I vet aquí que les dretes han ocupat Europa. Ja les tenim aquí! Quina poca memòria que tenim com a humanitat!

Europa era una princesa, filla d’Agenor i Telefassa, que va enamorar Zeus, el déu de l’Olimp. Zeus temia ser rebutjat i es va convertir en un toro blanc. S’hi va acostar i ella el va acariciar i s’hi confià. Però Zeus, de sobte, es va endinsar al mar i la va portar a l’illa de Creta. És el rapte d’Europa. Van tenir tres fills (consentits?). I després la va abandonar, per això era déu! 

Veurem aquests nous déus parlamentaris europeus com encaminen les nostres vides.

🎦   BREXIT: UNA GUERRA INCIVIL (Brexit: The Uncivil War), de Toby Haynes

Regne Unit, 2019 (Moltes nominacions a premis: BAFTA TV, Emmy, etc)

Relat sobre el referèndum del Regne Unit i l’abandonament de la Unió Europea. 

És una pel·lícula que ens explica les tàctiques i les martingales utilitzades pels polítics per encaminar l’opinió de tot un país. El Brèxit vist des de dins i la manipulació a què es va sotmetre la població. Interessant, això sí, i amb una molt bona interpretació del protagonista.

TRÀILER

 (En el moment de publicar l'apunt és a HBO)

La princesa va atrevir-se fins i tot, ignorant qui tenia a sota, a seure damunt l'esquena del toro; i aleshores el déu, a poc a poc, va començar a allunyar-se de la terra i del litoral sec; primer posa els seus peus falsos en l'aigua, després continua endins i s'emporta la seva presa a alta mar. La noia té por i es gira a mirar la costa que ha deixat enrere en ser raptada; amb la mà dreta s'agafa ben fort a una banya, l'altra la té posada damunt el llom; els seus vestits tremolosos ondulen al vent.

Publi Ovidi (43 a.C-17 d.C) (Metamorfosis, II, 843-87) 

Traducció de Ferran Aguilera. 

TOUS LES GARÇONS ET LES FILLES

  

Tous les garçons et les filles, una cançó de 1962 de Françoise Hardy, que ens deuria arribar entrats els anys 70, perquè tot el que venia de França era escandalosament amagat i censurat. La cantant acaba de morir després d’anys de lluitar contra una malaltia, i després de reclamar insistentment l’eutanàsia, que no li van concedir. 

Com ella, Sylvie Vartan, Johnny Hallyday, Brassens, Aznavour, Brel, Moustaki i tants d’altres ens ensenyaven a respirar, ens oferien un món desconegut i ens indicaven que al nord les coses anaven per un altre camí. 

El règim franquista ens feia de pares, amb el benentès que l’Església amb els seus capellans i monges d’escola ens tenia ben acorralats i manipulats, i seguien al peu de la lletra les directrius marcades. La guàrdia civil vigilava bé que ningú no s’excedís en el coneixement de tot el que es feia fora de les fronteres. Els grisos i la benemèrita eren els garants de la nostra puresa intel·lectual no contaminada. De tot el que van fer encara no se n’ha escrit prou, però cal dir que n’hem sortit més ben parats del que es pensaven! 

Se’n van les icones que ens representaven... 

Pels bons moments amb la seva veu. 

Tous les garçons et les filles de mon âge
se promènent dans la rue deux par deux
tous les garçons et les filles de mon âge
savent bien ce que c'est d'être heureux
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
personne ne murmure "je t'aime" à mon oreille
tous les garçons et les filles de mon âge
font ensemble des projets d'avenir
tous les garçons et les filles de mon âge
savent très bien ce qu'aimer veut dire
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
oh! quand donc pour moi brillera le soleil?
comme les garçons et les filles de mon âge
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge
je me demande quand viendra le jour
où les yeux dans ses yeux et la main dans sa main
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime

Composta per: Françoise Hardy i Roger Samyn

TENIU BUFET?

A les cases d’abans hi havia un bufet. El recordo a casa dels avis i a casa dels meus sogres. El bufet presidia el menjador, tenia un mirall i diversos calaixos i armaris i, en realitat, era un moble que feia molt d’embalum. A dins s’hi col·locava la vaixella, més aviat la vaixella bona, aquella que surt per Nadal i per festes majors; també els coberts bons, les copes i els gots gairebé per estrenar i les estovalles. Tenir bufet donava un plus a les cases. Alguns bufets es van comprar a terminis, d’altres eren el regal de casament, però sempre determinaven l’estil del conjunt dels mobles del menjador. Damunt del bufet hi havia els canelobres, que no s’encenien mai, i algun plat o safata o gerro amb flors seques o algun altre guarniment, però també servia per col·locar-hi tota mena d’estris que no sabien on deixar. 

Els bufets van desaparèixer i al seu lloc s’hi van posar prestatgeries amb armaris baixos que feien la mateixa funció. També s’hi desaven les vaixelles, safates, tasses i plats per estrenar i altres estris relacionats amb la taula, i la part de dalt contenia algun llibre i moltes figures i figuretes i retrats de totes les mides. Diuen que el bufet torna, per bé que ara és modern i d’estil no tan voluminós, de línies més rectes i de colors clars. 

Les cambres no tenien bufet, sinó calaixeres i xifoniers. 

La paraula ens arriba del francès buffet, mot antic que significava taula llarga on es col·loquen els plats, gots i ampolles per al servei de taula. En castellà bufé, tot i que més aviat en diuen aparador; en italià i portuguès buffet. En alguns llocs de parla catalana també se’n diu aparador, però el bufet, va tenir més èxit. De fet, sí que era un bon aparador!

El bufet, a part de ser també el despatx dels advocats, és un àpat, un bon assortiment de menjars. El concepte prové del segle XVII francès, on col·locaven una taula amb estovalles elegants, grans safates i plats decorats, i plena de menjars diversos perquè cadascú se servís. La moda ha arribat a molts restaurants, sobretot els que serveixen a grups nombrosos. 

Estava temptada a posar-vos la pel·lícula La grande bouffe, de Marco Ferreri, francesa de 1973, però com que em va deixar un mal gust de boca que m’ha durat anys, us en poso una altra de més suau.

🎦   BUFFET FROID, de Bertrand Blier

França, 1979  (Premis Cèsar al millor guió, fotografia, etc.)

Comèdia negra sobre la història de tres homes.

Tres bons actors que provoquen situacions divertides i entretingudes, amb bons diàlegs i enmig de situacions força insòlites. Volen explicar la soledat de l’ésser humà i la deshumanització del món d’avui. 

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Sencera, en francès

Horace buvait d'un certain vin du consulat de Tullus; son buffet était couvert d'argenterie. 

François-René de Chateaubriand (Voyage en Italie, edició de 1921)

QUÈTXUP CASOLÀ

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus. (Múnic, Alemanya)

Llevat del ketchup, que ja podem escriure quètxup i del plum-cake que deixarem tal com està, poca cosa més podrem estirar de l’anglès quant a gastronomia. Els anglesos són bons en moltes coses, però en gustos culinaris no tant. 

Aquests són exemples de manlleus. Nosaltres tenim tomàquet fregit i coc ràpid, però un dia vam descobrir que hi havia un tomàquet dolç i un pastís amb panses.

Podem fer dues coses amb els manlleus: adaptar-los a la nostra manera de pronunciar i d’escriure, per això adaptem el quètxup, com si fos romesco de tota la vida, o bé adoptar-los, és el cas del plum-cake, sense canvis. 

El plum-cake és, bàsicament, un pastís de panses, però no ha tingut tant d’èxit com el tomàquet dolç. 

La base del quètxup és salsa de tomàquet condimentada amb sal, sucre, vinagre i espècies; per això mateix, pel fet que s’hi poden incorporar diverses espècies podem trobar gustos de quètxup molt diferents. S’hi pot posar coriandre, clau, comí, mostassa, all, api, canyella, gingebre, etc. Té un gust agredolç i estava pensat per acompanyar patates fregides o hamburgueses. Això no obstant, en les llars americanes el quètxup és imprescindible per a moltíssims plats més. Els entesos no es posen d’acord amb l’origen del nom, però és probable que estigui relacionat amb el ket siap xinès, una salsa picant per acompanyar peix i carn, però sense tomàquet. 

Va arribar al Regne Unit al segle XVIII i va guanyar molts adeptes, tot i que aleshores un dels ingredients principals eren els bolets. Els colons anglesos el van traslladar a Amèrica. 

El perill? Doncs que algun dia substitueixi el tomàquet i ens serveixin plats de paella amb sofregit de quètxup. 😟

🎦   CINCUENTA TARTAS PARA JANE (Sitting in Bars with Cake), de Trish Sie.

EUA, 2023

Una història basada en el llibre de cuina 'Sitting in Bars with Cake' d’Audrey Shulman.

Un film sobre la història d’una amistat, que ha tingut molt bona crítica. Es podria classificar de tragicomèdia, perquè hi ha una mica de tot. 

Si us agraden els pastissos, aquesta és la vostra pel·lícula!

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Van comprar entrepans de frankfurt a un quiosc, el pa cruixent i calentet, amb un forat per on guaitava la salsitxa, inundada de quètxup i mostassa.

Pau Faner (Formigues dins els pantalons, 2019)

TROLES

 

Foto: Michael Clemens

Em venen a la memòria dos tipus de troles. 

El primer és el tròlei que tenia parada al costat de casa, al carrer Apodaca de Tarragona, i anava cap a Reus, una població llunyana que amb prou feines havia vist mai. Però a casa no en dèiem pas tròlei, sinó trole, i en plural, troles. La paraula tècnica és troleibús, però aquesta sí que no la vaig sentir mai. 

Era un tramvia elèctric que prenia el corrent d’un cable suspès per tot el seu recorregut. El pare anava a Reus algun cop perquè hi tenia un germà. Ell sortia al balcó i quan veia el trole aparèixer al cap del carrer, baixava les escales, no pas de pressa, i tenia tot el temps del món d’anar a la parada i pujar-hi. Anar de Tarragona a Reus, o a la inversa, era una excursió que prenia el seu temps. Com que el meu carrer feia baixada, gairebé cada dia els cables es desenganxaven i el conductor havia de sortir per tornar-los al seu lloc i continuar el camí. 

La paraula tròlei significa perxa metàl·lica flexible, i si hi afegim 'bus', es converteix en un automòbil. Per cert, gens contaminant!

I ves per on, és un anglicisme: trolley, a partir de to troll que vol dir rodar. 

L’altra paraula que em ve a la memòria és la trola, troles en plural, que tantes vegades hem fet servir. És un castellanisme que significa engany. I tenint tantes paraules com tenim en català: estafa, engalipada, ensarronada, entabanada, falsedat, farsa, mentida, trampa, parany, frau, fal·làcia, enganyifa, argúcia... no caldria! 

Però no cal patir, totes aquestes paraules, inclosa la trola, se substitueixen fàcilment per les fake news, que significa notícia enganyosa. Es refereix a un periodisme que oculta informació o la falsifica a través dels mitjans i de les xarxes. La parauleta no crec que trigui gaire a substituir qualsevol mena d’enganyifa. N’hauríem de dir ‘notícia falsa’, però ja se sap, el que és de fora és més guai!

🎦   LISTA DE ESPERA, de Juan Carlos Tabío

Cuba, 2000 (Premi al Festival de Màlaga i nominada als Goya)

Uns passatgers col·lapsen una terminal d’autobusos d’un poble cubà perquè no poden pujar a cap dels que arriben a la parada, perquè van plens. 

Encara que estigui classificada de comèdia, és més aviat una tragicomèdia, perquè encara que et faci riure amb els símbols i les històries, et deixa entreveure les dificultats reals del país i de la manca d’infraestructures que han de patir diàriament. 

És una pel·lícula molt crítica, que també representa l’esperit de la gent, la humanitat i el suport i l’ajuda que mostren entre ells. 

És d’aquelles que recordes. Em va agradar especialment. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Movistar+). 

I han sortit aquella colla d'arreplegats, han fet que el tramvia s'aturés traient el tròlei, i s'han posat a cridar i a apedregar-nos.

Josep M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980)

VIRULÈNCIES

 

Les paraules noves poden tenir èxit o no. A vegades veiem néixer paraules que passen desapercebudes i que en poc temps desapareixen sense veure ni una línia de diccionari. D’altres, en canvi, sobrevolen amb energia i s’imposen de tal manera que ja no ens les podrem treure de sobre. 

És el cas de l’adjectiu viral. La RAE s’ha afanyat a col·locar-lo al seu diccionari en l’accepció de missatge que es difon ràpidament en les xarxes socials. El nostre diccionari DIEC ni ho menciona, i no serà que el mot no circuli abundosament. No sé pas si per manca de pressupost o què, però el nostre llibre de les paraules sempre ha anat extremadament lent i ha estat escrupolosament cautelós. 

Tot i que el mot viral el teníem per referir-nos als virus, no el tenim per referir-nos a les notícies que es difonen veloçment per les xarxes i pel món. En tot cas, teníem la paraula ‘moda’, que també ens serveix, però ara les coses ara ja no són moda, es fan virals, que vol dir que es reprodueixen com els virus. 

Cal dir, però, que 'virus' no és una paraula nova, el que és nou és el significat que li hem donat. La paraula 'virus' ens arriba del llatí sense canvis i significava verí. Del mateix origen tenim virulent, que vol dir maligne en extrem. 

Les llengües acostumen a aprofitar les paraules que ja tenen. D’això se’n diu 'accepció'. No n’inventem una altra, sinó que li donem un nou significat. Així, un virus és també un programa d’ordinador que es reprodueix i es transmet per destruir. I, en conseqüència, tenim antivirus, l’eina que detecta els virus informàtics i pot neutralitzar-los, paraula que, per cert, encara no és al nostre diccionari, i que no em diguin que no n’hi ha!

Justament ‘viralitzar’ és el mot escollit 'neologisme 2023', amb una important participació de votants. 

🎦   SNOWDEN, d’Oliver Stone

EUA, 2016 (Amb unes quantes nominacions). Basada en fets reals i en el llibre de Luke Harding.

Edward Snowden va publicar al diari The Guardian documents classificats de la NASA, sobre el programa secret de vigilància de 2013. Eren documents reveladors d’espionatges a milions de persones de tot el món.

El millor i el pitjor de la pel·lícula és adonar-te de l’immens poder real que tenen les grans corporacions i les grans empreses sobre tot i tothom.  

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Ara mateix se sent observada pels milers de navegants que han vist i comentat els seus vídeos virals. 

Màrius Serra (Jugar-s'hi la vida, 2019)

 

 

QUINA VENTADA!

Després de molts anys de dir i sentir dir vano vaig aprendre a dir ventall, i ara que ja sé dir ventall resulta que també es pot dir vano. I és que aquests acadèmics ens faran parar beneits! No em queixo, no em queixo, només constato. 

Recordeu el manament: no dirás el nombre de Dios en vano... doncs sempre havia pensat quina relació hi té un vano de ventar amb el nom de Déu? I fins que no vaig créixer una mica no em vaig adonar que en castellà en vano volia en va, és a dir, inútilment, sense necessitat. 

D’això se’n diu confusió d’unitat lèxica, i és un fenomen que sovinteja en els més petits, que encara no tenen apreses totes les paraules i els seus significats. La meva filla, de petita, es pensava que el Consell de Cent era el Consell decent, i se’n va adonar quan ho va veure escrit. També confonem les lletres de les cançons dels qui no vocalitzen prou, Llach n’és un bon exemple, i entenem paraules diferents de les cantades. En Cançó de matinada de Serrat, quan diu les fulles del camp d'alfals veí, sempre vaig entendre les fulles del camp del fals veí, pensant que hi havia algun veí fariseu. 

Ventall és un mot derivat de ventar, per tant, de fer vent. En francès, éventail; en italià, ventaglio. Els portuguesos van portar els abanos a Europa des de la Xina, que eren ventalls molt grans. Abano és un mot portuguès, però com a llengua romànica que és va derivar del mot llatí vannus, relatiu al vent. Per això en castellà es diu abanico (abano petit), i d’aquí deriva el nostre vano acastellanat.

Semblava que ja havien desaparegut els ventalls, però han tornat a sortir dels calaixos, com els que veieu a les fotos, de les meves dues iaies, descolorits i gairebé transparents. Els necessitarem cada cop més en els estius calorosos que ens amenacen!

🎦   EL VIENTO QUE AGITA LA CEBADA (The Wind that Shakes the Barley), de Ken Loach

Irlanda, 2006 (Palma d’Or a Cannes, Premis Goya, i diversos premis més)

Dos germans irlandesos combaten contra les tropes britàniques que volen impedir la independència d’Irlanda (1920), i ho fan abandonant les seves perspectives de futur. L’acord amb el Govern britànic provoca divisions i acaba en un nou conflicte armat amb l’IRA. 

Pel·lícula molt ben feta i molt crua també, perquè en aquest camp de batalla concret hi va haver moltes baixes. 

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

. 

Tanco el ventall, i em crema la mirada.

Duc un petó menut al cap dels dits

que et cerca enjogassat. A la postada

dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent

que fan, pintats, ocells i violetes.

Maria-Mercè Marçal (Bruixa de dol, 1979)

EL REBOST

 

El rebost era una habitació de casa els avis. Una habitació sencera dedicada a emmagatzemar estris de cuina!

La cuina no tenia armaris en el sentit de les cuines actuals farcides d’espais i calaixos. La cuina, allargassada, tenia una aigüera o pica per a fregar els plats, de marbre, de més d’un metre, uns fogons de carbó i una taula, on esmorzàvem, però el rebost estava farcit de claus on penjar les coses, de prestatges, l’escala, la fusta de planxar, el cossi, i els estris propis d’una llar de la primera meitat del XX. Eines que ara serveixen per guarnir, però que ja no s’utilitzen, com el picamatalassos o les olles d’alumini, que vaig regalar a l’escola dels meus nets pels seus espais de cuines.

Per definició, un rebost és una cambra on es guarden els comestibles, però al rebost de casa meva no se n’hi guardava gaire de menjar. Potser era costum en altres cases, però a la meva no s’hi desava ni el pa, ni els embotits, ni la carn. I a poc a poc aquell espai es va convertir en un magatzem ple fins dalt de tot. 

Un cop a l’any feien neteja; és com si fessin inventari. Ho treien tot amb la intenció de llençar coses, però al final tot s’hi encabia altre cop, això sí, més ben endreçat. Sempre hi havia la por que allò que es llençava es necessitaria l’endemà!

De fet, era una habitació tan petita que no hi cabia cap llit, per tant, no es podia destinar a cambra de dormir, i com que era just al costat de la cuina, no hi havia altra destinació possible. Les cases d’ara no tenen rebost annexat a la cuina; ho desen tot als armaris que pugen fins al sostre. I si la cuina és petita, doncs cal espavilar-se a amuntegar tots els estris i aparells necessaris i innecessaris que tenim als espais actuals. 

Ve del llatí repŏstum, que vol dir ‘cosa guardada’. La paraula no té la vida assegurada. Si les cases no tenen rebost, poca transmissió hi haurà i, per tant, en un futur no molt llunyà el rebost serà una cambra inexistent a les cases i la portarem al museu. 

Doncs no us podeu imaginar quantes coses hi cabien en aquell rebost!

🎦   ESTA CASA ES UNA RUINA (The Money Pit), de Richard Benjamin

EUA, 1986

Una parella ha de cercar casa, i un amic els proporciona una ganga als afores de la ciutat. 

Comèdia comercial, d’estil totalment americà. Hi ha moments divertits amb uns quants gags que fan passar l’estona sense més pretensions.

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Hi ha el rebost

amb les sentors d'espècies i pa tendre,

i la cambra on dormíem de menuts

i on ara s'amunteguen

tot de mobles corcats, hi ha el racó

més fondo del celler, ple de carícies,

i la pallissa, el trenc

de la pallissa on l'avi s'amagava

en temps de guerra,

i la quadra i les golfes i el terrat.

Manuel Pérez Saldanya (Teoria dels crepuscles, 2004)

EL PADRÍ

 

Les meves cosines i jo no dèiem avi, sinó padrí. I és que en algunes parts dels territoris de parla catalana és comú utilitzar la paraula padrí en comptes d’avi: Terres de Ponent, baleàric i zona de Tarragona. 

En principi, un padrí és aquell que presenta la criatura al baptisme i es compromet a educar-lo cristianament. Ara bé, com que antigament els avis solien ser els padrins dels primers nets o netes, el nom de padrí es va correspondre amb el d’avi, fossin o no padrins de bateig. 

En canvi, no teníem padrina, sinó iaia. Segons el diccionari Alcover Moll, que està ancorat a la primera meitat del segle XX, en algunes zones es va perdre l'ús de les paraules avi i àvia, a favor de padrí i padrina, com a Mallorca, que pràcticament ja han desaparegut.

Ens arriba del llatí patrīnu. I padrí també vol dir persona que presenta i acompanya algú que rep un honor, un grau, o bé persona que protegeix algú en els seus propòsits. En aquests sentits tenim en castellà, padrino; en francès, parrain; en portuguès, padrinho, i en italià padrino.

Això no obstant, en algunes zones del territori, la paraula padrí es refereix a persona vella. 

Els padrins continuen regalant la mona als fillols i, per tant, encara que els padrins originàriament eren els de bateig, actualment hi ha també molts padrins ‘civils’, que són els que tenen els no batejats, perquè una cosa és no batejar la canalla i l’altra deixar-los sense padrins i, per tant, entre altres coses, sense la mona de Pasqua! 

I avui no us en lliureu de la pel·lícula!

🎦   EL PADRÍ (The Godfather), de Francis Ford Coppola

EUA, 1972 (3 Oscars, 5 Globus d’Or, premis BAFTA, etc. ) Basada en la novel·la de Mario Puzo.

Amb la fantàstica música de Nino Rota.

Anys 40 a Amèrica. Vito Corleone, amb 4 fills, és el cap d’una de les cinc famílies de la màfia a Nova York. Quan es nega a participar en el negoci de les drogues comença una violenta guerra entre famílies. 

És una pel·lícula d’un nivell cinematogràfic altíssim, i considerada una de les millors de la història, no només per la trama i l’acció, sinó pel ritme, l’ambientació i el treball dels personatges. 

De fet, cal tenir en compte tota la trilogia de El padrí. Peu meu gust la primera és la millor, la segona gairebé la supera. La tercera em va relliscar una mica comparant-la amb les altres. 

TRÀILER 

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Jo tenia nou anys i passava les angines.

El padrí, arribat del poble, em va portar una mona.

Una mona de pagès era un pa de pessic

amb esquitxos d'ametlla escampats per la vora,

tres plomes de gallina per bandera

i tres ous durs. Quina mona més bona,

més molsuda, de farina.

Josep  Vallverdú (Pa de forment, 2020)

 

ABRIL, CADA GOTA... MIL!

I acabem el mes d’abril, en llatí aprilis, que ve del mot aperire que vol dir obrir. Segurament perquè l’abril és el mes que dona pas a la primavera en què tot s’obre, reviu i floreix. Altres estudis parlen de l’origen etrusc i grec de la paraula. 

Sigui com sigui, l’abril certament ens obre les portes d’una primavera necessària per al cos i l’ànima, sobretot després d’un hivern marcat per unes guerres que causen dolor encara que les tinguem lluny de les fronteres. L’abril ens obrirà pas a les festes amb roses, als llibres de sant Jordi, a les festes medievals, als mercats i, naturalment, al turisme que té ganes d’envair-nos. 

Per què hi ha nenes que es diuen Abril i no s’ho diuen els nens, tenint en compte que es tracta del nom d’un mes, paraula masculina? Per què no hi ha cap nen/a Febrer, ni Maig ni Setembre? 

No ho descarto pas, potser algun dia es posarà de moda el nom de Març o Octubre, perquè això no és altra cosa que una moda. I les modes tenen dues opcions: anar-se’n o quedar-se.

Hi ha dos corrents ben diferenciats: Els qui creuen que cal mantenir el santoral tradicional com a únic origen de noms per a les criatures i els qui creuen que cal posar el nom que triïn els pares, encara que no tingui a veure amb els sants. 

Doncs m’inclino per la segona opció, perquè la primera no és altra cosa que l’obligació que imposava l’Església catòlica a tots els nascuts d’inscriure’ls amb un nom de la llista del santoral, perquè en ple franquisme era obligatori batejar les criatures si volies escolaritzar-los. Només els noms cristians estaven permesos, i molts capellans es negaven a batejar la canalla amb noms estrangers o que no tinguessin relació amb el santoral. A més, el nom s’havia d’inscriure en castellà obligatòriament. 

Fins que no va arribar la Constitució de 1978 no van començar a canviar les coses en aquest aspecte. Ens vam poder traduir els noms i vam començar a posar noms no santificats. Clar que la segona lluita va ser combatre les actituds dels jutges del Registre Civil, que continuaven amb la norma franquista pel davant i posaven dificultats a tot allò que sortia de la normalitat imperant. 

Si algú es queixa que un nom de mes de calendari no fa per a una criatura, que miri els noms recargolats d’alguns sants i veurem qui s’emporta la palma! 

Per tant, benvinguts siguin els noms bonics per anomenar criatures boniques!

🎦   HISTÒRIA D’ABRIL (Shigatsu monogatari / April Story), de Shunji Iwai

Japó, 1998

Una noia jove abandona el seu poble i es trasllada a Tòquio per anar a la universitat, però hi ha alguna altra motivació. 

És una pel·lícula bonica, amable, delicada, d’ambient quotidià. Un estil molt habitual en el director. És d’aquells films que et fan somriure sense riure. 

TRÀILER 

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Ales d'abril somreien a frec del campanar,

el bleix del temps gemat suaument agitava

els jardins de les cases i els jardins de la sang.

Maria Àngels Anglada (Kiparíssia, 1980)

UN WHISKY DOBLE PLIS!

 

W.Commons

El whisky és un dels aiguardents més famosos del món. L’hem conegut abans de tastar-lo, perquè des de petits l'hem vist a les mans de tots els artistes de les pel·lícules, i en unes cases que per costum tenien una tauleta amb gots petits, una ampolla de whisky i gel, sempre a punt. 

El whisky és un bon exemple de manlleu. En descobrir que hi havia una beguda seca que res tenia a veure amb el vi ranci, amb el moscatell o amb la ratafia, licors molt casolans, vam poder fer dues coses: adaptar la paraula a la nostra manera de pronunciar i d’escriure o bé adoptar-la.

En català vam adoptar la paraula, és a dir, com les criatures, portar-les a casa nostra tal com són: whisky. En canvi, si entreu al diccionari de la RAE veureu que en castellà primer va adaptar la paraula com a güisqui, que no va tenir gens d’èxit, i després també van adoptar whisky, que és el nom més comú i el que realment ha triomfat. Tothom ha preferit el nom original. 

Totes les llengües gairebé sense excepció han adoptat el nom, de manera que és una de les begudes que no dona origen a confusió. La controvèrsia et pot arribar, si de cas, si en vols un d’escocès o un d’irlandès. O bé, et decantis per un bourbon, que és el whisky que fan els americans. 

La paraula prové del gaèlic uisce beatha, que vol dir aigua de vida. De fet, beatha ve del llatí vitae (vida). Amb els anys... i els segles la pronúncia va reduir-se a whisky i whiskey.

Salut!

🎦   LOST IN TRANSLATION (Perdut en la traducció), de Sofia Coppola. 

EUA, 2003. Oscar al millor guió original i 4 nominacions, i molts altres premis importants. 

Un actor nord-americà en hores baixes, accepta una oferta per fer un anunci d’un whisky japonès, a Tòquio. Allí coneixerà una dona, enmig de les imatges i els sons de la gran ciutat. 

Amb la pel·lícula entrem una mica dins la ciutat de Tòquio, els llums cridaners, els carrers plens i una forma de vida tan diferent. 

TRÀILER

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Sort en teníem de la llar

de flames roges, i del bar

per enfortir-nos la paciència

i narcotitzar el pensament

amb conyac, whisky i aiguardent.

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)