divendres, 14 d’agost de 2020

SOM DE POR!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Castellfollit, Boscos de Poblet)

La por és un sentiment irracional. És a dir, no està conduït per la raó. Tenim por quan se’ns presenta un perill, fonamentat o no. I tenim por quan ens domina l’aprensió de tenir algun mal, o alguna cosa que no volem.

Això que veiem pel carrer darrere les cares enfundades de mascaretes, aquesta mirada desagradable que molta gent t’ofereix quan ens hi aproximem, o quan notem que davant la nostra presència algú fa marxa enrere, això és por. 

La por és també un arma que utilitzen els governs per tenir controlada la població, talment com han fet durant segles les religions. La por ha estat sempre una forma de domini. El control de la societat es fa molt millor davant d’una societat poruga. I ara ens hem tornat porucs!

És curiós el tomb que ha fet la paraula por. És llatina, pavore. I la fan servir també l’italià, paura, i el francès, peur. En canvi, llengües veïnes com el castellà i portuguès, van derivar de metus, (miedo, medo), que també vol dir por. 

Però com ja us he dit en alguna altra ocasió, les paraules no estan quietes i es barregen. El castellà també té pavor, que és la por de les pors, el terror! Darrerament, sembla que estiguem actuant dins d’una pel·li de terror!

I per dir que tenim por també podem fer servir basarda, terror, paor, paüra, temor, pànic, angoixa, feredat... segons el grau d'intensitat terrorífica que vulguem explicar, però la pitjor por de totes les pors que es fan i es desfan prové d’allò que desconeixem! 



THE WAR OF THE WORLDS
En el 17è episodi de la sèrie radiofònica de la CBS, The Mercury Theatre on the Air, que es va emetre el dia 30 d’octubre de 1938, Orson Welles va retransmetre per la xarxa radiofònica Columbia B.S, La Guerra dels Mons (The War of the Worlds), com una adaptació de la novel·la de H. G. Wells. 
El programa va començar anunciant que es tractava d’una adaptació de La Guerra dels Mons, i va seguir amb un pròleg llegit per Orson Welles on deia que tot era ficció i que estava basat en la novel·la, però molts oients es van perdre la introducció.  
La retransmissió d’un atac alienígena a la Terra va provocar pànic col·lectiu i crisis d’histèria entre els habitants de Nova Jersey i Nova York, que es van creure que els estaven envaint els extraterrestres. 

🎦    LA GUERRA DELS MONS,  de Steven Spielberg
EUA, 2005. Doblada al català. Algunes nominacions als Oscars i altres premis. 

Pel·lícula de ciència ficció sobre una invasió alienígena, basada en la novel·la de H.G. Wells, que ja es va adaptar al cinema el 1953. De la factoria Spielberg, ben feta, amb bons efectes especials, i previsible.
I aquest cop ja no tenim por, perquè ja sabem que anem a veure una pel·lícula! 




Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se'ns feia
gairebé del tot fàcil.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)





diumenge, 9 d’agost de 2020

CUESTIÓN DE JUSTÍCIA

🎦  Pel·lícula de Destin Cretton
EUA, 2019

Basada en una història real.

Un jove advocat es decideix a lluitar pels empresonats al corredor de la mort d’Alabama. Persones condemnades sense proves, majoritàriament negres, que no disposaven de diners per obtenir una bona representació legal.  

Realment és una pel·lícula que, sobretot perquè es basa en fets reals, et fa pensar en les desigualtats astronòmiques en què es troben algunes persones només pel fet de ser d’una raça concreta, d’una religió, d’una ideologia, etc. En aquest sentit és una bona mostra de cinema social, que és molt necessari. De fet, nosaltres en tenim uns exemples ben a la vora, presos polítics amb sentències redactades molt de temps abans dels judicis. 

A part d’això, les pel·lícules americanes sempre ens han mostrat una forma de fer els judicis que crec que no m’equivoco si dic que no s’assemblen en res als que tenim aquí. Totes estan tallades pel mateix patró, el de la famosa sèrie de TV Perry Mason i Ironside, dels anys 60 i 70, que molts potser no haureu vist mai.

Molt bona pel·lícula i molt bon treball.

Tràiler: https://youtu.be/w3QTe5Qh_qA




dissabte, 8 d’agost de 2020

SE'N VA ANAR EN UN DIA MOLT CLAR

Foto: Estel Bové (Austràlia)

La notícia és que el rei emèrit se n’ha anat o ha fugit o s'ha escapat o..

Doncs què voleu que us digui? Trobo que té molt de mèrit que un tio corrupte fins a les celles, enfangat fins l’engonal, empastifat pel mig i per les vores, untat de dalt a baix ens digui que se’n va i nosaltres encara li paguem la fugida, l’estada a l’estranger o a l’exili i segurament totes les companyies que desitgi. I encara que afirmem que nosaltres no tenim rei, de moment liquidem els seus comptes. Potser és que ens mereixem el que està passant, perquè no som capaços ni d'impedir-ho ni de reaccionar. Ens en lamentem i prou. 

El verb pronominal anar-se’n només vol dir partir d’un lloc per anar en un altre lloc. Fugir, en canvi, és més contundent, perquè vol dir allunyar-se d’algun perill o d’alguna cosa desagradable. I escapar-se? Doncs vol dir aconseguir alliberar-se d’aquest perill!

Com que no soc capaç de trobar res que s’hi assembli us posaré unes quantes pel·lis a veure quina creieu que li va millor. Mireu-vos els tràilers i feu les aportacions que vulgueu! No sé pas si en trobarem cap que ho superi. 

🎦   ATRÁPAME SI PUEDES, de Steven Spielberg
EUA, 2002, amb molts premis i nominacions als Oscars.
Basada en una història real. Un agent de l’FBI ha de seguir la pista d’un jove delinqüent que adopta diverses identitats, per capturar-lo i portar-lo davant la justícia.


🎦   FUGA DE ALCATRAZ, de Don Siegel
EUA, 1979
Un pres de la presó d’Alcatraz, de màxima seguretat, situada enmig d’una illa de la badia de Sant Francisco prepara un pla de fuga. 


🎦   EL FUGITIVO, d’Andrew Davis
EUA, 1993, un Oscar i molts altres premis. 
La vida del doctor Richard Kimble, un metge acusat d’haver matat la seva dona. Quan el traslladen a la presó, es fuga de l’autocar juntament amb altres presos. Per provar la seva innocència haurà de trobar l’assassí, que és manc.

🎦   ATRACO PERFECTO, d’Stanley Kubrick
EUA, 1956
Després de passar per la presó, un home decideix donar el darrer cop de la seva vida, que li permeti retirar-se. 


🎦   EL GOLPE, de George Roy Hill
EUA, 1973
Dos timadors volen venjar la mort d’un company. Amb l’ajuda de tots els amics i coneguts muntaran un pla per fer-ho.



I perquè us tranquil·litzeu, us posaré la cançó que va guanyar el premi del V Festival de la Cançó Mediterrània de 1963, cantada per Salomé i per Raimon!

Se'n va anar
en un dia molt clar.
Jo no sé
si a una terra llunyana.
Se'n va anar
cap enllà.
No sé pas
si tornarà.😱

dilluns, 3 d’agost de 2020

AVUI, LLUNA PLENA!

foto: Vicenç Margalef

Avui hi ha lluna plena i, a més a més, és dilluns!

Els dilluns són els dies Lūnae o dia de la lluna, que va passar a ser dilluns en català, mantenint la fórmula llatina. El català col·loca el ‘dia’ al davant: dilluns, igual com fan els bretons dilun i els gal·lesos, dydd llun. El francès i l’italià col·loquen el ‘dia’ al darrere: lundi, lunedì. Els anglesos també, Monday, o Montag en alemany. El castellà esborra el ‘dia’, lunes, directament, com també fa el gallec, luns o l’asturià llunes. Per tant, hi ha una gran quantitat de llengües que mantenen la lluna al primer dia de la setmana. Originàriament la paraula llatina era un adjectiu que volia dir cosa lluminosa, allò que il·lumina. D’aquí també procedeix lux, la llum.  

La lluna ha estat una deessa per a moltes cultures politeistes, i Luna forma part de la mitologia romana, de la qual ens ve el nom. 

Però la lluna té un costat obscur. Es diu també que pot tornar boges les persones, per això si algú no toca vores diem que és un llunàtic! O les pot fer enfadar i així acabar de molt mala lluna! Si demanem la lluna és que demanem impossibles i quan estem distrets ens diran que estem a la lluna de València! I en lluna plena com avui es converteixen els homes en llops! Les dones de moment, no. 

Té un costat més amable, el de la lluna de mel, perquè es casaven en nits de lluna plena i bevien una beguda feta amb licor i mel. Així es preservava la fertilitat i la sort de la parella. Actualment no és més que un viatge que fan els nuvis i que costa un ronyó, o dos. 

Encara se li atribueix a la lluna una gran importància amb les collites, les formes de tallar la llenya, els dies de sembra, els conreus, i també en la fecunditat i els naixements de criatures. Pensaments que van de baixa, perquè cada cop som més descreguts. 



🎦     LOS LUNES AL SOL, de Fernando Léon de Aranoa
Espanya, 2002 (5 premis Goya, Concha de Oro del Festival de Sant Sebastià, i molts premis més)

El desenvolupament industrial ha fet créixer desorbitadament una ciutat del nord d’Espanya, i un grup d’homes cerca feina. Sobreviuen gràcies als amics i a les poques feinetes que van trobant.

És una pel·lícula intel·ligent, que t’arrossega. És divertida, però també emotiva i ens remou la consciència.

Avui ja és un clàssic del cinema social. Si no l’heu vist, val la pena cercar-la per les plataformes.





Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.

Federico García Lorca (Romance de la luna, luna, 1928)








dimarts, 28 de juliol de 2020

ACABEM EL JULIOL

'La mort de Cèsar', de Vincenzo Camuccini -Wikimedia Commons

Juliol és un mes calorós i ho estem patint força, sobretot amb la mascareta al nas, com si fos un morrió. 

Al juliol, ni dona ni caragol –em deia el padrí- i a mi no m’agradava sentir-li dir amb aquell to greu que feia servir, segurament perquè encara no entenia els dobles sentits.

El juliol és un mes que ens va regalar Juli Cèsar. Antigament es deia quintilis, perquè era el cinquè mes de l’any, comptant sempre que l’any començava al març, però després de l’assassinat de l’emperador l'any 44 aC van creure que li havien de posar el nom al mes en què suposadament va néixer. Ell mateix n’havia fixat els dies al calendari gregorià, 31. 

Les llengües romàniques han conservat l’homenatge a Iulius Caesar, perquè el castellà en diu julio; el francès, juillet; l’italià iuglio; portuguès julho i gallec xullo. Però a més a més també l’han adaptat els anglosaxons, perquè els anglesos en diuen July i els alemanys Juli. Malgrat l’assassinat a ganivetades que li van clavar en entrar al senat de Roma, pot estar content perquè se’l recorda pels segles dels segles cada mes de juliol.

El 4 de juliol se celebra el Dia de la Independència dels Estats Units d’Amèrica. Curiosament és un mes ple de dies de la independència: Burundi, Ruanda, Veneçuela, Argentina, Sudan del Sud, Bahames, Colòmbia, Libèria, el Perú... no ho dic per res, només perquè ens hi anem fixant. 


🎦   NACIDO EL CUATRO DE JULIO, d’Oliver Stone
EUA 1989 (Dos Oscars i 8 nominacions, a més de diversos premis)

Un jove nord-americà s’allista com a voluntari per anar a la guerra del Vietnam. Pensa que aquesta és la millor manera de defensar el seu país, però quan torna assegut en cadira de rodes canvia de pensament. 

Normalment les pel·lícules sobre la guerra del Vietnam tenen poca autocrítica. Aquesta almenys et mostra la part més morbosa i amagada d’una guerra que es va fer eterna. En general, bona interpretació i bona pel·lícula, tot i que actualment alguna altra ja l’ha superada en efectes especials. 

Tràiler en anglès: https://youtu.be/t8NR6n1nRMI





Àvila, juliol del trenta-sis:
ell va gravar els seus noms a la muralla.

Joan Margarit (Càlcul d'estructures, 2005)




dissabte, 25 de juliol de 2020

BUSQUES BURQUES BLANQUES?


A l’autobús parlaven dues persones sobre una dona que portava vel islàmic, i han dit més o menys: cada dia hi ha més burques!

El burca és un vestit usat per dones d’alguns països islàmics, que cobreix completament el cap i el cos i que disposa d’una reixeta a l’altura dels ulls. És de tela gruixuda i habitualment de color blau fosc o gris, que es pot veure a l'Afganistan i en zones del Pakistan i de l'Iran. S’anomena també vel integral, com també ho és el nicab, perquè cobreixen la cara i el cos. 

La resta de vels, com ara el xador o l’hijab, només cobreixen el cap, per tant és un error anomenar burca a tots els vels islàmics. Aquestes noves paraules han entrat al mateix temps que les usuàries han arribat aquí. Dir que amb una sola paraula ja en tenim prou per denominar tot el ventall de vels és com dir que amb sabata denominem botes, espardenyes, sandàlies i sabatilles

Un xenisme és un mot que designa una realitat d’una altra cultura. Etimològicament ve del grec xénos (estranger), d’aquí la xenofòbia. Un xenisme, doncs, és un mot difícil de traduir, com per exemple, un burca, perquè no hi ha cap paraula en català que designi res similar a aquesta peça de vestir, per tant, no podem afegir cap accepció a una paraula ja existent. Hem d’agafar el mot prestat de la llengua d’origen i adoptar-lo tal com està o adaptar-lo a la nostra llengua. 

El nom s'ha pres de l’anglès bourkha, seguint la pronúncia àrab, i s'ha incorporat en català com a burca; en castellà, burka; en francès, burqua; en italià, burqa o burka, etc. 

I fins aquí pel que fa a la llengua. Quant al fet concret de l’existència del burca, ningú no les ajudarà mai. Només ‘elles’ se’n podran lliurar algun dia si ho volen, i pagar el preu que toqui pagar. Desgraciadament és així, com totes les revolucions que s’han fet al món.






🎦   LAS GOLONDRINAS DE KABUL, de Zabou Breitman, Eléa Gobbé-Mévellec

França, 2019
Pel·lícula d’animació. 

El 1998 Kabul és una ciutat ocupada pels talibans. Dos joves enamorats intenten sobreviure a la violència i la misèria. 

Bonica pel·lícula que ens mostra un cop més la desgràcia d’haver nascut en una ciutat maleïda com Kabul, capital d’Afganistan, sota l'imperi dels talibans.
Només el tràiler ja val la pena: https://www.youtube.com/watch?v=CFPcR--gUwg




Un dels països més conservadors en aquest aspecte és el Pakistan, on moltes dones van cobertes amb el burca, una mena de vel amb una finestreta reixada per als ulls que les tapa de dalt a baix; davant la seva figura ens ve al cap, per contrast, la dona pigmea quasi nua que ens saluda amb una rialla d'orella a orella des de davant de la seva cabanya.

Empar Barcons; Xavier Pàmies (Tres anys pels països del Sud, 1995)





dimarts, 21 de juliol de 2020

NI PARLAR-NE!


Aquests dies jutgen uns membres de la Mesa del Parlament per la seva actuació durant el procés polític per l'autodeterminació de Catalunya. En resum, els jutgen per deixar parlar, cosa que és elemental en qualsevol parlament del món. 

És exactament la perversió de la paraula. Prohibir fer allò per a la qual cosa es va constituir. Als parlaments s’hi parla, a excepció del Parlament de Catalunya on només es pot parlar d’allò que permeten els tribunals.

Per tant, si en un parlament no s’hi pot parlar ja em direu per a què serveix un parlament. 

Aquest verb tan imputat ens arriba del llatí vulgar, parabŏlare. La paraula va fer fortuna a tot el territori romànic, però no de la mateixa manera. Parabŏlare es va convertir en parlar en català, parler en francès o parlare en italià. En canvi, altres llengües, com el castellà o el portuguès i gallec per dir el mateix van derivar de la paraula llatina fabulare, que venia de fabula (conte, faula) que es va convertir en falare... falar... hablar. 

Però les paraules no estan quietes i s’intercanvien de llengua en llengua. Per això el castellà també té parlament, parlamentar, i fins i tot parlar. I el català també disposa de faula i fabular en el sentit d’inventar històries o arguments.

Ull viu! Confabular és dues o més persones –per exemple uns quants jutges- posar-se secretament d’acord sobre una qüestió que interessa un tercer –per exemple Catalunya- generalment per causar-li un perjudici. Ja us ho deia, és la perversió de la paraula. 


🎦    LA LENGUA DE LAS MARIPOSAS, de José Luis Cuerda
Espanya, 1999

Any 1936. Un home ensenya un nen tota la seva saviesa, els coneixements, les paraules, la natura, la literatura, etc, però sempre hi ha el rerefons de l’amenaça política, perquè l’home és considerat un enemic del règim feixista. A poc a poc l’escletxa entre els dos protagonistes serà cada cop més gran. 

És una pel·lícula molt dura i trista, però molt interessant per conèixer una realitat que si bé ja no existeix tal com la pinten, sí que es manifesta de maneres molt diverses i sibil·lines. 





Puc sentir la gent com murmura,
la por es mou al meu voltant,
mentre es confabulen contra mi,
i es proposen prendre'm la vida.

Pau Sais i Vila (Els salms, 1985)




dissabte, 18 de juliol de 2020

EL REIET DE CASA


A casa no tenim més corones que les del tortell de reis, perquè una corona no és més que un objecte circular destinat a cenyir el cap. I de cop i volta ens hem vist metrallats amb dues corones ben diferents. D’una banda, la maleïda pandèmia del coronavirus que s’ha emportat molta gent pel davant, ens ha posat el morrió a la cara, ens hem tornat porucs de sobte i hem de veure com alguns fan passes enrere quan ens veuen com si tinguéssim la lepra medieval. 

I de l’altra, la Corona, la monarquia borbònica que arrosseguem des de fa segles. No porten corona per mèrits, sinó per herència. I és que un tio –perdó, Sa Majestat- que té tot el que vol, que ho té tot pagat, i que té una assignació sense haver de pencar, que encara tingui la barra de robar i fer circular milions amunt milions avall com si res, és que no té nom!

Hi ha una dita en català que es refereix al fet que no en tenim prou amb el que tenim i que sempre cerquem tenir-ne més: la mar com més té més brama. Però és que aquesta família té l’oceà sencer i encara en vol més! 

Cada dia apareixen més notícies sobre els afers de l’emèrit, els seus fraus fiscals i els pagaments a comptes no declarats, però a nosaltres no ens perdonen un euro a la declaració de la renda. Què haurà de pagar aquest tio -perdó, Sa Majestat- per tots els diners no declarats? Molt em temo que li esperen unes bones vacances a l’altra punta de món. I per dissimular ara surt el judici contra Pujol –que no el defenso pas- però estareu amb mi que els jutges en saben de jugar a les cartes!

Ah! Sabeu com es diu el pájaro? Doncs Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, i deu cobrar per cada nom que li van posar!

El que passa és que ho aguantem tot!



🎦    EL REY LEÓN, de Jon Favreau
EUA 2019
Crítica que vaig fer a Facebook el juliol de 2019:

Pel·lícula d’animació. Nova versió de l’antiga pel·lícula de dibuixos.
Simba, el petit lleó se’n va de casa després de la mort violenta del seu pare. Amb els anys es posarà al seu lloc amb l’ajuda dels seus amics.
L’animació és extraordinària i espectacularment ben feta.
Ara bé, calia una nova versió del fantàstic film de dibuixos de 1994? Jo crec que no. El resultat és una mena de documental amb argument. I no és el mateix. Per ben feta que estigui i per diners que guanyin, em quedo amb la primera.
Tràiler:  https://youtu.be/7TavVZMewpY





"Gosa indicar-me que un rei no pot ser alhora un bon home?" Pulcre Trompel·li va assentir, amb la seva típica rialleta de conill, a aquesta veritat elemental.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)





dimarts, 14 de juliol de 2020

PETONS DE DIUMENGE

Petons de diumenge, de Sílvia Soler, és una novel·la que m’ha enganxat força. D’aquelles que busques temps per llegir-les d’una tirada.

Jo no he viscut la postguerra dura, sinó l’etapa següent, els anys seixanta i els setanta, però amb tots els ingredients del franquisme, quan tot era pecat i quan les normes d’ètica i moral es dictaven des del poder. El què diran, les misses obligatòries, la repressió constant, les bruixes de la Sección Femenina que ens feien passar pel servei social –que ho era tot menys un servei i social- i molts retrets que ara ja no faré, perquè ja he passat moltes pàgines, però la generació anterior a la meva hi havia d’afegir la confessió després de veure segons quina pel·lícula, o reprimir una simple mostra d’afecte al carrer, perquè en públic tot estava mal vist.

Anar a la universitat i estudiar era una il·lusió a la qual no totes les dones podien aspirar i els patrons socials estaven ben marcats i delimitats, de manera que era difícil sortir-se’n. La gent tenia sempre la por al cos, la por de parlar massa, la por que et vegin segons on i amb qui, la por a destacar.

Sílvia Soler ens enfila la narració a partir dels diaris personals de Valèria Isern, una mare de família amb quatre fills, i d’entrevistes fetes a la seva família i a la seva amiga Elisa. A poc a poc es va teixint la seva vida, plena d’obstacles, però també de dies feliços. En general, persones humanes i properes, absolutament reals i amb semblances amb les nostres, i amb les dels nostres pares.

És de lectura fàcil i entretinguda, i també de ràbia de pensar que tot allò que explica va passar de veritat i que els fills i els nets dels despòtics personatges que ho protagonitzaven continuen manant com si tal cosa.

Columna Edicions. Col·lecció Clàssica
248 pàgines. 
premi Prudenci Bertrana l’any 2008



dissabte, 11 de juliol de 2020

FEM UN CÒCTEL?

Els anglesos ens han deixat una paraula bonica: còctel (cocktail, que significa cua de gall), sense la qual no ens podríem prendre aquestes barreges que són tan suaus o tan fortes o tan dolces o àcides o amargants i a vegades amb ingredients estrafolaris, que no sabem on trobar. 

Totes les llengües del voltant han fet el mateix, adaptar o adoptar la paraula, potser perquè tots hem pensat que si n’inventàvem una altra no tindria el mateix gust o bé perquè el sinònim ‘combinat’ no és tan sofisticat. El diccionari ho defineix com una beguda obtinguda per la barreja de diferents begudes alcohòliques, que es prepara agitant la mescla dels ingredients amb trossets de gel dins una coctelera.

La paraula ha fet el seu lloc dins el català. En podem fer plurals, derivar a coctelera, que és l’estri on es prepara, i fer-ne un ofici, cocteler-a, les persones encarregades de fer-los.

I tan nostra és la paraula que ja li hem donat significats que res tenen a veure amb les begudes alcohòliques. O és que no heu menjat mai un còctel de gambes o de marisc? Per tant, un còctel és també una barreja de coses. I si algun dia us conviden a un còctel, que és bàsicament una reunió social de tarda, potser tastareu de tot menys un bon còctel!

Com que serveix per dir mescla de diferents coses, ens ha servit també per anomenar còctel molotov l’artefacte de fabricació casolana que pren com a base una ampolla amb líquid inflamable i una metxa. El nom ens el deixa Viatxeslav Mólotov, ministre d’Interior i de la Guerra de la URSS durant la Segona Guerra Mundial.




I aquí teniu tres còctels del meu amic Lluís Maria, que n’és especialista, i que en va fer un cada dia en temps de confinament:


BLAU MOON MARTINI 
En un vas mesclador hi posem gel abundant, 6 parts de ginebra i 1 part de curaçao blau. 
Ho remenem i ho servim en una copa de còctel adornat amb pell de llimona. 





CARUSO
En una coctelera amb gel abundant hi posem, a parts iguals: ginebra, Martini sec i crema de menta verda. Sacsegem fins que la coctelera quedi gebrada i ho servim en una copa de còctel.
Important: Està dedicat al gran tenor Enrico Caruso i s'ha de beure mentre l'escoltem a La dona è Mobile, del Rigoletto!







GIMLET
En un vas mesclador hi posem força gel, una part de suc de llima i dues parts de ginebra. Ho remenem bé i ho servim en una còpia de còctel amb una cirereta verda confitada.









Lídia: Un dia que vinguis amb més temps, et prepararé un còctel de menta.

Josep M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980)





dilluns, 6 de juliol de 2020

NIHIL OBSTAT


Si existeix la censura és perquè algú es creu superior a un altre. 

El censor llegeix primer el llibre o el document i determina si la resta del món hi pot accedir i decideix si en pot sortir perjudicada la moral, la política, la societat... és a dir, decideix per tothom. 

El censor era un magistrat de la Roma antiga que vetllava pels costums de la societat, de manera que reprenia les conductes que no s’ajustaven al que hi havia establert. 

Podríem pensar que l’antiga Roma és molt llunyana, però no és així. La censura la tenim en tots els plats amagada amb ingredients molt subtils.

El meu primer llibre, El parvulito, portava inscrit el nihil obstat (no hi ha obstacle), locució llatina que servia per certificar, l’Església catòlica, que des del punt de vista de la doctrina i de la moral, el llibre podia arribar als ulls dels lectors. Això en català i en suahili no és altra cosa que censura. 

L’Església ha estat la principal censora de les conductes, però també els estats dictatorials, que exercien el control dels continguts dels mitjans de comunicació. Per desgràcia, són actuacions que veiem massa sovint en governs que s’autodefineixen de democràtics. 





Amb 4 anys no sé ben bé si ho vaig captar tot això!


🎦    CINEMA PARADISO, de Giuseppe Tornatore
Itàlia, 1988 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Globus d’or, i molts premis més).

Excepcional la banda sonora d’Ennio Morricone, que ha mort avui, 6 de juliol. Sempre ens quedarà aquesta música associada a la bellesa del cinema.

Explica la història de Salvatore, un nen d’un poble italià que ajuda l’Alfredo, l’operador del cinema, que li mostrarà tots els secrets del cine. El nen es fa gran i se’n va del poble, però trenta anys després rep un missatge que el farà tornar a casa. 


El final ens mostra d’una forma intel·ligent i còmica què va suposar la censura al cinema. És el paradigma de la censura més estúpida.

És una pel·lícula en majúscules, Cal considerar-la un clàssic del cinema italià, que homenatja tota la història cinematogràfica. 





Amb la censura, el llenguatge de la Nova Cançó esdevé un joc de paraules de doble sentit, les lletres estan farcides de metàfores, plenes de sobreentesos que el públic copsa en una complicitat recíproca.

Serra d'Or, 309, Monestir de Montserrat, 1985.

















dissabte, 4 de juliol de 2020

MOSSOS, MOSSOS...

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus  (Maspujols)
Els qui també sou o heu estat funcionaris sabeu molt bé que les oposicions no trien els millors servidors públics, sinó els que han superat el procés de selecció, és a dir, s’han après millor el temari i se n’han sortit millor de les proves. 

Si bé aprovar unes opos significa conèixer molt bé –hi estiguis d’acord o no- la Constitució, l’Estatut i les lleis que emparen l’Administració pública, de cap manera significa saber complir l'obligació principal, servir la ciutadania. 

I és que darrerament ja ens trobem amb molts i molts exemples de policies que incompleixen el més mínim codi de conducta, amb comportaments racistes, violents i actuacions fora de lloc. Potser ens pensàvem que la ‘nostra’ policia havia de ser diferent de la resta? Potser crèiem que teníem uns servidors públics modèlics que ens en farien sentir orgullosos sempre? 

És el cas de la taronja podrida que encomana un sac de taronges sa. Amb un poli racista en tenim prou perquè la gent cregui que ho són tots. I amb un de violent en tenim prou per pensar que tots somnien a fer anar la porra. De la resta de policies que tenim a la vora ja ni en parlo, perquè a més a més porten a l’ADN la rècula de comportaments dels seus antecessors i estan ‘protegits’ pel sistema.

La meva iaia agafava una cullereta entre els dits, la feia girar amunt i avall, i deia: Els funcionaris són al mig. Tant se val si puja aquest o baixa aquest altre, ells sempre són al mig. I és bo que sigui així, perquè són la garantia del funcionament de l’administració independentment de qui mani, però vigilem, que una cosa és ser garantia i una altra ser un mal parit. 




🎦   RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood

Crítica que vaig fer a Facebook el 3/1/2020:
Richard Jewell era un guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996. Va descobrir una motxilla amb explosius i va evitar nombroses víctimes, però el gran heroi es va convertir en sospitós.
He de reconèixer que tot i la firma d’Eatswood, no he anat al cinema amb gaires expectatives, i m’he equivocat absolutament.
És un film molt ben fet, amb un bon treball i amb un guió excel·lent. La pel·lícula té un ritme que et permet seguir-la molt bé fins al final. El talent del director apareix a cada moment.
T’adones que la premsa i la policia poden destrossar-te la vida si s’ho proposen. És una interessant reflexió i en veiem un bon exemple. La recomano.

Tràiler: https://youtu.be/Blp961s8z6Y




Vam descobrir que una de les vostres criades, no recordo quina, feia l'amor amb un dels mossos d'esquadra, dins aquell immens galliner buit que hi havia al fons del jardí.

Maria Aurèlia Capmany (Vitrines d'Amsterdam, 1970)







dilluns, 29 de juny de 2020

L'OXÍMORON DE LA NORMALITAT


Normal vol dir d’acord amb una norma establerta. I aquesta norma pot ser verbal, escrita, tradicional, etc. És allò que tothom troba comú, natural, corrent, sense excepció. Les activitats normals són les que es fan cada dia de forma natural, per exemple.

Però si al substantiu normalitat li posem un adjectiu que el qualifica, la cosa ja no és igual i deixa de ser normal. Per tant, la nova normalitat no és més que un oxímoron. I ho és perquè una cosa normal no és ni nova ni vella. És tal com està. No pot ser normal si és nou.

Els oxímorons són figures retòriques que ens descriuen sentits oposats, per exemple, plens de buidor, instant etern, el so del silenci, realitat virtual, etc.

L’oxímoron sempre ha de generar un tercer concepte. En el nostre cas, la nova normalitat hauria de representar una nova manera de fer les coses, però en realitat ens genera una incertesa absoluta, inseguretat i inestabilitat, perquè no sabem cap on aniran els trets. Ens trobarem amb una normalitat fora de la norma habitual, per tant, no serà normal.

I el que és més difícil de pair és que no sabem ben bé a qui afavoriran tals comportaments. Segur que a nosaltres no.


🎦   TAN FUERTE, TAN CERCA, d’Stephen Daldry
EUA, 2011
Després de la mort del pare als atemptats de l’11S, un nen d’onze anys, que té un nivell intel·lectual superior, troba una clau del seu pare i intenta cercar què pot obrir.
En el tràiler veureu una escena on pare i fill juguen a dir oxímorons.





Déjame en paz, pacífico furioso,
villano hidalgo, tímido arrogante,
cuerdo loco, filósofo ignorante,
ciego lince, seguro cauteloso.


Lope de Vega (Rimas, fragment del sonet 79, 1602)




divendres, 26 de juny de 2020

EL SOBRE

Dibuix: Eulàlia Barceló Vilella
De la bústia sortia un sobre, més gran i gruixut que els habituals. Normalment sempre hi havia propagandes, revistes i factures per pagar, que després s’amuntegaven al despatx. Estava escrit de forma impecable, amb lletra rodona, ben feta i clara. Anava a nom seu i això ja em va emprenyar.

Em vaig acostar al penya-segat i amb tota la força de què vaig ser capaç vaig llençar-lo a mar. Encara vaig resseguir-lo una estona amb la mirada mentre les ones se l’enduien. Què s’ha cregut!

L’endemà em va venir a trobar, satisfet i content, com si res no hagués passat. 

- Vaig fer analitzar el Picasso. És autèntic! T’arribarà dins d’un sobre a nom meu. S’han equivocat, era per a tu. Que no l’has obert?

El dibuix de Picasso que vaig trobar a dins del diccionari de l’avi ja deu ser camí de Mallorca.

- Poll ressuscitat!... Així t’envestís un vol de vespes!










diumenge, 21 de juny de 2020

EL SOL S'HA ATURAT

foto: Estel Bové Munté  (Egipte)
Avui és el solstici d’estiu, del llatí solstitĭum, que vol dir literalment sol aturat. Avui deixem enrere la primavera i entrem a l’estiu. En teníem moltes ganes perquè la primavera 2020 no la desitgem ni al pitjor enemic, perquè ens ha pres molta gent, ens ha inculcat la por a sobre, ens ha deixat un país orfe d’objectius i, a més, ens ha robat les festes, les trobades amb la família i amb els amics i ens ha emmalaltit el cervell després de tantes hores davant les pantalles.

El dia és l’espai de temps en què el sol és damunt de l’horitzó, és a dir, des que surt fins que es pon. Bé, doncs hi ha un dia a l’any que el sol s’hi passa el màxim de temps possible a l’horitzó i és justament avui, 21 de juny, el dia més llarg de l’any. I, naturalment, també tindrem la nit més curta!

Al juny comencen les festes del foc. Les festes paganes encenien fogueres per celebrar que el sol s’estava quiet al cel durant més temps que els altres dies. I nosaltres hem mantingut la tradició per Sant Joan, però les revetlles i les fogueres hauran d’esperar. I és una llàstima perquè no tindrem ni foc ni festa major ni res que s’hi assembli. La pandèmia ens ha deixat buits de tantes coses que anem circulant una mica zombis, sense horitzó.

Consolem-nos una mica amb LA NIT DE SANT JOAN, de Jaume Sisa, una irrepetible cançó, de foc i festa: https://www.youtube.com/watch?v=lsWVX27nZPg


🎦   SOLSTICE, de Daniel Myrick

EUA, 2008
Va, avui una de pooooooor!
Després del suïcidi de la seva germana bessona, una noia invita els seus amics a passar uns dies al camp. Aviat començaran les escenes de terror i de misteri que envolten la casa del llac. 
Si us agrada el terror és una bona aposta per quedar-vos quiets a la cadira!





La fita és un solstici
desmesurat, un àpat de prodigis
que contradiu el ritme de les fulles,
la llenca d'or d'alguna platja ignota
i el blau profund d'aquella mar que els somnis
han dibuixat al blanc de la memòria.

Miquel Martí i Pol (Algú que espera, 1991)





dissabte, 20 de juny de 2020

SOM SÀPIENS!

He llegit SÀPIENS, de Yuval Noah Harari, i m’ha captivat. Potser no és un llibre adreçat als coneixedors en profunditat de la història, però sí que ho és per a un públic genèric interessat en la humanitat. És la nostra història explicada d’una manera molt planera, molt senzilla i molt divulgativa.  

Homo sapiens és el nom científic de l’espècie humana. Per tant, tots som homo sapiens. Ens ve del llatí homo (les dones també hi som aquí, perquè no es refereix als homes sinó a l’espècie!) i savi. Som el darrer esglaó de la cadena... de moment!

Ara bé, la paraula no és al diccionari. I no hi és perquè en principi els noms científics no hi han de ser, però en aquest cas, per què no podríem fer-ne una excepció? Darrerament són molts els neologismes que s’hi ha incorporat i aquest és ben nostrat. Tots plegats som sàpiens i els diccionaris els fem nosaltres! 



🎦    HOMO SAPIENS de  Nikolaus Geyrhalter 
Suècia, 2016, documental.

No he vist aquest documental, però segur que hi ha alguna possibilitat de veure’l en alguna de les plataformes actuals. És una mirada apocalíptica i de destrucció de la condició humana. Cap a la meitat del tràiler hi ha una imatge al mar que ens fa reviure l’escena final de El planeta dels simis (1968), la de Charlon Heston!







El llenguatge, com a facultat comuna, és la marca distintiva de la humanitat: esborrat, doncs, el llenguatge, tornaríem a una condició no sapiens.

Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules, 2001)








dissabte, 13 de juny de 2020

EL RELLOTGE DE PARET

Aquest rellotge deu tenir més de 100 anys. Era el rellotge! El que marcava el pas del temps de casa dels avis i dels pares. Tenia un so cridaner i eixordador. Tocava els quarts i les hores i ens despertava sempre a mitja nit. Maleït rellotge –deia tothom, però a ningú no se li acudia llençar-lo. Era el rellotge! L’amo i senyor de les nostres vides. L’hora d’aixecar-nos, d’anar a dormir, de dinar, de sopar... ens ho cronometrava tot. Era una presència constant i vigilant. A més, abans de tocar els quarts feia una mena d’aspiració com si li manqués l’aire... aiiiiii, clong! clong!

L’hora més temible eren les 12, perquè mentre duraven aquells dotze cops secs i estridents no podíem parlar. Parlava ell. I quan escoltàvem alguna notícia a la tele que ens interessava, el rellotge ressonava més fort que mai perquè no la sentíssim. 

Era un rellotge de paret de càrrega manual. Cada setmana li’n donàvem corda, sempre a la mateixa hora. Un cop girada la clau calia acompanyar-lo amb una empenta al pèndul perquè comencés a balancejar d’un costat a l’altre. Si no hi pensàvem el rellotge s’endarreria i se sentia aquell so de manca d’aire, com si s’ofegués. El rellotge –deien- el rellotge que s’atura!

El grec Khrónos era el déu de les Edats i del zodíac, el que envoltava l’univers i déu etern del pas del temps. Cronos és, doncs, el temps en estar pur, el temps persona, el temps etern. El nostre Cronos es va quedar penjat a la paret, sense so. Ara que desmunto el pis de la mare, el tinc davant meu i no sé pas què fer-ne. Ni el drapaire sabrà què fer-ne, perquè t’has arnat i corcat. Perquè no toques ni quarts ni hores, perquè t’has quedat mut i ancorat en el passat. T’he escoltat durant tants anys que malgrat tot m’has fet companyia, vell rellotge escandalós.

Cent anys penjat en una paret de Tarragona... i ara hauràs de venir amb mi cap a Reus! 😊



🎦   LA CASA DEL RELOJ EN LA PARED, d’Eli Roth 
EUA, 2018
Del gènere fantàstic i d’aventures. 
Relat d’un nen de 10 anys que se’n va a viure a casa del seu oncle, on hi ha un rellotge misteriós. 
Els mags, les bruixes i els secretes apareixeran de mica en mica. 
És l’estil de cinema de les cases encantades, amb poc gir argumental, però amb una història força original. 




I treballo, joiós, vencent el fred,
envoltat pel silenci de la nit,
tant sols interromput per l'espinguet
del pèndol d'un rellotge de paret
o el plor d'un infantó mig adormit.

Ignasi Iglésias (Ofrenes, 1902)






dijous, 11 de juny de 2020

ABRACEM-NOS!

I és que els mediterranis som de cultura enganxosa. Ens agrada abraçar-nos, petonejar-nos... encara que ens haguem vist al matí, a la tarda hi tornem. I per això ens costa tant la distància de 2 m. En altres cultures, com ara la japonesa, no és tan difícil, perquè des del naixement que no aprecien igual el contacte físic. Esquiven les abraçades, defugen els petons, i eludeixen els contactes no necessaris. Tot ho substitueixen amb reverències. Són maneres de fer que t’inculquen des del bressol. És a dir, ets el que t’ensenyen, ets el que fan amb tu. 

Per nosaltres, les abraçades són signes d’afecte. Són habituals i freqüents en les nostres vides i sembla mentida que una aturada com la que tenim ara ens afecti tan emocionalment com ho està fent. 

Ull, perquè no ens en podem donar d’abraçades, ens les fem! I ens podem abraçar només entre persones? No! També podem intentar abraçar la soca d’un arbre mil·lenari i no aconseguir-ho! En sentit figurat abraçar una cosa també és acceptar-la o seguir-la. N’hi ha que abracen religions, partits o idees. El gran perill és que t’obliguin a abraçar el que no et ve de gust.

La cultura popular ens diu que Qui molt abraça, poc estreny, és a dir, que no podem fer moltes coses a la vegada!   



🎦   EL ABRAZO DE LA SERPIENTE, de Ciro Guerra
Colòmbia, 2015. Nominacions als Oscar i molts altres premis. 

Al cor de la selva amazònica hi ha el darrer supervivent d’un poble, un xaman. Algú hi anirà a la recerca d’una poderosa planta capaç de fer somniar. 
El passat, el present i el futur es confonen, i el xaman anirà recuperant els records. 





Qué largo abrazo te daría
en la penumbra de mis espinas.

Federico Garcia Lorca (Zarzamora con el tronco gris, 1921-1924)




dimarts, 9 de juny de 2020

PAU


Feia temps que el veia malament, més prim i debilitat, però no m’atrevia a parlar-ne, perquè no saps mai com aniran les coses i sembla que si en parles provoques com una mena de mal presagi. Aquestes malalties, tard o d'hora, sempre guanyen. Avui ha mort Pau Donés, de Jarabe de Palo.

Queda molt enrere La flaca i Depende, les que tinc més al cap, i també Bonito. Potser seran les que més es recordaran, perquè van fer ballar tota una generació, que no és la meva, però també ens ha agradat escoltar-lo, encara que sigui de lluny i a destemps.

És una música d’una gran personalitat, perquè no s’assembla a cap altra de les que s’han fet per aquí. A més, la seva veu i el to que utilitzava es reconeixia entre molts. Una música que enganxava, que enganxa. 

La darrera interpretació és en un terrat, escenari mediterrani, amb  una cançó que dedica a la seva filla Sara. Un fantàstic comiat, “Eso que tu me das”https://youtu.be/hE6CsyWv8Zs


* * *

Una expressió popular en català dins del llenguatge col·loquial és repartir xarop d’estopa o xarop de bastó, que vol dir atonyinar, apallissar, estovar, estomacar. Els catalans en tenim molta experiència. No a repartir-ne, sinó a rebre’n.

En castellà, aquesta expressió és jarabe de palo.





dissabte, 6 de juny de 2020

LA FALÇ AL PUNY!

Juny ens el porta la deessa romana Juno (Iunius), muller de Júpiter, en honor de la qual es va donar nom al quart mes del calendari romà, que començava al març, però no hi ha consens, perquè el nom també podria haver-se associat a la joventut o a Lucio Junio Bruto, fundador de la República romana.

El mes de juny ens portarà el solstici d’estiu. És un bon mes de l’any perquè comença a fer bon temps i encara no ens cau la calitja de l’estiu. Tot i això, aquest mes no serà com els altres, perquè ens estafaran les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere, i la festa major de Reus. És difícil fer entendre als nens que no veuran els gegants i els nanos. És com si ens haguessin pres un bocí de temps, com si el 2020 estigués mossegat, rosegat, devastat. Ens han fet parar quiets i com que som submisos de mena ho han aconseguit. Ara només cal vigilar que no ens ho facin ser més del compte!

Al juny, la falç al puny és una de les frases fetes més conegudes. És el mes de la sega, el temps de prendre l’eina de segar, la falç, i començar la collita. El nostre himne nacional, Els segadors, ja ho diu ben clar: 

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d'estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.
Bon cop de falç!

Malgrat que la nostra falç darrerament s’ha tornat escuradents!



JUNY, de Juli Garreta

Us convido a escoltar una de les sardanes més emblemàtiques que hi ha, estrenada el 1920, que encara avui sentim en concerts i ballades.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=U_oKfI6CY4s




Ningú no ha de venir
a rompre el son dels morts
fins ben entrat el juny, llunyà.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)




dimarts, 2 de juny de 2020

QUAN ÉREM FELIÇOS

 
Quan érem feliços no és ben bé una novel·la, sinó una biografia. És la vida de la família Nadal-Farreras, de Girona: un matrimoni i 12 fills, més els avis, els veïns, etc, en temps de postguerra. L'autor, Rafael Nadal, és el fill número 6. És una família coneguda arreu perquè el gran, Quim Nadal, fou alcalde de Girona, i alguns dels altres germans han estat o estan implicats políticament.

Em costa d’imaginar una família de 12 germans, perquè sempre he enyorat tenir-ne, almenys un. Els fills únics no ho teníem fàcil, perquè sempre patíem d’una extrema protecció que a cops ofegava.

Era una família petit burgesa, en origen. És a dir, un parell de fills haurien viscut com a reis, però dotze és un nombre considerable, i llevat del gran, ningú més no va estrenar cap peça de roba, per posar un exemple. La història de la vida dels Nadal recorre els carrers del Barri Vell de Girona, l’internat al Collell, la casa d’estiueig, i descriu amb precisió el mar i la costa a l’entorn de Palamós.

M’ha agradat el to planer i familiar amb què descriu les petites històries familiars i les relacions entre els germans, sempre en primera persona. És fàcil entendre com s’organitzaven, com es divertien, com paraven les xarxes de pescar o com es relacionaven a partir de les explicacions de l’autor, i també la tristesa per la pèrdua d’un germà, que va produir un abans i un després.

Com he dit abans, és una biografia, per tant, no hi busqueu un relat amb argument. El recomano molt si us ve de gust saber com es viu a dins d’una prole com aquesta.



Edicions Destino, col·lecció L'Ancora
424 pàgines
Premi Josep Pla 2012