dissabte, 21 de maig de 2022

FESTIVAL DE FESTIVALS

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Whitburn, Escòcia)

No sé si seguiu el festival d’Eurovisió, si us agrada o si us és indiferent. És un festival que té gairebé 66 anys d’existència i que en una època determinada va ser molt present en les nostres vides, perquè tampoc no hi havia gran cosa més a fer, i perquè estrenàvem tele a moltes cases.  

Els meus primers records del festival es remunten a 1964 amb Gigliola Cinquetti i la cançó guanyadora Non ho l'età, una noia càndida que va enamorar el món musical. L’any següent amb Poupée de cire, poupée de son de la France Gall, amb les nostres ganes de saber què feien a l’altra part dels Pirineus. La Sandie Show de 1967, que cantava descalça Puppet on a string va ser una alenada d’aire fresc. La van criticar molt, no per la veu, sinó per les formes, però a nosaltres, que iniciàvem l’adolescència, ens va semblar genial. I l’any següent, la Massiel va guanyar amb La, la, la. I aquí ja vam començar a intuir coses estranyes. Inicialment la cançó l’havia de defensar Joan Manuel Serrat, però no ho va poder fer perquè no li van deixar cantar en català. Va estar vetat a Televisió espanyola durant gairebé 10 anys. Mai no ha pujat a l’escenari ningú que representés Espanya en una llengua diferent a la castellana.  

Salomé i el seu vestit de lluentons i bellugadís va guanyar amb Vivo cantando, una cançó que no em va agradar gens i els suecs ABBA van regalar-nos Waterloo, que ha tingut un recorregut important en la història de la música, diguem-ne pop, a diferència de totes les altres. 

I a partir d’aquí ja ho vaig deixar córrer. No n’he seguit cap més de festival i amb prou feines m’assabento dels resultats, de les picabaralles, de les prèvies, dels representants, de les coreografies, dels vestits, de les cançons i cançonetes, i dels vots: United Kingdom, one point!

La mostra que és un festival polític la tenim enguany, en què ha guanyat el rap d’Ucraïna. Hauria guanyat amb qualsevol cançó, així que els vots no han tingut en compte el contingut, sinó la situació del país. Ni ho defenso ni ho critico, només que aquesta és la realitat. De la mateixa manera que els països veïns s’ajuden, els països amb litigis, conflictes i hostilitats donarien vots negatius si les bases ho permetessin. 

Hi ha molta gent que en viu del festival, i molta que el segueix, i molts més encara que lluiten per pujar a l’escenari, i encara molts més que trafiquen amb la bona voluntat dels innocents que es pensen que amb una bona cançó es pot guanyar.



🎦   FESTIVAL DE LA CANCIÓN DE EUROVISIÓN: LA HISTORIA DE FIRE SAGA, de David Dobkin

EUA, 2020 (Algunes nominacions)

Dos músics islandesos desconeguts representaran el seu país en el concurs musical més important del món. El grup s’anomena Fire Saga. 
Interessant en el sentit que es visualitzen els laberints i tripijocs d’un festival com aquest. Pel·lícula feta amb molts col·laboradors, músics famosos que interpreten cançons com a suport al film, i que representen els tipus de cançons habituals actualment al festival, com ara les balades, el pop, les músiques sentimentals, algunes cançons amb compromís social, ballarins, instrumentistes i grans coreografies. 
La cançó omnipresent a la pel·lícula és Waterloo, d’ABBA.




I al darrer festival dels seus cors, el del 1872, ja hi anaren tan pocs cantaires!

Rafael Tasis (Històries de coneguts, 1945)




dissabte, 14 de maig de 2022

MEMÒRIA DE PEIX

 


La meva generació va aprendre’s de memòria gairebé totes les matèries, començant pels reis gots, que a part de Kindasvinto, Recesvinto, Recaredo i Wamba no en recordo cap més. També sabíem les encícliques vaticanes que recitàvem amb la primera síl·laba: Ni-Co-E-Cal-Co-Co..., els pecats capitals, les virtuts, i un llarg etcètera de coses que es poden trobar fàcilment als llibres i, avui, a Internet.

Memòria ve del llatí memōria, paraula que es va formar a partir de l'adjectiu memor, que vol dir ‘aquell que recorda’. D'aquí també es va originar el verb memorare, que volia dir 'emmagatzemar a la ment'. Hi ha moltes paraules que n'han derivat, com ara memorable, memoràndum, memorial, memorístic, memoritzar... 

A tots els que ja teniu/tenim una edat us deu passar el mateix: hi ha paraules que no surten. A mi em passa amb la paraula franquícia. He de fer servir circumloquis per trobar-la: aquelles botigues que són iguals a tot arreu... allí on venen coses i no hi ha amo... 

Sé d’alguns que els passa el mateix amb altres paraules, com ara gestoria: allí on anem a fer papers... aquells que s’encarreguen de fer els tràmits... O bé, logística: aquells magatzems on hi ha de tot... gent que organitza els paquets... 

No és que no se sàpiga la paraula i el seu significat, sinó que la ment es queda en blanc durant uns segons i no et permet continuar normalment el discurs. És cosa de l’edat –diuen-, sí però fa ràbia! I és inútil fer memòria, perquè la paraula no surt si no és al cap d’una estona, quan ja no la necessites. 

La memòria és la facultat de recordar. I qui diu recordar un esdeveniment, un fet o una situació diu també recordar les paraules. Si no recordéssim les paraules no parlaríem, així que la parla és també el cúmul del record de milers de paraules vinculades. Que se n’escapi alguna és doncs un fet circumstancial. 

Diuen que l’animal amb més memòria és l’elefant, i el que en té menys és el peix, que no passa dels tres segons. Potser és el qui viu més feliç, el peix. 




🎦   MEMÒRIAS DE AFRICA (Out of Africa), de Sydney Pollack

EUA, 1985 (7 Oscars, 3 Globus d’Or i molts premis més)

Inspirada en la novel·la homònima d’Isak Dinesen. 

Principis del segle XX. Una dona es casa de conveniència amb un baró molt faldiller i s’estableixen a Kènia, per explotar un cafetar. Allí s’enamora d’un aventurer romàntic. 

Obra mestra, i magnífica en tots els sentits. En interpretació, en el guió, en els costums i vida africana, en la música de John Barry, en les imatges de la naturalesa d’Àfrica, en l’estètica, i en la forma d’explicar una història d’amor senzilla amb tots els sentiments. 

TRÀILER



Vull que m'ensenyis els indrets
que tens a la memòria, i et conten
com has anat naixent.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)





diumenge, 1 de maig de 2022

REMENAT O SACSEJAT?


El vermut, a part de ser una beguda alcohòlica que et tomba al primer glop, és també una forma de socialització. No acostumem a fer el vermut sols, sempre el fem acompanyats. 

A casa fèiem el vermut els diumenges amb patates i olives, però era un costum de grans, no dels joves. A poc a poc vam anar perdent la tradició de manera que el vermut el feien els pares i, els joves, ni el tastàvem. 

Hi ha hagut un canvi substancial. Segurament coses dels emprenedors actuals o de les ganes de vendre, el vermut ha revifat de tal manera que els migdies reusencs –que són els que conec- s’omplen de taules amb vermuts complets: vermut amb gel i llimona i amb una oliva a dins, acompanyat de patates i olives. 

Reus és productora de vermut, així que han sabut aprofitar tan bé l’ocasió que ara no hi ha migdia sense vermut i, per tant, la socialització està servida, almenys des del migdia fins a l’hora de dinar.  

El vermut és un licor d’aperitiu, molt diferent dels licors que es prenen després d’un dinar, com el conyac, o com els que es prenen a mitja tarda o al vespre, com els whiskys o les ginebres. Aperitiu vol dir que fa venir gana, i sempre es pren abans de menjar, sobretot abans de dinar. 

I els vermuts poden ser tan complets com vulguis, s’hi poden afegir musclos i escopinyes, per exemple. No fa gaire, a un amic meu que va demanar escopinyes li van portar pinyons, perquè deuria ser el que més s’hi assemblava. 😕

La clau del vermut és l’essència de donzell (Artemisia absinthium), que és una planta aromàtica amargant, i aquesta amargor li dona el caràcter digestiu i aperitiu. Pren el nom de Wermut, el nom alemany de l’absenta. 

Un dels vermuts més famosos del món és el Martini, marca de 1897 de l’italià Alessandro Martini, de tal manera que es produeix un fenomen lingüístic que s’anomena eponímia. És a dir, designar una cosa, com ara un vermut concret, un Martini, amb el nom propi del seu creador.

I avui no puc posar altra pel·lícula que una de James Bond, amb el seu Dry Martini especial. 



🎦   CASINO ROYALE, de Martin Campbell

Regne Unit, 2006

La trama no té gaire importància. Sempre ens trobem amb l’agent britànic James Bond com a agent 007 que ha de complir una missió esbojarrada i impossible, per desmantellar una xarxa del que sigui: de prostitució, terrorista, de drogues. Tant se val, ell sempre guanya, s'enamora perdudament d'alguna noia i destrossa tot el que es creua al seu pas. La història acaba bé, per no decebre ningú. 

Sempre hi ha un moment en les pel·lícules 007 en què Bond demana un dry Martini, és a dir, un Martini sec. I el demana shaken, not stirred: sacsejat, no remenat!

I si us ve de gust: 15 ml de vermut blanc sec, 60 ml de ginebra (Bond se’l pren amb wodka), un parell de gotes d’angostura, glaçons, una tira de pell de llimona, una oliva, i tot dins d’una copa freda en forma de V.

Per bé que Bond demanava sacsejar els líquids, hi ha qui diu que és millor remenar-los. Així que cal tastar totes les opcions!

TRÀILER 




La senyora Picó l'esperava amb el vermut servit —devien ser les dotze del migdia.

Joan Sales (Incerta glòria, 1956)





dissabte, 30 d’abril de 2022

EM DIC BLAI...

 


... i he arribat al món just a punt per sortir al carrer i veure els gegants. Espero que no em facin la mala jugada que li van fer a ma germana quan va néixer ara fa dos anys. Tothom era a casa, sense poder sortir, amb les cares tapades, vigilats, esporuguits i sense festa major!

Confio que d’aquí a dos mesos muntareu la millor festa de la història, que jo vull veure els nanos, la mulassa, el lleó, el bou, l’àliga, i tots els altres.

Pel meu sant feu blaiets, que són del meu poble i diu que curen el mal de gola. Només cal una mica de mantega, sucre, ous i farina... i jo els vull tastar!

I com que un dels meus besavis era pagès... Si vols bon favar, per Sant Blai l'has de sembrar!

I prepareu-vos, que he nascut amb gana!

 

Al Blai R.V, sisena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida.




dijous, 21 d’abril de 2022

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS, de Pep Coll


El Pallars Jussà, una comarca força desconeguda, amaga el terrible i estremidor crim d’un matrimoni masover i les dues filles, que moren assassinats brutalment per uns veïns. La justícia no en va treure l’entrellat o no ho va voler fer, perquè era una època amb molts favors a tornar. Els fets se situen al març de 1943, en plena postguerra, al voltant dels pobles i masies de Bóixols, Carreu, Herva-savina, i la Pobla de Segur, entre d’altres. El relat reconstrueix de forma novel·lada la història encara avui desconeguda d’uns fets que van marcar la vall de Carreu. A cada capítol parlen els personatges explicant la seva història, totes esbiaixades, fruit d'un temps de comunicacions limitades. 
És un relat que ens parla de la misèria, els fets de la guerra i les seves conseqüències i la resignació. Tothom sabia qui era qui, però es van acostumar a conviure amb la por. 
I el que m’ha agradat especialment és el llenguatge. Una forma d’expressió molt viva que segurament caracteritza els parlars de la gent de muntanya, de les masoveries i cases que queden, davant el parlar dels qui han anat a treballar a les ciutats i dels joves que utilitzen un estàndard lingüístic que arracona les paraules dels seus avantpassats.
Moltes d’aquestes paraules se sobreentenen pel context, com ara no tens ni cap ni centener, ovelles gormandes, maça d’estossinar, esbarriar el fem, escatxiguen de sang, no tens malla de raó, nyampits dels gossos, sarpat de fenàs, birbar l’hort, titil·len, fer la guerxina, de patac, quin escunç...

D’altres potser les entenem, però no les utilitzem en la nostra zona: espardenyar per caminar, bordegotes per noies, desjunyir o treure el jou, donques per doncs, marastra per madrastra, aixarop per xarop... I després unes altres que ni context ni res, cal cercar en diccionaris o en la imaginació: agalius, argendes, atarterar, birbar, baiard, boixera, boïga, orxegar, pravall, regatxo, emmerletar, baciu. 

Reneguen amb un Mecàgon Ceuta! els qui van anar a la guerra d’Àfrica, i són força explícites les referències sexuals: em xurraco cada nit una mosta, catxaven, boixaven, i la que m’ha agradat més: Alça Manela, que val més un ciri que una candela!





dissabte, 16 d’abril de 2022

L’ENTERRAMENT...

foto: Àngels Català (Setmana Santa Reus)

A casa no eren religiosos. Gens! Van resistir com van poder les pressions del voltant que requerien gent submisa i creient que no sortís de les línies marcades. Els anys 50 i 60 van ser difícils en aquest sentit perquè havien d’estar constantment expectants. Ara bé, mai no vam deixar de veure la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant, a la plaça de la Font de Tarragona. 

El fet traspassava els camins de la creença i esdevenia un objecte cultural, popular i tradicional, malgrat l’absència de religiositat. 

Els joves potser no saben que en temps franquistes tancaven els cinemes i els teatres, i només passaven pel·lícules religioses a la tele: Ben-hur, Quo Vadis, Jesús de Natzaret, Barrabàs, Rei de Reis... pel·lícules que ens sabem de memòria, i crec que Ben-hur s’emporta la palma! 

Els universals culturals són els fets comuns a totes les cultures del món, com ara els tabús, els mites, els rituals. No hi ha cap cultura que no en tingui, per això s’anomenen universals. Tabú és allò sagrat, prohibit, maleït. Allò que cal fer o que cal evitar. Un mite és un relat sobre herois, sobre déus, Sant Jordi, per exemple. I totes les cultures fem rituals que són el conjunt de cerimònies d’un culte, religiós o no, com ara les processons. 

I un cop l’any, retornava a la ment el vocabulari específic, vocabulari que no tornàvem a sentir ni a pronunciar fins a un any després: les confraries, les rengleres d'atxes amb els blens, els penitents i els improperis, els misteris i els passos, les vestes i les cucurulles, els arrengladors, els armats i la cohort romana que passeja triomfadora pels carrers amb el capità Manaies –amic meu, per cert. 

Cultura és el conjunt de totes les coneixences del món, és el fruit de l’experiència, és el conjunt de tradicions i formes de vida materials i espirituals. Cada poble o ciutat té els seus rituals, que segueixen escrupolosament fets antics i cerimonials. A Reus, em va sorprendre el pas dels armats, ben diferent del de Tarragona, que acompanyen el Crist i els misteris, i participen de les Tres Gràcies i la cerimònia que l’envolta. Cada terra sa guerra –diuen. I tot forma part de la cultura universal. 



🎦   LA PASIÓN DE CRISTO, de Mel Gibson

EUA, 2004

Judea, any 30. Un fuster anuncia el regne de Déu i s’envolta d’un grup de pescadors. Jesús és arrestat, jutjat, acusat de traïció a Roma i és condemnat a mort. 

Una pel·lícula molt polèmica, perquè va filmar de forma extremadament realista les darreres dotze hores de la vida de Crist fins a la crucifixió. Va tenir el premi National Board of Review, a la llibertat d’expressió. 

Si heu vist totes les altres, vegeu aquesta també!

TRÀILER




Convalescència per Setmana Santa. El vespre del dissabte de Glòria, el cor de la vila, per al qual jo havia compost la lletra d'unes Caramelles, ve a cantar sota el meu balcó. M'obliguen a aparèixer darrera els vidres. Quina vergonya!

Joan Puig i Ferreter (Camins de França, 1934)



dissabte, 9 d’abril de 2022

XIPELLEJANT...

foto: Estel Bové (Solivella)

La besàvia del meu avi, Maria Sanahuja, era de Solivella (Conca de Barberà). Va néixer el 1796 i vull creure que parlava xipella, una variant dialectal del català que actualment se situa i es redueix a aquesta població, i que es troba en recessió. És una varietat de transició entre el català oriental i l'occidental. El trobem a la Conca de Barberà però també al nord i al sud de la comarca. De fet, és un parlar que anava de l'Alt Urgell fins al Priorat i tenia un tret diferencial comú: pronunciar la e àtona final de paraula en ‘i’.

A Solivella han impulsat el SOM XIPELLA, un projecte per fomentar l’antic parlar del municipi.

El xipella té un problema fonamental: que ha perdut prestigi. Per tant, els joves que estudien fora de la població no l’utilitzen, entre altres coses per por a sentir-se ridiculitzats. 

I el prestigi és el principat aliat perquè una llengua sobrevisqui. Així que hi ha una altra forma de parlar a la vora que fa ombra, sigui en l’aspecte que sigui, perquè els nous parlants la troben més fàcil, més elàstica, més permissible, més guai... no dubten a cedir a favor de la nova i a passar-s’hi, de manera de mil anys d’història es poden esborrar en una piulada. 

A la meva zona hi ha alguns trets compartits amb el xipella, com ara istiu per estiu, ginoll per genoll... que petits i grans encara diem. I n'hi ha un altre: mixó per moixó, o [mixunet], com deien a casa, que pobret és a les portes de l'oblit, perquè tothom en diu ocell. 

La besàvia de l’avi, que deuria dir: Els homis no han collit ni lis peris ni lis pomis... formava part de la gent d’aquelles terres limítrofs en què els dos dialectes catalans més importants empenyien per travessar la línia. 

NOTÍCIA DE SOLIVELLA




🎦    SUEÑO EN OTRO IDIOMA, de Ernesto Contreras

Mèxic, 2017 (premi del públic al Festival de Sundance)

Un lingüista estudia un idioma a punt d’extingir-se, perquè només queden dos habitants nadius, el problema és que no es parlen. 

És una història que commou, és original i té sempre els ulls posats a la gent gran, a la seva experiència. La llengua també ens aporta històries amagades, difícils de sortir a la llum. El lingüista és espavilat i intentarà aconseguir el seu objectiu. 

TRAILER



El nen es trobava com el peix a l'aigua jugant i xerrant al carrer de les Cacasses, però també escoltant la xerra dels veïns i veïnes, aprenent els girs i la particular fonètica, bon tros xipella, d'aquells pobles de la vall del Corb.

Josep Vallverdú (Desmudat i a les golfes, 2000)



dissabte, 2 d’abril de 2022

GADAGANGS CASTIGATS!

 


A tot arreu en diuen escamarlà del crustaci de l’espècie Nephrops norvegicus, però a Tarragona, almenys la dels meus avis i pares, en deien gadagang. I encara més ho deurien dir el meu besavi i rebesavi, pescadors del segle XIX. A Cambrils, i segurament en algun altre indret proper també es conserva el mot, i a Reus, quan hi vaig arribar ara ja fa uns quants anys, vaig sentir que en deien catacranc. Per art de no sé quina màgia lingüística la paraula ha desaparegut del mapa i dels diccionaris. 

M’ha costat trobar la fitxa lingüística d’aquesta paraula i és perquè sempre havia cregut que s’escrivia gadegang, amb e. No apareix al diccionari normatiu, però sí al diccionari Alcover-Moll, per tant, el mot ve d’antic i està documentat. És en aquest darrer diccionari que també apunten la forma cadagang

En realitat, no sé ben bé si encara es diu així al mercat, però tots els tarragonins d’una certa edat segur que saben de què parlo. L’escamarlà ha guanyat terreny, però confio que algunes cartes de restaurant encara conservin la vella denominació, avui no normativa. 

Actualment aquest crustaci té un preu important, i no es pot comprar a quilos com els seitons, però recordo que a l’arròs de la meva infància n’hi posaven, per tant, dedueixo que aleshores el gadagang no era tan apreciat i anava bé de preu, perquè a casa pintaven bastos i no n'haurien comprat si era car. 

En la nomenclatura marítima és molt difícil coincidir, perquè pràcticament cada port anomena els peixos d’una manera diferent. La tradició pesquera de Catalunya ve de molt antic i en el temps en què no hi havia les comunicacions que tenim ara, les paraules s’anaven fent i transformant sense contacte amb les d’altres llocs. A més, es tractava de tradició oral i ja sabem que l’oralitat no sempre s’ha reflectit al paper correctament. En castellà en diuen cigala i en francès langoustine, així que m’imagino la cara d’un turista francès que en demana i no li porten llagostins

El gadagang a la brasa, amb all i julivert i amb un raig d’oli d’oliva és menjar d’un altre planeta. 




🎦   EL VELL I LA MAR (Roujin to umi), d’Aleksandr Petrov

Rússia, 1999 (Oscar al millor curtmetratge d‘animació, i molts altres premis)

Basada en la novel·la d’Ernest Hemingway

Un mariner passa un mal moment perquè fa gairebé 3 mesos que no captura res. Tothom se’n riu, però un dia té bona sort.

Coneixem la història de Hemingway, el duel entre l’home i la natura. L’animació està feta amb pintura a l’oli i amb la superposició d’imatges de la pintura. Va estar dos anys i mig a fer-la, no només com a director, sinó també com a pintor. Una petita gran obra d’art.

TRÀILER



Anava per la platja humida a l'ombra dels encanyissats. Arreu arreu, voltades d'homes amb paipai i coll fort, fumaven grosses paelles de ferro. I la sorra estava plena de caps d’escamarlans estellats que la feien rosa. L'arròs ja era a l'aigua. Era difícil caminar per la platja.

Jordi Sarsanedas (Mites, 1954) 

 


dissabte, 26 de març de 2022

NO HO LLEGIRÀS PAS?

No a la guerra. Icona de la Plataforma Aturem la Guerra, 2002

Un universal lingüístic és un tret que tenen en comú les llengües. D’entrada podríem pensar que són moltes les coses comunes, però si ens endinsem en les profunditats de les llengües del món veurem que no són tants els universals, és a dir, els trets comuns. 

La negació és universal. Això vol dir que totes les llengües del món tenen capacitat per dir que no utilitzant els seus recursos. Dit d'una altra manera: no hi ha cap llengua que no pugui dir que no. 

En francès és obligatori construir les frases negatives amb l’adverbi pas. En català també tenim la partícula pas, però només la sentirem en algunes zones del nord, i serveix per reforçar o emfasitzar una negació, una prohibició: A mi no m’hi trobaran pas! En realitat, s’està perdent com tants altres trets característics i només quedarà en frases compactes.

En català podem negar doble: Ningú no ens ho va dir! La doble negació, tot i ser facultativa, també la perdrem. Les noves generacions tendeixen a usar la forma més simple. Eliminen detalls sense els quals no varia el significat a canvi de perdre genuïnitat. Els parlants acostumem a practicar el mínim esforç i això sempre afavoreix el canvi lingüístic. El castellà pot fer la doble negació? Doncs sí, també la fa, però d'una altra manera. No pot dir *Nadie no nos esperaba, però sí No he ido nunca al gimnasio.

El que és universal és la negació, no la forma de fer-la.

Mira si som originals els catalans que si volem demanar una cosa la neguem: no tindràs pas una galeta?

Darrerament ha aparegut una paraula nova: negacionista. Que es defineix com aquella persona que nega sistemàticament els fets històrics demostrats o teories avalades científicament. És tan nova que encara no figura als diccionaris, potser perquè els acadèmics confien que deixarem de negar el que és innegable. 



🎦   NEGACIÓN, de Mick Jackson

Regne Unit, 2016

El llibre La negación del Holocausto, de Deborah E. Lipstadt acusava periodistes i historiadors de negacionistes, però va ser denunciada per un negacionista britànic, David Irving, admirador de Hitler. 

El drama va ser que algú negués a les víctimes supervivents que tot allò havia passat. És un duel entre dues posicions enfrontades, entre dues idees extremes. Tot es desenvolupa a través d’un drama judicial. La interpretació és genial.

TRÀILER 



Je ne sais pas dire "Je t'aime"
Je ne sais pas, je ne sais pas
Je ne peux pas dire "Je t'aime"
Je ne peux pas, je ne peux pas.

Barbara (Je ne sais pas dire, 1964)





divendres, 18 de març de 2022

FRATER... NITAT

 


No he tingut germans, i sempre me n’he lamentat. Els he enyorat, tot i que és un enyorament irracional i incongruent, perquè no n’he conegut cap, però el sentiment hi és. l per això vaig decidir que no tindria mai, si era possible, un sol fill.  

Els fills del mateix pare i de la mateixa mare s’anomenaven fratri germani en llatí, és a dir, germans de veritat, perquè la paraula germanus significava autèntic. (No té res a veure amb Germània, relatiu als alemanys). 

Curiosament no totes les llengües romàniques han derivat de la paraula fratri, que és la que realment significava fills nascuts dels mateixos pares. 

En català hem seguit amb germanus, per això en diem germà i germana; també en castellà, hermano i hermana. En canvi, l’italià i el francès agafen la primera de les formes: fratello i frère, per bé que tenen altres formes per al femení, sorella i soeur.

Això no vol dir que ens haguem oblidat del mot original, perquè també tenim frare, fraternitat, fraternal i... fratricidi!

Si bé actualment ens trobem amb molts més tipus de relació de germans per les noves formes de vida familiar, se n'ha perdut un de ben curiós, els germans de llet, que eren els que compartien la mateixa dida. Avui seria impensable aquesta figura al món occidental, però probablement la trobaríem en altres cultures. 

Si que hi ha, segurament, molts més germanastres que abans. Són fills que no comparteixen ni el pare ni la mare, per bé que tradicionalment se’n diu així també si comparteixen un dels dos progenitors. 

Tenen connotacions especials els germans de sang o camarades polítics o socials com ara els maçons. O els religiosos que també s'anomenen germans, i els bessons, que han compartit la vida des del minut zero.

El Gran Germà et vigila –deia Georges Orwell en la novel·la 1984- un Gran Germà que controlava la població, un dictador, un vigilant estret de tots els moviments que feien els ciutadans. Més o menys com l’actual Google, que ho sap absolutament tot de nosaltres.   

En fi, si en teniu, cuideu-los!




🎦   MIO FRATELLO È FIGLIO UNICO (El meu germà és fill únic), de Daniele Luchetti

Itàlia, 2007 (5 premis David di Donatello i 11 nominacions) Adaptació de la novel.la Il Fasciocomunista, d’Antonio Pennacchi.

Un adolescent s’uneix a un partit neofeixista, per portar la contrària als seus pares. El seu germà gran és líder local d’un partit d’esquerres. Els germans no es parlen i només es comuniquen a través d’una companya. 

Pel·lícula que es desenvolupa en una època de revolució social i econòmica i que parteix de la divisió i enfrontament familiar a causa de la política. Molt ben dirigida i amb molt bona ambientació de costums i cultura popular. Conté alguns moments de comicitat, però el fons és dramàtic cent per cent. 

TRÀILER 



Camp. Tanca a l'entorn.
Som germà i germana
—Tu i jo. Viure és, doncs,
un raval —a banda
de ciutat! L'afer
s'ha perdut, senyors!
Suburbis— només!
Les ciutats, on són?!

Maria-Mercè Marçal; Mònica Zgustovà (Poema de la fi, 1992)




dissabte, 12 de març de 2022

TOT ÉS DE FIRETA


Encara tenim fireta per casa. Fireta amb què jugaven els meus fills de petits, que desada en capses ha resistit el pas del temps perquè ara hi puguin jugar els meus nets. 

El que no ha resistit el pas del temps és el substantiu. Actualment la fireta s’ha convertit en un concepte, en una idea, no pas en un mot que es faci servir per designar un objecte. 

La fireta és el conjunt d’estris de cuina de mida petita perquè les criatures juguin a cuinar, a preparar plats i a servir-los. Tradicionalment era de llauna o alumini, i també se’n deien així dels de terrissa, però ben aviat es van fabricar de plàstic i van deixar de ser fireta perquè ja no s’hi identificaven. Ara, els estris de cuina es fan de fusta i de roba, perquè diuen que és més sostenible, malgrat que per fer-los calgui utilitzar molta primera matèria. 

Avui, fireta és un concepte de cosa defectuosa o feble, un objecte d’estar per casa, un nyigui-nyogui. I apliquem el concepte a tot allò que trontolla, que vacil·la, que no se sosté. 

I tenim tantíssimes coses de fireta i tantes coses que trontollen que és un concepte absolutament actual. Un exemple: la mini autonomia que tenim a Catalunya, el Parlament, el Govern, les institucions... són de fireta. En canvi, la judicatura està feta de fusta massissa!

Les paraules tenen el caprici de fugir del seu lloc habitual per fer cap a un altre on es puguin identificar amb nous significats. D’això se’n diu canvi semàntic; és la modificació del significat d’una paraula per causes diverses. 

Curiosament, el diccionari Català-Valencià-Balear, ancorat a finals dels 90, encara diu que fireta són objectes molt petits, per a jugar “les nenes” a coudinar, paraula també desapareguda i que volia dir joc de criatures en què s’imitava el fet de ‘coure el dinar’. Ara, els nens també hi juguen, encara que el nou diccionari no digui qui hi juga i qui no. 





🎦   BLANCANEUS I ELS SET NANS, de David Hand

EUA, 1937, Walt Disney Productions

La madrastra vol desfer-se de la Blancaneus perquè no pot suportar que sigui més bonica que ella. La Blancaneus s’escapa i es refugia en una cabana on viuen set nans. La madrastra l’enverina amb una poma, però com que només ha aconseguit adormir-la, el príncep blau la rescatarà. 

Tothom sap aquesta història! La cabana dels nans sembla ben bé de fireta, perquè hi ha llitets petits, armaris i mobles petits i tasses i plats de fireta. 

Són els dibuixos de la meva infantesa, malgrat que avui, al costat dels Manga, el PjMask, la Patrulla canina i els Pocoyó, no hi tenen res a fer!

Bé, que la fireta dels nanitos serveixi per il·lustrar l'apunt!




Eres menuda, menuda, i em demanaves que et cantés cançons i em donaves xocolata desfeta que feies amb la fireta.

Jordi Sarsanedas (Mites, 1954)




dissabte, 5 de març de 2022

EUFEMISMES

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Plaça Roja de Moscou)

La majoria de paraules de totes les llengües romàniques provenen del llatí vulgar, per bé que moltes ens arriben també del llatí clàssic. Els vocabularis s’han ampliat amb manlleus d’altres llengües properes o més llunyanes i amb els anys es completa el que avui és el nostre diccionari. 

En canvi, una de les paraules que avui és en tots els diaris, telenotícies, ràdios i tertúlies no ens va arribar del llatí, sinó del germànic: GUERRA. Originalment werra, que volia dir desordre o baralla. D’aquí l’origen del mot anglès war

La guerra dels romans era bellĭcus, que ens ha deixat l’adjectiu bèl·lic, que avui sona angelical. No serà perquè els romans i la seva romanització no portessin guerres al món, però les paraules fan el seu curs i per una raó o una altra empenyen per quedar-s’hi. I així ho va fer la guerra, la guerre, the war... 

Els pares de la gent de la meva generació tenien la vida marcada per un abans de la guerra i un després de la guerra. I els seus records estaven clavats en els dos escenaris i ben diferenciats, com ho estaran també els records dels ucraïnesos del món. 

I vet aquí que les coses es poden dir de moltes maneres, i d’això lingüísticament se’n diu eufemisme, paraula d’origen grec que vol dir manera suau de dir les coses que no són agradables. És exactament això el que fa Vladimir Putin. Ha prohibit que en els mitjans periodístics del seu país es parli de guerra, i qualifica la intervenció a Ucraïna com a operació especial

Darrerament, les expressions que sonen bé i que no molesten ningú també es qualifiquen de políticament correctes, però no són altra cosa que un seguit d’eufemismes. Es digui com es digui, la guerra és la guerra. I els morts no estan per eufemismes ni per correccions polítiques. Els morts hi són tant si es diu guerra com si es diu pugna, esbatussada, brega, litigi, lluita, contesa, baralla o conflicte bèl·lic. 

D’aquesta, en quedarem malparats, esguerrats, malmesos i fets malbé!




🎦   DUNKERQUE, de Christopher Nolan

Regne Unit, 2017

Crítica que ja vaig escriure el 2017:

1940, II Guerra Mundial. Milers de soldats britànics i francesos estan arraconats a les platges de Dunkerque, després de la invasió alemanya, esperant l’evacuació.

Magnífica pel·lícula, encara que sigui un tema molt trillat.

Està feta des del punt de vista dels soldats de les tropes aliades abandonats a la seva sort. Es descriu una realitat de lluita per la supervivència, sense caure en el melodrama. Pel meu gust hi sobren algunes escenes previsibles, però bé...

És d’aquelles que no s’han de mirar a la tele, cal anar al cinema, perquè les platges de Dunkerque, les lluites aèries i les vistes del mar són espectaculars.




Fou després de la guerra quan ens vàrem conèixer
Si no fos per la guerra, potser tu seguiries
encara en el teu poble, potser jo en el meu poble.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)






dissabte, 26 de febrer de 2022

TORNA CARNAVAL!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

Avui és dissabte de Carnaval. 

Ara fa un any, en un dissabte com aquest deia que érem en una jornada de reflexió de les eleccions al Parlament, i que la combinació era impecable, i també que les eleccions farien bona la màxima divide et vinces –divideix i venceràs. Un any després, la divisió és la norma general del nostre Govern i del Parlament, així que canalla, paciència, que els temps son tèrbols. Divertiu-vos tant com pugueu aquests dies que després tornen a venir els magres!  

A casa no eren de missa, però la Quaresma... ai la Quaresma! Cada divendres menjàvem un suquet de bacallà amb ou dur i carxofes, perquè no es podia menjar carn. No pas per creença, sinó per por. Els deuria preocupar que xerrés més del compte i descobrís davant les monges, que seguien religiosament les ordres del règim, que hi havia algun bistec als plats. Les hermanes sempre tenien l’antena ben col·locada i ens treien tota la informació que volien; d’aquesta manera sabien qui feia què, quan i on. Fins que no vaig ser força gran, a casa hi havia doble comportament. Feien veure que sí, però era que no. I a vegades feien veure que no, però era que sí. I anar fent... 

Els divendres, doncs, eren orfes de carn, tal com Déu manava. Tampoc en menjàvem gaire de carn en aquella època i el suquet era ben bo. 

I la màxima llatina continua tan vigent que sembla que no hi hagi res per inventar. Una nova guerra a la vora preveu escenaris que poc imaginàvem en ple segle XXI a Europa. Poca cosa farem llevat d’alguna manifestació que no ens compromet a res, algun manifest signat per tothom i banderes i consignes als balcons per mostrar els sentiments de les cases. Poca cosa farem davant el crim organitzat, les guerres no són altra cosa que crims organitzats.

Mentrestant, ara que ja podem menjar tota la carn del món, em vindria molt de gust trobar el punt d’aquell suquet de bacallà... que tinc en la memòria més que no pas en el gust.



🎦   EL CASANOVA, de Federico Fellini

Itàlia, 1976

El bibliotecari Giacomo Casanova recorda les històries de la seva vida plenes d’aventures. Ara ja és vell i està sol, però rememora els viatges de la seva joventut. En un d’aquests viatges, el protagonista principal és el carnaval de Venècia. 

Amb les imatges del Gran Canal de Venècia s’evoca la moralitat del personatge i també de la ciutat. Carnaval no és res més que el desig de trencar motllos, normes i tabús. 

Està inspirada en les memòries del famós seductor i va tenir un merescut Oscar al millor vestuari. És un gran treball de Sutherland.

El film ens mostra el pessimisme, la decadència d’una societat, la impotència de saber fer les coses millor i tot plegat dins la solemnitat de les imatges. 

És una obra digna de veure, almenys com a mostra d'una forma de fer cinema. 

TRÀILER




Així va començar el Carnaval del trenta-sis, l'últim per molts anys, enmig del guirigall de la política, que la gent encara es prenia mig de broma. 

Vicenç Villatoro (Un home que se'n va, 2014)







dilluns, 21 de febrer de 2022

TRES UNCES DE FORMATGE...


En llatí tenien l’expressió caseus formaticus, que vol dir “formatge dins d’un motllo o fet amb un motllo”. Per tant, el formatge és el caseus i el motllo o forma és el formaticus

I vet aquí que cada llengua ha agafat el que li ha convingut. El castellà, el gallec i el portuguès es queden amb el caseus, que s’ha transformat en el queso, queixo i queijo. Els italians, francesos i catalans, en canvi, vam preferir la forma, el motllo, i per això en diem formaggio, fromage i formatge. Encara que no la facin servir, en castellà tenen la paraula formaje, que vol dir precisament motllo de formatges. 

En la meva infantesa recordo el formatge de bola amb crosta vermella per fora i el formatge ratllat, però cap més! No m’imagino cap altre formatge en els aparadors de les botiguetes del barri on anàvem a comprar durant els anys 60, on hi havia una mica de cada cosa, però sense luxes. Per tant, la disbauxa de formatges de tot tipus i de tots els gustos que tenim ara va venir una mica més endavant. 

De més gran vaig anar coneixent altres tipus de formatges i vaig descobrir els frescos, els cremosos, el mató, els curats i els tendres, els blaus tan forts i tan podrits, els formatgets i molts d’altres que ara tasto més sovint, i vaig descobrir també que a França hi havia el costum de servir molts tipus de formatges amb les postres i vaig al·lucinar, perquè a casa compraven tres unces de formatge que ens durava dies i dies! 

I quan el postfranquisme va obrir les fronteres, va entrar la fondue -paraula que ja ha entrat al diccionari- que és d’origen suís, i vam començar a regalar-ne tantes que a cada casa en tenim una desada a l’armari, que no hem fet servir més que dues o tres vegades a la vida. S’hi suquen llesquetes de pa en una mena de cassola plena de formatge fos barrejat amb vi blanc.  

I aquest apunt el dedico a la meva amiga Àngels, a qui no agrada gens ni mica el formatge i a qui miraven amb cara de pocs amics els restauradors italians a qui demanava pizza senza formaggio! 




🎦   CHEF, de Jon Favreau

EUA, 2014

Un xef de cuina perd la feina perquè no s’avé amb l’amo del restaurant i comença un negoci nou. 

És de les anomenades comèdies familiars de dissabte a la tarda, sense més pretensions, però entretinguda. Ens ofereix la possibilitat de veure algunes receptes i alguns entrepans amb formatge cheddar, gruyère i parmesà, que no deuen estar malament.  

Tràiler: https://youtu.be/gbdUGdxX7ww



Aquesta història del cassolet és, en certa manera, anàloga a la de la fondue, que ara fa quinze o vint anys es va posar de moda entre nosaltres.

Albert Jané i Riera (Tal dia farà l'any, 1991)






diumenge, 13 de febrer de 2022

UNA PIZZA PER EMPORTAR!



Els meus avis no van menjar mai pizza. Segurament no en van veure mai cap ni en sabien res de la seva existència. Fins i tot m’atreviria a dir que nosaltres, la gent de la meva generació, no en vam tastar una fins que no vam ser adolescents, perquè les primeres pizzeries es van establir a Catalunya a finals dels seixanta, més o menys. 

Una pizza és un plat d’origen italià, de cuina casolana, i es prepara amb una base de pa, i s’hi afegeix salsa de tomàquet, formatge (normalment mozzarella), orenga o altres espècies, i tot el que hi vulgueu posar a sobre: olives, tàperes, pernil, carxofes... de tot! 

Actualment la paraula pizza, escrita així, ja és un mot català, com ho són també els macarrons o el gaspatxo. Si el plat existeix i en mengem, n’hem de poder dir d’alguna forma. 

Nosaltres tendim a posar una t davant les zetes. És la nostra manera de pronunciar la paraula italiana; ara bé, a l’hora d’escriure el mot, ho hem de fer sense t. 

Probablement alguns es deuen posar les mans al cap quan veuen els ‘disbarats’ de pizzes que es fan i es desfan arreu del món. Quan escampes una idea sempre se te’n va de les mans, perquè cadascú hi posa la seva diferència. Si nosaltres haguéssim tingut tanta traça com els napolitans, ara les coques de recapte també es farien amb musclos!

Ah! i les pizzes les podem demanar per emportar. No cal que les demanem takeaway!


🎦   MANHATTAN, de Woody Allen
EUA, 1979

Conflictes romàntics d’un home de mitjana edat. S’enamora de l’amant del seu millor amic i intentarà per tots els mitjans abandonar la feina i anar-se’n amb ella. 

Mítica pel·lícula amb el més pur estil Woody Allen, amb converses interminables. És bonic el passeig que ens ofereix de Nova York, en blanc i negre. 

Tràiler de l’escena a la John’s Pizzeria de Nova York, que es va fer famosa arran d’aquesta pel·lícula. 





Estic tan espantada que m'he cruspit una pizza i una bossa enorme de crispetes. Aquesta disbauxa calòrica m'ha fet un bé enorme.

Isabel-Clara Simó (Raquel, 1992)








dissabte, 5 de febrer de 2022

SENSE LLUM

Quan érem petits sovint se n’anava la llum. El corrent elèctric era de 125 V i no passaven dues setmanes sense una baixada de tensió que et deixava a les fosques unes quantes hores. I deien: se n’ha anat la llum. Com si la llum fugís esperitada, cosa que no fa ara amb les pujades desmesurades, abusives i monumentals a què ens sotmeten.  

Teníem un quinqué i dues espelmes. I això era tota la lluminària de què podíem disposar per fer el sopar o per rentar-nos i anar a dormir. 

M’agradava molt que se n’anés la llum i no entenia per què als pares els fastiguejava tant. Per a mi, encendre el quinqué era com un ritual, s’apujava i s’abaixava la flama del ble que sucava el petroli i la llum que produïa feia ombres a les parets, dibuixant monstres i cares allargades.  

El que no sabia és que l’artefacte el va inventar Aimé Argand el 1782 i el senyor Antoine Arnoult Quinquet el va perfeccionar i donar nom: lampe à la Quinquet.

El quinqué tenia un problema: si feia molt de fred a l’exterior, l’escalfor trencava el canó de vidre. I el pare ben sovint anava a encomanar-ne un a l’únic lloc de tota la ciutat on venien els recanvis.  

Per cert, llum és una d’aquelles paraules de doble gènere. La llum que se n’anava és un mot femení, en canvi, el llum és l’aparell. El quinqué era el llum que fèiem servir per il·luminar les nits sense llum. 

Ara la llum no se’n va. En tot cas te la tallen, i sempre et passa factura. 


🎦   EL CORTE, de Regina Braunstein, Agustina Gonzales Bonorino

Argentina, 2018 

Després de 30 dies sense llum, els veïns tenen por i recelen els uns dels altres. 

Són tres històries que s'aniran retrobant i que passen al sud de Buenos Aires. La manca de llum provoca la manca d’aigua i comerços buits. 

D’alguna manera dona visibilitat a la crisi energètica que va patir l’Argentina entre 2013 i 2014, amb apagades de llum constants. 

TRÀILER


Sota, al vestíbul, espetega un llumí, o un encenedor, i de seguida es filtra un raig de claror groga que deu correspondre a una espelma o a un quinqué amb poques reserves de combustible.

Manuel de Pedrolo (Baixeu a recules i amb les mans alçades, 1979)



dissabte, 29 de gener de 2022

COHOUSING A LA VISTA!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Cullera, València)

L’actual ministra de Transports ens explica que aprovaran un pla d’habitatge amb ajuts al lloguer i solucions per a col·lectius vulnerables, com ara el cohousing

La meva iaia aragonesa, que va arribar a Tarragona procedent de Saragossa i amb ma mare al coll, feia cohousing! 

La pobra dona, que no entenia ni un borrall de català, es va trobar de rellogada en una petita casa on compartien cuina i comuna amb altres famílies. És això mateix el cohousing. Això tan guai que ens ha dit la ministra. La nova fórmula de vida. A mi em sembla bé el concepte cohousing, el que no em sembla bé és que t’hi vegis abocat per causes econòmiques després d’haver treballat tota la vida. 

Al pis cohousing hi va tenir dues criatures més i l’altra família hi va tenir les seves. Sortosament les famílies van mantenir l’amistat tota la vida. 

No hi ha res que no estigui inventat, però el cohousing dels rics no és exactament igual al dels pobres. Tenir serveis comuns com ara bugaderia, saló de bellesa, espais infantils, piscina i gimnàs no té res a veure amb famílies rellogades en un pis o apartament de 50 m. Serà una opció perfecta per als grups d’inversió i immobiliàries que et vendran pisos minúsculs amb un pati comú i amb preus majúsculs. Feta la llei, feta la trampa. 

Que aquesta serà la propera realitat? Potser sí, però que no ens ho vulguin vendre com la millor forma de vida possible. Només ho seria si tothom tingués les mateixes alternatives. La gent amb possibilitats triarà aquest sistema, qui no en tingui el triarà per força i anirà a raure als patis comuns amb pisos mini a preus maxi.  

Del terme anglès, en català n’hauríem de dir cohabitatge. En castellà covivienda o vivienda colaborativa, i cohabitat en francès. 

Conceptes nous i vells, i paraules noves que ens envaeixen!


🎦   CINCO METROS CUADRADOS, de Max Lemcke

España. 2011 (Premiada al Festival de Màlaga)

Una parella compra un pis sobre plànol als afores d’una gran ciutat i accepten una hipoteca de 40 anys. Un dia precinten l’espai i s’aturen les obres. 

Una bona dosi d’humor negre i de realisme. Bona interpretació i guió adaptat a una realitat més que sabuda. És d’aquelles pel·lícules que encara que tinguin tocs d’humor tenen un fons conegut que ens podria tocar a tots. 






Hi ha tanta gent sense casa —tanta gent que ha de viure en pisos rellogats, foscos, esquifits! Penso en el pis dels meus pares; hi he viscut disset anys de la meva vida, i ara em fa l'efecte que no hi podria viure ni una setmana.

Joan Sales (Incerta glòria, 1956)





divendres, 21 de gener de 2022

CONJUGUEM?


La meva neta em va dir: i si ho hagués pintat blau?

I me’n vaig alegrar molt i molt perquè el subjuntiu, en aquest cas, plusquamperfetés un dels modes que s’està perdent, i no en català, sinó en moltes llengües romàniques. Em consta que el castellà, l’italià, el francès, el català... perden subjuntius a favor del present, que és més fàcil.  

El subjuntiu és el mode que serveix per mostrar la irrealitat, allò que no sabem si passarà. Expressa la incertesa, el dubte, el temor, el desig, la possibilitat, la voluntat, la inseguretat, les coses hipotètiques: si poguessis venir... m’agradaria que vinguessin els Reis d’Orient... si tingués una casa més gran... espero que t’ho mengis tot... prefereixo que no surtis ara... tant de bo hi hagués anat... i si sortís malament?

Evidentment, la nena m’hauria pogut parlar en present i s’hauria entès el sentit, però no és el mateix, perquè el subjuntiu ens dona una idea d’allò que és i no és, del que ens agradaria, però no sabem si serà. Són les coses que podrien passar, però no han passat i no sabem si passaran. És una forma extraordinària d’indicar aquest sentiment, aquest estat d’ànim que el present no pot aportar. 

Del llatí subiunctīvus, que literalment significa enganxat a sota, és a dir, subordinat, perquè sempre depèn d’una idea principal. 

I si això està passant en les llengües més potents que tenim a la vora... què passarà amb la nostra? 

I ara m’agradaria dir que es complirien tots els nostres desitjos per a l’Any Nou si tots fóssim una mica més feliços!




🎦   VERBO, d’Eduardo Chapero-Jackson

Espanya, 2011

Una noia que no entén el món en què viu intenta trobar sentit a la vida mitjançant un univers paral·lel i fantàstic. 

Pel·lícula molt agosarada, lliure, decidida i, sobretot, perquè en ser l’opera prima del director, marca una tendència en les noves formes de fer cinema. 

TRÀILER



Jo únicament sé que les màximes sobre l'amor poden escriure's en activa o en passiva i, si vols, en subjuntiu.

Valentí Puig (La vida és estranya, 2014)



dissabte, 15 de gener de 2022

TOTS ELS COLORS...


Llevat de blanc i blanquinós, poques paraules més tenim per denominar el color blanc, és a dir, el color que no és, l’absència de color. 

Les llengües que es parlen en territoris on el blanc és el centre neuràlgic de la vida, com ara la llengua esquimal, tenen moltes paraules dedicades a les tonalitats d’aquest no-color. Per a nosaltres, que a part d’una zona pirinenca poca cosa tenim blanca a l’horitzó, ens servim d’aquests dos mots per acomboiar tota la nostra visió blanquinosa de la vida. Els esquimals tenen molts mots que els indiquen el color de la neu: la neu bruta, la neu amb pluja, la neu ventosa, la neu dura o tova, la neu acabada de caure... 

D’una forma molt similar nosaltres tenim el color blau i el verd, que trobem en la natura només alçar la vista. La llengua ha escampat el color i li ha donat diverses tonalitats que utilitzem sovint: blau, blavenc, blavís, blavós, blau cel, blau celeste, blau marí, blau turquesa... o verd, verdós, verdosenc, i també verd botella, verd d'oliva, verd maragda... I a tots aquests hi podem afegir les connotacions: alegre, apagat, cridaner, fosc, llampant, escandalós, pàl·lid, brillant, esmorteït... 

Totes les llengües s’espavilen a denominar cada cosa, cada percepció, cada visió de la realitat. Segons on estiguem situats tindrà adjectius que obrin el ventall de possibilitats d’allò que necessitem comunicar. El verd no el deuen necessitar gaire els esquimals, però el blanc el veuen amb tonalitats que nosaltres no podríem apreciar. 

D’aquest fenomen se’n diu ‘camp lèxic’ o conjunt de mots que estan relacionats pel seu significat de manera que l’un limita el significat de l’altre. 

No sé si els esquimals tenen algun color similar al color de gos com fuig, un color que és i no és, que s'assembla el d’ala de mosca, grisós i fugaç, probablement deuran tenir-ne algun dedicat als pingüins. El nostre color de gos com fuig és molt més comú del que ens pensem, apareix cada dia de la nostra vida quan la tele ens explica la corrupció, la traïció, la imprecisió, la injustícia... i tantes altres coses. Clar que d’aquestes notícies els esquimals tampoc no se’n deuen escapar!



🎦   NANUK, L’ESQUIMAL (Nanook of the North), de Robert J. Flaherty

EUA, 1922

Mític documental sobre la vida dels esquimals que viuen a la regió de Hudson, al nord-est del Canadà. Està considerat el primer documental de la història. 

Es va centrar en la vida de Naook i la seva família, a principis dels anys 20 del segle passat i explica les dures condicions de vida de la família esquimal que viu a l’àrtic. Ens mostra la forma de viure, d’aparellar-se, de caçar, i de sobreviure en una zona gairebé impossible per a la vida humana.

Robert J.Flaherty va viatjar diverses vegades a la zona i va filmar moltes pel·lícules que més endavant va perdre en un incendi. Hi va tornar per filmar novament la vida dels esquimals i va viure amb ells més d’un any.  

En un principi el film no va interessar gens, però un cop va aconseguir l'èxit a Europa, es va valorar de forma important arreu del món, sobretot, per ser el primer documental seriós i documentat sobre la forma de vida en aquella zona del planeta.

DOCUMENTAL



Tots els colors del verd
Gora gora, diuen fort
La gent, la terra i el mar
Allà al País Basc

Raimon (cançó “Tots els colors del verd”)



dissabte, 8 de gener de 2022

DIES ÚNICS!

Tarragona, 5-1-1959. De l'impacte, encara no me n'he refet
 

Jo m’ho vaig creure tot fins que vaig ser força gran. Potser em rondaven els nou anys que ma mare m’ho va explicar pel broc gros: els angelets no es dediquen a posar caramels sota el coixí, altra feina deuen tenir; el tió no és més que un fustot; i els reis, com vols que portin regals a tot el món? I ho vaig veure clar. Vaig apartar la reserva d’innocència que em deuria quedar i vaig abraçar la racionalitat per sempre més. 

A partir dels 6-7 anys hi ha canalla que comença a sospitar, sobretot perquè hi ha contradicció entre la raó i allò que els presentem. Alguns altres, tot i sospitar-ho, no en volen saber la veritat o no se la volen ni plantejar, per si de cas. D’altres s’ho creuen tot sense cap ombra de dubte. És el meu cas i també ho és el del meu fill, que m’ha confessat que quan li vam explicar va ser el dia més frustrant de la seva vida de nen. 

A més del tió i dels reis d’Orient, a dos dels meus nets, armenis per part de pare, els arriba el Ded Moroz, que més o menys vol dir avi fred o de gel o de neu. Porta regals el dia 31 de desembre i és un bon competidor del Pare Noel, Santa Claus, Sant Nicolau... i tots els avis de barba blanca que carreguen regals en aquestes dates. Malgrat la prohibició soviètica de les manifestacions religioses, el Ded Moroz va continuar celebrant-se a moltes cases. 

Els Reis –els de l'Orient, els mags o savis- són els únics reis que estimem a casa nostra i ens donen senyals de vida cada 6 de gener al matí quan apareixen els seus obsequis emplenant els balcons i el menjador de casa. No ens han fallat mai. La resta de monarquies emplenen la nostra indiferència.



🎦   NATIVIDAD: LA HISTORIA, de Catherine Hardwick 
EUA, 2006
Història de Maria. Narració històrica des de l’anunciació fins al naixement de Jesús. 

Narració molt aproximada al temps i als personatges segons la història narrada per la Bíblia. Els Reis Mags d'Orient compleixen el seu paper tal i com s’espera. 

Sempre m’han agradat les pel·lís bíbliques i de romans, és la meva debilitat!
Que tinguem tots un BON ANY!





... i més lluny, a sol ixent,
dins una àuria clariana,
pren el trot la caravana
règia dels reis d'Orient.

Joan Pons i Marquès (Brins a l'oratge, 1975)