dissabte, 23 de gener de 2021

ATOCHA

Estació d'Atocha, Madrid

Les generacions joves sortosament no van conèixer l’episodi de brutalitat que es va produir el 24 de gener de 1977, que s’ha anomenat la matança d’Atocha. Un atemptat d’ultradretans, sota les sigles de l’Alianza Apostólica Anticomunista o la Triple A, va irrompre en un despatx d’advocats laboralistes de Comissions Obreres i militants del PCE, al número 55 del carrer Atocha de Madrid. Van assassinar 5 persones i en van deixar 4 de ferides. Malgrat el temps passat ho recordo força i sé que ens va impactar molt, perquè vèiem molt clar que era una resposta a la incipient obertura política que es pretenia.  

Es tractava de desestabilitzar la transició política després de la mort del dictador Franco, i ho van aconseguir. 

Es van detenir els assassins, que van ser jutjats i condemnats, però res no va quedar prou clar. Hi va haver fugides de la presó, manca de recerca dels caps dirigents de l’atemptat, i poca claredat. Alguns dels supervivents, encara avui, temen parlar-ne. 

L’ultradreta no és un partit polític més. És un pensament que existeix per destruir, per anul·lar tot el que s’ha aconseguit i per retornar a un passat obscur. Són a punt d’entrar al Parlament de Catalunya, el 14 de febrer, el 30 de maig o el dia que ses senyories decideixin. Senyories que estan a un pas de dir-nos a qui hem de votar. 



🎦    7 DÍAS DE ENERO, de Juan Antonio Bardem

Espanya, 1979

Atemptat d’un grup d’ultradreta contra un despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha, 55 de Madrid, vinculats al PCE. 

La pel·lícula barreja la ficció amb imatges d’arxiu dels fets reals, i aconsegueix una bona trama. 

Molt recomanable per conèixer un bocí d’història negra de no fa tants anys. A Bardem li van dir quan la va estrenar, dos anys després dels fets: no es el momento!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=zOY3RqI8dK4




Sembla que té contactes amb les trames negres europees i amb l'ultradreta espanyola... Un element perillós, perdiguer... I ara, digues, per què t'interessa tant?

Jaume Fuster (Les claus de vidre, 1984)



dissabte, 16 de gener de 2021

MIL SOLS ESPLÈNDIDS


Es difícil posar-te a la pell d’una noia dels afores d’Herat, a l’Afganistan. No només per la cultura diferent, sinó també per la percepció del món. Si des del naixement t’inculquen que les coses són d’una determinada manera i no tens cap forma objectiva de canviar aquesta percepció, com és possible saber que hi ha altres formes de viure? 

Els casaments forçats de nenes amb homes que els tripliquen l’edat és un fet habitual i no només hi estan d’acord els homes, també les mares, les dones que ho han patit. És un fet habitual. És la normalitat. És saber que no tens altra opció a la vida que suportar-ho tot. 

És una lluita per la supervivència, travessant tots els obstacles: els talibans, les invasions, la guerra, la llei de la xaria, la violència gratuïta, les prohibicions estúpides. I enmig, la història ens narra l’amistat entre dues dones, que fa més suportable el dolor. 

Sé que és una novel·la, però també que està basada en fets habituals a l’Afganistan. Estan molt ben descrits els paisatges, perquè et sents al mig de Kabul, Herat, Kandahar, els Budes de Bamian, meravelles del món destruïdes pels talibans, perquè deurien enutjar Al·là.

Us la recomano! És un llenguatge planer i ben estructurat. Veureu que així que us aneu endinsant en la història, no només no la podreu deixar, sinó que us anirà envaint un sentiment de ràbia, perquè no és un problema de cultures diferents, sinó de males persones. 

En fi, la vida és molt injusta segons el punt del planeta on has nascut. Salaam alaikum!


🎦   ELS GRANS BUDES (The Giant Buddhas), de Christian Frei
Del gènere documental. Investigació sobre la destrucció dels Budes gegants de la vall de Bamian a l’Afganistan. 

Al març de 2001 les dinamites dels talibans van fer explotar els Budes, mentre una càmera ho gravava i els talibans ho celebraven. Ho va enregistrar un periodista àrab que va ser empresonat per col·laboració amb Al-Qaida. 



Eren incomptables les llunes que brillaven sobre els seus terrats,
o els mil sols esplèndids que s'ocultaven rere els seus murs.
Saib-e-Tabrizi (Kabul, segle XVII)





dissabte, 9 de gener de 2021

FA UN FRED DE MIL DIMONIS!

foto: Alfons Barceló (voltants de Puigcerver, Baix Camp, 9/1/2021)

El fred, aquesta sensació que tenim quan perdem la calor, és habitual en temps d’hivern, i ho és sobretot per als qui viuen en països on el fred es manté durant molts mesos. Els qui habitem al Mediterrani tenim la sort de viure temps força suportables, així que no ens podem queixar de la nostra climatologia. 

Però sí que ens podem queixar –i no ho fem- que hagin apujat un 27% el preu de la llum i un 22% el del gas en plena pandèmia i en ple gener hivernal. 

Tothom sap que aquestes actuacions perjudiquen els més febles, la gent amb menys recursos, i m’agradaria pensar que serem capaços de fer canviar aquestes decisions, però no serà així, no farem res, continuarem pagant religiosament el que ens manin.  

Aquesta escalada de preus sense sentit hauria de fer sortir la gent al carrer, però saben que no ho farem perquè som mesells, insensibles, impassibles... perquè encara que remuguem, la majoria pot pagar les factures. 

El fred lingüístic ens ve del llatí frigdu o frigĭdum, que ens ha arribat amb diferencies amb la primera vocal. En català i italià: fred i freddo. En castellà, gallec i portuguès: frío. En francès, froid. D’aquesta mateixa arrel llatina tenim el frigorífic, encara que en diguem nevera, però també la frigidesa, que és la incapacitat de sentir plaer sexual, cosa que s’associa a la fredor.

Des d’aquest gener, que ens fa un fred que glaça el pensament, almenys tinguem presents els qui no tenen tanta sort com nosaltres. 

Els qui tenen fred són fredolics, ull a no confondre-ho amb uns bolets!

I si no pagueu el rebut, us tallaran la llum sense contemplacions, tant se val qui mani! 



🎦    LA PELL FREDA, de Xavier Gens

Basada en la novel·la d’Albert Sánchez Pinyol, 2017

En una illa en mig de l’oceà apareixen cada nit unes criatures estranyes. Els dos homes del far intenten per tots els mitjans defensar-se’n.

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 15/10/2017: 

A casa no som molt amics de la ciència ficció, més aviat hi vam anar per militància, per això he de dir que no em va entusiasmar.
Ara bé, reconec que la pel·lícula està molt ben feta, amb uns exteriors preciosos, i que el treball és molt bo.
És una pel·li que narra bàsicament la supervivència i la por al que és desconegut.
Als amants de la ciència fricció els agradarà, gairebé segur!





De la vida moderna, només n'acceptaven els gelats, i amb aquestes frígides llaminadures ens obsequiaven contínuament.

Josep M. de Sagarra (Memòries, 1954)



 

divendres, 1 de gener de 2021

OBRIM PORTES AL GENER


Devem al déu romà Janus el nom del primer mes de l’any. És el déu de les portes, de les dues cares, dels inicis i els finals de les coses. Janus està situat entre els dos anys, acomiada el vell i obre la porta al nou, i els romans li oferien sacrificis perquè guardés les entrades de les cases. Se’l representa mirant endavant i endarrere, i per això diem que entrem a l’Any Nou. Enguany li agrairem que sigui diligent a tancar la porta de 2020 que tanta desgràcia ens ha portat. 

En general, hem estat bastant fidels al déu de les portes perquè són moltes les llengües que mantenen l’arrel llatina Ianuarius. En català, gener; en castellà enero; en portuguès i gallec, janeiro i xaneiro; en francès, janvier; en italià, gennaio; i fins i tot l’anglès i l’alemany, January i Januar.

El calendari julià, implantat l’any 46aC, començava el mes de març i tenia 10 mesos. El calendari gregorià, establert pel papa Gregori XIII el 1582, és el que avui correspon a l’estàndard internacional.

Gener de 2021 és l’inici d’un any difícil i complicat. Tindrem vacuna, però no eradicarem la pandèmia, que ens continuarà flagel·lant molt de temps més. 

Jo no voldria ser a la pell dels qui van al davant de les mesures sanitàries per la Covid19, però han d’entendre el desconcert. De tot el que s’ha dit i escrit en aquests mesos em quedo amb això: hi ha països que poden tancar-ho tot perquè poden pagar, n’hi ha d’altres que ho han d’obrir tot perquè no poden pagar res -o no ho volen, no ho sé, perquè els pressupostos de defensa no s'han abaixat pas, i els de la monarquia tampoc!

No sé si desitjar-vos un Any millor o un Món millor. Tot plegat és confús, complex i enrevessat. Que Janus us ajudi a traspassar del vell al nou sense fer-vos mal. 




🎦   LAS DOS CARAS DE ENERO, de Hossein Amini

Regne Unit, 2014. Guió basat en la novel.la de Patricia Highsmith

Una parella nord-americana és de vacances a Atenes. Allí coneixen un home que farà trontollar la seva relació. 

Crítica que ja vaig fer al Facebook el 2014: 

Un thriller ben aconseguit, amb escenes agradables, d’època, amb una bona trama, no previsible. A més, es pot veure una mica la ciutat d’Atenes, i això sempre és encantador, encara que deixin els grecs una mica malparats.



Un bleix suau de vent que no és vent
commou la serenor. És la florida
dels ametllers del cel, nit de gener.

Josep M. López-Picó (Assonàncies i evasions, 1933)


dissabte, 26 de desembre de 2020

I ELS CANELONS?


Esperem amb candeletes el dia de Sant Esteve per tastar els canelons de la Tessa i per prendre’n en una carmanyola si en sobren –no gaires en sobren!

Es para la taula amb dues dotzenes de cadires i ja salivem amb l’olor de beixamel amb formatge que se sobreïx de les safates embolicades. 

Són unes quantes hores de treball feixuc amb el rostit de les carns, el trinxat, l’embolcall amb la pasta, la cuita, el gratinat..., però el resultat és d’un altre planeta. 

Un Sant Esteve sense canelons és com un Nadal sense carn d’olla, o com un Tots Sants sense panellets. És un fet gairebé religiós, com un ritual que necessitem per acabar l’any amb una mica de fortalesa. El 2021 no l’ha vist ningú!

Un caneló és un rotlle de pasta de farina que farcim amb carn o verdures o peix, però els de Sant Esteve són de carn –almenys a casa- i s’acostumen a cobrir de salsa beixamel i es gratinen amb formatge ratllat. 

Ens arriba de l’italià cannellone, els amos de la pasta del món mundial, però ells ho van treure del llatí canna, que significa canya o flauta. Per tant, li van donar aquest nom per la similitud que hi tenia. A finals del segle XIX era un plat de moda a Barcelona, que va arribar de la mà de cuiners italians, com també ho és allà on han emigrat, com l’Argentina. La diferència entre els canelons italians i els catalans és el tipus de farcit. 

I vet aquí que el somni del caneló s’aigualeix amb una desescalada que no ens deixarà ni parar les taules.

No compreu canelons del súper fets, ni congelats. Feu-los! Almenys un cop a l’any, per Sant Esteve. Diu el Raimon que qui perd els orígens perd la identitat. Doncs és això mateix! 



 ELS CANELONS ROSSINI

Gioacchino Rossini (1792-1868) va néixer a Pesaro (Itàlia). Als 18 anys va estrenar la seva primera òpera, però potser una de les més famoses del músic és Il barbiere di Siviglia, de 1816.

A més de la seva gran capacitat musical era un bon cuiner, i va donar nom als famosos Canelons Rossini que s’elaboren amb carn trinxada, saltejada amb fetge gras, tòfona i vi dolç (només 2 gotes!). La beixamel es fa aprofitant el greix de tots aquests ingredients. Formatge parmesà pel damunt, una mica de tòfona ratllada i tot gratinat. 

Aquesta és l’obertura de l’òpera Il barbiere di Siviglia, amb la Tonkünstler-Orchester Niederösterreich, 2012

Òpera: https://youtu.be/8mVfVaqGZnQ





Sort que de seguida
menjaran calent!
Encara que siguin
hostes de ganyons,
compten atipar-se
d'arròs, canelons,
llobina, llagosta,
conill, pollastrot,
gelats, cafè, crema,
tabac i licors.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, I, 1949)







dissabte, 19 de desembre de 2020

EL CORRAL, BUIT D’OVELLES PER NADAL


Deuria tenir uns quatre o cinc anys que el meu padrí em deia: Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall. I m’ho deia tot seriós, com si em renyés, assenyalant-me amb el dit. I jo pensava: Qui deu ser la tia Pepa? I m’esgarrifava pensar que matarien un gall i que veuria plomes i sang per tot arreu, i una tal tia Pepa que reclamava el seu tall de pollastre!

I el temps em deuria ensenyar que els nens canten cançons que no volen dir res, però sonen bé. 

Del llatí natāle, que vol dir ‘dia del naixement’ ens arriba Nadal. I és la festa que commemora el naixement de Jesucrist, segons la tradició cristiana, i se celebra el dia 25 de desembre. L’italià ha conservat la forma original, Natale; el castellà ha derivat a Navidad; el català i el gallec, Nadal; el portuguès, Natal; i el francès Noël, tots procedents de la mateixa arrel llatina.  

I un dels refranys més utilitzats, per bé que ara de refranys ja no en diu ningú, és Per Nadal, cada ovella al seu corral, però si algú vol parafrasejar el sentit del refrany segur que cantarà la cançó de l’anunci de la tele Vuelve a casa por Navidad! Així que el refrany l’enterrarem aviat, no cal patir.

Quin error cometem a vegades? Doncs dir-ho en plural. En català tenim el dia de Nadal i res més. No existeixen els Nadals, cosa que sí que fa el castellà amb Navidades

I el Nadal d’enguany servirà per dividir allò que sempre s’havia unit. La pandèmia serà l’excusa perquè molta gent no es trobi en un dinar a vegades forçós, que no venia de gust. El 2021 serà un altre any, i la tradició quedarà trencada i diluïda entre confinaments, distàncies, hidrogels i mascaretes. I no podrem celebrar Nadal com sempre, o potser sí, o dependrà de la comarca, o de l’àrea sanitària, o del municipi, o ... ara ja no me’n recordo. 

I tal dia farà un any! Bones festes!



🎦   CUENTO DE NAVIDAD, de Robert Zemeckis
EUA, 2009. Pel·lícula d’animació. 
Un personatge malcarat tracta malament la gent, però l’esperit de Nadal el farà canviar i ser millor persona. 
És una de les més de 30 adaptacions cinematogràfiques de la Cançó de Nadal o Conte de Nadal (A Christmas Carol), que va escriure Charles Dickens el 1843. Està ben feta, amb bons efectes especials, però el fet que sigui d’animació canvia l’expressivitat als personatges i l’emotivitat que ens produiria si estigués protagonitzada per persones. 
Típica pel·lícula ensucrada que estrenen als volts de Nadal per a tots els públics. 






Era una fira humil, la fira de Nadal,
feta de llums modestos i de modestes músiques,
cavallets de cartó i llocs de tir al blanc,
i al costat el silenci impressionant del riu,
el vell riu carregat de segles i experiència,
el vell riu que, diríem, se la sabia tota,
feia la vista grossa i feia el seu camí.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)




dissabte, 12 de desembre de 2020

EL TIO I EL TIÓ



Teníem un oncle aragonès a la família a qui dèiem tio. El tio Gregorio. I la meva filla l’anomenava tió. El tio –que no té res a veure amb l’expressió actual ‘ei, què dius tio’- no ho va entendre mai, i es deuria pensar, malcarat com era, que li prenien el pèl.  

Compartim amb l’Aragó la tradició del tió, -el tizón- i la canalla canta cançons i li pega fort per aconseguir que els cagui alguna cosa. És una tradició documentada al segle XVIII i es manté perquè al darrere hi ha base comercial. Si fos una tradició moral, festiva o religiosa, sense intercanvi de calerons tindria mal presagi. 

Un tió és un tronc, una soca. Tradicionalment uns dies abans de Nadal arriba el tió a les cases on hi ha criatures. El tió de casa ve de les muntanyes del Montsant, truca a la porta i apareix a terra, o bé te’l pots trobar al passadís, o bé va pujant les escales... i se’l tracta segons la imaginació de cada casa. El col·loquem en un racó, el tapem amb una manta perquè no passi fred i li donem força verdura i fruita perquè pugui cagar moltes coses. Actualment el tió té cara, ulls i boca, i té quatre potes, però el tió que jo recordo a casa era un simple tronc. 

L’origen és rural i era una manera de desitjar un bon any després d’un hivern fred. Que un tronc vell et regali caramels i anissos era un ritual que mostrava l’anhel d’abundància quan arribés la primavera, i aquest costum va fer cap a les ciutats i es va transformar. La canalla canta cançons i escalfa el bastó que haurà de tustar el tió i ara el pobre tió que ens havia de portar el menjar de l’endemà, dia de Nadal, com els torrons, les neules, les ampolles, alguns bombons o caramels per als petits, ha de cagar scalextrics, nines, camions, disfresses, trens i clics. 

Però hi ha una cosa que s’acostuma a dir malament i que sembla una moda, no sé si passatgera o no. S’admet la paraula cagatió, sinònim de festa, però el tió no és un cagatió. Per tant, en tot cas, podem dir que la canalla clava un cop de bastó al tió, dins la festa del cagatió.




🎦   LA CABAÑA DEL TÍO TOM, de Harry A. Pollard

EUA, 1927, sobre la novel.la de Harriet Beecher Stowe

Pel·lícula muda, subtitulada en castellà, que adapta un clàssic sobre l’esclavitud abans de la guerra civil. 

Encara que podríem trobar moltes pel·lícules sobre els esclaus i els camps de cotó, aquesta té la particularitat de ser de les darreres del cine mut. Té el valor de l’antiguitat i de la forma de fer cinema l’any 1927. Només per això ja és curiosa de veure. Ara bé, evidentment ha estat superada per moltes altres, de cine sonor i d’efectes especials molt millors.  

Pel·lícula completa: https://www.youtube.com/watch?v=TDQF8b5i6-Y





Güen Tizón, güen Barón, 
güena casa, güena brasa, 
que Dios mantenga a paz en ista casa 
y en totz os que i son. 

Cançó popular de fer cagar el tió, en llengua aragonesa, que dedico al tio.



dissabte, 5 de desembre de 2020

EL PONT DE LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Tarragona, aqüeducte de les Ferreres, popularment, Pont del Diable)

El pont de la Constitució, també anomenat pont de la Puríssima, és un pont de festes que ben bé no és un pont, sinó un aqüeducte de dies festius i laborals que fa anys que trontolla. Mentre l’Estat manté el 6 de desembre com a dia festiu en recordatori del referèndum de la Constitució, l’Església manté el 8 de desembre com a dia de la Immaculada Concepció. El 7 queda al mig fent aigües, i el 5 i el 9 segons els anys se sumen als col·legues festius i ens col·loquen en un escenari rocambolesc de dies, que sempre és font de conflicte a les feines.

Recordo el meu no al referèndum de la Constitució espanyola de 1978. Un no a consciència que es va unir als no de la dreta espanyola més recalcitrant. Ho vèiem molt clar que no era la nostra, que era la llei de lleis que ens havia de posar pals a les rodes una i altra vegada. 

I voilà! Per bé que aquesta llei en majúscules ens hagi aportat bones pràctiques en alguns aspectes, impensables en època franquista, és evident que ens ha tallat les ales i que se les han cruspit amb patates. O és que ens ha servit de res a nosaltres votar i aprovar l’Estatut de Catalunya de 2006, si després el Tribunal Constitucional el modifica el 2010?

Constituir significa establir, formar. Una constitució és un conjunt de normes jurídiques fonamentals d’un estat. Del llatí constitutio ens arriba el fet de promulgar una llei important, i se'n deien així les que publicava l’emperador romà. 

I per què es diu Immaculada? Doncs perquè no té màcula, és a dir, no té taca, no té pecat. Màcula es refereix a les taques més aviat morals, no tant a les de salsa que et cauen a la camisa quan menges calçots. Ben bé és igual com la Constitució, també sense taques, perquè no hi ha manera de fer-hi canviar un mot escrit ara fa 42 anys. 

Ah! i és el meu sant i ho era el de la meva mare, i que havíem celebrat tota la vida fins ara, que ja no podrà ser. 

La jubilació em permetrà fer un pont de ponts, que també està bé!





🎦   LA MANCHA HUMANA, de Robert Benton
EUA, 2003 

Un professor de prestigi veu la seva carrera en perill a causa d’unes acusacions de racisme, però també manté una relació estranya amb una dona, que li provoca el retorn a un passat no gaire agradable. 

Una pel·lícula intel·ligent, i també trista. Ben feta, amb força emotivitat i, sobretot, hi destaquen dues interpretacions importants, Anthony Hopkins i Nicole Kidman. 

Un film que tenia moltes expectatives, però que al final no va arribar gaire al gran públic, en part potser per la lentitud de les seqüències. 





Candor de la llum eterna,
espill de Deu sense mácula,
siáu la llum de mos ulls
y 'l mirall de la meva ánima.

Jacint Verdaguer (Roser de tot l'any, 1894)

dissabte, 28 de novembre de 2020

EL VELL PROFESSOR

foto: Julio García

Vaig tenir la immensa sort de ser alumna del professor Luis Yrache Esteban (1933-2015). Les classes de Llengua i literatura castellana eren tan nombroses que cada setmana calia anar a buscar cadires a les aules del costat. No importava el tema de què tractés. La classe era un espectacle de cultura, i no me’n vaig perdre mai cap. 

Hi ha professorat que sap connectar amb els alumnes i n’hi ha que no. Alguns fan la seva classe magistral i se’n van. D’altres s’hi impliquen. Alguns ensenyen el que no hi ha als llibres. D’altres només llegeixen. Hi ha tants exemples com persones dedicades a l’ensenyament.

Després d’una llarga vida de col·legi de monges, propi dels anys 60-70, vam anar a parar, una amiga meva i jo, en un institut de Tarragona per estudiar COU, el 1972. El canvi va ser important i no només perquè el professorat fumava com un carreter en hores de classe, ni tampoc perquè vaig poder coincidir finalment amb nois –els col·legis religiosos sempre separaven nens i nenes-, ni perquè em vaig poder treure de sobre un uniforme blau marí que formava part de mi, sinó perquè aquelles classes eren un microclima, un assaig del que seria la nostra vida, tan protegida fins aleshores. Era com entrar en una altra galàxia on gairebé tot estava permès. 

No existia Internet, per tant, no vam saber mai que aquell professor, aragonès de naixement, era també escriptor, poeta, articulista, i persona de gran activitat cultural, política i social. He llegit que a l’enterrament de la seva dona li va dedicar "T'estimo, te quiero, je t'aime", com a mostra de les llengües que havien protagonitzat la seva vida. 

La classe es feia en castellà, òbviament, però vaig trobar en aquell culte professor aragonès més respecte per la nostra llengua que el que mostraven moltes de les monges catalanes.

De grans professors n’hi ha pocs, però quan en trobes un et marca per sempre. 



I com a mostra aquest vídeo de 2 min. en què el professor parla sobre un passatge de la II part del Quixot, en ocasió d’un projecte interdisciplinar de 2015 en un institut de Saragossa. 

https://www.youtube.com/watch?v=lsm-Svj7EG0





dilluns, 16 de novembre de 2020

HO TENIM CRU

foto: Vicenç Margalef 

La cuina catalana no és gaire amiga de les coses crues, llevat de les amanides i les esqueixades. Més aviat ens decantem pels plats contundents de llegum, arròs o pasta, i dels segons de cassola amb sofregits, picades, brases i escalivades. 

Però mira, la globalització ens ha portat crueses de totes bandes. 

D’Amèrica ens arriba el cebiche, que també trobareu escrit amb c, s, b i v. És un plat de peix o marisc cru tallat a trossets i marinat, normalment amb ceba, pebre, xili o bitxo, sal, llima...  L’escrivim així: cebiche, i encara no el tenim fitxat al diccionari. I de l’altra part de món ens ve el sushi, que tampoc està fitxat, però paciència, que així que comencem a introduir-lo seriosament als nostres plats acabarà a la llista dels mots catalans. És un plat de la cuina japonesa fet amb arròs bullit, peix o marisc, generalment cru, o verdures.

Menjar peix cru? Si els meus besavis pescadors de Tarragona aixequessin el cap! 

I per acabar-ho d’adobar, de l’est més proper, Itàlia, ens porten el carpaccio, pronunciat [carpatxo], i entre parèntesi us diré que no sé pas per què no es pot escriure carpatxo si tenim gaspatxo. Bé, deia que és un plat fred preparat amb filets de carn o de peix tallats molt fins, crus, amanits amb oli d’oliva, suc de llimona i altres ingredients. Aquest sí que és al diccionari! Als filòlegs de l’IEC el deu agradar més el carpaccio que no pas el cebiche i el sushi? Mmmmm...

Me’n deixava un –que recordi: el bistec tàrtar (steak tartare), amb carn crua condimentada, que fa molts anys que s’arrossega per aquí, i ara en veiem amb altres bases, com el salmó, la tonyina, el rap, etc., però no crec que tingui gaire èxit a les cases, sí als restaurants. 

Ah! i no proveu aquests plats, tasteu-los!

Perquè només sabrem si us proven (si us fan profit) un cop els hagueu tastat!  



🎦   STEAK TARTARE | MR. BEAN OFFICIAL

Regne Unit, 1990. Sèrie de TV

Mr. Bean va al restaurant, però no s’esperava un steak tartare, és a dir, no esperava menjar carn crua. Intentarà amagar-la com sigui!

Sèrie humorística britànica protagonitzada per Rowan Atkinson en el paper de Mr. Bean, que va arribar a una quota altíssima d’espectadors d’arreu del món. 

Segurament ja n’haureu vist alguns capítols, però aquest és un dels millors. 

https://www.youtube.com/watch?v=C6QqSxmpRMM




Les unes viandes... sien menjades crues e les altres sien menjades cuites.

Ramon Llull (Libre de Contemplacions, s XIII)





dissabte, 14 de novembre de 2020

L'ARARAT

 



L’Ararat és d’una gran bellesa, malgrat que conté moltes històries tràgiques. La imatge la conservo bé en la ment, perquè quan vaig anar a Armènia, ara fa un parell d’anys, vaig tenir prou temps per contemplar-la i retenir-la a la memòria. Es troba dins del territori històric d’Armènia, però actualment dins Turquia. La muntanya sempre m’havia seduït, segurament per les pel·lícules o per la història sagrada que ens explicaven o pel fet que l’arca de Noè hi fes cap en baixar les aigües del diluvi –diu el Gènesi. 
Quan l’Azerbaidjan i Armènia van ser independents el 1918 van reclamar la regió de Nagorno-Karabakh, però el 1923 s’incorporà el territori a la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, amb un estatut autònom. En l’enfonsament de la URSS, els problemes territorials van tornar a aparèixer. És una regió habitada per armenis cristians dins d’un país de majoria musulmana que no els representa de cap manera, ni culturalment, ni socialment, ni ètnicament. 

Els fets dels anys 80-90 van acabar amb un alto-el-foc i amb un referèndum pel qual es declarava la independència del país, però no ha estat reconegut plenament per la comunitat internacional.

El conflicte continuava latent i algun dia havia de tornar a sortir. Quan els problemes polítics no es resolen amb bones solucions polítiques, els conflictes tornen, perquè no estan resolts.  

Els combats han tornat aquesta tardor i la comunitat internacional estava massa preocupada per saber si Trump tornaria a guanyar les eleccions, i la seva intervenció ha estat mínima o nul·la. Fets que recorden que mentre Europa vivia la Gran Guerra, Turquia va aprofitar l’ocasió. El 1915 es va produir el genocidi armeni i el robatori de terres i béns. Una tragèdia col·lectiva que encara no ha estat reconeguda per molts països. 

L’actual alto-el-foc afavoreix l’Azerbaidjan, ajudat sempre per Turquia, perquè guanya part del territori. No trigarem gaire a veure com es mengen la resta, aprofitant que el món estarà despistat en alguna altra causa. 

Tinc dos nets armeniocatalans o catalanoarmenis... i per tant, els afectarà com al seu pare, quan intentin entendre el món. 







🎦   LA PROMESA, de Terry George
EUA, 2016
Crònica que ja vaig fer al Facebook: 
Ens trobem en el context de la I Guerra Mundial i la caiguda de l’Imperi Otomà. Relat centrat en una història d’amor, amb el teló de fons del genocidi armeni perpetrat pels turcs.
Musulmans turcs i cristians armenis van viure en pau durant segles a Constantinoble, actual Estambul, però les minories ètniques sempre estan en fals, a tot arreu.
Perquè hi hagi una bona pel·lícula calen molts ingredients. Evidentment un bon director, uns bons actors, un bon guió, però per damunt de tot cal una bona història.
I en aquest cas la història, la que ens han amagat, la que molts governs –un d’ells l’espanyol- encara no reconeixen, és un fet cabdal dels inicis del segle XX.
Hi ha pel·lícules que són pedagògiques, en el sentit que t’ensenyen parts de la història que coneixem poc o que desconeixem absolutament.
La recomano molt. No només per instruir-nos sobre el genocidi armeni, sinó per gaudir de l’escenografia, l’ambientació i el treball dels actors, alguns dels quals molt coneguts a casa nostra.



I així l'endemà d'haver engegat els ramats ens van cridar, molt de matí, més ben dit, era encara nit fosca, tot i que érem a l'estiu, devia ser, doncs, abans de les quatre, i ens van dir: —Hem de fugir, nois: els turcs avancen i maten tots els armenis

Maria Àngels Anglada (Quadern d'Aram, 1997)




dijous, 5 de novembre de 2020

A L’ARMA!

foto: Estel Bové (Museu Portugal)

D’aquí ens ve la paraula alarma, d’un origen bèl·lic i hostil, probablement de l’italià all’arme. És l’avís que es donava a la població –o també a l’exèrcit- que s’acostava un perill. Les fonts diuen que prové del segle XVI, tot i que no es pot confirmar exactament. 

En les places d’armes que hi havia dins de les muralles, deixaven amuntegades les armes al mig i al crit de a l’arma les agafaven per començar l’atac. 

Doncs així estem, cinc segles després, utilitzant la mateixa expressió per indicar que continuem en perill, però aquest cop, sense armes visibles i segures per combatre’l. S’ha decretat un estat d’alarma amb una durada de sis mesos, i en el fons el que ens passa és que no ens refiem de res ni de ningú. Durant un estat d’alarma es limiten els drets de la ciutadania, com el dret a la lliure circulació, i fa por que alguns se n’aprofitin, perquè tenim la repressió massa a la vora. 

L’alarma no ens hauria d’amoïnar, perquè hi estem acostumats. Tenim alarma al mòbil, alarma al despertador per poder anar a treballar a temps, l’alarma de casa perquè no entrin a robar-nos, alarma al cotxe, l’alarma dels bombers, de la policia, de les ambulàncies... estem alarmats per totes bandes, però ens sorprèn l’estat d’alarma. 

El que no pot ser és que ens estiguem plantejant els dinars i sopars de Nadal, mentre el passat 26 d’octubre, en ple estat d'alarma, quatre ministres i fins a 150 persones van anar a una cerimònia de la 5a edició de los 'Leones de El Español'. Que no havíem de ser 6 persones com a màxim? O tots frares o tots canonges!

I no és una falsa alarma!

Aux armes, citoyens! –diuen els francesos!





🎦    BROKEN ARROW: ALARMA NUCLEAR, de John Woo
EUA, 1996

El pilot intenta assassinar el copilot d’un avió que porta caps nuclears, a fi de demanar un rescat al govern dels EUA. El copilot se’n surt i ha d’intentar detenir el pilot, com sigui!

Guió molt entrat en calçador, però amb bons efectes especials, soroll, acció, més acció i més acció. En fi, una gran dosi de protagonisme del Travolta, que curiosament no és el bo de la pel·li.






Vaig al poble i em diuen que ha estat proclamat l'estat de guerra (durant tota la guerra civil només hem tingut, fins ara, estat d'alarma!). Sembla que els franquistes són a uns trenta quilòmetres de Barcelona. 

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)














dissabte, 31 d’octubre de 2020

QUEDEM PER TOCAR?

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
Monument a Bill Millin, Normandia (França)


I no és el mateix ‘quedem per tocar’ que ‘toc de queda’, i ja ens agradaria fer servir la primera! El toc de queda està lligat irremeiablement a l’estat de guerra o l’estat de setge, per això no ens agrada. 

Era un avís militar per prohibir a la població civil que sortís als carrers a partir d’una determinada hora. És un control absolut de la vida nocturna, en conseqüència, una nova estocada als drets fonamentals. És així, encara que es faci per una causa justificada com la Covid-19.

Quan hi havia incendis durant l’Edat mitjana es demanava a la població que no es mogués de casa i no s’apropés al foc, dit d’una altra manera, es cobrien del foc, per això en francès es diu couvre-feu. També es coneix coprifuoco en italià o el curfew anglès, tots a partir del mot francès. En català també existeix cobrefoc, i només el podrem trobar en alguns documents medievals, com també el seny del lladre, que vol dir el mateix, però són expressions que han entrat totalment en desús i ens hem quedat amb la forma castellana des de fa tres-cents anys. 

Després de l’ocupació borbònica de 1714, s’aplicava el toque de queda, que significa avís per quedar-se quiet. Era un toc de campana, perquè la gent anés cap a casa i no en sortís fins a la matinada. Si es trobava algú sense justificació en aquest període de temps l’empresonaven, entre altres coses perquè el consideraven un lladre. 

Si bé es planteja ara un toc de queda protector, no tinc cap dubte que en algunes situacions serà repressor.


🎦   ESTADO DE SITIO (Couvre-feu ou Le Siège au Québec), d’Edward Zwick

EUA, 1998

Nova York és l’objectiu d’atacs terroristes, després que tropes nord-americanes segrestin un líder religiós musulmà. L’FBI i la CIA s’encarregaran d’acabar amb l’organització criminal. El govern declara la llei marcial a la ciutat. 

És d’aquelles pel·lis sense posició per no ofendre ningú, de manera que es confon el discurs. És també una exhibició dels dos protagonistes, i una bona dosi de violència gratuïta i de moviment i ritme ràpid com la majoria de films de sèrie negra actuals. 

tràiler: https://youtu.be/MUn9JZ1RwVE



L'aire de marina
no es sent bategar:
al toc de la queda
es condorm la mar.

Miquel Forteza i Pinya (L'íntim recer, 1936)



dissabte, 24 d’octubre de 2020

QUÈ SE N’HA FET DE LA ‘BOÎTE’ I DEL ‘BOTELLÓN’?


Els filòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans, com també els de les acadèmies d’altres llengües, es resisteixen a fer entrar paraules que estan de moda, perquè les modes passen.

Quan els de la meva colla érem joves anàvem a les boîtes de Salou –en dèiem buats, a la francesa- i unes dècades després els joves s’iniciaven en el botellón.

Els filòlegs de l’IEC, que ho tenen tot menys pressa, van esperar i esperar fins que la propera generació ja anava a les discos. Les nostres boîtes havien desaparegut de les converses, per tant, ja no calia introduir la paraula al diccionari.

El mot castellà botellón, en català és un barbarisme. Significa trobada de joves a l’aire lliure on es consumeix alcohol sol o barrejat amb altres begudes, normalment de nit, amb molta música. En català no tenim botellons, no pas perquè els nostres joves no beguin, sinó perquè no s’ha trobat una paraula que ho identifiqui o, si s’ha trobat, no s’ha proposat o s’ha fet tard. Les nostres paraules que potser s'hi aproximen són massa toves: farra, sarau, gresca?  Perquè xerinola i gatzara són de cotó fluix! Tots sabem que no és el mateix!

A finals dels 70 va arribar la rave, festa que es fa en un lloc apartat, de nit i fins a la matinada, on s’escolta música electrònica i es pren de tot. Les rave van començar a Londres i es diferenciaven de les party tradicionals. Les nostres party eren més de pa sucat amb oli. En dèiem balls o festes particulars, i no en vam dir gairebé mai guateque, del mexicà huateque, que també va intentar introduir-se a la nostra vida. No trobareu res de tot això als diccionaris catalans, la moda ha passat. 

Darrerament s’ha tornat a parlar del botellón per les trobades de joves sense mesures de protecció contra la Covid-19 i nosaltres continuem sense saber com dir-ho. Ens passa sovint!




🎦    FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE, de John Badham
EUA, 1977 (moltes nominacions i força premis)

Tony Manero es prepara per ballar i per passar una gran nit a la disco de moda de Nova York (o a la boîte). 

És ja una clàssic del cinema la interpretació i el ball de John Travolta. Ara resultaria desfasada sobretot per la forma d’actuar i de vestir, però en el seu moment va fer forat. Si no la recordeu, mireu-vos el tràiler, que val la pena!






En acomiadar-se ell li promet que li telefonarà aviat per anar a sopar, ajornarà un compromís que té per divendres, coneix un restaurant petit i força bo. Li ve de gust ballar? A partir de les dotze el lloc es transforma en boîte... Passaran una vetllada molt agradable. Ja ho veurà. 

Carme Riera (La meitat de l'ànima, 2004)



dissabte, 17 d’octubre de 2020

CAFÈ PER A TOTHOM



Cafè per a tothom
és la traducció de la frase cèlebre café para todos que va aparèixer de forma irònica i també crítica en un context delicat de redacció de la Constitució espanyola. 

No podien suportar que les tres nacionalitats històriques tinguessin drets territorials diferents de les altres províncies espanyoles, i per tant, van ‘inventar’ un estat d’autonomies que ningú no havia demanat. La majoria de regions no necessitaven ser una comunitat autònoma. Va ser una forma d’aixafar les aspiracions de Catalunya, País Basc i Galícia, amb el consentiment de tots, naturalment, afectats inclosos.  

Cafè per a tothom significa donar un tracte igualitari a tothom sense tenir en compte les necessitats ni les diferencies de cadascú. I és això el que va passar i el que està passant avui mateix amb la pandèmia, Si Madrid s’ha de confinar que es confini tothom o no es confina ningú. És l’esperit de 1978 i següents, esperit que s’ha tergiversat de tal manera que molts voldrien veure abolides les comunitats només per aconseguir que les tres històriques no siguin ni tant sols comunitat autònoma, sinó simples regions amb províncies. 

L’arbre del cafè és originari d’Etiòpia. La Coffea aràbiga és l’espècie més cultivada arreu del món. La paraula prové de l'àrab Qahwah que vol dir ‘estimulant’. De l'àrab va passar al turc: Kahveh. I del turc a l'italià: caffè. Tota la resta de llengües l’hem anat adaptant al nostre sistema lingüístic: cafè en català i francès, café en castellà, coffee en anglès i Kaffee en alemany. Tots hem estat molt conservadors i no hem inventat cap altra manera d’anomenar-lo. Ara bé, no tots els cafès són iguals! De l’italià que gairebé es pot tallar amb un ganivet a l'aigualit cafè anglès hi ha tot un mapa cafeter per donar i per vendre. 


🎦   A FILM ABOUT COFFEE, de Brandon Loper

EUA, 2014

És una pel·lícula documental d’un viatge al voltant del món, on passejarem per Ruanda, Hondures, botigues de cafè de San Francisco, Portland, Seattle, Tokio i Nova York. 

Amb les experiències dels pagesos i baristes ens ofereix una visió de tot el que comporta el procés de transformació del cafè, les tradicions, els gustos, els vells i els nous cafès i la gent que en viu. 

Segurament el trobareu en alguna de les plataformes que existeixen avui de sèries i pel·lícules.

Tràiler en anglès: https://youtu.be/VckDaVJgOLU



Han restat dues tasses de cafè
els tovallons i els vasos, a la taula,
i les cadires buides continuen
el diàleg dels somnis diferents
pel pendent de tendresa de la tarda.

Joan Margarit (Llum de pluja, 1987)



divendres, 9 d’octubre de 2020

BELPHÉGOR


A través del forat del pany que hi havia a la porta del menjador de casa dels pares vaig veure la minisèrie francesa Belphégor ou le Fantôme du Louvre (Belfegor o el fantasma del Louvre), basada en un relat d’Arthur Bernède, i dirigida per Claude Barma. Hi treballava com a protagonista Juliette Gréco, que ha mort aquest setembre passat. 

I ho vaig veure així perquè deuria tenir entre 11 i 12 anys i no em deixaven veure la tele a les nits. I pels qui no ho sàpiguen, als anys 60 apareixien uns rombes a la part superior de la pantalla que indicaven si estava més o menys permès que ho veiessin les criatures. Aquesta deuria tenir dos rombes perquè era una sèrie de por. 

Per tant, Juliette Gréco va ser per a mi una actriu que treballava en pel·lis de por, i molt més endavant vaig saber que cantava. 

Belphégor era un fantasma alt, vestit amb una túnica negra, amb màscara negra, que es movia de nit per tot el Museu del Louvre. I veritablement ens feia por. 

L’endemà al matí, a l’escola, parlàvem de la sèrie i algunes, amb més sort, l’haurien vist assegudes davant la tele, d’altres, forçant la vista darrere el forat del pany. 

Ho recordo com si fos ara, però no la tornaré a veure. Les noves tecnologies cinematogràfiques han deixat enrere aquestes peces en blanc i negre que avui són totalment caduques, però en guardo tan bon record, que deixaré que el fantasma continuï viu en la imaginació tal com era. 

Tràiler que us farà més riure que por: https://www.youtube.com/watch?v=mXqZo4vgFp8




Juliette Gréco a La chanson des vieux amantshttps://youtu.be/yd0jbdeBnbA





dijous, 1 d’octubre de 2020

EL PRIMER DIA D'OCTUBRE

 


I aquí tenim un clar exemple –porres a part- del que és la vocal neutra catalana, que només utilitzem la part oriental del territori. La resta, amb la pronúncia del català occidental no tindrà cap problema a diferenciar un verb de l’altre. 

Els orientals pronunciem exactament igual pagar i pegar, i serà amb el context que haurem de distingir si es tracta de pagar, que vol dir donar (a algú) allò que hom li deu, o bé es tracta de pegar, que és tota una altra cosa, i que associem amb la violència! 

Actualment l’octubre és el desè mes de l’any, però era el mes número vuit del calendari romà, i deriva d’octo, que significa vuit. 

Encara conservem l’arrel octo per indicar vuit quan volem comptar síl·labes, octosíl·lab; o si comptem angles, octogonal; o si diem números ordinals, octogesimal, octau... I fins i tot si parlem de persones que han arribat als vuitanta anys, octogenari. Per tant, conservem l’arrel llatina encara amb fluïdesa en moltes paraules. 

És curiosa la transformació d’octo fins a vuit. Ho podem veure estudiant les llengües veïnes, com el gallec i el portuguès oito, l’aragonès ueito, l’occità uèch, el francès huit. A València també diuen huit.

Del meu llibre 'Enciclopedia Primer Grado'. 1960.

Quan els de la meva generació érem petits fèiem festa el dia 1 d’octubre, perquè era el Dia del Caudillo.

No sé si és la dissort, l’adversitat o la malastrugança que el Dia del Caudillo coincideixi amb el nostre també dissortat 1 d’octubre de 2017, en què es va celebrar el Referèndum sobre la independència de Catalunya amb més de 2 milions de votants, i vam entomar, com en els vells temps, la forta i repressiva violència del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil. El que ens van fer no ho oblidarem mai, ni tampoc ho perdonarem. 

De moment, el mandat de l’1 d’octubre encara no s’ha fet efectiu.  



🎦   OCTUBRE, de Sergei M. Eisenstein i Grigori Aleksandrov

URSS, 1927

Deu anys després de la Revolució Russa, la pel·lícula reconstrueix els fets d’Octubre de 1917. Des de l’enderrocament de l’estàtua d’Alexandre III, al comandament de Lenin en l’atac al Palau d’Hivern.

No hi ha personatges protagonistes. L’habilitat en el muntatge i la rapidesa i ritme dels moviments van costar d’entendre en el moment de l’estrena. És una de les pel·lícules més importants del cinema mut. I l’hem de veure posant-nos a la pell de la gent dels anys 30 del segle XX. Eisenstein va ser un precursor del muntatge cinematogràfic tal com l’entenem avui. 

‘Octubre’ tanca la trilogia de les pel·lícules d’Eisenstein ‘La vaga’ i ‘L’acuirassat Potemkin’.

Cent anys clavats ens distancien d'aquell octubre: 1917-2017.







Un capaltard d'octubre, silenciós i clar,
jo vaig lluny, sol, potser cantant, boscos enllà.

Màrius Torres (Poesies. 1947)



divendres, 25 de setembre de 2020

GASTEIZ-VITÒRIA, 44 anys després...

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

(Plaça Virgen Blanca, Gasteiz-Vitòria)


Els Successos de Vitòria o també anomenats la Matança del 3 de març de 1976 van passar quan la policia va desallotjar l’església de Sant Francesc d’Assis del barri de Zaramaga de Vitòria, on hi havia 4.000 treballadors en vaga reunits en assemblea. 

La policia va disparar i va llençar gasos lacrimògens i pilotes de goma a dins de l’església. Van morir 5 persones i més de 150 van quedar ferides. Dues persones més van morir posteriorment en els actes de protesta contra la repressió de la policia, un d’ells a Tarragona. 

Mai no es van investigar els fets, i ningú no es va atrevir a denunciar-los. 

El 2014, una jutgessa argentina va enviar una ordre de detenció internacional contra Rodolfo Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals des de 1975, i 19 dirigents de la dictadura franquista per interrogar-los per la seva relació amb els crims del franquisme.

Encara no ho ha aconseguit.

Aquest mes, quatre expresidents del Govern espanyol han enviat una carta a la jutgessa a favor del repressor. Hi ha coses que costen molt d’entendre, perquè ells també havien patit repressions. La política ens torna tarumbes! 

Aquesta és la transcripció d’una part de les converses entre patrulles policíaques: “...hemos contribuido a la paliza más grande de la historia. Aquí ha habido una masacre. Cambio.“

Recordo bé els fets, però jo estava a punt de casar-me i segur que no els vaig donar l'atenció que mereixien. 

 


Lluís Llach va compondre CAMPANADES A MORTS en homenatge a les víctimes. Tinc present un recital en directe que ens va fer tremolar. La lletra només parla de tres morts, els altres, malferits, van morir al cap de pocs dies. La cançó es va compondre gairebé el mateix dia. 

Aquí, si us ve de gust: https://youtu.be/7rcT6oODQOE


CAMPANADES A MORTS

Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres.
I el poble es recull
Quan el lament s'acosta,
Ja són tres penes més
Que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
Per les tres boques closes,
Ai d'aquell trobador
Que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l'alè
D'aquests cossos tan joves,
Sense cap més tresor
Que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
I que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
Fan un crit per la guerra
Dels tres fills que han perdut
Les tres campanes negres.
... ... ...


dissabte, 19 de setembre de 2020

A L’ESTIU, TOTA CUCA VIU!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus. (Salou)

Fins i tot viu la Covid-19, i ens pensàvem que la calor la remataria! Continuen els confinaments i la por a tornar a quedar-nos tancats a casa, ara que l’estiu comença a esmicolar-se.

En època llatina el temps posterior a la primavera es coneixia com a veranum tempus. Dins d’aquest espai hi havia una època de molta més calor, que era l’aestiva

Algunes llengües han agafat la primera opció, com el castellà, verano, o el portuguès verão. D’altres hem agafat la segona, com el català estiu, el francès été, l’italià estate. Per bé que el castellà també coneix estio i època estival, que és el verano més sufocant. 

I una paraula gairebé perduda: estiueig, que més aviat volia dir passar l'estiu en un lloc diferent a l’habitual. Ara ningú no estiueja, anem de vacances i gràcies!

Aquest és l’estiu més estrany que hem viscut mai, tapats amb morrió, distanciant-nos dels amics i excusant les trobades per més endavant. 

La confiança és un sentiment que un cop es perd costa molt de recuperar. Perquè existeixi societat cohesionada cal que hi hagi dosis importants de confiança que permetin la convivència. De moment ni confiança ni res. Ha estat una bona estocada!

Amb l'equinocci de tardor acabem un estiu apagat, gris, dèbil i esmorteït. 




🎦   ESTIU 1993, de Carla Simón

Espanya, 2017 (Premis als Goya i al Festival de Berlín, i altres)

Basada en fets reals.

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 2017: 

Una nena de 6 anys es queda òrfena i passa el seu primer estiu amb la nova família adoptiva. És una historia perfectament versemblant, i no hi ha res que sembli afegit, distorsionat o exagerat.

El perill d’aquest tipus d’històries és caure en el melodrama. I no ho fa. Una pel·lícula molt digna, molt autèntica i que transcorre de forma senzilla davant l’espectador. Bona interpretació de la nena protagonista.

Conté uns talls una mica bruscos, i potser he trobat a faltar una mica més de ritme, però això va a gustos!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=Q0tJ4xjMepI



Colònia d'estiueig 
Intenta ara de fer un tomb amb bicicleta
pels carrers fosquejants de la colònia.

Francesc Parcerisas (L'edat d'or, 1983)



dijous, 10 de setembre de 2020

7EMBRE

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Torre del Pretori o Presó de Pilats, Tarragona)

Encara que actualment el setembre sigui el novè mes de l’any, era el setè mes del calendari romà, que començava al mes de març. Prové de la paraula llatina septĕm, que significa ‘set’.

El català ha perdut la P etimològica igual que el portuguès setembro o l’italià settembre. En canvi, altres llengües encara la conserven, com el francès, septembre; l’anglès i l’alemany, September. El castellà manté les dues versions, septiembre, setiembre

El setembre és un mes convuls, en general. Acaben les vacances, comencen les escoles, però per damunt de tot ens arriba l’11 de Setembre. Un dia assenyalat per a la desgràcia. Tal dia com aquest Salvador Allende mor defensant el Palacio de la Moneda de Xile, després de l’atac de les forces armades d’Augusto Pinochet. El 2001 als EUA dos avions amb suïcides d’Al-Qaida xoquen contra les Torres Bessones de Nova York. 

I és també la ‘Festa’ Nacional de Catalunya, però no hem d’oblidar que ho és perquè després de 14 mesos de setge contra la ciutat, Barcelona va caure l’11 de setembre de 1714 en mans de les tropes borbòniques, en la Guerra de Successió, comandades per un tal Felip V, parent d’un rei, Felip VI, a qui rendim honors. Per aplacar els ànims també li haurien pogut posar Joan, Josep o ase, que n’hi ha a totes les cases, però no Felip!

Així que continuarem reivindicant en un 11 de Setembre que la unió fa la força, però també que la desunió fa la debilitat, la separació fa la feblesa, la ruptura fa la impotència. 

Ja tenim les samarretes. És l’únic que tenim. 


🎦   BARCELONA, 1714, d’Anna M. Bofarull

Catalunya, 2017

Barcelona 1714. Història d’amor enmig d’una ciutat que resisteix el setge borbònic des de fa un any.

Crítica que ja vaig fer al Facebook el 2017: 

La pel·lícula està feta amb el sistema croma (pantalla verda) i recreació digital 3D, però el resultat sembla més un decorat de cartó pedra que altra cosa. De fet, hi he anat per militància, perquè ja m’ho temia. No és un problema de pressupost baix, sinó de direcció i de guió. Només s’aguanta la interpretació de tres o quatre artistes.

La caiguda de Barcelona mereixia una altra cosa! Amb bona voluntat no n’hi ha prou. Si no es pot fer, doncs no es fa, però una pel·lícula pot ser una oportunitat d’or o una oportunitat perduda.

Els efectes especials estan prou bé. 

M’hauria agradat molt que m’agradés, però no ha estat així, i em sap greu. Si algú em contradiu, ho agrairé!

Tràiler: https://youtu.be/EVoDysamEFc



🎦   WORLD TRADE CENTER, d’Oliver Stone

EUA, 2006 

L’11 de setembre de 2001, dos avions s’estrellen contra les Torres Bessones de Nova York. Uns policies ajudaran les persones afectades. 

Alguns diuen que es tracta d’un tribut a tota la gent que va perdre la vida a les torres, d’altres diuen que és un despropòsit perquè d’alguna manera elogia la política de revenja de Bush. És l’estil patriòtic dels films americans, al qual estem tan acostumats. 

Tràiler: https://youtu.be/QH_9vgtVVvk

Així que... per equilibrar-ho us en poso una altra: 



🎦   FAHRENHEIT 9/11, de Michael Moore

EUA, 2004, documental  (Palma d’Or a Cannes, i molts altres premis)

Michael Moore és un director amb una llibertat d’expressió absoluta. En aquesta pel·lícula ha donat la seva visió de l’11S, de manera que vincula els fets amb la relació entre Bush i Bin Laden, i amb els atacs a l’Afganistan i l’Irak, on cal no oblidar la participació d’Espanya, amb el president d’aleshores, J.M.Aznar i Cia. És el documental de més gran recaptació en la història del cinema. 

Documental complet en castellà: https://youtu.be/aqE1R-taSk0




T'estim a la magrana del capvespre, en el bar de l'estació, a les cabines telefòniques; t'estim en els violins oblidats, vora pluges de setembre, a boqueta nit.

Josep Maria Llompart (Spitirual, 1992)