dissabte, 10 d’abril de 2021

CALÇOTADES CONFINADES

foto: Vicenç Margalef

La calçotada a què estem acostumats, almenys els qui vivim en terres tirant al sud, no és només un menjar, perquè el calçot no és altra cosa que una ceba –per això també en diem ceballots-, és una reunió social. 

La calçotada no s’acostuma a fer a les cases. Ara la fem perquè la pandèmia ens 'obliga' a comprar els calçots fets, i les botigues ens preparen un lot amb una mica de carn i salsa, però no és el mateix. 

La veritable calçotada es fa en un mas. Sempre hi ha algun amic que té un mas, un xalet, una cabana, una caseta, un tros de terra, un terrat, una terrassa gran o un pati on hi cap força gent. La gràcia és precisament això, la companyia, fer el menjar i preparar les coses entre tots. 

La calçotada té el seu ritual. Primer fem foc amb molta flama, hi posem els calçots l’un al costat de l’altre sense netejar (alguns els tallen el cap i la cua, d’altres no), al cap d’una estona es giren, i quan ja estan fets s’emboliquen amb paper de diari i es desen tots junts en una caixa. 

A part, ja s’haurà parat la taula amb diaris damunt les estovalles. Els paquets de calçots es dipositen damunt les taules embolicats encara amb el diari, i comença la festa. Es van pelant, sucant al romesco i menjant. Normalment uns 20 per cap, però sempre n’hi ha qui se’n menja 2 i qui se’n menja 50. Quan ja no podem més, fem la carn amb la brasa que ha deixat la flama. 

És tan senzill que és fantàstic. I esperem cada any que arribi la primavera per trobar-nos tots els amics i fer-la, tot i que a vegades es convoquen dues o tres calçotades per temporada, amics, família, feina...

La ceba blanca es planta mig colgada i quan creix es va tapant amb terra. D’això se’n diu calçar, i d’aquí que collim el calçot. 

L’invent és d’un pagès de Valls, a finals del XIX, i es va exportar a la comarca a mitjan XX. Realment, recordo la meva primera calçotada als anys 70. Actualment han sabut exportar-la més enllà i són molts els restaurants catalans que n’ofereixen. 

Per tant, si a algú no li agrada el calçot és igual. El que compta és fer la calçotada! 




🎦   OCHO APELLIDOS CATALANES, d’Emilio Martínez-Lázaro 

Espanya, 2015

La filla de Koldo s’ha enamorat d’un català, i és suficient mala notícia per aconseguir que un antic nòvio la rescati. 

La pel·lícula té un bon ritme, però res a veure amb la primera part, Ocho apellidos vascos, que almenys feia riure una mica. 

Personalment, aquestes pel·lícules espanyoles típiques i tòpiques sempre m’han deixat bastant indiferent. La història és intranscendent, i només et pren algun somriure minúscul.

Una de les escenes és precisament una calçotada!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=ebyALRLNdpA



La felicitat del lleure, del plàcid no fer res.
La costellada,
l'estesa de calçots damunt les brases.

Jordi Sarsanedas (Silenci, respostes, variacions, 2005)




diumenge, 4 d’abril de 2021

LA QUADRAGÈSIMA

                                                                                                                                                                      

Els divendres de Quaresma no es podia menjar carn, cosa que les monges del col·legi et repetien una i altra vegada, i vigilaven els nostres entrepans perquè no ens empasséssim el fuet que s’havia infiltrat en un dia despistat. Era difícil d’entendre que no es pogués menjar xoriço un dia determinat i els nostres dies quaresmals eren també els dies de saltar-nos les normes tant com podíem.

A casa dels avis i els pares, que mai no van ser gaire per no dir gens religiosos, feien cas a les ordres de l’escola per no cridar l’atenció, però jo sentia com remugaven quan els deia que calia fer dejuni i sopar menys que els altres dies. Els que econòmicament podien pagaven la butlla a l’Església i això els permetia menjar totes les botifarres de la botiga.

És a dir, mai no es va respectar el criteri familiar de celebrar o no la Quaresma. Era una obligació no només a l’escola, sinó també a casa, perquè dictaven el comportament que havien de tenir els adults dins de casa seva. I em direu: doncs per què et portaven a una escola religiosa? Doncs perquè entre aquestes i les escuelas nacionales deurien pensar que era un mal menor. 

La quaresma és la quadragèsima o quarantè dia abans de la Pasqua. Són 40 dies que els cristians dediquen a preparar-se per la Pasqua, com un temps de reflexió, però també de penitència, rememorant els 40 dies que Jesús passà al desert. Però el record que m’ha quedat de la meva època escolar és el dejuni i l’abstinència, i sobretot la possibilitat de saltar-nos tant una cosa com l’altra. Mai vam representar la Vella Quaresma per mitjà d'una dona vella amb set cames com es fa ara, perquè segurament es deuria considerar pecaminós. 

A casa esperàvem els divendres de Quaresma per tastar un bacallà tradicional, perquè el peix estava beneït i te’n podies menjar tant com volies, i ves per on, que tot i que de carn no n'hi havia gaire a les taules, aquells divendres ens venia de gust més que mai.
                                                                                                                                                                                                                                                                                                



🎦   BEN-HUR, de William Wyler

EUA, 1959. 

Ben-hur i Mesala són amics. El primer, fill d’una família noble, el segon, un militar romà. Un accident els converteix en enemics per sempre. 

La pel·lícula va tenir 11 Oscars i 3 Globus d’Or, entre altres premis. Va ser molt guardonada per la grandiositat de les imatges, les escenes, l’ambientació i tot l’espectacle que oferia, tot i que evidentment avui ha estat superada per efectes especials sense fronteres. 

És una pel·lícula que hem vist tots algun cop a la vida i és de les més representatives de les setmanes de Quaresma. 

Tràiler: https://youtu.be/OPNojA5Zi7M




No et valen els dejunis de quaresma,
ni l'hàbit que et cobreix de cap a peus,
i vas dient les lletanies d'esma
i penses mentrestant el que no deus.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)






dissabte, 27 de març de 2021

EQUINOCCIS PRIMAVERALS

 

Autora: Eulàlia Barceló Vilella

Una de les poesies més famoses sobre la primavera és la que va escriure Antonio Machado. En dos versos en va tenir prou per descriure una realitat. Certament les primaveres ens arriben de tal manera que sovint ja les tenim aquí i no ens n’adonem. Probablement perquè tenim tantes ganes de treure’ns l’hivern de sobre amb els gecs, els abrics, els mitjons gruixuts, les gorres i les bufandes que qualsevol brisa primaveral ens encanta. La primavera és un tema recurrent en molts dels seus poemes, malgrat que no va poder gaudir de la primavera de 1939, perquè va morir un mes abans a Cotlliure, on es va exiliar i on reposa actualment.

Al tombant del 20 de març tenim l’equinocci de primavera. És el moment de l’any en què el sol passa per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada, per això es diu equinocci, perquè en llatí aequinŏctĭum vol dir igualar la nit. L’altre equinocci és a la tardor, al setembre, quan la nit s’iguala amb el dia.

És un temps de simbologia alegre, perquè els moixons apareixen pels camps, floreixen les plantes, el sol brilla més i els dies s’allarguen, i per això es relaciona amb la joventut. 

Enguany, a més, tenim la necessitat d’avançar, de passar de pressa l’hivern per reflotar un estat pandèmic que ens ha pres l’alegria social. En un país com el nostre, acostumat a les festes, a les sortides, als sopars d’amics, a celebrar-ho tot com la resta d’habitants banyats de mar Mediterrani, ens costa molt acceptar la reclusió a casa defugint la companyia. 

No sé si vindran temps millors, ni sé si ens en sortirem, ni sé si entre tots ho superarem tot, ni sé si d’ara endavant la gent s’esquivarà i viurem com tortugues casolanes. Vaja, que no sé res de res. Tornaré a llegir el poema per revifar l’humor!



La primavera ha venido.
Nadie sabe cómo ha sido.

La primavera ha venido.
¡Aleluyas blancas
de los zarzales floridos!

Antonio Machado (Canciones)



🎦   AMELIE, de Jean-Pierre Jeunet

França, 2001 (Molts premis i nominacions)

Amelie és ja un clàssic del cinema francès. Som a París, en plena primavera. Amelie vol aconseguir que la gent sigui feliç i dedicarà la seva vida a solucionar els problemes dels altres. 

És una pel·lícula que em va arribar a l’ànima. Tan diferent de la resta de pel·lícules d’aquell moment. Un film ple de bon humor i d’alegria, malgrat que no descuida la visió dramàtica. Va ser un regal, una gran troballa i la percepció que el cinema és també somni. 

Tràiler: https://youtu.be/Aaqi82tbKXw



dissabte, 20 de març de 2021

LA CALAIXERA

I avui em fa il·lusió que llegiu, si us ve de gust, el conte 'La calaixera', que m'han publicat a «NW La Revista de Reus», en col·laboració amb Reusenques de Lletres. 

Alguns potser ja l'heu vist per les xarxes...

Les il·lustracions són de Toni Vallès... i m'encanten!

El podeu llegir en aquest enllaç: lacalaixera




diumenge, 14 de març de 2021

EL DARRER ADEU

 


Ha fet un any que te’n vas anar per la porta del darrere, sense fer soroll, en silenci, entre batecs dèbils i passadissos d’hospital, trasllats de llits i màquines que parlaven per tu, en poc menys de dotze hores, just un dia abans d’un confinament que ens ha regalat un any difícil i complicat. Te'n vas anar acompanyada, també dels nets, i la fugida del món va ser tranquil·la i plàcida.  

Ara fa un any que ja no ens telefonem. Tu a Tarragona i jo a Reus, 12 quilòmetres que sempre t’havien semblat tan i tan lluny. 

Perdre els pares és com sentir-se penjat d’un fil a l’univers, amb la sensació d’estar sol com un mussol, sense res on aferrar la teva vida al cosmos. És com si de sobte et tallessin el cordó i t’abandonessin a la galàxia.

El dol existeix, però ha deixat de tenir sentit aquell dol negre i morbós que portava la iaia ara fa un segle. El dol s’anava reduint al gris, al blanquinós, al beix, al groguenc, però mai més ningú no gosava vestir-se de vermell o de fúcsia, ni de blau ni de rosa. Els colors marcaven el dol. Ara, el portem a la motxilla, es carrega en solitari i emplenem la ment de records fugaços.





dissabte, 6 de març de 2021

MARÇ, MARÇOT...


Sabeu aquell refrany... març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot? El vaig aprendre del meu padrí quan ho deia amb cara de pocs amics a un marrec com jo de cinc o sis anys. Jo m’imaginava a la iaia morta a terra i no m’agradava la idea.  

I no és altra cosa que la descripció del temps meteorològic que acostuma a fer durant el mes de març, que és capaç de matar de fred les velles i les joves. No parla ni dels vells ni dels joves! 

Per als antics guerrers romans aquest era el millor mes de l’any perquè estava consagrat al déu Mart de la guerra, que li dona el nom. Els idus de març se celebraven el dia 15. Era un dia festiu a Roma i el dedicaven a Mart. Els idus portaven bona sort, hi havia bons presagis i pronosticaven les coses bones que els passarien. Era com una festa per celebrar l’Any nou, perquè març era aleshores el primer mes de l’any abans dels canvis de calendari que el van situar en tercera posició.

Tot i els bons presagis, Juli Cèsar va ser assassinat en un idu de març de l’any 44 aC, i a partir d’aquí la data es va fer més famosa fora de les fronteres de Roma i en les literatures posteriors. Fins i tot Shakespeare escrivia: «Cuida’t dels idus de març!». I a nosaltres, els idus de març de 2020 ens van portar el primer confinament, per tant, s’ha acabat d’atribuir als idus la bona sort i els bons presagis!

Ànims, que arriba la primavera!




🎦    LOS IDUS DE MARZO, de George Clooney
EUA, 2011 (basada en l’obra “Farragut North” de Beau Willimon) 
Va rebre bastants premis i moltes nominacions.

El cap de premsa del candidat a les eleccions primàries del Partit Demòcrata dels EUA comprova fins on es pot arribar per aconseguir una cadira a la política. 

Georges Clooney, a qui identifiquem més pel cafè que per altres coses, va tenir un èxit notable com a director d’aquesta pel·lícula, en la qual també actua. 

Dibuixa molt detalladament i amb cruesa les campanyes electorals dels partits americans, allunyades totalment del servei al poble, que hauria de ser el seu únic objectiu. 





Cada mes tenia tres dates determinades prèviament i posades per aquest ordre: calendes (la lluna nova), les nones (la lluna en quart creixent) i els idus (la lluna plena): a la resta lunar no li donaven importància, però sí que la comptaven fins arribar a la lluna nova següent.

Miquel Palau i Claveras (La pintoresca història del calendari, 1973)








dissabte, 27 de febrer de 2021

ALTSASU

 



🎦   ALTSASU, de Asier Urbieta, 2020 (Sèrie de TV de 4 capítols)

El 15 d’octubre de 2016, en un bar Altsasu (Navarra) diversos joves i dos agents de la guàrdia civil i les seves parelles es van veure embolicats en una baralla. 

La Fiscalia va descriure els fets com un atac terrorista i va demanar penes de fins a 62 anys de presó per als 8 joves encausats, però tot i que l’Audiència Nacional va rebutjar els càrrecs de terrorisme, els va condemnar entre 2 i 13 anys. Actualment, alguns d’ells ja ha obtingut el tercer grau penitenciari. 

La sèrie ensenya la situació, però no mostra ni l’agressió ni qui l’ha provocat. Es reflecteix des del primer moment la poca sintonia entre els joves i la guàrdia civil i es mostren pancartes i pintades que demanen que el cos armat marxi del poble. 

***

La pel·lícula es concep com a ficció basada en fets reals. Aquestes històries s’han de plasmar en forma de llibre o en format audiovisual perquè tothom sàpiga què va passar o, almenys, perquè ens en puguem fer una idea, per tant, benvinguda sigui qualsevol sèrie que parli de fets sobre els abusos de poder de la Justícia o dels cossos de seguretat estatals o no. 

Ara bé, he de dir que la sèrie no m’ha enganxat com altres. L’he trobat una mica pobra en tots els aspectes, amb falta de ritme i amb moments buits. Potser és una sensació. 

El problema de la llengua també ha influït, el doblatge no està ben fet, cal que hi hagi un mínim de registres diferents de la llengua, formes dialectals barrejades i no tanta perfecció. El doblatge és molt important i decideix si et creus o no el que estàs veient. La solució de la versió original amb subtítols quan parlen basc és bona, però no tothom té aquesta opció. 

Si els fets haguessin passat al Bronx de Nova York, tant els policies com els ciutadans com els carcellers parlarien la mateixa llengua, en el nostre cas, a TV3 parlarien català i a ningú no li semblaria estrany, perquè això és la normalitat. En català ho hem de poder traduir tot, sigui la llengua que sigui. 

Però encara no estem preparats per sentir que un guàrdia civil vingut de fora, que renega del país i de la seva llengua, parli un català amb unes vocals neutres que ultrapassen la perfecció. Que un cos repressor com ha estat en la història parli com nosaltres ens ve de nou i no ens el creiem. I potser aquest ha estat part del problema.

La sèrie: https://www.ccma.cat/tv3/altsasu/capitols/


diumenge, 21 de febrer de 2021

FER EL BOT


Quan una criatura és a punt de plorar es diu que fa el bot, a la Terra Alta hi ha un poble que es diu Bot i també és un recipient per beure vi a galet!

Però també tenim un vot, escrit diferent. Alguns fan el vot quan voten obediència a una comunitat religiosa, però la majoria d’adults també fem el vot o, millor dit, votem per elegir els nostres representants. 

Eleccions, un terme tant i tant sentit aquests darrers dies, mesos i anys, i no apareix al diccionari, evidentment, perquè és un plural i les paraules només hi surten en el seu estat singular: elecció, que vol dir l’acció i l’efecte d’elegir, que no és altra cosa que escollir, triar, seleccionar... entre diverses possibilitats. No sé si sempre he/han/heu/hem triat bé. El temps ens ho dirà i posarà les coses al seu lloc. 

Partint de la base que tots els polítics menteixen en un moment o altre, perquè no n’hi ha cap que digui la veritat absoluta, no sempre l’encertarem, i sovint ens desenganyem de les promeses incomplertes, de les dobles intencions que no captem o dels relats esbiaixats. Així que, entre moltes altres, una de les feines dels electors és trobar aquells que menys mentides diuen o, dit d’una altra manera, aquells que ens generin més confiança. No és una feina fàcil. 

El resultat de les eleccions al Parlament ha estat molt millor del que m’esperava, malgrat el vot a la ultradreta, que és com fer-se una selfie amb una arma i disparar-se un tret. 

Ara encara ens cal patir per les coalicions i les aliances, per les paraules sortides de to, per les declaracions al Twitter, per les incoherències i contradiccions que ens envairan en els dies postelectorals. 

Ara demanaria un temps de veda, per recuperar-nos mentalment de tanta paraula, de tant de discurs, i de tanta tertúlia. Necessito que em parlin de l’era dels dinosaures o del sexe dels àngels, em cal un reciclatge, disposar la ment en blanc durant uns dies per tornar a tenir energia. La saturació és perillosa perquè et porta a la indiferència i és precisament el que no necessitem. 



🎦   EL CANDIDATO, de Michael Ritchie

EUA, 1972

Un jove advocat laboralista del Partit Demòcrata s’enfronta al poderós candidat del Partit Republicà. 

Una de les millors pel·lícules sobre eleccions i, sobretot, sobre la veritat i la mentida dels candidats a la presidència. D’una banda tenim uns candidats capaços de tot per aconseguir un escó i, de l’altra, uns votants que es deixen influenciar per coses que res tenen a veure amb el programa polític que proposen. 

És una bona reflexió del que deu ser el nucli dur d’unes eleccions reals.  

Tràiler: https://youtu.be/9RTIQWXzexU




Nathana e totes les dones qui havien veu a elecció, foren en lo capítol per eléger abadesa. 

Ramon Llull (Romanç d’Evast e Blaquerna, 1283)


dissabte, 13 de febrer de 2021

PER CARNAVAL, TOT S'HI VAL?

 

fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

Avui dissabte 13 de febrer s’escauen dues coses. D’una banda, és dissabte de Carnestoltes, i de l’altra, és la jornada de reflexió de les eleccions al Parlament. Impecable combinació!

Carnestoltes vol dir abandonar la carn, del llatí carne tollere, perquè després dels dies de disbauxa carnavalera els catòlics comencen la Quaresma i no mengen o no menjaven carn durant 40 dies. En el mateix sentit tenim el Carnaval, carne levare, llevar la carn, que ens arriba de l’italià carnevale -qui pogués anar enguany al Carnaval de Venècia! 

Per situar-lo en el calendari cal cercar la primera lluna plena posterior a l'equinocci de primavera. Comptarem 40 dies enrere fins que arribem al Dimecres de Cendra, que és el primer dia de Quaresma i darrer dia de Carnestoltes. 

A l’escola de les monges ens feien anar en renglera fins a l’altar. El capellà ens posava cendra al front i ens deia allò de pulvis eris et in pulverem reverteris, i les nenes ens fèiem un fart de riure i competíem a veure quina aguantava la cendra més estona al front. Després ens renyaven i tornàvem a la seriositat que requeria el dia. 

Quant a la jornada de reflexió, què voleu que us digui... el cantant de rap Pablo Hasél és a punt d'entrar a la presó per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. Aquesta és la millor medecina perquè d’ara endavant els cantants es comportin i vigilin amb les lletres de les seves cançons. És una manera de sotmetre la llibertat d’expressió sense haver de moure un fil. I tots veurem com l’agafen, el porten a la presó i després dinarem, farem un cafè i ja està, demà serà un altre dia.  

Tothom dona la culpa a la Justícia –que no dic que no en tingui de culpa-, però qui té la facultat de canviar les lleis perquè la lletra d’una cançó s’empari amb la llibertat d’expressió i no sigui mai delicte és el Parlament espanyol. 

I nosaltres en aquestes eleccions farem bona la màxima divide et vinces –divideix i venceràs- perquè tenim un panorama calcat al trencadís de Gaudí. 

Així que companys i companyes reflexionem! 




🎦    ORFEU NEGRE, de Marcel Camus

França, 1959. Musical. Adaptació de l’obra Orfeu da Conceição (1956), de Vinícius de Moraes. (Oscar a la millor pel·lícula estrangera i Palma d'Or al Festival de Canes. Doblada al català.)

Es reprodueix el mite grec d’Orfeu i Euridice durant el Carnaval de Rio de Janeiro, per tant, ja en sabem el final. 

La pel·lícula ja té uns quants anys, però encara ens transporta a Rio i al seu màgic carnaval, diferent de tots els altres. Film de gran vitalitat i de música –samba i bossa nova- que s’encomana des del primer minut i que va donar a conèixer la música brasilera a tot el món. 

Tràiler: https://youtu.be/NkxGkL7o9xk



La lluna, la gran pruna,
es va endolar,
mentre reien carotes
de carnaval.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, II, 1973)




dissabte, 6 de febrer de 2021

HOMO DEUS


HOMO DEUS, una breu història del demà, de Yuval Noah Harari, és el segon llibre de la trilogia. El primer, Sapiens (https://ciomunte.blogspot.com/2020/06/sapiens.html), una breu història de la humanitat. El segon ens indica què ens espera com a espècie.

Sosté que tot i les turbulències tecnològiques que hi ha hagut al llarg de la història hi ha una cosa que s’ha mantingut constant: la humanitat, per això encara ens reconeixem dins les històries bíbliques o dins els llibres dels primers escriptors coneguts. Parlen, somnien, dormen, pensen, estimen i tenen conflictes emocionals com nosaltres. Però si la tecnologia permet redissenyar les ments humanes, l’homo sapiens desapareixerà tal com el coneixem avui. 

Els homo sapiens es barrejaran amb robots i ordinadors, fins que un dia els nostres descendents miraran enrere i s’adonaran que ja no són la mena d’animal que va escriure la Bíblia, va construir la Gran Muralla xinesa i va riure amb Charlie Chaplin. Serà un món canviant a la recerca de la salut, la felicitat i el poder. Algun dia els humans seran prescindibles, perquè els algoritmes ho podran fer tot. 

Fa esgarrifar que tot el que explica pugui passar algun dia de veritat, però ben bé sabem que anem per aquest camí, per molts processos electorals que tinguem per desxifrar.

M’agrada llegir aquest autor perquè s’explica molt bé, amb exemples i amb vocabulari apte per a tothom, sense tecnicismes que podrien enverinar el relat. No és cap novel·la, és la seva visió de futur per als homo sapiens, una espècie complicada, que s’ha passat l’existència a la recerca de la felicitat, el poder, i la salut, com faran els nostres descendents i els algoritmes que inventin!






🎦   DESCIFRANDO ENIGMA (The imitation game), de Morten Tyldum.
Regne Unit, 2014 (Oscar al millor guió adaptat i 8 nominacions; i molts altres premis)

Crítica que ja vaig fer el desembre de 2014:
Basada en fets reals, sobre la vida del matemàtic Alan Turing, que va desxifrar els codis secrets nazis de la màquina Enigma. Hauria estat un heroi si no hagués estat homosexual. Jutjat i acusat per la seva condició.
Film anglès, i es nota. Sempre vigilen molt amb les escenificacions, els espais, els detalls interiors, l'escenografia... una delícia.
Un treball magnífic de Benedict Cumberbatch, probablement d'Òscar.
Hem anat al cine sense saber ben bé què anàvem a veure i hem tingut una agradabilíssima sorpresa.





Jo, amb incògnites d'amor
algoritmes d'enyorança
ritmo: Fermança?
Trigança?
Càlcul de pes torbador!
Cascú navega en sa nau
amb llast de pròpies penes.

Joan Pons i Marquès (Brins a l'oratge, 1975)





diumenge, 31 de gener de 2021

FEBRERET CURT, AMB 28 DIES SE’N SURT

 

Fent companyia a cèsar August, Tarragona. Foto: Estel Bové

Del llatí febr(u)ariu ens arriba el febrer. Les Februa eren unes festes de purificació de l’antiga Roma que tenien lloc durant aquest mes, en què es feien ofrenes i sacrificis. El nom prové del déu romà de la purificació, Februus. I no té res a veure amb la febre!

Juli Cèsar va donar nom al mes de juliol, de 31 dies. El seu successor, Octavi August, va donar-li a l’agost, però no li va agradar que el seu mes tingués 30 dies, perquè també en volia 31 com el juliol de Juli Cèsar. Per aconseguir-ho es va afegir un dia a l’agost i se’l va treure del febrer, que va passar a tenir-ne 28 (i 29 en els anys de traspàs). I així l’emperador ja va poder dormir tranquil. La posterior reforma del calendari el va situar en el segon mes de l’any. 

Totes les llengües romàniques hem estat fidels al nom. En català, febrer; en castellà, febrero; en francès, février; en italià, febbraio; en portuguès, fevereiro; en gallec, febreiro, i fins i tot als anglosaxons els va agradar el nom. En anglès, february, i en alemany, Februar

Actualment el mes de febrer és sinònim de fred i de gelades, i ja no té res a veure amb les antigues festes de purificació, tot i que potser ens en convindria alguna per mitigar l’allau de notícies que hem de sentir cada dia. Si les notícies fossin bones, encara... però no ho són!




 BLAIETS 

Avui no us recomanaré cap pel·lícula perquè el mes de febrer no és gaire cinematogràfic, llevat del dia dels Oscars, però sí que us posaré la recepta dels blaiets, que és una galeta típica de la comarca del Baix Camp, dedicada a Sant Blai (3 de febrer), que és l’endemà de la Candelera, festa grossa a Valls –deia ma sogra!

N'hi ha unes quantes de receptes, aquesta és un combinat d'entre totes les que m'han passat. 

Primer enceneu el forn. 

Bateu 125 g de mantega amb 125 g de sucre, força estona, i barregeu-ho amb 2 ous ben batuts. 

Afegiu 1 sobret de Royal, 300 g de farina (o 350), i una cullerada de vainilla o bé de ratlladura de llimona, o les dues coses.

Pasteu-la bé (si teniu robot de cuina també va bé), i ho deixeu reposar mitja hora a la nevera dins de paper film. 

Estireu la massa amb un corró i feu una galeta amb forma ovalada (si és rodona o quadrada també funciona). 

Dibuixeu Sant Blai al davant si voleu rebre benediccions. Jo hi faig un gargot i espero que no m’ho tingui en compte. 

Les pinteu amb ou batut, les poseu damunt de paper vegetal i al forn a 200º, 10 minuts, i vigileu que no es cremin! Surten 30-40 blaiets. 

Aniran bé per endolcir el que ens espera aquest mes de febrer tan eleccionalista


***

A fora, fred i vent
arrasaven els ponts, els carrers i les places.
En el febrer glaçat
els ocells van fugir de la teva finestra.
Però cristalls de neu,
espurnes invisibles,
destrals de Sant Marçal,
dansaven per la cambra.

Tomàs Garcés (Plec de poemes, 1971)




dissabte, 23 de gener de 2021

ATOCHA

Estació d'Atocha, Madrid

Les generacions joves sortosament no van conèixer l’episodi de brutalitat que es va produir el 24 de gener de 1977, que s’ha anomenat la matança d’Atocha. Un atemptat d’ultradretans, sota les sigles de l’Alianza Apostólica Anticomunista o la Triple A, va irrompre en un despatx d’advocats laboralistes de Comissions Obreres i militants del PCE, al número 55 del carrer Atocha de Madrid. Van assassinar 5 persones i en van deixar 4 de ferides. Malgrat el temps passat ho recordo força i sé que ens va impactar molt, perquè vèiem molt clar que era una resposta a la incipient obertura política que es pretenia.  

Es tractava de desestabilitzar la transició política després de la mort del dictador Franco, i ho van aconseguir. 

Es van detenir els assassins, que van ser jutjats i condemnats, però res no va quedar prou clar. Hi va haver fugides de la presó, manca de recerca dels caps dirigents de l’atemptat, i poca claredat. Alguns dels supervivents, encara avui, temen parlar-ne. 

L’ultradreta no és un partit polític més. És un pensament que existeix per destruir, per anul·lar tot el que s’ha aconseguit i per retornar a un passat obscur. Són a punt d’entrar al Parlament de Catalunya, el 14 de febrer, el 30 de maig o el dia que ses senyories decideixin. Senyories que estan a un pas de dir-nos a qui hem de votar. 



🎦    7 DÍAS DE ENERO, de Juan Antonio Bardem

Espanya, 1979

Atemptat d’un grup d’ultradreta contra un despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha, 55 de Madrid, vinculats al PCE. 

La pel·lícula barreja la ficció amb imatges d’arxiu dels fets reals, i aconsegueix una bona trama. 

Molt recomanable per conèixer un bocí d’història negra de no fa tants anys. A Bardem li van dir quan la va estrenar, dos anys després dels fets: no es el momento!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=zOY3RqI8dK4




Sembla que té contactes amb les trames negres europees i amb l'ultradreta espanyola... Un element perillós, perdiguer... I ara, digues, per què t'interessa tant?

Jaume Fuster (Les claus de vidre, 1984)



dissabte, 16 de gener de 2021

MIL SOLS ESPLÈNDIDS


Es difícil posar-te a la pell d’una noia dels afores d’Herat, a l’Afganistan. No només per la cultura diferent, sinó també per la percepció del món. Si des del naixement t’inculquen que les coses són d’una determinada manera i no tens cap forma objectiva de canviar aquesta percepció, com és possible saber que hi ha altres formes de viure? 

Els casaments forçats de nenes amb homes que els tripliquen l’edat és un fet habitual i no només hi estan d’acord els homes, també les mares, les dones que ho han patit. És un fet habitual. És la normalitat. És saber que no tens altra opció a la vida que suportar-ho tot. 

És una lluita per la supervivència, travessant tots els obstacles: els talibans, les invasions, la guerra, la llei de la xaria, la violència gratuïta, les prohibicions estúpides. I enmig, la història ens narra l’amistat entre dues dones, que fa més suportable el dolor. 

Sé que és una novel·la, però també que està basada en fets habituals a l’Afganistan. Estan molt ben descrits els paisatges, perquè et sents al mig de Kabul, Herat, Kandahar, els Budes de Bamian, meravelles del món destruïdes pels talibans, perquè deurien enutjar Al·là.

Us la recomano! És un llenguatge planer i ben estructurat. Veureu que així que us aneu endinsant en la història, no només no la podreu deixar, sinó que us anirà envaint un sentiment de ràbia, perquè no és un problema de cultures diferents, sinó de males persones. 

En fi, la vida és molt injusta segons el punt del planeta on has nascut. Salaam alaikum!


🎦   ELS GRANS BUDES (The Giant Buddhas), de Christian Frei
Del gènere documental. Investigació sobre la destrucció dels Budes gegants de la vall de Bamian a l’Afganistan. 

Al març de 2001 les dinamites dels talibans van fer explotar els Budes, mentre una càmera ho gravava i els talibans ho celebraven. Ho va enregistrar un periodista àrab que va ser empresonat per col·laboració amb Al-Qaida. 



Eren incomptables les llunes que brillaven sobre els seus terrats,
o els mil sols esplèndids que s'ocultaven rere els seus murs.
Saib-e-Tabrizi (Kabul, segle XVII)





dissabte, 9 de gener de 2021

FA UN FRED DE MIL DIMONIS!

foto: Alfons Barceló (voltants de Puigcerver, Baix Camp, 9/1/2021)

El fred, aquesta sensació que tenim quan perdem la calor, és habitual en temps d’hivern, i ho és sobretot per als qui viuen en països on el fred es manté durant molts mesos. Els qui habitem al Mediterrani tenim la sort de viure temps força suportables, així que no ens podem queixar de la nostra climatologia. 

Però sí que ens podem queixar –i no ho fem- que hagin apujat un 27% el preu de la llum i un 22% el del gas en plena pandèmia i en ple gener hivernal. 

Tothom sap que aquestes actuacions perjudiquen els més febles, la gent amb menys recursos, i m’agradaria pensar que serem capaços de fer canviar aquestes decisions, però no serà així, no farem res, continuarem pagant religiosament el que ens manin.  

Aquesta escalada de preus sense sentit hauria de fer sortir la gent al carrer, però saben que no ho farem perquè som mesells, insensibles, impassibles... perquè encara que remuguem, la majoria pot pagar les factures. 

El fred lingüístic ens ve del llatí frigdu o frigĭdum, que ens ha arribat amb diferencies amb la primera vocal. En català i italià: fred i freddo. En castellà, gallec i portuguès: frío. En francès, froid. D’aquesta mateixa arrel llatina tenim el frigorífic, encara que en diguem nevera, però també la frigidesa, que és la incapacitat de sentir plaer sexual, cosa que s’associa a la fredor.

Des d’aquest gener, que ens fa un fred que glaça el pensament, almenys tinguem presents els qui no tenen tanta sort com nosaltres. 

Els qui tenen fred són fredolics, ull a no confondre-ho amb uns bolets!

I si no pagueu el rebut, us tallaran la llum sense contemplacions, tant se val qui mani! 



🎦    LA PELL FREDA, de Xavier Gens

Basada en la novel·la d’Albert Sánchez Pinyol, 2017

En una illa en mig de l’oceà apareixen cada nit unes criatures estranyes. Els dos homes del far intenten per tots els mitjans defensar-se’n.

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 15/10/2017: 

A casa no som molt amics de la ciència ficció, més aviat hi vam anar per militància, per això he de dir que no em va entusiasmar.
Ara bé, reconec que la pel·lícula està molt ben feta, amb uns exteriors preciosos, i que el treball és molt bo.
És una pel·li que narra bàsicament la supervivència i la por al que és desconegut.
Als amants de la ciència fricció els agradarà, gairebé segur!





De la vida moderna, només n'acceptaven els gelats, i amb aquestes frígides llaminadures ens obsequiaven contínuament.

Josep M. de Sagarra (Memòries, 1954)



 

divendres, 1 de gener de 2021

OBRIM PORTES AL GENER


Devem al déu romà Janus el nom del primer mes de l’any. És el déu de les portes, de les dues cares, dels inicis i els finals de les coses. Janus està situat entre els dos anys, acomiada el vell i obre la porta al nou, i els romans li oferien sacrificis perquè guardés les entrades de les cases. Se’l representa mirant endavant i endarrere, i per això diem que entrem a l’Any Nou. Enguany li agrairem que sigui diligent a tancar la porta de 2020 que tanta desgràcia ens ha portat. 

En general, hem estat bastant fidels al déu de les portes perquè són moltes les llengües que mantenen l’arrel llatina Ianuarius. En català, gener; en castellà enero; en portuguès i gallec, janeiro i xaneiro; en francès, janvier; en italià, gennaio; i fins i tot l’anglès i l’alemany, January i Januar.

El calendari julià, implantat l’any 46aC, començava el mes de març i tenia 10 mesos. El calendari gregorià, establert pel papa Gregori XIII el 1582, és el que avui correspon a l’estàndard internacional.

Gener de 2021 és l’inici d’un any difícil i complicat. Tindrem vacuna, però no eradicarem la pandèmia, que ens continuarà flagel·lant molt de temps més. 

Jo no voldria ser a la pell dels qui van al davant de les mesures sanitàries per la Covid19, però han d’entendre el desconcert. De tot el que s’ha dit i escrit en aquests mesos em quedo amb això: hi ha països que poden tancar-ho tot perquè poden pagar, n’hi ha d’altres que ho han d’obrir tot perquè no poden pagar res -o no ho volen, no ho sé, perquè els pressupostos de defensa no s'han abaixat pas, i els de la monarquia tampoc!

No sé si desitjar-vos un Any millor o un Món millor. Tot plegat és confús, complex i enrevessat. Que Janus us ajudi a traspassar del vell al nou sense fer-vos mal. 




🎦   LAS DOS CARAS DE ENERO, de Hossein Amini

Regne Unit, 2014. Guió basat en la novel.la de Patricia Highsmith

Una parella nord-americana és de vacances a Atenes. Allí coneixen un home que farà trontollar la seva relació. 

Crítica que ja vaig fer al Facebook el 2014: 

Un thriller ben aconseguit, amb escenes agradables, d’època, amb una bona trama, no previsible. A més, es pot veure una mica la ciutat d’Atenes, i això sempre és encantador, encara que deixin els grecs una mica malparats.



Un bleix suau de vent que no és vent
commou la serenor. És la florida
dels ametllers del cel, nit de gener.

Josep M. López-Picó (Assonàncies i evasions, 1933)


dissabte, 26 de desembre de 2020

I ELS CANELONS?


Esperem amb candeletes el dia de Sant Esteve per tastar els canelons de la Tessa i per prendre’n en una carmanyola si en sobren –no gaires en sobren!

Es para la taula amb dues dotzenes de cadires i ja salivem amb l’olor de beixamel amb formatge que se sobreïx de les safates embolicades. 

Són unes quantes hores de treball feixuc amb el rostit de les carns, el trinxat, l’embolcall amb la pasta, la cuita, el gratinat..., però el resultat és d’un altre planeta. 

Un Sant Esteve sense canelons és com un Nadal sense carn d’olla, o com un Tots Sants sense panellets. És un fet gairebé religiós, com un ritual que necessitem per acabar l’any amb una mica de fortalesa. El 2021 no l’ha vist ningú!

Un caneló és un rotlle de pasta de farina que farcim amb carn o verdures o peix, però els de Sant Esteve són de carn –almenys a casa- i s’acostumen a cobrir de salsa beixamel i es gratinen amb formatge ratllat. 

Ens arriba de l’italià cannellone, els amos de la pasta del món mundial, però ells ho van treure del llatí canna, que significa canya o flauta. Per tant, li van donar aquest nom per la similitud que hi tenia. A finals del segle XIX era un plat de moda a Barcelona, que va arribar de la mà de cuiners italians, com també ho és allà on han emigrat, com l’Argentina. La diferència entre els canelons italians i els catalans és el tipus de farcit. 

I vet aquí que el somni del caneló s’aigualeix amb una desescalada que no ens deixarà ni parar les taules.

No compreu canelons del súper fets, ni congelats. Feu-los! Almenys un cop a l’any, per Sant Esteve. Diu el Raimon que qui perd els orígens perd la identitat. Doncs és això mateix! 



 ELS CANELONS ROSSINI

Gioacchino Rossini (1792-1868) va néixer a Pesaro (Itàlia). Als 18 anys va estrenar la seva primera òpera, però potser una de les més famoses del músic és Il barbiere di Siviglia, de 1816.

A més de la seva gran capacitat musical era un bon cuiner, i va donar nom als famosos Canelons Rossini que s’elaboren amb carn trinxada, saltejada amb fetge gras, tòfona i vi dolç (només 2 gotes!). La beixamel es fa aprofitant el greix de tots aquests ingredients. Formatge parmesà pel damunt, una mica de tòfona ratllada i tot gratinat. 

Aquesta és l’obertura de l’òpera Il barbiere di Siviglia, amb la Tonkünstler-Orchester Niederösterreich, 2012

Òpera: https://youtu.be/8mVfVaqGZnQ





Sort que de seguida
menjaran calent!
Encara que siguin
hostes de ganyons,
compten atipar-se
d'arròs, canelons,
llobina, llagosta,
conill, pollastrot,
gelats, cafè, crema,
tabac i licors.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, I, 1949)







dissabte, 19 de desembre de 2020

EL CORRAL, BUIT D’OVELLES PER NADAL


Deuria tenir uns quatre o cinc anys que el meu padrí em deia: Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li donarem un tall. I m’ho deia tot seriós, com si em renyés, assenyalant-me amb el dit. I jo pensava: Qui deu ser la tia Pepa? I m’esgarrifava pensar que matarien un gall i que veuria plomes i sang per tot arreu, i una tal tia Pepa que reclamava el seu tall de pollastre!

I el temps em deuria ensenyar que els nens canten cançons que no volen dir res, però sonen bé. 

Del llatí natāle, que vol dir ‘dia del naixement’ ens arriba Nadal. I és la festa que commemora el naixement de Jesucrist, segons la tradició cristiana, i se celebra el dia 25 de desembre. L’italià ha conservat la forma original, Natale; el castellà ha derivat a Navidad; el català i el gallec, Nadal; el portuguès, Natal; i el francès Noël, tots procedents de la mateixa arrel llatina.  

I un dels refranys més utilitzats, per bé que ara de refranys ja no en diu ningú, és Per Nadal, cada ovella al seu corral, però si algú vol parafrasejar el sentit del refrany segur que cantarà la cançó de l’anunci de la tele Vuelve a casa por Navidad! Així que el refrany l’enterrarem aviat, no cal patir.

Quin error cometem a vegades? Doncs dir-ho en plural. En català tenim el dia de Nadal i res més. No existeixen els Nadals, cosa que sí que fa el castellà amb Navidades

I el Nadal d’enguany servirà per dividir allò que sempre s’havia unit. La pandèmia serà l’excusa perquè molta gent no es trobi en un dinar a vegades forçós, que no venia de gust. El 2021 serà un altre any, i la tradició quedarà trencada i diluïda entre confinaments, distàncies, hidrogels i mascaretes. I no podrem celebrar Nadal com sempre, o potser sí, o dependrà de la comarca, o de l’àrea sanitària, o del municipi, o ... ara ja no me’n recordo. 

I tal dia farà un any! Bones festes!



🎦   CUENTO DE NAVIDAD, de Robert Zemeckis
EUA, 2009. Pel·lícula d’animació. 
Un personatge malcarat tracta malament la gent, però l’esperit de Nadal el farà canviar i ser millor persona. 
És una de les més de 30 adaptacions cinematogràfiques de la Cançó de Nadal o Conte de Nadal (A Christmas Carol), que va escriure Charles Dickens el 1843. Està ben feta, amb bons efectes especials, però el fet que sigui d’animació canvia l’expressivitat als personatges i l’emotivitat que ens produiria si estigués protagonitzada per persones. 
Típica pel·lícula ensucrada que estrenen als volts de Nadal per a tots els públics. 






Era una fira humil, la fira de Nadal,
feta de llums modestos i de modestes músiques,
cavallets de cartó i llocs de tir al blanc,
i al costat el silenci impressionant del riu,
el vell riu carregat de segles i experiència,
el vell riu que, diríem, se la sabia tota,
feia la vista grossa i feia el seu camí.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)




dissabte, 12 de desembre de 2020

EL TIO I EL TIÓ



Teníem un oncle aragonès a la família a qui dèiem tio. El tio Gregorio. I la meva filla l’anomenava tió. El tio –que no té res a veure amb l’expressió actual ‘ei, què dius tio’- no ho va entendre mai, i es deuria pensar, malcarat com era, que li prenien el pèl.  

Compartim amb l’Aragó la tradició del tió, -el tizón- i la canalla canta cançons i li pega fort per aconseguir que els cagui alguna cosa. És una tradició documentada al segle XVIII i es manté perquè al darrere hi ha base comercial. Si fos una tradició moral, festiva o religiosa, sense intercanvi de calerons tindria mal presagi. 

Un tió és un tronc, una soca. Tradicionalment uns dies abans de Nadal arriba el tió a les cases on hi ha criatures. El tió de casa ve de les muntanyes del Montsant, truca a la porta i apareix a terra, o bé te’l pots trobar al passadís, o bé va pujant les escales... i se’l tracta segons la imaginació de cada casa. El col·loquem en un racó, el tapem amb una manta perquè no passi fred i li donem força verdura i fruita perquè pugui cagar moltes coses. Actualment el tió té cara, ulls i boca, i té quatre potes, però el tió que jo recordo a casa era un simple tronc. 

L’origen és rural i era una manera de desitjar un bon any després d’un hivern fred. Que un tronc vell et regali caramels i anissos era un ritual que mostrava l’anhel d’abundància quan arribés la primavera, i aquest costum va fer cap a les ciutats i es va transformar. La canalla canta cançons i escalfa el bastó que haurà de tustar el tió i ara el pobre tió que ens havia de portar el menjar de l’endemà, dia de Nadal, com els torrons, les neules, les ampolles, alguns bombons o caramels per als petits, ha de cagar scalextrics, nines, camions, disfresses, trens i clics. 

Però hi ha una cosa que s’acostuma a dir malament i que sembla una moda, no sé si passatgera o no. S’admet la paraula cagatió, sinònim de festa, però el tió no és un cagatió. Per tant, en tot cas, podem dir que la canalla clava un cop de bastó al tió, dins la festa del cagatió.




🎦   LA CABAÑA DEL TÍO TOM, de Harry A. Pollard

EUA, 1927, sobre la novel.la de Harriet Beecher Stowe

Pel·lícula muda, subtitulada en castellà, que adapta un clàssic sobre l’esclavitud abans de la guerra civil. 

Encara que podríem trobar moltes pel·lícules sobre els esclaus i els camps de cotó, aquesta té la particularitat de ser de les darreres del cine mut. Té el valor de l’antiguitat i de la forma de fer cinema l’any 1927. Només per això ja és curiosa de veure. Ara bé, evidentment ha estat superada per moltes altres, de cine sonor i d’efectes especials molt millors.  

Pel·lícula completa: https://www.youtube.com/watch?v=TDQF8b5i6-Y





Güen Tizón, güen Barón, 
güena casa, güena brasa, 
que Dios mantenga a paz en ista casa 
y en totz os que i son. 

Cançó popular de fer cagar el tió, en llengua aragonesa, que dedico al tio.



dissabte, 5 de desembre de 2020

EL PONT DE LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Tarragona, aqüeducte de les Ferreres, popularment, Pont del Diable)

El pont de la Constitució, també anomenat pont de la Puríssima, és un pont de festes que ben bé no és un pont, sinó un aqüeducte de dies festius i laborals que fa anys que trontolla. Mentre l’Estat manté el 6 de desembre com a dia festiu en recordatori del referèndum de la Constitució, l’Església manté el 8 de desembre com a dia de la Immaculada Concepció. El 7 queda al mig fent aigües, i el 5 i el 9 segons els anys se sumen als col·legues festius i ens col·loquen en un escenari rocambolesc de dies, que sempre és font de conflicte a les feines.

Recordo el meu no al referèndum de la Constitució espanyola de 1978. Un no a consciència que es va unir als no de la dreta espanyola més recalcitrant. Ho vèiem molt clar que no era la nostra, que era la llei de lleis que ens havia de posar pals a les rodes una i altra vegada. 

I voilà! Per bé que aquesta llei en majúscules ens hagi aportat bones pràctiques en alguns aspectes, impensables en època franquista, és evident que ens ha tallat les ales i que se les han cruspit amb patates. O és que ens ha servit de res a nosaltres votar i aprovar l’Estatut de Catalunya de 2006, si després el Tribunal Constitucional el modifica el 2010?

Constituir significa establir, formar. Una constitució és un conjunt de normes jurídiques fonamentals d’un estat. Del llatí constitutio ens arriba el fet de promulgar una llei important, i se'n deien així les que publicava l’emperador romà. 

I per què es diu Immaculada? Doncs perquè no té màcula, és a dir, no té taca, no té pecat. Màcula es refereix a les taques més aviat morals, no tant a les de salsa que et cauen a la camisa quan menges calçots. Ben bé és igual com la Constitució, també sense taques, perquè no hi ha manera de fer-hi canviar un mot escrit ara fa 42 anys. 

Ah! i és el meu sant i ho era el de la meva mare, i que havíem celebrat tota la vida fins ara, que ja no podrà ser. 

La jubilació em permetrà fer un pont de ponts, que també està bé!





🎦   LA MANCHA HUMANA, de Robert Benton
EUA, 2003 

Un professor de prestigi veu la seva carrera en perill a causa d’unes acusacions de racisme, però també manté una relació estranya amb una dona, que li provoca el retorn a un passat no gaire agradable. 

Una pel·lícula intel·ligent, i també trista. Ben feta, amb força emotivitat i, sobretot, hi destaquen dues interpretacions importants, Anthony Hopkins i Nicole Kidman. 

Un film que tenia moltes expectatives, però que al final no va arribar gaire al gran públic, en part potser per la lentitud de les seqüències. 





Candor de la llum eterna,
espill de Deu sense mácula,
siáu la llum de mos ulls
y 'l mirall de la meva ánima.

Jacint Verdaguer (Roser de tot l'any, 1894)

dissabte, 28 de novembre de 2020

EL VELL PROFESSOR

foto: Julio García

Vaig tenir la immensa sort de ser alumna del professor Luis Yrache Esteban (1933-2015). Les classes de Llengua i literatura castellana eren tan nombroses que cada setmana calia anar a buscar cadires a les aules del costat. No importava el tema de què tractés. La classe era un espectacle de cultura, i no me’n vaig perdre mai cap. 

Hi ha professorat que sap connectar amb els alumnes i n’hi ha que no. Alguns fan la seva classe magistral i se’n van. D’altres s’hi impliquen. Alguns ensenyen el que no hi ha als llibres. D’altres només llegeixen. Hi ha tants exemples com persones dedicades a l’ensenyament.

Després d’una llarga vida de col·legi de monges, propi dels anys 60-70, vam anar a parar, una amiga meva i jo, en un institut de Tarragona per estudiar COU, el 1972. El canvi va ser important i no només perquè el professorat fumava com un carreter en hores de classe, ni tampoc perquè vaig poder coincidir finalment amb nois –els col·legis religiosos sempre separaven nens i nenes-, ni perquè em vaig poder treure de sobre un uniforme blau marí que formava part de mi, sinó perquè aquelles classes eren un microclima, un assaig del que seria la nostra vida, tan protegida fins aleshores. Era com entrar en una altra galàxia on gairebé tot estava permès. 

No existia Internet, per tant, no vam saber mai que aquell professor, aragonès de naixement, era també escriptor, poeta, articulista, i persona de gran activitat cultural, política i social. He llegit que a l’enterrament de la seva dona li va dedicar "T'estimo, te quiero, je t'aime", com a mostra de les llengües que havien protagonitzat la seva vida. 

La classe es feia en castellà, òbviament, però vaig trobar en aquell culte professor aragonès més respecte per la nostra llengua que el que mostraven moltes de les monges catalanes.

De grans professors n’hi ha pocs, però quan en trobes un et marca per sempre. 



I com a mostra aquest vídeo de 2 min. en què el professor parla sobre un passatge de la II part del Quixot, en ocasió d’un projecte interdisciplinar de 2015 en un institut de Saragossa. 

https://www.youtube.com/watch?v=lsm-Svj7EG0





dilluns, 16 de novembre de 2020

HO TENIM CRU

foto: Vicenç Margalef 

La cuina catalana no és gaire amiga de les coses crues, llevat de les amanides i les esqueixades. Més aviat ens decantem pels plats contundents de llegum, arròs o pasta, i dels segons de cassola amb sofregits, picades, brases i escalivades. 

Però mira, la globalització ens ha portat crueses de totes bandes. 

D’Amèrica ens arriba el cebiche, que també trobareu escrit amb c, s, b i v. És un plat de peix o marisc cru tallat a trossets i marinat, normalment amb ceba, pebre, xili o bitxo, sal, llima...  L’escrivim així: cebiche, i encara no el tenim fitxat al diccionari. I de l’altra part de món ens ve el sushi, que tampoc està fitxat, però paciència, que així que comencem a introduir-lo seriosament als nostres plats acabarà a la llista dels mots catalans. És un plat de la cuina japonesa fet amb arròs bullit, peix o marisc, generalment cru, o verdures.

Menjar peix cru? Si els meus besavis pescadors de Tarragona aixequessin el cap! 

I per acabar-ho d’adobar, de l’est més proper, Itàlia, ens porten el carpaccio, pronunciat [carpatxo], i entre parèntesi us diré que no sé pas per què no es pot escriure carpatxo si tenim gaspatxo. Bé, deia que és un plat fred preparat amb filets de carn o de peix tallats molt fins, crus, amanits amb oli d’oliva, suc de llimona i altres ingredients. Aquest sí que és al diccionari! Als filòlegs de l’IEC el deu agradar més el carpaccio que no pas el cebiche i el sushi? Mmmmm...

Me’n deixava un –que recordi: el bistec tàrtar (steak tartare), amb carn crua condimentada, que fa molts anys que s’arrossega per aquí, i ara en veiem amb altres bases, com el salmó, la tonyina, el rap, etc., però no crec que tingui gaire èxit a les cases, sí als restaurants. 

Ah! i no proveu aquests plats, tasteu-los!

Perquè només sabrem si us proven (si us fan profit) un cop els hagueu tastat!  



🎦   STEAK TARTARE | MR. BEAN OFFICIAL

Regne Unit, 1990. Sèrie de TV

Mr. Bean va al restaurant, però no s’esperava un steak tartare, és a dir, no esperava menjar carn crua. Intentarà amagar-la com sigui!

Sèrie humorística britànica protagonitzada per Rowan Atkinson en el paper de Mr. Bean, que va arribar a una quota altíssima d’espectadors d’arreu del món. 

Segurament ja n’haureu vist alguns capítols, però aquest és un dels millors. 

https://www.youtube.com/watch?v=C6QqSxmpRMM




Les unes viandes... sien menjades crues e les altres sien menjades cuites.

Ramon Llull (Libre de Contemplacions, s XIII)