NYENYOS

 

La meva neta petita va caure de cap i es va fer un bon nyenyo! En pocs segons va començar a veure’s el bony i la coloració lila tan característica. La forma correcta és nyanyo, però a casa i a la meva zona sempre se n’ha dit nyenyo. 

Quan érem petits s’amagaven els nyenyos. Es tractava de no deixar-los sortir. Ens posaven una moneda de deu cèntims al bony (la més barata, per si de cas la perdíem) i ens lligaven un mocador ben fort amb la intenció que el bony no sortís cap enfora. I als més menuts ens col·locaven una gorra de palla, que a casa anomenaven chichonera (de chichón), que me la devia regalar la meva àvia aragonesa.

El nyenyo és una paraula de les anomenades infantils, perquè s’han substantivat a partir de repetir-ho als nens. És de les poques poquíssimes paraules començades pel dígraf [ny] i cal reconèixer que és difícil de pronunciar si no ets de parla catalana.

Els catalans van afegir una [y] després de la [n] per identificar el nou so que s’estava produint a l’Edat mitjana i que no corresponia a cap dels sons llatins coneguts. És un so palatal que va sorgir arreu del domini lingüístic romànic i cada llengua va afegir una distinció a la [n] que ja no sonava com una [n]. Així, de la vinea llatina, en català en diem vinya. En francès, van afegir una [g], vigne; en italià també una [g], vigna; en castellà, una marca al damunt, viña; en occità i portuguès una [h], vinha. 

Si això passés ara mateix, que un nou so afectés tot el domini lingüístic romànic, segurament hi hauria una llengua dominant que diria a les altres quin afegit haurien de posar sobre la lletra que sona diferent. Dubto molt que ens deixessin inventar res!

Ara la canalla ja no porta gorres de cop, una gorra artesana vinculada molt estretament a la població de Bellvei, al Baix Penedès, que tot i haver-ne revifat la producció per preservar el patrimoni artesanal, poques criatures veurem amb aquesta indumentària. Per tant, si les criatures cauen continuen fent-se nyenyos!

🎦  ELS QUATRE-CENTS COPS (Les quatre cents coups), de François Truffaut

França, 1959 (premis a Canes, a C.Crítics de NYork, i moltes nominacions)

Amb catorze anys, un noi veu els problemes conjugals dels pares i les exigències del seu professor. Un dia veu a la seva mare amb un altre home. L’única solució és fugir. 

La rebel·lia és necessària quan ens trobem tan atrapats que no ens podem moure, per això és també una lliçó de vida. El director ja és una garantia de bona pel·lícula.

TRAILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo i Filmin)

*    *    *

La mare, per seguir la vostra «moda», deixava els fills de bolquers sense gorra al cap, els cabells a l’aire. Coses de boigs. La mare es defensava: «Els temps canvien, dones, i la gorra de cop, a la canalla, li és com una cotilla que no deixa créixer el cervell».

Tomàs i Teresa Pàmies (Testament a Praga, 1971)

 

ABOTONATS

 

Al meu carrer Apodaca, de Tarragona, hi havia una botiga de vetesifils. En deien ca la Friseta. No sé pas de quin nom prové aquest diminutiu, tampoc no m’ho preguntava. Avui he sabut que friseta és també un tipus de roba de llana, ja em quadra.

La Friseta tenia centenars de capses i capsetes plenes de botons de totes les mides i colors a dins d’unes prestatgeries. També hi havia capses amb randes, puntes, ganxets, llanes, cintes, gomes, cremalleres i tot allò que servia per a les labors. Jo no tinc gaire traça per a aquestes coses, però reconec que aquest tipus de botiga sempre m’ha encantat. 

També se’n diu merceria, que ve del mercer, la persona que ven cintes, botons, agulles, etc. Segons Coromines, mercer i merceria apareixen ja en el català del segle XIII. 

I ara sembla que les vetes i els fils tornen a posar-se de moda, amb noves tècniques com ara l’anglicisme patchwork, que no és altra cosa que labor de retalls, i apareixen noves botigues que ensenyen a cosir i a fer noves labors amb tècniques de tota la vida, però amb robes molt llampants. 

La meva mare tenia tants botons que hauria pogut canviar tots els del veïnat. Li agradava desar-los en capsetes, lligats amb fils, per si de cas algun dia... Ara trobem botons a les grans superfícies. No en sé de llençar coses, tinc els botons desats sense cap esperança de fer-los servir mai. I allí s’estan, morts d’avorriment. 

Ca la Friseta s’ha convertit en una botiga de carcasses de mòbils, una més dels centenars de botigues de mòbils que circulen per la nostra vida. 

🎦   LA GUERRA DELS BOTONS (La nouvelle guerre des botons), de Christophe Barratier, basada en una novel.la de Louis Pergaud

França, 2011

Segona Guerra Mundial (1939-1945). Dos bàndols de nois de dos pobles propers lluiten pel seu territori. Es proposen arrancar tots els botons de la roba dels presoners per humiliar-los. 

Nova versió d’un film del mateix títol de 1962, d’Yves Robert.

És una pel·lícula amable, tot i ser dins d’un conflicte bèl·lic, amb alguns moments de sensibleria. Podríem dir que és una pel.li familiar, on la guerra hi passa de trascantó. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí i també en francès a la plataforma Hoopla)

*    *    *

 

Està núvol. Diuen que plourà. Me'n vaig al despatx. Teòricament he d'acabar la traducció de La guerra dels botons, que he començat aquesta tarda (una pàgina), però la son em venç.

Albert Jané (Tal dia farà l'any, 1991)

DÀLMATA

No voldria haver estat a la pell del senyor Udaina, darrer parlant del dàlmata, ara fa 128 anys. 

Pobre home, no es deuria poder comunicar amb ningú. Era l’únic parlant del món d’una llengua que s’acabava, que no deixava descendents, una llengua sense recursos, amb poca escriptura i poca literatura. Una llengua que no va tenir el mateix recorregut que les altres llengües romàniques que provenien d’un tronc comú, el llatí.

El dàlmata es parlava a Dalmàcia, regió occidental de la península dels Balcans, és a dir, l’actual Croàcia. Es parlava sobretot en algunes ciutats costaneres, com ara Ragusa, avui Dubrovnik. Com a llengua romànica tenia moltes similituds amb les altres. Per exemple: Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set era jon, doi, tré, kuatro, cunko, si, siapto.

Es creia que era una llengua intermèdia entre l’italià i el romanès, però nous estudis lingüístics ho han descartat, perquè en part també n'era molt distant. De fet, els lingüistes no es posen gaire d’acord amb aquesta llengua. D’una banda, consideren que és un conjunt de parlars i, de l’altra, creuen que era una llengua que es dividia en dos grans dialectes, i tot per la manca d’informació escrita que hi ha. Derivava del llatí vulgar que es parlava a la província romana de Dalmàcia, però va rebre influències molt importants del croata, llengua eslava, que finalment la va substituir. 

El dàlmata és també un gos, un gos vinculat a Croàcia, l’antiga Dalmàcia. La seva característica principal és que tenen la pell blanca coberta de taques negres. No se’n veuen gaires de dàlmates, però els reconeixeríem de seguida pel seu aspecte, sobretot, gràcies a la pel·lícula que vam veure de petits, que els va fer famosos i que avui encara ens fa somriure.

🎦   101 DÁLMATES. MÉS VIUS QUE MAI!, de Stephen Herek

EUA, 1996 (Unes quantes nominacions a premis importants) 

Obsessionada por obtenir l’autèntica pell de dàlmates per crear una nova línia de moda, Cruella de Vil comença a pensar seriosament en els cadells que han de tenir una parella de gossos dàlmates. 

És una nova versió dels 101 Dàlmates, de Disney, de 1961, però no és una pel·lícula d’animació. 

Ja en sabem la història, no és cap sorpresa, segueix bastant bé el mateix fil de la història Disney, i és força simpàtica i entretinguda. 

Potser la diferència més important és que en els dibuixos animats de Disney els protagonistes eren els gossos dàlmates, en canvi, en aquesta versió, la protagonista és Cruella de Vil.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Disney i PrimeVideo)

*    *    *

Així, el llatí, per exemple, no pot ser considerat una llengua morta perquè és viu de l'única manera que li era possible: canviant. El dàlmata, en canvi, és una llengua morta perquè va ser substituïda.

Carme Junyent (La diversitat lingüística, 1999)

ADOTZENATS

 

En la prestatgeria d’un supermercat hi havia oueres amb deu ous i no dotze. I vaig pensar que s’estaven carregant la civilització que va inventar el nostre sistema pel qual avui comptem dotze hores i no deu.

La intenció que han tingut no és bona, perquè ho fan per cobrar el mateix que una dotzena, estalviant-se dos ous. 

Als súpers del Japó se’n troben d’ous amb pacs de 4 o 10 unitats i, segurament, ens han contaminat la fórmula. Els japonesos tindran el seu sistema, però nosaltres ‘teníem’ el nostre! 

Tot i que el 10 és un número clau en molts conceptes, el 12 té molt de significat simbòlic en la nostra cultura: els 12 apòstols, els 12 del zodíac, els 12 mesos de l’any, els 12 déus olímpics, els 12 cavallers de la taula rodona, els 12 fills de Jacob –que em sé de memòria encara, fruit de l’ensenyament d’una època-, les 12 tribus, i un llarg etcètera. 

Una dotzena o mitja dotzena d’ous són gairebé frases fetes, però el capitalisme és capaç fins i tot de rebaixar-nos dues unitats a les nostres dotzenes, tot per guanyar més i per omplir més el calaix a costa nostra. 

La paraula dotze ens arriba del llatí duodĕcim, que vol dir dos + deu. Curiosa manera de dir un nombre per no haver d’inventar un nom nou. I així tots els que segueixen trĕdĕcim (tres + deu), quattuordĕcim (quatre + deu), etc.

Les llengües romàniques han seguit el mateix sistema d’origen llatí, amb diferents variants. En castellà, doce; en francès, douze; en italià, dodici; en portuguès, doze, etc. 

No tindrem altre remei que vigilar i comptar cada cop que vulguem comprar. No perquè no ens donin gat per llebre, sinó perquè no ens donin deu llebres en comptes de dotze!

🎦   DOTZE HOME SENSE PIETAT (12 Angry Men), de Sidney Lumet

EUA, 1957 (Premis BAFTA, Os d’Or de Berlín, i moltes nominacions)

Dotze membres d’un jurat han de jutjar un adolescent acusat d’haver mort el seu pare. Tots estan convençuts de la seva culpabilitat, excepte un. 

És un clàssic del cinema que també s’ha portat al teatre i a la televisió. Un argument intens que així que avança ens fa dubtar com ho fan també els membres del jurat. Tot gira a l’entorn del dubte raonable. 

És considera una obra mestra del cinema i val la pena perquè les interpretacions són molt bones. Pel·lícula en blanc i negre. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin (en català) i PrimeVideo. )

*    *    *

 

Al cap de poca estona ja hem arreplegat una dotzena d'ous i dues lliures de mantega bastant fresca.

Joan Alavedra (Res de nou a l'oest, 1930)    

EL TOUR...

 

Le Tour, la Volta, la Vuelta, il Giro... són les diferents denominacions de la cursa de bicicletes més famosa del món, que avui, 4 de juliol, tenim tan a prop que no ens podem ni moure de casa perquè han tallat totes les carreteres fins als Pirineus!

Als anys 60-70, encara que no n’entengués ni un borrall m’agradava veure les informacions d’aquest esport un cop acabades les notícies. Totes les retransmissions de la cursa eren a Televisión Española i, per tant, en castellà, i una de les paraules més famoses que es pronunciaven era pelotón, que vol dir tota la massa de ciclistes amuntegats que es protegeixen del vent, i d’on, de tant en tant, surt un escàpol a provar sort. 

Tenim dues paraules que ens aporten informació sobre aquest esport: ciclisme i bicicleta, i totes dues tenen la mateixa arrel grega kyklos, cicle, que significa roda o cercle. 

Per tant, ciclisme voldrà dir activitat de la roda o esport de la roda. I com que de rodes en tenim dues hi afegim ‘bi’, que vol dir dos en llatí, i ja tenim la bicicleta. Tot i que al final tothom en diu bici! 

La cursa sempre ha estat associada a un parell de músiques clàssiques. D’una banda, la polca Tritsch-Tratsch de Johann Strauss, i de l’altra, La dansa de les hores, de Ponchielli. I tant és així que cada cop que sento aquestes músiques imagino ciclistes carretera amunt, pedalant fins que se'ls acaba l'alè. 

Llàstima que mai no em van comprar una bicicleta, i crec que ara ja no hi soc a temps! 😕

 

🎦   EL NEN DE LA BICICLETA (Le gamin au vélo), de Jean-Pierre i Luc Dardenne

Bèlgica, 2011 (Premi del Jurat a Canes, i moltes nominacions)

Un nen d’onze anys s’escapa de la llar d’acollida per trobar el seu pare. Tindrà la possibilitat de quedar-se amb una perruquera els caps de setmana.

La pel·lícula no aporta judicis ni pedagogies, deixa que l’espectador jutgi. És d’una bonica naturalitat. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Demà, per al jovent, els poetes petant com bombes,

els tombs pel llac, les setmanes de comunió perfecta;

demà, les curses amb les bicicletes

pels suburbis els vespres càlids.

Miquel Desclot (La bella dama sense pietat, 2021)

 

BALLEU, BALLEU!

Dir allò que volem dir sense dir-ho és una fórmula molt utilitzada per demanar una cosa sense que sembli que l’has demanada. 

Estaríem millor amb el llum encès en comptes de dir Encén el llum és una manera de manar sense que es noti. Se’n diuen actes de parla indirectes i es fan servir molt més del que sembla. 

No són imperatius formals, però en fan la funció. L’imperatiu és un mode personal que serveix per donar una ordre en frases afirmatives, però està mal vist perquè pensem que serveix per manar, i no sempre és així. A vegades suggerim, proposem, plantegem, oferim... Entreu, que està plovent... Balleu, balleu, que el món s’acaba!

En llenguatge col·loquial diem que són indirectes les ordres que no són ordres però que actuen com si ho fossin. Ara bé, quin és el perill d’aquestes frases? Doncs que l’oient no entengui la indirecta o també, encara que l’hagi entès, que es faci el longuis! 

El llatí tenia imperatiu de present i de futur, però el de futur va caure en desús i va desaparèixer. La paraula imperatiu ve d’un adjectiu a partir del verb imperare que volia dir tenir poder, manar, ordenar. De la mateixa manera, emperador, imperator-oris, del mateix origen, també vol dir exercir l’imperium, o dit d’una altra manera, exercir el comandament dels exèrcits.  

Algunes de les fórmules d’imperatiu llatí s’han quedat sense traduir i encara s'utilitzen: carpe diem, que vol dir aprofita el moment; ora pro nobis, prega per nosaltres... i així unes quantes que han quedat fossilitzades i inamovibles. Totes són imperatives perquè et diuen què has de fer. 

Som-hi!

🎦   L’ÚLTIM EMPERADOR (The Last Emperor), de Bernardo Bertolucci

Regne Unit, 1987 (9 Oscars, 3 premis BAFTA, 4 Globus d’Or, 9 D.Donatello, i moltes més nominacions)

El 1908, la Xina està en plena decadència. Un nen de tres anys és coronat emperador. 

La producció utilitzada en aquesta pel.lícula és espectacular, sobretot tenint en compte l’any del rodatge. És tot un gran espectacle visual, i cal dir que hi ha un gran director al darrere.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Movistar+, Apple TV, Rakuten TV)

*    *    *

I tot per poca cosa:

per una passió que a tot imposa

les traves del rigor i la recerca del sentit,

l'imperatiu estricte del seu ordre construït

en roca imaginària.

David Jou (Teoria, 1987)

CLR

El Centre de Lectura de Reus és tota una institució a la ciutat i un temple de la cultura en el qual hi trobem gent de totes les edats que participen en múltiples activitats que s’hi ofereixen. El Centre disposa d’espais per a exposicions, per a cursos, el teatre Bartrina, sales de conferències i una impressionant biblioteca. 

El Centre va ser una donació d’Evarist Fàbregas (1868-1938), un reusenc que va treballar com a agent de duanes a Tarragona i Reus, i va fer negocis amb els vins i la fruita seca, entre moltes altres coses, perquè també fou polític republicà i catalanista, i banquer.

A la fotografia, feta a la Masó, l'abril de 1936, poc abans de la Guerra civil, podem veure Fàbregas dret, amb llacet, juntament amb els seus treballadors, els de l’empresa Transports SA, que havia fundat el 1922. Fàbregas va fer participacions petites als seus empleats. 

En primer terme, assegut, el meu avi i padrí. I com li agradaven aquestes trobades! Cinquè per l'esquerra i dret, el seu fill, i tiet meu, Adolfo. 

I cada cop que pujo les escales del Centre i veig el bust de l’Evarist presidint l’espai, penso en el padrí, que n’era amic i que va compartir espai de vida amb ell. 

Tenia 6 anys quan va morir. Naturalment mai no vam parlar ni de política ni de l’Evarist ni del Centre de Lectura, ni de negocis, ni del vi que transportaven ni de res que no fos la taronja talladeta a trossets i plena de sucre, que em donava cada dia, asseguda als seus genolls. 

El veig encara fent-me el senyal que se n’anava sense mi si no m’afanyava a esmorzar. Els records són pocs, poquíssims, però són prou clars. Els avis tenen allò tan especial que no es pot explicar, per malcarats que siguin. 

🎦   LA BIBLIOTECA DELS LLIBRES REBUTJATS (Le Mystère Henri Pick), de Rémi Bezançon

França, 2019, basada en la novel.la de David Foenkinos.

Un misteri a l’entorn d’Henri Pick i la seva novel·la, un cuiner de pizzes que mai no havia escrit res, segons la seva vídua. 

Una certa intriga, un cert humor, bon to, original... és una bona opció per passar una bona estona. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Youtube, Apple TV, Rakuten i PrimeVideo).

*    *    *

Teatre Bartrina 

Forma part del edifici del "Centre de Lectura", i un cop finida la seva decoració que s’està portant a terme en l'actualitat, serà un digne complement de l'obra magna portada a terme pel President Honorari de dita entitat D. Evarist Fábregas.

Publicacions periòdiques (Reus. Festes i Fires. Dies 25 octubre a 2 novembre, núm. MCMXIX, 1919)

MARÇAL V.V.

 

I ha arribat el Marçal, desena criatura dels fills del grup d’amics de tota la vida. Vam començar com a grup de sis, i ara en som vint-i-set!

Has arribat en un bon moment, quan estem a punt d’enfilar la calor de l’estiu, a punt de Sant Pere, la nostra festa major amb els gegants i els nanos. Encara no podràs sentir la tronada, però algun dia formaràs part d’aquesta bogeria col·lectiva que ens fa omplir la plaça per sentir com peta. 

I també has arribat quan el món està regirat de dalt a baix. Encara és aviat perquè ho entenguis, de fet, ni nosaltres ho entenem. Som humanitat contradictòria, que no sap per on va. Els acabats de néixer teniu la sort de no entendre les notícies que ens arriben d’arreu del món. Però mira, l’estiu ens porta la platja, quedem-nos amb això, i defugim els mals auguris dels errors que ens envolten. 

Necessitem criatures que portin alegria a les cases, als pobles i a les ciutats. Necessitem creure que encara és un bon moment per néixer i per viure en aquest racó de món.

De totes maneres, no ens podem pas queixar, som en un lloc del planeta força privilegiat, malgrat tot. Així que farem els possibles perquè siguis un nen feliç, que al cap i a la fi és el més important. 

Ció

ENFARDELLANT

 

A casa dels avis hi havia uns quants mocadors de fer fardells. Són aquests que il·lustra la foto, de quadrets marró fluix, marró fort o negre. És un teixit tradicional català que prové de la pagesia i servia bàsicament per transportar coses. S'agafava de la mà, però també es portava en bandolera o amb un pal. 

També se’n diu farcell, però a casa en deien mocador de fer fardells.

Van ser protagonistes de la fugida de refugiats republicans cap a França, a dins dels quals duien les poques coses que van poder prendre. Els mocadors servien per anar al mercat, per recollir les verdures de l’hort o per transportar llençols i roba, sobretot les modistes, quan tenien algun encàrrec. Eren molt comuns entre la gent treballadora, entre viatgers en tren o en carro, entre els qui no tenien gaires alegries econòmiques. 

Ara ja no es fan servir per transportar res, però encara trobarem el tipus de roba. Hi ha davantals, estovalles, tovallons, paraigües, vambes, bosses i fins a decorats per Nadal. Les teles que venen a les botigues són dures i estirades, en canvi, els mocadors que encara tinc a casa són tous i prims que gairebé traspassen la llum. Són mocadors centenaris, que sobreviuen a l’embat de la modernitat.

Segons Joan Coromines, fardell està emparentat amb farcell. Segurament prové del llatí vulgar farcitellum, de farcire (farcir). El trobem al francès antic fardel i a l’italià fardello. D’altra banda, altres fonts citen l’àrab farda, que podria haver passat al castellà com a fardo. 

Sigui com sigui es tracta d'una peça de roba per transportar coses petites, però sempre associada a una època determinada i a un tipus de societat. 

Als anys 80 es va posar de moda el mocador palestí, que els joves portaven al voltant del coll, i que ara ha tornat per les protestes de la guerra, però per què no s’ha posat mai de moda el mocador de fer fardells? 

foto presa del documental

🎦   LA RETIRADA, de Jordi Reverté

França, 2015

Documental que recull fotografies de la retirada de republicans cap a França. Com es pot veure en la fotografia, el mocador de fer fardells/farcells era una forma habitual de transport. 

TRÀILER

Amb l'una mà engrapa el tros de cua que li han deixat i amb l'altra sosté un filat ple de qui sap les coses, i, entre el braç d'aquesta mà i el relleu del maluc, un fardell que sembla molt pesant.

Prudenci Bertrana (L'impenitent, 1948)

SANT NICOLAU

A Tarragona, vivia a dues passes de l’església de Sant Nicolau, i la recordo bé, perquè en la meva època mística postcomunió hi anava cada diumenge sens falta, amb mantellina, missal i una moneda per a la recapta. Algun cop em feien passar el plateret, però hi havia altres nenes que se’n feien càrrec gairebé de forma possessiva.

La mística va defallir, entre altres coses perquè a casa ni fred ni calor, més aviat fred. Així que entre el poc estímul familiar i que l’obligació s’esmorteïa per l’edat, vaig oblidar-me de Sant Nicolau i tot el que l’envoltava. Això no obstant, tenia una tieta devota del sant, que potser era l’única de tota la família que li tenia devoció. La Maria hi anava sens falta cada setmana, i deuria resar per nosaltres, descreguts, perquè la resta de parents no s’hi acostava pas a sant Nicolau.

I vet aquí que després de molts anys, però molts i molts, d’un oblit absolut del sant de la meva infantesa i de la meva mística primerenca, descobreixo en ocasió d’un viatge a Itàlia, a la ciutat de Bari, capital de la Puglia, que el bon home hi està enterrat. Va ser bisbe de Mira (Grècia), i ara reposa a l’església de San Niccolò di Bari. La història explica que el 1087 uns mariners van anar fins a Mira, van robar el cadàver del sant i se’l van emportar a Bari, on van construir una basílica en honor seu. Tot un pim pam!

Per a mi, Nicola di Bari era un cantant italià que va guanyar un festival de Sanremo als anys 70 amb la canço I giorni dell'arcobaleno. 

La vida de sant Nicolau està farcida de llegendes i miracles, i és un personatge popular a Europa, vinculat a la infància i, sobretot als regals de Nadal i Reis. Actualment comparteix protagonisme amb Santa Claus, el Pare Noel i els nostres Reis d’Orient. Tot i així, el sant feia regals a qui ho necessitava, actualment no és ben bé així! 😀

🎦    EL REVERENDO, de Paul Schrader

EUA, 2017  (Premis Cercle de Crítics de Nova York, Associació Crítics de Los Angeles, i unes quantes nominacions)

Vida d’un capellà de l’exèrcit, marcat per la mort del seu fill a Irak, se’n va a una petita església de l’estat de Nova York.

Pel·lícula que ens mostra ira continguda, desesperació, soledat i remordiments. Film força allunyat dels circuits i gustos comercials. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Rakuten, AppleTV i PrimeVideo)

*    *    *

Puix entre los Sants majors

sou en virtut eminent;

Nicolau, Sant excel·lent,

pregueu pels pecadors.

Goigs a sant Nicolau de Bari

ESPÒILERS

 

Imatge IA

He arribat a la conclusió que m’agraden els espòilers. No em fa res saber com s’acaba una història abans de començar-la i no em fa res que m’expliquin qui és l’assassí o el lladre o l’espia. Hi trobo gust a conèixer prèviament com s’ho fan per enganyar-nos, per amagar-nos els fets, per descobrir el moment en què deixen anar un detall que els incrimina, cosa que si no saps el final esdevé sempre una sorpresa, encara que sospitis. 

Doncs això, que m’agraden els espòilers des de sempre, i no ho sabia, perquè no teníem cap paraula que identifiqués aquest pensament. El mot ve de l’anglès spoiler, que ve del verb to spoil, que vol dir fer malbé. I encara que no ha entrat al llibre de les paraules, ja figura al Centre de Terminologia de Catalunya amb una o oberta i accentuada, això vol dir que no trigarà gaire a ser al diccionari, perquè darrerament tothom fa servir aquest mot. 

Com ho dèiem abans?: No em diguis el final! O ens tapàvem les orelles dient: No ho vull saber!

Per què s’ha posat de moda? Doncs perquè no tenim una paraula que signifiqui aquest concepte. Hem de dir més d’una paraula i, com sempre, la llengua busca la fórmula més fàcil i més simple, encara que la nova paraula sigui estrangera. 

Ara és en boca de tothom l’espòiler, la revelació anticipada d'una part de la trama argumental d'una obra, de manera que se’ns trenca l’efecte sorpresa, o bé el fet de descobrir com s’acaba o qui és el culpable, la filtració d’informació. Això pot fer treure l’interès per l’obra, però a mi no em passa, ja m’està bé, contra gustos no hi ha res escrit.

🎦   QUEDA’T AL MEU COSTAT (SPOILER ALERT), de Michael Showalter

EUA, 2022, basada en el llibre autobiogràfic del periodista Michael Hoziello. 

Conta la història d’una relació homosexual entre un periodista i la seva parella, a la qual diagnostiquen una malaltia terminal. 

Va tenir bones crítiques i té una correcta interpretació. No és una pel·lícula lacrimògena, malgrat el tema dur de la malaltia. Això no obstant, sempre hi ha el regust ‘americanitzat’, que no es poden treure de sobre.  

Qui ha llegit el llibre, tindrà espòiler assegurat!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma MovistarPlus+, Primevideo, Apple TV, etc.)

*    *    *

De fet —alerta, que ve un espòiler!—, al llarg de Temps difícils, Gradgrind, una versió de Scrooge, aprèn a tenir fe i acaba experimentant canvis molt profunds.

Octavi Gil Pujol (La literatura: per què és important, 2020)

LA PRIMÀRIA

 

La meva neta gran acaba de fer 11 anys. Exactament la mateixa edat en què la seva besàvia, és a dir, la meva mare va haver de deixar l’escola a causa de l’esclat de la Guerra civil. Ja no hi va tornar a l’escola. Tots els nens d’aquella edat van quedar mancats per sempre d’un ensenyament mitjà i superior, i van haver de trampejar altres sortides a la vida. 

I així és com, sense voler-ho i sense protagonitzar-ho, som esclaus de les decisions de polítics que mai no estaran en línies de foc, que sempre se situaran en llocs de privilegi, mentre els altres es maten. Han passat gairebé cent anys, i les misèries humanes segueixen pel mateix camí. 

Tot i no haver anat gaire temps a escola, tenia una bona cal·ligrafia, pròpia del temps, amb lletra rodona —redondilla, en deien. La primera escola va ser en català, però el que escrivia de gran ja no ho era. La prohibició amb què es va veure sotmesa la llengua va afectar tothom. 

I ara em sap greu no haver preguntat més. Què llegien, què escrivien, com eren els mestres, com era l’escola, què menjaven per esmorzar o per berenar? els castigaven si no es portaven bé? com ho feien? Tenien llibres i llibretes? A què jugava al pati? Quines amigues tenia? I quines mestres? I com hauria estat la seva vida si hagués pogut estudiar?  

I així tantes preguntes que m’han quedat sense resposta.

I suposo que amb els seus 11 anys poc devia diferir dels escolars d’ara, que aprenen a escriure i llegir i són juganers, molts diferents dels nens de després de la Guerra, que ja van patir de forma severa les noves maneres d’uns quants mestres d’un règim franquista que havia de durar quaranta anys. 

🎦   EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR, de Patricia Font

Espanya, 2023

La història d’Antoni Benaiges, un jove mestre de Mont-roig del Camp que abans de la Guerra civil va ser professor a Bañuelos (Guadalajara). Basada en una història real. 

És una pel·lícula trista, com totes les que fan referència a les guerres, però té un to amable i emocionant. És d’aquells films que no et deixa treure els ulls de la pantalla i, quan s’acaba, respires fons. 

Val la pena veure-la!

TRÀILER

SENCERA, metre estigui penjada 

*    *    *

Hi ha moltes històries per contar, d'aquelles rutes —no sé si n'he de dir pelegrinatges— per escoles de primària i instituts disposat a escampar la bona nova de la lectura.

Gabriel Janer Manila (Lungomare. Memòries, 2021)

ENDREÇOS

A casa dels avis hi havia el quarto dels mals endreços, però en realitat era una cambra molt ben endreçada, perquè allí hi trobaves de tot i al primer cop d’ull. Els armaris se sobreeixien de capses, capsetes i diaris retallats, quincalles, rampoines i molts trastos. Roba dels avis, ben sargida, planxada i amb boles de naftalina perquè no hi habitessin les papallones, roba que es va anar fent vella damunt d’un penja-robes.  

La meva mare ho guardava tot, sobretot perquè tenia espai per guardar. Per si de cas un dia ens fa falta era la frase que he sentit durant anys fins que vam fer cau i net. Quan vam desfer la casa vam llençar tantes coses que vam perdre la memòria. A la nova casa no hi cabien i el desembaràs va ser important. I anys més tard, quan vaig buidar la ‘nova casa’ les poques coses que s’hi havien quedat també les vaig fer fora.  

La roba amuntegada als calaixos que fa quaranta anys que no fa servir ningú deu ser perquè ja no agrada o no va bé o no és moda o no sabem què fer-ne o no tenim ganes de pensar-hi. Roba que, segurament, ja no agradarà a ningú perquè les modes canvien. 

Fa temps que buido espais seguint el títol del meu blog d’endreçar l’armari... i com per art de màgia, al cap de poc temps d’haver-me’n desfet hi penso i crec que l’hauria fet servir si encara la tingués. 

Aquelles coses que per als uns tenen valor ja no en tenen per als altres. No sé pas què n’he de fer dels jocs de taula o els jocs de llit que algun dia algú va brodar i que encara són per estrenar! És un càrrec de consciència desfer-me’n, perquè allí hi havia la feina de molts dies enfilant l’agulla, moltes il·lusions i moltes ganes de futur que ja no hi és. 

Ah! i avui es compleixen 350 apunts d'aquest blog... i encara em queda armari per endreçar! 😀

🎦   CLAIRE DARLING (La Dernière Folie de Claire Darling), de Julie Bertucelli

França, 2018

Verderonne, un poble petit prop de París. Claire Darling decideix buidar casa seva i fer-ne un mercadet. Els objectes que vol vendre reflecteixen el que ha estat la seva vida, moments bons i moments dolents. És l’adaptació de la novel·la Faith Bass Darling´s Last Garage Sale.

El film ens evoca la vida i els secrets familiars, hi ha ressentiments i retrets a tota l'existència. 
Una nova oportunitat de veure Catherine Deneuve. Curiosament, la qui fa de filla a la pel·lícula és la seva filla a la vida real, Chiara Mastroianni, filla d'un gran actor, també.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Molt lluny,

en les butxaques d'uns pantalons

vells

que ma mare guardava

-ma mare ho guarda tot-,

he trobat

les nits que ens passàvem

caminant, amics,

pels carrers de Xàtiva.

         Raimon (Molt lluny, 2006)

GALLEDES

 

A Tarragona dèiem i diuen galleta, encara que cal escriure galleda si ho volem fer correctament, però en realitat, aquesta [d] no l’he sentida gaire. 

Quan vaig arribar a Reus em vaig trobar que en comptes de galledes hi havia ferrades, i això que només ens separen 12 km. Els de casa, doncs, han sobreviscut entre galledes i ferrades. 

Però encara hi ha el poal, que primer significava pouar aigua del pou, i després es va identificar com a sinònim de les dues anteriors. Ho diuen a tota la zona del català occidental.

Les tres paraules provenen del llatí. De gallēta, de ferrāta, que significava guarnida de ferro, i pŭtĕāle, que era un recipient per a pouar.

Tenim tres paraules per anomenar una mateixa cosa, però darrerament sento que en diuen cubu, així, catalanitzat! 😕

Sinònim prové de la paraula llatina synonymus, presa del grec, i que significa mateix nom. Un sinònim és, doncs, una paraula que té el mateix significat que una altra, això no obstant, de sinònims perfectes n’hi ha pocs. Podríem considerar que ho són els que defineixen un mateix objecte, per exemple, ferrada-galleda-poal, les tres paraules signifiquen el mateix objecte només que se situen en territoris diferents. Això sí que és un sinònim perfecte. Ara bé, els sinònims que indiquen coses intangibles, immaterials, espirituals, etc., no són mai perfectes, depenen de la percepció. 

Despreocupació, indiferència, apatia, desgana, deixadesa, desídia, negligència, desatenció... són sinònims, però segur que l’un va millor que l’altre en segons quins moments. 

També hi ha cubell, del llatí cūpĕllu, que era un cup petit, que si bé ara també es fa servir per a les escombraries, abans era més aviat per a la bugada, i a la meva zona de cubells, no gaires. 

Espero no haver ficat els peus a la galleda/galleta!

🎦   CUBE (Cup), de Vincenzo Natali

Canadà, 1997 (Premis als Festivals de Toronto, Sitges, Fantasporto, etc., i algunes nominacions) 

Sis persones estan tancades en un complex laberint d’habitacions cúbiques que amaguen trampes mortals. Hauran de resoldre alguns enigmes per sortir-se’n. 

Es considera una pel·lícula de culte. Crea tensió des del primer moment i produeix força angoixa. L’any en què es va rodar encara no deurien existir els escape room actuals!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

 

El foc s'havia estès

fins a la casa que ja flamejava,

i es va formar una filera d'homes

que es passaven galledes plenes d'aigua dels pous

antics

de l'un a l'altre en cadena i la llancen

al foc per matar-lo, però el foc se les beu

a desenes i a cents.

Joan Vinyoli (Ara que és tard, 1975)

TYPEWRITER

 

Us heu fixat mai que en la primera línia de lletres de la màquina d’escriure o de l’ordinador es pot clicar typewriter sense moure’s de la línia? Typewriter vol dir justament màquina d’escriure, en anglès. 

D’aquesta manera, a finals del segle XIX, els venedors de màquines d’escriure trobaven fàcilment la paraula en fer una demostració com a comercials de venda. No se sap si aquest és el motiu principal pel qual les lletres estan col·locades d’una manera determinada o si es tracta d’una gran casualitat. Se non è vero è ben trovato –diuen a Itàlia!

El que sí que se sap és que s’ha intentat moltes vegades canviar l’ordenació de les lletres i no se n’han sortit.

D’una banda, la mà esquerra fa més feina que la dreta. Cosa estranya en un món pensat per als dretans. Fixeu-vos que a la part esquerra hi ha les vocals [a, e], i les consonants [r, t, s, c], que són les més utilitzades. 

De l’altra, el dit més fort que tenim és l’índex de la dreta, i el pobre ha de clicar les consonants [y, h, j, k], que són les menys utilitzades en conjunt, i la mà dreta fa anar les vocals [u, i, o], que estadísticament són lluny de les altres dues. 

Hi ha hagut molts intents de canviar els teclats d’acord amb la freqüència de les lletres, d’acord amb les possibilitats, amb l’estadística de mots, etc., però no ens podem ni imaginar el que costaria canviar tots els teclats de tots els ordinadors i, sobretot, tornar a aprendre a escriure!

Ah! I hauríem de tornar a lluitar per la ce trencada, que ara ja la tenim!

🎦   L’ESCRIPTOR (The Ghost Writer), de Roman Polanski

França, 2010 (Os de plata Festival de Berlín, 4 premis Cèsar, 6 premis del Cinema europeu, i diverses nominacions)

Un escriptor accepta l’encàrrec d’acabar les memòries del primer ministre britànic i s’instal.la en una illa de la costa dels Estats Units. L’endemà de la seva arribada, una sèrie d’acusacions contra el primer ministre li fan ballar el cap. 

Bon suspens, humor, bona intriga i bons diàlegs. És un director que no et deixa indiferent.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Rakuten TV)

*    *    *

Tu, també, sense saber-ho, l'has desat en els teus llibres,

l'has desat, amb dits encesos,

entre les geperudes i esponeroses tiges

de la teva màquina d'escriure.

Pere Suau Palou (Cignes tenebrosos, 2021)

K

Només fem servir la lletra /k/ en paraules d'origen estranger. Existia en llatí, però també la utilitzaven per a les paraules estrangeres, és a dir, les que venien del grec; precisament prové de la lletra kappa de l’alfabet grec. 

En català trobem més de 200 paraules començades per aquesta lletra (a més de les que porten la lletra a l’interior o al final, com ara harakiri) que amb el temps han anat ocupant el seu espai al diccionari. Les coneixem en un grau important, sobretot les que arriben del japonès, perquè tothom sap què vol dir kamikaze, karate, karaoke, paraules que hem adoptat després del seu pas per l’anglès, a diferència d’altres que hem adaptat, com ara quimono. 

Hi ha les paraules referides a altres territoris, com ara els kurds, els kuwaitians, els kosovars, etc. I no hi podien faltar els mots que ens arriben a través de l’alimentació, com ara el kiwi, de l’idioma maori, o el kebab, de l’àrab, o el kirsch de l’alemany. Hi ha també una paraula ja catalana, koiné, poc usada i de caràcter més aviat tècnic, que significa llengua comuna, la que es presenta en tot un territori, com per exemple al territori de la llengua catalana.

Però també tinc una queixa. Per què d’entre totes les paraules amb /k/ no hi ha kumbaià? És una paraula que representa tota una generació, i que es refereix a l’estil, la música, la manera de fer de tants ambients excursionistes, ecologistes i d’escoltes catalans des de sempre. Un adjectiu que fem servir molt i que no deu fer gràcia als acadèmics. Kum-ba-yah ve de l'anglès come by here: vine cap aquí, i és una coneguda cançó espiritual afroamericana de principis del XX. 

Doncs sí, a vegades les vostres decisions són kafkianes, que ve de Franz Kafka, un escriptor txec en llengua alemanya. Produir una paraula a partir d'un nom propi és un fenomen lingüístic anomenat epònim, de manera que el nom es transforma en un adjectiu per poder fer descripcions.

Kafkià, amb dues k, significa angoixa, desordre, caos, opressió, situació grotesca. Què us han fet els kumbaiàs? 

🎦   FRANZ KAFKA, de Agnieszka Holland

República Txeca, 2025 (Diverses nominacions a premis)

Biografia (ara se’n diu biopic, de l’anglès biographical picture) de l’escriptor jueu Franz Kafka. La pel·lícula segueix la vida de Kafka des del seu naixement a Praga, el 1883, fins a la seva mort a Viena el 1924.  

Un home turmentat, que reflectia la seva angoixa en la seva obra. 

TRÀILER

 *    *    *

En unes parròquies se seguia la tradició més estricta, una rutina que ni l'oficiant semblava creure's. En altres, en canvi, s'hi introduïen guitarres i himnes kumbaià, i l'homilia feia referència a qüestions d'actualitat en un llenguatge comprensible. Era curiós alternar els dos rituals, que semblaven correspondre a dues religions diferents.

Vicenç Pagès Jordà (Memòria vintage, 2020)

CINQUANTA!

 

Ja em perdonareu que avui us parli d’un fet molt personal, però amb el temps que fa que em llegiu, més o menys ja em coneixeu una mica i crec que hi ha prou confiança: Ahir va fer 50 anys que el Joan i jo ens vam casar! 

Cinquanta! Ves per on... poca broma!

El 1976 sortíem d’una foscor política important i fins a uns quants anys més tard no vam començar a veure la llum al final del túnel. Eren anys de treball clandestí, de reunions, d’impremtes casolanes, de les primeres classes de català... Ara el túnel torna a estar emboirat!

Jo no venia d’una família religiosa, però naturalment, ens vam casar per l’Església, perquè fins a la Constitució de 1978 no es va permetre el matrimoni civil. Per tant, poc a triar. El que sí que vam fer és disfressar-lo tant com vam poder: en una ermita, però a fora, no pas a dins, sota els arbres, vestits de carrer, sense comunió i només amb la cerimònia. I per acabar-ho d’adobar, ens vam casar dues parelles d’amics, que ahir també van fer els cinquanta, amb els quals vam conviure els primers sis mesos.  

A part de viure, és a dir, d’arribar a la data dels cinquanta amb vida, no, no hi ha cap recepta, cap fórmula, cap beuratge màgic ni cap consell que et regali una llarga vida de parella. 

Són molts els factors que hi intervenen i no només l’estimació que hi pugui haver. Però si he de prescriure un medicament bastant bo, que no venen a les farmàcies ni enlloc, seria no controleu, mantingueu sempre la llibertat personal. 

Clar que potser no li funcionarà a tothom, qui ho sap? Ah, la vie... c'est la vie!

🎦   SECRETS D'UN MATRIMONI, d’Ingmar Bergman

Suècia, 1974  (Premis Globus d’Or, David de Donatello, etc. i moltes nominacions)

Un matrimoni format per un professor de psicologia i una advocada rep de visita uns amics. Els convidats comencen a discutir i els amfitrions intenten calmar-los. Quan es queden sols, parlen del seu matrimoni i dels seus problemes. 

Aquesta és una pel·lícula de culte, un clàssic que cal tenir present. Una perfecta actuació i molt bon guió de Bergman.

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

A mesura que ens fem grans,

l'agulla de la benzina

és cada cop menys precisa:

haurem d'anar amb compte,

una mica més encara

del que ja hi hem anat sempre,

no fos cas que un dia

el nostre matrimoni

es quedés sense combustible.

Àlex Susanna (Filtracions, 2016)

LA TELE

 

Les primeres televisions que vam veure de prop eren les que lluïen els aparadors. De mica en mica les cases van començar a incorporar aquell aparell estrany que emetia so i imatge i que ja no deixaria mai més de fer-nos companyia.  

Encara recordo el dia que la tele va arribar a casa dels avis. Era un paquet enorme que contenia un televisor amb pantalla de 43 cm, però amb un gran volum al darrere, i en blanc i negre, naturalment. Era l’any 1963, i es va pagar a terminis en tres anys. El pare va haver de signar una declaració jurada en què es comprometia a donar accés a l’Administració al punt de la instal·lació, si calgués. No sé pas quin temor devien tenir i tampoc crec que necessitessin el seu permís per entrar a les cases en aquell temps. 

De tot el que vaig veure en època infantil recordo una sèrie nord-americana que es va emetre de 1963 a 1965, de ciència-ficció: Rumbo a lo desconocido. Tot i que aquest gènere no m’ha entusiasmat mai gaire, he de dir que em va marcar profundament, perquè no havia vist mai una cosa semblant, i segurament tampoc no devia tenir edat per veure-ho. En blanc i negre, amb imatges que ara semblarien decorats de cartó, però que en aquell moment era el més modern que podríem haver imaginat mai. 

Però el que no sospitàvem aleshores és que la televisió ens aportaria paraules noves, ben allunyades de la nostra parla habitual. Els acadèmics han deixat entrar la paraula zàping, per tant, ja és un mot català, i vol dir passar ràpidament d’un canal a un altre amb el comandament a distància o telecomandament. El 1963 ni teníem comandament ni teníem més programació que la que ens oferia TVE. Això sí, ens vam convertir en teleespectadors per sempre!

Tele vol dir ‘lluny’ en grec. Per això, quan ens trobem amb aquest prefix sempre podem sospitar-ne l'origen i també, que el seu significat té alguna cosa a veure amb la distància, com ara teleconferència o telescopi. 

El llatí li va deixar la paraula –visio, que significa ‘visió, vista, veure...’, una televisió és, doncs, un aparell que serveix per veure alguna cosa de ‘lluny’, i tan lluny com ho vèiem, des del menjador de casa. Ara n'hi ha que teletreballen, que vol dir treballar des de casa algun cop a la setmana, cosa que ja no podré fer mai, he fet tard!

I per Setmana Santa... la nostrada tele només ens deixava veure pel·lícules de romans, religioses i de grans virtuts, perquè no sortíssim del camí marcat! 

🎦   BONA NIT I BONA SORT (Good Night, and Good Luck), de George Clooney

EUA, 2005 (premis al Festival de Venècia, al National Board of Review i moltes nominacions)

Ambientada el 1953. Explica l’enfrontament real que van mantenir dos periodistes famosos de la CBS (Columbia Broadcasting System, emissora nord-americana de ràdio i televisió) contra el poderós senador anticomunista Joseph McCarthy, per defensar el periodisme independent i mostra la incidència que la televisió pot tenir sobre la societat. 

Una bona pel·lícula que explica una història real d’una època coneguda com la cacera de bruixes. És un bon guió i una posada en escena i ambientació molt encertada. Actualment, ja és una pel·lícula de culte, d’aquelles que hem de veure sobretot quan tenim les democràcies en perill. 

TRÀILER

(en el moment de publicar aquest apunt es pot veure a Prime Video)

L'home ha arribat als voltants de la Lluna
i n'ha transmès les imatges la tele.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

FLASSADES

A casa dels avis i els pares hi havia flassades, no pas mantes. 

Les flassades eren de llana i pesaven tant que t’adormies amb el pes que et queia a sobre. Passat l’hivern les pujaven al terrat i les deixaven a sol i serena un parell de dies perquè es ventilessin. No crec que mai les portessin a la tintoreria.  

Un cop ventilades es plegaven, però abans es farcien de boles de naftalina –encara en sento la fortor. La naftalina aromatitzava qualsevol armari amb un ‘perfum’ penetrant i agut. Quan tornava l’hivern les pujaven al terrat per eliminar-ne l’olor, a fi de poder-les tornar a posar sobre els llits. A casa deurien tenien terror a les papallones de la roba, perquè tots els armaris feien aquest aroma incisiu. 

És una paraula que ens arriba de l’àrab farsat. A partir del català va passar com a frazada al castellà. Actualment, flassada i manta signifiquen el mateix, malgrat això, la flassada ha passat a millor vida. 

La paraula que va guanyar va ser manta, que prové del llatí mantum, que originàriament es referia més aviat a un mantell per abrigar-se del fred, i després va passar a ser la peça que es posava al llit. 

Més endavant, les mantes es van aprimar. Es fabricaven d’un teixit molt més suau amb barreja de fibres sintètiques i ja no pesaven i, per tant, amb una manta fina podies passar tot l’hivern. 

Qui passarà també a millor vida serà precisament la manta, perquè els nòrdics han envaït els nostres llits. A casa resistim a mitges... 

🎦   EL SALT DE LA MANTA (Le saut à la couverture) (1895), de Louis Lumière 

França, 1895.  

Quatre homes subjecten una manta, mentre un altre s’ho mira. Un altre home intenta saltar sobre la manta. 

És un curt francès en blanc i negre, mut i produït i dirigit per un dels germans Lumière.

Forma part de la primera presentació comercial del cinematògraf Lumière el 28/12/1895 al Saló Indien del Grand Café de París. Rodada en 35 mm.

Evidentment no és res de l’altre món, només que es va rodar als inicis del cinema!

Aquí podeu visualitzar el CURT SENCER, que només dura 41 segons.

     *   *   *

S'allargà al llit, i al cap d'una estona, entre la flassada i el travesser, s'esvaïen tots els misteris.

Josep-Sebastià Pons (Llibre de les set sivelles, 1956)