Tous les garçons et les filles, una cançó de 1962 de Françoise Hardy, que ens deuria arribar entrats els anys 70, perquè tot el que venia de França era escandalosament amagat i censurat. La cantant acaba de morir després d’anys de lluitar contra una malaltia, i després de reclamar insistentment l’eutanàsia, que no li van concedir.
Com ella, Sylvie Vartan, Johnny Hallyday, Brassens, Aznavour, Brel, Moustaki i tants d’altres ens ensenyaven a respirar, ens oferien un món desconegut i ens indicaven que al nord les coses anaven per un altre camí.
El règim franquista ens feia de pares, amb el benentès que l’Església amb els seus capellans i monges d’escola ens tenia ben acorralats i manipulats, i seguien al peu de la lletra les directrius marcades. La guàrdia civil vigilava bé que ningú no s’excedís en el coneixement de tot el que es feia fora de les fronteres. Els grisos i la benemèrita eren els garants de la nostra puresa intel·lectual no contaminada. De tot el que van fer encara no se n’ha escrit prou, però cal dir que n’hem sortit més ben parats del que es pensaven!
Se’n van les icones que ens representaven...
Pels bons moments amb la seva veu.
se promènent dans la rue deux par deux
tous les garçons et les filles de mon âge
savent bien ce que c'est d'être heureux
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
personne ne murmure "je t'aime" à mon oreille
tous les garçons et les filles de mon âge
font ensemble des projets d'avenir
tous les garçons et les filles de mon âge
savent très bien ce qu'aimer veut dire
et les yeux dans les yeux et la main dans la main
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime
mes jours comme mes nuits
sont en tous points pareils
sans joies et pleins d'ennuis
oh! quand donc pour moi brillera le soleil?
comme les garçons et les filles de mon âge
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge
je me demande quand viendra le jour
où les yeux dans ses yeux et la main dans sa main
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime
Tens raó Ció! Abans sempre teníem referents fossin els que fossin els nostres ideals , ara ja no sé si queda algú amb algun pensament net i envejable .......
ResponEliminaSi que en queden, però fan poc soroll!
EliminaCompletament d'acord, que n'hem sortit (amb alguna llastimosa excepció) més ben parats del que es pensaven i pretenien.
ResponEliminai en som molts més dels que ells volen i diuen -cantava Raimon!
EliminaSí que n'hi ha de referents per a nosaltres i per als nous ciutadans en formació, però em sembla que són més líquids.
ResponEliminaPotser excessius també, els referents actuals!
EliminaTens tota la raó.
ResponEliminaJa saps que soc un seguidor incondicional de la cançó francesa.
Dels clàssics ja no queda pràcticament ningú.
Però vaig tenir la sort de poder escoltar en persona a Léo Ferré i a Georges Moustaki.