ESTEU ESPATLLATS?

El meu pare i el meu tiet Arturo curaven els espatllats. 

A vegades, no ens trobem bé, però no tenim res en concret. No podem anar al metge i dir-li que no sabem què ens passa perquè ens dirà: prengui un paracetamol. Ells de seguida proposaven un diagnòstic: Deus estar espatllat!

Et feien seure en una cadira. Braços avall, cames juntes, mirant al davant, sense parlar. Se situaven darrere teu, t’agafaven els dos dits polze de la mà i els aixecaven ben amunt. Si els dos dits no coincidien és que estaves espatllat, i si la distància entre els dos dits era considerable és que hi estaves molt. 

Aleshores col·locaven un genoll a la teva esquena, i et feien anar els braços creuats d’un costat a l’altre i t’estiraven cap amunt el braç que teòricament era més curt. A vegades els ossos feien crac! Tornaven a mirar l’altura dels dits i, si ja coincidien és que ja estaves bé, si no, et feien penjar d’una porta d’armari –pels braços, no pel coll!- fins que la cintura es despenjava una mica de la resta. Jo m’hi penjava sovint a la porta de l’armari, sense recepta prèvia molts cops, fins que la porta va cedir tant que ja no tancava. 

Aquesta pràctica curandera era molt habitual antigament. En cada carrer hi devia haver algú amb tècniques pròpies que vigilaven la 'salut' del veïnat. A casa només 'treballaven' pels espatllats familiars! 

Hi havia desespatlladores –sobretot dones- que fent aquesta pràctica resaven una oració de complement. A casa no van resar mai res! Ara aquesta feina la fan els osteòpates, que deuen estar bastant més preparats que els desespatlladors de l’època. Ara bé, el pare i el tiet ho feien de franc! 😀

El que em sap greu és que veient-ho fer no ho he transmès. Mai he curat l’espatllada a ningú i potser hauria pogut estalviar algun malestar. No deixa de ser una tècnica manual que et deu posar els ossos o els músculs al seu lloc. No sé si cura, però alleuja els símptomes de desequilibri interior que puguis tenir. La meva generació, en general, va suprimir aquestes pràctiques, perquè les devíem trobar antigues. Potser les noves generacions les tornaran a adoptar... quan s'espatllin!

🎦   EL METGE (Der Medicus), de Philipp Stölzl

Alemanya, 2013 (Adaptació de la novel·la història de Noah Gordon, 1986)

Ambientada al segle XI anglès. És la història d’un jove orfe que veu morir la mare d’una malaltia estranya, i decideix anar-se’n a Pèrsia (actual Iran) a estudiar medicina. 

La vaig veure després d’haver llegit el llibre i també em va agradar. Està molt ben ambientada i manté l’interès de les aventures fins al final. 

TRÀILER  

En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a RTVE (sense cost, però amb registre previ).

Com és natural, els curanderos obraven en totes les malalties conegudes i àdhuc les imaginàries; però feien filigranes en la cura dels esllomats, els espatllats, els enaiguats o enyorats, els que tenien la neulella caiguda i els que patien de trencadura.

Francesc Curet i Payrot (Visions barcelonines: 1760-1860. III, La vida humanitària, 1953)