J’ai t’aime... moi non plus va revolucionar una part del món i el nostre en particular.
Mai no havíem sentit una cançó igual i gràcies a ella vam poder obrir els ulls encara adolescents a una normalitat que ens era negada. Finals dels 60.
No havia tingut més notícia de la Jane Birkin; ni cançons, ni concerts, ni actuacions de cap mena, fins ara que acaba de morir. Era i és una icona, que se m'ha quedat amb la imatge congelada en el temps. La recordaré per la seva veu innocent que ens va cantar el que estava prohibit.
La història és una mica rocambolesca. El censor espanyol de torn va llegir la lletra de la cançó d’amor i no se li va acudir escoltar-la. Realment la lletra no és gran cosa. Va passar la censura i quan se’n van adonar ja era tard, ja havia circulat per algunes cadenes de ràdio. No totes van programar-la, però sí unes quantes, suficients!
Després va venir la censura de veritat. La que va prohibir-la, no només a Espanya, sinó també en altres països europeus, alarmats per la condemna que també en va fer el Vaticà, que la considerava obscena. A França la programaven a partir de mitjanit. Sempre més avançats! De sobte, la cançó va assolir un èxit mundial. La censura és això: algú que es creu superior decideix el que has de veure, sentir, llegir, escoltar, pensar...
Je t'aime... moi non plus va ser un fenomen explicat amb veu baixeta, sense gaires escarafalls. És com aquelles sèries que ningú ha vist, però que tothom sap com acaben. S'escoltava la cançó, però ningú no gosava dir-ho.
És un cant al sexe casual, a l’hedonisme, que considera el plaer l’únic bé de la vida. Nosaltres no enteníem prou bé la lletra de la cançó, ni quan deia el Je vais et je viens, però amb el so i l'ambientació n’hi havia prou.
Aquí podeu escoltar-la, però feu-ho amb orelles adolescents dels 70, orelles que no han vist mai un pardal volar. Ah! i sense imatge, com si l’escoltéssiu a la ràdio!
🎦 BLOW-UP (Desig en un matí d’estiu), de Michelangelo Antonioni i produïda per Carlo Ponti.
Regne Unit, 1966 (Palma d’Or al Festival de Cannes i nominacions als Oscar i Globus d’Or)
Adaptació d’un conte de Julio Cortázar.
Un fotògraf de moda que després de fer unes fotos descobreix coses estranyes en revelar-les.
No és una pel·lícula fàcil. Antonioni és un director molt dens que ens transporta a una realitat irreal una mica difícil de pair.
Hi treballa la Jane Birkin al costat de la Vanessa Redgrave, actrius que han seguit camins ben diferents.
Oh oui, je t'aime
Moi non plus
Oh, mon amour
Comme la vague irrésolue
Je vais, je vais et je viens
Entre tes reins
Je vais et je viens
Entre tes reins
Et je me retiens
Originalment aquesta canço, Serge Gainsbourg la va fer per la seva primera amant Brigitte Bardot, però finalment va ser la Jane qui la va cantar juntament amb ell. Torna la censura com el cas de Cavall Fort al país Valencià, però té l'efecte contrari, ara hi ha mes que mai subscriptors d' aquesta revista.
ResponEliminaSí, i va ser la mateixa BB qui li va dir que millor no publicar-la.
EliminaLa censura porta l’efecte contrari, però sempre hi ha qui l’agraeix i la fomenta!
Encara ara ens fa por dir ,veure i escoltar coses estem encara atemorits segons com de les lliçons apreses que entraven a la nostra ment dia a dia.Deixeu- nos de bejanades i volem lliures ,escoltant ,llegint ,veiem i fent el que ens plagui que ningú ens tregui el plaer de pensar lliurament i de fer de la nostra vida el que realment ens agradi.SOM- HI !!LA LLIBERTAT D' UN MATEIX ENS LA HEM DE FER NOSALTRES MATEIXOS
EliminaEl més trist és que ens acostumem a tot, fins i tot a la censura. Veuràs d'aquí a un temps amb l'ona dretana que arriba... Per cert, els anònims dieu qui sou!
EliminaRecordo que quan van prohibir la cançó, el disc ja era a totes les cases perquè ens el fèiem baixar d'Andorra, amagat enmig dels plats de DURALEX! Tessa
ResponEliminaEl duralex va fer molta feina!
EliminaVam veure en directe la Jane Birkin quan ja era molt gran, al Teatre Grec. Crec que va ser l'última o una de les últimes actuacions que va fer. Va cantar J’ai t’aime... moi non plus i recordo que vaig plorar. Era una caricatura d'ella mateixa.
ResponEliminaSempre m'havia agradat la Jane, tenia alguna cosa especial, però reconec que la vaig perdre de vista i no n'he sabut res més fins ara...
ResponEliminaA mi la cançó em va passar una mica desapercebuda. I això que era la meva època de les cançons en francès. La vaig redescobrir quan el gran Pere Tàpies en va fer aquella versió: Je t'aime...Moi non plus ULTRA!
ResponEliminaÉs veritat, això del plus ultra!
ResponElimina