INUNDATS

Aquests darrers dies, escoltant la ràdio sobre les notícies de les inundacions al País Valencià, he sentit que algú deia: Els rius, de tant en tant, ensenyen les escriptures. 

És una delicada manera de dir que els rius no entenen de propietats, ni de límits, ni de persones. Els rius s’emporten tot el que hi ha al seu lloc natural sense tenir en compte res ni ningú. És el seu territori i els humans ens som els okupes!

El meu padrí em va dir un cop: jo he vist passar una barca pel carrer. I, naturalment, jo me’n reia: No pots haver vist passar una barca per aquí! 

Els avis vivien al carrer Smith de Tarragona, carrer proper al carrer Reial, al port i al Serrallo. Efectivament, les inundacions de 1930 a Tarragona van deixar víctimes mortals i desapareguts, destruccions d’edificis i de naus industrials. Els diaris de l'època diuen que la gent es va indignar perquè les autoritats no havien previst l’avinguda d’aigua. I també diuen els diaris que pel carrer Reial s’hi podia circular amb barca, i que les persones que vivien als carrers adjacents demanaven auxili des dels balcons. 

Han passat gairebé 100 anys i la gent continua indignada amb les autoritats. Ara que tenim tants recursos, tants estudiosos de Meteorologia i de Física, ara que tenim la intel·ligència artificial i tots els mitjans tecnològics a les nostres mans, la gent continua emprenyada amb les autoritats perquè no han fet bé la seva feina. 

El riu Francolí, a Tarragona, es comporta com un rierol. Gairebé no hi passa aigua, i tant és així que fa uns anys quan hi anava a treballar, molta gent travessàvem el riu amb cotxe per evitar els embussos i molts cops ni es mullaven les rodes. Però un dia el vaig veure enfadat. Era l’octubre de 1994, ara fa 30 anys, un cumulonimbus de gran potència va provocar una riuada que va causar grans inundacions i víctimes mortals. El riu baixava per tota l’amplitud de la llera, a gran velocitat i emportant-s’ho tot, com un monstre color de fang. 

Sap greu que la intel·ligència humana no sigui capaç d’aprendre dels seus errors. 

🎦   L’IMPOSSIBLE (Lo imposible), de J.A. Bayona

Espanya, 2012 (5 premis Goya i moltes altres nominacions)

Mentre una família és de vacances a Tailàndia, un gran tsunami destrossa l’hotel i gran part de la costa del sud-est asiàtic. 

A una setmana de l’estrena es va convertir en la pel·lícula espanyola amb més recaptació de la història. Hi va haver molts tipus de crítiques. D’una banda, els qui es van quedar bocabadats davant la història de supervivència magníficament dirigida i, de l’altra, els qui no s’emocionen per molta música i desgràcies que vegin. 

La pel·lícula explica una història familiar, de gent bastant corrent que arriba a un hotel amb poca informació sobre la naturalesa del lloc on és. 

Hi ha molts efectes especials però, la pel·li té la virtut que no tens la sensació que n’hi hagi. Sembla natural, com si s’hagués rodat exactament dins d’un tsunami, i per això t’enganxa tant. 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és la catàstrofe

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure

Raimon (Al meu país, la pluja, 1984)