CAL·LIGRAMES

Joan Salvat Papasseit, publicat al llibre L'irradiador del port i les gavines (1921) 

 

Els cal·ligrames són poemes amb formes. Adopten l’aspecte de l’objecte o de la idea o de la imatge de què estan parlant. 

Particularment, m’agraden els de Joan Salvat Papasseit, que va morir el 1924, just ara fa cent anys, motiu pel qual se li dediquen articles, conferències, llibres i exposicions. Els seus avis paterns procedien de la meva zona, nascuts entre Reus i la Selva del Camp. 

Va morir molt jove, als 30 anys, i va passar gairebé tota la seva vida malalt, de tuberculosi, malaltia que en aquell temps era difícil de curar. Poeta barceloní d’avantguarda, en català, anarquista, separatista i absolutament autodidacte. En part, el coneixem bé gràcies als cantants que han musicat la seva poesia. 

Cal·ligrama és una paraula que ens arriba del francès calligramme, però que té un origen grec, i significa escriptura bonica. De la mateixa arrel grega tenim la cal·ligrafia, que vol dir més o menys el mateix, escriure de forma bonica. Existeixen des de molt antic, però es van fer famosos els de Guillaume Apollinaire, poeta francès que va introduir aquestes formes poètiques a principis del segle XX i que més endavant ha estat seguit per molts altres poetes, com per exemple, Joan Brossa, al qual ja relacionem amb la poesia visual. Eren poetes trencadors, que cercaven la innovació, o fins i tot la ruptura amb tot el que s’havia escrit fins aleshores. 

El que no sabia ni deuria sospitar Joan Salvat era que al segle XXI faríem cal·ligrames amb ordinador. Un dels programes pioners va ser wordle, que feia núvols de paraules, però n’han sortit d’altres que fan funcions similars. Són programes que transformen el text en imatges, en línies, o en contorns. I el que no sospitàvem ni nosaltres és que ara, amb la IA (intel·ligència artificial) donaríem ordres a un programa perquè fes tot allò que ens vingui de gust, del dret i del revés. 

Jo encara recordo la cal·ligrafia que ens feien fer en aquells quaderns escolars i les taques de tinta que queien damunt les lletres quan posàvem massa tinta al plomí, aleshores plumilla! 😃

🎦   EL LADRÓN DE PALABRAS (The Words), de Brian Klugman i Lee Sternthal

EUA, 2012

Un escriptor publica com a seva una novel.la d’un home que va escriure-la durant la seva joventut a París, enmig de la Segona Guerra Mundial.

És un bon guió i una bona història, diferent. Si bé ha tingut crítiques de tots colors, està ben interpretada i explica un relat que conté una història dins la història, original, que et deixa un bon regust de cinema. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar)

Salut monde dont je suis la langue éloquente que sa bouche Ô Paris tire et tirera toujours aux allemands

Guillaume Apollinaire (Calligrammes, Poèmes de la paix et de la guerre 1913-1916)