EQUINOCCIS PRIMAVERALS

 

Autora: Eulàlia Barceló Vilella

Una de les poesies més famoses sobre la primavera és la que va escriure Antonio Machado. En dos versos en va tenir prou per descriure una realitat. Certament les primaveres ens arriben de tal manera que sovint ja les tenim aquí i no ens n’adonem. Probablement perquè tenim tantes ganes de treure’ns l’hivern de sobre amb els gecs, els abrics, els mitjons gruixuts, les gorres i les bufandes que qualsevol brisa primaveral ens encanta. La primavera és un tema recurrent en molts dels seus poemes, malgrat que no va poder gaudir de la primavera de 1939, perquè va morir un mes abans a Cotlliure, on es va exiliar i on reposa actualment.

Al tombant del 20 de març tenim l’equinocci de primavera. És el moment de l’any en què el sol passa per l’equador i el dia i la nit tenen la mateixa durada, per això es diu equinocci, perquè en llatí aequinŏctĭum vol dir igualar la nit. L’altre equinocci és a la tardor, al setembre, quan la nit s’iguala amb el dia.

És un temps de simbologia alegre, perquè els moixons apareixen pels camps, floreixen les plantes, el sol brilla més i els dies s’allarguen, i per això es relaciona amb la joventut. 

Enguany, a més, tenim la necessitat d’avançar, de passar de pressa l’hivern per reflotar un estat pandèmic que ens ha pres l’alegria social. En un país com el nostre, acostumat a les festes, a les sortides, als sopars d’amics, a celebrar-ho tot com la resta d’habitants banyats de mar Mediterrani, ens costa molt acceptar la reclusió a casa defugint la companyia. 

No sé si vindran temps millors, ni sé si ens en sortirem, ni sé si entre tots ho superarem tot, ni sé si d’ara endavant la gent s’esquivarà i viurem com tortugues casolanes. Vaja, que no sé res de res. Tornaré a llegir el poema per revifar l’humor!

La primavera ha venido.

Nadie sabe cómo ha sido.

La primavera ha venido.

¡Aleluyas blancas

de los zarzales floridos!

Antonio Machado (Canciones)

🎦   AMELIE, de Jean-Pierre Jeunet

França, 2001 (Molts premis i nominacions)

Amelie és ja un clàssic del cinema francès. Som a París, en plena primavera. Amelie vol aconseguir que la gent sigui feliç i dedicarà la seva vida a solucionar els problemes dels altres. 

És una pel·lícula que em va arribar a l’ànima. Tan diferent de la resta de pel·lícules d’aquell moment. Un film ple de bon humor i d’alegria, malgrat que no descuida la visió dramàtica. Va ser un regal, una gran troballa i la percepció que el cinema és també somni. 

Tràiler: https://youtu.be/Aaqi82tbKXw