ENDREÇANT L’ARMARI: 11S

Maig de 2001. El Joan i jo celebrem les noces d’argent. Viatgem juntament amb els nostres amics forever Jordi i Àngels, companys de casament xirucaire, en el record d’una jornada lluny de les habituals.

I els 25 anys vam decidir passar-los a la mítica ciutat de Nova York, on tot fa cara de pel·lícula i de gran pantalla. Pugem a les Torres Bessones, una impressionant terrassa amb una visió magnifica de la ciutat de Manhattan. Cercàvem els sortidors de fum dels carrers, imaginàvem King Kong pujant per l’Empire State, se’ns apareixia Audrey Hepburn esmorzant i somniant davant la famosa joieria Tiffany de la cinquena avinguda. Observàvem Superman passejant amunt i avall del llarg i esplèndid pont de Brooklyn, les màfies del Bronx eren a tocar, sentíem els bars de jazz de Harlem i el seu gòspel, vèiem Tom Hans aterrant l’avió al mateix riu Hudson, suposàvem que eren Jane Fonda i Rod Taylor els qui remàven al llac del Central Park, parlàvem de la compra dels claustres de Sant Miquel de Cuixà al barri dels Cloisters, pedra a pedra. Leonardo DiCaprio jugava fort a la borsa a Wall Street. Sentíem de lluny el cinema negre de Chinatown o Little Italy, i el cinema de terror al Soho. La cruïlla més famosa i il·luminada del món, Times Square, era i és el símbol i el centre de tantes pel·lícules i sèries, l’estàtua de la Llibertat ens mirava altiva i segura, i Ellis Island, per on entraven milions d'immigrants entre els segles XIX i XX, es mantenia allunyada. L’edifici Chrysler, un dels més bonics, i l’ONU, on decideixen per nosaltres o bé no decideixen res segons el cas.

Quatre mesos després d’aquell viatge inoblidable, des de la tele de casa veiem com queien les Torres Bessones a mans de dos avions dirigits per terroristes islàmics. No estàvem sols, amb nosaltres dos cosins, que per sempre més relacionaran l’11S amb una cadira i una tele determinades.

La ciutat va quedar destrossada emocionalment, i el món també. L’11 de Setembre coincideix amb la nostra derrota de 1714 i amb la caiguda del règim democràtic de Xile. Tot plegat fa que la data es recordi tant si com no.

Malgrat tot, vint anys després el mal no ha pogut esborrar la visió de Nova York com la ciutat del cinema, perquè es respira pel·lícula a cada cantonada.