Estàvem acostumats als accents diacrítics que havíem après, no pas fàcilment, al llarg de la nostra vida d’aprenents constants de català, però un bon dia els acadèmics van decidir tallar el cap a gairebé tots els accents i només ens en van deixar 15.
A partir d’aquí vam començar a lamentar la pèrdua dels nostres estimats diacrítics! I ja ho veieu, ara ens sentim orfes d’accents. I dubtem –cosa que sempre hem fet- davant qualsevol mot susceptible de portar-ne. Enguany s’acaba la moratòria de manteniment dels accents. A partir d’ara s’haurà de fer servir obligatòriament la nova normativa.
El signe diacrític català és un simple accent que dona a una paraula –generalment monosil·làbica- un valor diferent, i serveix per distingir-la d’una altra, escrita igual, amb la qual es podria confondre. Per exemple: tenen son i només són les nou. El mot ve del grec diacritikós, no té res a veure ni amb els dies ni amb la crítica, i significa ‘que distingeix’.
Se n’ha parlat tant que sembla que només en tingui el català de diacrítics i no és així. El castellà, tot i que també n’ha immolat molts, encara n’hi queden: Te digo que no me gusta el té. Quan la RAE van suprimir l’accent a sólo (que en portava quan es referia a solamente) molts es van estripar les vestidures. Ara solo, com a adverbi, és un mot orfe, aïllat, solitari, que sense accent va mig despullat. El francès, l’italià, el portuguès... també mantenen alguns d’aquests accents, però no gosaria dir si viuran per sempre, perquè la tendència és sacrificar-los.
Ara no distingim entre m’he trobat un os i m’he trobat un os. Abans posàvem accent damunt la bèstia, ara no, potser perquè ja no tenim por de confondre els ossos polars amb els ossos de pollastre.
Els que més em costen són dona/dóna i soc/sóc, que ara no porten accent, i remugo cada cop que m’hi trobo, però és una remugància inútil, perquè el progrés elimina la tradició, inexorablement!
Ha estat una gran pèrdua d’energia durant tants anys d’aprenentatge. És com si ara ve un i diu que Pitàgores es va equivocar amb el teorema!
Van estar a punt de llevar-li l’accent a Déu, però no s’hi van atrevir, deurien tenir por que un llamp els fulminés! Marededeu! –aquí sense!
🎭 PELS PÈLS, de Paul Portner. Teatre, 2015
Obra de teatre. Versió de Guillem-Jordi Graells, amb direcció d’Abel Folk.
És la història d’un assassinat en una perruqueria, amb la implicació de sis persones.
En cada sessió, l’assassí pot ser un personatge diferent, i els actors estan abocats a improvisar i a interrelacionar-se amb el públic.
Fa anys que vaig veure aquesta obra de teatre, que recordo només a mitges, però sé que era molt entretinguda, molt agradable, i amb grans dosis d’efecte sorpresa.
Confesso que el títol m’ha anat molt bé per escenificar un dels diacrítics que s’ha salvat de la crema.
És un sistema de signes indesxifrables, d'un caràcter diacrític, que diria Saussure, de significat sempre diferent.
Alexandre Cirici Pellicer (Miró llegit, 1971)
