dissabte, 13 de novembre de 2021

VOX

El substantiu llatí vôx, vôcis ha passat a ser veu en català, voz en castellà, voix en francès i també voice en anglès, de manera que ha traspassat la frontera lingüística romànica. 

La paraula original vox, que ha perdurat en el temps invariable i que va originar l’expressió vox populi, és a dir, la veu del poble, la veu de la gent, el rumor popular, ha acabat sent la imatge i definició d’un partit polític que precisament el que promou és que la vox, és a dir, la veu, calli. O dit d’una altra manera, que l’única veu que se senti sigui la seva. 

La vox populi és una locució llatina que vol dir tot allò de coneixement comú, de domini públic. El que sabem de sempre, les coses conegudes, el que no cal que ens digui ningú perquè ja ho sabem, de sobras conocido –diuen en castellà. Aquí hi entrarien els rumors, allò que diu tothom però no s’ha vist escrit enlloc, rumors que dicten sentències, a vegades. 

Perdrem l’expressió. I la perdrem perquè l’acoblarem a la nova versió ultra que la destruirà, perquè quan estiguem a punt de dir-la ens recordarà el que ara representa, cercarem un sinònim i l’anirem oblidant.  

I és una llàstima, perquè Vox, el partit ultradretà i ultranacionalista espanyol, d’idees altament populistes i reaccionàries, racistes, antifeministes, xenòfobes i homòfobes, fundat el 2013, no hauria de ser tan important. No hauria de tenir el poder de carregar-se una expressió que té més de vint segles d’existència. 

La llengua ja les té aquestes coses. Tan aviat guanya una paraula fins ara desconeguda, com en perd una que fa segles que ronda per aquí. 



🎦    LA VOZ DORMIDA, de Benito Zambrano

Espanya, 2008 (Tres Goya i altres premis)

En la postguerra, una noia cordovesa marxa cap a Madrid per ser a prop de la seva germana embarassada i empresonada. Allí s’enamora d’un jove de família burgesa que continua lluitant. 

És una pel·lícula més de tantes de la postguerra, amb uns rols força exagerats, però interessant en alguns aspectes. 

TRÀILER




—Això rai!... Posat a fer, tant se val que t'hi faci un pou o una bona cisterna, amb bomba... —afegí la veïna, que era ben mereixedora del titllat de persona de recursos que li atribuïa la vox populi.

Caterina Albert Paradís (Jubileu, 1951)