dissabte, 4 de desembre de 2021

ANEM A PLEGAR ‘VELLANES’




Us faré una confessió que costa de creure. Quan vaig arribar a Reus ara fa més de quaranta anys no distingia les avellanes de les ametlles, i el meu amic Jordi s’encarregava de fer-me’n veure la diferència!

A casa meva no menjàvem fruita seca. Si n’hi havia, era per fer la picada, però res més. Ni pensament de deixar un plat de fruita seca damunt la taula per anar picant com és costum en algunes taules del Baix Camp, un cop acabat el dinar o el sopar. 

Per a mi, de Tarragona, la fruita seca no era més que un condiment i mai un plat principal i com que a la cuina no m’hi acostava gaire, no en deuria veure la diferència! 

I, a més, la gent d’aquí plegava vellanes, no pas avellanes! Escapcen la lletra a tant si la precedeix una vocal igual com si no. D’aquest fenomen lingüístic se’n diu elisió, i fa que pronunciem només una vocal. Sempre tendim al mínim esforç! Però curiosament, la lletra a també desapareix davant altres vocals i consonants, per això, també sentim dir he menjat vellanes. 

L’avellana ens arriba del llatí abellāna nux, que vol dir nou d'Abella. El municipi d’Abella (actualment Avella), de la província d’Avellino, és a la Campània, al sud d'Itàlia, molt proper a Nàpols, i era important pel cultiu d’avellaners.  

En català i castellà hem derivat a avellana, i en portuguès i occità en avelã, avelana. En canvi, en italià han derivat de nux: nocciola. Anglès i alemany: hazelnut i Haselnuss. Tot lliga!

En aquesta part del territori, les vellanes no es cullen, ni es recullen, ni s’agafen, ni es recol·lecten, ni s’arrenquen... es pleguen! Entre altres coses perquè cauen a terra i cal plegar-les. No ho he fet mai, però tinc amics que s’hi han deixat l’esquena al setembre!



Menja avellanes, cançó del grup de Rock català de Els Pets, de l'àlbum Fruits Sex (1992).



🎦   MUCHO RUIDO Y POCAS NUECES (Much Ado About Nothing), de Kenneth Branagh
Doblada al català com a Molt de soroll per no res. 
Regne Unit, 1993 (va obtenir la Palma d’Or i el Globus d’Or)

Adaptació d’una comèdia de Shakespeare. 
Després de la victòria al camp de batalla, els herois són rebuts a Messina (Sicília). 

És una bona adaptació de l’obra de l’escriptor. Amors i desamors, incomprensions i traïcions i molta poesia!
Tot i que s’han fet altres versions d’aquesta obra, em quedo amb la de Kenneth Branagh, que va aconseguir un estimable èxit. 





No trenqueu avellanes amb les dents:
les trobareu fallades.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)