![]() |
Pegàs (Salzburg, Àustria) foto Commons |
La mitologia grega és sempre una font d’inspiració. Pegàs o Pegasus era un cavall amb ales i va ser el primer que va tocar els déus. Es representa en blanc o negre i es belluga i corre com si estigués fent una cursa amb apostes. Era el cavall de Zeus, poca broma! La seva història ve de lluny i se suposa que el mite va néixer cap al segle IX aC.
Segles més tard, I dC, Claudi Ptolemeu, astrònom i científic, va donar aquest nom a una constel·lació de l’hemisferi nord que, en dies clars, sense núvols, sense contaminació lumínica, i amb molta imaginació podríem veure al cel prop de piscis.
I així és com el cavall de Zeus, ben plantat i amb ganes de gresca, ha donat nom també a l’espionatge brut. Pegasus és un programari israelià que s’infiltra als mòbils i espia. Ho ha fet descaradament als polítics independentistes catalans. I al final tot quedarà en res. Una destitució, una nova directora que pensa igual o pitjor que l’anterior i tot solucionat. O és que en el a mi també m’espien no heu vist la maniobra del café para todos?
Com sempre, els polítics catalans acceptaran les excuses i continuaran demanant taules de diàleg encara que estiguin ben empantanegades. Al final tots es fan el longuis i la gent ja no tenim esma de reaccionar.
A nosaltres també ens espien, no cal dir-ho, i descaradament. Des de Google, des d’Amazon, des de Facebook... i des dels llocs més remots, però només ens volen perquè els comprem colònies, cassoles, vi, licor o sabates i també perquè marxem de vacances a Cancún. Som tan vulnerables!
Llicència per espiar, de la mateixa manera que l’agent 007 tenia llicència per matar. I anar fent...
🎦 EL HOMBRE QUE SUSURRABA A LOS CABALLOS, de Robert Redford
EUA, 1998 (Moltes nominacions). Basada en la novel.la de Nicholas Evans
Per recuperar un cavall accidentat una dona se’n va Montana a veure un vaquer que té un do especial per parlar i curar els cavalls.
Una deliciosa pel·lícula de les bones èpoques de Redford. Romàntica i plàcida. Amb un guió gens habitual, sense tòpics i amb bons paisatges. Una pel·li tranquil·la per gaudir del cinema.
A voltes, hom imaginava un carreter circulant pels aires, muntat en un cosí germà d'un infernal Pegàs amb ales negres.
Joan Perucho (Els jardins de la malenconia, 1992)
I el fotut és que a aquest espionatge global ens hi estem acostumant!
ResponEliminaM'ha agradat aquest recorregut que fas des de la Grècia antiga fins a la contemporaneïtat més inquietant, amb mesura, però dient les coses pel seu nom.
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. M'alegra sentir-te!
Elimina