TRENCANT NOUS...

  

Trencanous preparats!

Els Reis d’Orient haurien desaparegut si no fossin aprofitables comercialment. I no cal que ens estripem les vestidures, més val acceptar-ho. Tot allò que no produeix no compta. Tot el que no fa circular diners s’arracona i les màquines de fer diners fan aparèixer noves versions i nous personatges per comprar més i tornar a comprar. 

El tió, una tradició que semblava condemnada a desaparèixer ha revifat misteriosament; el Pare Noel o Santa Claus, que baixen per la xemeneia de les cases –les que en tenen-, s’han introduït de tal manera a les nostres vides que fins i tot els podem veure grimpant pels balcons i finestres de l’exterior dels pisos. O bé Sant Nicolau o Ded Moroz en altres llocs, amb les característiques pròpies de cadascun d’ells.

De mica en mica han arribat noves figures d'estranquis, com els gnoms petits i barbuts, que només tenen gorro i nas, les galetes guarnides de Nadal, els animals propis del nostre país, com els rens 😐, els trineus i els cérvols, les corones de les portes, els mitjons enormes que es posen sota les xemeneies de les cases –les que en tenen-, els guarniments nòrdics, els panettones italians...

Siguem creients o no, la nostra cultura és cristiana, i per això a les cases s’hi veuen naixements i pessebres sencers, encara que aquest sigui l’únic símbol anual de religiositat. I no puc entendre com en algunes escoles o en altres institucions eliminen els elements religiosos tradicionals per ‘preservar’ la laïcitat, concepte que no té res a veure amb la tradició. Una escola laica és la que ensenya amb total independència de les confessions religioses que hi pugui haver entre els alumnes, però no pas la que obvia el país on viu, perquè segons aquest pensament ni Sant Jordi ni cap festa major haurien de celebrar. Sumar és bo, però arraconar el que és propi, no.    

I encara hi ha un altre element força nou que va ocupant espai tímidament al costat dels arbres de Nadal: el trencanous. Ernst Hoffmann va escriure el 1816 la història d’un trencanous, una joguina que va arribar la nit de Nadal i que viu en un regne màgic ple de ninos i joguines. Anys més tard, Piotr Txaikovski, a partir d’una adaptació del conte feta per Alexandre Dumas, va convertir la història en el ballet El trencanous, un dels més famosos i més representats al món. És la imatge que il·lustra aquest apunt; l’anireu veient a les botigues, als aparadors, a les fires... fins que li donareu una oportunitat, un espai entre el caganer, els canelons, les neules i els torrons.

🎦   EL CASCANUECES Y LOS CUATRO REINOS, de Lasse Hallström i Joe Johnston

EUA, 2018 (Premis Annie, com a millor animació de personatges en pel·lícula no animada)

Cinema d’aventura i fantàstic. Versió lliure de la història del trencanous de Hoffmann. 

Confesso que no l’he vista, però no em faria res veure-la, si més no té un bon repartiment: Keira Knightley, Helen Mirren, Morgan Freeman. Són aquelles pel·lis familiars de la tarda de Nadal, ensucrades, però típiques i tòpiques.

TRÀILER

S'aixecà esverada, amb el trencanous en una mà, i la Gertrudis, que havia tornat de la cuina, blanca com un llençol, digué amb una veu que a penes se sentia: "He trencat el gerro, senyora; si sabés el greu que em sap.

Mercè Rodoreda (Mirall trencat, 1974)