LA BESÀVIA

 

Aquesta era la meva besàvia, que no vaig conèixer. Abans era molt difícil conèixer els pares dels avis perquè la gent no vivia tants anys. Ara també és difícil perquè es tenen fills més tard, però tinc una cosina que acaba de ser besàvia, així que no vull perdre l’esperança de veure més canalla petita per casa algun dia. 

El 1879, la besàvia Josefa es va casar amb 18 anys amb l’Antoni, de 23. Eren els pares de l’avi, el padrí. Però al cap d’un any es va quedar vídua amb el fill de 9 mesos. Les deuria passar magres, perquè l’ofici d’ell era mariner, sense barca, naturalment. Ella es va guanyar la vida i va tirar endavant cosint pantalons. En aquell temps, de les dones que feien aquesta feina en deien pantaloneres, i deuria treballar en algun taller de modistes, o bé cosint per encàrrec, per criar sola l’únic fill que tenia. Deuria anar de negre per sempre més. 

El primer sou que el seu fill va cobrar quan va començar a treballar el va destinar a comprar una màquina de cosir a sa mare. Ella no es va tornar a casar, més endavant va viure amb el fill i la jove, la meva iaia; que viure amb una sogra de fill únic no deuria ser gens fàcil, tampoc!

L’etimologia de la paraula besavi és curiosa. Ve del llatí bĭs avĭus, que vol dir dues vegades avi. I així s’hi ha quedat: besavi en català, bisnonno en italià, bisabuelo en castellà, bisavô en portuguès. 

Bis era un adverbi llatí que volia dir dues vegades, paraula que es manté encara ben viva. Fer un bis en un concert vol dir repetir alguna cançó, o indicar que una estrofa cal repetirla dues vegades, un bis en el número d’un carrer és repetir-lo, les lleis fan servir articles bis per no haver de canviar-los tots, i un llarg etcètera. 

En català actual bis és un prefix que significa també dues vegades: bipartidisme, bianual. biòxid, bicarbonat... I fins i tot tenim el verb bisar -que no he sentit gaire- i que vol dir repetir per segona vegada un drama, una obra musical, una recitació, etc.

Es l'única foto que tinc d'ella... els nostres besnets en tindran tantes que no sabran quina triar. Poc s'ho podia pensar la dona que l'anomenaria en un blog! 🙋

🎦   LA CASA DE LOS ESPÍRITUS, de Bille August

EUA, 1993. Basada en la novel.la d’Isabel Allende

(Hi ha una nova versió xilena de 2026, de Francisca Alegría, Andrés Wood)

Narra la historia dels Trueba, una turbulenta família xilena de classe alta que, durant tres generacions, viu els canvis al país, i el llegat genealògic que els besavis i els avis hereten a la seva descendència, des de finals del segle XIX fins al Cop d’Estat que va acabar amb el govern de Salvador Allende, el 1973.

Potser el problema de la pel·lícula és que no està prou a l’alçada de la novel·la d’Allende. Així i tot, té bons actors i una bona posada en escena. Cal tenir en compte també que ja té més de 30 anys.

Pel·lícula completa en espanyol llatí, que potser ja va bé perquè es tracta d’una història xilena. 

*    *    *

Rodolaren entre els llençols rebregats, els llençols de fil de l'àvia i la besàvia, i el cobrellit de setí estampat amb flors blaves relliscà.

Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977)