NIHIL OBSTAT

Si existeix la censura és perquè algú es creu superior a un altre. 

El censor llegeix primer el llibre o el document i determina si la resta del món hi pot accedir i decideix si en pot sortir perjudicada la moral, la política, la societat... és a dir, decideix per tothom. 

El censor era un magistrat de la Roma antiga que vetllava pels costums de la societat, de manera que reprenia les conductes que no s’ajustaven al que hi havia establert. 

Podríem pensar que l’antiga Roma és molt llunyana, però no és així. La censura la tenim en tots els plats amagada amb ingredients molt subtils.

El meu primer llibre, El parvulito, portava inscrit el nihil obstat (no hi ha obstacle), locució llatina que servia per certificar, l’Església catòlica, que des del punt de vista de la doctrina i de la moral, el llibre podia arribar als ulls dels lectors. Això en català i en suahili no és altra cosa que censura. 

L’Església ha estat la principal censora de les conductes, però també els estats dictatorials, que exercien el control dels continguts dels mitjans de comunicació. Per desgràcia, són actuacions que veiem massa sovint en governs que s’autodefineixen de democràtics. 

Amb 4 anys no sé ben bé si ho vaig captar tot això!

🎦    CINEMA PARADISO, de Giuseppe Tornatore

Itàlia, 1988 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Globus d’or, i molts premis més).

Excepcional la banda sonora d’Ennio Morricone, que ha mort avui, 6 de juliol. Sempre ens quedarà aquesta música associada a la bellesa del cinema.

Explica la història de Salvatore, un nen d’un poble italià que ajuda l’Alfredo, l’operador del cinema, que li mostrarà tots els secrets del cine. El nen es fa gran i se’n va del poble, però trenta anys després rep un missatge que el farà tornar a casa. 

El final ens mostra d’una forma intel·ligent i còmica què va suposar la censura al cinema. És el paradigma de la censura més estúpida.

És una pel·lícula en majúscules, Cal considerar-la un clàssic del cinema italià, que homenatja tota la història cinematogràfica. 

Amb la censura, el llenguatge de la Nova Cançó esdevé un joc de paraules de doble sentit, les lletres estan farcides de metàfores, plenes de sobreentesos que el públic copsa en una complicitat recíproca.

Serra d'Or, 309, Monestir de Montserrat, 1985.