dimarts, 14 de juliol de 2020

PETONS DE DIUMENGE

Petons de diumenge, de Sílvia Soler, és una novel·la que m’ha enganxat força. D’aquelles que busques temps per llegir-les d’una tirada.

Jo no he viscut la postguerra dura, sinó l’etapa següent, els anys seixanta i els setanta, però amb tots els ingredients del franquisme, quan tot era pecat i quan les normes d’ètica i moral es dictaven des del poder. El què diran, les misses obligatòries, la repressió constant, les bruixes de la Sección Femenina que ens feien passar pel servei social –que ho era tot menys un servei i social- i molts retrets que ara ja no faré, perquè ja he passat moltes pàgines, però la generació anterior a la meva hi havia d’afegir la confessió després de veure segons quina pel·lícula, o reprimir una simple mostra d’afecte al carrer, perquè en públic tot estava mal vist.

Anar a la universitat i estudiar era una il·lusió a la qual no totes les dones podien aspirar i els patrons socials estaven ben marcats i delimitats, de manera que era difícil sortir-se’n. La gent tenia sempre la por al cos, la por de parlar massa, la por que et vegin segons on i amb qui, la por a destacar.

Sílvia Soler ens enfila la narració a partir dels diaris personals de Valèria Isern, una mare de família amb quatre fills, i d’entrevistes fetes a la seva família i a la seva amiga Elisa. A poc a poc es va teixint la seva vida, plena d’obstacles, però també de dies feliços. En general, persones humanes i properes, absolutament reals i amb semblances amb les nostres, i amb les dels nostres pares.

És de lectura fàcil i entretinguda, i també de ràbia de pensar que tot allò que explica va passar de veritat i que els fills i els nets dels despòtics personatges que ho protagonitzaven continuen manant com si tal cosa.

Columna Edicions. Col·lecció Clàssica
248 pàgines. 
premi Prudenci Bertrana l’any 2008



3 comentaris:

  1. N'hi havia que sabien esquivar bé les normes, com l'àvia, que explicava que quan donaven "Allò que el vent s'endugué" a la ràdio s'havia de confessar. Com que era una historia llarga que durava més d'un dia només s'anava a confessar quan acabava, així no ho havia de fer tantes vegades. Un dia va trobar un mossèn més permissiu i va canviar de parròquia.... La qüestió era fer menys Avemaries.

    Estel

    ResponElimina
  2. És que l'àvia en sabia d'esquivar!
    Tot plegat era censura, control de la població per conservar el poder.

    ResponElimina