L'ARARAT

 

L’Ararat és d’una gran bellesa, malgrat que conté moltes històries tràgiques. La imatge la conservo bé en la ment, perquè quan vaig anar a Armènia, ara fa un parell d’anys, vaig tenir prou temps per contemplar-la i retenir-la a la memòria. Es troba dins del territori històric d’Armènia, però actualment dins Turquia. La muntanya sempre m’havia seduït, segurament per les pel·lícules o per la història sagrada que ens explicaven o pel fet que l’arca de Noè hi fes cap en baixar les aigües del diluvi –diu el Gènesi. 

Quan l’Azerbaidjan i Armènia van ser independents el 1918 van reclamar la regió de Nagorno-Karabakh, però el 1923 s’incorporà el territori a la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, amb un estatut autònom. En l’enfonsament de la URSS, els problemes territorials van tornar a aparèixer. És una regió habitada per armenis cristians dins d’un país de majoria musulmana que no els representa de cap manera, ni culturalment, ni socialment, ni ètnicament. 

Els fets dels anys 80-90 van acabar amb un alto-el-foc i amb un referèndum pel qual es declarava la independència del país, però no ha estat reconegut plenament per la comunitat internacional.

El conflicte continuava latent i algun dia havia de tornar a sortir. Quan els problemes polítics no es resolen amb bones solucions polítiques, els conflictes tornen, perquè no estan resolts.  

Els combats han tornat aquesta tardor i la comunitat internacional estava massa preocupada per saber si Trump tornaria a guanyar les eleccions, i la seva intervenció ha estat mínima o nul·la. Fets que recorden que mentre Europa vivia la Gran Guerra, Turquia va aprofitar l’ocasió. El 1915 es va produir el genocidi armeni i el robatori de terres i béns. Una tragèdia col·lectiva que encara no ha estat reconeguda per molts països. 

L’actual alto-el-foc afavoreix l’Azerbaidjan, ajudat sempre per Turquia, perquè guanya part del territori. No trigarem gaire a veure com es mengen la resta, aprofitant que el món estarà despistat en alguna altra causa. 

Tinc dos nets armeniocatalans o catalanoarmenis... i per tant, els afectarà com al seu pare, quan intentin entendre el món. 

🎦   LA PROMESA, de Terry George

EUA, 2016

Crònica que ja vaig fer al Facebook: 

Ens trobem en el context de la I Guerra Mundial i la caiguda de l’Imperi Otomà. Relat centrat en una història d’amor, amb el teló de fons del genocidi armeni perpetrat pels turcs.

Musulmans turcs i cristians armenis van viure en pau durant segles a Constantinoble, actual Estambul, però les minories ètniques sempre estan en fals, a tot arreu.

Perquè hi hagi una bona pel·lícula calen molts ingredients. Evidentment un bon director, uns bons actors, un bon guió, però per damunt de tot cal una bona història.

I en aquest cas la història, la que ens han amagat, la que molts governs –un d’ells l’espanyol- encara no reconeixen, és un fet cabdal dels inicis del segle XX.

Hi ha pel·lícules que són pedagògiques, en el sentit que t’ensenyen parts de la història que coneixem poc o que desconeixem absolutament.

La recomano molt. No només per instruir-nos sobre el genocidi armeni, sinó per gaudir de l’escenografia, l’ambientació i el treball dels actors, alguns dels quals molt coneguts a casa nostra.

Tràiler: https://youtu.be/vkmpASR_bm0

I així l'endemà d'haver engegat els ramats ens van cridar, molt de matí, més ben dit, era encara nit fosca, tot i que érem a l'estiu, devia ser, doncs, abans de les quatre, i ens van dir: —Hem de fugir, nois: els turcs avancen i maten tots els armenis. 

Maria Àngels Anglada (Quadern d'Aram, 1997)