dissabte, 4 de juliol de 2020

MOSSOS, MOSSOS...

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus  (Maspujols)
Els qui també sou o heu estat funcionaris sabeu molt bé que les oposicions no trien els millors servidors públics, sinó els que han superat el procés de selecció, és a dir, s’han après millor el temari i se n’han sortit millor de les proves. 

Si bé aprovar unes opos significa conèixer molt bé –hi estiguis d’acord o no- la Constitució, l’Estatut i les lleis que emparen l’Administració pública, de cap manera significa saber complir l'obligació principal, servir la ciutadania. 

I és que darrerament ja ens trobem amb molts i molts exemples de policies que incompleixen el més mínim codi de conducta, amb comportaments racistes, violents i actuacions fora de lloc. Potser ens pensàvem que la ‘nostra’ policia havia de ser diferent de la resta? Potser crèiem que teníem uns servidors públics modèlics que ens en farien sentir orgullosos sempre? 

És el cas de la taronja podrida que encomana un sac de taronges sa. Amb un poli racista en tenim prou perquè la gent cregui que ho són tots. I amb un de violent en tenim prou per pensar que tots somnien a fer anar la porra. De la resta de policies que tenim a la vora ja ni en parlo, perquè a més a més porten a l’ADN la rècula de comportaments dels seus antecessors i estan ‘protegits’ pel sistema.

La meva iaia agafava una cullereta entre els dits, la feia girar amunt i avall, i deia: Els funcionaris són al mig. Tant se val si puja aquest o baixa aquest altre, ells sempre són al mig. I és bo que sigui així, perquè són la garantia del funcionament de l’administració independentment de qui mani, però vigilem, que una cosa és ser garantia i una altra ser un mal parit. 




🎦   RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood

Crítica que vaig fer a Facebook el 3/1/2020:
Richard Jewell era un guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996. Va descobrir una motxilla amb explosius i va evitar nombroses víctimes, però el gran heroi es va convertir en sospitós.
He de reconèixer que tot i la firma d’Eatswood, no he anat al cinema amb gaires expectatives, i m’he equivocat absolutament.
És un film molt ben fet, amb un bon treball i amb un guió excel·lent. La pel·lícula té un ritme que et permet seguir-la molt bé fins al final. El talent del director apareix a cada moment.
T’adones que la premsa i la policia poden destrossar-te la vida si s’ho proposen. És una interessant reflexió i en veiem un bon exemple. La recomano.

Tràiler: https://youtu.be/Blp961s8z6Y




Vam descobrir que una de les vostres criades, no recordo quina, feia l'amor amb un dels mossos d'esquadra, dins aquell immens galliner buit que hi havia al fons del jardí.

Maria Aurèlia Capmany (Vitrines d'Amsterdam, 1970)







dilluns, 29 de juny de 2020

L'OXÍMORON DE LA NORMALITAT


Normal vol dir d’acord amb una norma establerta. I aquesta norma pot ser verbal, escrita, tradicional, etc. És allò que tothom troba comú, natural, corrent, sense excepció. Les activitats normals són les que es fan cada dia de forma natural, per exemple.

Però si al substantiu normalitat li posem un adjectiu que el qualifica, la cosa ja no és igual i deixa de ser normal. Per tant, la nova normalitat no és més que un oxímoron. I ho és perquè una cosa normal no és ni nova ni vella. És tal com està. No pot ser normal si és nou.

Els oxímorons són figures retòriques que ens descriuen sentits oposats, per exemple, plens de buidor, instant etern, el so del silenci, realitat virtual, etc.

L’oxímoron sempre ha de generar un tercer concepte. En el nostre cas, la nova normalitat hauria de representar una nova manera de fer les coses, però en realitat ens genera una incertesa absoluta, inseguretat i inestabilitat, perquè no sabem cap on aniran els trets. Ens trobarem amb una normalitat fora de la norma habitual, per tant, no serà normal.

I el que és més difícil de pair és que no sabem ben bé a qui afavoriran tals comportaments. Segur que a nosaltres no.


🎦   TAN FUERTE, TAN CERCA, d’Stephen Daldry
EUA, 2011
Després de la mort del pare als atemptats de l’11S, un nen d’onze anys, que té un nivell intel·lectual superior, troba una clau del seu pare i intenta cercar què pot obrir.
En el tràiler veureu una escena on pare i fill juguen a dir oxímorons.





Déjame en paz, pacífico furioso,
villano hidalgo, tímido arrogante,
cuerdo loco, filósofo ignorante,
ciego lince, seguro cauteloso.


Lope de Vega (Rimas, fragment del sonet 79, 1602)