EL REIET DE CASA

A casa no tenim més corones que les del tortell de reis, perquè una corona no és més que un objecte circular destinat a cenyir el cap. I de cop i volta ens hem vist metrallats amb dues corones ben diferents. D’una banda, la maleïda pandèmia del coronavirus que s’ha emportat molta gent pel davant, ens ha posat el morrió a la cara, ens hem tornat porucs de sobte i hem de veure com alguns fan passes enrere quan ens veuen com si tinguéssim la lepra medieval. 

I de l’altra, la Corona, la monarquia borbònica que arrosseguem des de fa segles. No porten corona per mèrits, sinó per herència. I és que un tio –perdó, Sa Majestat- que té tot el que vol, que ho té tot pagat, i que té una assignació sense haver de pencar, que encara tingui la barra de robar i fer circular milions amunt milions avall com si res, és que no té nom!

Hi ha una dita en català que es refereix al fet que no en tenim prou amb el que tenim i que sempre cerquem tenir-ne més: la mar com més té més brama. Però és que aquesta família té l’oceà sencer i encara en vol més! 

Cada dia apareixen més notícies sobre els afers de l’emèrit, els seus fraus fiscals i els pagaments a comptes no declarats, però a nosaltres no ens perdonen un euro a la declaració de la renda. Què haurà de pagar aquest tio -perdó, Sa Majestat- per tots els diners no declarats? Molt em temo que li esperen unes bones vacances a l’altra punta de món. I per dissimular ara surt el judici contra Pujol –que no el defenso pas- però estareu amb mi que els jutges en saben de jugar a les cartes!

Ah! Sabeu com es diu el pájaro? Doncs Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, i deu cobrar per cada nom que li van posar!

El que passa és que ho aguantem tot!

🎦    EL REY LEÓN, de Jon Favreau

EUA 2019
Crítica que vaig fer a Facebook el juliol de 2019:

Pel·lícula d’animació. Nova versió de l’antiga pel·lícula de dibuixos.
Simba, el petit lleó se’n va de casa després de la mort violenta del seu pare. Amb els anys es posarà al seu lloc amb l’ajuda dels seus amics.
L’animació és extraordinària i espectacularment ben feta.
Ara bé, calia una nova versió del fantàstic film de dibuixos de 1994? Jo crec que no. El resultat és una mena de documental amb argument. I no és el mateix. Per ben feta que estigui i per diners que guanyin, em quedo amb la primera.
Tràiler:  https://youtu.be/7TavVZMewpY





"Gosa indicar-me que un rei no pot ser alhora un bon home?" Pulcre Trompel·li va assentir, amb la seva típica rialleta de conill, a aquesta veritat elemental.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)

PETONS DE DIUMENGE

Petons de diumenge, de Sílvia Soler, és una novel·la que m’ha enganxat força. D’aquelles que busques temps per llegir-les d’una tirada.

Jo no he viscut la postguerra dura, sinó l’etapa següent, els anys seixanta i els setanta, però amb tots els ingredients del franquisme, quan tot era pecat i quan les normes d’ètica i moral es dictaven des del poder. El què diran, les misses obligatòries, la repressió constant, les bruixes de la Sección Femenina que ens feien passar pel servei social –que ho era tot menys un servei i social- i molts retrets que ara ja no faré, perquè ja he passat moltes pàgines, però la generació anterior a la meva hi havia d’afegir la confessió després de veure segons quina pel·lícula, o reprimir una simple mostra d’afecte al carrer, perquè en públic tot estava mal vist.

Anar a la universitat i estudiar era una il·lusió a la qual no totes les dones podien aspirar i els patrons socials estaven ben marcats i delimitats, de manera que era difícil sortir-se’n. La gent tenia sempre la por al cos, la por de parlar massa, la por que et vegin segons on i amb qui, la por a destacar.

Sílvia Soler ens enfila la narració a partir dels diaris personals de Valèria Isern, una mare de família amb quatre fills, i d’entrevistes fetes a la seva família i a la seva amiga Elisa. A poc a poc es va teixint la seva vida, plena d’obstacles, però també de dies feliços. En general, persones humanes i properes, absolutament reals i amb semblances amb les nostres, i amb les dels nostres pares.

És de lectura fàcil i entretinguda, i també de ràbia de pensar que tot allò que explica va passar de veritat i que els fills i els nets dels despòtics personatges que ho protagonitzaven continuen manant com si tal cosa.

Columna Edicions. Col·lecció Clàssica
248 pàgines. 
premi Prudenci Bertrana l’any 2008