Ha fet un any que te’n vas anar per la porta del darrere, sense fer soroll, en silenci, entre batecs dèbils i passadissos d’hospital, trasllats de llits i màquines que parlaven per tu, en poc menys de dotze hores, just un dia abans d’un confinament que ens ha regalat un any difícil i complicat. Te'n vas anar acompanyada, també dels nets, i la fugida del món va ser tranquil·la i plàcida.
Ara fa un any que ja no ens telefonem. Tu a Tarragona i jo a Reus, 12 quilòmetres que sempre t’havien semblat tan i tan lluny.
Perdre els pares és com sentir-se penjat d’un fil a l’univers, amb la sensació d’estar sol com un mussol, sense res on aferrar la teva vida al cosmos. És com si de sobte et tallessin el cordó i t’abandonessin a la galàxia.
El dol existeix, però ha deixat de tenir sentit aquell dol negre i morbós que portava la iaia ara fa un segle. El dol s’anava reduint al gris, al blanquinós, al beix, al groguenc, però mai més ningú no gosava vestir-se de vermell o de fúcsia, ni de blau ni de rosa. Els colors marcaven el dol. Ara, el portem a la motxilla, es carrega en solitari i emplenem la ment de records fugaços.
Com sempre saps expressar els sentiments i les emocions amb paraules sinceres.i entenedores.
ResponEliminaGràcies per compartir-ho.
Ho comparteixo tot Ció
ResponEliminaEl temps passa però el sentiment perdura i quan recordem canviem el dolor per un somriure inevitable
Molts petons Ció
Montse Món.
Com sempre Ció és trobat les paraules més adients i conmovedores,el de la pèrdua,el dol i el record.
ResponEliminaUna abraçada.
Em va deixar molt bon record. Ara m'agrada recordar-la. Abraçades
ResponEliminala teva mare, sempre tan prudent. Ho va ser inclús en el moment de marxar.Una abraçada Tessa
ResponEliminaLa teva mare també és part de la meva vida, i encara em dol la seva absència. Et vas fent gran, i el temps et porta absències, masses, i t´hi vas acostomant potser perqué no hi pots fer res. Peró, encara que estiguem, com dius tu, penjant d'un fil a l'univers, tenim la ventura de no estar sols. Em tens.
ResponEliminaGràcies, a tots!
ResponEliminaun bon record per ella i la seva serenor
ResponEliminaSé muy bien lo que es, perder a los padres. Es muy duro, y una experiencia muy difícil de superar, cuesta mucho, la verdad. Pero al pasar de los años, lo vas haciendo.
ResponEliminaNo conocí a tu madre, Cio. Pero, como hablabas de ella, sé lo mucho que os queríais.
Siempre la tendrás cerca tuyo, aunque te pueda parecer mentira.
Esa serenidad hace que la confianza en la vida, sea muy diferente.
Sabes expresar muy bien tu penar y esa falta que sufriste, y es cierto. Antes se veía todo el dolor de muy distinta forma. Era tanto fuera como dentro, pero se veía más lo que mostrabas, el interior se enmudecia y restaba importancia para un montón de gente.
Al cabo de los años, las personas fueron evolucionando y menos mal, el cambio fue absoluto.
Me acordé de tu comunicación y me sentí tristeza por su marcha.
Ahora, al ver la imagen de las dos, que no conocía de antes, me di cuenta del homenaje que le has hecho.
Ella, allá donde se encuentre, estará confortada y de otra manera se sentirá.
Un abrazo, Mapiemsa.