Quan la meva mare, aragonesa de naixement, parlava de les chambretas, automàticament ho catalanitzàvem com a xambretes, i ens hem quedat tan amples durant dècades.
Són les camisetes que feia per als meus fills, quan eren nadons, i que jo ja no he estat capaç de fer per als meus nets!
La meva àvia Joaquina era de Morata de Jalón (Saragossa). En casar-se amb el meu avi valencià van venir a Tarragona. Van tenir tres filles i la llengua de casa era el castellà, però l’entorn social de la ciutat, parlo dels anys 30-50, era el català, per tant, les germanes van parlar sempre en català entre elles, malgrat l’origen familiar. És un fet molt diferent al que es va produir uns anys més tard, perquè l’entorn de la població va deixar de ser favorable a la llengua autòctona.
I torno a les xambretes. En aquesta web trobareu un col·lectiu de petits empresaris aragonesos que s’uneixen per defensar l’aragonès, o el que en queda d’aragonès. Fa poc que hem pogut veure la notícia que la política lingüística del Govern d’Aragó discrimina els parlants d’aragonès i català i pretén que aquestes llengües quedin relegades a les llars aragoneses. Com poden fer tanta nosa les llengües?
Si nosaltres no utilitzem la llengua en TOTES les circumstàncies de la nostra vida ningú no ho farà per nosaltres.
Potser ja és tard, però cal continuar reivindicant el que és just. És el que hauran de fer els nostres besnets algun dia, si volen recompondre la desfeta.
🎦 COCO, DE LA REBELDÍA A LA LEYENDA DE CHANEL, d’Anne Fontaine
França, 2009
La pel·lícula està centrada en els primers anys d’aprenentatge de la dissenyadora de moda Gabrielle Chanel (Coco Chanel). Una persona de gran personalitat, nascuda en una família humil, amb una infantesa trista, i amb històries amoroses difícils, que ha traspassat fronteres en el món de la moda.
No és una gran pel·lícula, però té la bona idea de servir com a biografia, de manera que ens serveix per conèixer una mica la història d’un personatge influent en el món de la costura.
Ara en diuen biopic, que ve de biographical picture, un anglicisme que s’ha posat de moda, i no vol dir altra cosa que 'cinema biogràfic'.
Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes.
Carme Riera (Una primavera per a Domenico Guarini, 1981)
A casa meva també ho anomenàvem així i també n'estaba segura que era el nom més apropiat i bonic, trobo. Tessa
ResponEliminaSí, bonic sí que ho és!
ResponEliminaA casa també en dèiem xambretes! Tota la vida!!
ResponEliminaA casa també en dèiem xambretes! Tota la vida!!
ResponEliminaA casa també! En deiem, perquè ara ja no se si es fan servir, les meves criatures son de l'hivern i les van portar.
ResponEliminaAi les xambretes! No ho hagués dit mai, és veritat que interioritzem paraules. Els meus fills també en van portar, fetes per les àvies, és clar. Ara ja són història
ResponEliminaLes meves àvies, la mare, les tietes, totes parlaven de xambretes quan hi havia un nadó a la família. En desconeixia l'origen.
ResponEliminaJo tampoc no he fet cap xambreta a la meva neta...