dissabte, 17 de juliol de 2021

CHAMBRETAS?


Han hagut de passar molts anys, però molts, fins que no he estat capaç d’identificar la llengua aragonesa en una paraula que a casa meva sempre s’havia utilitzat. A vegades estàs tan segur que una paraula existeix en català només pel fet que sempre l’has sentida, que no et molestes a consultar el diccionari, i un bon dia t’adones que no és català. 

Quan la meva mare, aragonesa de naixement, parlava de les chambretas, automàticament ho catalanitzàvem com a xambretes, i ens hem quedat tan amples durant dècades. 

Són les camisetes que feia per als meus fills, quan eren nadons, i que jo ja no he estat capaç de fer per als meus nets!

La meva àvia Joaquina era de Morata de Jalón (Saragossa). En casar-se amb el meu avi valencià van venir a Tarragona. Van tenir tres filles i la llengua de casa era el castellà, però l’entorn social de la ciutat, parlo dels anys 30-50, era el català, per tant, les germanes van parlar sempre en català entre elles, malgrat l’origen familiar. És un fet molt diferent al que es va produir uns anys més tard, perquè l’entorn de la població va deixar de ser favorable a la llengua autòctona. 

I torno a les xambretes. En aquesta web trobareu un col·lectiu de petits empresaris aragonesos que s’uneixen per defensar l’aragonès, o el que en queda d’aragonès. Fa poc que hem pogut veure la notícia que la política lingüística del Govern d’Aragó discrimina els parlants d’aragonès i català i pretén que aquestes llengües quedin relegades a les llars aragoneses. Com poden fer tanta nosa les llengües?  


Si nosaltres no utilitzem la llengua en TOTES les circumstàncies de la nostra vida ningú no ho farà per nosaltres. 

Potser ja és tard, però cal continuar reivindicant el que és just. És el que hauran de fer els nostres besnets algun dia, si volen recompondre la desfeta. 

NOTÍCIA





🎦   COCO, DE LA REBELDÍA A LA LEYENDA DE CHANEL, d’Anne Fontaine

França, 2009

La pel·lícula està centrada en els primers anys d’aprenentatge de la dissenyadora de moda Gabrielle Chanel (Coco Chanel). Una persona de gran personalitat, nascuda en una família humil, amb una infantesa trista, i amb històries amoroses difícils, que ha traspassat fronteres en el món de la moda. 

No és una gran pel·lícula, però té la bona idea de servir com a biografia, de manera que ens serveix per conèixer una mica la història d’un personatge influent en el món de la costura. 

Ara en diuen biopic, que ve de biographical picture, un anglicisme que s’ha posat de moda, i no vol dir altra cosa que 'cinema biogràfic'. 

TRÀILER



Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes.

Carme Riera (Una primavera per a Domenico Guarini, 1981)







6 comentaris:

  1. A casa meva també ho anomenàvem així i també n'estaba segura que era el nom més apropiat i bonic, trobo. Tessa

    ResponElimina
  2. A casa també en dèiem xambretes! Tota la vida!!

    ResponElimina
  3. A casa també! En deiem, perquè ara ja no se si es fan servir, les meves criatures son de l'hivern i les van portar.

    ResponElimina
  4. Ai les xambretes! No ho hagués dit mai, és veritat que interioritzem paraules. Els meus fills també en van portar, fetes per les àvies, és clar. Ara ja són història

    ResponElimina
  5. Les meves àvies, la mare, les tietes, totes parlaven de xambretes quan hi havia un nadó a la família. En desconeixia l'origen.
    Jo tampoc no he fet cap xambreta a la meva neta...

    ResponElimina