foto: Lluís M. Barceló (Pompeia amb el Vesuvi al fons) |
Des que el volcà de l’illa de la Palma ha entrat en erupció que ens hem fet experts en vulcanologia.
I ens preguntem per què la gent viu al costat d’un volcà? Doncs pel mateix motiu que nosaltres vivim envoltats d’indústries químiques i de centrals nuclears! És casa nostra!
Vulcano era el déu del foc en la mitologia romana i era també el déu dels volcans, dels metalls i de la forja. Es va assimilar amb el déu grec, Hefest. Era un déu lleig, tan lleig que sa mare, Juno, el va llençar al mar des de l’Olimp perquè ningú no el veiés. Sort que el van rescatar i el van col·locar al fons d’un cràter. Allí s’hi va fer un taller. Les divinitats li encarregaven joies i armes i així es guanyava la vida, pobret déu!
La paraula arriba del llatí Vulcānus, i es va transformar en volcà en català, volcán en castellà, volcan en francès, i també volcano en anglès i Vulkan en alemany. Passada l’Edat mitjana, en les etapes renaixentistes es van cercar els noms clàssics per anomenar els nous oficis, les arts i els descobriments, per això encara que tinguem volcà i volcànic, hem d'escriure vulcanisme, vulcanòleg, que són manlleus presos directament del llatí, no una derivació.
L'erupció del Vesuvi va destruir la ciutat de Pompeia l’any 79 d.C. No hi havia mòbils, ni ràdio, ni tele, ni cap mitjà de comunicació que els pogués avisar d’un veloç riu de lava que els soterraria fins a l’eternitat. Avui, passejar per aquella la ciutat és un privilegi, és un testimoni de la forma de vida quotidiana d’una ciutat romana.
Un volcà és també aquella persona de caràcter fort, impulsiu, irreflexiu, entusiasta, que no saps mai per on et sortirà i estar sobre un volcà vol dir trobar-se políticament en revolució, en perill imminent d’alguna cosa. No sé si la taula de diàleg encaixa dins la definició de volcà, perquè més aviat és damunt d’un sorral mullat a punt de ser engolit, que no sap cap on va, però la detenció del president sí que s'hi adiu. Els volcans no desapareixen, encara que semblin apagats, només estan adormits, com nosaltres, des de fa segles!
🎦 POMPEYA (Pompeii), de Paul W.S. Anderson
EUA, 2014
Pompeia, any 79 d.C. Un esclau convertit en gladiador vol recuperar la seva jove parella, que han promès a un senador. Mentrestant el Vesuvi entra en erupció.
Critica que ja vaig fer a Facebook el 2014:
Una bona dosi de sang i fetge i, naturalment, foc.
El problema de l'abús d'efectes especials és que es noten, que no passen desapercebuts i, aleshores, et sents enganyat. Diria que tot és un gran efecte especial.
Quant a la història, doncs la típica de lluita de gladiadors, l'esclau que s'enamora de qui no toca, i el foc que s'ho emporta tot!
La darrera escena, previsible i sobrera. Una altra història èpica més, que com Noè, no serà d'òscars!
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, cendra cremant i lava freda.
Josep Piera (El temps trobat, 2013)
Cada dia aprenc més coses amb el teu blog!
ResponEliminaI jo amb el teu!
ResponEliminaNoies... sembleu coleges!
ResponEliminaA mi també m'agrada apendre coses cada dia!!
Ció, la diferencia entre nosaltres i els de l illa, es que el volca ja hi era!!
Sí, però ben apagadet...
ResponElimina