DEL GREC... ETA...

Eta, a més de ser la setena lletra de l’alfabet grec que correspon a una e llarga, és també la sigla de Euskadi Ta Askatasuna, que vol dir País Basc i Llibertat, una organització armada clandestina que es va fundar el 1958, i que es proclamava socialista i independentista, amb l’objectiu d’aconseguir un estat basc independent dels Estats espanyol i francès. Els orígens van ser exclusivament polítics, motiu pel qual molta gent els donava suport. Després de diferents escissions només va subsistir ETA militar, que si bé va començar en època franquista assassinant personal considerat de les forces d’ocupació, va acabar matant polítics escollits democràticament a les urnes, i va cometre actes terroristes indiscriminats amb la mort de civils, amb la qual cosa el suport que en un principi havien aconseguit va disminuir considerablement. El 2018 va anunciar el cessament de la lluita armada, amb un total acumulat de més de 800 morts. Malgrat això, la història no ha finalitzat perquè queden encara moltes persones a les presons, i precisament una de les reivindicacions actuals és l’acostament dels presos a les presons basques.

Des d’aquí no podem tenir la mateixa percepció que els habitants del País Basc, perquè només sabem la història que la premsa ens ha volgut explicar. Conviure el dia a dia amb aquesta llosa ha de ser molt dur. 

S’han arribat a fer una cinquantena de pel·lícules sobre l’organització, amb més i menys encert, i des de diferents punts de vista, i són d’actualitat dos títols que incideixen plenament en la darrera etapa de l’organització, amb l’assassinat a polítics i a empresaris que no cedien a l’extorsió.  

🎦   PATRIA, d’Aitor Gabilondo

És una minisèrie de 8 episodis que es basa en la novel·la de Fernando Aramburu. Actualment es pot veure a la plataforma HBO.

Dues famílies amigues i veïnes. L’una amb dos fills, i el pare empresari, mort per ETA. L’altra amb tres fills, un dels quals abertzale i militant d’ETA. La vídua torna al poble després de l’alto el foc de 2011.

D’una banda ens trobem amb l’extorsió i l’assassinat com a forma habitual d’actuació d’ETA per pressionar políticament i, de l’altra, actuacions repressores dels cossos policials. 

No hi ha debat sobre els motius, ni es busquen culpables. La història es deixa a criteri de l’espectador. És la nefasta vida de dues famílies i el sentiment que els genera la situació. És la història de les emocions. 

Hi destaco la magnifica interpretació de les dues dones protagonistes i la bona ambientació dels espais. Va ser molt criticada la portada perquè equiparava els uns amb els altres, però jo la trobo molt encertada.

Hi critico el so, com passa sovint en les pel·lícules espanyoles, perquè en algunes converses no s’entén prou bé el que diuen. El realitzador ha de pensar en nosaltres, els espectadors. Ell ja coneix el guió i no necessita entendre’l, però això és picar en ferro fred. 

Si en teniu l'oportunitat, vegeu-la, no us deixarà indiferents. 

TRÀILER

🎦   MAIXABEL, d'Iciar Bollaín

Espanya, 2021

L'any 2000 ETA va assassinar el polític socialista Juan Maria Jáuregui. Els condemnats, després d'anys a la presó, van canviant de pensament. Alguns es mantenen fidels a l'organització, d'altres, volen demanar perdó. 

Les famílies de les víctimes van perdre els amics, sentien el buit d'una societat basca compromesa que els ignorava. 

El tema és complicat, però la pel·lícula se'n surt prou bé, tot i que no sabem l'opinió dels qui continuen si bé no a l'organització, sí amb la ideologia. 

No cau en el sentimentalisme fàcil. Està ben argumentada i ben dirigida, i l'actuació dels protagonistes és molt bona. 

Si bé no es posiciona, sí que es decanta. Segurament tindrà crítiques de totes bandes, perquè en els camps de mines rep tothom, però cal considerar-la un bon testimoni d'un temps i d'una gent.

TRÀILER