Per Nadal, a casa dels sogres feien caldo amb galets, carn d’olla i rostit de pollastre. Quan arribava el pollastre ja no podíem més i anys més endavant vam prendre la sàvia decisió d’eliminar-lo.
Però el rostit comportava també un ritual, un esdeveniment que tots esperàvem any rere any. El meu sogre agafava dues cullerades de suc de rostit i les posava al seu plat de sopa. Els petits -que ara ja són pares i mares de família- ho veien com un fet excepcional: l’avi s’ha posat suc del rostit a la sopa!
Només ho feia ell, el Vador. Era com un privilegi. El rostit es va acabar amb l’avi. Ja no se’n va fer més, però tots els rostits que hem fet i vist fer ens recorden aquest component romàntic que ens deixava bocabadats.
No sé si feu rostits o els compreu fets o els fa la Thermomix o només els tasteu quan aneu al restaurant. Sigui com sigui és una tècnica tradicional de la cuina catalana i de les coccions de carn en general. La carn s’enrosseix amb el suc de les verdures que s’hi posen. Abans es feia amb cassola de terrissa, ara potser amb aquestes de ferro colat o d’altres que surten al mercat més aptes per als nous tipus de cuines. No s’hi val a dir que abans es feien millors rostits. Per saber si unes cassoles o les altres són millors hauríem de tastar dos rostits fets per la mateixa persona en cassoles diferents. Són coccions lentes, sense pressa, ajudades pel conyac, el vi ranci o el vermut, i amb l’element imprescindible de la picada.
El rostit no té res a envejar a cap altre menjar del món mundial, però a cada terra sa guerra, és a dir, cada poble té el seu paladar, i és normal que sigui així.
🎦 CENA DE NAVIDAD (Christmas in Connecticut), de Peter Godfrey
EUA, 1945
Una periodista escriu de tot allò que en realitat no és i no sap fer, per exemple, mai no ha entrat en una cuina. El propietari de la revista on treballa la convida a fer un bon dinar.
S’ha de definir com a comèdia romàntica. Per tant, si la veieu us heu de posar a la pell dels americans dels anys 40.
Situacions confuses, malentesos, ironies i força humor a l’estil cinema en blanc i negre!
convidats, perquè en ve sentor de rostit i la lira
sona, la lira que els déus han fet companya de l'àpat.
Carles Riba (L'odissea, 1953)
Gràcies per recordar el pare
ResponEliminaEl Vador, un personatge entranyable! Un dia has d’explicar els seus invents!!
ResponEliminaabans al rostit de pollastre, s'afegia sagí (greix de porc) i li donava un gust especial, quant es cuinava amb llenya o clofolla d'avellanes, com a casa nostre, gustos que ja no han tornat, però es mantenen a la memòria.
ResponElimina