ALTSASU

 

🎦   ALTSASU, de Asier Urbieta, 2020 (Sèrie de TV de 4 capítols)

El 15 d’octubre de 2016, en un bar Altsasu (Navarra) diversos joves i dos agents de la guàrdia civil i les seves parelles es van veure embolicats en una baralla. 

La Fiscalia va descriure els fets com un atac terrorista i va demanar penes de fins a 62 anys de presó per als 8 joves encausats, però tot i que l’Audiència Nacional va rebutjar els càrrecs de terrorisme, els va condemnar entre 2 i 13 anys. Actualment, alguns d’ells ja ha obtingut el tercer grau penitenciari. 

La sèrie ensenya la situació, però no mostra ni l’agressió ni qui l’ha provocat. Es reflecteix des del primer moment la poca sintonia entre els joves i la guàrdia civil i es mostren pancartes i pintades que demanen que el cos armat marxi del poble. 

***

La pel·lícula es concep com a ficció basada en fets reals. Aquestes històries s’han de plasmar en forma de llibre o en format audiovisual perquè tothom sàpiga què va passar o, almenys, perquè ens en puguem fer una idea, per tant, benvinguda sigui qualsevol sèrie que parli de fets sobre els abusos de poder de la Justícia o dels cossos de seguretat estatals o no. 

Ara bé, he de dir que la sèrie no m’ha enganxat com altres. L’he trobat una mica pobra en tots els aspectes, amb falta de ritme i amb moments buits. Potser és una sensació. 

El problema de la llengua també ha influït, el doblatge no està ben fet, cal que hi hagi un mínim de registres diferents de la llengua, formes dialectals barrejades i no tanta perfecció. El doblatge és molt important i decideix si et creus o no el que estàs veient. La solució de la versió original amb subtítols quan parlen basc és bona, però no tothom té aquesta opció. 

Si els fets haguessin passat al Bronx de Nova York, tant els policies com els ciutadans com els carcellers parlarien la mateixa llengua, en el nostre cas, a TV3 parlarien català i a ningú no li semblaria estrany, perquè això és la normalitat. En català ho hem de poder traduir tot, sigui la llengua que sigui. 

Però encara no estem preparats per sentir que un guàrdia civil vingut de fora, que renega del país i de la seva llengua, parli un català amb unes vocals neutres que ultrapassen la perfecció. Que un cos repressor com ha estat en la història parli com nosaltres ens ve de nou i no ens el creiem. I potser aquest ha estat part del problema.

La sèrie: https://www.ccma.cat/tv3/altsasu/capitols/

FER EL BOT

Quan una criatura és a punt de plorar es diu que fa el bot, a la Terra Alta hi ha un poble que es diu Bot i també és un recipient per beure vi a galet!

Però també tenim un vot, escrit diferent. Alguns fan el vot quan voten obediència a una comunitat religiosa, però la majoria d’adults també fem el vot o, millor dit, votem per elegir els nostres representants. 

Eleccions, un terme tant i tant sentit aquests darrers dies, mesos i anys, i no apareix al diccionari, evidentment, perquè és un plural i les paraules només hi surten en el seu estat singular: elecció, que vol dir l’acció i l’efecte d’elegir, que no és altra cosa que escollir, triar, seleccionar... entre diverses possibilitats. No sé si sempre he/han/heu/hem triat bé. El temps ens ho dirà i posarà les coses al seu lloc. 

Partint de la base que tots els polítics menteixen en un moment o altre, perquè no n’hi ha cap que digui la veritat absoluta, no sempre l’encertarem, i sovint ens desenganyem de les promeses incomplertes, de les dobles intencions que no captem o dels relats esbiaixats. Així que, entre moltes altres, una de les feines dels electors és trobar aquells que menys mentides diuen o, dit d’una altra manera, aquells que ens generin més confiança. No és una feina fàcil. 

El resultat de les eleccions al Parlament ha estat molt millor del que m’esperava, malgrat el vot a la ultradreta, que és com fer-se una selfie amb una arma i disparar-se un tret. 

Ara encara ens cal patir per les coalicions i les aliances, per les paraules sortides de to, per les declaracions al Twitter, per les incoherències i contradiccions que ens envairan en els dies postelectorals. 

Ara demanaria un temps de veda, per recuperar-nos mentalment de tanta paraula, de tant de discurs, i de tanta tertúlia. Necessito que em parlin de l’era dels dinosaures o del sexe dels àngels, em cal un reciclatge, disposar la ment en blanc durant uns dies per tornar a tenir energia. La saturació és perillosa perquè et porta a la indiferència i és precisament el que no necessitem. 

🎦   EL CANDIDATO, de Michael Ritchie

EUA, 1972

Un jove advocat laboralista del Partit Demòcrata s’enfronta al poderós candidat del Partit Republicà. 

Una de les millors pel·lícules sobre eleccions i, sobretot, sobre la veritat i la mentida dels candidats a la presidència. D’una banda tenim uns candidats capaços de tot per aconseguir un escó i, de l’altra, uns votants que es deixen influenciar per coses que res tenen a veure amb el programa polític que proposen. 

És una bona reflexió del que deu ser el nucli dur d’unes eleccions reals.  

Tràiler: https://youtu.be/9RTIQWXzexU

Nathana e totes les dones qui havien veu a elecció, foren en lo capítol per eléger abadesa. 

Ramon Llull (Romanç d’Evast e Blaquerna, 1283)