I avui em fa il·lusió que llegiu, si us ve de gust, el conte 'La calaixera', que m'han publicat a «NW La Revista de Reus», en col·laboració amb Reusenques de Lletres.
Alguns potser ja l'heu vist per les xarxes...
Les il·lustracions són de Toni Vallès... i m'encanten!
El podeu llegir en aquest enllaç: lacalaixera
Ha fet un any que te’n vas anar per la porta del darrere, sense fer soroll, en silenci, entre batecs dèbils i passadissos d’hospital, trasllats de llits i màquines que parlaven per tu, en poc menys de dotze hores, just un dia abans d’un confinament que ens ha regalat un any difícil i complicat. Te'n vas anar acompanyada, també dels nets, i la fugida del món va ser tranquil·la i plàcida.
Ara fa un any que ja no ens telefonem. Tu a Tarragona i jo a Reus, 12 quilòmetres que sempre t’havien semblat tan i tan lluny.
Perdre els pares és com sentir-se penjat d’un fil a l’univers, amb la sensació d’estar sol com un mussol, sense res on aferrar la teva vida al cosmos. És com si de sobte et tallessin el cordó i t’abandonessin a la galàxia.
El dol existeix, però ha deixat de tenir sentit aquell dol negre i morbós que portava la iaia ara fa un segle. El dol s’anava reduint al gris, al blanquinós, al beix, al groguenc, però mai més ningú no gosava vestir-se de vermell o de fúcsia, ni de blau ni de rosa. Els colors marcaven el dol. Ara, el portem a la motxilla, es carrega en solitari i emplenem la ment de records fugaços.
