dissabte, 29 de gener de 2022

COHOUSING A LA VISTA!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Cullera, València)

L’actual ministra de Transports ens explica que aprovaran un pla d’habitatge amb ajuts al lloguer i solucions per a col·lectius vulnerables, com ara el cohousing

La meva iaia aragonesa, que va arribar a Tarragona procedent de Saragossa i amb ma mare al coll, feia cohousing! 

La pobra dona, que no entenia ni un borrall de català, es va trobar de rellogada en una petita casa on compartien cuina i comuna amb altres famílies. És això mateix el cohousing. Això tan guai que ens ha dit la ministra. La nova fórmula de vida. A mi em sembla bé el concepte cohousing, el que no em sembla bé és que t’hi vegis abocat per causes econòmiques després d’haver treballat tota la vida. 

Al pis cohousing hi va tenir dues criatures més i l’altra família hi va tenir les seves. Sortosament les famílies van mantenir l’amistat tota la vida. 

No hi ha res que no estigui inventat, però el cohousing dels rics no és exactament igual al dels pobres. Tenir serveis comuns com ara bugaderia, saló de bellesa, espais infantils, piscina i gimnàs no té res a veure amb famílies rellogades en un pis o apartament de 50 m. Serà una opció perfecta per als grups d’inversió i immobiliàries que et vendran pisos minúsculs amb un pati comú i amb preus majúsculs. Feta la llei, feta la trampa. 

Que aquesta serà la propera realitat? Potser sí, però que no ens ho vulguin vendre com la millor forma de vida possible. Només ho seria si tothom tingués les mateixes alternatives. La gent amb possibilitats triarà aquest sistema, qui no en tingui el triarà per força i anirà a raure als patis comuns amb pisos mini a preus maxi.  

Del terme anglès, en català n’hauríem de dir cohabitatge. En castellà covivienda o vivienda colaborativa, i cohabitat en francès. 

Conceptes nous i vells, i paraules noves que ens envaeixen!


🎦   CINCO METROS CUADRADOS, de Max Lemcke

España. 2011 (Premiada al Festival de Màlaga)

Una parella compra un pis sobre plànol als afores d’una gran ciutat i accepten una hipoteca de 40 anys. Un dia precinten l’espai i s’aturen les obres. 

Una bona dosi d’humor negre i de realisme. Bona interpretació i guió adaptat a una realitat més que sabuda. És d’aquelles pel·lícules que encara que tinguin tocs d’humor tenen un fons conegut que ens podria tocar a tots. 






Hi ha tanta gent sense casa —tanta gent que ha de viure en pisos rellogats, foscos, esquifits! Penso en el pis dels meus pares; hi he viscut disset anys de la meva vida, i ara em fa l'efecte que no hi podria viure ni una setmana.

Joan Sales (Incerta glòria, 1956)





3 comentaris:

  1. Quan he vist la foto em pensava que parlaries de les casetes de la platja! Però m'ha agradat molt. Com sempre!

    ResponElimina
  2. Ara es veu que a la caseta fem "cohousing" i nosaltres sense saber-ho! I des de fa 40 anys!!

    ResponElimina
  3. Que bo el bloc i els comentaris de les teves col·legues també.
    I l'apunt literari d'un Vallclari, avui tot un encert.

    ResponElimina