divendres, 21 de gener del 2022

CONJUGUEM?


La meva neta em va dir: i si ho hagués pintat blau?

I me’n vaig alegrar molt i molt perquè el subjuntiu, en aquest cas, plusquamperfetés un dels modes que s’està perdent, i no en català, sinó en moltes llengües romàniques. Em consta que el castellà, l’italià, el francès, el català... perden subjuntius a favor del present, que és més fàcil.  

El subjuntiu és el mode que serveix per mostrar la irrealitat, allò que no sabem si passarà. Expressa la incertesa, el dubte, el temor, el desig, la possibilitat, la voluntat, la inseguretat, les coses hipotètiques: si poguessis venir... m’agradaria que vinguessin els Reis d’Orient... si tingués una casa més gran... espero que t’ho mengis tot... prefereixo que no surtis ara... tant de bo hi hagués anat... i si sortís malament?

Evidentment, la nena m’hauria pogut parlar en present i s’hauria entès el sentit, però no és el mateix, perquè el subjuntiu ens dona una idea d’allò que és i no és, del que ens agradaria, però no sabem si serà. Són les coses que podrien passar, però no han passat i no sabem si passaran. És una forma extraordinària d’indicar aquest sentiment, aquest estat d’ànim que el present no pot aportar. 

Del llatí subiunctīvus, que literalment significa enganxat a sota, és a dir, subordinat, perquè sempre depèn d’una idea principal. 

I si això està passant en les llengües més potents que tenim a la vora... què passarà amb la nostra? 

I ara m’agradaria dir que es complirien tots els nostres desitjos per a l’Any Nou si tots fóssim una mica més feliços!




🎦   VERBO, d’Eduardo Chapero-Jackson

Espanya, 2011

Una noia que no entén el món en què viu intenta trobar sentit a la vida mitjançant un univers paral·lel i fantàstic. 

Pel·lícula molt agosarada, lliure, decidida i, sobretot, perquè en ser l’opera prima del director, marca una tendència en les noves formes de fer cinema. 

TRÀILER



Jo únicament sé que les màximes sobre l'amor poden escriure's en activa o en passiva i, si vols, en subjuntiu.

Valentí Puig (La vida és estranya, 2014)



4 comentaris:

  1. Esperem que no es perdin els subjuntius! La teva néta ja hi treballa! Jo treballo per la recuperació dels diacrítics: sóc, dóna, vénen i nét-a.

    ResponElimina
  2. Ho tenim magre això dels diacrítics!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord... Ni sé si ja ens hem convertit en una romàntics de la llengua

      Elimina
  3. El romanticisme és una forma d’enyor. I tot just enyorem allò que costava d’aprendre, però formava part del nostre ADN lingüístic de molts anys!

    ResponElimina