EUFEMISMES

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (Plaça Roja de Moscou)

La majoria de paraules de totes les llengües romàniques provenen del llatí vulgar, per bé que moltes ens arriben també del llatí clàssic. Els vocabularis s’han ampliat amb manlleus d’altres llengües properes o més llunyanes i amb els anys es completa el que avui és el nostre diccionari. 

En canvi, una de les paraules que avui és en tots els diaris, telenotícies, ràdios i tertúlies no ens va arribar del llatí, sinó del germànic: GUERRA. Originalment werra, que volia dir desordre o baralla. D’aquí l’origen del mot anglès war. 

La guerra dels romans era bellĭcus, que ens ha deixat l’adjectiu bèl·lic, que avui sona angelical. No serà perquè els romans i la seva romanització no portessin guerres al món, però les paraules fan el seu curs i per una raó o una altra empenyen per quedar-s’hi. I així ho va fer la guerra, la guerre, the war... 

Els pares de la gent de la meva generació tenien la vida marcada per un abans de la guerra i un després de la guerra. I els seus records estaven clavats en els dos escenaris i ben diferenciats, com ho estaran també els records dels ucraïnesos del món. 

I vet aquí que les coses es poden dir de moltes maneres, i d’això lingüísticament se’n diu eufemisme, paraula d’origen grec que vol dir manera suau de dir les coses que no són agradables. És exactament això el que fa Vladimir Putin. Ha prohibit que en els mitjans periodístics del seu país es parli de guerra, i qualifica la intervenció a Ucraïna com a operació especial. 

Darrerament, les expressions que sonen bé i que no molesten ningú també es qualifiquen de políticament correctes, però no són altra cosa que un seguit d’eufemismes. Es digui com es digui, la guerra és la guerra. I els morts no estan per eufemismes ni per correccions polítiques. Els morts hi són tant si es diu guerra com si es diu pugna, esbatussada, brega, litigi, lluita, contesa, baralla o conflicte bèl·lic. 

D’aquesta, en quedarem malparats, esguerrats, malmesos i fets malbé!

🎦   DUNKERQUE, de Christopher Nolan

Regne Unit, 2017

Crítica que ja vaig escriure el 2017:

1940, II Guerra Mundial. Milers de soldats britànics i francesos estan arraconats a les platges de Dunkerque, després de la invasió alemanya, esperant l’evacuació.

Magnífica pel·lícula, encara que sigui un tema molt trillat.

Està feta des del punt de vista dels soldats de les tropes aliades abandonats a la seva sort. Es descriu una realitat de lluita per la supervivència, sense caure en el melodrama. Pel meu gust hi sobren algunes escenes previsibles, però bé...

És d’aquelles que no s’han de mirar a la tele, cal anar al cinema, perquè les platges de Dunkerque, les lluites aèries i les vistes del mar són espectaculars.

TRÀILER

Fou després de la guerra quan ens vàrem conèixer

Si no fos per la guerra, potser tu seguiries

encara en el teu poble, potser jo en el meu poble.

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)