dissabte, 26 de febrer de 2022

TORNA CARNAVAL!

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus

Avui és dissabte de Carnaval. 

Ara fa un any, en un dissabte com aquest deia que érem en una jornada de reflexió de les eleccions al Parlament, i que la combinació era impecable, i també que les eleccions farien bona la màxima divide et vinces –divideix i venceràs. Un any després, la divisió és la norma general del nostre Govern i del Parlament, així que canalla, paciència, que els temps son tèrbols. Divertiu-vos tant com pugueu aquests dies que després tornen a venir els magres!  

A casa no eren de missa, però la Quaresma... ai la Quaresma! Cada divendres menjàvem un suquet de bacallà amb ou dur i carxofes, perquè no es podia menjar carn. No pas per creença, sinó per por. Els deuria preocupar que xerrés més del compte i descobrís davant les monges, que seguien religiosament les ordres del règim, que hi havia algun bistec als plats. Les hermanes sempre tenien l’antena ben col·locada i ens treien tota la informació que volien; d’aquesta manera sabien qui feia què, quan i on. Fins que no vaig ser força gran, a casa hi havia doble comportament. Feien veure que sí, però era que no. I a vegades feien veure que no, però era que sí. I anar fent... 

Els divendres, doncs, eren orfes de carn, tal com Déu manava. Tampoc en menjàvem gaire de carn en aquella època i el suquet era ben bo. 

I la màxima llatina continua tan vigent que sembla que no hi hagi res per inventar. Una nova guerra a la vora preveu escenaris que poc imaginàvem en ple segle XXI a Europa. Poca cosa farem llevat d’alguna manifestació que no ens compromet a res, algun manifest signat per tothom i banderes i consignes als balcons per mostrar els sentiments de les cases. Poca cosa farem davant el crim organitzat, les guerres no són altra cosa que crims organitzats.

Mentrestant, ara que ja podem menjar tota la carn del món, em vindria molt de gust trobar el punt d’aquell suquet de bacallà... que tinc en la memòria més que no pas en el gust.



🎦   EL CASANOVA, de Federico Fellini

Itàlia, 1976

El bibliotecari Giacomo Casanova recorda les històries de la seva vida plenes d’aventures. Ara ja és vell i està sol, però rememora els viatges de la seva joventut. En un d’aquests viatges, el protagonista principal és el carnaval de Venècia. 

Amb les imatges del Gran Canal de Venècia s’evoca la moralitat del personatge i també de la ciutat. Carnaval no és res més que el desig de trencar motllos, normes i tabús. 

Està inspirada en les memòries del famós seductor i va tenir un merescut Oscar al millor vestuari. És un gran treball de Sutherland.

El film ens mostra el pessimisme, la decadència d’una societat, la impotència de saber fer les coses millor i tot plegat dins la solemnitat de les imatges. 

És una obra digna de veure, almenys com a mostra d'una forma de fer cinema. 

TRÀILER




Així va començar el Carnaval del trenta-sis, l'últim per molts anys, enmig del guirigall de la política, que la gent encara es prenia mig de broma. 

Vicenç Villatoro (Un home que se'n va, 2014)







8 comentaris:

  1. A casa meva crec recordar que en menjàvem cada divendres de l'any, de peix. Vull pensar que potser era una manera de no transgredir les normes, ni d'una manera ni d'una altra, o potser no si trencaven tant el cap.... Peix cada divendres i avall! Tessa.

    ResponElimina
  2. I així no s'equivocaven!
    A casa cada dissabte de tota la vida, llenties! També deuria ser una manera de no pensar què farem avui.

    ResponElimina
  3. Bon apunt!
    Comparteixo la nostàlgia pel suquet amb bacallà, carxofa i ou dur que també feien a casa meva.

    ResponElimina
  4. Aquest suquet de bacallà amb carxofes i ou dur devia ser tan popular quan érem petits com ara ho és la pizza! Jo també el recordo i, si em concentro, sento l'olor i tot!

    ResponElimina
  5. El bacallà era barat, no pas com ara que s’ha disparat!
    I realment ja hem deixat de fer aquells plats de les iaies...

    ResponElimina
  6. Això de "Feien veure que sí, però era que no. I a vegades feien veure que no, però era que sí. I anar fent..." És allò de la puta i la Ramoneta.

    Pel que fa la carn, ara que ja podem menjar tota la carn que vulguem haurem d'anar pensant en menjar-ne menys si no volem que el canvi climàtic ho capgiri tot.
    Estel

    ResponElimina
  7. La Puta i la Ramoneta eren molt llestes!

    ResponElimina