dissabte, 9 d’abril de 2022

XIPELLEJANT...

foto: Estel Bové (Solivella)

La besàvia del meu avi, Maria Sanahuja, era de Solivella (Conca de Barberà). Va néixer el 1796 i vull creure que parlava xipella, una variant dialectal del català que actualment se situa i es redueix a aquesta població, i que es troba en recessió. És una varietat de transició entre el català oriental i l'occidental. El trobem a la Conca de Barberà però també al nord i al sud de la comarca. De fet, és un parlar que anava de l'Alt Urgell fins al Priorat i tenia un tret diferencial comú: pronunciar la e àtona final de paraula en ‘i’.

A Solivella han impulsat el SOM XIPELLA, un projecte per fomentar l’antic parlar del municipi.

El xipella té un problema fonamental: que ha perdut prestigi. Per tant, els joves que estudien fora de la població no l’utilitzen, entre altres coses per por a sentir-se ridiculitzats. 

I el prestigi és el principat aliat perquè una llengua sobrevisqui. Així que hi ha una altra forma de parlar a la vora que fa ombra, sigui en l’aspecte que sigui, perquè els nous parlants la troben més fàcil, més elàstica, més permissible, més guai... no dubten a cedir a favor de la nova i a passar-s’hi, de manera de mil anys d’història es poden esborrar en una piulada. 

A la meva zona hi ha alguns trets compartits amb el xipella, com ara istiu per estiu, ginoll per genoll... que petits i grans encara diem. I n'hi ha un altre: mixó per moixó, o [mixunet], com deien a casa, que pobret és a les portes de l'oblit, perquè tothom en diu ocell. 

La besàvia de l’avi, que deuria dir: Els homis no han collit ni lis peris ni lis pomis... formava part de la gent d’aquelles terres limítrofs en què els dos dialectes catalans més importants empenyien per travessar la línia. 

NOTÍCIA DE SOLIVELLA




🎦    SUEÑO EN OTRO IDIOMA, de Ernesto Contreras

Mèxic, 2017 (premi del públic al Festival de Sundance)

Un lingüista estudia un idioma a punt d’extingir-se, perquè només queden dos habitants nadius, el problema és que no es parlen. 

És una història que commou, és original i té sempre els ulls posats a la gent gran, a la seva experiència. La llengua també ens aporta històries amagades, difícils de sortir a la llum. El lingüista és espavilat i intentarà aconseguir el seu objectiu. 

TRAILER



El nen es trobava com el peix a l'aigua jugant i xerrant al carrer de les Cacasses, però també escoltant la xerra dels veïns i veïnes, aprenent els girs i la particular fonètica, bon tros xipella, d'aquells pobles de la vall del Corb.

Josep Vallverdú (Desmudat i a les golfes, 2000)



3 comentaris:

  1. Ostres, que interessant, bé com sempre, trobes la manera de fer nos picar la curiositat.
    Li pasare al nostre regidor, aveure que troba per aquí.
    Vallclara petit poble de la Conca.

    ResponElimina
  2. Vallclara és una mica més a l’oest i no sé si està o estava afectada pel parlar xipella, però segur que en queden mostres!

    ResponElimina
  3. Xipellejar... és bonic! Suposo que no té res a veure amb xapurrejar.

    ResponElimina