dissabte, 24 de desembre del 2022

SOLSTICIS...



El dia 21 de desembre, el sol -si en fa- passa per un finestral del campanar de la prioral de Sant Pere de Reus, coincidint amb el solstici d’hivern. I cada any desenes i desenes d’habitants de la ciutat s’amunteguen al carrer del Vidre –que toca a la plaça Mercadal- per retratar una i altra vegada els rajos solars. Hi van cada any i sempre fan la mateixa foto! I segur que la tenen repetidíssima, però mira, és la tradició! L’espera s’acompanya amb un rumor: Ara, ara! No, encara no! Aquest núvol fa nosa! Ei, ja ha passat!... perquè el fenomen és ràpid i no s’hi val a badar. 

Jo també m’hi he amuntegat al carrer del Vidre, sobretot aprofitant la jubilació, perquè el fet es veu cap a les 10 del matí, i he compartit aquest moment únic i anual de veure com el sol travessa el campanar i he de dir que és bonic ser-hi. Cada any hi ha més gent! 

Aquesta circumstància és semblant a altres llocs del món on passen coses similars relacionades amb el sol o els estels. Rajos de sol il·luminen verges un dia determinat de l’any; alguns travessen pedres neolítiques; el sol il·lumina els déus i el faraó Ramsés II uns dies al temple d’Abu Simbel d’Egipte; el sol es projecta al terra d’una finestra de la torre del Micalet, el campanar de la catedral de València, cada 15 d’agost; o passa pel forat d’una roca determinada... i així innombrables monuments que per casualitat o expressament coincideixen en la unió de les pedres amb el sol. 

Solstici ens arriba del llatí solstitĭum, que vol dir sol+statum, és a dir, quan el sol està estàtic. Tècnicament: Punt de l’eclíptica separat 90°, sobre el pla d’aquesta, del punt de l’equinocci, cosa que vol dir que és el temps en què el sol passa pel punt situat més lluny de l’equador i coincideix amb el primer dia de l’estiu i el primer dia de l’hivern. 

L'hivern no s'acaba, però l'any sí! 

🎦   SOTA EL SOL DE LA TOSCANA, d’Audrey Wells

EUA, 2003 (Nominada a diversos premis)

Una escriptora que viu a Sant Francisco s’ha divorciat i en conseqüència pateix d’un bloqueig creatiu. La seva amiga li regala una estança de 10 dies a la Toscana, Itàlia, on coneixerà els seus veïns i una nova vida. 

La pel·li pateix d’una manca de guió sòlid, però són molt agradables els passis de càmera per la Toscana, que redimeixen la resta. 

TRÀILER



Les roses d'abril, com cada any, floriran pel maig, i quan s'acosti i arribi el solstici d'estiu els capvespres seran interminables.

Albert Jané (Les estances d'Omar Kayyam, 2011)


4 comentaris:

  1. Vaig viure a Reus fins a l'any 1975 i estic segura que llavors això no se sabia o no ens ho havien dit! I esclar que llavors també passava! Que tinguem un bon hivern!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo crec que aleshores no passava... ara belluguen el campanar fins que coincideix! :)

      Elimina
  2. Vaig viure a Reus fins als 24 anys (fins l'any 1975) i MAI ningú anava llavors al carrer del Vidre a veure-ho. Potser abans això no passava.

    ResponElimina