dissabte, 25 de juny de 2022

POSEM-HI EL NOSTRE GRA DE SORRA!


A l’estiu tenim per companya la sorra de les platges, o l’arena? La que tinc a prop és fina, d’aquella que se t’enganxa, te l’emportes a casa i no et deixa fins que no entres a la dutxa. És la sorra de l’anomenada Costa Daurada, que va més o menys de Cunit a l’Hospitalet de l’Infant. Les altres costes catalanes tenen sorra més gruixuda, o amb pedres, i se’n va sense problemes, no cal que te l’emportis!

En llatí era sabŭrra, que designava partícules més gruixudes. En català en diem sorra, en francès, sable, i en italià, sabbia

Arena és un mot que també ens ve del llatí, arēna, i no ha sofert modificacions. Es refereix a les partícules que trobem a la platja, però també s'anomenava així el terra del desert, i l'espai central de lluita als amfiteatres romans, i les pistes per on passaven els carros dels circs romans, que estaven plenes de pols, i per extensió, el ruedo de les places de braus. Ah! i també tenim l’arena política quan s’esbatussen! En diem arena en català i castellà, areia en portuguès i area en gallec. 

Per tant, de cap manera hem de pensar que sorra és català genuí i que arena ve del castellà. No és així. Nosaltres ens hem quedat amb els dos noms, que són sinònims, i podem fer servir el que vulguem, o millor dit, el que tradicionalment es diu a la nostra zona. I, evidentment, conservarem la frase feta que ens diu que cal que hi posem el nostre granet de sorra, no tant d’arena, si volem que alguna cosa surti bé. 




🎦   CASA DE ARENA Y NIEBLA, de Vadim Perelman

EUA, 2003 (Moltes nominacions i uns quants premis importants)

La propietat d’una casa és la causa d’un conflicte molt important entre dues persones, que creuen tenir raó. 

És un drama, però un drama molt ben aconseguit. Tant els actors com la direcció es llueixen en tot el recorregut. Em va agradar molt, malgrat que feia patir força, perquè és d’aquelles situacions en què no hi veus sortida. 

TRAILER




Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946)


6 comentaris: