dissabte, 20 d’agost del 2022

PATEIXO DE...

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (La Cuenca del Dobra, Astúries)

Quan érem petits, la gent gran patia del cor o de les cames o del fetge o de la vista o del cap. Pateixo de era la frase estrella de la gent més gran que nosaltres.

La meva iaia patia de l’estómac. I encara que no soc ni metge ni res que s’hi assembli crec que hauria pogut diagnosticar-li un problema de lactosa o de gluten o d’alguna d’aquestes intoleràncies modernes. Modernes perquè s’han descobert fa quatre dies i perquè ara en fem cas, però antigues perquè han existit sempre. 

Com que tinc familiars propers amb intolerància a la lactosa goso deduir que l’han heretat d’ella, que bevia tassons de llet de vaca per esmorzar i per berenar plens fins a dalt de pa sec, que li deurien fer més mal que bé, però com que no ho sospitava, i els metges no li deurien fer cas, va patir de l’estómac tota la vida. 

Imagino la gran quantitat d’avantpassats nostres que patien d’aquesta intolerància i maldaven per aconseguir pa, pasta i llet, com a ingredient bàsic de la seva vida, sense afigurar-se que era el principi de tots els seus mals. 

Ara ens cal un màster per discernir entre la de vaca, la de civada, d’arròs o d’ametlla, sense entrar en la profusió de iogurts de totes aquestes classes als quals hem d’afegir amb lactosa o sense, ensucrats o naturals, amb sabors o amb trossos... Si no tens clar què vols exactament davant l’aparador de tanta exuberància iogurtera més val comprar una ampolla de vi.  

La lactosa és el sucre de la llet, format per glucosa i galactosa. Tot deriva etimològicament del mateix ètim: lacte, paraula llatina que vol dir llet i que cada llengua ha fet evolucionar segons el seu tarannà lingüístic: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià... 

De fet, només els infants necessiten llet, però la inèrcia ens la fa mantenir durant anys o durant tota la vida. Els matins sense el tallat, el cafè amb llet, o el tassó de llet són com els cotxes que no porten prou gasolina per anar tirant.

Ara ja no patim de... en tot cas tenim mal d’estómac, tenim mal de cap, i a vegades mala llet. 

   


🎦   EN LA VIA LÁCTEA, d’Emir Kusturica

Sèrbia, 2016

Un lleter serbi travessa el front durant la Guerra dels Balcans dalt del seu ruc, cada dia, per portar llet als soldats. Coneix una dona que farà canviar tota la seva vida. 

Dins d’un conflicte bèl·lic com aquest hi ha espai per una història d’amor impossible, que es disfressa de molts simbolismes i ciència ficció en forma d’al·legories.  

TRÀILER 



Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo so la vaca de la mala llet.

Joan Oliver-Pere Quart (Bestiari, 1937)





8 comentaris:

  1. Molt bon article i segur que tens tota la raó quant a la malaltia de la teva iaia. Sempre m'ha fet molta gràcia la distinció entre "tinc mal de cor i tinc malament el cor". Ara em penso que poca gent diu "Tinc mal de cor" volent dir que tens gana!

    ResponElimina
  2. Molt bé Ció, i contestant a la Neus, jo encara ho dic, que tinc mal de cor, quan tinc gana o estic desvaïda (?)

    ResponElimina
  3. No t'ho creuràs, Àngels, però primer havia escrit "ningú diu..." però llavors he pensat en tu i he rectificat a "poca gent".

    ResponElimina
  4. la meva iaia ho deia gairebé cada dia abans de dinar: 'tinc mal de cor'!

    ResponElimina
  5. La meva àvia materna també deia que tenia mal de cor, quan tenia gana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. és una llàstima que s'hagi perdut, de fet, jo ho sentia però ja no ho deia.

      Elimina
  6. també és deia, quant tenies una digestió molt pesada, que tenies foc al estómac

    ResponElimina