dissabte, 8 d’octubre del 2022

CASTELLS A L'AIRE!

Xiquets de Reus

Els diccionaris han d’utilitzar un llenguatge neutral i objectiu. Amb els anys han hagut de canviar les fórmules, i els acadèmics s’han d’esforçar a neutralitzar les entrades i a vigilar amb els exemples que hi posen. 

El diccionari Fabra, del qual és hereu l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, definia la paraula casteller en l’edició de 1932, com Cadascun dels homes o nois que fan els castells dels Xiquets de Valls. I és normal que ho fes així perquè en aquell temps només hi havia homes o nois a les colles castelleres, i de fet, la colla que despuntava era precisament els Xiquets de Valls. No pas com ara, que en tenim a moltes poblacions, i que tenim com a fet evident que les colles disposen d’homes, dones, nois, noies, nens i nenes a les seves files, no només com a integrants de la pinya, sinó como a part important de l’estructura castellera. 

Deuria ser impensable durant la primera meitat del segle XX que en un futur alguna dona pogués formar-ne part. És una qüestió de cultura, senzillament. Actualment, la definició del substantiu casteller-a del diccionari de 1996, és:  Persona que participa en la construcció de castells humans. La definició s’ha generalitzat i els exemples ja no parlen d’una colla concreta.

Pompeu Fabra deuria conèixer els Xiquets de Valls i hi va posar un exemple excloent. Això ara és un dels fets que s’intenta evitar en un diccionari. Tal com avancen els temps en tots els sentits, els redactors de diccionaris han de tenir una visió molt més àmplia de la paraula i pensar si en un futur aquell mot podria formar part d’altres col·lectius que s’hi podrien veure involucrats. L’exclusió la veiem precisament quan ens sentim exclosos.  

Independentment de tot això, i sense desmereixer ningú, cal treure's el barret davant el 3d10fm dels Castellers de Vilafranca al concurs de castells!




🎦    LA TETA I LA LLUNA, de Bigas Luna

Catalunya, 1994

La vida a través de la mirada d’un nen d’uns 7 anys. Té gelosia del seu germà i no suporta veure com s’alimenta de la llet de la seva mare. Parla amb la lluna i és anxaneta d’una colla castellera, però té veritable pànic a coronar un castell. 

El protagonista fa un bon paper de nen innocent davant totes les coses que veu i que li passen. Poques pel·lícules trobarem amb una bona imatge castellera com la que hi ha en aquesta. A part d’això, em sap greu dir que no és una pel·lícula que m’agradés gaire, però contra gustos no hi ha res escrit! I si, un dels que puja és el cantaor Miguel Poveda!

TRÀILER


Judit, la nostra filla, va fer d'enxaneta, tot va venir del fet que la Rosalia, la meva dona, és de Valls i molt de Valls, i que aleshores vivíem en aquella ciutat. De tota la participació de la Judit a la vida castellera, jo en vaig ésser un espectador angoixat, i prou. 

Jordi Sarsanedas (De Famagusta a Antofagasta, 1994)


3 comentaris:

  1. Gràcies a Déu que sigui així. Que les colles hagin evolucionat amb la presència de dones i nenes! Però és curiós que això ens sobti ara per l'evolució que hem vist i, en canvi, llavors ho veiem tan normal. Les nenes ballàvem sardanes però ni ens passava pel cap que poguéssimn fer castells.

    ResponElimina