dissabte, 21 de gener del 2023

TAULES AMB ESTOVALLES

  



Hem passat dies festius i necessitàvem taules ben parades!

Tinc unes estovalles de la iaia que encara no s’han fet malbé, tot i que es van posar cada dia del món a la taula. Deuria ser roba bona. Tenen gravades les lletres de l’avi, A.M. Ella feia el dinar, cosia, rentava, planxava... però les estovalles portaven les lletres de l’avi, igual com els llençols, les lletres de l’amo de la casa. 

Cada setmana se’n posaven de netes, i sempre sempre hi queien les gotes de vi negre de garrafa que compràvem a cal Pepito del vi. Les estovalles feien cap al terrat, en un cossi amb sabó moll durant dos o tres dies, fins que la taca de vi desapareixia. 

Ara trobem restaurants amb estovalles blanques impol·lutes, amb camins de taula, amb estovalles individuals de diferents materials, però també n’hi ha que et posen directament el plat damunt la taula. 

No m’agrada posar plàstic a la taula, així que tot i que cal rentar-les, hi poso estovalles que no duren tant com abans i que es foraden i s’esfilagarsen aviat pels tombs de la rentadora. Hi poso sovint les de les lletres A.M. i me les miro de reüll, perquè continuen fortes sense desfilar-se. 

La paraula és germànica, thwahljo, d’on deriva també la tovallola. 

Els diccionaris ens diuen que les estovalles son una peça de lli o de cotó que es posa estesa damunt la taula en parar-la per servir el menjar, i encara recordo l’alegria que van tenir a casa quan van descobrir el tergal, que és un tipus de tela que no cal planxar. 

L’únic mantell que tenim en català és el de la forma de capa, com un mantell reial, o com el de Deu-nos abric dins vostre mantell blau, del Virolai de Montserrat, però cap més. La resta de roba que posem a la taula són tovalles o estovalles, per tant, no tenim ni hem tingut mai manteleries, senzillament perquè no tenim manteles

No cal que siguin festes, feu servir estovalles ben xules!



🎦     UN SUBMARÍ A LES ESTOVALLES, d’Ignasi P. Ferré 

Catalunya, 1991, basada en la novel.la de Joan Barril 

Un jove immigrant marroquí vol ser atleta, però topa amb molt problemes i es queda a Barcelona. 

Del gènere de la comèdia. En realitat és molt millor el llibre de Joan Barril que no pas la pel·lícula, que cau en alguns tòpics.  

TRÀILER 



Fins ara el fill era nostre, però a la nit de les clíniques, el nostre fill se'ns apareix com una d'aquelles estovalles verdes dels casinos on la gent hi diposita les seves apostes.

Joan Barril (Condició de pare, 1997)



5 comentaris:

  1. M'ha agradat molt!. És curiós com costa d'erradicar algunes paraules mal dites. Mai diria: "Posa el mantell que dinarem" però encara em costa NO dir: Per Nadal posarem la "manteleria" bona. Em costa però ja no ho dic! Anem millorant

    ResponElimina
  2. Jo encara faig servir la paraula estovalles i en poso cada dia. No recordo q la meva mar utilitzés la paraula manteleties excepte quan parlava d'un aixovar. En el dia a dia o per Nadal es posaven les estovalles bones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la ‘manteleria’ eren les estovalles bones, però no deixa de ser un castellanisme!

      Elimina
  3. a casa treim les taques, crec recordar, amb amoníac, no sé si hara seria bo, encara tinc l'olor al nas que feia.

    ResponElimina