CENDRA

Els nostres Dimecres de Cendra eren competitius. En la nostra competició guanyava qui mantenia per més temps la cendra al front, i caminàvem com a zombis amb la cara amunt a la cerca d’una mica més de temps amb què conservar la cendra que el capellà ens havia posat al cap després de dir una frase en llatí que no enteníem ni traduïda. 

Els meus records són molt primerencs, de 7 o 8 anys, escoltant capellans que feien por a la canalla, que cridaven en una església de llums apagats, i que ens parlaven de l’infern enfadats, i amb la intenció que entenguéssim què volia dir Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, que traduït d’anar per casa vol dir ei! recorda que ets pols i t’hi tornaràs! 

No celebràvem Carnaval a l’escola ni figurava en cap dels llibres que teníem, només se'n parlava per dir que era una festa ‘pagana’ que contenia tots els mals possibles que et conduïen a la perdició. Carnaval era la festa dels blasfems i dels pecadors, i quan passat el franquisme vam començar a disfressar-nos i anar als balls algun rau-rau encara se’ns bellugava per dins!

El Dimecres de Cendra és el primer dia de Quaresma, i aquesta sí que la celebràvem, o la patíem, millor dit, perquè a casa meva que no eren gens religiosos ni practicants ni res que s’hi assemblés, no menjaven carn els divendres, i em temo que deurien pensar: més val que no en mengem no sigui que a la nena l’hi preguntin i canti! –certament ho preguntaven. 

El franquisme, de la mà de l'Església, havia calat molt fons, tant que fins i tot va ser capaç de canviar el menú dels divendres. No es podia menjar carn en divendres de Quaresma, i tant era si eres de família religiosa com si no. I això és imperdonable. 

Va fer canviar la programació de cinemes, de teatres, de teles i de qualsevol activitat cultural -també de la mà de l'Església- per això ens sabem de memòria Quo vadis i Benhur. No tinc res contra aquestes pel·lícules, al contrari, sempre m’han agradat, però les persones adultes han de poder triar allò que vulguin veure, sigui el que sigui. És a dir: sigui el que sigui. 

Tot i això, el suquet de bacallà que feien per Divendres Sant era més que bo!

  

🎦   DIMECRES DE CENDRA, (Ash Wednesday) de Larry Peerce

EUA, 1973  (nominacions al Globus d’Or i a altres premis)

Una dona amb un matrimoni en crisi decideix fer-se la cirurgia estètica per semblar més jove i reconquerir el seu marit, però no tot surt com s’esperava.

Es considera la darrera gran pel·lícula de Liz Taylor, perquè de fet n’és la protagonista absoluta, tot i que va ser un projecte polèmic perquè estava en procés de separació de Richard Burton i les addicions ja havien aparegut a la seva vida.

És una pel·lícula trista, de realitats. Res a veure amb altres interpretacions més memorables de l’actriu, però curiosa de veure. Realment va ser una dona molt guapa i, en aquesta ocasió, la càmera s’aprofita dels primers plans.

TRÀILER

Quan es va fer de dia, els veïns del poble van rastrejar tots els prats de vora el camí, però ni rastres de sang, ni res de res, com si el fantasma s'hagués esfumat. Aquell Dimecres de Cendra fou un dia de dol a Prats.

Josep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993)