Els nostres Dimecres de Cendra eren competitius. En la nostra competició guanyava qui mantenia per més temps la cendra al front, i caminàvem com a zombis amb la cara amunt a la cerca d’una mica més de temps amb què conservar la cendra que el capellà ens havia posat al cap després de dir una frase en llatí que no enteníem ni traduïda.
Els meus records són molt primerencs, de 7 o 8 anys, escoltant capellans que feien por a la canalla, que cridaven en una església de llums apagats, i que ens parlaven de l’infern enfadats, i amb la intenció que entenguéssim què volia dir Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, que traduït d’anar per casa vol dir ei! recorda que ets pols i t’hi tornaràs!
No celebràvem Carnaval a l’escola ni figurava en cap dels llibres que teníem, només se'n parlava per dir que era una festa ‘pagana’ que contenia tots els mals possibles que et conduïen a la perdició. Carnaval era la festa dels blasfems i dels pecadors, i quan passat el franquisme vam començar a disfressar-nos i anar als balls algun rau-rau encara se’ns bellugava per dins!
El Dimecres de Cendra és el primer dia de Quaresma, i aquesta sí que la celebràvem, o la patíem, millor dit, perquè a casa meva que no eren gens religiosos ni practicants ni res que s’hi assemblés, no menjaven carn els divendres, i em temo que deurien pensar: més val que no en mengem no sigui que a la nena l’hi preguntin i canti! –certament ho preguntaven.
El franquisme, de la mà de l'Església, havia calat molt fons, tant que fins i tot va ser capaç de canviar el menú dels divendres. No es podia menjar carn en divendres de Quaresma, i tant era si eres de família religiosa com si no. I això és imperdonable.
Va fer canviar la programació de cinemes, de teatres, de teles i de qualsevol activitat cultural -també de la mà de l'Església- per això ens sabem de memòria Quo vadis i Benhur. No tinc res contra aquestes pel·lícules, al contrari, sempre m’han agradat, però les persones adultes han de poder triar allò que vulguin veure, sigui el que sigui. És a dir: sigui el que sigui.
Tot i això, el suquet de bacallà que feien per Divendres Sant era més que bo!
🎦 DIMECRES DE CENDRA,
(Ash Wednesday) de Larry Peerce
EUA, 1973 (nominacions
al Globus d’Or i a altres premis)
Una dona amb un matrimoni en crisi decideix fer-se la
cirurgia estètica per semblar més jove i reconquerir el seu marit, però no tot
surt com s’esperava.
Es considera la darrera gran pel·lícula de Liz Taylor, perquè
de fet n’és la protagonista absoluta, tot i que va ser un projecte polèmic perquè
estava en procés de separació de Richard Burton i les addicions ja havien
aparegut a la seva vida.
És una pel·lícula trista, de realitats. Res a veure amb
altres interpretacions més memorables de l’actriu, però curiosa de veure. Realment
va ser una dona molt guapa i, en aquesta ocasió, la càmera s’aprofita dels
primers plans.
Quan es va fer de dia, els veïns del poble van rastrejar tots els prats de vora el camí, però ni rastres de sang, ni res de res, com si el fantasma s'hagués esfumat. Aquell Dimecres de Cendra fou un dia de dol a Prats.
Josep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993)
I per acabar-ho d'arreglar, el bacallà era molt "barato"
ResponEliminaCert!
ResponEliminaA casa, de carn, ni els divendres ni cap dia, i no per tema religiós, sinó per tema econòmic.
ResponEliminaCarn, a casa, volia dir pollastre! :)
ResponEliminaSí, sí... el suquet de bacallà ens salvà !
ResponEliminaa casa encara el fem, suquet de bacallà, carxofes, ous i espàrrecs
ResponEliminaEl suquet de bacallà hauria de ser plat declarat d'interès gastronòmic!
ResponEliminaper la UNESCO!
Elimina