MADAMA BUTTERFLY

 

Miyajima (Japó)

L’harakiri és un suïcidi ritual que es practicava al Japó per motius d’honor. Tots sabeu que per fer-ho cal obrir-se la panxa amb una arma blanca, com va fer Madama Butterfly, magnífica òpera de Puccini, que després del desengany amorós i de donar el seu fill al pare, decideix acabar amb la seva vida (sempre he pensat que era la història d'una bleda assolellada). 

La paraula va viatjar milers de quilòmetres fins a caure en les llengües occidentals i ho va fer de manera regular en gairebé totes. En català, en francès, en italià... en diem harakiri, perquè no és un suïcidi ‘normal’ occidental, sinó una forma cultural de treure’s la vida. 

D’això se’n diu xenisme. És a dir, un nom estranger que descriu una realitat d’una altra cultura que és difícil de traduir en la nostra. Xenisme ve del grec xenos, que vol dir estranger. D’aquí la xenofòbia, odi o por als estrangers, o la xenofília, estimació als estrangers. 

Del japonès en tenim uns quants de xenismes, com ara quimono, sake, samurai...  Totes aquestes paraules representen formes de vestir, de menjar o de lluitar que no tenen una correspondència idèntica en la nostra cultura i seria difícil inventar-ne una de nova. L’opció, doncs, que ha tingut més èxit, no en català, sinó en la majoria de llengües romàniques, ha estat adoptar el mot en el seu estat original o bé, canviar-ne mínimament algun element com ha fet el castellà amb haraquiri. 

N’hi ha moltes més de paraules japoneses ja normatives, de les quals en coneixem el significat i que podem expressar tranquil·lament amb la seguretat que tothom ens entendrà: kamikaze, tsunami, zen o judo. I la geisha, que encara que no ha entrat al diccionari, sabem que és una jove japonesa molt ben educada en les arts, com ara el cant, la música, la conversa, servir el te, parlar o ballar. 

Són paraules que ens arriben a través de les pel·lícules, de les notícies, d’internet, de les comunicacions, de la immigració i, en general, a través de la globalització cultural. 

 

🎦   HARAKIRI: MORT D’UN SAMURAI, de Takashi Miike

Japó, 2011

Un samurai sense recursos vol morir amb dignitat i demana fer el ritual del suïcidi. Un guerrer li explicarà la trista història d’un altre jove que volia fer el mateix. 

Nova versió (perquè no caldria dir-ne remake) del film Harakiri, de Masaki Kobayashi, de 1962.

És una bona història plena d’humanisme, i allunyada del clàssic de sang i fetge que acostuma a trobar-se en aquest tipus de pel·lícules. 

TRÀILER

L'harakiri

m'escauria potser, però

fa molta por d'obrir-se el ventre,

fa molta angúnia

que ens vegin les entranyes.

Joan Vinyoli (Encara les paraules, 1973)